Perquè Ramon Barnils va ser un mestre. No solament en l’etapa com a professor universitari –que li va ser escapçada amb premeditació, i això cal recordar-ho avui encara, en vergonya de la universitat. També ho va ser, i de quina manera!, en el contacte amb molts periodistes més joves que ell, que en vàrem aprendre tantes coses sobre l’ofici de periodista, sobre l’ètica del periodisme, sobre quin és el país nostre i quin no ho és, sobre la cultura i el món, i sobre la vida. És un aprenentatge que no s’acaba mai ni s’esborra: es renova cada vegada que tenim un dubte i ens demanem què hauria dit ell, què hauria fet ell, com hauria reaccionat ell.

Barnils ens va ensenyar dues coses fonamentals. Primera, que el rigor –les dades– és bàsic a l’hora de fer periodisme. Que no s’hi val a fer aproximacions ni a deixar entendre coses. Allò que és és, i allò que no és no compta. En aquesta època que han fet tan convulsa les fake news, la desinformació en massa i la desqualificació interessada del periodisme, tornar a l’origen –a allò que és més bàsic per a la professió– és fonamental i més imprescindible que mai. 

I, en segon lloc, Ramon Barnils ens va ensenyar que explicar honradament què passa no és incompatible amb el fet de tenir idees pròpies i expressar-les quan es consideri convenient. En la memòria popular pesa molt el Barnils polemista brillant. Ens agradava molt. Però pensem que avui, més que mai, cal reivindicar el Barnils periodista perseverant en l’ofici. El vàrem veure massa vegades per a poder-ho oblidar: corregint articles, interrogant fins a l’extenuació els joveníssims redactors de la primera època del Temps, passant sempre pel sedàs de la seva immensa cultura qualsevol informació intranscendent en aparença.

Barnils creia en una cosa senzilla i difícil alhora: que el periodisme és, primer de tot, un servei a la veritat. No pas a la veritat còmoda ni –encara menys!– a la veritat oficial, sinó a la veritat verificada, contrastada, treballada. Barnils creia que un periodista que defuig la complexitat trairà sempre el lector, i que un periodista que s’acomoda al poder –qualsevol poder i com més pròxim i amic, pitjor– deixa de ser periodista per convertir-se en portaveu. I, fent això, dimiteix l’ofici i la missió que implica. Aquesta lliçó no ha envellit, en una època en què el periodisme és assetjat per la pressa, per l’algorisme i per la dependència econòmica dels qui financen la major part dels mitjans, no pas perquè la veritat brilli sinó per imposar el seu relat. Ans al contrari: és més necessària que mai, més punyent que mai.

Ramon Barnils era una excepció en el nostre panorama periodístic. Era un periodista anglosaxó enmig d’una premsa de tercera divisió. Era un manobre de les frases enmig de pirotècnics desbocats. Li va tocar el paper de comentarista i opinant, i el va acomplir amb un estil inimitable que ha restat en la memòria del país i que alguna volta hem arribat a témer que eclipsés el periodista, cosa que no volem que passi. Tampoc no volem que s’oblidi l’esforç que va fer per ensenyar a tothom qui el volia escoltar la importància de no perdre el vincle amb el periodisme català d’abans de Franco. No ens equivoquem si diem que era un dels seus desigs més profunds; que no es perdés el fil de la tradició periodística catalana. I per això parlava sempre de Josep Pla, de Carles Soldevila, de Domènec Guansé, de Xammar… Era conscient de la llavor que volia deixar.

Els qui vam fundar, ara fa prop ja de trenta-un any, VilaWeb vam ser amics seus. Hem tingut aquesta sort. I n’hem estat deixebles. I ens en proclamem obertament i orgullosament. I vam poder somiar, juntament amb ell, què podia ser aquest diari que ara llegiu, durant els pocs anys que van passar entre el naixement de VilaWeb i la seva mort.

I avui volem afirmar públicament que res no ens importa més que fer d’aquest diari el diari que Ramon Barnils volia, el que ell creia que calia al país, el que reclamava per a la nostra societat. Un diari independent en les idees i independent en l’estructura. Un diari sense dependències coercitives, ni tan sols aquelles que fossin voluntàries. Un diari arrelat en la catalanitat més granítica, però obert descaradament al món, perquè això no és gens incompatible. Un diari que vol explicar què passa i no què diuen que passa i encara menys què diuen alguns que hauríem de dir que passa. Un diari rigorós en les formes i culturalment complex. Un diari en un català que no sigui una llengua de plàstic ni tracti els lectors de nens petits. Un diari lliure per a gent lliure. Per a un país de lliures.

Vint-i-cinc anys és molt de temps en el periodisme. D’ençà de la mort de Ramon Barnils hem vist néixer i caure capçaleres, sucumbir projectes, claudicar redaccions. Hem vist com el mercat deformava les vocacions i com el poder mirava de domesticar les consciències. I en aquests vint-i-cinc anys hem viscut situacions que Barnils no va poder veure però en què la seva ombra era ben present. Hem viscut la il·lusió desbordant del Primer d’Octubre i massa decepcions profundes. Hem hagut de cobrir moments històrics en què la pressió sobre les redaccions era tan intensa que feia mal. Ho hem hagut de posar tot en risc –quan ha calgut– per enfrontar-nos als qui pretenien que anéssim pel camí de la moderació o de la submissió. I sempre, en cadascun d’aquells moments, inevitablement, ens hem preguntat: què hauria fet en Ramon? Com hauria titulat aquesta notícia? Quin detall hauria exigit de contrastar una vegada i una altra? Quina mentida hauria desmuntat amb la paciència quirúrgica que el caracteritzava? I cada vegada que ha passat això, sempre, la pregunta no ha estat retòrica: ha esdevingut la nostra brúixola, ens ha permès d’entendre què havíem de fer.

Per això podem dir que si VilaWeb –després d’aquests vint-i-cinc anys d’absència que avui commemorem– és això que és, en bona part és perquè tenim un nord clar: fer aquell periodisme que Barnils practicava i reclamava, mantenir aquella exigència d’acostar-nos sempre al màxim de la veritat amb tots els matisos i complicacions, aquella convicció que els Països Catalans són una nació que el periodisme ha d’ajudar a construir i no a dissoldre, aquell mandat de fer que els lectors, després de cada article, entenguin una mica més el món on viuen i estiguin un poc menys confusos.

Aquest és el compromís periodístic que a VilaWeb hem mantingut de fa trenta anys, i del qual parlàvem una vegada i una altra amb ell. És un compromís d’amics, però també de professionals, de companys, que pren avui, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, un valor més alt encara. VilaWeb el volíem fer –l’hem fet, el fem i el farem– per a nosaltres, els periodistes, per a vosaltres, els lectors, i per a la nostra societat sencera. Però també l’hem fet, el fem i el farem per a preservar la memòria i l’ensenyament que vam rebre. Conscients com som que els mestres de debò no moren. Continuen exigint-nos cada dia des de la memòria i el record.

Sovint hem sentit dir que quan desapareix un idioma desapareix una manera d’entendre el món. I això passa perquè la llengua, d’una manera o altra, diu com és el poble que la parla. 

Per comprovar què diu la llengua catalana de nosaltres, hem volgut cercar català, valencià, mallorquí, andorrà… en alguns diccionaris. Per exemple, el DCVB (el diccionari Alcover-Moll), a l’entrada català, conté mitja dotzena de refranys que ens poden ésser útils. I si mirem diccionaris més especialitzats (com la PCCD de Víctor Pàmies), hi trobarem dites també sobre la gent de la resta del país: el País Valencià, les Illes Balears, Andorra…, tot sovint iròniques. Això del refranyer és un pou sense fons i hi trobaríem elements per a definir els habitants de tots els racons del país. N’hem triats deu.

Per començar, un parell de dites sobre la vida quotidiana. Què ens passa quan acabem de menjar? I què ens passa quan veiem algú que badalla, o riu, o…?

• Tot bon català té fred després de menjar
• No és bon català qui o pixa quan veu pixar

Una bona colla de refranys són sobre aspectes negatius. És ben segur que aquests els van inventar els veïns, per fer la guitza. Dels quatre que hem seleccionat, els dos primers, de fet, tenen tantes variants com vulguem:

• Valencià i home de bé no pot ser (on diu “valencià”, pot dir “català”, “andorrà”, “manresà”, “vigatà”…)
• Andorrà, si no te l’ha feta te la farà (on diu “andorrà”, pot dir “català”, “valencià”… i “castellà”)
• Mallorquí, lladre fi (aquest el diuen els menorquins)
• Valencià, molta palla i poc gra. I la rèplica: Vull anar-me’n a València a buscar-me un valencià, perquè els fadrins d’Aragó molta palla i poc gra

També n’hi ha que parlen d’aspectes positius:

• Els catalans, de les pedres en fan pans
• No és bon català qui no mira per a l’endemà

I en trobem també que elogien la germanor entre els pobles que conformen els Països Catalans:

• Catalans i valencians, cosins germans
• Mallorquins i catalans, com germans (amb una variant que “aprofundeix” la relació: Catalans i mallorquins, com més cosins més endins).

Amb passió i coneixement, ens parla de construir un nou paradigma, en què la pagesia i els municipis siguin els motors d’aquesta transició energètica i que en surtin beneficiats ells i el país. Creu que es pot fer, que hi ha d’haver un canvi cultural i que no es pot confondre l’òpera amb les caramelles. Té clar que la cultura del no, no porta enlloc sinó a focs d’encenalls. Crític amb els verbalismes efervescents, és partidari de quantificar, d’enraonar, de planificar. D’aplicar més criteri. Es nega a ser derrotista i fa servir raonaments de pes. La conversa és plena d’idees en què cal aturar-se. En acabar, una pregunta sobre la independència. La resposta és: “Si perquè hem tingut un Dunkerque ja pensem que hem perdut la Segona Guerra Mundial, potser que ens ho fem mirar. Jo ara espero una Normandia, per fer servir un símil que tothom pugui entendre.” No cal afegir-hi res.

—Ja ha passat un quart del segle XXI i sembla que tot surt al revés de com ho havíem imaginat. Com encarem aquesta situació?
—Som en un moment desconcertant, que en tot cas no correspon al que havíem imaginat. Els boomers tenim una idea del món basada en alguns principis fonamentals; potser un dels més importants és que el món anava sempre endavant. Era com una mena de premissa. El progrés entès com una millora continuada de tot. Vèiem com les situacions d’injustícia política, d’injustícia social, s’anaven superant. Va néixer l’estat del benestar i vam arribar a concloure que només podíem millorar.

—I no ha estat així.
—La gran sorpresa, la gran contrarietat, és que no tan sols no hem anat millor, sinó que en molts aspectes anem pitjor. En alguns altres, no; per exemple, en el món de la tecnologia els progressos són incontestables. Per contra, en el món de la concertació social, del benestar, de l’equitat, de la construcció d’un pensament, hi ha hagut un esfondrament colossal. El tema principal és l’esfondrament dels valors morals. És un tema axiològic. Hem viscut amb uns valors que, en el cas de l’Europa europea, són els del pensament il·lustrat de base cristiana, que de fons vol dir els del pensament pre-socràtic, passats per l’aristotelisme, pel platonisme, el tomisme…completat amb la visió científica i racionalista del món. Però aquests valors se’ns han fos a les mans. Ens han marxat dels dits. I tot ha començat a trontollar. I això genera un desconcert absolut.

—I com l’afrontem, aquest desconcert?
—Com que no vull instal·lar-me en el derrotisme, penso que el fet que nosaltres estiguem desconcertats no vol dir que no hi hagi d’haver moltes oportunitats positives i que no es puguin construir coses molt interessants. Per una altra banda, hi ha un altre fenomen, que és la creació d’una realitat virtual lligada a les xarxes socials. Això forja una imatge del món que, sense ser falsa, no es correspon absolutament amb el que vivim. Per exemple, la major part de la gent que conec és bona gent. Ara, n’hi ha uns que amb prou feines conec, però que cada dia em surten a les pantalles, que són uns fills de sa mare. Llavors, entre la bona gent que m’envolta i els fills de sa mare que veig tot el dia per les pantalles del PC o de l’iPhone hi ha un divorci creixent. Hi ha dues realitats. I allò que em preocupa és que aquesta segona realitat, la virtual, suplanta d’alguna manera la real. M’irrita la coexistència d’aquestes dues realitats. Per això dic que, sense ser optimista, tampoc no vull ser especialment pessimista. Crec que hauríem de ser capaços de reconduir les coses, de fer front als problemes que existeixen, però sobretot no hauríem de deixar-nos enredar pel nostre propi artefacte comunicatiu, en què l’opinió suplanta el criteri.

—Ara sembla que tot és opinable…
—Les xarxes són dominades per opinions i, d’aquestes, poques són fonamentades. En canvi, no hi trobareu gaire criteri. S’ha creat una mena d’estètica lligada a aquest fenomen que tot és opinable. Això passa fins i tot en el periodisme. En posen un que ho veu blanc i un que ho veu negre, però el que interessa saber és si allò que expliquen és blanc o és negre. No m’interessa saber com ho veu cap senyor curt de vista, per entendre’s. Necessito que algú que tingui criteri m’ho expliqui.

