—Expliqueu que va ser força impossible d’escriure després del 7 d’octubre de 2023.
—Les primeres setmanes després de la guerra van ser les més intenses, boges i depriments de la meva vida. Et despertes en una realitat en què algú que havia esmorzat a casa seva havia estat segrestat i portat a Gaza. La gent em venia a veure i em deia: “Tenim uns amics que no sabem si són segrestats o morts. Esperem que siguin morts.” Faig classes en una universitat del sud i em deien: “Si us plau, envia els teus estudiants a l’hospital, al dipòsit de cadàvers. Potser podran identificar el meu pare.” Tot era molt difícil. Et podria explicar un milió d’interaccions com aquestes. No et vull avorrir, però, per exemple, vaig fer de voluntari per recollir menjar per a gent gran. I quan vaig baixar al soterrani del local, vaig veure que hi havia un club. Feia pocs mesos de la guerra, tot era sang, presoners, soldats, i senties que a Gaza mataven criatures. Una bogeria. Hi entro i allò semblava el Manhattan dels anys noranta: noies guapíssimes, homes guapíssims, tothom ballant, tatuatges, bevent. I un noi, realment molt guapo, amb una arracada, que feia de cambrer i només portava una armilla sense samarreta, em veu i em diu: “Ets l’Etgar Keret? Mira, acabo de tornar de quinze setmanes a Gaza. Quan hi era, vaig trobar en algun lloc un exemplar d’un dels teus llibres. I cada vespre, abans d’anar a dormir, llegia un conte i em deia: així eres abans i així és com tornaràs a ser algun dia.” Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser. Això li va impedir de tornar-se boig: pensar que tornarem a ser humans. I va començar a plorar. I dos minuts després el veig besant una noia. Jo al principi escrivia des del meu castell, però ara era com si hi hagués hagut un accident i m’hagués convertit en professional paramèdic. I havia d’utilitzar els meus contes per aturar hemorràgies.

—I què us va desblocar l’escriptura, doncs?
—Una trucada de la meva germana. Ella és ultraortodoxa, molt religiosa. Viu a Jerusalem. Té onze fills. Té més de cinquanta néts. Parla ídix. Té seixanta-dos anys i una besneta. Quan va començar la guerra, a Jerusalem no hi disparaven. Ella no coneixia cap soldat, ni cap persona segrestada, perquè els segrestats eren de quibuts, no són religiosos, i ella sí. I estava molt commoguda, però teòricament. Com jo em puc commoure per la guerra d’Ucraïna. És una idea, no una cosa que sentis. Comença a parlar amb mi i em diu que, com que aquesta guerra és tan terrible, ha triplicat les seves pregàries. I jo començo a posar-me cínic. “Saps què? No funciona. La gent és morta. Hauries de resar més.” Vaig ser molt, molt desagradable. M’adono que no sóc bona persona i li dic: “Escolta, què et sembla si en parlem al vespre? Ara he de fer una cosa.” Vaig a l’ordinador i em dic: escriuré un conte des del seu punt de vista, i el personatge principal és un dels meus nebots, el meu preferit. A la meva vida he escrit catorze contes sencers del punt de vista de Benjamin Netanyahu. I encara penso que és un imbecil, un paio horrible que hauria de ser jutjat a Europa i empresonat. Però cada vegada que acabava el conte jo em sentia menys enfadat. És un ésser humà horrible, però recordava que era un ésser humà. De manera que quan escric el conte del punt de vista del meu nebot ultraortodox, en algun moment, sento una transformació estranya. Si fins aleshores em deia “Escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot”, ara dic: “Escric sobre mi mateix!” I aquí és on em vaig adonar que hi ha alguna cosa molt semblant entre resar i escriure. Quan escric sé què vull, sé què desitjo, com ella. Tots dos intentem entendre què dimonis sentim.

