La idea de traduir les rondalles sempre havia planat en la família, però no va ser fins que Paul Scott Derrick es va jubilar que no va mamprendre el projecte. Per poc temps, Scott Derrick no va conèixer Enric Valor, perquè la seua relació amb Maria Lluïsa Gea va començar quan el mestre de Castalla ja havia faltat.

En aquesta entrevista, que fem a sa casa, la parella ens explica la importància d’aquesta publicació i com van ser els detalls de traduir una obra literària que entronca amb tota la rondallística europea i que ara és a l’abast dels estudiosos.

—Com és que vau decidir de traduir les Rondalles valencianes a l’anglès?
—Paul Scott Derrick: Quan em vaig jubilar buscava un entreteniment i, com que a la família hi havia aquesta obra, i sabia que era prou graciosa, vaig pensar que seria una bona manera de passar el temps de la jubilació.

—Quan vau llegir les rondalles, què us van suggerir?
—[P.S.D.]: Aquesta pregunta és una mica errònia, perquè no les havia llegides abans de començar a traduir-les. Això és una cosa que faig sovint. Comences de zero. És clar que les coneixia per comentaris, per haver-ne vist alguna presentació, però de l’obra literària, no en tenia coneixement.
—Maria Lluïsa Gea Valor: Ell m’havia sentit a mi parlar de les rondalles. Jo m’hi he criat. La meua germana i jo vam tenir la sort de tenir molt de contacte amb el iaio. Mon pare era metge a la Vall d’Albaida i el iaio i la iaia passaven moltes temporades amb nosaltres. Una de les obres de la trilogia del Cicle de Cassana és signada a Agullent. I amb el iaio anàvem a passejar, d’excursió, per les muntanyes, i ens contàvem les rondalles els uns als altres. Tinc un coneixement de les rondalles molt íntim i personal. I li ho he contat moltíssim. També havia llegit el llibre de Rosa Serrano Converses amb un senyor escriptor i L’ambició d’Aleix, però les rondalles no.

—Amb quines dificultats us vau trobar a l’hora de fer-ne les traduccions?
—[P.S.D.]: El vocabulari és molt extens i complicat. La sintaxi també, però això és normal en moltes traduccions. Però el vocabulari és tan ric, que vaig haver d’utilitzar moltíssim el diccionari. També feia consultes a Maria-Lluïsa. Al principi treballava a mà. Quan escric les meues coses, les escric a mà perquè crec que ix més autèntic. Després, quan vaig començar a usar l’ordinador, era més fàcil per a poder buscar en diccionaris en línia.
—[M.L.G.V.]: Hi ha expressions, com diminutius o coses gracioses i connotacions culturals. Hi ha els elements de l’oralitat, com les rimes, els versets, tot això. Penseu en la història del mig pollastre: “Em casaré amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell…” Doncs el Paul ha fet una adaptació del contingut i ha agafat una forma anglesa que funciona molt bé i també rima i té tot el significat. El parany on cauen molts traductors és voler mantenir massa la forma original. No fa falta. Has de transportar, has de fer de mediador intercultural.
—[P.S.D.] En el cas dels versos, per a mi és molt important mantenir-hi la forma poètica. La rima i el ritme, però el ritme en anglès no és el mateix que en valencià.

—Hi ha també tot el món de la paremiologia, les frases fetes i totes aquestes construccions genuïnes…
—[M.L.G.V.]: Hi ha equivalències, però també hi ha tècniques de traducció. A vegades tens la mateixa frase: “Tots els camins porten a Roma” és “All roads lead to Rome“. Però n’hi ha unes altres que no. Per exemple, a “El llenyater de Fortaleny” es diu “bon vent i barca nova”, el iaio en castellà deia “con viento fresco” i en anglès trobem el mateix sentit dient “good riddance“. És a dir, acomiades algú i no tens ganes de tornar-lo a veure, no l’enyoraràs. Una cosa que no hem pogut traduir són els vents del món. Nosaltres tenim tramuntana, gregal, tots els noms, i els anglesos no.

—En el conjunt dels tres volums trobem trenta-dues rondalles. En falten quatre.
—[M.L.G.V.]: Aquest projecte va començar el 2023, però abans, el 2020, en vam publicar quatre amb la Institució Alfons el Magnànim, amb la Universitat de Califòrnia, de la mà de Vicent Martines. Es troben en obert. Quan vam fer els llibres, vam pensar que no les hi posaríem per no fer-los competència.

—Com vau anar a parar a Routledge?
—[P.S.D.]: Quan ja teníem unes quantes rondalles traduïdes vaig començar a cercar editorial. El títol dels relats en línia que havíem fet era Four Valencian Fairy Tales, és a dir, “quatre contes de fades valencians”. I, realment, les rondalles no són contes de fades, són contes populars, és a dir, folktales. I vaig passar un any cercant editorials universitàries als Estats Units, fins que una senyora em va respondre que ells es dedicaven a folktales i no a fairy tales. Això em va fer canviar el xip i vaig veure quin havia de ser el nom que havíem de posar a l’obra. A Routledge la vaig presentar com a Valencian folktales i de seguida hi van tenir interès.
— [M.L.V.V.]: N’hem après molt. Ha estat tot un procés. Arran de llegir molt sobre traducció, vaig topar amb el catàleg de traducció de Mona Baker, que és una traductora d’origen egipci i tenia una sèrie a Routledge, la Routledge Studies in Twentieth-Century Literature, i vam dir: “Provem-ho amb ells.” I, dins aquesta sèrie, ara hi ha les rondalles d’Enric Valor, al costat de James Joyce, Agatha Christie, Ernest Hemingway… Figura entre els grans noms, com tocava.

—Com va ser el procés?
—[P.S.D.]: És una editorial enorme que publica llibres de tota mena, sobretot acadèmics, de totes les ciències socials, les humanitats, l’art… Vam haver d’omplir un formulari amb preguntes de tota mena, com ara la descripció dels continguts, de l’autor, quin interès podia tenir, les possibilitats de venda…
—[M.L.G.V.]: Ens van dir que hi passarien dos revisors. I ens van dir que sí. I un professor de Gal·les, Joseph Sobol, que també és rondallaire, va veure de seguida que això s’havia de publicar i va dir una frase que ens va deixar glaçats: “Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida.”

—Caram!
—[M.L.G.V.] Sí, sí. En l’argumentació va dir que Enric Valor i l’obra eren una veu importantíssima dins la rondallística europea i que el públic anglo-saxó ho havia de conèixer. “Aquest volum obri una finestra, per a lectors del món anglo-saxó, a una tradició de folklore rica, regional, molt poc coneguda fora de l’estat. Presenta un corpus encantador ben traduït, informat per tradicions orals, traduït amb autoritat i fet amb gràcia.” Més persones també ens van dedicar paraules de suport que hem incorporat als llibres.

—Com diu el tòpic, les rondalles passen de la història local, contada amb un lèxic propi, a la global.
—[M.L.G.V.]: Exacte! Volíem fer veure al lector que tots aquests contes, totes aquestes rondalles, tenen les seues versions a Alemanya, Rússia, el Japó, Mèxic… I aquesta és la gràcia, que quan les lligen diguen: “Ah! Abella és la bella i la bèstia!” I que establisquen connexions.

—Hi ha, fins i tot, una mena d’índex internacional de temes per a classificar les rondalles.
—[M.L.G.V.]: És l’índex ATU, Aarne, Thompson i Uther, que són uns investigadors escandinaus que van començar a catalogar-ne al principi del segle XX. Volien fer una classificació argumental de les rondalles del punt de vista universal. N’hi ha més de dues mil classes, i l’he inclòs al llibre. Per exemple, “El llenyater de Fortaleny” és de la categoria 330, el ferrer enganya el dimoni… I així ho hem fet amb cada títol. És molt bonic.

—Ací estem acostumats a edicions de les rondalles d’Enric Valor adreçades a gent jove, fins i tot com a incitació a la lectura. A vegades són il·lustrades. Aquesta edició anglesa és ben seriosa. A qui van adreçades?
—[M.L.G.V.]: El iaio va fer literatura. Són dirigides a tota mena de públic. Després sí que se’n van fer adaptacions. Rosa Serrano en va fer les adaptacions o simplificacions amb el vist-i-plau del iaio, però ell volia que això es llegira amb tot el seu format. Com a mostra de tot allò que es podia fer. Hem volgut mantenir eixa essència.
—[P.S.D.]: En principi, seria per als especialistes, els qui estudien el folklore internacional, perquè és un camp enorme actualment. És per això que fan aquestes edicions, que són tan cares, pressuposant que les universitats en pagaran el preu per tenir-les a les biblioteques.
—[M.L.G.V.]: És molt interessant per als estudiosos de les rondalles, de l’etnopoètica, per exemple. Poden comparar-lo, per exemple, amb Italo Calvino, que va arreplegar aquells dos-cents contes, les Fiabe italiane. Es poden establir connexions de tota mena.

—Heu rebut el suport d’universitats d’ací, com ara la de València, a l’hora de difondre aquesta edició?
—[P.S.D.]: Vam anar a Publicacions de la Universitat de València i estaven disposats a col·laborar amb Routledge i fer-ne, per exemple, una edició conjunta, però a Routledge no els va interessar. No funcionen així, ells.

—Ja fa uns quants mesos que se’n va publicar el tercer volum. Rebeu comentaris dels lectors anglo-saxons?
—[M.L.G.V.]: Això ens falta, ara. Alguns professors, amics d’unes altres universitats que han llegit els volums, troben molt bonic i interessant que existisca aquesta traducció. I, del punt de vista acadèmic, es fan cosetes. Per exemple, a la Universitat Jaume I, la catedràtica Rosa Agost m’ha comentat que hi ha una doctoranda fent la tesi sobre les traduccions. Hi ha, també, treballs d’investigació sobre la traducció a l’anglès.

—Heu arribat als lectorats de català de les universitats anglo-saxones?
—[M.L.G.V.]: Enric Valor mereix ser conegut. Fem tot allò que podem. He contactat amb l’Anglo-Catalan Society i se’n van fer ressò. Ara he de començar a escriure a totes les universitats que tenen departament de català. Hi estic molt entusiasmada perquè, a més del valor personal, Enric Valor és Enric Valor. Aquesta traducció té moltes possibilitats. Hi ha una mescla de registres, hi ha els diàlegs i se’n poden fer actuacions, transformacions. Se’n pot explotar el vocabulari, la fraseologia, l’oralitat, la descripció. És d’una riquesa tan gran! Estic contenta d’haver fet tàndem amb Paul i vull que es conega.

—Supose que, de tant en tant, “parleu” amb el iaio.
—[M.L.G.V.] Més que parlar amb ell, quan fèiem les revisions de les traduccions, jo llegia la rondalla en valencià i en Paul me la deia en anglès, i el iaio em parlava a mi directament. I era una sensació tan bonica de retrobar-m’hi. Perquè l’adorava. Jo tenia vint-i-vuit anys quan ell va faltar i retrobar-m’hi d’aquesta manera, en l’àmbit emocional i en l’intel·lectual, ha estat una meravella. Crec que el iaio n’estaria molt content.

—És de veres que Enric Valor va ser a punt d’anar-se’n de ronda amb Narciso Yepes?
—Era un gran guitarrista, el iaio. Molt bo, i al principi de la seua carrera Narciso Yepes anava a sa casa del carrer de Martínez Aloy i dinaven junts, tocaven… I Yepes li va oferir d’anar-se’n de ronda per Europa. Però el iaio ja tenia els xiquets i li va dir que no. La guitarra sona molt bé. És a casa de ma mare, que també la toca.

—Voleu afegir-hi res més?
—[M.L.G.V.]: Vull remarcar que Enric Valor feia més que folklore, feia literatura. I això es nota en els passatges descriptius, en tota la densitat, en la vocació inventarial de voler plasmar un món amb el seu vocabulari. El món del treball al camp, la gastronomia, les feines de la gent. Són més que folklore. També vull dir que es necessita una persona especial per a fer la traducció i Paul ho és, perquè és un gran escriptor i perquè ha fet molta traducció. És especialista en Emily Dickinson i té eixa sensibilitat per a agafar l’essència i transformar-la en una altra llengua, respectant i mantenint l’essència del conte valencià.

—A la conferència de premsa en què es va anunciar que havíeu guanyat el premi Santa Eulàlia, vau explicar que havíeu passat moltes hores al passeig de Gràcia, mentre treballàveu a la Casa Lleó Morera. Ja pensàveu a escriure un llibre?
—Quan vaig treballar a la Casa Lleó Morera durant els dos anys que va ser oberta al públic escrivia La mirada de la sargantana, que és la meva primera novel·la. Quan vaig deixar de treballar-hi va ser quan em vaig afanyar a acabar-la, moure-la i aconseguir que es publiqués. Ara, quan passes tantes hores en un lloc acabes coneixent molt bé l’espai. Teníem un parell d’hores per a dinar a migdia, quan tancàvem, i aleshores era aquell moment de calma en què podies descobrir la casa per a tu, perquè érem allà i coneixíem els racons de la casa.

—Heu fet servir el vostre bagatge professional com a assessor històric en el món de l’audiovisual per donar versemblança a la novel·la?
—La meva àrea d’especialitat és els estils de vida del segle XIX. No m’interessa la gran història, la història política, tot i que tot és política i penso que al llibre hi ha molta política, encara que no ho sembli. A vegades d’una manera maquillada i a vegades més descarada. En realitat m’interessen les petites coses, l’interior domèstic, la història de la gastronomia, el calendari… Per exemple, com s’articulava la vida de fa tres generacions, que fa cent anys, però són les nostres àvies.

—Diria que el títol enganya. Sota aquest anodí Passeig de Gràcia. Història d’una família, hi ha molta teca…
—Vam comentar amb l’editor quina seria la millor opció. No era qüestió de perdre el públic de novel·la històrica, que pot tenir-hi una inclinació natural, però tampoc no volíem renunciar a un lector de novel·la contemporània, que, al marge dels farbalans i de la qüestió estètica, pogués sentir interès per l’estructura i per les formes de la novel·la.

—De fet, algú podria demanar: és una novel·la històrica?
—I quins són els límits de la novel·la històrica? I quin és aquest gènere? Perquè realment és com la qüestió cinematogràfica. Al cinema veiem drames, comèdies, melodrames, musicals… però no hi ha un gènere històric com a tal. Les històries es poden ambientar en una època o en una altra. En canvi, en literatura l’hem convertit en un gènere. Volia fugir d’aquesta cosa asèptica i amable de la novel·la històrica convencional.

—Si em permeteu, més aviat la qualificaria de novel·la documental de ficció, perquè parteix de documentació d’aquesta història amb minúscula que reivindicàveu durant la presentació del guardó, d’aquesta obsessió pel detall, però usa les tècniques de ficció per expressar-se…
—Hi ha un documentari molt interessant que es diu Barcelona, abans que el temps ho esborri, de Mireia Rosa, que explica la història de la família Baladia, però és fet amb retalls de pel·lícules casolanes de moltes famílies. La gràcia és que la directora, molt hàbilment, fa una ficció i sembla que tots els retalls siguin de la mateixa família. Literàriament, estaria emparentat amb aquest documentari.

—La novel·la s’articula al voltant de tres famílies vinculades a moments diferents de la història del passeig de Gràcia. Anem per la primera, una família de la noblesa decadent, de la vella aristocràcia, els Castell-jussà.
—De les tres famílies, és l’única família barcelonina. Les altres dues són de fora i acabaran a Barcelona, per aquella migració del camp a la ciutat que es produeix al segle XIX i que a vegades hem oblidat literàriament o històricament, i que a mi em sembla tan interessant. És l’única família que pot rastrejar amb certesa el seu llinatge, que s’enfonsa dins l’antiga Barcino romana. És la Barcelona vella, la de les muralles…

—Després hi ha els Massanas, una família d’indians…
—Una de tantes famílies que va fer fortuna a Cuba. Quan investigues t’adones que les primeres famílies que van viure al passeig de Gràcia van ser o aristòcrates o indians. Gairebé tots catalans, però no barcelonins, i alguns espanyols. Tots decideixen que el lloc on han de viure i muntar l’aparador dels seus negocis ha de ser Barcelona.

—I finalment, els representants d’aquesta immigració interior, de l’interior de Catalunya a Barcelona, que són els Farrés. La classe subalterna.
—Classe obrera, tot i que no de la que tenim al tèxtil, a la colònia, sinó obrers domèstics. El servei.

—El passeig de Gràcia és l’eix de l’Eixample, però, de fet, va ser creat anys abans, i gràcies a un personatge, el marquès de Campo Sagrado.
—Francisco Bernaldo de Quirós, capità general de Catalunya, va pensar a unir les dues poblacions més importants del pla de Barcelona, Barcelona i la vila de Gràcia. Per això va urbanitzar l’antic camí de Jesús, que era un camí de cabres, una riera. Hi va plantar arbres, hi va posar bancs… Barcelona no tenia llocs de passejada en condicions, i la gent anava a passejar per damunt la muralla de mar. La rambla era un lloc molt congestionat pel comerç i aquell nou passeig era un lloc noble, còmode, ample, en condicions.

—Potser no tothom ho té present, però al passeig de Gràcia hi va haver el primer parc d’atraccions de Barcelona…
—I de tot Catalunya. Cap al 1853-54 els Camps Elisis eren el Port Aventura de l’època. Tenia una muntanya russa, un estany artificial, quioscs per a menjar-hi… Divertiments més cars, com un restaurant a la carta, per a les rendes més altes.

—El parc desapareix quan es comença a edificar en aquell passeig?
—Comencen a construir-se no pas edificis de pisos, sinó palauets unifamiliars de moltes classes. Hi havia una certa llibertat. Uns eren a l’anglesa, amb jardí davant i darrere, uns altres neoàrabs, com el dels comtes de Bell-lloc; hi havia els xalets del marquès de Salamanca, que eren on ara hi ha el Palau Robert.

—I de tot plegat en resta ben poc.
—Només queden com a testimonis el Palau Robert, amb un jardí molt desfigurat, amb un bloc de pisos que va construir Muñoz Ramonet on tenia les seus de les seves empreses; i el Palau Marcet, ara d’actualitat perquè és la futura seu de la col·lecció Carmen Thyssen. Ha perdut el jardí, però en queda el xamfrà amb una façana molt curiosa.

—Sobre el passeig de Gràcia dels palauets hi ha un personatge que diu que allò són torres o xalets, perquè de palaus a Barcelona només n’hi ha dos.
—El del Rei i el del Bisbe. 

—Aquest passeig de Gràcia dels palauets l’esborrarà el modernisme i els seus blocs de pisos…
—Aquestes primeres famílies veuran que el passeig de Gràcia és la gallina dels ous d’or i que no té sentit, econòmicament, tenir aquells jardins. Per tant, decideixen fer blocs de pisos, amb la clàssica fórmula de viure al principal i llogar els pisos superiors a famílies igualment riques. Si tu mires les rendes dels habitatges de l’Eixample d’aquells anys t’adones que ja llavors el passeig de Gràcia era el carrer més car de Barcelona.

—I després arriba el passeig de Gràcia dels bancs i les oficines.
—L’abandonament del passeig de Gràcia com a espai de vida i la conversió en espai financer i burocràtic, de seus institucionals de bancs i empreses. Les classes altes de Barcelona se’n van del passeig de Gràcia a viure a l’anomenada zona alta. El pintor Ramon Casas, per exemple, se’n va a viure a la Bonanova i casa seva passa a ser el taller d’alta costura d’Asunción Bastida, i avui un Massimo Dutti on es pot entrar i visitar el menjador, força ben conservat.

—Asunción Bastida té cap vincle familiar amb vós?
—No directe, no era la meva tia ni la meva àvia, però sempre la faig sortir a les meves novel·les. M’interessa molt aquest moment en què Barcelona era una de les capitals europees de l’alta costura.

—Avui el passeig de Gràcia és ple d’hotels i botigues de luxe…
—I de barcelonins que hi gastin, pocs. Només podem passejar-hi, però no comprar-hi. Ara, hem de pensar que fa cent anys probablement el 90% dels barcelonins tampoc no hi podien comprar res. Els meus avis no podien anar a les joieries i cases d’alta costura. Però abans sí que hi havia uns barcelonins rics que hi compraven i ara hi ha cada vegada menys barcelonins rics.

—Parlàveu de la política present al llibre. El passeig de Gràcia és un escenari de poder, de conflicte, de violència?
—És escenari del pistolerisme, de les tensions de la ciutat, i de les grans manifestacions del país… No és un decorat i prou. M’han preguntat molt si els barcelonins hi continuem anant. No hi vivim, és clar, no hi comprem, però qui no hi ha anat a passejar, a veure els llums de Nadal o a sopar, de tant en tant? És un lloc que ens agrada perquè és còmode, unes bones voreres, és un lloc fet per a passejar.

—No ens hem d’imaginar en cap moment una novel·la amb trames convencionals, sinó petites tessel·les de mosaic que formen un conjunt, independents, amb estil diferent, però que ofereixen una visió de conjunt.
—Hi havia una òbvia voluntat literària de desfer-se del format de la novel·la clàssica i de la novel·la històrica particularment, d’introducció, nus i desenllaç, el camí de l’heroi, un narrador omniscient… Tenia ganes d’experimentar amb la forma.  Escriure d’una manera contemporània, encara que els conflictes siguin ambientats en el passat. Tractar el material literari d’una manera contemporània. D’entrada, potser comences a llegir i et perds una mica, fins i tot pots oblidar algun personatge o no recordar qui és qui, però no passa res. Quan comences a endinsar-t’hi una mica, veus que funciona com la nostra història oral i com la història de les nostres famílies. Coneixem bé els nostres pares i avis, però ja comencem a dubtar amb els besavis i arribes a un punt que ja no saps d’on véns.

—A vegades les famílies humils tenen un origen fosc, com passa a la novel·la…
—No ho sabem mai, perquè en aquestes qüestions molt sovint el punt de partença és una qüestió oral, que es pot amagar, deformar… I la novel·la també conté aquestes qüestions de la incongruència, de l’error, que no ha de ser una filatura perfecta entre capítol i capítol. La qüestió fragmentària i la qüestió de la memòria com a forma literària que acaba desembocant en aquesta novel·la trobo que era interessant per a allò que la novel·la demanava.

—Hi ha receptes de cuina, cròniques periodístiques, diàlegs teatrals, cartes, entrades d’enciclopèdia, documents oficials…
—De tot una mica, perquè tot allò que s’explica a la novel·la va passar de debò. La qüestió és que no tot va passar d’aquesta manera ni a aquestes persones. Jo m’ho faig venir d’una manera per treballar un artefacte amb finalitat literària…

—I m’imagino que heu concentrat en una família la història de moltes famílies, oi?
—La gràcia era jugar amb aquest calaix de sastre, en què, de fet, hi ha moltes coses que m’han anat quedant de quan documentava les novel·les anteriors i pensava: potser això no té una història per si sol, potser això no té una novel·la, però això pot formar part d’una cosa més grossa. Hi ha una part d’això i després hi ha una part de pur plaer personal, del plaer d’escriure. Si he de passar un any i mig o dos anys escrivint una novel·la, primerament m’ha d’interessar a mi i he d’evitar l’avorriment, el tedi i la repetició.

—Dèieu que a la novel·la hi ha política, però també menjar…
—No menjo per sobreviure sinó per gust. M’interessa la història de la nostra gastronomia, de la nostra hoteleria, els restaurants, els hotels i les receptes de fa cent anys… Com ha canviat el nostre gust. Per exemple, a començament del segle XX el xampany agradava molt més dolç que no pas el d’avui dia. Això enllaça amb la qüestió de les olors, dels perfums, aquesta cosa orgànica i fugissera…

—Hi ha cap detall que us hagi arribat a obsessionar?
—Els perfums són la lletra petita de la nota a peu de pàgina de qualsevol relat històric. Però, això no obstant, explica tantes coses… Un perfum masculí o femení d’avui potser no era un perfum masculí o femení fa cent anys.

—Hi ha molta política, molt de menjar, molt perfum i molt de sexe…
—Tendim a pensar que els nostres avantpassats no practicaven sexe o practicaven un sexe molt deformat, molt condicionat per la qüestió religiosa. I que existissin els matrimonis concertats no vol dir que no existissin els matrimonis per amor, no vol dir que no existís el sexe ben fet i mal fet, com en qualsevol època. Com avui. La qüestió sexual és més o menys ben documentada en l’àmbit de les correspondències, de premsa satírica, premsa científica. Per tant, podem saber algunes coses que ens ajuden a articular un pensament entorn de la qüestió sexual dels nostres avantpassats.

—Relligant-ho amb la vostra feina en l’audiovisual, em sobta que, tenint històries tan potents com les que descriviu, no tinguem unes sèries que les expliquin. La nostra Febre d’Or s’assembla a la Nova York de The Gilded Age i el pistolerisme recorda l’Anglaterra de Peaky Blinders. És una qüestió de pressupost?
—És una pena i un problema com a país, que hauríem de començar a resoldre com més aviat millor. No és tan car produir època, la qüestió és que hem de decidir on posem els diners. Hi va haver un moment en què TV3 produïa molta ficció d’època i en un moment determinat va decidir que li sortia més a compte fer tertúlia política en horari de màxima audiència. Teníem un moment daurat de la ficció catalana, amb sèries com Nit i dia, El crac, Merlí, Cites… i es va trencar la tendència per a fer coses més barates, segurament, però amb poc recorregut i un record més aviat fugaç. Molts professionals de l’audiovisual catalans han hagut d’anar a treballar a Madrid.

—I les sèries que s’han fet han anat més aviat dirigides al públic juvenil, amb trames actuals… Les sèries d’època són encasellades per al públic gran?
—És un error, perquè poden interessar a tothom…

—L’èxit de sèries com The Bridgerton ho demostra…
—Fer època, òbviament, és car, però no tan estratosfèric que TV3 no s’ho pugui permetre. Amb tres milions, que no és res per a una casa grossa com 3Cat, tens una minisèrie digna. Parlo de coses com adaptacions dels nostres clàssics. Tenim un Mirall trencat preciós, però de fa vint-i-cinc anys. Potser que comencem a pensar en el nou Mirall trencat amb el llenguatge audiovisual actual, amb els actors d’avui. Els clàssics són una manera d’eixamplar públics.