—Em feu pensar que cada dia ens metrallen amb declaracions constants de Trump sense cap ni peus.
—N’hi ha prou que un personatge, com és el cas de Trump, que és deplorable, tingui una pensada i al cap d’un segon la tenim instal·lada en totes i cada una de les llars del món. Això passa a ser realitat pel fet que el Trump ho digui? Hi ha el perill que es construeixi una pseudo-realitat a partir de les decisions preses des de la virtualitat irreal. En seria un exemple Grenlàndia, amb tot aquest mullader tan extraordinari que s’ha creat. En què es basa aquest senyor per dir aquestes enormitats? Està realment capacitat?… Però com que ho ha dit tots anem de corcoll.

—En aquest context, l’individu pot influir en res?
—Sí i no, una gota a l’oceà no és res. Però l’oceà és una integral de gotes. Per tant, la suma de totes les gotes és allò que crea l’oceà. La gota sola, la gota aïllada, té poca importància. Però com que sóc del parer de posar-me de la banda de la solució i no de la banda del problema, davant d’aquest dubte vull ser de les gotes que sumen, no de les que resten.

—Ben vist, però sembla que cada vegada creix més la sensació d’impotència, que no es pot canviar la situació.
—Això que no es pot fer res per canviar la realitat, en part és una coartada per a no actuar. A partir del moment en què tu et dius a tu mateix que no pots fer cap aportació estàs legitimat per a jeure a la palla. I això no ens porta enlloc. Podem transformar la realitat que tenim, i quan dic això no faig teatre, ho sento de debò dins meu i ho faig cada dia. Mira, aquesta casa on som ara, en bona part funciona de manera relativament autònoma, tinc 15 kW fotovoltaics instal·lats, que és molt, funciona per aerotèrmia, etc. Fent això he passat a ser part de la solució. Jo sol aquí al mig, fent això, seria una anècdota irrellevant. Però tornem-hi, la suma d’aquestes anècdotes abandona la irrellevància. I, en tot cas, modifica l’estat mental. Quan realment hi ha una col·lectivització d’un estat mental modificat és quan es produeix una subversió de l’status quo. Per tant, el principal paper de la individualitat és integrar-se en un nou corrent emergent, que inicialment serà minoritari, però que ha d’aspirar a ser un corrent majoritari que acabi instal·lant una nova manera de fer de les coses.

—Fa poques setmanes, al programa La tribu de Televisió de Banyoles, us feien una entrevista molt interessant en què explicàveu que Catalunya i Dinamarca havíem estat els dos països pioners en energies renovables. Ara, en canvi, Dinamarca és al capdavant de la producció i consum d’energia renovable i ací som a la cua. Què ha passat?
—Als anys setanta, a un nivell encara teòric, va sorgir tot un corrent de pensament que pretenia avançar en la línia de la progressiva electrificació en detriment de l’energia tèrmica o bé de l’energia nuclear. Es basava en l’aprofitament de l’energia del sol, sigui per un mecanisme fotovoltaic, sigui pel vent. Aleshores era un concepte teòric molt seductor i interessant. D’això fa cinquanta anys llargs. Com has dit, en aquell moment hi havia a Europa dos nuclis on es va desenvolupar amb una certa solidesa aquest pensament, que eren Catalunya i Dinamarca. De fet, a Catalunya es va crear una empresa absolutament pionera que es deia Ecotècnia –al cap dels anys, absorbida per Alstom–, que van fer els primers aerogeneradors fabricats aquí. Però els danesos van anar fent, van anar fent…, i nosaltres no. I hem arribat a aquesta situació trista, que de ser els dos capdavanters en l’àmbit teòric de la situació, els danesos han acabat esdevenint els capdavanters en l’àmbit aplicat i nosaltres som els últims dels últims, perquè fins i tot som els últims dins l’estat espanyol. És a dir, hem aconseguit una cosa realment meritòria: de ser els primers dels primers a ser els últims dels últims. Això és trist i negatiu, però no ens quedem aquí. Ara ha entrat a informació pública el Plater (Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya) i d’aquí a pocs mesos serà promulgat…

—Creieu que és una oportunitat per a accelerar el canvi de tendència?
—És més que una oportunitat, és una necessitat. Hi pot haver un municipi europeu l’any 2026 que no tingui un pla d’urbanisme? La resposta és no. Hi pot haver un país europeu l’any 2026 que no tingui un pla territorial d’implantació de les energies renovables? La resposta és no. Les energies renovables, tant la fotovoltaica com l’eòlica, són laxes, és a dir, són poc denses, i necessiten un espai considerable per a ser implantades. Una central nuclear, que seria el cas diametralment oposat, pot ser més o menys perillosa, però ocupa una hectàrea. Per aconseguir una generació elèctrica equivalent necessitem molt més espai i això és realment una servitud. Però també cal dir –i vull aprofitar per explicar-ho– que no es necessita un espai il·limitat. És a dir, a Catalunya es necessitaran 62.000 megawatts (MW) instal·lats, només 1,5% del territori.

—Un dels entrebancs que hi ha hagut és l’oposició, curiosament de sectors ecologistes o de defensa del patrimoni paisatgístic.
—De la mateixa manera que ens hem acostumat al llarg dels segles a no tenir un país completament cobert de boscos, sinó cobert per boscos, camps i ciutats, i ara ho trobem la cosa més normal del món, hem d’imaginar que tindrem un cert recobriment d’una cosa que no havia existit en el passat, que són instal·lacions energètiques. Però, per fer-ho, cal només un 1,5% del territori, que tampoc no cal posar-se les mans al cap.

—Com podem explicar què ha passat?
—Per manca, precisament, d’aquest pla que estableix, jerarquitza i determina on sí, on no, per què i de quina manera s’han de fer aquestes instal·lacions, s’ha generat una mena d’expectativa espantable per part de tothom. És a dir, abans de saber de què anava, s’ha dit no, jo no ho vull. Ens hem trobat en una situació tan explicable com lamentable, que és un rebuig a l’única via practicable en el futur. Això, unit a altres coses, ha passat per manca de concreció i de precisió prèvia en forma d’uns plans negociables i discutibles sobre què s’ha de fer. En el fons de tot això hi ha una cosa important que no hem de perdre de vista.

—Quina?
—Hem demonitzat les companyies elèctriques, que òbviament s’han aprofitat de les circumstàncies favorables per als seus interessos, sense adonar-nos que les companyies elèctriques tenien dues coses molt importants, la capacitat tècnica i la financera per a fer coses. És clar, quan un té la capacitat tècnica i la financera i l’altre només té el dret de l’enrabiada, s’arriba a una situació que no va enlloc. Llavors això ha conreat tota una cultura del no, que a més és progre, per la qual uns van dient no a no se sap ben bé què i uns altres, les companyies, fan el que a ells els convé. Això genera una situació de desacoblament molt lamentable, que hem de revertir.

—Com?
—De verbalismes efervescents i de termalismes morals ja n’estic tip. Està bé que fem un concert de solidaritat amb qui sigui, però pensar-nos que un cop hem fet el concert ens en tornem a casa i la realitat canvia, és somniar truites. La realitat s’ha de canviar modificant-la. No podem dir: “Volem truita. Salvem els ous.” Hem de decidir quina de les dues campanyes volem fer. No podem dir: “Jo vull truita cada matí, però els ous s’han de preservar.” Si salvem els ous no hi haurà truita.

—Si s’aconsegueix que la gent prengui consciència d’aquesta evidència, quins serien els factors clau perquè la situació es capgirés al ritme que es necessita?
—Les renovables s’instal·len laxament en el territori. Això significa que la clau de volta en termes de capacitat de gestió la tenen els municipis i la pagesia. Per què? La major part dels municipis catalans són petits demogràficament –la majoria, de menys de tres mil o quatre mil habitants–, però, en canvi, governen el 80% territori. És en aquest espai on aniran totes aquestes instal·lacions. Per tant, un acord entre el municipalisme i la pagesia per a dir: “Vejam, si això passa en el nostre lloc, com ens organitzem per impedir que passi?” és una batalla perduda. Hem de dir: “Com ens organitzem perquè passi de la manera que ens convé i els valors afegits no acabin esdevenint dividends d’una companyia explotadora amb seu, posem per cas, a Itàlia, sinó que quedin aquí, a casa?”

—Dieu que els pagesos i els municipis han de tenir un paper actiu i que pot ser rendible per a ells i per al país?
—Aquesta és una de les grans revoltes conceptuals que hem de fer efectives ara. En primer lloc, una cosa són els pagesos i una altra cosa és la pagesia. Els pagesos són els professionals de l’agricultura. La pagesia és un estament social propietari del sòl que s’ha dedicat a fer de pagès. Són dues coses distintes. Durant segles hem conreat aliments. Ara hem de fer dues coses, conrear aliments per una banda i “conrear energia” per una altra, posa-hi tantes cometes com vulguis. Llavors, si l’obtenció d’aquesta energia laxa representa l’ocupació d’espai territorial, ho hem d’abordar amb una mentalitat comparable a la manera com la pagesia s’ha instal·lat en el territori en el curs dels segles, que vol dir treure partit de l’espai. És un canvi epistemològic de grans proporcions. Perquè voldria dir que és una aliança entre la pagesia i els municipis per a aconseguir economies d’escala capaces de mobilitzar recursos financers, que ara no tenen, i de mobilitzar competència tècnica, que tampoc no tenen. En el moment en què la pagesia i els municipis associats tinguin competència tècnica i recursos financers podran ser els actors principals de la transformació energètica. Si no ho fan ells, ho faran necessàriament les velles companyies.

—O ja ho fan; ara es pot recuperar el temps perdut?
—Les companyies estan acostumades a explotar els principis de la generació centralitzada. És a dir, en comptes d’una central nuclear o d’una central tèrmica, posaran una central eòlica o una central fotovoltaica. El nou paradigma de què parlo es basa en bona part en l’energia distribuïda; és a dir, en la proliferació de moltes petites centrals coordinades, però governades pel productor local. Cada pagès conrea el seu camp. No hi ha un pagès o dos pagesos que decideixin què es conrea a Catalunya. El símil és aquest i va molt bé per a entendre què cal fer.

—Però aquest canvi de concepte no arriba, justament es veu com la destrucció de la pagesia.
—Anem a pams. Primer, l’eòlica té un impacte territorial molt més petit que la fotovoltaica, comencem per aquí. Té un impacte visual, això sí, però impacte no vol dir desastre. Si hem estat capaços de suportar totes les infinites urbanitzacions i destruccions del litoral, no vindrà ara d’uns quants aerogeneradors. En tot cas té un impacte molt més petit que la fotovoltaica.

—Mirem de concretar més. De quins terrenys parlem?
—No es tracta de substituir camps amb producció agrícola que vagi bé. Parlem, si de cas, de donar un altre ús a superfícies en abandó agrícola, que són moltes. És que això ho perdem de vista. És a dir, el percentatge d’espai agrícola realment cultivat avui dia és petit comparat amb el de fa cinquanta o setanta anys. La major part de l’espai agrícola del nostre país està abandonat i en part no ho sembla perquè les bosquines i pinedes ho tapen tot i ens n’oblidem. Però aquest espai és un espai completament erm, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, es tracta de localitzar els llocs més idonis. Per això dic que cal competència tècnica, identificació dels llocs on hi hagi menys impacte, on s’interfereixi menys en l’agricultura realment productiva. És clar que no hem de substituir els camps de regadiu per plafons fotovoltaics. Però hi ha tants i tants camps de secà abandonats que poden esdevenir zones bones de captació fotovoltaica… En el cas de l’eòlica, ha de ser als llocs on el vent sigui adequat. En el cas de la fotovoltaica no cal preocupar-se, perquè el sol és igual a tot arreu. Però en el cas de l’eòlica, sí.

—A les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre es queixen d’una alta concentració d’instal·lacions, en comparació amb les altres zones del país.
—Són les àrees on hi ha més vent. A les Comarques de Girona només n’hi ha una, que és el golf de Roses. Per tant, els parcs eòlics han d’anar al golf de Roses, al mar. No únicament, però sí fonamentalment, com els danesos. Aquest desenvolupament danès de què parlàvem és bàsicament al mar Bàltic i al mar del Nord.

—A la gent li costa de pair que se’n posin al golf de Roses.
—Sí, per això cal seure i parlar-ne. En primer lloc, culturalment, ens hem de preguntar per què anem a fer-nos un retrat als molins de vent que hi ha a Grècia o a les Balears i, en canvi, quan aquest molí és un aerogenerador, el trobem horrible. No són tan horribles. Són una estructura més del paisatge, igual com han aparegut ferrocarrils o autopistes que abans no hi havia Quants ferrocarrils hi havia al segle XVIII? No n’hi havia ni un. Quantes carreteres asfaltades i autopistes hi havia al segle XVIII? No n’hi havia ni una. Era una altra estructura paisatgística. Aquí hi ha un canvi cultural. Hem d’admetre que si no es vol cap d’aquests impactes visuals es posaran nuclears. Jo sóc partidari que les nuclears gradualment es vagin extingint perquè no podem assumir els riscos  que representen i els hem d’anar substituint per captacions d’energies lliures per la via fotovoltaica o eòlica.