—I aquest conte va permetre el desblocatge i escriure la resta?
—No, no. La cosa és que m’agrada escriure contes, però no m’agrada editar-los, no m’agrada llegir-los, he de fixar dates arbitràries de publicació amb antelació. La data que havia triat era el 8 d’octubre de 2023. El dia 7 era festiu. Tenia temps. El dia 6 vaig llegir el manuscrit sencer, vaig anar a veure la meva dona i li vaig dir: “No puc publicar aquest llibre. M’agraden molt els contes, funcionen bé junts, però la meva mare ha mort, vinc d’una hèrnia discal, una depressió de sis mesos i he escrit sobre un món que no és el món real. És molt pitjor. I si la gent el llegeix, no hi podrà connectar perquè la seva mare és viva.” La meva dona em mira i em diu: “Edgar, ets una drama queen borratxa. Sempre en fas una muntanya, de qualsevol cosa. Mira, farem una cosa: de moment te n’oblides, anem a sopar, demà et lleves i tornes a llegir el llibre. Que encara et sembla dolent? Escrius un correu a l’editorial dient que ajornarem la data.” Doncs quan em llevo l’endemà vaig oblidar que havia escrit un llibre.

—Per què?
—Perquè un míssil esclatava a prop de casa meva. Era el 7 d’octubre, el dia que Hamàs va atacar. Parlem amb no sé qui. “El meu germà i la seva dona eren sota la taula i hi havia gent disparant a través de la porta.” Uns altres ens diuen: “No trobem una amiga, ha desaparegut. Potser s’ha quedat sense bateria. Potser ha mort.” Quan comença la guerra del 7 d’octubre, vaig oblidar que havia escrit el llibre. Passen tres mesos. I torno a llegir el llibre. I dic a la meva dona: “Ara sí, és exactament això.” És com quan l’ascensor s’encalla entre dos pisos. El llibre s’ha quedat igual d’encallat, però la realitat ha caigut mig pis. Ara sí que estem anivellats. Som al mateix lloc. Tot el llibre menys dos contes havia estat escrit abans del 7 d’octubre.

—En la majoria dels contes hi ha alguna mort. Per què?
—Malauradament, la meva vida ha estat plena de mort. He conegut molta gent que ha sortit d’una habitació i no ha tornat mai més. I també crec que, d’un punt de vista literari, la mort és gairebé una mena de punt al qual corres. Dit això, crec que aquest llibre té un punt d’esperit d’època. Si intento d’explicar-me a mi mateix què diu aquest llibre, diria que diu que ens enfonsem, que no crec que puguem vèncer-ho, però que el nostre gran desafiament és continuar essent humans mentre ens enfonsem. Ara mateix, la vida ens esclafa. No podem canviar el món, però puc canviar els meus objectius, la manera com em comunico amb el món. I puc tornar-me més humil. I llavors potser hi ha esperança.

—“Góndola”: és una dona que diu a la parella: d’acord, he entès que em menteixes, però no passa res. Continua mentint-me.
—“Góndola” s’assembla molt a la cançó dels Rolling Stones: “No sempre pots aconseguir el que vols, però pots aconseguir el que necessites.” Aquest conte soc jo recalibrant-me respecte del món. Si em preguntessis fa cinc anys quin era el meu gran desig, hauria dit que el meu llibre fos a la llista de més venuts del New York Times. Ja no. Ara el que desitjo més del món és viure en un país que no té un govern de bojos feixistes que no respecten la vida humana. Si abans el meu desig era ser un arbre que vol arribar al sol, ara vull arrelar-me. Sé que jo sabria com manipular el sistema per estar a dalt de tot. Però això seria molt semblant a negociar amb el recepcionista del Titanic i aconseguir una millor habitació: una puta pèrdua de temps. El nostre gran repte ara és no enfonsar-nos. I no només Israel ha canviat d’una manera boja, boja.