—Parlem tota l’estona del passeig de Gràcia, però hi ha un contrapunt geogràfic que és l’Hospitalet de Llobregat, la vostra ciutat.
—Girona ha concentrat una gran part de la nostra literatura potser d’una manera molt romàntica, mercès a la Costa Brava. L’Hospitalet, en canvi, no forma part de la tradició literària, i això que és la segona ciutat de Catalunya i articula les grans problemàtiques del país al segle XX: desaparició del món rural, immigració, identitat, urbanisme, ascens social, reconversió industrial… Però, en concret, volia parlar d’un Hospitalet previ al que coneixem. L’Hospitalet de l’estiueig. El baró de Maldà hi tenia casa i els comtes de Bell-lloc a la veïna Cornellà. Volia rescatar aquesta memòria de l’Hospitalet que no existeix, però que hi havia de ser per força.

—Si d’aquí a un segle un escriptor ens vol completar la història, quina reflexió sobre la ciutat creieu que podria fer?
—Li seria facilíssim, perquè el caldo de cultiu de tot allò que ha de venir, que és com resoldrem la qüestió turística, la qüestió de l’habitatge i totes les coses que ens preocupen com a país tenen en el passeig de Gràcia un aparador excepcional. El passeig de Gràcia continuarà essent un espai per a reflexionar sobre el poder. Barcelona ja és feta, no pot créixer més. Per tant, els espais que l’articulen i conformen actualment no canviaran. És difícil que es creï una nova centralitat en una altra banda. Tot i que els barcelonins no hi vivim, no hem abandonat el passeig de Gràcia. Continuarà tenint una centralitat indiscutible. Fa dos-cents anys que la té. I la història canvia, però no tan ràpidament.

La taula del seu estudi va plena de papers amb anotacions, reflexions, llibres amb marcadors fosforescents i tota la seva obra analitzada. Ens mostra la tesi doctoral que li va dedicar, i també dues relíquies: la primera edició de Cap al tard i de Poemes bíblics i proverbis. Són els elements d’un escenari perfecte per a assistir a una classe magistral d’Alcover, en què subratlla l’element més característic de la seva obra i un dels motius que va fer que Perelló s’endinsés de ple en el seu món: “La poesia de Joan Alcover és molt humana. Parla de l’home, de la seva terra i de la seva gent.”

Una “poesia artificiosa i buida”?

Alcover va tenir una formació castellanoparlant, atès l’època en què va néixer. Va estudiar a l’Institut Balear, on li van despertar la flama de la literatura. Un mestre que el va influir molt va ser Josep Lluís Pons i Gallarza, de qui Alcover sempre va tenir bones paraules. També va ser amb ell que va començar a assistir a unes tertúlies literàries, que després Alcover s’encarregà d’organitzar a casa seva a partir de 1895. “La Mallorca de 1870 i final del segle XIX i principi del segle XX era un desert literari i un desert cultural”, explica Perelló. Per tant, qui s’hauria d’encarregar de moure la cultura en aquell moment eren els homes de la Renaixença –com Pons i Gallarza o Josep Maria Quadrado– i, després, aquesta generació entorn d’Alcover, la de Miquel Costa i Llobera o Alexandre Rosselló. “No sé si s’ha tornat a repetir mai aquest esplet de prohoms que hi va haver”, reflexiona.

Però al començament, Alcover no va poder explotar el seu veritable llenguatge poètic. “Durant els primers anys, va vacil·lar durant una temporada entre la musa castellana i la catalana”, conta Perelló. Una vacil·lació que ell anomenava bigàmia lingüística. Els primers anys de joventut es va decantar per la musa castellana i, també, “per una poesia artificiosa, de joc”. Volia imitar els qui ell considerava els grans de l’època, sia Campoamor, sia Bécquer, però “no era una poesia que li sortís del seu jo més íntim.” Fins i tot, Josep Maria Llompart va arribar a ironitzar sobre la qüestió i deia que Alcover volia ser poeta de la província i signar ventalls a les senyores. “Era una poesia artificiosa i buida”, insisteix Perelló.

La tragèdia que va marcar un punt d’inflexió

Però la tragèdia va colpir la vida d’Alcover. I, aleshores, va arribar un punt d’inflexió brutal. Va començar amb la mort de la seva esposa, Rosa Pujol, el 1887, set anys després de casar-s’hi. El 1901, es va morir la seva filla Teresa, i quatre anys més tard, el seu fill Pere. Va ser poc després del darrer llibre en castellà, que va sofrir una crisi important: la crisi de l’home coincidia amb la de l’artista. Llavors, va refusar tota parla que no fos la materna, el català. “És un punt d’inflexió brutal que en determina l’evolució definitiva. Hi ha un canvi de veu, és un procés de sinceritat que l’acosta al seu jo més profund i més íntim. Troba la seva pròpia veu. Es decanta per la musa del sentiment”, explica Perelló.

És aquesta la veu definitiva que el du a fer Cap al tard i Poemes bíblics i proverbis. “No és un canvi radical, però sí fruit d’aquest romanticisme que va cap al modernisme. Cap al tard sorgeix en aquest canvi de segle, en què hi ha una visió de la natura impressionista –i això ja és la poesia d’Alcover–, una reivindicació de les formes populars –també Alcover– i un procés de sinceritat.”

“La Balanguera”

La primera manifestació d’aquest canvi de veu i de llengua la dona amb el poema “La Balanguera”, que ha esdevingut himne de Mallorca. La va llegir per primera volta el 1903, al gran hotel de Palma, davant un centenar de comensals. Alcover conta que tant Miquel dels Sants Oliver com Gabriel Alomar van dir que era el millor que havia escrit, tot i que ell no ho trobava. “Això vol dir que encara no estava segur d’aquesta nova musa”, explica Perelló.

Però era clar que hi havia un canvi. I que entenia que la poesia, per ser excelsa i sublim, implicava dolor. Justament, “La Balanguera” sorgeix d’un compàs d’una cançó popular que havia sentit quan era petit, però parla d’una pagesa mallorquina convertida en parca popular que fila la vida i el destí de l’home. “Reflexiona sobre la fugacitat de la vida personal enfront de la perennitat de la vida col·lectiva. Cada individu està condemnat a morir”, diu Perelló. Però és una parca que també simbolitza la saviesa i la tradició dels avantpassats.

La pàtria, senzilla

Perquè un altre element clau en l’obra d’Alcover és aquest lligam amb la pàtria. “La tradició i la saviesa dels avantpassats del poble és una força misteriosa que presideix la tradició del passat i les innovacions d’un demà ple de promeses, d’una població que, arrelada a la terra, és projecte vigorós cap al futur”, explica l’estudiosa. I afegeix: “De ‘La Balanguera’ neix tota una visió de pàtria, que és molt senzilla. Per ell, la pàtria va íntimament lligada a la vida quotidiana dels individus del poble.”

El 1909, el mateix any que el declaren Mestre en Gay Saber als Jocs Florals, Cap al tard esdevé el gran llibre d’Alcover. Es caracteritza per l’observació impressionista de la natura, per la imitació de les formes populars i per la reivindicació d’un art basat en la sinceritat. Poesies que vessen una humanitat tan gran que s’avé molt amb l’estètica que va defensar Alcover en l’assaig “Humanització de l’art”. Sentiment del paisatge i sentiment civil es troben a les “Cançons de la serra”, que obri “La Balanguera”. La serra és l’enyorança d’Alcover des de casa seva. Converteix una visió en una pageseta que simbolitza la ruralia mítica i idíl·lica.

I si avui Alcover aixequés el cap, quina pàtria hi veuria, a Mallorca? Potser l’hem de reivindicar més que mai? “Sí, ha canviat molt. Ell ja ho reivindicava. Considerava que per avançar en la cultura d’un país és necessari conservar la tradició”, explica Perelló. Alcover mateix deia que “sense el passat, és estèril, absurda i presumptuosa la preocupació del futur, perquè suposa que els nostres successors respectaran una cadena que nosaltres haurem interromput, si no la seguim”. I subratlla Perelló: “Aconsellava les noves generacions que, si volien ser universals i triomfar fora de Mallorca, que fossin mallorquins. Exhortava el poble de Mallorca perquè conservàs la seva personalitat.”

“Sols els pobles que tenen viva i desperta la consciència i senten el vibrar de l’ànima pròpia i estan gelosos de tot allò que defineix i afirma la pròpia personalitat, sols aquests pobles van endavant i creixen”.

“Hem viscut la decadència durant tres segles sota la dominació castellanoparlant i la nostra cultura també ha estat durant tres segles adormida. Com la llengua. Per tant, ell ho reivindica”, subratlla la filòloga. També ens conta que Alcover creu que el país canta per boca del poeta i que, per tant, per parlar del país ha de parlar de l’ànima del país perquè sigui viva.

Les elegies

Alguns estudiosos i més autors han arribat a dir que alguns versos d’Alcover són dels més punyents de la literatura catalana. A vegades, és impossible llegir-lo sense colpir-se, sense sentir la pell de gallina recórrer cada centímetre del nostre cos. A les elegies de Cap al tard, la poesia d’Alcover compleix una funció catàrtica. Hi expressa el dolor que ha patit per la pèrdua dels seus morts: Rosa Pujol el 1887, la filla Teresa el 1901 i el seu fill Pere el 1905. Tret de la “La relíquia”, poesia de vers curt, que parla del pas del temps i les ferides que ha anat deixant en el poeta.

Però, de la mort, tal vegada és a “Desolació” on trobem alguns d’aquests versos tan punyents. Un sonet que parla de com al poeta se li han esqueixat totes les branques, una a una, amb relació a les persones estimades que ha perdut i que acaba amb un vers que eclipsa: “Jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.” Explica Perelló: “El poeta no vol viure del dolor que sent, però viu simplement per poder parlar d’aquells que s’han mort, per poder eternitzar-los en la seva poesia.”

Fins i tot, per les elegies, Joan Maragall el va comparar amb un retaule de Dante Alighieri. “Això és poesia, don Joan. No es defensi d’haver posat trossos del seu cor a la seva poesia. Sols allò que ens ha fet tremolar, fa tremolar. Tot està en convertir-ho en art redemptor de la cruesa del dolor real, de la baixa realitat del dolor. Això no pot fer-ho, si no, el poeta”, digué Maragall a Alcover. I Perelló no en pot estar més d’acord: “És d’una intensitat sublim. Com diu Miquel Ferrà, és el temple del dolor sagrat.”

Alcover va ser poeta perquè havia de ser poeta. Tot i que també era relator de l’audiència, i d’allò ell anomenava “la prosa grisa”. Per contar aquesta captivitat que vivia, escriu “El voltor de Miramar”, que simbolitza el poeta engabiat en la seva feina grisa diària. Però que s’hi ha acostumat a viure: “No és bo per a ser lliure a qui servitud s’avesa”, escriu.

A Poemes bíblics i proverbis, Alcover ens parla de les qualitats humanes. Carles Riba va dir que no hi havia cap poesia que no fos tan humana com aquesta. Parla dels vicis i les virtuts humanes, de l’ambició, la supèrbia, la humilitat, la generositat, la tendresa…  I ho escriu en un context de Primera Guerra Mundial. “És un poeta que està contra la guerra i és un defensor de la pau”, explica Perelló. Per això, Alcover ha estat tan actual com sempre, també cent anys després de la seva mort.

El disseny del volum “palacià”, o “palatí” o “palacista”, l’ha fet Pep Aranda. En realitat, “Pep Aranda i Abel Guarinos, a la manera palatina i boixana de J. P. & M. B. [Josep Palàcios i Manuel Boix]”. És a dir, pensat com un objecte que ha de ser bell i no un mer recull de pàgines amb texts per a ser llegits. Hi ha il·lustracions del seu gran amic Manuel Boix per a presentar cada capítol, i n’hi ha en forma de miniatures o d’homenatges. Hi ha fotografies amb les portades d’algunes de les seues obres, un parell d’imatges de La serp, el riu, desplegat en tota la seua meravella, i més objectes que converteixen el recull en un bell homenatge a la bibliofília de Josep Palàcios. Li agradava poc que el fotografiassen, però al llibre hi ha les imatges icòniques de Jesús Císcar i Francesc Vera, i les més recents d’Àlvar Ruiz i Jesús Prats.

Home de lletres, literal

El títol, Home de lletres, no pot ser ni més descriptiu ni més literal, perquè, en realitat, Palàcios és fet de lletra i ossos. Com a exemple, una de les obres més reeixides, més reescrites, és Alfabet. La va publicar el 1989, en va fer una nova versió el 2002 i el 2017 va publicar Alfabet Terminal. I, encara, el 1989 havia publicat alfaBet. Segons Salvador Ortells, Josep Palàcios reescriu per addicció i per destrucció. “Per a ell, a vegades, més és més.” UN /NU –que va publicar l’any 2009, i que el 2021 va tornar a publicar amb el títol UN NU / NU– també ha estat, segons Salvador Ortells, un dels títols més reescrits. Sobre aquesta qüestió aprofundeix l’article d’Ortells, que es fixa en el fet que Josep Palàcios va reescriure, fins i tot, el primer llibre de versos i un primer relat, “El got”, inclòs en una antologia coordinada per Joan Fuster i publicada a Barcelona l’any 1958.

Home de lletres i home de llibres. Àngela Ferrando, la vídua de Josep Palàcios, deia fa poques setmanes a VilaWeb que, fins i tot quan ja no podia escriure, es continuava tancant al despatx per tocar els llibres, els papers, el llapis.

Ortells, amb Carme Gregori Soldevila, que és la directora de la Càtedra Joan Fuster, en fan el pròleg.

Josep Palàcios, un mosaic

Antoni Furió escriu una molt documentada biografia de Palàcios, amb un viatge generacional cap arrere i amb anècdotes com ara que Fuster i Palàcios van nàixer i van viure en la mateixa casa de Sueca, amb uns quants anys de distància, és clar. Furió parla de la novel·la inèdita Crònica d’una mort, però també d’uns altres texts no publicats fins ara. Així mateix, tanca el llibre, amb la bibliografia molt exhaustiva i comentada, amb els anys de publicació de les seues obres i de les traduccions, tasca a què es va dedicar després de la frustració que va tenir perquè no va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1960. Inclou també tots els texts i estudis elaborats per a llibres i catàlegs del seu amic Manuel Boix.

Joan Todó, en el text “L’univers literari de Josep Palàcios”, insisteix en la idea que Palàcios no construeix un univers, sinó que ell és l’univers fet de literatura, i afegeix que, com la posteritat fusteriana, és un univers de paper. “I això és així, entre altres coses, per una fidelitat a la matèria del seu art, l’escriptura, que, d’entrada, en un sentit estrictament material, és el dibuix d’unes lletres amb tinta sobre paper.” Però Palàcios no en té prou amb això, diu Todó, i explica també que aquesta exigència el duu a fer-se responsable de l’elaboració física de l’objecte material, del llibre.

Jaume C. Pons Alorda escriu “Passions, pous, poemes”, un article en què confessa que, d’ençà que va descobrir l’escriptor de Sueca, que vivia al carrer del Pou, és un dels seus autors de capçalera. En defensa l’Obra Total i en descriu el procés d’enamorament. Pons Alorda es refereix, per exemple, als pous. “Per a ell, parlar del Pou, és parlar subtilment i irònicament del carrer on viu, sí. I si en parla en aquests termes de lloc recòndit, amagat, subterrani, és per referenciar el Cau sagrat des d’on crear amb llibertat i lluny del brogit i de la fúria del món.”

L’article de Maria Dasca es titula “Alfabet, una ‘novel·la’ protagonitzada per lletres. Una lectura”. L’autora recorda la definició que Palàcios va fer d’Alfabet, i diu que la resposta no és senzilla, però que és una novel·la protagonitzada per lletres. Són vint-i-sis capítols, un per cada lletra, que constitueixen una unitat autònoma. Dacsa cerca les definicions i explicacions que n’han fet alguns autors que han estudiat l’obra palaciana, i parla d’un jo poètic molt concret i molt divers alhora. “Es tracta d’un jo que es pot expressar de moltes maneres (tenim relats en primera, segona i tercera persona del singular), que apunta sempre a una mateixa direcció: la reflexió sobre la inseguretat i la insubstancialitat de l’ésser humà.”

Francesca Cerdà es fixa en el Palàcios traductor, una activitat que va fer, sobretot, els anys seixanta del segle passat per a editorials de Barcelona. Ja és conegut que una part d’aquesta activitat la va fer amb Joan Fuster, o per incitació de Joan Fuster. El mite de Sísif, L’home revoltat i L’Exili del Regne de Camus, són els títols que més ràpidament ens vénen al cap. Cerdà ha estudiat i ens explica, en el seu text, les relacions entre Fuster i els editors de Barcelona, que li demanen de continuar fent traduccions perquè els agrada “la veu”. I és així com Fuster els diu que no patesquen, que pot encarregar noves traduccions a una persona de la seua màxima confiança: Josep Palàcios. Palàcios va ser, també, traductor de Fuster al castellà.

I d’una traducció a una altra, perquè Adrià Pujol intenta unes traduccions d’Alfabet al castellà. “Durante los trescientos sesenta y cinco mil años que calculo que percuto mi teclado, he mecanografiado ya, sin un solo error, y con moderado dispendio de papel tres versiones de la novela, una en ortografía…” En una de les digressions que fa sobre l’obra de Palàcios escriu: “Mai no he sabut dir-me si Josep Palàcios és un escriptor estrenu, un clàssic, literatura de brocanter o de modernet malcriat. A rebuf, no he sabut tampoc emmotllar-lo segons els gèneres ad hoc.”

Martí Domínguez també juga amb el mot “pou”, tan fèrtil en la literatura palatina, en l’article que dedica a la biblioteca de Josep Palàcios. Domínguez el visita a la casa art déco del carrer del Pou i descriu l’estança i el tarannà del poeta, reescrivint, destil·lant i purificant texts. Diu que Palàcios li nega que siga un bibliòfil, i també un escriptor, però li ensenya els dos volums seminals de la biblioteca, que va comprar, essent jovenet, en una llibreria de vell del centre de València.

Abel Guarinos juga amb l’amistat entre Josep Palàcios i Manuel Boix i explica com es van conèixer l’any 1964 a la sala Martínez Medina de València, on Joaquín Michavila havia organitzat una exposició dels tres amics: Boix, Heras i Armengol. Però va ser anys més tard que Boix i Palàcios van tornar a coincidir a la impremta Palàcios, propietat de Lluís, el cosí de Josep. Tant Boix com Palàcios són amants de l’art i de la literatura. La col·laboració entre tots dos ha durat anys, tota la vida. Guarinos explica com es van gestar projectes gegantins com el Tirant lo Blanc, i alguns altres com La serp, el riu.

Una pista d’aterratge

Josep Palàcios. Home de lletres és, alhora, una pista d’aterratge a l’obra palaciana i un llibre incitador, perquè, tal com diu Jaume C. Pons Alorda, hi ha pocs autors que susciten tanta llegiguera i tanta escriguera com Palàcios. A banda els lectors, hi ha desenes de poetes, de narradors, d’assagistes, que escriuen sobre la seua obra per intentar d’entendre-la i explicar-la. Al món i a si mateixos. És la complexitat i totes les capes de què és formada, que desperten aquest interès. Les lectures són infinites, els interrogants no es tanquen, perquè els articles d’aquest llibre n’obren i en susciten més.

Enguany s’hi han presentat 133 obres, una xifra rècord de participació. El jurat ha atorgat el Premi Francesc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació, dotat amb 3.000 euros, a Toni Bellón Climent per l’obra La capital artística del Mediterrani. L’Altea dels pintors i artistes (1960-1985).

El guanyador ha rebut el trofeu Penell, obra de Serafín Cortés. Aquest assaig transporta el lector a l’Altea cultural, artística i bohèmia dels anys seixanta, setanta i vuitanta, coneguda com “la capital artística del Mediterrani”, segons que ha detallat el consistori. Bellón ha explicat: “L’objectiu d’aquesta obra és fer una aproximació a la vida quotidiana dels artistes d’aquesta localitat de la Marina Baixa durant els anys 1960-1985.”

“És un dels treballs que més he gaudit durant el procés d’elaboració. Recorria els estudis dels pintors, assistia a inauguracions i tertúlies, per la qual cosa és un orgull molt gran incorporar-me al currículum de guanyadors d’aquest certamen tan prestigiós”, ha afegit l’autor.

Ivan Carbonell Iglesias s’enduu el premi Altea de literatura infantil i juvenil, amb una dotació de quatre mil euros, per l’obra L’esguard del basilisc. El lliurament del trofeu Aila, elaborat per l’Àrea d’Escultura de la Facultat de Belles Arts d’Altea, ha distingit el guardó.

Carbó ha dit: “Actualment vivim un gran moment per al fantasy i per al romantasy, gèneres de fantasia que triomfen entre els lectors joves; El basilisc és una d’aquestes criatures fascinants que els seguidors de Harry Potter coneixen bé, i que ací retrobaran parlant en valencià.” També ha afirmat que la seua peça “no existiria sense les rondalles d’Enric Valor, els estudis de folclore i les llegendes i paratges valencians”.

El premi Carmelina Sánchez-Cutillas de novel·la i prosa creativa, dotat amb cinc mil euros, ha estat per a Enric Balaguer Pascual per l’obra Tot allò que fa viure. Ha rebut el trofeu La mà del sol, de Pepe Azorín, i en el seu discurs ha explicat: “Aquesta obra conjuga el món exterior i el món personal, la reflexió sobre el nostre temps i l’esfera íntima.”

Balaguer també ha ressaltat: “Unes institucions que inverteixen en cultura i en literatura fan una contribució important a la societat, en posar en circulació obres de qualitat i potenciar la lectura per a millorar la salut social.” I ha afegit: “Llegir fa més intel·ligent el món i ajuda a entendre i a superar els conflictes.”

Durant la gala, la regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Altea, Pepa Victoria Pérez, ha lliurat a Joan Borja, un dels creadors i organitzadors dels premis, un detall per “tot el que ha fet pels premis i per la cultura”.

Pérez ha remarcat que Borja “és una persona clau al llarg d’aquests deu anys que treballa amb dedicació absoluta” i ha agraït “als autors i autores per confiar en l’administració i així fer que els Premis Altea continuen vius i amb força, com també al jurat per la seua rigorosa tasca”.

Un dels prejudicis que hem de començar a foragitar a l’hora de parlar del thriller és el fet que es relaciona èxit de vendes amb una qualitat literària inferior. És ben cert que de vegades ha estat així, i ho palesen productes com alguns títols de Dan Brown, per exemple, que presenten algunes errades de concepció i històriques importants –encara es recorda l’intent d’anar d’Andorra a Uvieu en tren, per exemple, a El codi da Vinci. Però hi ha novel·les d’enjòlit molt ben fetes, que dominen a la perfecció el tema de què es parla, construeixen molt bones trames i tenen una marcada vocació literària concreta. Ningú pot negar, per exemple, la mestria de Stephen King a l’hora de crear les seves històries.

A casa nostra passa exactament igual (no pel fet d’escriure en català ens podem deslliurar de la fatalitat, a vegades, de fer llibres d’una qualitat literària ben galdosa) i trobem errades importants, personatges plans o texts que no s’acaben d’aguantar per enlloc, que conviuen amb novel·les molt ben trenades, d’un bon ritme narratiu, trames ben construïdes i ganes d’agradar i atrapar els lectors, que, en definitiva, es tracta d’això.

Aquests darrers temps, els grans grups editorials han optat fermament per aquest tipus de narrativa. Columna n’havia estat pionera i cal recordar propostes ben interessants –una altra cosa és si la resposta popular va acompanyar o no–, com per exemple Blau de Prússia, d’Albert Villaró, que va guanyar el premi Carlemany del 2006 i que, per tant, és una de les millors novel·les d’enjòlit en català d’aquests darrers vint anys. L’aposta que ha fet per aquesta mena de narrativa el grup Penguin Random House amb els seus segells en català –sobretot amb la Campana i amb Rosa dels Vents- és potser la més descarada. Caldrà veure com queden en el joc tots els segells vinculats a Abacus, perquè Univers havia optat fort per Jordi Sierra i Fabra com a mascaró de proa de la seva col·lecció negra (quant a obres escrites en català; per a les traduccions, l’escollit era Alan Parks) i hem de veure cap on van les propostes amb uns altres autors.

Sigui com sigui, és clar que, aquest Sant Jordi, el llibre d’enjòlit en català ben segurament continuarà seduint lectors, tal com ja ha fet d’una manera una mica insòlita El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca, l’autèntica revelació d’aquests darrers mesos a casa nostra, amb la complicitat de Jordi Basté, que també sap bé de què parlem a l’hora de fer thrillers, per la seva col·laboració amb Marc Artigau. De moment, se n’han fet un munt d’edicions, es comenta que ha seduït més de 40.000 lectors, se’n preparen versions en unes altres llengües, entre les quals, la francesa, en una de les editorials importants, i fa tota la pinta que serà un dels llibres ben cercats aquest Sant Jordi.

No serà res nou, perquè l’any passat (i això sí que va ser una sorpresa) Oriol Canals es va col·locar en el rànquing de més venuts amb el seu No dormiràs, i és ben probable que molts dels lectors que va seduir en la seva aventura situada en el món de l’òpera optin enguany per Diví, que recupera la novel·la que va publicar ja fa deu anys i que té com a protagonista un assassí que s’inspira en els quadres de Salvador Dalí per cometre les seves atrocitats.