—Hi haurà un paisatge diferent…
—La resposta és sí, i hem de parlar de com el generem, com el creem i com el gestionem. Ara, si simplement ens neguem intel·lectualment a modificar els nostres esquemes paisatgístics, a modificar els nostres esquemes de producció, no podrem fer aquest canvi de la manera que ens convé. Si quan diem “pagesia” ens imaginem l’agricultura medieval de secà, confondrem l’òpera amb les caramelles, per entendre’ns.

—Molts grups ecologistes, també la CUP i més organitzacions d’esquerra, proclamen que omplint les teulades dels espais públics n’hi ha prou.
—Això s’ha de fer. Jo ho he fet a casa meva. Ara, un cop calculat tot el que es pot ocupar en teulades en surten 14.000 megawatts de potència instal·lada. En necessitem 62.000. Això no és una opinió: és una realitat quantificable. Lord Kelvin deia que quan un fenomen no el podem quantificar deixar de ser explicable. Si diem: “Aquest nen té febre”, no sabem quanta però si diem té 37, 2 graus o 40 és ben diferent i ben clar. Amb això passa igual: de quants metres quadrats de teulades parlem i quin rendiment tindran? Això ja s’ha calculat i no n’hi ha prou.

—I els qui argumenten el decreixement com una solució?
—De què parlem, del decreixement del consum o del que pot causar disminuir la ineficiència? Són dues coses distintes. Puc tenir els mateixos lúmens amb una làmpada de led de 5 W, que amb una bombeta d’incandescència de 60 W. Per tant, sí que podem minvar la demanda per increment de l’eficiència, i això ja s’ha calculat. Hem de tenir clar que no podem fer els mateixos càlculs amb una Catalunya de quasi deu milions d’habitants que amb una Catalunya de sis milions. Si realment volem convertir la declaració en la transformació de la realitat, no en verbalisme efervescent, aleshores hem de fer coses. Per això, jo no sóc partidari de la cultura del no, sinó del “sí, fem-ho bé”. No diguem no a allò que no ens ve bé de gust, sinó fem com cal allò que necessitem. El país encara té prou tremp moral per a entendre aquest discurs. Per això  s’ha de fer i repetir.

—Els polítics finalment ho entendran?
—Necessitem uns polítics que no siguin uns senyors mediocres que s’han apuntat a la política perquè és la sortida professional més fàcil, sinó que necessitem uns senyors capaces de subvertir la tendència. Unes persones amb intel·ligència i tremp moral capaces de dir a la gent: “Escolti, ens passa això, tenim aquesta malaltia, però la podem curar.” No se li ha de dir: “No s’amoïni, això que té ja li passarà”, i que vol que li diguin: “Ai, que bé!” ,sinó que li digui: “Escolti, vostè està malalt, a veure si m’entén.” Tenim una malaltia que és un greu dèficit energètic i aquesta malaltia s’ha de corregir. I això s’ha de fer amb esforç, amb competència i amb capacitat inversora, i la resta és foc d’encenalls. Els polítics capaços d’administrar mediocrement les idees del passat no interessen gens.

—Amb tot aquest panorama hi ha un fet positiu, i és el creixement de les comunitats energètiques perquè també la llei les impedia. En aquest moment comencen a créixer en molts municipis i comarques.
—Això és molt positiu. La llei era feta a mida dels interessos de les companyies de producció centralitzada, que dominaven els ressorts del poder i tenien capacitat tècnica i financera per a moure fils. Era una llei que deia coses monstruoses, com que s’havia de consumir tot allà mateix, que només donava un radi de 500 metres al voltant de les plaques. Ara ja permet un parell de quilòmetres. Les comunitats energètiques van naixent, es van estructurant i són brots verds. Són elements positius, encara petits, però en la bona direcció i amb molt de futur. Això és el que ha de permetre la construcció del nou paradigma.

—A veure si es fa el tomb.
—Sabem com es pot fer, sabem que es pot fer, volem que es faci. I, per tant, voldria esperar dels que tinguin la responsabilitat de governar que siguin capaços no d’aturar aquestes iniciatives sinó exactament al contrari. Les han d’estimular, acomboiar-les i consolidar-les.

—Fa deu anys del procés d’independència. Teniu res a dir, que no serveixi per a flagel·lar-nos més, sinó que ens ajudi positivament?
—Deu anys? Això ja va començar amb Valentí Almirall! Bé, mira els aliats que van guanyar la Segona Guerra Mundial no van començar a tenir victòries significatives fins a final de l’any 43. Van ser quatre anys i mig de derrotes, l’una després de l’altra. Hitler va ser l’amo d’Europa durant tres anys i mig. Però al final van acabar guanyant els aliats. Això és una mica semblant. Si perquè hem tingut un Dunkerque ja pensem que hem perdut la guerra, potser que ens ho fem mirar. Hem tingut un Dunkerque, molt bé. Jo ara espero una Normandia, per fer servir un símil que tothom pugui entendre.

—Aquesta Normandia pot arribar?
—Perfectament. Hi ha un seguit de coses; per exemple, l’evidència de situacions colossals, com la que vivim ara, en el cas dels ferrocarrils, o, indirectament, també, l’escassa eficàcia en el procés de lideratge en la implantació de la transformació energètica. Tard o d’hora hem de començar a produir una reacció i hi tornarem. Les persones hem d’entendre que la història és un procés en què el testimoni es va passant dels uns als altres. I perquè s’hagi fracassat o s’hagi tingut un èxit petit no vol dir que no hi hagi un pas següent. Hi ha una espontaneïtat de coses que ningú no sap per què passen i, en canvi, passen. I per tant jo estic convençut que un dia direm: “Mira con tot es revifa?”

Si hi ha un camp carregat de riquesa i de matisos en el lèxic català és el dels noms dels vents. I no parlem tan sols de la rosa dels vents, és a dir, del nom o noms de cada vent segons la direcció, sinó també segons la intensitat, la temperatura, la procedència general (terra o mar), el lloc on bufa (muntanya o costa)… I afegim-hi encara les variants dialectals, que enriqueixen el corpus immensament.  

Ací, doncs, hi trobareu xalocs i mestrals, però també taros i gisques, brises i gregalades, bufaruts i ventijols: un tresor del català que no hem de deixar perdre. Voleu aprendre’n tot jugant? 

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

La subscripció VW30 s’ha creat expressament per a celebrar el trentè aniversari del diari i té l’objectiu d’acostar VilaWeb al públic més jove i crear una comunitat activa amb aquells qui comparteixen la nostra visió de país i de futur. Fins ara, ja s’hi han inscrit més de mil joves, fet que demostra que els joves hi són quan se’ls interpel·la i que cerquen finestres que expliquin el món en la seva llengua i de la seva perspectiva.

De joves i per als joves

L’acte va començar amb el discurs de benvinguda de la redacció de VilaWeb, a càrrec de Clara Ardèvol i Arnau Lleonart, tots dos nascuts el 1995, el mateix any que el diari. A l’escenari també hi havia una representació de l’equip, encapçalada per l’editora, Txell Partal.

Els redactors van agrair als joves presents el compromís amb el periodisme i la informació i van posar l’accent en el paper central de la llengua, no sols com a eina comunicativa, sinó com a manera d’entendre i explicar el món. En un context marcat per la sobreinformació i la desinformació, van defensar la necessitat d’un periodisme rigorós, ètic i transparent, basat en la confiança.

Ardèvol i Lleonart també van reivindicar una redacció jove, distribuïda per tot el país, que conviu amb periodistes de llarg recorregut i amb els fundadors del projecte, Assumpció Maresma i Vicent Partal.

En la mateixa línia, Txell Partal va reivindicar el paper dels joves en la societat i es va comprometre a mantenir l’essència periodística de VilaWeb, tot adaptant-la als nous canals i a les noves dinàmiques informatives. A més, va destacar la relació de confiança i complicitat amb els subscriptors de VilaWeb. I va encoratjar els nous subscriptors de VW30 a participar activament de la comunitat: “Em sembla que aquesta complicitat amb els lectors és de les millors coses que té VilaWeb, més enllà de l’equip i els grans col·laboradors. I espero i desitjo que això continuï essent així per molts anys. Per això per nosaltres és tan important que els joves us uniu a aquesta comunitat. Volem que comenteu les notícies, que ens proposeu temes, que vingueu a les assemblees i actes que fem, que us hi obriu blocs… Nosaltres treballarem de valent els anys que vénen perquè vosaltres us sentiu part d’aquesta comunitat. Perquè únicament junts podem construir el futur.”

La Ludwig Band escalfa motors per al nou disc

La Ludwig Band va trencar les vacances per actuar a la festa amb un concert en què va avançar en exclusiva algunes cançons del nou disc. El grup hi va estrenar unes quantes cançons inèdites, com “Rapunzel”, “On t’has ficat aquesta nit?”, “Que bonic!” i “Xavier, el tècnic de so”, que formaran part del pròxim àlbum.

Un dels moments més celebrats de la festa va arribar quan la formació va fer pujar un jove de la primera fila a cantar “El teu noi”. Prou envalentit, se’n va sortir amb la primera estrofa i la tornada, però de seguida va cedir el micròfon a Quim Carandell, cosa que va provocar el riure general.

La part final del concert va quedar reservada als grans èxits del sextet barceloní, entre els quals, “El meu amor se n’ha anat de vacances”, “Manela, no vull currar per vostè” i “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”. El tram final va convertir la platea de la sala Razzmatazz en un karaoke col·lectiu.

L’eufòria de DJ KZU tanca la festa

Al cap de pocs minuts d’acabar el concert de la Ludwig Band, va aparèixer a l’escenari DJ KZU, que, acompanyat d’un graller, va desfermar l’eufòria entre els assistents. Peces com “El Virolai”, “Jenifer”, dels Catarres, o “La presó del rei de França”, de la Companyia Elèctrica Dharma, van servir de tancament d’un vespre que va tornar a evidenciar que els joves continuen compromesos amb els projectes de país i amb el periodisme lliure.

La subscripció VW30 continua activa. Si vau néixer a la dècada dels noranta, podeu subscriure-us gratuïtament a VilaWeb fent clic ací!

Els subscriptors i donants han visitat les noves instal·lacions i després han pogut dialogar una hora amb uns quants membres de la redacció de VilaWeb: l’editora, Txell Partal; el director, Vicent Partal; Ot Bou, que té a càrrec el pòdcast La taca d’oli; i Clara Ardèvol, que dirigeix La crisi dels 30.

Els subscriptors i els donants han estat informats de com s’ha construït el plató, com funciona i com encara VilaWeb el futur, molt vinculada també al món audiovisual.

Cada dia, de dilluns a divendres, a les 20.00, VilaWeb us ofereix un programa: el dilluns és el torn de Vicent Partal, amb 72 minuts; el dimarts, l’hora dels més joves, amb La crisi dels 30, conduït per Clara Ardèvol; el dimecres, Ot Bou ofereix La taca d’oli; i el dijous, com no podia ser d’una altra manera, és el torn de La tertúlia proscrita, presentada per Txell Partal. Finalment, el divendres, quinzenalment, hi ha literatura infantil i juvenil amb el Poc cas, de Carlota Torrents, Tina Vallès i Paula Jarrin.

La Ludwig Band és una de les novetats més sonades d’aquests darrers anys a l’escena musical catalana. En una època dominada pels nous sons urbans, aquests barcelonins han fet seu el rock clàssic dels anys setanta i vuitanta, amb influències clares de Pau Riba i Bruce Springsteen. És una formació jove però molt prolífica, que ja ha publicat tres discs: Al límit de la tonalitat (2020), La mateixa sort (2021) i Gràcies per venir (2023).

Ara la Ludwig Band –Quim Carandell, Gabriel Bosch, Andreu Galofré, Pau Esteve, Lluc Valverde i Roger Cassola– és en fase de presentació del quart àlbum, que veurà la llum aquestes setmanes vinents. De moment, n’han publicat quatre avançaments: “Millor amb ell”, “Ha plogut des de llavors”, “On t’has ficat aquesta nit” i “Xavier, el tècnic de so”.

A més, dilluns presentaran un nou tema, elaborat juntament amb Pau Vallvé.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by PAU VALLVÉ (@pauvallve)

Totes aquestes novetats formaran part del repertori que el grup oferirà als assistents a l’acte, juntament amb més grans èxits com “Manela, no vull currar per vostè”, “El meu amor se n’ha anat de vacances” i “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”.

A més, la Ludwig Band, que s’autodenomina irònicament el segon millor grup d’Espolla pel seu origen en aquest municipi de l’Alt Empordà, és coneguda per la festa que organitza en les actuacions en directe, en què cerca la participació del públic, fins i tot baixant a la platea.

Més tard, serà el torn deDJ K-ZU, el nom artístic de Joan Casulleras, conegut per barrejar cançons tradicionals catalanes amb bases de hardcore, música electrònica i reggaeton. Hi sonaran temes com el “Virolai”, “Jenifer”, dels Catarres, i la cançó de la sèrie de dibuixos animats Les tres bessones.

Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956) va començar la trajectòria professional com a docent en l’ensenyament secundari i col·laborant en empreses de l’àmbit editorial. Ha estat professor a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, membre del Consell de la Cultura de Barcelona, president de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. Col·labora amb regularitat en els mitjans de comunicació i va ser reconegut el 2007 amb el premi Climent Mur pels treballs en el camp de l’associacionisme cultural.

