Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<119/169>

Vicent Partal

16.04.2008

El president va nu

Els hagiògrafs de José Montilla ens deien que la diferència entre ell i el president Maragall era que Montilla seria un gran gestor, discret, eficaç, que no organitzaria saraus gratuïts i que faria funcionar el govern com un rellotge, tot unit. I ens venien la idea que, de genialitats, de 'maragallades', ja no n'hi hauria cap, sinó que la fermesa i la contundència en la presa de decisions serien la norma. Tanmateix, com passava en el vell conte, el president va nu i la seua nuesa ja és impossible de dissimular, sobretot a la vista de com la lamentable gestió de la sequera ens posa davant els ulls la realitat d'una presidència de la Generalitat grisa, descol·locada, impotent i submisa.

Discret i nul són dos conceptes diferents. El president de la Generalitat ha de dirigir el país, que per a això l'han triat els partits que li donen suport. I el president Montilla no sols no ha dirigit el país, sinó que ha anat a remolc. En pocs dies hem vist el seu govern proposant el transvasament del Segre i plegant-se a les ordres de no fer-lo. Per cert, tot acompanyat d'enganys que fins i tot han estat reconeguts en públic. Hem tornat a veure els tres partits del govern partits i dividits, cadascun a la seua. Hem vist com alcaldes d'un dels partits demanaven la dimissió d'un conseller d'un altre partit sense que el president que va dir, en prendre possessió, que el govern només tindria una sola veu diguera res. I li hem sentit dir, amb aparent fermesa, que faria el transvasament del Segre fos com fos, fins i tot amb el govern espanyol en contra. Paraules que podrien haver denotat una mostra de lideratge, si no fos perquè al cap de pocs dies el president s'ha empassat tota la fermesa, s'ha doblegat a les ordres i ha colgat el transvasament del Segre. Més encara: ha acceptat sense immutar-se la decisió de recuperar el Plan Hidrológico Nacional contra el qual s'havia bastit una bona part de la mística del tripartit i, damunt, pagant-lo nosaltres.

Perquè resulta que el govern espanyol ara diu que, l'obra, la pagaran els diners que havien d'anar a la Generalitat en virtut de la disposició addicional tercera de l'estatut. I així hem de veure el nostre president acceptant que siga Madrid qui decideix on van a parar els milions que havien de servir per recuperar el dèficit d'inversions de l'estat. Més greu i tot: Zapatero pot dir que paga ell, fent trampa, però fent el valent. I Montilla, l'home eficaç, el gran gestor, l'hàbil negociador dels seus apologetes, simplement calla, somriu i es mira la ministra que dóna ordres dins el Palau mateix de la Generalitat.

Ho recordaré amb concreció de dates, per si de cas.
El 9 d'abril el president Montilla diu, des del Marroc, que la Generalitat no tolerarà 'que el govern [espanyol] tanqui la porta al transvasament del Segre'. Doncs, això, ja s'ho ha empassat. Porta tancada.

I com que aquell mateix dia el diari El País ja anunciava que Zapatero era partidari del transvasament de l'Ebre, el president de la Generalitat responia explícitament que era impossible que aquesta obra arribés a temps i que, per tant, no valia, 'perquè les solucions han de ser per al mes d'octubre'. Ja s'ho ha empassat, també això. I ara aquesta obra, que fa set dies era una obra impossible, és la solució.

I com ha arribat aquest canvi? Si ningú vol discutir-ho, que ho faça, però jo no tinc cap dubte que l'explicació de tot plegat és que el president simplement obeeix les ordres del govern de Madrid. Amb una manca tan total i alarmant de dignitat institucional que ni tan sols li fa res de deixar el seu conseller de Medi Ambient fet un drap brut i subjecte a l'escarni públic.

És el que hi ha. Lamentablement és el que hi ha.

Mail Obert