Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<50/169>

Vicent Partal

07.01.2013

Rato: com volen que no ens indignem?

El fitxatge de Rodrigo Rato com a assessor de Telefònica és d’aquelles coses que encenen. Com volen que no ens indignem amb una operació que deixa al descobert tots els defectes de la societat que tenim? Rato va privatitzar Telefònica quan era al govern espanyol. Rato va enfonsar Bankia, i així arruïnà milers i milers de ciutadans. Rato és encausat... I el premi de tot plegat és una ben retribuïda assessoria a Telefònica? 


Anem a pams. Quan Rato era ministre d’Economia, Telefònica va ser privatitzada i César Alierta fou nomenat president de Tabacalera, empresa des d’on saltà després a Telefònica. Tothom sap que Rato va jugar fort a favor d’Alierta. Ara Alierta, president de Telefònica, fitxa Rato. Punt u.


Però resulta que Rato ara mateix és un senyor encausat per la justícia, sota les acusacions greus d’estafa, administració deslleial, apropiació indeguda, etcètera. I més que les imputacions, encara més que això, resulta que Rato és un home assenyalat unànimement pel dit acusador de la societat. Va fabricar la pilota de Bankia, una entitat que va enganyar un munt de petits inversors que dugué a la ruïna i que ha hagut de ser rescatada i nacionalitzada. Punt dos.


Punt tres. Telefònica diu que el contracta pels enormes coneixements i perquè és un prestigi a l’hora d’expandir els seus negocis a Europa i Amèrica. Bé. La prestigiosa –aquesta sí– revista Business Week va publicar fa uns quants dies l’esperada llista dels pitjors directius del món l’any 2012. Del món! I qui hi ha en el cinquè lloc? Rato. Quin prestigi pot donar, això?


Punt quatre, encara. Mentre Telefònica fitxa Rato, Bankia, l’empresa que ell va dirigir i que va menar al desastre, executa un ERO de més de 6.000 treballadors; i Telefònica, l’empresa on ara s’incorpora, un altre de 6.500 més. 


No és solament el cas Rato, és cert. La sensació és que aquests consells de les grans empreses privatitzades tornen favors a gent que els n’havia fets molts mentre manaven. Guaiteu-ne una llista ràpida: Felipe González seu al de Gas Natural, Abel Matutes al Banc Santander, Eduardo Zaplana a Telefònica. Elena Salgado a Endesa, Ángel Acebes a Iberdrola... És allò que en diuen la ‘porta rotatòria’: ara faig de polític, privatitze empreses públiques i cree condicions legals que les afavoresquen, i quan deixe la política les empreses que vaig crear em contracten per a càrrecs de poca feina i sous atractius. 


No és únicament el cas Rato, és cert. Però aquest cas cou molt i especialment. Perquè demostra que no es preocupen ni tan sols de la imatge que fa tot plegat, de la repercussió social que puga tenir. Ells, a la seua. I nosaltres, quin remei ens queda, cada dia més indignats. Més encesos.

Mail Obert