Com a escriptor ha conreat gairebé tots els gèneres de la literatura: novel·la, narració curta, biografia, conte infantil, assaig, teatre, traducció i poesia. Ha traduït uns quants autors francesos, com ara Robert Vinas, Cyril Collard i Pascal Quignard, i també ha estat traductor del Correu de la UNESCO al català. Així mateix, va ser editor i director de la revista Saba Poètica, especialitzada en poesia, que va publicar trenta números entre els anys 1980 i 1992.

De tota la seva obra, se centraran en els llibres de poesia que Miquel-Lluís Muntané ha publicat: L’esperança del jonc, Edicions Rondes, 1980; Llegat de coratge, Edicions del Mall, 1983; A influx del perigeu, Dalmau Editor, 1985; L’altra distància, Pagès Editors, 1994; El foc i la frontera, Rúbrica editorial, 1997; Migdia a l’obrador, Pagès Editors, 2003; El tomb de les batalles, Papers de Versàlia, 2009; Hores tangents, Emboscall, 2012; Carta de navegar (Antologia de poesia amorosa), In-Verso, 2014; Qualitats de la fusta, Parnass Edicions, 2016; Horas tangentes, Ediciones La Discreta, 2019;  Passatges, Editorial Llibres del Segle, 2020; i L’ull i el sextant, Témenos Edicions, 2023.

També destacaran el seu darrer llibre, Tessel·les, un recull de texts sobre poesia (Comte d’Aure, 2025).

Al litoral, es mantenen avisos per mala mar a tota la costa, amb onades que poden superar els tres i quatre metres i mar de fons notable. Les autoritats recomanen de continuar evitant l’accés a platges, esculleres i passeigs marítims, especialment als trams més exposats. En la major part del país l’alerta és groga, però a Menorca i a l’est de Mallorca l’alerta és més elevada, carabassa, amb un vent de nord-est que bufa amb força, amb ràfegues que poden arribar als 70 quilòmetres per hora i l’onatge pot arribar als deu metres, com ja s’han produït avui.

20/01 11:36 AVISOS HOY Y MAÑANA | Illes Balears: vientos, costeros y lluvias. Nivel máximo de aviso: naranja.
Actualizaciones en https://t.co/5xR91vsuMu pic.twitter.com/oBSk75p6sS

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) January 20, 2026

Al Pirineu, el risc principal és la neu acumulada. Hi ha avisos grocs per perill d’allaus, especialment a les zones més occidentals, on les precipitacions en forma de neu han estat persistents i la cota ha baixat fins als 1.200 metres. Les autoritats demanen prudència i recomanen d’evitar activitats fora de les zones controlades.

Pel que fa a la pluja, encara hi ha avisos grocs per acumulacions puntualment importants, sobretot a la Marina i a la Safor, amb la possibilitat d’arribar als 60 litres en dotze hores.

Els serveis d’emergències insisteixen a mantenir la prudència les pròximes hores, perquè, malgrat la millora progressiva, el terreny continua molt saturat d’aigua i qualsevol nou episodi pot tornar a complicar la situació.

“Les persones que hi han començat a viure tenen moltes ganes de compartir la seva vida i els seus aprenentatges”, assegura Ariadna Tremoleda, membre de l’equip de gerència i una de les impulsores de la Rosada. Un dels trets diferencials de la iniciativa, que va començar a gestar-se ara fa dos anys, és l’enfocament: “Ens fixem en les coses que hi ha i no en les que ens falten: aquí tots tenen un excedent de coneixement, una història vital i moltes coses a compartir i, en alguns moments, necessiten suport o ajuda.” Tremoleda, amb tot, reconeix que de fet el suport que necessiten és un tema secundari.

“La mirada d’aprendre coses és vital”

A 69 anys, Mercè Panyella, educadora social jubilada, és una de les primeres convivents i també forma part de l’equip motor: “Sempre havia dit amb les meves amigues que, quan ens faríem grans, aniríem a viure juntes: però això és molt més potent i va molt més enllà del que mai havia pogut imaginar.” Explica que una de les diferències de viure sola són les tasques comunes. “Hi ha més feina”, admet, però també es viuen situacions divertides del dia a dia, com ara veure que cadascú té una manera diferent d’estendre la roba. “Per mi, la mirada d’aprendre coses noves és vital.” I també, afegeix, el fet d’entendre que quan hi entra algú nou, “tots hem de recol·locar-nos per estar còmodes”.

Un altre dels convivents és John Crayford, de 80 anys. Hi ha anat a viure amb la dona. Fa un temps van deixar el pis del Masnou per traslladar-se a un lloc més tranquil. Van anar a viure a una masia prop de Prats, però no s’hi sentien còmodes. I quan van tenir notícia de la Rosada, ho van veure clar: “Ens hi vam apuntar de seguida i vam fer les entrevistes.” Prefereixen ser aquí que no pas en una masia isolada: “Pots tenir un accident a casa i ningú no ho sabrà o que el telèfon no funcioni: aquí el veí és al darrere de la porta.” Hi ha molta confiança, afirma, i la prova és que ningú no es tanca amb clau. Admet que els va costar la idea de passar d’una casa a un apartament més petit, però ara sent que és casa seva.

A la Rosada, actualment hi viuen sis persones. Però encara els queda espai per a sis veïns més. La cooperativa assegura que és oberta a tothom, però sí que demana que els interessats hagin fet una feina prèvia de decidir “com volen envellir, com volen ser acompanyats, i tenir ganes de compartir i fer-se grans en comunitat”. La condició també és que sigui la mateixa persona qui ho demani i no familiars seus.

La cooperativa de treball és propietària de l’edifici. A més dels socis treballadors, els veïns que hi viuen hi han de fer una aportació social per a poder formar-ne part.

–Diumenge 4. Bétera. Presentació d’Els morts de Mazón, d’Esperança Camps i Entendre els mapes, de Vicent Partal. A l’Ateneu de Bétera. A les 19.00.

–Dimarts 13. Sant Vicenç dels Horts. Presentació de Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. A la Biblioteca Les Voltes. A les 19.00.

–Dijous 15. Real. Presentació d’Els morts de Mazón, d’Esperança Camps. A l’Associació Cultural Josepa Blasco. A les 19.00

–Dimarts 20. Vic. Dinar-Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. Organitzat per la Llibreria Muntanya de Llibres.

–Dimarts 20. La Garriga. Presentació de Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. Al Teatre El Patronat. A les 18.30.

–Dimecres 21. El Masnou. Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal.

–Dimarts 27. Altafulla. Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal.

Els Llibres de VilaWeb es poden adquirir amb subscripció anual, per un preu especial de 64 euros per als subscriptors del diari, o bé comprar individualment a les principals llibreries del país i a la Botiga de VilaWeb.

Polit o Sirlot becfí  (Numenius tenuirostris)

Aquest ocell limícola migrador, de plomatge grisenc, criava a Sibèria i a les estepes del Casaquistan, i hivernava a Europa, el nord d’Àfrica i el Llevant. Durant dècades, va esquivar els esforços dels ornitòlegs per localitzar-lo. És la primera extinció documentada d’una espècie d’au de l’Europa continental aquest segle.

La darrera fotografia confirmada d’aquest animal es va fer el febrer del 1995 a la costa atlàntica del Marroc. Tot i que feia temps que se sospitava que l’espècie s’havia extingit, les avaluacions oficials ho han confirmat fa poc.

Musaranya de l’illa de Christmas (Crocidura trichura)

La musaranya de l’illa de Christmas, un petit mamífer insectívor, havia estat comuna en aquesta illa australiana. Tanmateix, en el segle XX només se’n van registrar quatre observacions confirmades: dues el 1958, una el 1984 i l’última el 1985.

L’avaluació més recent ha conclòs que l’espècie s’ha extingit. Segons els investigadors, un paràsit transmès per rates negres introduïdes accidentalment –les mateixes que van fer desaparèixer dues espècies endèmiques de rates de l’illa– pot haver estat determinant en la seva desaparició.

Tres bàndicuts australians

Tres espècies de bàndicut –el bàndicut marl (Perameles myosuros), el bàndicut ratllat del sud-est (Perameles notina) i el bàndicut ratllat del Nullarbor (Perameles papillon)– han estat declarades extintes enguany a la Llista Vermella de la UICN. Totes tres van ser avaluades per darrera vegada el 2022.

Els bàndicuts són petits mamífers majoritàriament nocturns i insectívors, propis d’Austràlia, Nova Guinea i les illes veïnes. Segons els experts, la pèrdua d’hàbitat i la proliferació de gats salvatges van ser factors determinants en la seva desaparició.

El darrer exemplar conegut del bàndicut marl es va recollir el 1907, i es creu que l’espècie ja era extinta cap al 1910. El bàndicut ratllat del sud-est podria haver desaparegut a final del segle XIX, i el darrer registre del bàndicut del Nullarbor data de la dècada del 1920. Ara han estat declarats formalment extints.

Conus lugubris

Aquest caragol marí del gènere Conus era antigament abundant en una petita zona de l’arxipèlag de Cap Verd, a l’Àfrica occidental. Tanmateix, a començament del segle XX, la degradació del seu hàbitat a causa del desenvolupament costaner va causar-ne el declivi. La darrera observació confirmada data del 1987.

Eben de l’illa de Maurici

Diospyros angulata, un arbre de grans dimensions originari de l’illa de Maurici, només és conegut a partir de dues mostres d’herbari recollides els anys 1839 i 1851. Cap prospecció posterior no ha pogut localitzar-ne cap individu viu, ni en estat silvestre ni en cultiu. Els investigadors consideren que probablement es va extingir cap al 1981.

Delissea sinuata

Aquesta planta endèmica de les muntanyes Wai’anae, a l’illa hawaiana d’Oahu, no ha estat observada d’ençà del 1937 i també ha estat declarada extinta enguany.

Gurgaon, Índia. Yasuko Malhotra anà a l’Índia per primera volta el 1993, com a traductora d’uns monjos budistes que hi havien anat amb l’objectiu de conèixer la Mare Teresa. Sis anys més tard, hi tornà per amor.

Malhotra, que ara té 63 anys, conegué el seu futur marit en aquella primera visita. Després, decidí d’anar-se’n de Fukuoka, la seva ciutat natal al Japó, per traslladar-se a l’Índia, un país que encara avui prova de desxifrar.

Què és allò que més troba a faltar? “Tot”, diu Malhotra. “El meu menjar, la meva llengua… L’Índia i el Japó són molt diferents.”

Al seu estudi a Gurgaon, una extensa ciutat satèl·lit de Nova Delhi, Malhotra ensenya a joves japoneses receptes tradicionals i arranjaments florals típics. L’espai s’ha convertit en un refugi tant per a ella com per a més immigrants que senten nostàlgia del seu país.

El 2024 hi havia poc més de 8.000 ciutadans japonesos vivint a l’Índia. Tot i ser irrisòria per a un país de 1.400 milions d’habitants, la xifra s’ha multiplicat per quatre d’ençà del 2005, segons l’ambaixada japonesa. Molts japonesos són al país per treballar per a empreses japoneses com Maruti Suzuki, Panasonic, Toyota i Mitsubishi, que aquests darrers anys han inaugurat grans oficines i fàbriques als centres industrials de l’Índia. Amb el temps, la presència d’expatriats japonesos ha esdevingut molt evident a Gurgaon, on els restaurants japonesos serveixen sushi de qualitat i sake importat, i on clubs exclusius organitzen partides de mahjong, entre més esdeveniments culturals.

“El teu refugi japonès al cor de Gurgaon” és l’eslògan amb què s’anuncia Dia Park, un dels primers hotels creats específicament per a allotjar professionals japonesos. Yasuhito Ono arribà a l’Índia el 2010 per treballar com a xef a Dia Park; ara gestiona quatre restaurants a Gurgaon i Delhi amb la seva dona.

“A l’Índia no hi havia restaurants autèntics japonesos que satisfessin els gustos dels japonesos”, diu Ono. Els sabors japonesos, explica, atreuen molts clients indis. El 2020, el Japó exportà a l’Índia aliments preparats, alcohol i tabac per valor de 5,3 milions de dòlars; el 2024, aquesta xifra havia augmentat fins a gairebé 22 milions de dòlars.

Per als nouvinguts, explica Malhotra, la vida a l’Índia sovint pot ser solitària. En aquest sentit, explica que es considera una figura materna per a les joves japoneses que es traslladen a l’Índia acompanyant els seus marits, sovint a costa d’haver de renunciar a les seves pròpies aspiracions professionals.

Un matí de fa poc, a l’estudi de Malhotra a Gurgaon, cinc dones s’apleguen al voltant dels fogons, tot seguint les receptes al peu de la lletra. L’aire aviat s’omple de l’aroma de naps farcits de carn picada, pastissos d’arròs i rave, i un saltat d’ou i verdures a l’estil japonès. Quan acaben de cuinar, les dones seuen a menjar plegades.

L’àpat ofereix a les assistents una oportunitat per a parlar japonès fora de casa i per a compartir les seves frustracions i dubtes sobre l’Índia, com ara, quina és la millor farina índia per a fer pastissos d’arròs japonesos.

Entre les preguntes freqüents, explica Malhotra, també hi ha l’escola a què han d’enviar els seus fills, o bé quins regals comprar pel Diwali, el festival hindú de les llums.

