Opinió

 

<61/169>

Vicent Partal

16.05.2012

Mas té un problema important

Ahir Artur Mas va explicar durant més d’una hora el tercer pla d’ajustament, les terceres retallades, que presenta en un any i mig de govern. No va concretar pràcticament res, però va encomanar un estat de desànim que era fàcil de constatar en la més simple conversa de carrer. El president de la Generalitat de Catalunya creu que és ell qui ha de donar la cara i, per tant, assumeix en primera persona les conseqüències d’unes decisions que objectivament cauen com una llosa sobre un país esgotat, tip i desconcertat. Però la política requereix més que això.


El discurs de Mas no s’entén. Hi ha la queixa, assumida en massa per la població, sobre l’espoliació fiscal i les injustícies permanents en la relació entre el govern espanyol i el català. Hi ha la voluntat de fer les coses bé i de figurar com un dels millors territoris d’Europa quant a governació, al preu que siga. Hi ha la constatació, assumida i verbalitzada, que els sacrificis toquen os, que es toca rovell de l’ou del país. Hi ha fins i tot la ràbia d’haver de fer sacrificis, quan veus que els altres no en fan i, a sobre, haver d’escoltar cançonetes. Hi ha el reclam que Europa i Espanya apliquen polítiques diferents i deixen de collar d'una manera tan cruel.


Però després d’això, després d’aquest discurs, esperes un gest que no arriba. Un gest d’il·lusió, de coratge, de complicitat amb la població, ni que fos de lideratge. Algun punt que digués prou, que marqués realment alguna d’aquelles línies vermelles que ens van anunciar. I no. No arriba. No arriba quan anuncia les primeres retallades, no arriba a les segones, no arriba a les terceres...


El president sembla que s'ho jugue tot en un pacte fiscal que ha d’arribar algun dia. Però, mentrestant, el fet constatable és que el seu govern ha estat incapaç d’aconseguir que el govern espanyol respectàs els pactes contrets d'abans. I no s’hi val a dir que tampoc no els respectaven abans. Ahir el president Mas mateix va dir que les retallades serien sensiblement inferiors, si l’estat pagués els deutes a la Generalitat. I això és un reconeixement implícit que la política duta a terme fins ara no resulta. Ha passat un any i mig i el país se sent cada volta més enfonsat.


Contra aquest desànim Mas únicament pot alçar una barrera: la confiança en ell. Ens demana de creure que un dia, qui sap quan, farà alguna cosa, es plantarà, trencarà la baralla. En qüestions de fe no m’ha agradat mai posar-m'hi, però crec que fins i tot ell ha de reconèixer que això és un capital molt prim en un moment de la història d’Europa en què els governs volen d’una ventada en qüestió de setmanes.

Mail Obert