Però què ha de tenir un bon thriller per considerar-se com a tal i per, a més a més, ser considerat una bona obra literària? Doncs hi ha unes quantes regles que s’han de seguir: en primer lloc, l’extensió de l’obra. Si les bones novel·les negres poden estar ben resoltes en menys de dues-centes pàgines, els thrillers han de superar, si és possible, les tres-centes cinquanta pàgines. Si s’acosten a les cinc-centes, encara millor, i no passa res si les superen. Bernard Minier, l’actual mestre francès del gènere, sempre ha explicat que és una de les claus de l’èxit. En segon lloc, ha de tenir capítols breus, ben condensats, perquè la lectura sigui àgil. Cal també un mínim de dues trames o tres perquè el lector tingui ganes d’avançar la lectura ben aviat. Els seus arxius textuals estan programats per saber que, mentre deixa una de les trames en suspensió i avança en la segona o en la tercera, aquella que ha deixat parada l’espera uns capítols més endavant, i això l’estimula a continuar llegint. Bons personatges i variats per tal que el lector pugui empatitzar amb un o amb més d’un i això l’impulsi a prosseguir la lectura. Un llenguatge senzill però acurat, precís, amb els registres ben fets i diàlegs versemblants i ajustats. Trames que es vagin tornant enrevessades a poc a poc i que es vagin complicant. I un final d’alta intensitat, és clar, si pot ser inesperat.

Si hom té la capacitat de seguir aquestes regles i ser original en la seva proposta, només cal esperar el favor del públic, el boca-orella o la promoció de l’editorial per a seduir molts lectors i aconseguir un èxit de qualitat, que és el que volen tots els escriptors, facin novel·les d’enjòlit o no.

I ara convé aturar-nos una mica a analitzar (fins allà on puguem explicar) Les ombres que ens acompanyen, de Cesc Cornet (1979), i veure fins a quin punt segueix els paràmetres ara esmentats. Començarem per l’extensió. Les quatre-centes quinze pàgines de la cinquena novel·la de Cornet fan que es pugui inscriure sense problemes en la categoria indicada. Un total de cinquanta-quatre capítols i un epíleg mostren que sí, que els capítols són breus, d’una mitjana de set pàgines i mitja cadascun i us puc assegurar, a més, que Cornet dosifica excel·lentment la informació i els acaba gairebé sempre en alt, fent que el lector vulgui continuar llegint el llibre. Tres trames que es van barrejant en el llibre: una dona que té un accident de cotxe en un poble rural prop de Bilbao quan, en realitat, no hi havia de ser; la desaparició de l’Elvira Minota, una presentadora de televisió famosa que havia participat en un programa de talents musicals; i la troballa d’un cadàver a casa del prestigiós cirurgià Jordi Mauler. Per tant, aquest requisit també el compleix. Tota la resta també, bons personatges principals i secundaris, subtrames que acompanyen les principals, bons diàlegs, un llenguatge ben precís, però en cap cas complicat, i sí, un final d’aquests plens de sorpreses. En definitiva, tots els ingredients del gènere i tota la qualitat de Cornet, aposta a cavall guanyador (posats a trobar-hi un defecte, la coberta podria ser molt millorable).

Així les coses, el llibre de Cornet ens ha servit per a repassar una mica les característiques del thriller negre i per afegir-ne uns quants a les apostes d’enguany: aquest; l’esmentat d’Oriol Canals; el nou llibre de Jordi Coll, El pont de les mentides, i el retorn de Laia Vilaseca amb L’udol de l’aigua es converteixen en unes molt bones propostes de lectura sense oblidar, per descomptat, l’impressionant Blau de Prússia, d’Albert Villaró, ara que, com diria la cançó, té vint anys.

Món negre

L’èxit esclatant de El Vi Fa Sang

El cap de setmana del 20, 21 i 22 de gener es va organitzar a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) el festival El Vi Fa Sang, comissariat per l’incombustible Salvador Balcells, un d’aquests esdeveniments literaris que hauríem de considerar imprescindibles en l’agenda cultural del nostre país. És un dels cinc únics festivals dedicats al gènere en català (els de Tiana, Taradell, Creixell i la Garrotxa són els altres quatre) i només aquest ha sabut crear el maridatge perfecte entre dos trets clau que defineixen la nostra ànima cultural: els gèneres populars i el vi. Hi hem d’afegir la volada i la qualitat dels debats del darrer certament –memorable, poder descobrir el paper dels lectors Beta en la concepció dels títols que arriben als lectors. A més a més, hi ha encara un altre fet cabdal, en aquest cas vinculat amb el vi. Tenim un país amb una cultura gastronòmica i vinícola cada dia més consolidada. Poder tastar tot un seguit de brous produïts a la contrada, en molts casos amb les varietats locals com el trepat, és un luxe que fa que la lletra entri d’una altra manera. Si les vendes de llibres van ser importants, les de vi no ho foren menys, i s’ha promocionat per tot el territori el producte local. Tot això és la quadratura del cercle, un model triomfant, una manera de fer que la nostra cultura es vagi fent més gran.

I ara, Taradell

Després d’El Vi Fa Sang, toca anar a Osona perquè hi arriba el Taradell Negre, que comissaria Núria Martínez. Serà els dies 10 i 11 d’abril, tot i que el gruix per al gran públic es concentra el dia 11 d’abril. El programa fa goig, i per Taradell hi passarà el més granat de la negror en llengua catalana. Atenció a la cloenda amb l’homenatge literari a Boris Vian que han preparat Lluís-Anton Baulenas i Pau Mainé a les set del vespre. Podeu consultar-ne tot el programa. 

I un nou Jim Thompson en català

La Segona Perifèria, de Miquel Adam, una de les editorials independents més interessants del país, acaba de publicar el seu segon Jim Thompson. És La fugida, en traducció de Carme Geronès. La novel·la, del 1958, és un autèntic clàssic, i ha envellit molt i molt bé. Aquesta és la grandesa dels clàssics.

“Jo, Aureli Margalef, després de viure la vida aspra, violenta, tèrbola i sensual del poble, escriuré un llibre en el qual no hi haurà la més petita resplendor de benestar, la més petita ombra de bondat, un llibre de lectura aspra, tèrbola, violenta i sensual, en el qual dominaran dues tonalitats: el roig i el negre.” Amb aquesta declaració d’intencions se’ns presenta el protagonista-observador de Venus i els bàrbars, un home civilitzat que durant un temps viurà entre personatges rústecs, primitius i luxuriosos. Margalef és del parer que, llevat de Prudenci Bertrana i Víctor Català, els autors de la nostra literatura han pintat “una naturalesa i uns pagesos de pessebre”. Aquest relat, en canvi, se submergeix sense atenuants en la vida de les ànimes cruels que habiten als pobles.

Llegiu el començament de Venus i els bàrbars de Lluís Capdevila i Vilallonga (Cap de Brot Edicions).

Lluís Capdevila i Vilallonga (Barcelona, 1893-Andorra la Vella, 1980) va ser escriptor, periodista, pintor de parets, cronista al front de l’Aragó, tinent de la Resistència francesa i editor. És autor de trenta-set obres de teatre, unes memòries llargues i una vintena de novel·les. Va fundar la revista Los Miserables –els articles que hi va publicar el van dur a passar uns quants mesos a la presó Model de Barcelona– i, més endavant, va dirigir la Humanitat, l’Esquella de la Torratxa i la Campana de Gràcia. Malgrat tot, duia una vida bohèmia i sovint dormia al carrer, fins els anys vint, quan va conèixer l’èxit com a dramaturg i com a coautor de la popularíssima sarsuela Cançó d’amor i de guerra. També va fer de professor a la Universitat de Poitiers, on va impulsar una aula de llengua i literatura catalanes.

Expliquen els editors de Cap de Brot:

“A can Cap de Brot considerem imprescindible publicar Venus i els bàrbars perquè representa recuperar una figura literària de primer ordre que, injustament, ha quedat relegada a un segon pla dins la tradició cultural catalana. Lluís Capdevila i Vilallonga va ser un autor prolífic, amb una trajectòria extraordinàriament rica que abraça el teatre, la novel·la, el periodisme i l’activisme cultural, però la seva obra no ha rebut l’atenció que mereix. Reeditar aquest text significa rescatar de l’oblit un creador fonamental del seu temps i retornar-lo al lloc que li correspon dins el nostre patrimoni literari, tot reivindicant la vigència i la força del seu imaginari.

A més, Venus i els bàrbars es destaca per la qualitat literària i per l’ambició estilística amb què Capdevila construeix el relat. Es tracta d’una obra d’una gran potència expressiva, escrita amb una prosa rica i incisiva. El llibre proposa una immersió descarnada en la part més fosca de la condició humana, amb una mirada narrativa que refusa qualsevol idealització del món rural i opta per un retrat cru, intens i radicalment honest. Aquesta voluntat d’anar fins al fons de les passions i contradiccions dels personatges converteix l’obra en una proposta literària d’una modernitat sorprenent.

No és casual que, en el seu moment, des de l’Esquella de la Torratxa es qualifiqués l’obra de ‘la cosa més fosca que s’ha escrit mai en català’. Aquesta valoració no només parla del to i de la temàtica, sinó també de la valentia literària i de la capacitat d’explorar territoris poc tractats en la narrativa catalana. Publicar avui aquest llibre és, doncs, una manera de recuperar una peça singular i arriscada de la nostra literatura, però també d’oferir als lectors contemporanis una obra que continua colpint per la força, la bellesa inquietant i la llibertat creativa radical.”

Josep Maria Codina, Judit Pujol i Germán Bartolomé, editors de Cap de Brot

Biel Mesquida, col·laborador de VilaWeb, està content, eufòric, gojós, radiant, pletòric, entusiasmat. Dimecres fosquet l’acompanyam a Cal Llibreter, a Sant Just Desvern (Baix Llobregat), on fa la primera presentació del llibre. La gent l’espera per celebrar. Ell es dóna com sempre i com mai. Recita, explica, conta, canta, xiuxiueja, crida, calla i, de tant en tant, s’atura a alenar. El premi ha accentuat i ha accelerat la seva vitalitat, la seva xarrera, la seva contera, la seva comuniquera, i el públic li ho agraeix.

L’entrevista la fem dijous a la redacció de VilaWeb a Barcelona. Podem fer poques preguntes perquè les respostes són plenes de digressions, revògits i anades i vingudes. Però tota aquesta exuberància verbal no amaga la veritat del poeta, ni la veritat cívica del patriota que proclama als quatre vents l’emergència lingüística, el dolor per la destrucció de Mallorca, o el mal físic que pateix quan veu com l’extrema dreta calciga la memòria.

—Biel Mesquida, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2026. Això què és?
—Això és un parany. Un bellíssim, seductor, sensual, voluptuós, humaníssim parany. Em va cridar un filòsof que nom Xavier Antich i m’ho va amollar i jo vaig quedar electritzat. Vaig quedar tocat. Em vaig posar a plorar sense voler plorar. Em vaig posar a riure sense voler riure. Em va dir que un jurat havia discutit molta estona i que al final havia quedat jo.

—En la vostra intervenció vau donar un milió de gràcies.
—Vaig donar besades a cadascun dels jurats, i llavors vaig dir que jo no som en Biel Mesquida, que jo som l’amicamat de tota la vida, Pep-Maür Serra, som na Muriel Casals, som na Mait Carrasco, som en Joan Barceló, som en Joan Fuster, som en Ramon Barnils, som en Blai Bonet, som na Maria del Mar Bonet, som en Joan Brossa, som na Pepa Llopis, som en Palau i Fabre, som en Castellet, som en Fabià Puigserver, som la Capmany, som en Pep Nadal, som Josep Guinovart, som n’Anna Ricci, en Moll, en Miquel Àngel Riera, na Maria Àngels Anglada, i al final, vaig dir n’Assumpció Maresma, n’Ovidi Montllor, en Vicent Partal, na Carme Junyent, en Marc Recha, en Miquel Barceló, i en Jordi Cussà. Sense tots aquests, no hi ha Biel Mesquida possible, i tampoc no hi ha Biel Mesquida sense tots els altres que queden dins la discreció de l’anonimat. Jo som molts Biels Mesquida. L’amic Colau Dols va fer una recol·lecta de quants anys feia que escrivia, i va dir, en Blai Bonet va escriure cinquanta-cinc anys, i al cap de cinquanta-cinc anys es va morir. En Biel Mesquida ja du més de cinquanta-cinc anys d’escriptura i escriu a les totes.

—I no s’ha mort.
—I no s’ha mort. Aquest premi m’ha fet escriguera, ganes d’escriure; creuera, ganes de creure en els lectors, amb aquests que m’empenyen; m’ha fet cantera, m’agrada cantar quan estic content. M’havia fet estimulera, m’ha estimulat per tots els cantons. M’ha eixamplat els territoris que ara s’han il·luminat amb la tendresa fraternal. Vaig cercar la paraula, m’ha provocat un tsunami de tendresa fraternal, que crec que hauria de ser una de les pràctiques que hauríem de tenir en aquest món.

—Només han transcorregut tres mesos de l’any 2026, i ja us han donat el premi d’honor, us van fer aquell homenatge a Palma i acabau de publicar Trast. Potser ja podem celebrar Cap d’Any, no?
—[Riu] Ara m’hauré de dedicar a fer les coses que m’havia proposat de fer enguany. Volia que fos de vida monàstica, de tancar-me i acabar un text novel·lesc que vaig començar fa vint-i-tres anys. Primer es deia Carnatge Hall, després es va dir C. i ara el títol darrer és Carn-atge. Tenc tota aquesta agenda fins el 8 de juny. He de fer una promoció d’un llibre de poemes. He de continuar escrivint cada setmana el Closcadelletra i al Bellver, i m’he de repartir un poc per aquestes terres dels Països Catalans on em demanin que conti quatre mots de la meva veritat.

—A la primera plana de Trast en posau les vuit accepcions que aquest mot té a l’Alcover Moll. Quina és la que emprau habitualment?
—Cada porció o espai, visiblement delimitat dels altres amb el qual constitueix una edificació, un local, etc.

—Un solar.
—Sí. M’apareix quan veig ca la meva padrina al Terreno, a Palma, al carrer del tinent Mulet, 32. Aquest tinent Mulet era un feixista. Era la casa de la padrina paterna, Joana Payeres Capó. Per jo, era una casa mítica, molt especial, amb tots aquells espais amples i totalment inversemblants. Un gran menjador, terrasses, una figuera coll de dama, unes columnes que pegaven al carrer. Es veia el Castell de Bellver… Aquella casa era un paradís. Ella s’hi va estar fins que es va morir. La casa es va anar degradant. Jo veia com es degradava, vaig veure tot l’enfonsament, només hi havia les parets, tota la resta se n’havia anat per avall, i un dia hi vaig passar i només hi havia un trast. Ja no hi havia casa. Aquesta imatge va ser l’embrió de Trast. Aquesta visió d’un lloc que ha estat la teva vida, on tens els records, on has rigut, on has plorat. Els reis del Terreno eren extraordinaris. Ara només hi queda un trast.

—…
—Això és la metàfora d’aquesta Mallorca que es converteix en un trast. Aquesta Mallorca que era plena de paisatges extraordinaris, i ja no hi ha ametllers en flor perquè la xilel·la s’ho ha menjat tot. Ja no hi ha palmeres, perquè el morrut s’ho ha menjat tot. Per tot fan casetons i hi ha caravanes, i tot és un Son Banya i un Son Gotleu. Els estrangers s’han fet petits castells, hi ha filferros als camps. Estam en un estat de destrucció, i en estat d’emergència lingüística. El PP i Vox es carreguen la llengua amb diüturnitat i de mala manera. Això ho duc i ho visc cada dia.

—Heu fet molta via per a escriure aquest cant. El vàreu començar el mes de juliol i ja el tenim a les mans.
—Vam fer per primera vegada una exposició conjunta amb en Pep-Maür Serra. Ell feia tota una sala amb un jardí tancat i jo vaig triar trenta fotos de les que faig a les parets de pedra seca. Caps de pedra vius. Aquelles pedres es convertien en calaveres. I quan vaig veure tot allò del jardí tancat amb els caps de pedra, em va agafar aquesta vena, aquesta font ufana, i em vaig posar a escriure i vaig dir, d’ací a Nadal, he d’acabar aquest llibre. He de fer un llibre amb tot això que duc dedins, m’he de reprimir de la meva orfebreria verbal, dels meus recaragolaments, del meu rococó, d’aquestes ganes de fer sempre peces molt artistitzades, de fer aquestes oracions principals amb deu de subordinades. Volia que tot anàs llatí, sense punts ni comes, que fos un cant al dolor, a la destrucció, a la desesperació de les veus dels llocs.

—Heu fet un llibre molt bell, també en la forma. Presentau aquest cant com una mascletada. De mica en mica, creix la tensió, la força, l’emoció, i acabau amb un “Kaputt” que seria el terratrèmol final de la mascletada. El “Cant de la Sibil·la” és aquell tro que després encara es dispara. Aquest és el ritme amb què us brollaven les fonts ufanes o l’heu forçat?
—No he forçat res. Tot ha estat font ufana, tot llenegava, tot llenegava, tot fluïa, tot anava. Ara, quan l’he llegit amb les correccions, deia, això pareix que ho has fet amb un crescendo, però sortia així. I no el vaig poder acabar el 31 de desembre, hi havia coses que volia dir, i el vaig acabar el 15 de gener. Potser algun lector pensarà que està molt pensat. Al principi són unes aigües tranquil·les. Després es converteixen en aigües furioses. Crec que no havia escrit així d’ençà d’El bell país on els homes desitgen els homes, que també vaig fer en uns mesos. Hi ha hagut aquesta torrentada, aquest devessall de lletres que avancen i avances. Tens il·luminacions quan escrius. La il·luminació va ser la paraula ‘kaputt’.

—Potser estic molt avesada a escoltar la vostra veu, a veure-us recitar, però em fa l’efecte que aquest llibre és sonor i que, en realitat, no el llegia jo, sinó que me’l llegíeu vós. No sé si és bo o dolent.
—[Riu] Jo crec que és bo. Aquest llibre és un llibre sonor, ressonor. És un llibre que ressona. Crec que és la definició de la poesia, que el llenguatge estigui densificat, concentrat, contingut. I que això vagi irradiant al lector. Però aquí, precisament, per aquesta concentració i aquesta planeritat d’aquesta escriptura, crec que ressona més. I crec que en aquest pas que hi ha del so al ressò, és on es construeix el llibre. El llibre es construeix dins les ressonàncies. Tu llegeixes aquell poema, i el poema fa uaiauioauioooo, i en aquest ressonar és on hi ha la veritat del llibre.

—Quan el revisau, el llegiu moltes vegades en veu alta?
—Sí. M’enregistrava. Cada cant l’enregistrava i l’escoltava. I m’agrada passar-ho a un parell de persones perquè el sentin, perquè vegin com ressona. I amb aquest quedaven un poc flipats. Hi ha moments en què estic perdut i que no sé si vaig bé. Sempre escric damunt la corda fluixa. No estic mai segur. Ara tampoc. Però el llibre ja és ací i és dels lectors. I ja no té remei.

—Hi ha la metàfora de Mallorca com un hotel en ruïnes que et vas trobant al llarg del llibre. Ja no és el paradís, l’illa. Si l’haguéssiu de descriure ara, el paradís, on seria?
—La visió del paradís que es donava era la del viatge forfet, turístic, de sol i platja i paisatge. Per jo, el paradís és la cosa insignificant, allò que ningú no mira. Aquella paret seca que té un poc de terra, i dins la terra hi ha caigut una llavor que floreix enmig d’aquelles pedres. Mallorca és pedra! Això és un llibre que faré. Això que Mallorca és la mar, el sol i les cales, no. Mallorca és pedra. És pedra viva. I ara aquesta pedra viva ja la intenten matar, també. Ja es carreguen les parets seques, com la que devora ca nostra. Hi havia una paret i si la miraves veies que les pedres, amb els segles, havien fet una figura, podia ser una puríssima, podia ser un home. Idò, l’altre dia, un camió va pegar contra la paret i es va carregar tot allò. Dos metres de paret. Jo en deia el santuari. Era una pedra que agafava qualque cosa de sagrat. Fer paret seca és una grandiosa tradició que converteix aquesta pedra que és Mallorca. El paradís encara seria trobar aquestes pedres que fotografiï. Trobar aquestes floretes que surten a la roca. El paradís són els ullastres que encara resisteixen. Mires aquell ull-astre i hi ha un raig de sol. Aquesta fulguració és un paradís.

—Al llibre hi ha molta memòria. Aurora Picornell, les milicianes, són protagonistes de poemes narratius que conten els fets de manera crua. Escriviu per aquesta ferida i us ha sortit un llibre de combat.
—Oximorònicament, aquest dolor tan gran, aquesta ferida tan fonda, de tant de temps, dóna vida. Hem de trobar la vida dins la ferida. Hem de trobar això que jo encara dic amb el vell i bell i magnífic nom català de Renaixença. Jo crec que hi pot haver una Renaixença, però, però… Aquest “però” és molt fort, però, però… I he agafat aquestes víctimes perquè les sent molt agermanades, molt pròximes i molt vives. I a través d’elles, aquest sacrifici, jo estic segur que és productiu. És productiu perquè és aquí, perquè ja és dins Trast. Perquè ja l’he documentat. Trast és un llibre documental. Faig poesia documental. Aquest llibre és molt sentiment i document. Aquest Biel Mesquida, a través de les lectures, de les converses, del que ha viscut, ho converteix en lletra. Hi ha moltes veus, i la veu veu un ocell, i quan torna a mirar, l’ocell ja ha desaparegut. Això és el documental.

—I aquest poeta un dia va al Parlament de les Illes Balears per observar com els hereus d’aquells que van fer allò contra n’Aurora i les milicianes, i tants altres mallorquins que encara no els han trobats, decideixen que han d’abolir la llei de memòria democràtica. I com surt aquest poeta d’allà?
—El poeta s’emmalalteix. És com si m’haguessin donat un verí i jo me l’hagués begut sense témer-me’n. El verí em va entrar. No em van deixar entrar a la sala del ple, que estava tot ocupat per gent bastant feixista. Em van dir que havia d’anar a una altra sala. Allà hi havia una pantalla que vaig mirar quan parlaven les forces d’esquerres. Quan van parlar el PP i Vox, uns varen sortir, jo no. Jo em vaig aixecar i em vaig posar d’esquena a la pantalla. Tenia una gent per davant que eren feixistes d’aquells que aplaudien i em miraven, dient, aquest que fa? Una altra gent també es va posar d’esquena a la pantalla. Vaig dir, això és un forma de protesta. Els volia sentir, però no els volia veure. Tot allò em va anar entrant aquell verí, i vaig esperar fins a la votació. Som tan beneit i tan naïf i tan ingenu i tan petit, que deia, ai, si hi hagués una equivocació i no s’aprovàs la llei… però no. Vaig plorar, vaig intentar que no em veiessin aquells, perquè ells estaven contentíssims i ens tractaven com si fóssim… Es volen carregar la memòria. Fora m’esperaven en Pep-Maür Serra i unes amigues. Estava com si m’haguessin donat calça d’arena.

—Us agraden molt els nombres romans.
—Sí.

—Al Closcadelletra de la setmana passada vaig veure un “DII”, demà serà la que fa “DIII”. Cinc-cents tres diumenges amb els lectors de VilaWeb.
—Estic molt content. Representa una cosa que em costa molt. Jo som molt anàrquic, molt desordenat, molt indisciplinat, i això és una forma de disciplina setmanal. Hi ha moments que em pens que no som escriptor, que encara som un aprenent, i el fet d’escriure em demostra que vull ser escriptor. No et creguis que ho dic de bromes… Mira, aquestes llibretes, és una manera de dir he escrit això, això és escrit meu. I són els cinc-cents tres Closcadelletra, i la setmana mil seixanta al Diario de Mallorca. Sempre he volgut col·laborar amb els mitjans de comunicació per dos motius: per aquesta disciplina i, per un altre cantó, perquè sempre he demanat, i ho he aconseguit, de no fer un article d’opinió, de ressenya literària. He demanat de fer una escriptura Biel Mesquida, un quadre de paraules. I això està molt bé perquè em dóna una gran aventura, perquè m’he d’inventar, em vaig inventant cada setmana. No crec en el rebost, no tenc texts congelats, no tenc closcadelletres congelades. Escriure és una aventura, escriure és una passió, escriure és un servei, escriure és una follia, escriure és una redempció, és una salvació, és una festa, és un dolor, escriure és riure, escriure és cantar, escriure és…

—Una de les idees que hi ha fixades sobre vós és que inventau paraules. Jo no ho crec. Jo crec que les paraules hi són, i que rascau i cercau i les trobau, i escriviu “poemera”, “escriguera”, o “costailloberià”. On són tots aquests mots?
—Vénen. I els agaf i el pos. Crec que els meus lectors estimen molt la llengua. La paraula, que és l’estructura més petitona de la llengua. No són lineals, són polièdriques, són complexes. Jo les agaf, les mir d’un cantó, i les gir, les mir de l’altre, i les pitj, i les toc, i els cant un vou veri-vou. Jo estim molt les paraules perquè consider que són allò que em fa, que m’ajuda a dir, que diu. Les dic molt.

—“Captrema”.
—Captrema. Hi ha un poema que diu captrema. Tot d’una mir l’Optimot. M’agrada molt, perquè hi mir i no hi ha res. ‘Captrema’ no existeix. Llavors me’n vaig a l’Alcover Moll. ‘Captremar’, no surt res. Podria dir ‘captremola’, però m’agrada més ‘captrema’. Idò, posa ‘captrema’… Faig un mantra i començ a repetir captrema, captrema… captreeeema!, captrrema!!! [Llegiu-ho com una cantarella] I vaig fent coses així, fins que m’enamor de la paraula. [“Les meves mans d’ombra / arrelen dins els terrossos / amb tota la força i la vehemència / d’aquell que captrema / totstemps”]

—“Malbenat”.
—No surt enlloc. Era un mot, ‘malbenat’, i m’agradava. I la gent ho entendrà. És ‘mal embenat’, és clar, però a jo m’agrada ‘malbenat’. Crec que no tenim cura de les paraules. Trast és una paraula malalta. He fet una enquesta i molt poca gent la coneix. És una paraula encegadora d’ençà que vaig començar el llibre. A posta vaig voler posar les vuit accepcions de l’Alcover Moll.