A pocs quilòmetres de distància, a la segona planta d’un luxós complex d’apartaments gestionat per la promotora immobiliària Central Park, hi ha un món aïllat, conegut com a Sakura Town, un enclavament dissenyat per japonesos i per a japonesos. Segons Harleen Singh Rawal, vice-president d’hoteleria de Central Park, al complex, hi viuen prop de 300 japonesos.

El xef Ono i la seva dona serveixen menjars casolans a Ginza, el restaurant del complex, i hi ha una clínica d’acupuntura dirigida per Junko Okawa que ofereix tractaments corporals. Banys públics, una sala de mahjong i un simulador de golf completen les amenitats d’aquest complex al més pur estil resort. Obert a tothom, però habitat gairebé exclusivament per expatriats japonesos, Sakura Town funciona com una mena d’oasi de tranquil·litat enmig de l’enrenou general de Gurgaon.

Encara hi ha més exemples de la petjada cultural del Japó a l’Índia fàcils de trobar –si més no, si sabem cercar-los. En un dels centenars de centres comercials anònims típics de Gurgaon, per exemple, hi ha ni més ni menys que cinc restaurants japonesos en una sola planta.

A l’interior del restaurant Kuuraku, els treballadors saluden els clients que hi entren amb una reverència, mentre els xefs criden ordres en japonès. L’aroma de la soja i la carn a la graella impregna l’aire; les ampolles de sake s’acumulen a la barra; al pis superior, els clients es treuen les sabates i seuen en taules arran de terra.

Els clients indis solen arribar al restaurant amb les seves pròpies expectatives sobre la cultura japonesa, sovint més per l’anime –com més va més popular al país– que no pas per la tradició japonesa.

“En dos anys, les xifres d’audiència de l’anime a l’Índia han passat de 30 milions a 118 milions; de sobte, el món s’ha adonat que l’Índia és un mercat important”, diu Jayanto Banerjee, director d’operacions de Hakuhodo Sync, una empresa de publicitat japonesa amb una seu a Nova Delhi.

Els indis afeccionats a l’anime també solen tenir curiositat per uns altres aspectes de la cultura nipona, com ara, el menjar, la literatura o la papiroflèxia japonesa. Haruki Murakami ja no és l’únic escriptor japonès que omple les prestatgeries de les llibreries, on els títols japonesos –molts dels quals traduïts a l’hindi i a més llengües índies– són com més va més comuns.

Amb tot, la febre pel Japó dista de ser universal. Els ingredients i restaurants japonesos solen ser cars, per la qual cosa tan sols estan a l’abast dels indis o dels expatriats japonesos més rics.

Kento Takahashi, que es traslladà a l’Índia aquesta primavera amb la seva dona, tan sols pot permetre’s d’anar a restaurants com Kuuraku de tant en tant. Aquest jove de trenta anys treballa per a una petita empresa japonesa que ajuda unes altres empreses a contractar personal que parli japonès. És una feina amb futur, però no tan ben remunerada com la de molts dels seus conciutadans.

Quan es traslladà a l’Índia, Takahashi omplí la maleta de salsa de soja, mescles d’espècies i sopes instantànies, que, segons que explica, són massa cares a Gurgaon. La seva dona, aclaparada pel soroll i el ritme de la ciutat, ha tingut dificultats per a adaptar-s’hi.

“Volia quedar-me ací cinc anys, pel cap baix, però si la meva esposa m’ho demana, ens n’anirem d’ací a un any o dos”, acaba dient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’escriptor Xavier Vidal acaba de publicar el llibre Set bales en la nit, en el qual reprodueix els darrers dies de Layret i, per extensió, tot el clima de violència política i social viscut a la ciutat de Barcelona just en el començament de la dècada de 1920. Era l’època en què Barcelona era anomenada la rosa de foc i la ciutat de les pistoles, amb enfrontaments sovintejats entre els anarquistes i els pistolers del sindicat lliure, a sou de la patronal i servint els interessos d’Espanya, representada sobretot per la figura del governador civil, Severiano Martínez Anido.

Són els temps en què Barcelona era en plena ebullició social després de la vaga de la Canadenca, però també els moments en què senyorejaven els capitosts de l’hampa, com ara el comissari de policia Manuel Bravo Portillo i la seva banda negra, que controlaven sobretot el port de Barcelona, i després el fals baró de Köening, un estafador de pela amb cinc anomenat realment Rudolf Stallmann, i que va ser de la pitjor escòria que va trepitjar la ciutat de Barcelona. És clar que tot això no hauria estat possible sense Martínez Anido i els seus sequaços.

Vidal ens presenta la novel·la a través dels ulls de l’assistent personal de Layret, que en plena ofensiva de l’Ebre, el 1938, li explica els fets a una jove infermera de la qual no sabem res. Així doncs, a través de la seva mirada anem observant tota la vida de Layret i els últims dies de la seva vida sobretot per dues accions concretes, l’intent d’aconseguir un pacte històric per a les eleccions en les quals es presentin de forma conjunta el PSOE, els catalanistes i els anarquistes i els obrers, de l’una banda; i de l’altra, les passes que fa l’advocat per intentar de treure de la presó Model els seus amics Salvador Seguí i Lluís Companys.

La novel·la no presenta una estructura convencional, però sí que permet d’entroncar en dues branques que el gènere tracta en els darrers temps amb mostrada solvència: el retrat social i el retrat històric. En aquest llibre s’ajunten totes dues branques perquè Set bales en la nit ens mostra exactament això: el món de la Barcelona de fa poc més d’un segle i també de totes les tensions socials que s’hi vivien.

I atenció, si bé Layret és el protagonista principal del llibre, hem de considerar que hi ha una galeria de personatges secundaris que són també molt importants i agafen molta força. En primer lloc, el seu gran antagonista, el general Severiano Martínez Anido, un home que odiava profundament els catalans i tot el que representaven, un alcohòlic de primer ordre (així el presenta l’autor) i un psicòpata de manual que vam haver de patir anys i panys. En segon lloc, l’Andrés, l’assistent de Layret i narrador testimoni d’aquesta novel·la que és una autèntica troballa, com ho és també la llicència que es permet Vidal al voltant de Paulí Pallàs, el fill de l’anarquista. Aquí, Vidal tergiversa la història per mostrar-nos un personatge amb el qual és molt fàcil d’empatitzar malgrat que els seus valors siguin diametralment oposats als nostres i als de Layret, però si llegiu el llibre podreu veure molt fàcilment com aquest Pallàs és una figura de palla amb motivacions molt legítimes per a acabar essent un pistoler del Lliure com va ser en realitat el fill de l’anarquista.

La figura femenina més important que apareix a la novel·la és la Lucinda Brown, una prostituta irlandesa en mans del governador civil que l’usa per obtenir tota la informació que necessita i també per tenir collats i controlats empresaris i rivals de tota mena. Brown aporta un punt de sofisticació al llibre i ens permet fins i tot de veure algunes de les pitjors afeccions dels reis borbònics de l’època.

En definitiva, la reconstrucció dels darrers dies de Layret ens permet de recórrer de manera vívida els carrers de Barcelona quan hi senyorejaven les Star dels anarquistes, les Browning dels pistolers del lliure, l’absenta dels bars més sofisticats, la cocaïna, la morfina i el conyac de baixa estofa que engolia a litres Martínez Anido, en contrast amb l’armanyac sofisticat de les cases burgeses i industrials, i fer memòria d’uns anys convulsos i d’un personatge que sovint ha quedat a l’ombra de Salvador Seguí i Lluís Companys, però que va tenir una importància cabdal a l’època i que a Barcelona és recordat amb una placa a la casa on va viure i un monument a la plaça de Goya, del barri de Sant Antoni.

Un altre dels personatges singulars –també històric i real– que apareixen al llibre és el periodista Paco Madrid. Aquest pioner del nostre ofici es va especialitzar, entre més, en la crònica negra i judicial. Un dels llibres que ho palesa més bé és Sang a les drassanes, que va publicar l’editorial A contravent, del president Quim Torra.

La fascinació per aquesta època ha arribat també als nostres dies i, per exemple, Andreu Martin va publicar fa dos anys La quarta noia per l’esquerra, una de les seves obres més extenses, en què la Barcelona de l’època de la Guerra Mundial esdevé també una de les protagonistes de la ciutat. En el camp de la no-ficció, Jesús Martínez i David Revelles han publicat a Efadós el llibre El pistolerisme a Barcelona, 1917-1923, que mostra els grans contrasts de la ciutat dels cabarets, la prostitució de luxe, la cocaïna i el foxtrot amb la pobresa extrema de la classe treballadora. Els ingredients perfectes per a una novel·la negra, és clar. Tot i que les històries que us hem explicat avui no eren ficció, les set bales que acabaren amb Francesc Layret eren, malauradament, ben reals.

Món negre

El cotxe de Tura Soler, premi Basalt

El festival de novel·la negra de la Garrotxa, un dels cinc que es fan exclusivament en català al país juntament amb el Tiana Negra, el Vi fa Sang, Taradell Negre i Creixell Crims, atorga avui el seu guardó d’honor. La gràcia és que enguany el premiat no és un autor sinó un objecte. En aquest cas, ha estat el jeep vermell de la periodista Tura Soler, per ser ‘el cotxe més famós del true crime català’. El lliurament del premi serà avui a migdia a Can Trona, el centre cultural polivalent de la Vall d’en Bas. Una de les característiques del festival és que ha tingut tres seus: Sant Jaume de Llierca, divendres; Olot, dissabte; i la Vall d’en Bas, avui.

Cap al número cent

La col·lecció Crims.cat, que dirigeix Àlex Martin i que ara edita l’editorial Clandestina, capitanejada per Ilya Pérdigo, avança ferma i decidida cap a una fita històrica, el número cent. Serà el pròxim llibre que treguin al carrer i serà abans no acabi l’any. En el seu moment, ja en parlarem i farem festa grossa, és clar. De moment quedem-nos amb el número 99, No hi ha pitjor fúria a l’infern, de Charles Williams, traduït per Teresa Solana. De fet, també serà ben interessant parlar de les traduccions de Solana per a la col·lecció en aquests darrers temps. De moment, aquest número 99 és una joia de la novel·la negra americana de tipus clàssic que farà les delícies dels amants del gènere.

Vic negre, crida a contribucions universitàries

Aquesta primavera hi haurà el segon congrés universitari Vic Negre. Com sabeu, és la primera iniciativa d’aquesta mena en universitats dels Països Catalans on, com a molt, s’havien fet jornades o algun curs d’estiu. El congrés té obert el període de recepció de propostes de ponències fins el 15 de desembre, això vol dir que encara sou a temps d’enviar-hi les vostres propostes: https://mon.uvic.cat/vicnegre/ és la web del congrés i aquí trobareu tota la informació per a fer-hi arribar les vostres contribucions. Ja sabeu que a banda d’escriptors i editors i sobretot lectors, els gèneres populars també necessiten investigadors que l’estudiïn. Hi pot presentar ponència tothom interessat, estudiants, doctorands, professors i tothom que tingui ganes de fer la seva aportació al congrés.

El llibre, que comença amb un esperançador “Amb una mica de llet salvarem el porró”, explica, per exemple, per què es va deixar de fer servir el porró. Garcia-Arbós ha escrit una història cultural del porró i obsequia el lector amb tot de referències i anècdotes tant de detractors com de partidaris. Fins i tot hi surt Josep Roca, que, malgrat sentir estima i nostàlgia pel porró, considera que no és el millor estri per a beure vi, perquè distreu.

No se sap si el porró se salvarà o no, però sí que és segur és que el llibre de Garcia-Arbós és una oportunitat per a saber-ne més, per a tornar-hi i pensar i per a tornar a beure a galet. A la presentació que es farà dimecres, dia 26 de novembre, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb l’autor parlarà de tot això i, naturalment, hi haurà un porró per a beure comunitàriament.

Els interessats a assistir a la presentació han d’enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat, i especificar-hi quantes places volen reservar. Confirmarem les inscripcions per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

En l’acte, obert al públic, van participar el doctor Miquel Masgrau, amic i metge personal de Jordi Vendrell, que ha participat en el llibre; Nurith Levy, amiga, col·laboradora de L’orquestra i curadora del volum; i el filòsof Jordi Rodon, també curador del llibre.

Dolores Ruiz diu que no té ganes ni il·lusió per a refer el xalet. D’ençà d’aquell dia no hi ha tornat gaires vegades. Ara hi va perquè és la vigília del primer aniversari de la gota freda. Abans, ha anat al cementiri de Xirivella, a deixar-hi tres rams de flors per a honorar i recordar tot el que ha perdut: el seu marit Emeterio i els seus fills, Jesús Andrés i Javier. La vida, diu. Ells són tres de les 229 víctimes mortals que va causar la gota freda ara fa un any. A la bossa, hi du sempre un sobre amb les seues fotografies somrients. També els du a les concentracions, perquè tothom sàpiga qui són. L’acompanya la seua germana menuda, Pili, i l’espera Anita, la germana gran, que té la casa al costat. És tan a prop que hom ha de fer un gran esforç per a imaginar la força amb què l’aigua i tot el que arrossegava va colpejar contra les seues cases.