—Frase del llibre: “L’empatia és una malaltia que no té cura.”
—Tenim empatia i les xarxes socials intenten curar-nos de la nostra empatia. I quan dic que no té cura, és un intent de consolar-me i dir-me: per molt que ens fotin el cervell, al final, quan veus un gat atropellat, el cor et farà un salt. No ens ho podran prendre. Mira, soc qualsevol cosa menys tecnòfob, a la universitat vaig estudiar filosofia, matemàtiques, física, ciències de la computació. De fet, vaig fer recerca sobre IA. M’agrada la tecnologia. Passa que m’agrada menys la humanitat, i en desconfio molt més. T’explicaré una petita història.

—Endavant
—La paraula robot ve de la paraula robota, treball. En els primers contes de ciència-ficció, ens imaginàvem que els robots eren persones que treballen en fàbriques i mines. Però la tecnologia s’adapta a allò que li demanem. I el primer que vam voler abandonar no va ser cuinar, servir o netejar, sinó prendre decisions: això és el que odiem més. I la tecnologia es va convertir en el nostre cap. Abans t’avorries i volies mirar una pel·lícula? Tu triaves una pel·lícula. Però ara, quan mires Instagram, no tries una història. No és teva. Aquest llibre tracta d’un món que perd la seva història. El món està fotut perquè hem externalitzat la nostra història a les xarxes socials.

—Quin podria ser un bon prompt per demanar a la IA?
—I per què voldries donar un prompt a una IA? Podries dir-me que voldries fer-ho per les mateixes raons per les quals un gos es llepa els ous: perquè pots. Però com a éssers humans avançats, hauríem de superar això de llepar-nos els ous  La tecnologia ens ha convertit en usuaris, no humans. Jo quan m’assec a escriure un conte, tinc alguna cosa, una energia, vull processar, vull entendre. Però quan dono un prompt a la IA, bàsicament el que m’interessa és el producte.

—Heu escrit també un conte sobre la fi del món.
—Crec que, en cert sentit, aquest és el meu conte més monzonià El que m’encanta de l’escriptura de Quim Monzó és que moltes vegades no intenta transcendir la humanitat, sinó caure profundament dins la humanitat, dient: potser al fons hi trobarem alguna cosa.

—Hi ha un altre conte que m’encanta: l’àvia que fuma porros i oblida coses.
—A Israel, les estadístiques diuen que el 30% de la gent té un trastorn posttraumàtic. Això és un terç de la població. La família més petita és un pare, una mare i un fill. Per tant, bàsicament, cada família té algú amb estrès posttraumàtic. Si mires Israel ara mateix, la majoria d’estudis diuen que tot el que és addictiu va a l’alça. La gent fuma tres vegades més. La gent beu molt més alcohol. La gent fuma molta marihuana. La gent pren opiacis. La sensació és que la realitat és insuportable i que tothom vol fugir-ne.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat? 
—Crec que vivim en un món que està perdent el cap. Abans la gent, com a entreteniment, anava a veure lapidacions públiques. Avui fan boicots, o qualsevol cosa que tingui a veure amb energies negatives. I tot és allà fora.

I per què parlem avui d’antologies? Doncs perquè en poc temps n’han coincidit dues al mercat que ens permeten de fer aquest recorregut pels crims (de paper) col·lectius. D’una banda, a la col·lecció Falciot de Voliana han publicat Els deu manaments; i d’una altra, a edicions Xandri s’ha recuperat Aigua roja, amb els relats reelaborats per a l’ocasió, vint-i-set anys després de la seva publicació original.

