Opinió

 

<133/169>

Vicent Partal

22.06.2006

L'era Maragall

Maragall mateix ha posat en relleu les coses que ningú no li discuteix. Ell ha portat el PSC al centre de la vida política catalana, trencant la inèrcia contrària que havia creat l'accés del PSOE al govern espanyol durant la dècada dels vuitanta. Ha tingut un model i una idea de Catalunya i també d'Espanya. Segurament que ha estat molt una idea seva, massa poc compartida pels altres, però n'ha tinguda una. I ha estat capaç de bastir una proposta de govern, de primer als ajuntaments i més tard a la Generalitat, basada en la col·laboració amb ERC i ICV. Una proposta de govern que ens ha normalitzat, és cert, en la mesura que ha exemplificat que poden haver-hi governs de colors polítics diferents a la màxima institució del Principat.

Però, dit això, els tres anys de govern tripartit han eixit a sotragada quasi diària. Des de la crisi de Perpinyà (que va soterrar, de fet, el projecte del Tinell) a la votació del referèndum, l'enumeració de les crisis dintre el si o al voltant del tripartit resulta fatigosa. És veritat que no totes les ha començades ell, ni ha tingut la culpa de totes. Però, en algunes de les crisis més grosses, no es pot dir que Maragall haja fet un paper institucionalment respectuós envers la diversitat del seu govern, i això li ha costat car. Maragall massa sovint ha obeït el PSOE i això li ha passat factura, fora i dintre el seu propi partit. De fet, el seu darrer consell executiu és pràcticament monocolor i ben allunyat del projecte plural que el va portar a la presidència, gràcies sobretot a ERC, i per més que CiU tinguera més escons. Esquerra, a més, es veu ara confrontada a una realitat molt dura que l’hauria de fer reflexionar i demanar-se si no es va equivocar quan va proposar aquest govern presidit per Maragall: ara es troba fora del govern per imposició de Zapatero, ha enfonsat tots els ponts amb CiU i veu com s'acosta un pacte PSC-CiU que la portarà probablement a l'oposició.

És evident, doncs, que, en aquesta imatge malmesa del tripartit, tothom hi ha tingut la seua part de responsabilitat, però, per definició, la més determinant correspon al president d’assumir-la.

En definitiva, la història segurament que dirà que l'era Maragall fou un canvi frustrat. Jo crec que en posarà en relleu l'audàcia del canvi de discurs com a gran element positiu i com a herència cabdal, alhora que en criticarà la pràctica, la governació. No s'ha governat com calia esperar i l'estatut ha parat molt lluny d’allò que hom reclamava i no servirà per resoldre els problemes que el país ha d’encarar avui.

Mail Obert