Abans no arribe Dolores, Anita, que és al pati i ens veu arribar, ens vol contar els fets. Té pis de dalt, i ella i el seu marit hi van poder pujar quan l’aigua ja els arribava per la cintura. La família de Dolores va intentar recórrer els pocs metres que els separaven, però ja no van poder. D’allà dalt estant, Anita sentia, i intuïa més que no veia, el calvari pel qual passava la seua família. Parla de tsunami, pel soroll eixordador que feia aquella massa quasi compacta que avançava a gran velocitat cap a les cases. Els venia de dalt i de tots els costats, i recorda com tota una plantació de pebres, que era en un hort a molts metres de distància, va entrar dins sa casa.

Fa un dia molt clar i el sol escalfa. Hi ha un silenci que crida a la introspecció. Uns metres més enllà, a l’altra banda del camí, encara hi ha munts de runa que l’ajuntament no ha recollit. De mica en mica, gent que passa per allà hi llança tota mena de deixalles i Anita tem que es convertesca en un abocador il·legal. A uns quants metres de la casa, però dins el perímetre, hi ha una línia feta amb tot de canyes verdes que assenyalen per on discorre el barranc. Com que l’hort que conreava Emeterio el separava de la casa, si alguna vegada anava ple i vessava, tot el que feia era negar-lo, però la terra era capaç d’absorbir tota l’aigua. Això ho recorda, Dolores, com una cosa habitual i que no els va fer patir mai.

Les tres germanes es fonen en una abraçada. No poden evitar les llàgrimes, però ràpidament es refan, parlen i es besen. Són boniques, les flors. No li costa, a Dolores, recuperar el somriure en un moment donat, per narrar una anècdota, o per recordar que en aquesta casa, feta maó a maó pel seu marit amb l’ajuda dels fills, va ser feliç. Diu que tenia tot el que necessitava per a viure-hi i per a reunir la família. Quan Emeterio es va jubilar, s’hi van traslladar. Al pis de Xirivella, només hi anaven si tenien visita al metge, o per buidar la correspondència de la bústia. Vivien tranquils al camp, però no estaven mai sols, perquè al costat hi ha la germana i el cunyat. De fet, van ser Anita i el seu marit que l’any 1995 els van vendre una part de la parcel·la, que és molt gran, perquè es fessen la casa amb la teulada a dues aigües, de color ocre. És per això que, en un moment donat, diu que, a banda dels éssers estimats, també ha perdut la seua manera de viure.

Fa calor i Dolores es lleva la jaqueta de llana negra, com tota la roba que porta d’ençà d’aquell dia. Viu el dol molt cap endins, però també necessita demostrar-lo. Ens demana que passem dins la casa, ara tancada amb pany i forrellat, i amb algunes finestres cegades amb maons i ciment. Dolores i la seua família ens mostren algunes fotografies de la destrossa. En una, que sembla impossible, es veu un tronc grossíssim que va entrar al saló com un torpede, foradant la reixa de ferro que protegia la finestra.

Totes les finestres de la casa tenen aquesta protecció. Els tres poms de flors que ha dut Dolores eren per posar-los en el lloc on es van intentar defensar de l’avinguda, i d’on van desaparèixer, l’un rere l’altre, els dos fills i el marit. Pili l’ajuda i els fixa amb una cinta negra.

Dolores sempre explica a les entrevistes com un dels fills la va pujar a l’ampit de la finestra. Un ampit estretíssim, per això va haver de posar els peus en la reixa. Diu que encara no entén com és que va poder resistir tant. Ho preguntava a Déu cada minut que va passar allà aferrada, amb les mans i les cames engarrotades, i encara li ho pregunta. Parla amb Déu, sense necessitat d’intermediaris. També aprecia la Mare de Déu dels Desemparats i, en una paret del que era la seua habitació, hi penja una imatge de la Mare de Déu de la Salut, la patrona de Xirivella. Encara es veu, difuminat, el rastre de l’altura de l’aigua. Hi ha un somier i dos matalassos que es veu que algú va dur fins allà quan els voluntaris repartien ajut i material divers. A la sala, per exemple, hi ha uns quants pots de pintura que, diu, no sap com han arribat fins ací.

Ens ensenya com l’envà que separava dues habitacions va caure. Ens fa passar a la cuina i al bany, i ens mostra una porta que dóna a l’exterior per poder entrar la llenya per a l’estufa de ferro sense haver d’envoltar la casa. A banda de la pintura i els matalassos, la casa és buida. Un estol de voluntaris va anar a netejar-la i s’ho van endur tot. Li hauria agradat poder quedar-se amb algun record. A terra, en un racó de la cuina, hi ha la màquina de cosir.

Al racó on Emeterio tenia el seu taller i les eines, i hi ha el paeller, Dolores no pot evitar de pensar en el funeral d’avui i en la presència anunciada de Carlos Mazón. Ella no vol que hi vaja, i no sap què farà si el veu, però afirma amb contundència que, així com la primera vegada s’hi va adreçar, si el cos li ho demana, amb educació li dirà el que pensa. I Mazón l’haurà d’escoltar.

El sol cada volta crema més. Les mosques i les abelles ens encerclen, un dragonet amb el cap desproporcionat es passeja per l’ampit d’una finestra, quan ens acomiadem de Dolores Ruiz. Les germanes, els cunyats i el seu fil Juan Carlos l’agombolaran tot el dia. Aviat tornarà a Xirivella. Espera la visita de familiars que vénen d’Andalusia per assistir al funeral.

L’octubre del 2025 molts baixos comercials continuen abandonats; espais que abans ocupaven forns, perruqueries, carnisseries i més comerços que no van tornar a obrir després de la riuada; el fang líquid se n’anà dels carrers gràcies, principalment, als milers dels voluntaris que s’abocaren a donar suport retirant fang, “armats” amb pales i graneres. Encara se’n  veuen restes: milers d’empremtes marrons que van deixar a les parets o graneres que acabaren cobertes pel fang i ara descansen en baixos abandonats. Si la gran majoria de cases es veuen restaurades, les obres i reformes continuen sense repòs. Però algunes altres esperen l’enderrocament amb forats als murs, que deixen observar que, fins fa un any, en aquestes llars hi havia famílies disposades a viure un dimarts més. Enmig de totes aquestes reformes, molts ascensors continuen sense funcionar i alguns espais pareixen congelats en el temps i mostren encara l’altura que va assolir l’aigua en el pitjor moment de la riuada.

Tot ha canviat quasi un any després, però les marques del fang, que encara es conserven als carrers i a les cases, bé per manca de mitjans per a netejar-les, bé com a símbol dels fets, continuen recordant dia a dia la riuada del 29 d’octubre de 2024.

I no sembla que aquesta hagi estat l’evolució de la nostra economia. La manera de mesurar-la que fem servir és molt important. Si ens fixem únicament en el creixement de què hem produït, la cosa, del 2000 ençà, ha anat en sintonia amb el que s’enregistrava mundialment. Segons l’INE, el PIB català, el 2024, va superar per primera vegada els 300.000 milions d’euros i es va situar com a segona comunitat més important de l’estat espanyol, darrere Madrid (316.240 milions). El 2017 vam perdre la posició capdavantera, però ja a partir del 2011 el frec a frec entre el PIB de les dues comunitats era evident, perquè les diferències entre totes dues s’havien reduït al mínim.

En canvi, si traspassem el PIB cap a la mesura del nivell de vida mitjà, el PIB per habitant, les coses canvien força. A l’estat espanyol, ja no som al segon lloc, sinó que anem darrere Madrid, el País Basc i Navarra i, a més, tenim a tocar l’Aragó i les Illes Balears. I cal dir que ens separa més diferència de Navarra que no pas de les dues que ens segueixen. És la conseqüència del fort creixement de denominador del càlcul, que és la població, gairebé tota forastera, aquests darrers anys. Només una comparació. Entre el 1980 i el 2000, el nombre d’habitants a Catalunya va créixer d’un 3,8%, xifra que contrasta amb el 30,7% que registrem del 2000 ençà. De resultes d’això, el PIB per habitant ara augmenta a un ritme molt inferior als anys anteriors.

Però podem fer un pas més enllà i veure com beneficia la gent tot allò que produïm. I per això podem calcular la renda familiar disponible bruta, que és la suma dels ingressos familiars i les prestacions socials, menys les cotitzacions socials i els imposts. I resulta que aquest indicador, un cop filtrat per l’efecte dels preus, el 2024 era gairebé al mateix nivell que el 2000, segons que apunta el llibre. Alguna cosa no acabem de fer bé, si el nivell de vida dels habitants de Catalunya, en termes reals, no ha millorat després de l’esforç fet per créixer tots aquests anys.

I la comparació d’aquestes dades va fer que Guinjoan es proposés de veure per què passava això. Quan li demano què el va empènyer a escriure el llibre, la resposta és franca: “L’observació del rumb que anava agafant l’economia catalana del 2000 ençà presentava llums i ombres i, al final, vaig decidir de mirar-m’ho amb més detall. Vaig veure que les ombres superaven amb escreix els punts de llum. Quan ens diuen que creixem més que els altres, cosa que és certa, deixen de banda com es reparteix aquest creixement. Es trasllada a la població? I, sobretot, créixer per a què?” I per a qui?, hi afegiria.

Però, continua explicant-me: “Creixem a còpia de generar massa llocs de treball amb salaris baixos i baixa productivitat, que no interessen la gent d’aquí i, de retruc, això porta un augment espectacular de la població. En conjunt, l’economia catalana no va bé, no tan sols en termes d’una mesura que és la que tocaria utilitzar –PIB per habitant, en compte de PIB–, sinó també en altres àmbits que estudio en el llibre a partir d’una visió holística de l’economia, com la població, el territori, el benestar, la identitat col·lectiva …”

I, efectivament, en el decurs dels vint capítols del llibre, que fan de bon llegir, va desgranant la descripció i l’anàlisi de temes que ens afecten a tots molt de la vora. Hi esmicola aspectes de la vida econòmica catalana que coneix molt bé, fruit dels anys d’experiència professional, tant en el món empresarial com en l’administració pública. Naturalment, no es descuida pas la relació econòmica entre Catalunya i l’estat espanyol, que ell considera “extractiva”, com posen en evidència l’injust finançament que rebem i l’enorme dèficit fiscal registrat cada any.

Explica que, en un context de finançament tan advers i amb una clara prioritat dels serveis més bàsics –salut i educació s’enduen més de la meitat dels diners–, l’atenció al sistema productiu ha passat a un segon terme. I per això dedica un capítol als que anomena “grans mig oblidats”. El fet és que s’ha prestat poca atenció al sistema productiu, sigui per falta de recursos econòmics, de competències o d’idees. I Guinjoan esmenta uns quants punts, veritablement punyents.

Per exemple, la deixadesa en el sector agrari, que és una peça fonamental en la gestió del territori i un component estratègic de l’alimentació del país. O la indústria: en el període del 2011 al 2023 la Generalitat ha dedicat solament el 0,4% del pressupost de despesa al suport industrial i al desenvolupament empresarial. És molt crític amb els discursos que es fan sobre la importància de la indústria per al país i el suport real que s’hi dóna, justament, en un sector que té els nivells de productivitat més alts de tota l’economia catalana i que marca el nord que s’hauria de perseguir en les altres activitats.

També analitza els problemes amb l’energia elèctrica. A Catalunya se’n produeix la meitat del volum amb nuclears, quan falta poc perquè es tanquin, i encara no arriba al 15% la producció amb renovables, enmig de tota mena d’entrebancs. I aquí he de dir que, en bona part, són interns. Tots hem de fer un mea culpa. I jo em demano: com ens ho farem? La comprarem a fora? Estratègicament, em sembla un error com una casa, però…

I parla també, és clar, de l’aigua –un aspecte més angoixant després de la greu sequera que acabem de tenir– i de com fer front al canvi climàtic. I, naturalment, del desori dels transports, siguin trens o aeroports. No deixa ni un sol tema de la nostra realitat al tinter.

I, veient tot això que explica al llibre, la pregunta és obligada: què cal fer? La resposta que em dóna és molt clara. “El primer aspecte clau és que els qui tenen capacitat d’orientar la nau diguin cap on la volen conduir (Sèneca va dir: ‘No hi ha vent favorable per a qui no sap on va’), i això pot voler dir afluixar la velocitat (decréixer en algunes activitats) per agafar una marxa de creuer cap al nord del progrés, que ha de venir d’un sistema productiu que descansi més en l’esforç que en l’entreteniment, en la festa, en els diners fàcils. Per tant, l’aspecte clau per sobre de la resta és creure’s que cal orientar-se cap al progrés. I fer-ho amb els mitjans propis de l’administració pública catalana (Generalitat i ajuntaments, sense tenir en compte l’estat ni el dèficit fiscal).”

I canvia de camp i entra de ple en el terreny de davant, però estretament lligat amb l’econòmic. “En l’esfera política, això implica indefectiblement la necessitat de lideratge per part de la Generalitat i dels principals ajuntaments del país. En el sistema productiu, la nau catalana ha d’anar en direcció a augmentar la productivitat, a atendre sectors quasi oblidats; ha d’anar cap a l’arrelament del sistema empresarial, cap al compliment estricte de les normatives, cap a l’exigència ambiental, cap a la renúncia de projectes que grinyolen –com l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock, per exemple–, pensant en el model de societat que volem per als nostres néts i besnets. En definitiva, un aspecte clau és canviar el xip dels nostres governants perquè pensin en termes de progrés, no de creixement.”