—Per què heu posat el “Cant de la Sibil·la” al final de tot?
—Perquè el “Cant de la Sibil·la” ja és el rien ne va plus. Després del “Cant de la Sibil·la” tot és un trast. Ja no veus res més que foc, fum, flames, peixos menjats amb gent desapareguda. És la fi del món.

—Us donen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en un moment en què les lletres catalanes són molt malmenades al nostre país.
—Jo crec que hem de lluitar, lluitar, lluitar. Això ens ho han dit els grans mestres. Ens ho va dir en Blai Bonet, ens ho va dir en Pompeu Fabra, ens ho va dir en Joan Sales, ens ho va dir en Carles Riba, n’Alcover. Aquesta gent que ha viscut la destrucció que va representar, per a tota una cultura republicana que començava a fruitar, la guerra incivil, el cop d’estat franquista. I jo dic el mateix. Quan em diuen, vostè és un escriptor de postguerra, jo deia, no. No, no s’equivoquin. No em fiquin a mi dins una cosa escolar. Jo vaig néixer el 1947, i el 1947 hi havia guerra, i vaig viure la infantesa amb guerra perquè teníem la dictadura franquista. La dictadura franquista va ser molt molt dura. Mirem els morts que hi va haver després del 1939, va matar molta de gent, en Franco, milers de persones. Hi havia guerra, ens van prohibir la llengua, la cultura. Ell mor al llit i ve un temps que li han posat aquesta etiqueta de transició, que és una etiqueta escolar i falsa. I torna a ser guerra. I torna a haver-hi guerra. Els Borbons, que Franco els havia col·locat com a caps d’estat. Les mateixes fortunes, els mateixos megamilionaris i necrocapitalistes del franquisme, que tornen a quedar, que tenen els bancs, les terres, el poder. I hi ha un procés democràtic que cartó-pedra. I continuam lluitant i lluitant i lluitant. I ara estam en el 2026 i tot està igual. Aquest procés democràtic està mig aturat. No hem aconseguit més que unes lleus autonomies que quasi no han fet res de l’altre món per l’ensenyament, per convertir aquesta llengua de cultura en una llengua imprescindible per a tots els ciutadans d’aquests Països Catalans. Som en un estat de misèria catalano-cultural i estam en guerra. Els governs aquests neofeixistes del País Valencià i de les Illes, i el de Catalunya Nord, i el de la Franja, volen frenar i fer desaparèixer la llengua. El govern del Principat ens ajuda un poc dins aquests ofec, i jo he dit que pensi en els altres ciutadans d’aquesta nació catalana i que ens ajudin, perquè estem ofegats.

—…
—Lluitem, lluitem, hem de lluitar, lluitar, lluitar. I ho repetesc tres vegades: batallar, batallar, batallar. Jo ja sé que fins que em mori, lluitaré, lluitaré, lluitaré. Batallaré, batallaré, batallaré. Batallaré com a soldat de la llengua. La meva obra, l’obra dels escriptors, és una forma de salvar la llengua i de salvar els lectors. No hem d’amollar mai. Llengua, llengua, llengua, treballar la llengua, vivificar-la, eixamplar-la, mostrar que és una llengua rica. És allò que ens fa a nosaltres.

—Carles Rebassa, quan feia uns dies que havia rebut el premi Sant Jordi, escrivia que ni les autoritats mallorquines ni les catalanes l’havien felicitat. A vós, us han felicitat?
—SÍ. Del País Valencià no m’ha felicitat ningú. De les Illes Balears no m’ha felicitat ningú. De Catalunya Nord, ningú. De la Franja, ningú. Però del Principat de Catalunya m’ha felicitat el president de la Generalitat, Salvador Illa, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar. La presidenta Francina Armengol va ser una de les primeres que em va telefonar per a donar-me l’enhorabona.

[L’entrevista s’acaba, però la conversa continua en una dimensió ignota, aquella en què Biel Mesquida és capaç de veure i xerrar amb personatges petits amb les orelles punxegudes i una certa tendència a la desaparició sobtada.]

Carod hi explica la seva història, que comença amb un part molt complicat i dur, però que té molts elements comuns amb la resta de mares, que s’hi podran sentir identificades. “No és un llibre de maternitat, és un llibre de postpart, d’allò que m’ha passat i d’allò que pot funcionar”, ens explica. Ara el seu fill té onze mesos i el sentiment de culpa, el patiment, la manca de son i les dificultats de conciliació són ben presents. Parlem amb ella sobre el llibre, que també és una crida a mirar, com a societat, tot allò que sempre ha estat silenciat, relegat, poc estudiat o menystingut.

—Heu escrit el llibre perquè no n’havíeu trobat cap que parlés sense filtres de tot allò que passa pel cap de les mares els primers mesos. Encara ara?
—A les classes de pre-part se’n parla, però mai no et fas a la idea de les autèntiques merdes que t’has de menjar. Abans ens deien que el postpart era meravellós i després vam passar a parlar només de les coses dolentes. Intento trobar un equilibri i explicar com és de meravellosa l’ambivalència d’aquesta etapa. Tenia clar que la meva vida funcionaria igualment sense una criatura, però ser mare m’agrada molt més que no em pensava. És una cosa animalesca, instintiva, primitiva, amb un amor que no m’havia imaginat que podia arribar a sentir. Això em compensa les merdes que m’he de menjar. Com que les converteixo en humor i com que tot passa ràpidament, és fàcil de posar-hi distància. Veure en temps real com es va fent una persona és molt bèstia.

—Vau passar per un procés de reproducció assistida complicat i per un part molt dur, en què van haver de reanimar el vostre fill durant cinc minuts perquè no respirava.
—Quedar-me embarassada em va costar molt de temps i va ser dur, tot i que ho vaig viure bé perquè vaig estar molt ben acompanyada per la meva doctora. El moment traumàtic del part l’explico perquè el lector o la lectora sàpiga d’on vinc. Acabo el capítol dient que, com que em va passar allò tan gros, ara entendreu que hi posi humor. Després d’allò, quan entro en el carril de la maternitat normal, qualsevol cosa em sembla més petita. Quan em van dir que l’havien de tenir quaranta-vuit hores sota una làmpada ja vaig pensar: “Tant me fa! Feu tot allò que vulgueu, la cosa important és que respira!” Ara, tot i partir d’aquí, també hi ha coses la mar de normals que m’han semblat un drama.

—Sabeu ben bé què li va passar?
—No ho saben ben bé, però passa més sovint que no ens pensem. No se’n parla gaire, però hi ha nens que surten hipotònics, se’n diu així. Per sort, tot va acabar bé. La meva sensació immediata va ser que, a partir d’allò, patiria per tot i buscaria les causes de tot, m’informaria per evitar-li patiment… Però no pots. Ser pare és tornar-te a sentir vulnerable. Tornar-me a sentir vulnerable, en mans dels altres, ha estat una de les sensacions més punyents de convertir-me en mare. És demolidor.

—En què es tradueix, en el dia a dia?
—Aquesta experiència iniciàtica fa que qualsevol cosa em faci patir, el cap se me’n va a l’inici, cap a aquell patiment que la criatura marxa. Però aquest patiment constant el tenen tots els pares. Cada vegada que veig que em truquen de l’escoleta pregunto: “Què ha passat? És viu?” [Riu]

—En cap moment es deixa de patir pels caires amb què pot topar o pels ganivets amb què es pot tallar?
—Ara pateixo pels caires i els ganivets, després patiré per si rep assetjament escolar, després per si surt de festa i agafa el cotxe… Diuen allò de “nens petits, problemes petits; nens grans, problemes més importants”. M’imagino que quan són més grans desitjaries patir només pels ganivets i els caires. Suposo que es tracta de preparar una personeta per, després, deixar-la al món i confiar que ho has fet prou bé perquè s’hi pugui moure sola.

—Relacionat amb això, també parleu d’un tabú que sembla que només es toca en cercles feministes o de divulgació sobre maternitat: els pensaments intrusius.
—Pensava que era una cosa meva, però quan l’he compartida m’he adonat que era habitual i que acabava passant amb els mesos. El cervell de la mare es posa en mode supervivència, la seva i la de la criatura, i aleshores qualsevol cosa és vista com un perill. Tinc una obsessió per si li cauen coses al cap o fins i tot patia quan algú el duia a coll, per si ensopegava. Visualitzes el cap del teu fill contra una cantonada… El teu sistema reticular detecta perills: danger, danger, danger! Et tornes una màquina de protegir el nen. L’altre dia vaig fer un placatge: vaig veure que queia, em vaig tirar a terra i el vaig enxampar al vol. Sóc com un TEDAX: ara no respiris, que dorm; salva’l quan és a punt de tocar un cable…

—Parleu de tres dols: el de la parella, el d’un mateix i el de l’avorriment. Per què?
—Aquelles estones que tenies amb la parella abans de la criatura ja no tornen, es redefineixen. Has de fer un dol per reconstruir la relació essent un triangle. És bèstia perquè aquells diumenges mirant Netflix o aquelles converses per a aprofundir en moltes coses ara ja no es poden tenir. Aquest dol va ser bèstia, però els altres també. Et preguntes on has quedat tu. Si no tens temps per a rentar-te els cabells ni fer caca, com vols tenir-ne per a tu? Costa molt de batallar contra el sentiment de necessitar el teu temps, però alhora ser incapaç de deixar la connexió amb la criatura. A part, les dones tenim aquesta culpabilitat a dins de sentir-nos males mares si el deixem amb l’àvia o a l’escola.

—Suposo que hi ha una part instintiva i una altra part cultural –la culpa que s’inocula a les dones, sobretot a les mares–, però creieu que també hi ha una part que té una explicació més generacional o de context? La criança respectuosa mal entesa a vegades pot fer sentir culpables les mares?
—Sóc una mare millennial i crec que som una generació frontista. Hem estat educats d’una manera, volem donar un altre tipus d’educació i, mentrestant, ens intentem curar a nosaltres mateixos i abraçar amb força tot allò que van fer els nostres pares. Coexisteixen dos models i a més som dones que fa temps que estem incloses al mercat de treball a alts nivells. La nostra generació és una bomba de rellotgeria de pressions externes i internes. El paper de la meva àvia era el de tenir cura de les criatures, amb les coses negatives que això implicava, però tenia un àmbit d’actuació. Em fa la sensació que jo en tinc dos de molt clars, i a sobre amb dos models educatius coexistint-hi. Pensem coses com ara “modelo la plasticitat neuronal del meu fill depenent de què li dic!”, i ens hem de relaxar una mica…

—Hi ha molt de debat, per exemple, sobre què pot implicar abordar el son de la criatura d’una manera o una altra.
—Per a mi, deixar-lo plorant és inviable: treus les forces d’on sigui. Aquesta matinada el senyor ha decidit d’estar despert tres hores… Et mors i tens ganes d’estampar-lo. Evidentment que no ho faràs, però t’ho deixes sentir. Hi ha gent que aplica el mètode Estivill. Jo no en sóc partidària, però és una tria molt personal, no en sé prou per a jutjar-lo. Vull ensenyar al meu fill que, quan plori, hi seré, escoltaré les seves queixes i demandes. No vol dir treure’l del llit o agafar-lo tota l’estona, simplement mostrar-li la presència. Vull que vegi que, quan tingui una queixa, hi haurà una resposta dels pares. Perquè després, quan sigui adolescent, tingui confiança per a explicar-nos les coses, perquè sempre l’haurem escoltat. Però cadascú ha de prendre la decisió més adequada al seu tarannà. En el meu cas és molt instintiu. Plora i necessito alçar-lo… Potser seré una mare helicòpter!

—Heu notat cert judici dels qui no entenen aquesta mena de criança?
—Hi ha qui diu que “el malacostumes”. M’ho va dir una veïna al postpart. Vaig dubtar, però després de llegir el pediatre Carlos González vaig concloure que la criatura que havia passat nou mesos dins meu ara necessitava estar amb mi, i que ja se’m desenganxaria quan estigués preparada. Com els adults, que quan ens sentim segurs explorem i quan estem insegurs ens aferrem a les coses. A mi m’ha funcionat, ara dorm a metre i mig de mi. Però en un moment tan vulnerable com és un postpart, en què t’ho qüestiones tot, en què tens la sensació que ho fas tot malament, aquests comentaris toquen alguna tecla. Carlos González diu que el fet que et retreguin que l’agafes massa en braços és com si a tu et diguessin: “No mengis, perquè si t’hi acostumes sempre demanaràs menjar.”

—I és al revés…
—Exacte, si a algú no li dónes menjar, sempre en tindrà ganes. Si puc donar un sol consell és el de seguir l’instint, allò que a tu et funciona. És millor que la criatura et percebi tranquil·la i feliç que no pas que hagis d’aplicar el supermètode. En el cas del son, vaig pensar que serien tres anys sense dormir i que, si ja havien passat nou mesos, ho podria aguantar. A la feina aguantem maltractadors i maltractadores, clients estúpids… De l’exterior aguantem mil coses i als fills els exigim que siguin autònoms pocs dies després d’haver nascut.

—La lactància és l’altre gran tema. Què hauríem de saber i no tenim prou present?
—Et diuen que la lactància no ha de fer mal, però fa moltes generacions que no veiem dones alletar habitualment. Ens ho venen com una cosa natural, però no ho hem vist fer. La indústria de la llet de fórmula va tenir molta influència els anys vuitanta i noranta, i abans tampoc no se sabien prou coses. La meva àvia em va dir allò: “Al cap de tres mesos em va marxar la llet!” Quan ho he viscut he pensat: “Iaia, no et va marxar la llet!” Simplement era una crisi de lactància normal, però si no ho saps penses que mates de gana la criatura. El nen té més demanda i ha de succionar el pit unes quaranta-vuit hores perquè la producció de llet s’hi adeqüi. És molt pachamama, però es tracta de confiar que el teu cos s’adeqüi a la demanda de la criatura.

—Ho heu viscut així?
—No m’ho creia, però com més succiona, més llet fas. Cada vegada menys, però hi ha molt personal sanitari que tampoc no està prou preparat. Moltes vegades la falta d’informació fa que deixem una lactància que es podria salvar. Un dels millors regals és una assessora de lactància amb certificat. A mi em va ajudar a posicionar el nadó de manera que no em fes mal. Parles amb unes altres generacions i et diuen que “ja se’t farà la pell dura!” o que “les ferides desapareixeran”… I no, no hi ha d’haver ferides, no ha de fer mal. Hem estat molt desinformades, hem naturalitzat el patiment. Quantes mares dels vuitanta i els noranta no ens han dit allò de “la meva llet era dolenta”? I això passa només en una minoria dels casos!

—Heu esmentat la pressió de donar-ho tot com a mare i com a treballadora. Com la porteu?
—Em sento una malabarista. No m’he deixat perdre pistonada en termes professionals i faig moltes coses. La maternitat m’arriba en un moment en què ja tinc una trajectòria llarga i tiro una mica de la bossa de talent, però havia tirat molts anys de la bossa d’esforç. La meva feina sempre m’interferia la vida, constantment. Ara intento fer compartiments estancs, però la sensació de no arribar-hi esgota. Passa a totes les mares, m’han dit que sempre més tindré la sensació de no arribar ni a una cosa ni a l’altra. El sistema és una merda per a la maternitat. Haurien de ser dos anys de baixa, un del pare i un de la mare. El sistema demana d’aparcar el nen a la llar d’infants, que el recullin els avis i que tu apareguis a les set del vespre. I, com deia, les dones tenim tatuat això de “no pots perdre pistonada professionalment”.

—El mite de la Superwoman.
—Però és una estafa! Ens van incloure al mercat laboral, però no ens van eximir de les tasques de casa. El meu fill porta el meu cognom i tinc un entorn de pares que comparteixen la criança, però en general som nosaltres les qui fem el pas al costat. Una amiga ironitza que ella és la CEO de la casa i els altres executen. La càrrega mental és això, planificar i donar ordres, i habitualment recau en les dones. Tenim tendència a assumir les tasques i ens costa molt deixar-les. Però si volem que ells les agafin, també hem de deixar-les anar.

El 1959, juntament amb el seu pare, Rafael Dalmau i Ferreres, va fundar Rafael Dalmau, Editor. Aquesta editorial esdevindria una peça fonamental en la recuperació i la difusió de la història i la cultura catalanes. Dalmau en va assumir la direcció entre el 1971 i el 1996, període en què va consolidar el projecte i en va ampliar notablement el catàleg.

Entre les iniciatives editorials que va impulsar es destaca la col·lecció Episodis de la història, amb centenars de títols i tot un referent en la divulgació històrica. També va promoure l’obra Els castells catalans, en sis volums, que va contribuir decisivament al coneixement i la valorització del patrimoni monumental català.

Dalmau també va ser l’editora de Món Casteller, dirigida pel seu marit, Pere Català i Roca, una obra capital en la difusió i dignificació de la cultura castellera. El seu compromís amb el sector la va portar a participar en la fundació de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, l’any 1978.

Durant la seva trajectòria, Maria Carme Dalmau va rebre uns quants reconeixements. El 1985 va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi. A noranta-un any, el 2021 va rebre el Premi Nacional de Cultura per una trajectòria sostinguda al servei del país i de la cultura catalana. També va rebre el premi Isidre de Rabassó d’Identitat Castellera el 2017.

La cerimònia de comiat es farà dissabte a les 12.00 al Tanatori de Terrassa, on vivia d’ençà del 2023. La vetlla serà demà de les 12.00 a les 21.00 al mateix tanatori.

Poeta, pensador i professor, la seva obra es caracteritza per una reflexió constant sobre la creació artística, la subjectivitat i el lloc de l’individu en la modernitat. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana també n’ha lamentat la mort.

Lamentem la mort d'Antoni Marí (Eivissa, 1944-2026), poeta, assagista, narrador i Catedràtic de Teoria de l'Art de la Universitat Pompeu Fabra.

Va ser soci d'honor de l'AELC.

Recuperem la seva pàgina: https://t.co/Aq1Tmgkfdv pic.twitter.com/2tYExhiDto

— AELC (@EscriptorsAELC) March 23, 2026

En el camp de l’assaig, cal destacar-ne títols com L’home de geni (1984 i 1997), Formes de l’individualisme (1994, premi Crítica Serra d’Or) i La voluntat expressiva (2002, premi Nacional), texts fonamentals per a entendre la concepció de l’art com a espai d’exigència moral i intel·lectual. En narrativa, Marí va obtenir un gran reconeixement amb El vas de plata (1991 i 2017, premis Ciutat de Barcelona i Serra d’Or) i El camí de Vincennes (1996, premis Prudenci Bertrana i Serra d’Or), obres que combinen una gran densitat reflexiva amb una prosa d’alta qualitat literària.

La seva trajectòria poètica inclou títols com El preludi (1979 i 1999), Un viatge d’hivern (1989, Premi Nacional de la Crítica), El desert (1998, premi Cavall Verd de poesia), Tríptic des Jondal (2003) i Han vingut els amics (2010, Premi Cavall Verd de poesia), llibres que exploren amb intensitat la relació entre experiència, memòria i llenguatge. L’any 2019 va publicar, amb Francesc Parcerisas, Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic, un diàleg literari d’alta volada sobre la tradició i la modernitat.

L’any passat, LaBreu Edicions remarcava la publicació d’allò que es podria considerar el seu testament literari, l’obra Quatre costats.

‘Capvespre’, el primer títol que torna, reeditat, a les llibreries

Per a l’aniversari, Lletra Impresa reedita Capvespre, de Josep Bertomeu Moll, que és la novel·la fundacional de l’editorial. L’original els va arribar en el moment que tocava, quan Capilla i Climent estudiaven la possibilitat de fundar l’editorial. “Coneixia Josep perquè jo dirigia la revista Caràcters i la revista Espai del Llibre, a les comarques centrals valencianes. Ell hi col·laborava i un dia em va enviar un correu demanant-me si podia llegir la novel·la que havia escrit.” I Juli la va llegir i se’n va enamorar per la potència que tenia. I aquesta va ser l’espurna que els va confirmar que la idea que feia temps que els rodava pel cap s’havia de materialitzar.

I, com que els llibres tenen vides privades, la d’aquest Capvespre té a veure amb el fet que du un pròleg de Rafael Chirbes i que, gràcies a això, els hereus de l’autor de Beniarbeig els van proposar de traduir al català La bona lletra i, més tard, Els trets del caçador. “Chirbes era valencià i defensava la unitat de la llengua, però, per circumstàncies personals, la seua veu literària va ser en espanyol”, explica Juli Capilla, orgullós d’haver-lo publicat.

Això no és tot. Com que Josep Bertomeu Moll va faltar el mateix any de publicació de la novel·la, Mercè recorda com una vesprada molt bonica el dia que van anar a casa de la família amb les caixes del llibre i com els van obrir les portes i ho van celebrar.

Un moment d’esclat

Lletra Impresa va aparèixer en el moment en què naixien unes quantes editorials petites i independents al País Valencià: Edicions del Buc, Austrohongaresa de Vapors, Balandra, Sembra Llibres… Tot de segells que encara publiquen.

Mercè Climent recorda el començament com una època complicada, perquè primer van haver de constituir l’empresa i informar-se amb els altres editors de com funcionava tot. A més, ella es va formar en maquetació a la Universitat Politècnica. Tots dos són filòlegs i s’encarreguen de tots els processos del llibre: de l’edició, de la correcció i de la maquetació. Contracten el dissenyador de la portada i tracten amb la impremta i els distribuïdors. “Fins i tot, vam fer un curs de cosir llibres per si en fèiem un tiratge curtet”, recorda Mercè amb un somriure.

Tot i confessar que quan van començar anaven molt curts de diners, Juli Capilla, que continua fent de professor d’institut a mitja jornada, posa molt d’èmfasi en la professionalitat i en la viabilitat de l’empresa: “En aquests deu anys no hi hem perdut mai diners, sempre hem treballat sense estirar més el braç que la màniga, i ho hem fet amb molt de trellat.”

Un catàleg interessant

Viuen els deu anys com un punt d’inflexió que els convida a dedicar-se plenament a l’editorial, fins al punt que Capilla rumia deixar del tot l’ensenyament.

El catàleg de Lletra Impresa combina noms consagrats com ara Francesc Bodí, Lourdes Boïgues, Tomàs Llopis, Joan M. Monjo, Tobies Grimaltos, Sebastià Bennasar i Josep Iborra amb traduccions de veus més desconegudes ací com ara Joy Harjo i Subhash Jaireth. Per la publicació de la poesia completa de Mário de Sá-Carneiro, el reconegut amic de Fernando Pessoa, els van premiar a la fira de Besalú amb el reconeixement a la millor edició d’un llibre de poesia.

El fet que Juli Capilla i Mercè Climent també tinguen una carrera llarga com a escriptors, els guia a l’hora de relacionar-se amb els autors que publiquen. “Els seguim molt, els acompanyem en tot el procés editorial, els tenim molt en compte, els busquem presentacions, els duem a fires i els encoratgem perquè gaudesquen de la promoció del llibre”, diu Juli.

Vocació de Països Catalans

L’editorial els va bé, diuen, però en aquests deu anys no tot han estat flors i violes. Els mesos de la pandèmia els van viure amb angoixa i es van fer molt llargs, sense poder fer presentacions, amb les llibreries tancades i amb la botiga en línia que no els acabava de rutllar.

La vocació de Països Catalans és una expressió que repeteixen a l’entrevista i la demostren amb un element que és important a l’hora de donar-se a conèixer i de defensar els seus autors: van a tantes fires com poden. “És la manera de traure el llibre de fons perquè la llibreria, al cap de tres mesos o sis, te’ls torna. Com l’has de vendre? La manera que hem trobat és anant a fires. Al País Valencià només tenim la Fira del Llibre a València, però de fires on l’editor puga vendre directament, no en tenim. És una cosa que volem reivindicar. No volem trencar la cadena del llibre, però quan vas a Besalú, al Liberisliber, per exemple, parles amb els lectors, et coneixen, els ofereixes coses… Representa un esforç important, anem amb el cotxe carregat amb els llibres i les xiquetes, però és la manera de fer contactes i que ens coneguen”, explica Mercè Climent, que, a més, anuncia que enguany, per primera volta, tindran caseta pròpia a la Fira del Llibre de València i que també seran per Sant Jordi a Barcelona i a la Setmana del Llibre en Català. Un esforç que ells accepten i celebren com aquest punt d’inflexió que són els deu anys de vida.

Tot això, a banda donar-se a conèixer als lectors i a més petits editors com ells, els permet de comprovar que, a més de la passió pel llibre i la lectura, comparteixen les mateixes dificultats per ser, per exemple, més presents a les llibreries.

I encara una altra cosa. Aquesta presència, també els permet de contactar amb autors que se’ls adrecen. És el cas d’Helena Carreras, a qui van conèixer també a Besalú i els va dir que tenia una novel·la guardonada amb el premi Gregal, però que no s’havia publicat. “Ens va emocionar, el llibre, és una història fascinant i no vam dubtar ni un minut que l’havíem de publicar. Crec que és el llibre que hem editat més ràpidament. En dos mesos hem tingut tot el procés i ja podeu llegir Pues de garota”, diu Mercè.

I a partir del títol del llibre, i del mot garota, que en algunes zones de l’àmbit lingüístic es diu eriçó de mar i en unes altres bogamarí, els comentem que la seua és la mena d’empresa cultural que no agrada a la Generalitat Valenciana. Responen que per a ells no hi ha fronteres. “Som un exemple de normalitat, de cultura, d’edició en català. Al principi pensàvem que aniríem al Principat i no hi vendríem ni un llibre. Doncs no. Hi venem tants llibres o més que les altres editorials. I si se’ns acosta un autor i decidim de publicar-lo, ho fem, òbviament, respectant la varietat dialectal amb què escriu. No hi ha cap problema, i crec que hauria de ser el camí perquè les editorials valencianes foren més presents al Principat, i les catalanes ací. I encara més en el cas de les Illes, que sembla que hi ha un punt insalvable”, diu Juli Capilla.

