Opinió

 

<128/169>

Vicent Partal

19.03.2007

Què volen dir quan diuen realisme?

De tot l'afer de la TV3 al País Valencià allò que més em sorprèn és el sobtat descobriment del 'realisme' del qual fan bandera alguns. 'És que TV3 emet il·legalment al País Valencià', deien l'altre dia des del govern català. Enhorabona! Quin gran descobriment! En aquella cosa dels Jocs Olímpics per a països sense estat (o no sé com en diuen) van reaccionar igual: 'És que no podem participar en els Jocs Olímpics, si no som un estat'. Oh! Quina sorpresa! De debò? I resulta que ara cal alçar la bandera espanyola als edificis oficials 'perquè aquesta és la legalitat'. O quan el govern Zapatero presenta un informe que encara rebaixa més l'estatut, hem d'estar contents 'perquè el posa en el marc de la constitució'... I d'això de l'aeroport, ja ens podem anar preparant. L'entorn socialista no para de dir que 'hem de ser realistes i que Barcelona no dóna per a un aeroport intercontinental'. I una vegada i una altra el realisme...

Sembla que el realisme siga la frase de moda del govern Montilla. I jo sincerament estic perplex. Al País Valencià veiem TV3 des de fa vint-i-set anys perquè tota una colla de gent hem considerat, des del País Valencià o des del Principat, que el dret de rebre televisió en la pròpia llengua està per damunt d'allò que la legalitat del moment diu. Ep!, i això, fins ara, ho entenia a la perfecció el govern català. Quan José Barrionuevo, per exemple, va tancar TV3 al País Valencià, a ningú de la Generalitat de Catalunya, no se li va ocórrer de dir 'és clar, és que són emissions il·legals', perquè no és aquesta la qüestió. Si allò que volen és que acceptem el que som i la situació legal que vivim i suportem per davant de qualsevol altra consideració, i si volen que l'acceptació del marc jurídic i polític actual siga el factor essencial a tenir en compte en qualsevol problema, aleshores no cal que fem política. Acceptem amb resignació allò que som.

I no vull fer gens de broma ni de demagògia. És clar que entenc que qualsevol càrrec electe es veu obligat a acceptar el marc institucional amb una responsabilitat superior a la d'un simple ciutadà. Però és compatible saber i valorar els límits de les coses i no justificar-les. Ja resulta curiós que durant més de vint anys governs de dretes hagen posat els drets lingüístics al davant del marc legal i que siga ara precisament l'esquerra qui pose el marc legal al davant dels drets lingüístics.

És en aquest marc que no s'hi val, a vendre el presumpte 'realisme' com una virtut. En aquest sentit a Itàlia fa uns quants anys va causar un gran impacte una resposta de l'aspre i inquietant Giulio Andreotti a un periodista massa persistent: 'Mireu: quan un polític proclama que cal més realisme allò que en realitat diu als seus electors és que ja poden oblidar tot quant els ha dit fins aleshores amb la finalitat primordial d'arribar on és'. Per cert que el 'Divo Giulio', per increïble que puga semblar, encara seu al Senat, malgrat una sentència del 1980 que certifica que durant anys i anys va mantenir una 'seria, concreta e continuata collaborazione' amb personatges vinculats a la màfia. Realisme, segurament...

Mail Obert