Comptat i debatut, doncs, un llibre que cal llegir per pensar una mica en el nostre entorn immediat. Veure la realitat globalment i detalladament. Un llibre que ens explica que en aquest segle ha predominat gairebé sempre la quantitat sobre la qualitat, el volum generat de PIB per sobre del nivell de vida real de la gent. I que això, al capdavall, ens ha fet créixer, però no progressar.

La primera és un control estricte de les Corts Valencianes. D’una banda, va posar en pausa les seues compareixences en les sessions de control. D’una altra, ha endarrerit tant com han pogut els treballs d’una comissió d’investigació que amb prou feines ha començat a caminar. I, com és sabut, ha volgut evitar, de totes totes, la compareixença de les associacions de víctimes que, finalment, seran rebudes, però el seu testimoni quedarà diluït dins un garbuix d’altres associacions, algunes de les quals són molt lluny del dol per la pèrdua.

El gabinet de Presidència amaga amb obstinació què va fer Mazón durant les hores que encara continuen en blanc de la vesprada del 29 d’octubre. És a dir, no hi ha cap informació documental que diga on era Mazón entre el final de l’àpat al Ventorro i quan va pujar al cotxe oficial per anar al Centre de Gestió d’Emergències de l’Eliana. Aquest és, de moment, l’únic element que controlen del tot.

A més, ha evitat la seua exposició pública en llocs oberts o amb afluència de públic, i ha intervingut els informatius de la televisió pública, que van ser un exemple durant la cobertura dels primers mesos després de la tragèdia.

El 17 de novembre, a Madrid

Però ara el castell d’arena és a punt d’ensorrar-se. La construcció s’esmicola per la força de les onades, i aquesta sensació de seguretat que proven de transmetre Mazón i el seu equip ja fa la pudor agra de la supervivència. A mesura que s’acosta el primer aniversari de la gota freda, s’han mogut algunes peces per confluir contra Mazón. Per exemple, ja té data per a comparèixer a la comissió d’investigació del congrés espanyol. Serà el 17 de novembre. La del congrés és l’única comissió d’investigació que no controlen el PP i Vox, per això el PP fa mans i mànigues perquè el criden abans a les Corts Valencianes o al senat espanyol. De fet, el Consell manté que la seua intenció és que Mazón comparega a les Corts abans del 29 d’octubre. D’aquesta manera, s’asseguraria que el primer interrogatori es fes en camp propi, i amb el control del temps i de l’exposició que li permet la comissió valenciana.

Així podria marcar el terreny i, amb sort, la línia dels interrogatoris que li faran en el congrés espanyol. Però Mazón té un altre inconvenient, que no és menor. Entre els dies 3 i 5 de novembre passaran pel congrés espanyol tretze víctimes. Per respectar-les al màxim, les seues intervencions tindran un format especial i no s’hauran de sotmetre als interrogatoris o acaraments amb els representants dels partits polítics, sinó que faran una intervenció inicial, i després una altra per a respondre, totes d’un cop, a les preguntes fetes pels diputats.

La crisi de govern, aigualida

La presència de les víctimes té una càrrega emocional molt important. Abans que la de Mazón, s’escoltaran en el congrés espanyol les veus de Rosa Maria Álvarez, Ernesto Martínez, Dolores Ruiz, Christian Lesaec, Josep Ignasi Carpio, Toñi Garcia, Mariló Gradolí, entre més. La intervenció en el Parlament Europeu de Rosa Álvarez, Mariló Gradolí i Toñi Garcia va causar un fort impacte entre els europarlamentaris de tots els colors polítics. És d’esperar que el pas durant tres dies consecutius de les tretze persones citades també tinga un efecte multiplicador que farà empetitir la figura d’un Carlos Mazón que encara no les ha rebudes, i que ja ha provat de fer el paper de víctima d’uns fets sobre els quals ha decidit que no té cap responsabilitat.

En aquest punt, cal recordar que Carlos Mazón va anunciar fa més d’un mes que el dia 5 de novembre remodelaria el Consell per substituir el vice-president segon, Gan Pampols, que vol abandonar-lo després d’any en el càrrec. Si el president havia programat aquesta fita per donar un nou impuls al seu govern per guanyar temps, tot el que diga quedarà tapat per la veritat de les víctimes, escoltades abans a Brussel·les i a Madrid que no pas a València.

També ha estat citada al congrés espanyol la comunicadora Maribel Vilaplana, que va dinar amb Mazón el dia de la gota freda i que fa unes setmanes va empitjorar encara més la percepció del comportament d’un president que va restar entaulat, pel cap baix, fins a les 18.45. Fins aquell moment s’havia dit que el dinar s’havia acabat una hora abans.

El Nou d’Octubre, Carlos Mazón va oferir les tres primeres entrevistes d’ençà de la gota freda. Ho va fer en dos diaris conservadors i en À Punt. Mazón va voler accentuar el fet que ell no havia pres cap decisió aquell dia. Que la gestió de l’emergència no era cosa seua, sinó de la consellera que, d’altra banda, també haurà d’anar a Madrid, al congrés espanyol. També va dir que estava al cas de tot el que passava a desgrat que les imatges que han transcendit de la seua arribada al CECOPI el mostren descentrat i fora de lloc. I, encara, que no té cap responsabilitat en l’enviament del missatge d’alerta a la població que, segons la jutgessa, va arribar tard i era erroni.

Donacions sota sospita

El primer de novembre de 2024, dos dies després de la gota freda, la Generalitat va obrir un compte corrent al Banc Sabadell perquè els particulars o les empreses que volguessen col·laborar amb els damnificats hi fessen una donació. L’anunci s’allotjava en una web de la Generalitat anomenada Som Solidaritat. Carlos Mazón mateix ho va publicitar al seu compte de X. Ahir, El Diario destapà que el compte havia arreplegat més de dotze milions d’euros i que el Consell en mantenia congelats més de nou. És a dir, la Generalitat no ha sabut donar destinació a uns diners donats amb urgència i de bona fe per la ciutadania. En la conferència de premsa de després de la reunió del Consell, la vice-presidenta Susana Camarero va admetre que la Generalitat tenia els diners, donats pels particulars, parats.
Amb tot, va dir que 3,4 d’aquests 12 milions s’havien incorporat al pla d’ajuts socials que el Consell va anunciar la setmana passada per a famílies vulnerables, nombroses i amb necessitats especials. El total d’aquest fons és de 108 milions d’euros. Quan Carlos Mazón va publicitar aquests ajuts, en un acte a so de bombo i platerets al Palau de la Generalitat, no va fer cap referència al fet que una xicoteta part del paquet provenia de les donacions populars.

Amb el to que habitualment empra per a no respondre a allò que li pregunten, Camarero va dir que els donants particulars rebrien a casa una certificació d’aquestes aportacions: “És un ajut que la Generalitat i la comunitat agraeixen molt perquè permet d’ajudar a la reconstrucció i la recuperació”, va dir. Sobre els nou milions restants, la vice-presidenta no ha informat sobre quina serà la destinació que la Generalitat els donarà. Malgrat això, Camarero defensa que sempre s’ha actuat amb total transparència.

La via judicial avança

Quant a la gestió de l’emergència, les dades i les informacions que se saben gràcies a la instrucció del cas de la gota freda que fa el jutjat de Catarroja van tancant un cercle com més va més estret sobre la Generalitat. La jutgessa repeteix, cada volta que en té ocasió, que a primera hora del matí, i els dies anteriors, hi havia prou informació sobre l’alerta meteorològica. I una altra afirmació que repeteix és que qui té la competència de vigilar els barrancs és la Generalitat. D’aquesta manera, desactiva l’estratègia de l’apagada informativa, que els va impedir de prendre decisions més ràpides i més prompte.

Per bé que la Generalitat intenta de capgirar l’argument dient que els representants de les agències estatals han reconegut errades, les resolucions judicials diuen la contrària. Cada dia hi ha noves imatges o noves informacions documentals que minen la maniobra defensiva de Mazón, que, d’altra banda, evita d’anar a explicar a la jutgessa què va fer aquell dia. Això, malgrat les invitacions constants que rep.

Les víctimes no el volen

I tot això passa quan falta una setmana per a l’aniversari i per al funeral d’estat. L’Associació de Víctimes Mortals ha manifestat el seu descontentament per la presència de Carlos Mazón en el Museu de les Ciències Príncep Felip de la Ciutat de les Arts de València. El consideren el responsable principal de tots els seus mals i no desitgen, de cap manera, una salutació o una abraçada del president. El govern espanyol, que aprofita la circumstància per atiar el foc, ha dit que convidaria Mazón per protocol, però que era molt important respectar les víctimes i escoltar-les.

En la temporada que estrenarem hi haurà cares noves, amb la intenció d’incloure més veus a la taula de debat. Això sí, el primer capítol serà amb Josep Costa i Albano-Dante Fachín, els tertulians habituals durant aquestes últimes tres temporades.

El pòdcast continuarà capitanejat per Txell Partal, i hi participaran els periodistes de la redacció de VilaWeb.

La tertúlia proscrita es podrà veure en directe a les 20.00 a VilaWeb i a YouTube. Després es podrà sentir en diferit a les altres plataformes: Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Amazon Music.

Ara arriba la segona novetat: l’estrena del carnet i l’espai del subscriptor.

Aquest nou espai, accessible des del perfil de cada subscriptor, ofereix activitats, descomptes i sorteigs exclusius. El carnet es pot descarregar en PDF i també es pot incorporar a la cartera digital d’Apple o Android.

Actualment, els subscriptors de VilaWeb poden gaudir dels següents avantatges:

• 20% de descompte en entrades per a Els bons al Teatre Poliorama.
• Entrada reduïda a les exposicions del CCCB.
• Sorteig de tres capses regal de Cavall Fort.
• 5€ de descompte mensual a les compres en línia de Bonpreu Esclat.
• 10% de descompte a Fent País.
• 30% de descompte en la compra en línia de còmics de Camacuc.
• 50% de descompte en el primer any de subscripció a la revista infantil Camacuc.
• Descomptes exclusius a la Botiga de VilaWeb.
• Preu reduït en la subscripció a VilaWeb Llibres.

L’espai del subscriptor s’anirà renovant i ampliant periòdicament amb noves propostes i promocions.

Amb aquestes iniciatives, VilaWeb vol agrair la confiança i el suport dels seus subscriptors durant aquestes tres dècades de periodisme independent i, alhora, donar visibilitat a empreses, espectacles i productes del país.

Per qualsevol dubte, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres al correu suport@vilaweb.cat.

Si esteu vinculats a una empresa o associació i voleu participar en el projecte, podeu enviar un correu a publicitat@vilaweb.cat

Si sou d’aquells que encara no heu llegit mai aquest llibre, no sabeu la sort que teniu. Si sou dels qui correreu a rellegir-lo també us podeu sentir ben afortunats, sobretot, si fa un cert temps que no us heu endinsat pels viaranys de Potts County i si fa estona que no feu un glop de whisky amb en Nick Corey, el xèrif que protagonitza l’obra. Descobrir aquesta obra per primera vegada o tornar-hi després d’un cert temps és un autèntic plaer del qual ningú no s’hauria de privar. Després explicarem per què.

De moment, ens cal conèixer una mica més el seu autor: Jim Thompson. Dins el gènere negre clàssic nord-americà, hi ha dos noms que sobresurten amb molta força: Dashiell Hammett (1894-1961) i Raymond Chandler (1888-1959). Sense cap mena de dubte, són dues referències inevitables i podríem anomenar-los els pares fundadors de la novel·la negra. Si hi afegíssim cinc noms més, podríem fer paròdia cinematogràfica i dir que tenim els set magnífics. Per mi, el primer de la llista dels cinc noms extra seria Jim Thompson (1906-1977) i l’acompanyarien David Goodis (1917-1967), James M.Cain (1892-1977), Horace Mc Coy (1897-1955) i Chester Himes (1909-1984).

El creador de 1280 hab. va tenir una vida complicada i la seva lluita per fer-se escriptor va anar acompanyada sempre per la lluita per la supervivència. De fet, una part important de la seva obra es va escriure per encàrrec o com a feines alimentàries, especialment, els guions a Hollywood, on va signar, entre més, l’imprescindible film Camins de glòria (1957), de Stanley Kubrick.

James Mayer Thompson va néixer a Anadarko, un petit poblet d’Oklahoma, el 1906, i va morir a Huntington Beach (Califòrnia) el 1977. Li va costar de fer-se un nom com a escriptor, i per això va fer de cambrer, camperol, camioner, buscador de petroli, vigilant armat, venedor ambulant i periodista. Va escriure en una munió de revistes barates, les anomenades pulp, perquè es feien amb polpa de paper, i durant el New Deal (el programa de reconstrucció econòmica impulsat pel president Franklin Delano Roosevelt entre el 1933 i el 1938 per a mirar de pal·liar els efectes derivats de la crisi de la borsa del 1929), va dirigir un equip d’escriptors que feien enciclopèdies i obres de referència a càrrec de l’estat. Aquí va haver de desenvolupar una gran capacitat per a escriure i revisar texts de tota mena sobre aspectes tan apassionats com la zoologia o la geologia d’un territori. Sempre va explicar que aquella feina havia estat una gran escola per a polir el seu estil i fer-lo molt més directe.

