Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<131/169>

Vicent Partal

24.11.2006

El president Maragall

Avui Pasqual Maragall deixarà de ser president de la Generalitat. Encara li resten uns pocs dies de permanència en el càrrec, però quan avui a la vesprada la votació del Parlament convertesca José Montilla en president, ell deixarà de ser el dirigent polític d'aquest país i passarà a ser, més aviat, un referent històric. Referent històric en què, a parer meu, prevaldrà, més que res, la seua capacitat d'obrir una nova dinàmica política al Principat, plasmada en la conjuminació de les tres forces d'esquerra en un projecte comú.

Més prevaldrà això que no el nou estatut o que la seua gestió de govern. N'estic convençut. El testament polític de Pasqual Maragall (si no torna a reinventar-se algun dia, cosa que jo no descartaria) és d'haver estat el president de l'alternança i de la unitat de les esquerres. La seua gran obra política ha consistit a canviar la percepció política que el país tenia del PSC, que ell ha tornat a la centralitat; i, per damunt de tot, haver entès que allò que era important en el seu projecte no era el pes específic dels socialistes, sinó el pes conjunt del PSC, ERC i ICV. Aquest ha estat un canvi de rumb històric que Maragall ha pilotat amb decisió. Que després no haja estat allò que d'ell s'esperava és una altra qüestió. Però resta fora de dubte que Maragall ha sabut transformar la dialèctica entre partits nacionals - partits estatals en una altra de tots contra el PP. Un canvi molt hàbil, políticament, que ha tornat el PSC al centre de la vida política catalana. Maragall, a més, ha presidit durant anys l'estratègia de bastir un espai plural de l'esquerra als ajuntaments, que finalment ha arribat a la Generalitat. També ha fet adoptar al PSC les posicions més nacionalistes catalanes des de la transició, sabedor que no hi havia cap més manera de fer possible el canvi i qui sap si reconciliat amb el país que, en un altre temps, tan difícil li semblava d'acceptar.

Ha intentat de reformar Espanya (inútilment: aquí no hi ha res a fer), i no ha tingut un pas per la presidència brillant. Ha aprovat un nou estatut i ha vist com els seus el feien fora. Són llums i ombres d'un mandat notable, d'una vida política que des de la discrepància també cal reconèixer en una justa dimensió. Una trajectòria molt llarga que s'acaba avui. Potser per això avui és bo de mirar més els encerts que ha tingut que no els molts i importants errors que ha comès. La història tardarà anys a jutjar-lo com cal, però estic segur que el perfil que n'emergirà serà el del Maragall visionari, l'home dels grans canvis polítics.

Quan ens anuncien que arriba una època en què la discreció i la previsibilitat serà un valor remarcable, potser cal reivindicar aquesta altra part de Maragall: la de l'home imprevisible, la de les 'maragallades'. En definitiva, sense les seues improvisacions, les seues maniobres desconcertants i les seues intuïcions portades a la pràctica, no hauria estat possible fabricar un canvi de cultura política sense el qual la votació d'avui a la vesprada seria impensable. I sense el qual José Montilla no seria president.

Mail Obert