La concentració editorial

En aquests deu anys que han passat d’ençà de la fundació de Lletra Impresa hi ha hagut molts canvis, fusions i compres i vendes en l’ecosistema editorial català. En parlava en aquest article Montse Serra i també s’hi refereixen Capilla i Climent. Al País Valencià, el cas més sonat ha estat la venda de Bromera, l’editorial més potent i senyera, a Planeta. “Hi ha el cas de Bromera, però també el de Periscopi. Quan nosaltres vam començar hi havia totes aquestes editorials independents que hem comentat, que les grosses, en certa manera, poden veure amb simpatia. Però en el moment que alguna creix una mica, ja no els fa gràcia i la compren. Crec que això és perjudicial per a la literatura en català i ho patim nosaltres. La diversitat enriqueix molt i obri el ventall a molts autors que d’una altra manera no haurien sorgit”, diu Juli, que reitera el problema de la invisibilitat de les editorials valencianes en català. I a això, encara hi han d’afegir el poc suport que reben de l’administració.

Els seus reculls de contes

Juli Capilla i Mercè Climent duen a la motxilla els exemplars de prova dels reculls de contes que han publicat a la seua pròpia editorial. És la primera volta que ho fan: deixen clar que no la van crear per publicar-se a si mateixos, però en aquesta ocasió han volgut celebrar el desè aniversari amb sengles llibres que recullen els relats breus que tenien esparsos: alguns havien obtingut premi, uns altres havien estat publicats en reculls o obres col·lectives. Ara han fet una tasca de selecció i els han aplegats.

Els de Juli es titulen Narratoheretgies i els qualifica de contes divertits, gamberros i herètics. Mercè Climent ha titulat el seu recull Amor particular, on ha aplegat vint-i-una narracions que, segons l’autora, tenen un univers propi, però ha intentat que tota l’obra tinga una certa homogeneïtat. En tots dos casos, els autors confien que el lector puga veure’n l’evolució en aquestes més de dues dècades que separen alguns dels relats.

Per acabar la conversa, els preguntem com veuen el futur i parlen dels llibres que vindran, com el d’Helena Carreras i el de Jordi Segura Soler, un alcoià que fa anys que viu a Mallorca. El mercat de les Illes encara els és esquiu, diuen, però hi persisteixen. El futur, diuen, és continuar publicant els llibres que els agraden i escampar-los per tot el país.

—Per a qui no l’hagi llegit, quin és l’argument del llibre?
—És una escriptora d’articles i de novel·les que s’ha de morir: ho sap, no hi ha remei. I, per tant, com que no pot deixar la família sense el suport econòmic d’aquestes seccions de la ràdio, recluta un bibliotecari que l’admira (l’ha conegut en un taller literari que fa) perquè l’ajudi a posar en ordre articles que deixarà escrits per tal d’anar enviant al diari com si fos viva. És una excusa per a parlar d’un tema que a mi em va obsessionar, que és la idea de cuidar. Un personatge que pensava que seria bonic cuidar. Li surt malament.

—La protagonista cuida tot déu. No sé si els fa bé. No sé si ella cuida perquè els altres ho necessiten o perquè ella ho necessita.
—Totes dues coses. Cuida perquè ho necessiten. I ella necessita cuidar. Però, cuidant-los, els ha convertits en uns gats de pis: s’han tornat exigents, dependents i simpàtics, però amb ganes de ser alimentats.

—Vol cuidar tant que ajuda la filla a tenir un fill per a poder-lo cuidar ella!
—Correcte. He conegut àvies que fan de mares als nens. Algunes per circumstàncies, gairebé sempre tràgiques: mare drogoaddicta, mort de la mare, etcètera. Unes altres a contracor. I unes altres han gaudit intensament el regal, bojament. El personatge més desgraciat de l’obra serà aquest nen, és clar.

—Frase: “No hi ha res com no tenir pares per a poder escriure lliurement.”
—La diu la protagonista i crec que hi ha una immensa llibertat en el fet de no tenir uns ulls escrutadors. No tenir uns ulls fiscals et dóna llibertat. Els pares, per a escriure, d’alguna manera els has hagut de matar.

—He recordat autors que han ficcionat la seva pròpia mort i em surten Coetzee, Saramago, Houellebecq… N’heu llegit?
—Sí. I a l’últim llibre de Martin Amis, un llibre de memòries, en un moment donat diu: “Aquest serà el meu últim llibre, probablement.” Era el meu autor preferit viu.

—Darrerament, m’he enganxat a Emmanuel Carrère.
—El llibre dels Evangelis (El Regne) és brutal, una desmembració dels Evangelis. Què fa per desmembrar els Evangelis? Es desmembra primer ell. T’explica que era en una secta cristiana i rentava els peus a uns quants pobres.

—“Si despulles algú, despulla’t tu abans”, com diu la novel·la.
—Correcte. Per despullar bé, t’has de despullar [primer]. Si escrius en primera persona, ho has de donar tot.

—Frase: “Des que va néixer el bebè ja no va escriure mai més ficció.”
—Tom Waits, un autor de disc cada any, quan va tenir el fill va passar molt de temps sense crear. És el centre. Enganxa molt, cuidar.

—Em feu pensar en Nick Cave, a qui se li van morir dos fills. En té més de vius.
—Si tens un sol fill i es mor… Jo [que només tinc una filla] trucaria a un camell, em fotria una sobredosi i em moriria. Si en tens dos és diferent.

—Jo en tinc tres!
—Tu hauries d’estar pels altres, per això la natura te’n fa tenir més d’un. Però, si t’ho jugues tot a una carta… Vaig fer un conte d’això, també: es moria la filla d’uns divorciats i decidien que es drogarien. I s’anaven drogant, drogant, drogant, i al final ja no es morien.

—Hi apareix un lector de la protagonista que somnia anar amb bolquers.
—Hi ha gent que sexualment és d’una gran obvietat, i aquest és un personatge així. En les novel·les m’adono que em surten qüestions sexuals sòrdides. No és buscat, però sempre hi ha una part sexual que tothom troba lletja.

—Per exemple, aquí l’escriptora diu que no es pot negar mai a una proposició sexual. I carda absolutament amb tothom.
—Correcte. Ho he fet molt de passada, però és el que hi ha al text. M’agrada aquesta idea, aquest vers de Palau i Fabra: “Jo em donaria a qui em volgués.” El personatge que s’enamora de qui el desitja. I no li pot dir que no. En canvi, a Benvolguda vaig posar una altra frase, que és com la contrària d’això: “No hi ha res com follar enamorat.” I que és comparable a escoltar la Missa Solemnis de Beethoven si a sobre creus en Déu, que deu ser la polla.

—Hi ha un home que té la tita tan petita, tan petita, tan petita, que dieu que no té tita, sinó que té un clítoris entre ou i ou.
—És el tabú terrible. Ho acceptem tot, però això no. És la burla universal. I no n’hi ha cap que sigui tan bèstia com aquesta. És un tabú brutal. Et vas fent gran i vas veient que potser la gent és sexualment despreocupada entre els 18 i els 25. I després ja tothom s’enfanga.

—El nucli familiar, per mi, és la part més trista del llibre.
—Sí. I veig al meu voltant com tot s’ensorra per culpa dels mòbils. A vegades ha vingut alguna amiga a casa meva i, mentre fa pipí o caca, juga amb el mòbil. A la novel·la, el marit tot el dia mira el mòbil. A partir dels cinquanta, les dones tenen ganes de fer de tot. I els homes, tot el dia així. Tinc moltes amigues que en parlen. I la protagonista ho busca a internet: “El meu marit sempre amb el mòbil”, “El meu marit sempre dormint”. I, per documentar-ho, ho vaig mirar a Google. I n’és ple!

—Em fareu buscar “La dona no para de xerrar”, que és el típic mite masclista.
—Segur que t’hi sortiria, també.

—Frase: “No li perdonen el seu sarcasme amb el tema de les dones.” Em sembla que us ha passat.
—És veritat. I hi ha un punt de gran autocensura. És a dir, ningú no et dirà que això no ho pots escriure o que això no ho pots dir, però seràs titllat de qualsevol cosa dos dies després. Jo, per exemple, la qüestió de les quotes… En el món del cinema, els guions tenen subvenció si són de dones. Em sembla d’una injustícia brutal. Quan em ve una lectora i em diu: “Jo, és que només llegeixo llibres de dones.” Li dic: “Però tu ets imbècil. Llegeix llibres bons i llegiràs llibres de dones.” “Jo, és que només bec vi català”. “Imbècil. Beu vi bo i beuràs vi català.” No voldria que ningú em contractés perquè hi ha una subvenció. Jo vull que em contractin perquè sóc la millor.

—Hi insisteixo: l’he trobat un llibre molt il·luminador en la part de periodisme i d’escriptura. La part familiar és molt dura.
—Ai, sí. És irònico-depressiu. És una dramèdia, com en diuen ara. El matrimoni trist apareix d’ençà del primer llibre. La parella sòrdida, el matrimoni trist, aquest absurd, això que fem els humans.

—Però no és el vostre cas, diria. Llavors, per què el tracteu tant?
—Perquè n’hi ha molts casos. Hi ha molta gent que està molt enfadada. I amb això sí que ja no puc més. N’estic fins als collons, de la gent enfadada. Mira, els que són bons amb allò que fan, sigui posar totxos o sigui escriure articles, estan contents normalment. Un cuiner enfadat no té cap sentit. Dóna gràcies i endavant.

—Voldríeu dir alguna cosa que no he preguntat o subratllar alguna idea ja explicada?
—Segur que sí, però ara no se m’acut. Ja t’enviaré un missatge.

Eudald Espluga (Girona, 1990) és llicenciat en filosofia i màster en comunicació cultural per la UdG. És professor d’estudis culturals a l’ESCAC, autor dels assaigs Las pasiones ponderadas (Capità Swing, 2015), Rebeldes (Lumen, 2021) i No siguis tu mateix (Destino, 2022), i col·labora en mitjans com l’Ara, El Salto, El País i RAC1.

Llegiu un fragment d’Imaginar la fi, d’Eudald Espluga (Raig Verd).

L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, explica de l’obra:

“És fàcil angoixar-nos davant tot el que passa al món: la crisi climàtica, el feixisme arrogant, el poder del capitalisme que ja no necessita les democràcies per expandir-se. Diuen que ‘és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme’, i quan parlem d’aquesta fi del món, sembla que és insuficient perquè, en alguns llocs del món, la fi ja hi ha arribat, com explica Eudald Espluga a Imaginar la fi. Què fem davant la desesperança? Com encarem un futur que ens vol aïllar i manipular? Què significa imaginar uns altres futurs possibles?

Eudald Espluga planteja aquestes preguntes i moltes més amb possibles respostes que ens obren la mirada. Quina és la diferència entre apocalipsi i col·lapse? Podria ser desitjable la fi del món que coneixem? Tenim la capacitat de veure un futur il·lusionant, per diferent, en aquest canvi? Des de l’anàlisi més acurada de com s’articula la nostra paràlisi davant les injustícies de cada dia, fins a la capacitat de pensar que no hem de dependre del tecnooptimisme ni deixar-nos aclaparar per la destrucció o el negacionisme, a Imaginar la fi trobareu una manera de repensar la fi del món amb esperança. Davant d’una imaginació bloquejada pel neoliberalisme reaccionari, Espluga ofereix portar a la pràctica una imaginació combativa quotidiana per actuar i fer que aquest món sigui una mica millor per a tothom.”

Stefanie Kremser, de mare alemanya i pare bolivià, va néixer a Düsseldorf el 1967 i d’ençà del 2003 que viu a Catalunya. En aquesta obra es concentra en uns quants escenaris de la seva vida marcats per l’habitatge: la casa del passat, la de la infantesa i adolescència a São Paulo; el pis del Born a Barcelona, a la maduresa, amb el desig que fos la llar per a encarar la resta de la vida i que els especuladors van malbaratar de mala manera; la casa del present, una segona residència compartida feta casa provisional, massa dilatada en el temps a causa de les circumstàncies; i la casa del futur. L’obra es tanca amb una peça aparentment fora de lloc, però que Kremser fa encaixar com un guant de pell i que és, de fet, el punt de partida del llibre. I, tot plegat, embolcallat amb una poètica que va obrint temes més essencials i menys aparents del tot relacionats, que reforcen la transcendència de tenir una llar, sobretot en clau de dona.

—La casa, al llibre, és un àmbit eminentment femení, encara que en molts racons del planeta la dona s’hagi empoderat, sigui independent econòmicament i hagi sortit fora de la llar. Potser perquè defenseu que la casa va lligada al gest quotidià. Per què creieu que la casa encara avui és un àmbit eminentment femení?
—Hi ha molts arguments en favor d’això. Primer, hi ha la mestressa de casa, el rol típic, al qual fins i tot intento fer un homenatge d’alguna manera. Perquè les mestresses de casa són fonamentals, molt importants, i encara són invisibles. Podria semblar una contradicció amb segons quin tipus de feminisme, però no ho és per a mi. 

—Aquest llibre és eminentment femení i feminista.
—Sí, i hi ha la dona que entra en una casa i ha de fer-hi el niu: qui fa el niu molt sovint és mare, té cura dels avis i dels fills, fa el menjar… Fins i tot si la dona treballa fora de casa, continua mantenint aquests rols, oi? I potser té una dona de fer feines i tot, però serà una persona que l’ajudarà a mantenir la casa. És un espai molt femení. I diria que la dona porta a l’ADN això de fer agradable (no cal que sigui bonic) la vida als altres, donar-los confort. Portar la casa perquè la gent s’hi senti bé, que els fills s’hi criïn bé, que els companys o les companyes (perquè entre dones també passa, i amb homes gais també) s’hi sentin bé. I aquesta cura trobo que és molt important, fonamental. Ho és per a tota la humanitat, perquè sense casa som a la intempèrie. Pot ser una casa petita i pobra, com la de la Sueli [un personatge que apareix al llibre], que abans de ser de totxanes era una barraca de fusta i cartró. Per això sento que tinc el valor de defensar que la casa és una cosa femenina. Després vaig llegir l’obra del filòsof Gaston Bachelard, de Marguerite Duras i d’uns quants més, i veig que no sóc jo sola, qui tinc aquesta visió. L’home construeix i la dona crea. En tot és així.

—Déu n’hi do.
—I si continuem amb la idea feminista que les dones han de sortir de la casa, perquè evidentment hem d’estudiar, anar a la universitat, treballar i ser independents no sols emocionalment, sinó també econòmicament…, cal tenir present que les mestresses de casa fan una feina, no és pas un hobby. La casa és una base estable, el punt de partida. La casa és un bon llit, és un àpat, una porta que pots tancar.

—I té a veure, dieu, amb aquest gest quotidià.
—Allò que és quotidià també és una acció de present. És aquest viure el moment i l’endemà. És anar a comprar per cuinar l’endemà. És fer llit al matí perquè a la nit t’hi puguis ficar. És d’una intel·ligència, en realitat, tan increïble! I és aprendre a viure en l’ara. Això diu Bachelard parlant de la cultura de la cera: imaginar i conservar, polir i endreçar, conjuntar l’heterogeneïtat de manera inesperada. Perquè no té a veure amb la neteja, sinó amb el fet de tenir cura de persones i de coses, perquè les persones puguin estar bé i guardar la memòria dels objectes.

—Dieu que els objectes ens expliquen coses.
—Els objectes que ens envolten expliquen moltes coses. Triem guardar unes coses i no unes altres. No és comprar. Però quan una tassa és la tassa de l’àvia, aquesta tassa explica mil històries. I és la dona, en general, qui les sap.

—El fet que sigueu escriptora, que us dediqueu a les lletres i que treballeu a casa us condiciona aquesta mirada?
—No m’ho havia preguntat mai. No m’havia vist a mi mateixa escrivint a casa. I això que no em puc permetre de llogar un despatx a fora per a treballar.

—En tindríeu, si us el poguéssiu permetre?
—No, sempre que tingui un espai propi a casa. La famosa cambra pròpia. És també pel ritme de treball. Perquè a mi els gests quotidians, com ara fer la bugada, també m’ajuden a moure els pensaments.

—Quan parleu de la idea de la cultura de la cera, lligueu la quotidianitat de la dona a casa, en el sentit de fer confortable la vida dels altres, amb allò que dieu que també podria ser “la definició d’una cultura de l’escriptura, on potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure”. Aquest sembla el pinyol de la vostra obra.
—És aquesta relació entre el pensament i el gest quotidià. Hi ha molta poesia amb relació a la cura i l’objecte. Hi ha tantes coses i escenes que poden ser evocades a partir d’un objecte i del gest amb el qual ens hi aproximem. Per exemple, netejant una taula de fusta. Amb raó, la llàntia màgica de l’Aladí només funciona si és fregada.

—Aquesta estima i valor que per a vós tenen els objectes, que també van associats a la memòria, us arriba a crear una certa malenconia. I, tot i que heu arribat a viure en vint-i-quatre habitatges, n’hi ha un que us fa sentir que heu trobat el lloc on voleu viure i establir-vos-hi. És un pis al barri del Born de Barcelona on vós i el vostre marit viviu una època llarga, dotze anys. Però aquesta voluntat es veu truncada perquè sou víctimes de l’especulació. I ho expliqueu i parleu de maltractament. És un tema radicalment contemporani. És el motor del llibre?
—No exactament. Quan vaig començar a escriure el llibre encara no havia passat tot això. De fet, vivíem de lloguer i sempre pensàvem en la renovació, però no ens imaginàvem que ens podria passar una cosa així. Va ser un xoc. I, quan ens va passar, ja tenia l’estructura del llibre pensada.

—I què va passar amb el pis del Born de Barcelona?
—Aquesta casa del Born és la que pensava que seria l’última d’una fase nova, la maduresa. I també és el moment del canvi lingüístic. Va tot junt.

—Establir-vos té a veure amb l’edat?
—Sí, d’haver trobat una certa tranquil·litat. I també era una necessitat molt important, després d’haver viscut en tants llocs i d’una manera tan nòmada. Tenia necessitat de descansar. I va arribar la pandèmia, moment en què van passar moltes coses al meu nucli familiar: malalties, accidents, pèrdues. També va coincidir amb la publicació del llibre anterior, Si aquest carrer fos meu, que va arribar a les llibreries dues setmanes abans d’haver-nos de confinar. Un desastre. Però tot això va passar quan encara vivíem al pis del Born i ho vaig poder aguantar, perquè tenia un lloc molt càlid, molt casa, on tot això era vivible i suportable.

—La casa com a refugi.
—Hi havia espai. I no sols de metres quadrats. Era la sensació que, en aquella casa, hi podia cabre tot plegat i les coses que havien de venir. I perdre-la va ser tan dur! D’això ja fa dos anys i mig. I aquesta situació ens va catapultar cap a una situació semblant a la vida d’estudiants. Vam perdre la base de la maduresa. 

—No tocava en aquell moment.
—No tocava haver de buscar un altre lloc per a viure i agafar la maleta i instal·lar-nos a l’Empordà i viure en una comunitat, com si fos un pis d’estudiants. No tocava.

—El fet que us fessin fora d’aquell pis de mala manera…
—Violència immobiliària.

—Explicar al llibre aquesta experiència, és una manera de denunciar-la?
—Sí perquè, enllaçant-ho amb la resposta anterior, tenia la idea d’escriure sobre les cases i, quan vaig començar el llibre, ens va passar això. De manera que al llibre hi ha una part que és el pensament, la recerca, l’assaig, les lectures, però també n’hi ha una altra que és una mena de crònica. Per això té aquest aire de denúncia. Perquè he estat molt conscient sempre de com és, de violenta, aquesta Barcelona, tot i que és un problema mundial, i que important que és l’habitatge i que tràgic que és que la gent perdi casa seva i haver de viure amb la por de si t’allarguen el contracte o no. La vida dels llogaters és brutal. I per a la dona, encara més. Perquè és qui ha de reaccionar i fins i tot mantenir l’estabilitat, l’aparença que tot és normal.

—Però això no hauria de ser responsabilitat única de la dona.
—No, però com que és dins de casa… Hi ha un perill extern i has de protegir els fills, si en tens, perquè no pateixin igual que tu. I el menjar a taula, el llit fet… tot això s’ha de continuar fent. I ho dic jo, que no tinc fills, però m’ho puc imaginar.

—El fet de no tenir fills sí que condiciona la manera de viure i moure’t i tenir una casa. Però també hi ha un altre tema interessant, que és el de decidir si cal comprar o llogar. Al llibre expliqueu que no havíeu tingut mai el desig, ni la necessitat ni l’interès de comprar un habitatge, però que les circumstàncies us hi han forçat.
—A mi això em sembla escandalós. Hem acabat comprant un pis amb molt d’esforç. Perquè tots dos som autònoms, escriptors, el famós coixí que has de tenir per a cobrir la jubilació del futur… I a més t’endeutes, perquè has de pagar una hipoteca. I quina mena de seguretat és tenir un pis en propietat? Em venc el pis per anar a una residència? És absurd. És una aberració que el sistema et forci a comprar.

—Aquesta Barcelona especulativa i gentrificada era evitable?
—Sí, bastant. Conec tanta gent que busca pis, perquè els propietaris els en fan fora o perquè s’hi volen instal·lar, perquè han perdut poder adquisitiu. I acabem buscant pis fora de la ciutat, acabem creant un problema als indrets que envolten la ciutat… I també la gentrificació dels expats o nòmades digitals és tan tòxica! De sobte, hi ha desenes de cafès destinats a aquesta gent, cafès caríssims, on tothom parla anglès i et serveixen el cafè en anglès. L’espai és només per a aquesta gent, que només busca l’escenari. Res més. No aprenen la llengua ni la cultura. No es barregen, només es relacionen entre si. És com els hippies d’abans. És una manera de colonitzar contemporània. Es pensen que són guais i que fan una cosa superextravagant, però en realitat són uns colonitzadors destructors.

—En un moment donat expliqueu que, quan no trobeu cap pis per a llogar a Barcelona, us veieu forçats a anar a la segona residència que compartiu amb més gent en un poblet de l’Empordà. Durant un temps més llarg que no voldríeu, us hi instal·leu. I aleshores sentiu que no trobareu res fins que no hi hagi polítiques que fomentin la protecció dels contractes de lloguer. Creieu que és possible?
—Sí que pot ser, però no n’hi ha voluntat. Barcelona és una ciutat que té molts propietaris d’aquí, també, no tot són fons d’inversió estrangers. Però l’avarícia és molt bèstia. No hi ha gens de solidaritat amb la societat. És com si no sentissin que en formen part.

—En aquest sentit, el llibre arriba en un moment molt adequat perquè, segons les enquestes del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol), l’habitatge es percep com el problema que més preocupa la gent.
—Imagina’t, doncs, l’angoixa, l’estrès i la tensió que tanta gent sofreix. I és molt semblant a la qüestió dels trens, que no saps mai si vénen o no. Al final, és una violència que patim. Perquè la por és produïda per la violència. Hi ha molts tipus de pèrdues, però emocionalment les podem entendre totes. La tragèdia pot ser més gran o més petita, però és una tragèdia que compartim, sigui una casa destrossada per una guerra o l’execució d’un desnonament. Salvant totes les distàncies, però la pèrdua hi és. I som capaços de crear una empatia.

—Tornant a la idea de llogar o comprar, us voldria comentar una cosa: així com vós i el vostre marit, de classe mitjana i alt nivell cultural, no teniu gens d’interès a comprar una casa, les històries que apareixen al llibre vinculades a dones que treballen en la neteja de la llar, com la Sueli, la Severina i la Felícia, que viuen d’una manera extremadament modesta, amb molt pocs recursos, amb una educació molt elemental, tenen claríssim que volen tenir una casa pròpia i que els donarà la fortalesa que no tenen.
—Quan escrivia la història de la Severina pensava que el lector podria pensar que era d’una altra època. Però després vaig pensar que només calia mirar la immigració actual, amb tantes dones que vénen de situacions com la de la Severina. Surten de la pobresa i vénen aquí per a enviar diners a casa, al seu país, perquè la mare pugui mantenir la casa. I netegen les cases dels altres. Sempre la casa. I aspiren a tenir una casa.

—La història de la Severina, que heu col·locat al final, tot i que és a l’origen del text, queda una mica estranya dins el llibre. Perquè en la història de la Severina canvia tot: el punt de vista, la veu, el registre… Vau pensar de no incloure-la-hi?
—No. Per a mi aquesta història era importantíssima. Perquè, a partir de les coses que la Severina descriu i ens explica, que a mi em podrien semblar llunyanes, si en mires bé els elements, els vas trobant tots al llibre. És com si la seva història m’hagués anat marcant tots els temes que van apareixent. 

—La Severina, al final, vol tenir un espai propi i no haver d’aguantar cap home dins de casa.
—O, sí més no, que no la manin més els homes.

—En aquest llibre feu notar que la maduresa és important i que l’edat en alguns aspectes us pot anar en contra, com ara quan vols comprar un habitatge, quan has de conviure en una mateixa casa amb més persones… L’edat hi és present. Volíeu d’una manera conscient que hi fos present?
—Crec que sí que ho volia, conscientment. Al relat de la Severina, hi ha un moment que diu: “La mare finalment va deixar de tenir fills perquè ja era vella, com jo ara.” Parla de l’edat, però no para de parlar de balls i del sexe, i això m’agrada molt. Perquè la Severina és més gran que jo i, tot i que no sap l’edat que té –en deu tenir uns seixanta-cinc–, la vida no para. Penso que el pas dels anys és un fet dolorós i positiu alhora. La part dolorosa té a veure amb el fet que t’has d’acomiadar dels pares i d’amics, també, ja no és tan fàcil canviar de casa, hi ha prejudicis amb gent de més de cinquanta-cinc anys… És tot més difícil. I comences a preguntar-te si, dins la societat, deixes de tenir-hi un rol. Ja no cal la meva opinió? I s’hi ha de viure i lluitar-hi. I, al capdavall, també és una actitud política. Perquè tot al final és polític. No recordo qui ho va dir, però hi estic d’acord: el meu activisme és l’escriptura. I potser no sóc una activista política, no vull imposar les meves idees, sóc més adaptable, però quan alguna una cosa no va bé, ho hem de dir, ho hem de denunciar.