Políticament, no es va amagar mai dels seus posicionaments propers al marxisme i, inicialment, el varen incloure a les llistes de les caceres de bruixes. Passa que encara era un no-ningú i va poder continuar treballant a Hollywood, on a més d’escriure per a Kubrick va ser el creador, uns anys més tard, de la sèrie Ironside. Va començar l’obra literària pròpia el 1942 i, en total, va escriure divuit novel·les i nombrosos relats. El primer gran èxit li va arribar deu anys després, amb la publicació de L’assassí dins meu, i l’any següent va publicar quatre obres més aprofitant aquell èxit, entre les quals, El criminal, Un dimoni de dona i Una mossa estupenda.

Un dels fets diferencials de Jim Thompson és el retrat social que fa en les seves novel·les. Els personatges, tant de manera individual com col·lectiva, presenten una moralitat al límit. Thompson vol mostrar aquesta societat cruel i desesperançada amb un estil directe i molt cru, i adopta com a escenari les poblacions petites i els espais oberts de l’Amèrica profunda, oferint un retrat terrible del rerepaís.

Quant a 1280 hab., s’ha de recordar que la seva publicació va anar acompanyada d’una efemèride que encara la va convertir en més llegendària. Marcel Duhamel, el mític director de la Série Noire de Gallimard, necessitava una obra molt important per al número 1.000 de la col·lecció. Aquest honor va recaure en la novel·la de Thompson, que va veure la llum en francès dos anys després de la seva publicació original als Estats Units. Aquest fet va motivar encara més la consagració de la novel·la i la seva escalada en el rànquing de publicacions negres, fins al punt que molts crítics la consideren la millor de la història. Va tornar a haver-hi l’anomenat fenomen Duhamel, és a dir, allò que el director de la Série Noire consagrava a la seva col·lecció originava un nou interès pel text als Estats Units, com si els francesos ungissin de respectabilitat tot un seguit de texts que, originàriament, s’havien creat per al gran públic nord-americà.

I què ens explica aquesta novel·la? Doncs ni més ni menys que les cuites d’un xèrif d’un petit poble de Texas el 1917 i tot allò que ordeix per mantenir-se al poder ara que s’acosten les eleccions i el seu càrrec és en joc, amb un ús de les informacions falses, entre més, que fa que les fake news contemporànies siguin un joc de per riure. I, és clar, també la manera com s’ho fa per provar de resoldre tots els problemes que té: uns gamberros que li fan la guitza tot sovint; el bèstia que apallissa sistemàticament la dona amb qui ell comet adulteri; la seva pròpia dona i el seu germà curt de gambals… i els testimonis dels crims que es veu obligat a cometre. Tot això, mentre esbudella la societat en què viu. “De vegades és per això que nosaltres no progressem tant com en altres bandes. La gent perd tantes hores linxant-ne d’altres i es gasta tants diners en corda, en gasolina, en mam per torrar-se per endavant i en altres històries, que no els queden ni quartos ni mà d’obra per a les coses normals”, ens explica, per exemple, en un moment del llibre.

La traducció de Geronès és sensacional, Thompson hi ajuda força amb l’original, però tot sona fantàstic amb les frases fetes, les recreacions, la recerca d’insults que fa, la música amb què el trasllada a la nostra llengua. “Que et donin pel sac! No et penso dir el que et volia dir perquè sóc una dona decent. Ara que, si no ho fos, saps què et diria? Saps què et faria, fill de puta fastigós? Aixecaria la cama i et pixaria a l’orella fins a esterrejar-te del tot aquest femer que tens per cervell!”, per posar només un dels múltiples exemples.

En definitiva, 1280 hab. és una novel·la protagonitzada per un racista, masclista, assassí, pocavergonya i fill de puta de manual (la llista d’adjectius poc amables amb Nick Corey podria ser infinita) que, sorprenentment, vols que se’n surti i t’acaba caient bé. I això és una de les grans virtuts d’una novel·la on Nick Corey no és gaire pitjor que la resta de les 1.280 ànimes podrides que viuen a Potts, un petit poble de Texas, que podria ser, ben bé, el món.

Món negre:

Premià del Mal

Divendres que ve arrenca el festival Premià del Mal. Entre les activitats que no us podeu deixar perdre, hi ha la taula rodona “Jardins de marihuana. El Maresme com a exemple”, amb Fàtima Llambrich i Ferran Vila. Serà el 3 d’octubre a l’Espai l’Amistat del carrer de Sant Antoni, 60, de Premià de Mar (Maresme), a les 19.15. Més: a les 17.00 del dissabte dia 4, al mateix lloc, la conferència “Rafael Tasis o com escriure una novel·la policíaca en cinc dies al Premià de Mar de la dècada dels cinquanta”, a càrrec d’Àlex Martín Escribà. I el diumenge 5 a Can Vallerià (passeig Coromina, 32, de Premià de Dalt), la taula rodona de les 12.30, titulada “Una societat malalta”, amb Guillem Homet, Jordi Dausà i Anna Punsí. Podeu consultar la resta d’activitats al programa.

Tardor de novetats de dones

Una de les protagonistes i artífexs de l’èxit del festival maresmenc és Susana Hernández, que torna a la novel·la negra en català amb Secrets ofegats (la Campana), un llibre que arrenca quan la sequera descobreix un cotxe en un pantà i es posen en marxa els mecanismes per a descobrir un crim dels anys setanta. Aquesta tardor, també torna a escena Laia Vilaseca, ja us en parlarem. I el llibre que ja fa uns dies que és al carrer és el de Dora Muñoz, amb què va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí, de la vila de Tiana, Error de Càlcul. Publicat per Crims.cat, segell d’Editorial Clandestina.

“Reafirmo tot allò que he dit, i la meva posició contrària a la guerra és clara. La paradoxa és que a Rússia els violadors i assassins reben condemnes de tres anys o quatre, i de vegades passen menys d’un any a la presó abans de signar un contracte militar, maten ucraïnesos i després tornen lliurement a la societat”, va escriure una de les condemnades, Diana Burkot.

So, I stand by every single word, and my anti-war stance is clear.

The paradox is that rapists and murderers in Russia get 3–4 years, sometimes spending less than a year in prison before signing a military contract, killing Ukrainians and then they return freely into society,

— 𝖕𝖚𝖘𝖘𝖞 𝖗𝖎𝖔𝖙 (@pussyrrriot) September 16, 2025

La banda ha fet tota mena d’accions de protesta en contra de la guerra i el règim de Vladímir Putin. Per exemple, a la cançó “Mare, no miris la televisió”, unes paraules que atribueixen a un soldat rus capturat per Ucraïna que, en una trucada, deia a la seva mare que allà no hi havia cap nazi, a diferència del que deia la propaganda russa. Al videoclip es mostren imatges dels bombardaments russos, mobilitzacions militars i un enregistrament d’una performance en un concert en què orinaven sobre un retrat del president rus.

Un espectacle amb segell català

El concert de Pussy Riot es fa dins la programació de la Mercè, i hi faran sonar el seu punk dissident, antiautoritari, queer i feminista. Ara fa uns mesos, el grup va fer una residència de tres setmanes al Casal de Barri Trinitat Nova, acollides pel col·lectiu Artists at Risk Barcelona – No callarem, en què van preparar una nova versió del seu aclamat espectacle “Riot Days”.

Un estafador en lluita contra el destí

Boris Skossyreff. L’estafador que va ser rei és el resultat de l’apassionant investigació en què el periodista Jorge Cebrián s’ha capbussat aquests darrers anys, viatjant i rastrejant informació en arxius d’Andorra i la resta del país, a més d’Alemanya, Espanya, França, els Estats Units, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i Rússia, i que acaba d’arribar tant a les llibreries –amb Anem Editors– com a les sales de cinema. L’interès que desperta el personatge és evident. Noranta anys després de la gesta, la seva imatge amb monocle i una mirada tan penetrant com seductora, continua fascinant lectors de tot el món, i sobre ell s’han escrit infinitat d’articles de premsa, que han anat repetint veritats i mentides. Com a bon egòlatra, Skóssirev tenia ben après que la cosa més important és que parlessin d’ell encara que fos bé. I, convençut seguidor d’aquesta divisa –a voltes atribuïda a Salvador Dalí, a voltes a Andy Warhol–, la qüestió és que en el combat contra l’oblit ha sortit vencedor.

Però és que la seva vida és a l’abast de pocs. Protagonista de tots i cadascun dels fets més dramàtics del segle XX, Borís Mikhàilovitx Skóssirev-Mavrusov en va sortir airós gràcies a la proverbial astúcia i capacitat d’engany, però també gràcies al fet d’haver nascut en el si de l’aristocràcia tsarista, el 12 d’abril de 1896, a Vílnius, Lituània. Haver estat un nen en aquella cort de princeses i generals, néts dels protagonistes de Guerra i Pau de Lev Tolstoi, li va donar unes maneres, una educació i un aire distingit que no va perdre mai, i que al costat de la seva llegendària poliglòssia –que devia incloure l’idioma oficial del principat de les Valls– li van servir per a aixecar la camisa a mig Europa… i morir de vell convençut de ser el baró Dr. Skóssirev, havent deixat enrere empresonaments i fugides, des que el somni de la noblesa familiar es va esberlar amb la Revolució Russa.

D’Andorra al gulag

Expulsat de l’exèrcit, al qual s’havia presentat com a capità en esclatar la Gran Guerra, no va deixar que cap contratemps el desviés dels grans objectius que tenia. Amb una intuïció fora de tota lògica, s’enrolà com a oficial d’enllaç i intèrpret en la marina britànica, fet que li va permetre d’abandonar Rússia en un dels darrers vaixells anglesos que salparen del Sant Petersburg revolucionari. Lluny del destí que va dur un bon grapat de russos blancs, d’antics i nobiliaris llinatges, a treballar de taxistes a París, com l’oficial tsarista Mitrofan Tikhónovitx Bezsonov, avi de l’escriptor rossellonès, Skóssirev va saber treure partit de la bogeria dels anys vint, ensibornant per aquí i engalipant per allà, deixant arreu d’Europa un rastre de xecs sense fons, desfalcs i afaitades, acumulant càrrecs penals i visites a l’ergàstul i col·leccionant passaports i nacionalitats que amaguessin la seva condició de refugiat. Un gran magnetisme i les distingides maneres d’un playboy que no havia nascut per treballar, el van dur sovint a les cases del Terreno mallorquí on la jet-set internacional organitzava les seves orgies, encara que a ell li toqués fer de gigoló o traficant de cocaïna i explosius.

L’actualitat periodística li reportà una missió a l’altura de les seves habilitats diplomàtiques. Andorra havia estat notícia a tots els diaris del país, que hi havien enviat les primeres espases periodístiques –Irene Polo, per exemple–, per la revolució dels sectors andorrans més joves, dinàmics i influïts per la Catalunya republicana –on molts havien emigrat–, contra el règim tradicional del coprincipat episcopal i francès, i en demanda de democràcia. Una revolta que havia acabat amb l’ocupació per part de la gendarmeria francesa, però que havia deixat pòsit. Skóssirev va veure l’oportunitat, i, amb una dona a cada braç, fet un pinzell, va arribar a Andorra amb un seguit d’idees visionàries. Amb la pretensió de regnar, proposava l’aprovació d’una constitució, l’establiment d’una fiscalitat avantatjosa i un sistema bancari basat en la discreció, la construcció d’estacions d’esquí i casinos i l’obertura al turisme internacional. Un reguitzell de propostes, entre visionàries i megalòmanes, que havien de canviar la realitat d’aquella societat pirinenca ancestral.

La pretensió, diguem que no li va sortir gaire bé, tot i que va ser protagonista mediàtic de l’estiu del 1934. En aquell instant de la humanitat en què hauria pogut passar qualsevol cosa –de més verdes n’havien madurat–, abillat amb barretina, es va presentar al món com a Borís I, rei d’Andorra, i la premsa internacional va quedar seduïda per aquella pretensió d’un tren inexistent. El fet és que la comèdia va durar fins que les autoritats andorranes el van enviar a l’exili de la Seu d’Urgell, on la Guàrdia Civil se l’endugué engrillonat per ordre del bisbe Justí Guitart, a qui el monarca ful havia declarat la guerra. El sainet va arribar al clímax amb l’aplicació de l’anomenada “Ley de vagos y maleantes”, que va fer xalar la premsa republicana, satisfeta que finalment es fes justícia com calia a l’ociositat monàrquica. Però, la història de Skóssirev, que llavors encara no tenia quaranta anys, no acaba pas aquí, malgrat que, quan hom ha estat rei d’Andorra, ja no pot aspirar a més. Bé, pots acabar expulsat a Portugal, passar a Espanya i que t’enxampi la guerra i anar a parar a un camp de concentració francès. Fer-te nazi i sobreviure a la Segona Guerra Mundial. Anar a parar al gulag soviètic i sortint-ne viu. Acabar la teva vida treballant per als americans, casant-te amb una dona més jove, fent-te graduar el monocle i explicant sopars de duro sobre una fabulosa missió d’espionatge a la conferència de Ialta, decisiva per al final de la guerra. I morir poc abans de la caiguda del Mur de Berlín, qui sap si rememorant els dies de rei d’Andorra. Enyorant aquelles valls que van acabar tenint constitució, pistes d’esquí, casino i turisme, i on mai més no havia de tornar.