Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<126/169>

Vicent Partal

11.06.2007

La primera regió independent d'Europa

Ja fa prop d'un segle, després de la Primera Guerra Mundial, un altre president dels Estats Units, Woodrow Wilson va formular una molt coneguda doctrina dels Catorze Punts, que contenia tant el dret d'autodeterminació dels pobles com la necessitat de formar una entitat global, en aquell cas la Societat de Nacions, precursora de l'ONU actual. Wilson va ser un president molt popular a Europa, especialment al nostre país, on la seua defensa de l'autonomia nacional dels pobles de l'imperi austro-hongarès, de Polònia o de Turquia fins i tot va alçar expectació. Però aquella era una altra època i havien de passar moltes dècades abans que la política americana no tornara a tenir en la cúpula gent sensible a les realitats nacionals del món, com va passar durant la presidència de Clinton..., encara que amb poc efecte real.

I ara, de sobte, George Bush, l'antítesi de Wilson en tantes coses, proclama que les negociacions entre Sèrbia i Kosovë no poden durar eternament, que els serbis solament fan filibusterisme i que cal resoldre un problema que dura massa. Com? Que Kosovë, que ja és un estat independent de fet sota protecció de les Nacions Unides, esdevinga independent del tot. Amb limitacions, com la de no poder-se unir a Albània, d'entrada, però independent, al cap i a la fi. Ningú no sosté enlloc del món que Kosovë siga una nació. Tothom és conscient que la gran majoria de la població kosovesa és simplement albanesa i que, en tot cas, el territori kosovès podria ser objecte de disputa entre Sèrbia i Albània. Però ningú no diu que Kosovë siga una nació. I és això que sobta, en perspectiva històrica, quan repassem els textos de l'època de Wilson, en què la retòrica nacionalista justifica la creació de nous estats. S'hi parla de drets, eterns i tot en alguns casos. D'història. Del passat imaginat i embellit. D'aspiracions nobles i èpiques. Tot allò que Bush evita d'anomenar.

N'hi ha que pensaran que això no és bo. Jo crec que sí, que ho és. Que els grans poders del món consideren que la independència d'un territori ja és un fet tan habitual que no calga revestir-lo de solemnes paraules crec que és bo. Que s'accepte la independència com un mètode, pura eficàcia, per a estalviar tensions, ho trobe sensacional. I que no calga ni ser una nació per a ser independent crec que és un bon senyal. Per a nosaltres. Perquè cada vegada la comunitat internacional ens ho fa més fàcil.

Mail Obert