—El títol sobta una mica. Sembla molt nord-americà.
—Si no hagués estat pel poema de l’Auden, no hauria caigut en el fet que podia ser-ne el títol. De fet, en tenia un altre que m’agradava molt, m’agradava més, però just abans d’acabar el llibre en va sortir un altre amb el mateix títol i el vaig canviar.

—Darrerament, han anat apareixent llibres que parlen dels objectes, de les coses petites i quotidianes que contenen valors, com la casa també. Quan això passa, quan hi ha aquesta concentració de mirades sobre un tema, no sol ser una coincidència.
—Sí, penso que és una conjuntura de coses. Hi ha aquesta violència immobiliària que se sofreix, però també hi ha una violència política. Estem molt perduts. És com si ja no tinguéssim veu. Som en mans de molt poca gent i molt perillosa. Crec que hem de mirar l’altre, la gent que tenim a prop, viure de manera conscient i amb menys egoisme. No ens hem de tancar a casa esperant que el món s’ensorri, però necessitem més estabilitat per a poder aguantar tot això. Les cases són importants com a lloc de reunió, d’aixopluc i d’intercanvi.

—No podíem acabar l’entrevista sense referir-nos al fet que Acció de gràcies per una casa és el primer llibre que escriviu directament en català. Heu adoptat el català com a llengua literària. Quin ha estat el motiu?
—Em sembla que va ser el 2022 que vaig escriure el meu primer conte directament en català per a una antologia que es deia Vora el mar (Univers). Va ser la primera prova. Més important encara va ser el 2023, quan Carme Junyent va convidar una sèrie de dones escriptores catalanes a escriure per a una antologia que es va dir T’estimo com la sal. A mi em va commoure molt que m’hi convidés com a autora catalana. Hi vaig escriure un conte que va significar per a mi un pas important cap al català. Quant a Acció de gràcies per una casa, és un llibre a cavall entre Catalunya i el Brasil i no tenia cap sentit d’escriure’l en alemany. Perquè el llibre anterior, Si aquest carrer fos meu –del mateix gènere de narrativa personal o mémoire o assaig autobiogràfic–, el vaig escriure en alemany, però no es va publicar mai a Alemanya. De manera que Acció de gràcies… té una relació tant de contingut com de forma, de so, de melodia, de tot, que pensava que tampoc no es publicaria a Alemanya, perquè allà sóc encasellada com a novel·lista i sembla que no pugui sortir d’aquest calaix, i vaig pensar que pagava la pena de provar d’escriure’l en català. I m’hi vaig llançar.

—Com us hi heu trobat?
—Són vint-i-cinc anys ja al costat d’en Jordi Puntí i en fa vint-i-quatre, més o menys, que parlo el català cada dia amb ell a casa. I, tot i que no és el mateix parlar-lo que escriure’l, m’hi he anat atrevint de mica en mica i n’estic molt contenta. I és una aproximació a la meva primera llengua literària, que va ser el portuguès. Totes dues són llengües romàniques i, per tant, formen part d’una mateixa família lingüística. I em fa il·lusió que en Jordi pugui llegir finalment una obra en la seva llengua també. És natural.

—Expliqueu al llibre que us lleveu al matí i us preneu quatre pastilles.
—En prenc dues per la depressió, una per calmar els nervis, una per no beure alcohol i una que em prenc a la nit per poder dormir. Des del 2009, que em van diagnosticar de depressió. Com que he tingut unes quantes recaigudes, ja me l’han mantingut de manera crònica, preventiva, per intentar que no torni a tenir més episodis.

—Dels personatges que hi surten, jo crec que n’hi ha un que el tracteu amb molta tendresa: la vostra mare.
—La meva mare és molt amorosa, tendra, calmada, però quan jo era petit ja va desenvolupar una depressió. Va ser una malaltia molt greu que feia que estigués al llit la major part del dia, amb les persianes abaixades: aquella penombra, que sortia fins i tot fora de l’habitació, feia que la casa fos molt trista, quan érem petits. I també va haver-hi un dia que ella va intentar suïcidar-se, va intentar anar-se’n.

—Aquell dia ella us va trucar i us va dir: “Fill, t’estimo molt”. I va penjar. Sort que vau arribar a casa i la vau portar a l’hospital. Es va salvar.
— Sí. I ho vaig entendre a l’instant, no em va caldre que m’ho expliqués ningú més. Vaig pujar a un taxi, vaig trucar al meu germà, s’havia acomiadat de tots dos, i quan hi vaig arribar, doncs, la situació era la que ens havíem imaginat.

—El vostre pare, com va cuidar la mare durant dècades! I quina infantesa més dura.
—El meu pare era metge, i càlid amb els pacients, però li costava demostrar les emocions o fer carícies. Els meus avis vivien a Arenys de Munt, eren els metges del poble, però tenien sis fills i no tenien prou diners. Amb un sou públic, el del meu avi, no en tenien prou. Aleshores el meu pare, que era el gran, se’n va anar a viure a Mataró amb el seu oncle. I es veu que allà va viure una història molt dura, de molt poc amor, de molt poca estima. Després va anar amb una altra tieta que vivia a Barcelona, quan tenia disset anys. Una historiadora que no tenia ni un ral i menjaven truites de farina. És a dir, feien aigua amb farina a la paella. Passaven gana.

—Diu que teniu un besoncle per part de mare que va ser ministre i que… parlava 32 idiomes?!
—José Luis Villar Palasí. Va ser ministre amb Franco (el seu germà, el meu avi, era més republicà i havia estat el fundador de la Universitat Autònoma de Barcelona: Vicent Villar Palasí) Però sí, em deien que el besoncle parlava quatre dialectes del xinès i idiomes dels països de l’est. De gran jo vaig aprendre el xinès mandarí, i poso en dubte que, veritablement, parlés quatre dialectes del xinès. Perquè, encara que tingués una ment brillant, no pot ser.

—Vós us heu mirat si personalment teniu altes capacitats?
—No m’ho he mirat, però jo penso que no compleixo cap criteri.

—Qui era l’àvia Júlia i per què la seva mort us va portar a la depressió?
—Potser la depressió ja la tenia genèticament, però va ser-ne un desencadenant. Els meus pares treballaven molt tots dos; després, la meva mare estava malalta, i qui en cuidava eren la Júlia i la Tati. La Júlia era una vídua que havia criat sis nenes, molt amorosa, i sobretot tenia molta confiança amb tothom. Ella em donava la confiança que jo sí que valia alguna cosa, que podia estudiar.

—Si us pregunto per què teniu la depressió, què em responeu?
—Hi ha una predisposició genètica, la història de la meva mare, òbviament. Però crec que des que vaig néixer que hi estava predisposat. És a dir, era un nen amb molta sensibilitat, a l’escola no m’acaba d’adaptar, la infantesa tampoc va ser gaire fàcil, i vaig haver de desenvolupar una cuirassa per superar la por a la humiliació, o al rebuig, o a la solitud.

—Comenteu la frase: “He arribat a excel·lir en la meva feina per superar el trauma infantil, perquè ningú volia jugar a futbol al pati.”
—És això. És això. Jo sempre em quedava l’últim, sempre. I sí, he arribat a excel·lir a la meva feina, potser per uns altres motius, però un dels principals és per superar uns traumes d’infància.

—Vau anar a Papua Nova Guinea per uns pocs mesos, i us hi vau quedar deu anys.
—Per a mi és el paradís. Tinc el meu cor allà. Va ser un refugi, hi vaig arribar després d’haver passat un primer episodi de depressió, i hi vaig trobar tot el sentit del viure: curava malalts, cuidava persones, i això per a mi tenia tot el sentit. I deixava de banda la necessitat de demostrar excel·lència. Allà no hi havia ningú a qui hagués de demostrar res, simplement havia de curar persones.

—Per acabar la part de problemes, parlem d’una bicicleta i de l’any 2022. Què va passar?
—Venia d’una època molt dolenta. Començava a estar molt cansat de viure, de treballar, tenia fatiga i vaig tornar a caure en una depressió. I aquesta vegada la depressió va ser molt profunda. Era tot desànim. No trobava cap sentit a la vida, em semblava que hi havia un buit molt gran, només volia estar-me al llit, sentia tota aquella tristesa, que arriba a ser tan gran que és dolorosa, i és un dolor insuportable que fa perdre les ganes de continuar vivint. I aleshores et ve la idea que deixar de viure és una solució molt bona, perquè és deixar de patir. I vaig sortir amb la bicicleta i en un moment d’impulsivitat, perquè em vaig enfadar, vaig agafar la bicicleta, la vaig aixecar a l’aire i me’n vaig anar cap al precipici, perquè vaig pensar, ja està, ja n’hi ha prou, no vull viure més, és tot horrorós. I el Sergi em va agafar del braç.

—Gràcies, Sergi!
—Ell és la persona que m’acompanyava i em va agafar i em va aturar.

—Molt bé. Ara parlem de les solucions que surten al llibre. Per exemple, el mindfulness.
—Jo em quedava molt atrapat en la ment, pensant molt en tot el que podia passar, molt obsessiu. Això em generava molta angoixa, ansietat, emocions que no sabia com controlar. Jo m’anestesiava treballant més, bevent cervesa o controlant-ho tot. I de cop i volta trobo una forma que reconeix que no necessites continuar essent productiu, que no necessites ser més, demostrar més, produir més, i que en un moment donat pots viure d’una manera més respectuosa amb tu mateix.

—Parleu de com aneu als psicòlegs, un que és lacanià i un altre que és conductista, i impressiona com us coneixeu per dins, i com veieu que controleu fins a l’extrem l’exterior perquè teniu un caos a dins que no s’aguanta.
—Tinc tanta angoixa dins que intento buscar maneres d’aturar l’angoixa: si ho tinc tot controlat i m’emporto un munt de notes per parlar amb tu –també els bitllets d’avió els tinc supercontrolats, els horaris els tinc molt ben controlats, la bici la tinc molt ben controlada, el beure el tinc molt ben controlat–, aleshores no em trobaré malament, el meu cos estarà més en calma i així podré estalviar-me ansietat.

—Hi ha persones que passen per la vostra vida com si fossin llum. Per exemple, la recepcionista de l’hotel que diu la frase “tot està bé”.
—Uau! És meravellós. Era una noia molt joveneta, però em va donar una lliçó enorme. Per mi, és un dels capítols més tendres del llibre, i més importants. Per aquella noia, tot podia estar bé. No necessitava entrar a discutir amb tu: el client es queixa perquè li ha tocat una habitació que no li agrada? No es preocupi, tot està bé. Cau la tempesta que està fustigant tothom? Tot està bé. Però ho diu perquè ho creu de debò, no és conformisme, és que ella veritablement pensa que està bé, que les coses siguin com són.

—Per a la gent que viu al voltant de persones amb depressió, quin consell donaríeu?
—Hi ha molta incomprensió sobre la depressió. Fins i tot jo mateix, que sóc una persona que he passat per moltes depressions, a vegades no comprenc la depressió d’un altre. Penses que no sortiràs mai d’aquell pou. Sents molta vergonya de tu mateix, penses que tothom té una vida feliç i que tu no la tindràs. I sents molt el judici de l’altre perquè penses que l’altre et prendrà per una persona deixada, mandrosa.

—Exagera!
—No li ve de gust sortir a sopar i posa l’excusa que té una migranya. Aleshores, què diria jo a la persona que cuida algú depressiu? Que no l’intenti comprendre, que l’acompanyi, que no la jutgi, que validi quan l’altre li diu que té un sentiment de tristesa, un sentiment d’ansietat. I també et diré que és molt dur, cuidar algú amb depressió. El cuidador també ha de ser legitimat.

—I a una persona depressiva, quin consell li donaríeu?
—Li diria que comprenc el que sent. Sé que és molt dur. Sé que potser ara no veus la sortida, però la vida és possible i de vegades et pots deixar acompanyar. Em va passar al novembre. Feia més d’un mes que estava deprimit i, de cop i volta, un dia, com una revelació, dic, hosti, però si estic deprimit, per què no he trucat al psicòleg, què espero? Ni me n’havia adonat, que algú em podria ajudar. Des de dins no tens la sensació que et puguin ajudar.

—Pensava que el fet d’escriure el llibre volia dir que ja havíeu superat les depressions. Veig que no.
—Malauradament, els episodis de depressió continuen. Sí que he descobert que puc tenir moments d’alegria. He après a descobrir que sí que hi haurà moments de depressió, però que hi haurà moments en què viuré i que valdrà molt la pena viure.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—Sí: fins i tot del dolor, del patiment, neixen algunes coses noves. Les persones que no han patit hi són impermeables, però aquesta llum que neix dins una habitació totalment fosca, quan l’obres només un centímetre, de cop i volta, dóna una claredat enorme. Per molt petit que sigui el raig. Aquesta claredat és la d’adonar-se quines no són les prioritats de la vida. I que potser totes aquelles exigències, aquells desigs que havies estat perseguint no eren el que tu volies. I que hi ha coses tan importants com viure en calma. Aquelles petites coses que també neixen després d’haver patit.

—Començaré parlant del mal, que és un dels grans temes recurrents de la novel·la. Frase de Shakespeare que hi poseu: “La ira és el meu menjar. Jo soparé de mi mateix i aniré morint de fam mentre vagi menjant.” Per què us agrada aquesta frase?
—Perquè és la idea de l’autofàgia, que es complementa amb una altra idea que m’agrada molt, la del suïcidi per inanició. Potser el cas més famós de suïcidi per inanició, el més estudiat i glossat, és el de Simone Weil. Ella ha interioritzat de tal manera l’horror d’allò que passa al món que se suïcida deixant de menjar. Però, de fet, ja és documentat en els grecs. La idea del suïcidi per inanició em semblava interessant.

—També m’heu fet cercar frases que poseu en alemany, com ara “Ich will nach dem himmel zu”, que vol dir “me’n vull anar al cel”. Aquesta idea del suïcidi és molt recurrent al llibre, hi va apareixent. De fet, he llegit que no descarteu el suïcidi?
—No el descarto, no, perquè m’he criat en una família en què tots érem vells i he vist envellir i morir molta gent. Hi ha coses per les quals no vull passar. I no ho dic d’una manera dramàtica, perquè podem parlar del suïcidi racional, podem parlar del suïcidi filosòfic, i no descarto un suïcidi d’ordre pràctic. Dit d’una manera més clara, el dia que m’hagin de rentar el cul, per aquí no hi passaré. A mi no em sembla indigne ni em sembla bàrbar ni res de tot això, prendre tu la decisió de quan vols deixar d’existir.

—Una altra frase sobre el mal: “Fer el mal a qui estimes per damunt de tot és l’autèntic i irreversible plaer sacrificial.”
—Això és la possibilitat de dur Sade una mica més lluny d’on va Sade mateix. El sadisme comporta la conjunció del dolor i el plaer. Com obtens més plaer? Doncs fent el mal a a qui més t’estimes. Però Sade no fa l’últim clic: és a dir, ell ajunta nenes, filles de bona família, maques, petites, rosses, tendres… Però el clic següent, al qual no arriba, és fer això amb les teves filles, perquè són qui més t’estimes.

—Us aniré dient frases del llibre: “L’odi és molt més divertit. Ara, no el malgastis amb qui no val la pena.”
—És clar, l’odi és un sentiment preciós, és un sentiment interessant. Dedica l’odi a coses més substancioses i creatives.

—“Inculca al subordinat que la paciència és un defecte. Després, exhibeix la impaciència com a acte d’autoritat.”
—Això és el mal i és poder-t’ho permetre, també. Perquè això ho fa un palangana i el foten al carrer. Només es pot permetre a qui té poder per a fer això.

—“El pitjor enemic, el que odia en silenci.”
—Penso que el ressentiment és una cosa pudent que genera males vibracions. El ressentit, aquell qui és allà en un racó… M’estimo molt més un animalot que te la fot a la cara.

—“Dediquem l’adolescència a matar el pare i la resta de la vida a ressuscitar-lo.” Us ha passat?
—Sí, en certa manera, sí. Amb el pare, hi vaig tenir una relació tempestuosa. Però ara l’enyoro i m’agradaria tenir-lo aquí.

—En aquesta novel·la hi ha un punt del vostre pare, amb el personatge central de l’Aureli, que no fa art com volia i es dedica als negocis familiars. Li va passar això, al vostre pare.
—El meu pare volia ser escultor, era íntim amic del Torres Monsó. Se’n volien anar a París, a viure d’una manera bohèmia. I la seva mare, que era una jueva empordanesa amb els peus a terra, li va dir: “Tu primer fas una carrera universitària i després, si te’n vols anar a fer de bohemi a París o on vulguis, te n’hi vas.” I el meu pare va fer allò que li deia la mare. Quan vaig manifestar quina vida volia fer, i a què pensava dedicar-me, a ell, per dir-ne una de més suau, no li va semblar gaire bé.

—Volíeu fer la vida que ell hauria volgut fer?
—Probablement. Ell va acabar sent un catedràtic d’universitat molt estricte i molt rigorós.

—Si la vostra àvia era jueva, sou jueu?
—Crec que sí. Passa que les dues famílies meves van perdre la pràctica jueva. El meu avi tenia una gran dèria amb els jueus. De fet, la seva última obra de teatre es titula Jueus, perquè venien tots del call de Girona. Jo, en el conflicte actual, em sento pacifista: cal deixar de matar-se, parlar i arribar a algun pacte de convivència. Però si em preguntes amb quin bàndol m’identifico, sóc pro-jueu.

—Per acabar el tema del mal, veniu a dir que amb el mal hi ha dues concepcions: els que separen els bons dels dolents i la concepció hel·lènica, que és la vostra, segons la qual el mal i el bé els portem tots a dins.
—Sí senyor. I la batalla s’encarna. Penso que això és així. I sí, hi ha casos extrems, de gent que són la bondat personificada (no n’hi ha gaires, d’aquests) i de gent que són fills de puta totals. Aquests són els dos grans models morals: el model cristià i el model de la mitologia clàssica.

—En el vostre cas particular, hi ha alguna batalla en què hagi guanyat el mal?
—Ara no tinc cotxe, però quan en tenia corria massa. I penso que moltes vegades he posat en perill persones que m’estimo o que m’estimava. La cosa més criminal que dec haver fet ha estat això. Ara, quan he volgut fer mal, sóc bastant inútil. Quan he volgut fer putades a algú, no me n’he sortit.

—Un altre tema recurrent són les dones. Frase: “Les dones es posen més roba i ornaments per fotre les altres dones. Per atreure els homes, se’n treuen.”
—És una cosa que ara no diu ningú, perquè ara és un àmbit en què estem molt vigilats. Depèn de què diguis et pot caure una garrotada, amb raó o sense. Però quan jo era criatura, ho havia sentit a dir. No sé si té una gran dimensió moral o intel·lectual, és una qüestió bastant animal.

—El mal que fa una dona i el mal que fa un home són diferents?
—Sí, perquè hi intervé la força física. Els mascles tenen uns codis de comportament entre ells que, a partir d’una certa virulència de la situació, salten unes vàlvules que els diuen: “Deixem-ho aquí i ja ens matarem un altre dia.” Les dones no tenen aquest impuls primari [de matar] ni aquesta vàlvula. I aleshores ve el conflicte, del qual clarament el culpable és l’agressor, que ara en diuen la violència de gènere. El paio acaba pegant a la dona, acaba matant-la, i el mecanisme ha estat aquest. Per descomptat, el culpable és el paio, eh! Aquí no hi ha pal·liatius.

—Una dona de la novel·la, la Virgília, és una filla que fa una cosa impressionant: té uns pares molt trists i dèbils d’haver perdut un fill, ella se n’adona i s’aprofita de la situació. I què fa? Se’n va a viure l’estranger, té inversions fallides, té unes quantes relacions (primer amb dues senyores, després amb un trio, després amb un senyor), agafa tres-cents amants, durant mesos practica sexe en grup i compulsiu, agafa ploraneres alcohòliques, un any de psicoteràpia, un divorci, i “fa tot el que calgui per a fugir del tedi del paradís”. Sí que aprofita el temps, he pensat!
—Això és més realista que no sembla. Com deia el Gil de Biedma, m’ho han explicat. Aquestes coses són tretes de la realitat. Potser en algun cas he agafat una mica d’aquí i una mica d’allà, potser la cosa exòtica seria ajuntar-ho tot. La Virgília fot el camp perquè es troba en la generació de trànsit entre les dones que passen de ser tractades com eren tractades al segle XIX a tenir unes certes prerrogatives com a caps d’empresa, com a hereves. La llei sàlica, amb tots els efectes, es comença a desfer. I l’hereu ja no ha de ser necessàriament el mascle, ja pot ser la noia. Jo estaria encantat que manessin les dones, que ho fessin tot, però, és clar, pot tenir una interpretació en una altra direcció.

—El vostre llibre té trossos de càbala, frases en alemany, gairebé 800 planes de lletra no gaire grossa, mil trames i subtrames. Requereix un lector que vagi més enllà del seguiment de l’argument.
—Sí i no, perquè ara passa una cosa: la gent, si té interès per alguna cosa, sols ha de ficar la mà a la butxaca, entrar a Google, cercar a la Wikipedia i quedarà immediatament situat. Faig al·lusió a moltes peces musicals i en dono la referència. En un minut, ja les pots escoltar.

—Bru de Sala deia de vós: tant de bo el lector s’ho passi tan bé com ell escrivint. No és l’artista patidor.
—No te’ls creguis. Menteixen, menteixen, menteixen. Patiment? Tot mentida. És una cosa fantàstica. I tant, que m’ho passo bé!

—Un altre dels temes és Catalunya. Frase: “De quina Catalunya parlem? De Ramon Llull, Gaudí, dels votants de l’1 d’octubre o de la de l’actual Generalitat, posats de quatre grapes amb els pantalons abaixats davant de la cavalleria borbònica-franquista?”
—Jo diria que això és realisme. Això és així. És un retrat de la realitat.

—Frase: “L’educació s’infligeix, és pura venjança.” I expliqueu que una generació de progres dóna fills fatxes i una generació de fatxes dóna fills progres.
—Els fills maten els pares i s’assemblen més als avis. Els skinheads eren els fills dels progres. I ara torna a passar, és clar. Hem passat de fotre un mastegot a les criatures a rebre mastegots de les criatures.

—Al llibre veniu a dir això: “El luxe que han arribat a tenir els bascos gràcies a ETA.”
—Aquí s’ha inventat una cosa que en diuen apologia del terrorisme, però els fets són els que són. És evident que moltes de les prerrogatives que té el País Basc es deuen al fet que han espantat el personal. Aquí hi va haver un intent, amb allò que en deien Terra Lliure, que no va agafar. Segurament, per sort no va agafar, perquè estic radicalment en contra que es mati gent i que es faci mal físic a la gent. Però una cosa són les consideracions morals i una altra cosa són els fets reals.

—Dieu que a l’independentisme li fa falta un Moloc. M’heu fet anar a buscar el déu aquest.
—És un déu que exigeix sacrificis humans. Totes les civilitzacions tenen un crim inicial ritual. Crist, Juli Cèsar, Lincoln, Lluís XVI… Ni Espanya ni Catalunya no tenen aquest crim ritual. Per això són inconsistents com a nacions, tant Espanya com Catalunya. L’únic sacrificat de Catalunya és Companys i no serveix als catalans perquè no se l’han carregat els catalans, se l’han carregat els espanyols. Aquí hi ha una disfunció.

—I per què es necessita aquest sacrifici?
—Per la construcció iconogràfica. No dic que em sembli bé ni malament, però l’estat requereix una icona referencial. Té un punt religiós. Al capdavall, un govern no deixa de ser una administració que ha de resoldre que tinguis aigua, que tinguis llum, que els carrers siguin asfaltats, etc. Però hi ha el constructe de les comunitats. I necessiten una llegenda, necessiten un mite. I el mite perfecte és el de Crist, que ha estat sacrificat pels seus mateixos. Si te’l mata el veí, ja no serveix. I una cosa és els que liquidaries perquè no t’agraden, amb aquests se’ns faria de nit. Però la història és una altra. T’has de carregar algú significatiu que després puguis fer servir com a referent espiritual.

—L’argument de la novel·la, el resumiria així: “Són tres generacions de dues famílies riques que viuen enfrontades i barrejades.” Com explicaríeu de què va la novel·la a qui no l’hagi llegida?
—No t’ho puc respondre. Sí que et puc dir uns quants elements que hi ha: el mal, el suïcidi, les disfuncions entre l’individu i la societat, Catalunya, els canvis generacionals, el xoc entre les tradicions i les high-tech, les noves tecnologies…

—Per acabar, parlàvem ara de la inspiració i el treball.
—Machado o Juan de Mairena diuen una cosa molt maca i per mi molt certa: el treball serveix per a escriure i la inspiració serveix per a corregir. La primera redacció és la més mecànica. La cosa realment divertida i creativa és corregir-la.

—Voleu afegir-hi res?
—Em sembla que ja he dit prou bestieses.

Carles Rebassa guanya el Premi Sant Jordi de novel·la per Prometeu de les mil maneres:
“Sense llengua no hi ha ni país, ni llibres, ni projectes, ni rondalles. Sense el català, nosaltres no hi som.”

https://t.co/vjtZBkrzGU#NitLletres3Cat pic.twitter.com/Qk00rbEPFZ

— 3Cat (@som3cat) March 14, 2026

“Som aquí perquè tenim llengua, perquè tenim aquesta llengua. Si en tinguéssim una altra no hi seríem. Seríem altres coses, però no això i aquí. Ara i aquí. Sense llengua no hi ha ni país, ni llibres, ni projectes, ni rondalles, ni estratègies, ni res. Sense el català, nosaltres no hi som. La resta són mentides del temps de la moixa coixa, i els nostres enemics ho saben des de fa molt de temps. Cal que ens defensem dels atacs continuats que rebem per ser qui som. El futur del català també depèn de nosaltres, però no tan sols de nosaltres. Ni discursos apocalíptics, ni mentides bilingüistes, ni racistes, ni franquistes que ens acusen de racistes, ni pactes autonòmics per la llengua. Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans. Això, els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Tan sols ho podem fer possible nosaltres, si ens tornem a determinar com vam fer fa nou anys abans que porucs, mesells i traïdors ens deixessin amb el cul a l’aire.”

Prometeu de mil maneres és una novel·la de relacions humanes, però sobretot de lluita de classes, en què tots dos protagonistes estan marcats per l’amor. Promoteu Dolors és cambrer en una cafeteria del centre de Palma. La seva vida té un sotrac quan coneix en Carles. “D’aquell moment ençà, la vida de Prometeu esdevé una lluita per a protegir la pròpia identitat dels amics, els amants, la feina, la ciutat, els assassins, la mort.” El nom del protagonista no és cap atzar. Prometeu, en la mitologia grega, és aquell heroi que dóna el foc als homes… Encara que sigui a costes d’acabar ell mateix fet cendra –o amb el fetge devorat, depenent de la font. La mateixa passarà, d’alguna manera, al seu homònim mallorquí, que, donant-ho tot per amor, acabarà malament. I com li passa a la mateixa ciutat de Palma, que, de tant voler ser acollidora, ha acabat devorada per la pressió turística i urbanística, i, alhora, el mesellisme dels habitants. L’obra es publicarà les setmanes entrants a Univers.

Si el discurs de fa vuit anys va encendre passions, el d’enguany no ha estat menys abrandat i contundent, amb un dels moments més reivindicatius i de fort contingut polític de la nit. “Sense el català, nosaltres no hi som”, ha assegurat Rebassa. “Sense llengua, no hi ha país, i cal que ens defensem de tots els atacs. El futur del català depèn de nosaltres, però no tan sols de nosaltres. Ni discursos apocalíptics, ni mentides bilingüistes ni racistes, ni pactes autonòmics. Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans”, ha reclamat el guanyador del Sant Jordi, dotat amb setanta-cinc mil euros no vinculats a drets.

Guardons per a gent de teatre en unes quantes categories

A més de Rabassa, el poeta i músic Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) ha estat reconegut amb el Premi Carles Riba per Com les fulles, un poemari en què destaca la connexió íntima i directa, quotidiana i familiar amb la natura. El dramaturg i narrador Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha rebut el Premi Mercè Rodoreda per Aquest serà el nostre pou, un recull de contes ple d’ironia, humor i terror quotidià, marcats per aquest mal familiar de cada dia. Quant als nous guardons, l’actriu i traductora Cristina Genebat (Barcelona, 1976) ha rebut Lo Somni al nou talent literari per Sorra; el director teatral i dramaturg Josep R. Cerdà i Mas (Palma, 1971) és el primer guardonat amb el Premi Àngel Guimerà de teatre per La segona línia; i Berta Cusó, amb La Conca dels Àngels: sis dones i massa guerres, ha estrenat el Vinyeta FICOMI. En els apartats per als joves lectors, el Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·la juvenil ha estat per a Víctor Borràs i Gasch (Barcelona, 1977) per Animals que cauen del cel; i el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, per a Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) per Una veritat, la continuació d’Un fill, que ja va obtenir el mateix guardó fa dotze anys i que ha fet un discurs dedicat als docents, especialment aplaudit, i ha clos la intervenció amb un cartell contra la guerra.

Quant als premis a obra publicada, el Premi Òmnium, dotat amb vint-i-cinc mil euros i que perd identitat pròpia per a integrar-se en la nova Nit, ha estat per a la medievalista i editora Antònia Carré-Pons, que l’ha rebut per l’autobiogràfica La gran família, publicada per Club Editor. Al seu agraïment ha volgut destacar que entre les deu obres finalistes, només dues eren escrites per dones, i s’ha dirigit a aquells que seleccionen les obres premiables: “Tant de bo l’any vinent els homes no ens tornin a guanyar per golejada.”

El traductor Ramon Monton ha vist reconegut l’esforç per anostrar Josep i els seus germans, la tetralogia de Thomas Mann amb el Premi PEN Català Montserrat Franquesa de Traducció. El medievalista nord-americà i professor de Yale Paul Freedman ha estat distingit pel conjunt de la seva carrera amb el Premi Internacional Joan B. Cendrós.

Canvis en una Nit històrica

El lliurament del Sant Jordi ha estat el moment culminant d’aquesta nova Nit de les Lletres Catalanes, coorganitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans, amb el suport de 3Cat –que ha retransmès l’acte en directe en horari de màxima audiència, tant a TV3 com a Catalunya Ràdio–, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Pensat com una gala amb monòlegs i actuacions musicals en directe i un in memoriam inclòs, com en les jornades més glamuroses del cinema, la nova Nit volia fer-nos aturar “i celebrar la salut i la potència de les lletres catalanes en tots els seus vessants”.

Ara fa setanta-cinc anys, el 13 de desembre de 1951, al fons de la Llibreria Catalònia –rebatejada Casa del Libro– es feia la primera Nit de Santa Llúcia. Ho feia en una situació de clandestinitat, com es feia amb la llengua i la cultura catalanes, en contrast amb la cultura oficial castellana, que gaudia dels sopars oficials i els espais més destacats de la premsa. Impulsada per l’editor Josep Maria Cruzet, aquella primera Nit recuperava l’esperit del Premi Crexells, instituït en memòria de l’intel·lectual mort precisament tal dia com aquell del 1926. Només es va lliurar un premi, el Joanot Martorell, creat quatre anys abans però convocat de manera discontínua. El guanyador va ser Josep Pla, un autor clau en la recuperació de l’edició catalana i la recuperació del vincle dels escriptors amb el públic, en ple franquisme, amb la novel·la El carrer estret.

D’aleshores ençà, la festa ha tingut formats diferents: durant vint anys va ser un sopar literari a Barcelona. A partir del 1972 va ser descentralitzada i itinerant. I el 2008 passava a integrar-se dins un espectacle creat per l’ocasió al Teatre Nacional de Catalunya i retransmès per Televisió de Catalunya. Tres quarts de segle després, la Nit de les Lletres Catalanes fa un pas més i vol esdevenir la gran festa literària prèvia a Sant Jordi. I ho fa bo i tornant a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on es van fer la vint-i-cinquena i la cinquantena Nits de Santa Llúcia. Fins aquí, els vincles amb el passat, perquè els canvis, com s’ha vist, han estat profunds –començant pel canvi de data, de Santa Llúcia al mes de març–, amb la idea de convertir-la en quelcom gran i espectacular.

Això tot just acaba de començar

Gemma Humet, Sandra Monfort i Triquel han donat el tret de sortida de la Nit amb la canço “Estimant-te com la terra”, de Ginestà. Els germans Serrasolsas, que també han fet acte de presència, i Josep Pedrals, amb barretina i cistell de vímet, caçava lletres com bolets en un bosc de lletres catalanes que volia ser l’evident metàfora de l’estat de la literatura: tan esplèndida com fràgil. Dirigida per Lluís Danés i amb guió del mateix Danés, Ferran Folch i Ramon Pardina, els primers acudits de la Nit han estat a càrrec dels presentadors Xavier Grasset i Elisenda Pineda –acudits de consuetud, encotillats, sense estridències ni mossegar massa. Ha trencat el ritme el poeta i rapsode Pedrals, que, disfressat ara de manobre, ha recitat el monòleg dels oficis del llibre. Vint minuts després, han arribat els premis, en aquest cas el Premi Muriel Casals de Comunicació ex aequo per als pòdcasts La contracoberta i Club Tàndem. A partir d’aquí, els premis han anat prenent ritme, amb agraïments especialment curts en el cas d’Artigau i Coll Mariné, més o menys ampliats en les petites entrevistes a càrrec de la periodista Alba Riera. Un dels moments de la nit ha estat l’ovació, amb el nombrós públic dret, a les il·lustradores Pilarín Bayés i Roser Capdevila.

Amb un auditori que ha congregat autors i autoritats –el president de la Generalitat, Salvador Illa; el president del parlament, Josep Rull; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; el president d’Òmnium, Xavier Antich; i la presidenta del IEC, Teresa Cabré– la Nit de les Lletres Catalanes ha volgut celebrar la quantitat i la qualitat de la literatura catalana i la vitalitat i potència del sector editorial, fer palès el bombardament constant de notícies negatives sobre la llengua i la cultura catalanes, i homenatjar la xarxa de llibreries i biblioteques i els lectors en general. “Avui comença un capítol nou d’aquesta història memorable”, ha assegurat Antich, tot enllaçant l’esdeveniment de fa setanta-cinc anys amb aquesta Nit de les Lletres Catalanes que té vocació de continuar pensant en gran.

Stephen King va ser aclamat com a mestre i renovador del terror contemporani arran de la publicació de Carrie, l’any 1974. És autor d’una seixantena de llibres, entre els quals destaquen Salem’s Lot (1975), The Shining (1977), Christine (1983), It (1986) o Misery (1987), tots ells adaptats al cinema. Narrador consumat i creador de personatges inoblidables, sempre ha tingut el favor d’un públic fidel. A l’editorial Males Herbes també n’han publicat Torn de nit (2018) i La gran caminada (2020).

Llegiu un fragment de Carrie, de Stephen King (Males Herbes).

Ramon Mas, editor de Males Herbes juntament amb en Ricard Planas, escriu per als lectors de VilaWeb:

“Carrie, de Stephen King, és, sense cap mena de dubte, el llibre que ens han demanat més vegades que publiquem. I no és que tinguem per costum publicar allò que ens demanen, però la cosa és que la novel·la ens encanta. No s’havia retratat mai amb tanta versemblança l’asfíxia de l’adolescència, la pressió que exerceix l’ecosistema d’un institut sobre les persones que no són hàbils socialment. I si a això hi sumem l’efecte d’una mare, fanàtica religiosa, que fa més por que el monstre més terrible que us pugueu imaginar, ja tenim els ingredients clau d’un dels debuts més impressionants de la literatura contemporània. Perquè sí, Carrie va ser la primera novel·la que va publicar Stephen King, i desprèn aquella força, aquelles ganes de demostrar el talent, que trobem en les primeres obres de qualsevol autor.

Encara corren alguns prejudicis (cada cop menys) al voltant de Stephen King. Que produeix massa, que és un autor de best-sellers… Sí a tot. Però, si us plau, llegiu Carrie, penseu en qualsevol debut que hàgiu llegit els últims vint anys, i digueu-nos si heu trobat cap altre escriptor capaç de posar-vos a dins la història amb aquesta facilitat i rapidesa, d’absorbir-vos i magnetitzar-vos amb aquesta força. Però és que alhora que ens atrapa, King ens remou. Les seves històries ens han fet plorar tant com ens han fet por, ens han tocat de melancolia o de nostàlgia, i fins i tot ens han arrencat rialles; i, tot això, alhora que ens revelava alguns racons de la nostra societat que no tenen res de còmodes ni complaents.  

Sens dubte, Stephen King és un dels grans explicadors d’històries de la nostra era, un narrador superdotat que, amb la traducció no menys excepcional que n’ha fet la Míriam Cano, se us emportarà a un lloc d’on ni podreu ni voldreu sortir.”

Entre les deu del matí i les set del vespre, el vestíbul de la FUB1, amb l’espai de venda de llibres, ha estat ple contínuament. Durant el matí, s’hi ha fet el taller “El llibre gegant”, amb una història de Maria Navarrete titulada El fil daurat que tot ho cus. Les famílies hi podien pintar amb pintura, retoladors, colors o ceres, i després s’unien els folis pintats per crear un llibre col·lectiu.

Diversos pares i mares recorrien amb els fills les parades de les llibreries de la ciutat: Abacus, 2 de Piques, Downtown, Murmuri, Parcir, Rubiralta i Papasseit. S’hi veien molts infants passejant amb contes nous sota el braç després de visitar els estands. Papasseit era l’única llibreria que recollia llibres de segona mà en bon estat, a canvi de vals per a compres futures.

Els més petits han estat els protagonistes indiscutibles de la jornada i han pogut gaudir dels conta-contes del grup Vivim del cuentu, que han fet l’espectacle Els misteris de la Tieta Remei, adreçat a infants a partir de tres anys, i Contes desexplicats, una col·lecció que vol trencar amb els rols de gènere i donar una volta als contes més tradicionals amb un enfocament divertit, crític i pensat perquè la canalla s’ho passi bé.

“Molt honorat de rebre un premi que porta el nom d’una periodista de referència com Irene Polo”, ha agraït Safont en una publicació a Instagram. Aquest guardó, destinat a una obra impresa, audiovisual o digital d’autors menors de cinquanta anys, ha estat concedit enguany per primera vegada per la secció de Filosofia i Ciències Socials del IEC. El premi s’inclou dins el Cartell de Premis Sant Jordi 2025.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joan Safont Plumed (@joansafontplumed)

Les candidatures han estat proposades i votades pels membres del ple d’aquesta secció. L’obra de Safont ha aconseguit la màxima votació entre les sis obres seleccionades. El premi té una dotació de 3.000 € i es lliurarà durant l’acte tradicional de la diada de Sant Jordi a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

No treballa per decisió pròpia i tots els diners que guanya amb els llibres els destina a ONG. Després d’uns quants anys, continua vivint amb els “nakamas”, la comunitat que va formar amb uns altres joves en època universitària i que practica un nomadisme perpetu. No passen mai temporades llargues sota el mateix sostre perquè, assegura, les ganes de descobrir i veure món encara els empenyen a moure’s.

Acaba de publicar Seguim amb vida (Edicions 62), en què explica com ha pogut mantenir aquesta comunitat i aquesta vida sense diners durant tants anys i com, alhora, això ha evolucionat amb el temps, amb una família que ha perdut membres, però que també n’ha guanyat. Practiquen la criança en tribu i l’amor lliure i continuen cercant causes socials per defensar. La seva manera de viure desperta incomprensió i crítica, però ell continua defensant-la amb convenciment. Es considera un anarquista, més que no pas un hippy o un punk, però això té poca importància en una persona entestada a dinamitar etiquetes i jerarquies.

—A què us referiu amb aquest Seguim amb vida?
—A mantenir la curiositat per provar alternatives al sistema, també per la divergència i les possibilitats humanes. Al llibre hi ha vida i mort perquè hi parlo de naixements, de la mort de la meva amiga Andrea… Però també hi destaco el fet que el meu grup, malgrat el pas dels anys, no sols continua viatjant sense diners, sinó que també manté viva la flama d’aprendre i de descobrir. Fem coses que pràcticament no fa ningú: criança comunitària, anarquia relacional, batalles socials, tenim una xarxa de cases de bancs okupades i diners en comú…

—Teniu trenta-cinc anys. Mai no heu volgut una vida convencional?
—No vull de cap manera comoditat ni monotonia. Tinc amics que sí que han acabat tenint una vida convencional, però per mi la decisió és cada vegada més irreversible. Quan m’acomodo, noto una pèrdua de llibertat, la zona de confort se’m fa petita. Visc coses que no m’hauria imaginat ni en somnis, com ara viatjar fent autostop amb nens i una tribu de vint-i-cinc persones que és com un circ ambulant.

—Com es cria en tribu? És viable?
—En anglès n’hi ha fins i tot refranys: “It takes a village to raise a child.” Criar un nen entre dues persones és una bogeria, és molt dur. En canvi, amb la criança comunitària és divertit i còmode. Hi ha mil persones i els nens agafen la millor cosa de cadascú. Que per a la civilització sigui polèmic criar nens en tribu és contradictori. Com hem arribat fins aquí? Els humans vam evolucionar vivint en tribus!

—Entenc que tribu només és sinònim de comunitat o col·lectiu.
—Sí, però amb un lligam molt fort, compromès i íntim. És la millor manera imaginable de criar. Cada persona s’hi implica com vol i com pot. Els nens estableixen un tipus de lligam segons què els vol donar cadascú. En totes les nostres cases potser som quaranta persones, però hi ha diferents graus de proximitat i els marquen molt els nens: diuen amb qui volen fer cada cosa. Els qui més proximitat hi tenim som tres persones, però n’hi ha uns quants més que també hi tenen grans vincles. Si els preguntes qui troben a faltar, t’esmentaran un munt de gent!

—Però desapareix la idea de pare o mare?
—Els nens que criem no diuen pare ni mare a ningú. A vegades, la Berica, que capta molt bé els rols socials, fa el teatre de dir mare a la Nicola, però ho fa mig de broma. Normalment li diu pel nom, com a la resta.

—Com encaixa tot això amb l’escola, per exemple?
—Ells trobaven a faltar el contacte amb més nens i els hem portat a l’escola, però hi aniran fins que se’n cansin.

—Però és obligatòria.
—Encara no tenen l’edat d’anar a l’escola obligatòria, ja ho veurem. Fins ara la legalitat no ha estat mai un obstacle en la nostra vida. Conec moltíssims pares partidaris de l’educació lliure, però ho triaran ells. Potser voldran anar-hi…

—És possible transmetre coneixements a casa com en una escola?
—Sí. En Bumi, amb dos anys, tenia converses sobre com els arbres creixen absorbint l’energia del sol. Jo vaig tenir una experiència semblant: no vaig anar a l’escola fins a vuit anys perquè era a l’hospital i, quan vaig entrar-hi, em va semblar ridícul què ens hi explicaven. Jo pensava en física quàntica, sabia llegir jeroglífics… Havia après coses que m’interessaven gràcies al meu pare i amb molta més profunditat. L’escola té un valor social molt gran pel fet de ser en un espai amb els altres nens, però educativament és molt millorable i políticament em sembla extremadament disciplinària, ensenya a obeir i hi perds les ganes d’aprendre. És un sistema d’herència prussiana. Els obrers no sabien on deixar els nens i van crear corralets a les fàbriques. No és estrany que no cerqui desenvolupar la creativitat. Ara, mentre no hi hagi més nens a la nostra comunitat, la millor manera dels primers per a tenir-hi contacte serà anant a l’escola.

—No és perillós que tot depengui d’ells?
—Són persones responsables. La Berica, amb dos anys, triava què menjava i quan, la roba… Si els dónes autonomia, l’agafen. Ella coneix millor les regles socials que nosaltres. Ens recorda que ens hem de cordar el cinturó, ens avisa d’on hi ha policia… I poden comprendre conceptes polítics complexos. La Berica i en Bumi saben perfectament què és l’anarquisme i no són superdotats, són persones normals criades en llibertat. En tribus a Namíbia he vist nenes de sis anys anant a la selva amb el germà d’un any en braços per posar trampes als animals. Un humà amb cinc anys pot ser perfectament autònom, però els sobreprotegim i els castrem tant, que un nen de sis anys a la nostra cultura ja no sap fer res.

—El pas del temps es nota al llibre no sols perquè parleu de criança, sinó també perquè parleu de la mort. En concret, de la mort d’una amiga vostra fa uns quants anys. Dieu que hi ha una part del dol que segurament no entendreu mai.
—Sí, em va afectar molt. Al principi, quan pensava en ella, hi veia tristesa; ara hi veig bellesa, ho he transformat. Hi ha una part que és la narrativa que construeixes a partir de les emocions, que és una cosa que es pot enquistar o encallar, però igualment també hi ha una part de viure-les, simplement. Arriben i ets allà com un observador que diu “sento tristesa”, sense poder-hi fer res. Però és veritat que la mateixa experiència, viscuda per dues persones, pot ser radicalment diferent. Hi ha tribus acostumades que un 10% dels nens es mori i ho viuen, és clar, de manera diferent de nosaltres. No tenen cor? No són humans? No! Però el relat que ens fem és poderós.

—Veure la mort en unes altres cultures us ha servit per al dol?
—Sí, i sempre hi haurà una part que no es podrà controlar. Jo no esperava que aquesta mort em pesaria tant, potser no era conscient de fins a quin punt ella era un suport. El dolor, igual que el plaer, és la teva ment dient-te: “Para atenció a això.” El plaer és un senyal cap enfora –”mira el món que maco!”– i el dolor és un senyal cap endins, que et diu que alguna cosa falla.

—Vau dir a una altra amiga: “No vull sortir, estic profundament trist.” I us va respondre: “Doncs vine a estar profundament trist amb mi.” És millor simplement acompanyar el dol així, amb la presència, que no pas buscar arguments o consol?
—Exacte. I cal que valorem com un tresor les nostres amistats. L’amistat és la cosa més revolucionària que hi ha actualment. En la nostra cultura, l’amor romàntic i la família de sang queden per sobre, però l’amistat és un vincle extremadament resilient i que té molt poc drama. Tenir una xarxa de suport no vinculada a la cosa romàntica o sexual és essencial. El romanticisme té molts alts i baixos, és com una droga… En la nostra cultura, les amistats tendeixen a ser molt superficials, un projecte comú per a divertir-se, però les que són a l’estil d’una amistat grega tenen molt de valor.

—En quin sentit?
—En el de fília. No sols divertir-se, sinó també acompanyar i compartir la vida, ser-hi per als altres. Quan fas una xarxa d’aquesta mena pots començar a sortir de la lògica de mercat. Si estic sol, els diners són l’única manera de tenir allò que necessito: els coneixements, els serveis, les habilitats, els productes… Si tinc una xarxa, tot pot funcionar fora del sistema, amb una xarxa de favors, d’altruisme…

—Dediqueu el llibre a les persones trencades, totes aquelles que el sistema expulsa.
—És aquesta herència d’Epicur, que va crear una acadèmia de filosofia on no sols acceptava dones i esclaus, sinó que també hi portava a viure els boigs. Deia que calia fer-los sentir persona, crear un espai on la divergència tingués legitimitat. Jo tinc amics que estan tan boigs! I hi veig molta bellesa.

—Amb aquest grup d’amics teniu el costum d’irrompre en la vida quotidiana de la resta de persones amb situacions estranyes, com ara fer de zombis en un súper. Per què?
—Jugar és una de les eines de transformació més poderoses. La civilització tendeix a una seriositat extrema i la vida és molt més lleugera. Per mitjà del joc es poden entendre millor coses a un nivell profund, inconscient i simbòlic que no pas amb paraules. Hi ha aquesta grisor dels protocols, la repetició i el constrenyiment. El joc pot donar-te la meravella de veure que hi ha coses que s’escapen d’allò que imagines, i això és un paradigma molt bo per a la resistència, la creativitat, la lluita. Regalar als altres moments de sorpresa o d’absurditat és magnífic.

—Què més feu?
—Viatjar vint-i-cinc persones amb els ulls embenats. O quan algú mossega un altre i crida “zombis!” i tothom s’amaga, fa barricades a les habitacions, esfondra portes… I és com un entrenament per a la vida real. Una vegada vam okupar la casa d’un banc en un barri amb una milícia antiokupa i d’ultradreta. Ens van amenaçar d’estomacar-nos i violar-nos i vam dir: “Aquesta nit toca jugar a zombis…” Van arribar amics amb planxes de metall i fustes i vam fer barricades: semblava el Call of Duty. Érem vuit o deu i ells vint o trenta, a fora, tirant-nos pedres. Van fer un ariet amb bombones de butà i van començar a esfondrar les finestres. Nosaltres perforàvem plaques, una sobre l’altra, reforçant les defenses. Vam aguantar quaranta minuts sense llum i amb trenta persones que volien entrar a matar-nos. Finalment va arribar la policia i van fugir.

—A Alemanya vau encarar-vos a la policia per protegir un bosc.
—Hi havia un pla per a desviar un riu i destruir-ho tot i nosaltres vam acampar-hi, vam fer incursions al campament de la policia… La gent em pregunta com puc dir que és un joc, lluitar contra la policia. Si t’ho prens com una cosa terrible et paralitza l’emoció i no pots lluitar de manera efectiva.

—Però hi pots prendre mal…
—És bo acostumar-se al dolor. Necessitar molta comoditat o tenir molta aversió al dolor és una barrera. Tendiràs fàcilment a les coses segures, seràs controlable. Els contexts de rebel·lia ressalten molt les virtuts com la resistència, el valor… Potser hi prendràs mal, però paga la pena. Al capdavall, també és narrativa: molta gent té por del dolor, però alhora molta gent es fa tatuatges. Les revolucions sorgeixen quan la gent no hi té tanta cosa a perdre i està més en contacte amb la incomoditat. Si ets a casa còmodament i immers en la rutina, això mata l’energia transformadora.

—Sempre parleu malament de la civilització, però un cert ordre no és necessari?
—L’absència de civilització no implica zero ordre. En una tribu hi ha ordre. En els moments en què la gent s’ha organitzat de manera semblant a l’anarquia, com durant la guerra civil a Catalunya, hi ha hagut ordre: assembleari, de petita escala a gran escala… En una tribu, els comportaments s’autoregulen. Hi ha una teoria antropològica que diu que la intel·ligència i el llenguatge van evolucionar per la tafaneria, que requeria un llenguatge molt més complex i és molt efectiva per a coordinar grups. No són unes lleis, sinó una cosa dinàmica. La informació flueix dins un grup i va regulant el comportament dels individus per harmonitzar-lo.

—Però aquest ordre més orgànic, a gran escala, sembla inviable.
—Molts petits col·lectius es poden coordinar i crear estructures cada vegada més grans, de baix cap a dalt. Tenim aquesta noció que hem d’intentar no ser una càrrega, demostrar el nostre valor a la civilització, però és just al contrari. Nosaltres érem aquí primer! La civilització va arribar i ens en va fer fora, ens va prendre el món. Adaptar-s’hi era molt més fàcil. Algú que avui estaria tancat en un psiquiàtric, en aquell context original era funcional. Potser vivies més apartat, però podies recol·lectar, caçar… La civilització dóna abundància material, però el llistó per a poder participar-hi és molt més alt i moltes més persones en queden excloses. Si algú no pot contenir l’impuls de cridar al cap, en aquesta societat, ja no és funcional…

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat. Al llibre expliqueu que a la vostra comunitat és habitual que algunes persones tinguin relacions sexuals davant de les altres, no fent necessàriament una orgia, sinó com qui fa qualsevol altra activitat.
—Estic a favor de dessacralitzar la sexualitat, és com qualsevol altra activitat. Dir que la sexualitat és una cosa fosca o tèrbola és igual que dir que és sagrada, com fan els hippies. La nostra cultura hi dóna massa importància pel tabú que ha tingut, però crec que és més banal i quotidiana. També és una qüestió de narrativa. Arribes a casa i et trobes la teva parella al llit amb un altre. Jo penso: “Que guai!” Però per a un altre pot ser una tragèdia. A vegades he sentit més connexió mirant una pel·lícula amb algú que no pas practicant-hi sexe. Donar-hi tanta importància origina conflictes i jerarquitza les relacions segons si hi ha sexe o no.

—En el fons, una certa dosi de tabú o d’intimitat no forma part de la gràcia?
—En les societats matriarcals, la sexualitat era una cosa molt pública i ben poc tabú. Això de deixar-la en un àmbit privat i secret és molt cristià. L’excitació o la morbositat són constructes. No dic que no estigui bé la intimitat, però sento una tendència molt gran cap a la inclusió de tot, també en aquest vessant! He vist cultures en què la sexualitat era com pixar o menjar, i ho visc així. Hi ha persones que m’atreuen més o menys, però si tinc un amic que estimo, hi puc practicar sexe.

—Voldria començar per una xifra, que és 1.642. Són els quilòmetres que hi ha entre Barcelona i Graz.
—Des de Saidí són 1.800, els mateixos que hi ha de Graz a la frontera russa. En tot cas, és una distància. I una distància que comença a pesar. Són molts quilòmetres. Normalment, els fem amb cotxe, i ho aprofites per veure ciutats, no els fem en avió, però t’adones de la distància real.

—Ara en Juli, el vostre fill, és a Graz, i vós sou a Barcelona. Com viviu aquesta separació?
—Això és pesat perquè no pots reaccionar ràpidament. És una distància real, no és una broma. No són tres hores de cotxe, és una distància que has de planificar. I una distància cultural, i fins i tot històrica. T’adones de la història. El pòsit cultural, el pòsit social i econòmic que hi ha en cadascun d’aquests països que travesses: el sud de França, el nord d’Itàlia, fins que no arribes a Àustria. És una experiència europea.

—És la primera vegada que sou tants dies lluny d’ell?
—No, però és la vegada que m’ha costat més. Quan vaig venir a presentar El món interior, no hi havia tanta consciència de la separació. Però ara sí que ja em costa.

—Tot just després del naixement d’en Juli, pregunteu a la llevadora per què tenim fills.
—La qüestió no és meva, sinó que apareix en els escrits d’un metge, el doctor Haslinger, que atén un part difícil i rep aquesta pregunta de l’avi de la criatura. El metge diu que sabem com funcionen els cossos, tenim clara la teoria sobre com un espermatozou i un òvul es troben, però el fet de per què tenim fills continua essent un misteri. Aquesta pregunta queda sense respondre, i per això aprofito per fer-la a la llevadora. Ella diu que, com que es dedica això, ha de tenir una resposta, i diu que és per expandir l’amor. No sé si és l’única resposta, no sé si és la bona, però és una de les bones. Sens dubte.

—Qui era Ignaz Semmelweiss?
—Era un metge obstètric hongarès de Suàbia, que va ser un dels primers higienistes que va pensar que a les mans dels metges i als llençols hi havia gèrmens o bacteris que es transmetien a les dones quan parien. I és dels primers que va dir que s’havia de rentar tot. Això és un gran bé per a la humanitat, però el descobriment també té una contrapartida per a ell, que és la bogeria. El preu d’haver fet un bé a la humanitat és aquest. I aquí és on Louis-Ferdinand Céline, que li va dedicar un llibre, diu que en aquesta vida tot el que has fet es paga, i el que has fet bé ho pagaràs més car. Si hi penses, és una frase tremenda.

—Us ha fet rumiar…
—M’ha fet pensar, perquè no l’acabava d’entendre. És clar, hi ha coses que quan les intentes fer tenen un preu. El mal té un pagament relatiu, però el té, però el bé… Doncs, té un preu que has de pagar.

—Enllaceu amb la cita que feu del Nobel Imre Kertézs, quan diu que l’inexplicable és el bé.
—En un discurs al parlament alemany diu que tothom pensa en la irracionalitat del mal, però que aquest mal el podem explicar: existeix la cobdícia, l’enveja, la maldat, la ira. Els pecats capitals poden explicar la maldat. Tanmateix, el que és inexplicable és per què fem el bé. L’altruisme té una part d’inexplicable, d’irracional, de difícil de definir… Hi ha un missatge religiós o kantià, però tampoc és tan clar.

—Tenir un fill també és interrogar-te sobre aquesta qüestió del bé i de què estàs disposat a fer per un bé superior?
—És un plec més, independentment de si tens fills o no. Però sí que és veritat que, com més lligams i més aprofundits, més compromisos adquireixes. Més compromès estàs. Però això no hauria de dependre d’una línia de filiació, sinó d’una línia moral i social. És a dir, voler el millor per als seus coetanis.

—També us fa pensar en la mort. Penso, per exemple, quan parleu amb una senyora que acaba de perdre el seu fill a la muntanya.
—El llibre és ple de neguit. A cada capítol hi ha un neguit. No hi ha una història
que estigui lliure d’una certa por. La por d’envellir de la cambrera de l’àrea de servei d’Itàlia; la por de quedar sense descendents, en el cas del Florian; la por de la pèrdua d’un fill o d’un germà. Sempre hi ha neguit, sempre hi ha una por, una preocupació.

—Quan tens un fill, hi ha el temor també de morir-te i deixar-lo sol?
—Has de cuidar-te, has de fer tot el possible, però, així i tot, no hi ha cap garantia.

—Gràcies a Déu.
—Però hi ha una plus de responsabilitat afegida. Perquè tot això sí que depèn de tu, fer-ho o no fer-ho. Estàs defensant aquella posició, aquella línia de vida.

—Sou pare amb cinquanta-un anys. Hi ha un neguit afegit, de si sou massa gran, que compartiu amb en Florian, però al final us calmeu dient que en Juli ha arribat quan havia d’arribar…
—No serveix de res dir “i si hagués passat abans?”. Tot això és inútil.  El neguit vol dir que hi haurà menys temps compartit, però han passat tantes coses que no tenia previstes. Els hipotètics no serveixen per a res. No és prendre la decisió correcta sinó fer correcta la decisió. Vull dir, fent el millor possible allò que s’hagi de fer ara.

—Si hagués arribat abans, literàriament n’hauria sortit aquest llibre? Trobo que és un llibre madur, que no es podria escriure amb vint anys o trenta.
—Hi ha llibres que els pots fer quan toquen. Per exemple, Mossegar la poma era un catàleg de parelles que fas quan ja has tingut una certa vivència i tots els teus amics t’han explicat problemes de parelles. Abans era impossible. No és un llibre que puguis fer amb vint anys, perquè et falta tot el recorregut vital. Hi ha llibres, i a mi em passa, que passen quan poden passar. El llibre anterior hauria estat impossible sense unes circumstàncies concretes.

—Hi ha un terme que m’ha semblat molt interessant, que és el de la paternitat transferida. Assegureu que hi havia un sentiment molt semblant a la paternitat quan fèieu de professor amb els alumnes…
—És una de les primeres coses que vaig descobrir quan vaig començar a fer classes. A part que pogués ser més bon professor o tingués alumnes més rebecs o menys, tenia clar que, poc o molt, depenien de mi per aprendre alguna cosa. I, durant una estona, els seus pares me’ls havien confiat.

—Durant una estona són fills vostres?
—Pràcticament. No són fills teus, perquè no ho són, però te’ls han confiat. És una responsabilitat molt gran. Em neguitejava molt, per exemple, que poguessin prendre mal si anaven d’excursió. No hi anava per si de cas. O anar amb ells amb autobús. Era poruc en això. Després ja va passar, però era una certa responsabilitat social. Per voler que tots progressem no cal haver estat pare. Cal pensar que formem part d’un mateix cos.

—Confesseu que a la vida us heu trobat gent que utilitza els fills com una arma llancívola. En aquest cas, quan no en teníeu, per dir-vos que vivíeu molt bé…
—En aquest cas pot més la compassió, però sí que és veritat que en aquell moment va haver-hi una resposta molt irada d’algú que creia que era jo era privilegiat pel fet de no tenir fills. Per una altra part, aquesta persona no sabia si el fet de no tenir-ne era un trauma, si en tenia i no els podia veure, o hi havia una tragèdia. En canvi, feia una comparació amb l’ús del temps.

—Dediqueu molt de temps al vostre fill i a la seva cura. Intenteu aprofitar el màxim el temps amb ell, i tenir-hi un contacte molt directe.
—No sé si em fa més companyia ell que no pas li’n faig jo. Com aquell que diu, acabem d’arribar, ja tenim amics, però no en tenim tants. I és com tenir el temps també per a poder dedicar-li. I el luxe de poder-ho fer. No obstant això, sí que hi ha una part de dir que no ens n’escapem de portar-lo a la llar d’infants. Si poguessis dedicar-li tot el temps del món, el tindries a casa. No hi ha cap teoria que digui que és millor una cosa que una altra, és més còmode i podem buscar totes les excuses que vulguem.

—Quan aconseguiu plaça a la llar d’infants, us feliciten perquè és molt cobejada, però alhora sou conscient que, malgrat tot el que oferiu al vostre fill, no ho controlareu mai tot.
—Tot pot anar molt bé, però al final no pots asfaltar la jungla. La jungla és la jungla, i la seguretat absoluta no existeix. A Graz hi va haver un tiroteig en un institut en què un noi va matar vuit o nou persones. I tres dies després, el portàvem a una llar d’infants tan bonica com aquell institut. La por, el neguit que hi ha en cada capítol, hi és. I és impossible de sostreure-se’n. D’altra banda, amb l’escola comença la institucionalització, la quadrícula. Ja hi hem entrat.

—Quan vam fer la darrera entrevista, amb motiu de Món interior, encara parlàveu de Berlín. Ara sou a Graz, a Àustria. Hi ha una certa mitificació de la nostàlgia austrohongaresa?
—Com a element de consum. Però el gruix és cert. Va ser un moment molt fructífer de científics, investigadors, filòsofs, escriptors…

—També hi ha una història tràgica. No tot era tan civilitzat com ho presenta Stefan Zweig?
—És inevitable, però com ho endreces, allò? Croàcia, Eslovènia, el nord d’Itàlia, Hongria, Txèquia… I la por als otomans, primer, i després als russos. Nosaltres aquí no ens n’adonem perquè és casa nostra, però la península no deixa de ser un extrem. Ser al centre i en un espai tan de pas genera molta història, molta cultura.

—Hi pesa?
—Es nota, sí. Per exemple, l’administració funciona i molt bé, però hi ha un pes de la tradició i tot funciona lent. Tot és molt reglamentat. Hi ha una rigidesa de quan arrossegues molta història, que arrossegues les institucions històriques i les has de fer evolucionar.

—L’actual Àustria és un petit estat centreeuropeu, però a Graz coincidiu amb hongaresos, ex-iugoslaus (que entre ells es diuen “iugos”), italians…
—És que tot torna. Si són a prop és perquè són a prop. I ho vas veient: les caixeres del súper són hongareses, hi ha una colònia italiana molt gran, i hi ha serbis, croats i algun txec, tot i que poc. Hi ha búlgars, hi ha albanesos. Però és que no pot ser d’una altra manera. És com aquí, si som al costat de l’Àfrica, com vols que no vinguin? És molt difícil aconseguir una Europa amb fronteres no permeables.

—A Saidí també teniu la mateixa sensació de canvi?
—No m’imagino que pugui ser d’una altra manera. No és que no m’ho pugui imaginar, és que no m’ho vull imaginar. És que no voldria viure en una societat homogènia. El Canadà i els Estats Units, per exemple, són plens de descendents d’alemanys. La immigració alemanya és impressionant. Vivim en societats que diuen que no volem més immigrants que s’han dedicat històricament a migrar a tot arreu.

—En aquest petit món centreeuropeu, algú de la Franja i la seva dona, que és russa però que no pot tornar al seu país, tenen un fill nascut a Graz. D’on serà en Juli?
—És una pregunta que em faig, però sense preocupació, sinó plena de curiositat. No em preocupa el fet d’on sigui, perquè el temps evolucionarà i les coses poden canviar molt, i qui sap si el pes dels estats-nació continuarà com fins ara.

—Hi ha una preocupació per a traspassar un llegat cultural, lingüístic…?
—Una mica, però no tant, perquè no saps mai si el que traspasses pot ser un llast o no. És a dir, sí, però amb la llibertat de triar. Imagina’t que acaba essent algú que vol ser austríac. I dels austríacs tradicionalistes. S’han vist coses més estranyes.

—A vegades és en Juli, a vegades és en Iuli, a vegades en Julius… Les identitats múltiples hi són des del primer dia.
—Ell poc pot dir, però és ell pel que significa per als altres. Per a l’estat austríac, és en Julius, per a nosaltres, en Juli, però per als russos, en Iuli. I un no li dirà d’una altra manera, i cadascú tindrà la seva mirada. Això no només li passarà a ell, sinó a tots. El nom el vam triar perquè l’avi de la meva dona es deia Iuli i la meva àvia Júlia, però a partir d’aquí, les identitats es construeixen. Tu pots oferir un llegat. El pots ensenyar, mostrar, valorar, pots fer que sigui respectable. Però la llibertat de triar, de conformar una identitat, tampoc la pots predir fins a l’extrem, i el que no faré serà programar-la.

—En el llibre anterior hi havia una sensació de provisionalitat, però aquí feu explícit que no tornareu…
—En algun moment t’has de plantar i centrar una mica el mapa temporal. En aquell moment de Berlín podíem tornar o no, llavors hi havia el final de la beca, aquí el termini del contracte és llarg. Tampoc pots anar fent batzegades. Hi ha el pensament que això pot ser una cosa més estable.

—Escriviu: “El meu país ha desaparegut de l’horitzó”, “cada vegada soc menys d’on era” i també us pregunteu si sou la mateixa persona quan sou a Graz o a Saidí.
—Arriba un dia que comences a oblidar coses, després de cinc anys. No és una cosa voluntària, sinó que passa de manera natural.

—És l’anomenada síndrome de l’emigrant?
—Diuen que hi ha un moment que es nota i és real. No és que perdis una identitat, sinó que hi passen tantes coses, allà on ets, que et veus obligat a triar temps d’atenció. Per exemple, si visqués aquí, m’hauria preocupat per la sequera, però ara tinc unes altres preocupacions. Per exemple, el fred. Què he de fer, trucar a tothom per dir que fa fred?

—Enyoreu les quatre efes en alemany, “Familie, freunde und fiescher fisch”, és a dir, família, amics i peix fresc.
—Clar que enyores. Enyores la família, el cafè amb els amics i una part cultural culinària, tot i que mengem molt bé. Però estic cansat del peix de riu!

—Tot i ser un llibre emmarcat per la vostra paternitat, en Juli sovint esdevé un pretext de la comunicació. El que fa que et saludin els paletes o coneguis tots els gossos del parc.
—És el protagonista invisible, l’agent provocador i l’imant que fa que tota aquesta galeria de personatges acabi venint. Però ell ni està descrit, ni és el protagonista de res. Primer, per pudor, què hi explicaràs? Però, segon, perquè el protagonista és la situació i tot allò que s’esdevé a partir d’aquests personatges que van entrant: la cambrera italiana, en Florian, en Leo, en Hans…  Ell és l’ham.

—Aquest llibre arriba vint-i-cinc anys després d’Els ventres de la terra. Heu passat aquests vint-i-cinc anys escoltant, preguntant, fent aquesta mena d’entrevistes involuntàries…
—M’ha costat vint-i-cinc anys trobar aquest nom d’entrevistes involuntàries. Però el fet és que hi ha un grau de sinceritat que fa que moltes vegades algunes persones t’expliquin la seva història, sense que els la demanis, o només seguint la conversa. En Leo, per exemple, m’explica el seu trauma després de dos anys de converses setmanals!

—Aquest és un llibre sobre l’esperança…
—Potser perquè tota la resta del desastre ja està ocupat! [Riu.] És un signe dels temps, l’intent de recerca d’alguna forma d’expectativa que no sigui distòpica ni determinada per un canvi inevitable, com poden ser la crisi climàtica o l’acumulació en menys mans.

—Francesc Torralba diu que l’esperança és contracultural.
—Aquest cas l’he seguit molt. L’esperança avui és el més difícil de vendre, perquè sempre hi tindràs un argument en contra. Hi ha tanta informació, que és molt difícil estar esperançat o ser optimista, sense ser-ho d’una manera naïf, embastardida i no consumista. Hem passat d’uns temps on el progrés semblava inevitable, i es veien opcions de futur, al fet que tot sembla a punt de la catàstrofe.

—En l’ofici de viure, dieu que la taula, el sexe i l’amor són els tres grans plaers?
—És l’essència, és allò més primari que tenim. I allò que t’acosta més a sentir-te viu… I a sentir-te mort, que l’orgasme és la petita mort.

—I en aquest llibre per què ens parleu de taula, i no de sexe ni d’amor?
—Molt ben vist. És veritat, de sexe no en parlo. D’amor, sí; potser no aquí, però n’he parlat, perquè jo sóc amant de Jordi de Sant Jordi, que tenia la teoria que en l’amor hi intervenen tres factors: la vista, el cor i el pensament. Hi ha una lluita entre aquests tres òrgans. Jo estic sempre amb aquesta batalla de Jordi de Sant Jordi, el meu cavaller favorit.

—Parleu molt de restaurants… i de Cal Jordà de Reus.
—Hi ha unes quantes coses que em tornen boig, que m’exciten el paladar. I la canyella, la canyella és ben trobada! I aquesta pastisseria feia un torró de crema cremada i a dins hi havia un fil amagat de canyella que no he trobat enlloc més. Quan arriba Nadal em torno com un gos tofonaire, però en comptes de buscar tòfones, busco torró de crema cremada amb la canyella.

—Impressiona veure aquesta vostra cosa amb la gastronomia.
—A casa érem quatre germans, jo era el petit. La mare estava acostumada a fer uns plats molt calòrics, com si fóssim tots pagesos. Aquests fregits, patata bullida, bajoca. És una cosa que em marca. I després el refinament del gust l’he anat trobant gràcies a grans cuiners. Miquel Berga és el que ho diu: Catalunya és un país sense exèrcit, però que té un exèrcit de cuiners, i els nostres canons són les forquilles.

—I sou dels que arribeu a fer turisme gastronòmic. I expliqueu aquesta escena: Jordi Bosch plorant a Suïssa davant un plat.
—Vam anar a una ruta gastronòmica, per anar a halar. Amb gent que eren més grans que jo, i tenien més disponibilitat econòmica. Vam anar al restaurant de l’Hôtel de Ville de Crissier. Allí hi havia hagut en Girardet i el seu deixeble, que era Villeneuve. I allà en Bosch es va emocionar davant d’un plat. Es va posar a plorar i tot, davant de l’execució del plat. És realment l’emoció que et pot provocar una cosa tan ben feta.

—Em vull menjar una bona escudella a Barcelona. On vaig?
—Has d’anar al Haddock, que el divendres n’hi fan. I també, no cal dir-ho, al restaurant d’en Jordi Vilà [Alkimia].

—Vilà, autor del “Manual d’autodefensa de la cuina catalana”.
—Això és com un decàleg. No sé si acabarà essent un llibre. Té una forma de pòster, on hi ha deu punts: “En comptes de menjar cheesecake, mel i mató. En comptes de no sé què, fideus rossos, etc.”

—De tots els restaurants que esmenteu, digueu-me’n un.
—Mira, Can Bosch de Cambrils, que és on he crescut gastronòmicament parlant, amb el seu arròs negre que és un senyal identitari. He menjat molt bé al Celler de Can Roca; he menjat molt bé el Disfrutar, amb el cuiner Eduard Xatruch, de Vila-seca, un xiquet que vivia al costat de casa. He vist com ha crescut aquest nano, i com havia treballat en una empresa de pollastres a l’ast, a la platja, i després a l’escola d’hostaleria de Cambrils. I més tard ha arribat als cims del món, a Disfrutar. Un dia vaig menjar molt bé un peix. Jo, que he menjat molt de peix, vaig pensar: “Caram!” Semblava que no n’havia menjat mai. L’havia fet en Rafa Zafra, de l’Estimar.

—Recordeu els plats que vau menjar fa anys, i on?
—En algun cas concret, sí. A vegades recordo plats de la Lolita i la Paquita a l’Hispània.

—Al llibre, a l’apartat de música, us he notat una certa admiració pels Pets. Encara fa poc hi anàveu, als seus concerts.
—Vaig tenir carnet de club de fans. Som del mateix any. (Jo enguany he fet seixanta-tres anys i vaig néixer l’any 63. Segons ma filla això és diamant. No sé on és, el diamant, però es veu que és un any diamant.) Sí, encara vaig a concerts. Sóc una persona inquieta, sóc una persona curiosa. M’agrada molt el teatre. Tinc la sensació que el teatre és com si anés a l’escola o a la universitat. Jo vaig començar a parlar de llibres al Més 3/24, en certa manera, perquè no podia anar a teatre, no tenia temps.

—Em fareu anar al Festival Terrer Priorat.
—Oh, i tant. Hi vaig descobrir la menorquina Anna Ferrer, que té una veu impressionant i que canta com una pura delícia. I després del concert pots fer un tast de vins.

—Tinc la sensació que els llibres us el llegiu de la gent que entrevisteu.
—És clar, i això que la pandèmia va fer molt de mal. La gent feia llibres de 600 pàgines. És clar, tothom tancat a casa! Diuen que a dins tots tenim set novel·les. I la gent les pot treure, o no. N’hi ha que en treuen 70 i n’hi ha que no les arriben a treure mai.

—Feu força articles de gent morta: Paul Auster, Cuyàs, Àlex Susanna, Culla, i del vostre germà, Pep, dues línies.
—Aquest és un segon llibre. Al primer recull d’articles, La pausa dels dies (la Campana), ja sortia el Pep, mon germà Pep. Havia viscut potser més intensament, s’havia gastat la vida: els negocis, els maldecaps, les angoixes… Va tenir un emfisema pulmonar.

—Excés de feina?
—Exacte, sí. Excés de feina, jo ho diria així. I va morir a setanta anys.

—I els vostres germans a què es dediquen?
—Han començat de pagesos i després s’han passat al turisme. Ma germana és pedagoga. La mare, mestressa de casa, el pare era pagès i va ser dels pioners del turisme a la Costa Daurada. Era corredor de finques, que es deia antigament. Els propietaris eren belgues, francesos, alemanys, holandesos, que tenien les propietats a la Pineda de Salou, i el pare els les administrava i llogava el pis.

—La Universitat Laboral, què era?
—La Universitat Laboral Francisco Franco. Aquí hi va anar el Serrat, hi va anar una pila de gent. Era com l’institut, i aquí vaig cursar els estudis de BUP i COU. Era una cosa casernària. Hi havia el “colegio Raimundo Lulio”.

—No us faré pujar a la cadira, però si jo començo dient “la copa és prou ampla…”
—”La copa és prou ampla,/ beguem-hi tots dos/, el vi de la vida, el vi de l’amor,/ ta boca i la meva s’uneixen en un bes./ La copa és prou ampla, beguem-hi tots tres.” El pare sempre recitava aquest poema a les bodes, per exemple.

—Expliqueu que a casa vostra, fins que l’últim gra d’arròs no s’havia empassat, no us aixecàveu de la taula. Teniu aquest record de casa de postguerra?
—Home, mon pare va anar a la guerra. Jo sóc el petit de quatre germans, i em porto divuit anys amb el germà gran. Quan jo vaig néixer, el pare ja era gran. Ma mare, que es va quedar al poble, m’ha explicat aquesta anècdota. Ells eren els administradors més o menys, del castell de Vila-seca, d’uns senyors d’aquí, de Barcelona. Un castell on s’havia fet aiguardent, a l’època del 1714, quan el cònsol holandès a Barcelona tenia aquesta finca i una casa al Born, de les enderrocades, perquè eren austriacistes. Durant la guerra [de 1936-1939], l’exèrcit de la República va ocupar el castell. I llavors la meva padrina, la meva àvia, deia: “Aparteu la canalla!” I els soldats deien: “¡Los canallas son los fascistas!”

—Ha, ha!
—I el pare va anar a la guerra, sí, però era carlí i hi va haver un moment que va dir “ja n’hi ha prou”. I va canviar de bàndol. Amb el risc de ser executat. De fet, Franco el va tancar a la presó també per carlí, però, vaja, això són altres històries.

—Aquesta és bona.
—De fet, jo em dic Francesc Xavier perquè l’hereu dels carlins era Francesc Xavier.

—Avui què menjareu per sopar?
—Potser faré un ou caragolat, una truita, i un caldo d’ossos.

—Voldríeu dir res que no hagi demanat?
—La meva neura, que no resolc al llibre, és què construeix, què edifica el bon gust. El bon gust és menjar, és vi, però també és literatura, és teatre, és paisatge. Quins mecanismes ens han deixat els nostres pares, què hem après a l’escola?

—A vós qui us vesteix el bon gust?
—Jo sóc bastant autodidacte. I que no soni pretensiós, però si a casa, per exemple, el pare cantava sarsuela o feia teatre d’aficionat, això m’acosta a mi a l’escena, a la fusta, a la representació. I ells han sabut transmetre el calendari aquest del paladar, de les patates, de les bajoques. I després potser també he llegit i m’han donat eines.