I si bé Negra i consentida va tenir un paper fundacional en el gènere a casa nostra, l’esclat contemporani no es podria entendre sense un altre volum que va marcar un punt d’inflexió en moltes coses: Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català, del 2010, que va publicar l’editorial Alrevés i que varen coordinar Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar, amb texts de Bennasar mateix, Jordi Cervera, Jordi de Manuel, Joan Francesc Dalmau, Albert Hernández, Salvador Iborra, Sebastià Jovanni, Marc Pastor, Jordi Pijoan, Clàudia Pujol, Teresa Solana, Josep Torrent, Ramon Usall, Agustí Vehí, Miquel Vicens, Pau Vidal i Albert Villaró. Aquesta antologia va ser especialment important perquè, després de molts anys sense col·leccions, i amb els autors publicant de manera esparsa en els catàlegs generalistes de les editorials, evidenciava que hi havia un grup nombrós d’autors que podien alimentar el gènere negre a casa nostra i que, de fet, l’havien mantingut i sostingut d’ençà de l’ensulsiada de la Negra de la Magrana el 1996, és a dir, durant quinze anys. A més, va ser el germen del naixement de la col·lecció Crims.cat.

Els dos antòlegs varen reincidir en un altre llibre molt semblant el 2013. La diferència és que Crims.cat ja rutllava, se n’havien publicat sis títols i l’editorial Alrevés va decidir de publicar el llibre fora de col·lecció amb texts de Jaume Benavente, Andrea Robles, Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig i Lluís Llort, així com els dos guanyadors del concurs de relat curt NegrOliva, que eren Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

L’any següent, el 2014, va arribar una altra antologia de les que marquen un punt d’inflexió. Feia temps que corria un debat al voltant de la novel·la negra catalana que tenia a veure amb la presència de les dones en aquest àmbit. Per exemple, la col·lecció la Negra de la Magrana només havia aconseguit de publicar texts de cinc escriptores catalanes: Maria Aurèlia Capmany, Maria Antònia Oliver, Assumpció Maresma, Assumpta Margenat i Margarida Aritzeta, i a les col·leccions generalistes tampoc no n’abundaven. Però la professora, estudiosa del gènere i escriptora Anna Maria Villalonga va aconseguir de trobar-ne força i atorgar-los una nova visibilitat a Elles també maten, publicada per Llibres del Delicte, amb texts de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Díaz-Roig, Mònica Batet i Villalonga mateixa. Entre les múltiples virtuts que va tenir el llibre, va significar la creació del personatge de la Mina Fuster, de Margarida Aritzeta, que va implicar el seu retorn al gènere i la continuïtat del personatge al llarg de quatre novel·les més a la mateixa editorial, Llibres del Delicte.

L’èxit del llibre va fer que dos anys després, el 2015, Villalonga preparés Noves dames del crim, que en aquesta ocasió va comptar amb Isabel-Clara Simó, Rosa Ribas, Anna Moner, Isabel Franc, Elisenda Roca, Blanca Busquets, Roser Cabré-Verdiell, Montse Sanjuan, Sílvia Romero, Antònia Carré-Pons, Raquel Picolo, Gemma Pasqual-Escrivà i ella mateixa. La fórmula de cercar dones que maten col·lectivament es va repetir en un nou volum, Elles també negregen, en aquest cas coordinat per Irene Solanich i amb epíleg d’Anna Maria Villalonga, amb texts d’Ada Castells, Tina Vallès, Sandra Freijomil, Maria Climent, Leticia Asenjo, Irene Pujadas, Laia Fàbregas i Anna Gurguí. El llibre es va publicar el 2023 a Llibres del Delicte.

El 2015, Edicions Xandri, una petita editorial fundada a Sant Cugat del Vallès per J.R. Armadàs, també va optar per una antologia d’autors criminals. En aquest cas, es va titular Els crims nostrats i a cada autor li va tocar d’escriure sobre un tema a l’atzar, per exemple, “Ball de bastons” o “Seny i rauxa”. El resultat va ser un llibre que comptà amb texts de J. R. Armadàs, Anna Maria Villalonga, Sebastià Bennasar, Miquel Giménez, Liz Castro, Roser Cabré-Verdiell, Gloria Fernández, Laura Díaz-Roig, Mayte Duarte, Marc Carreté, Marcel Pujol i Sergi Marzabal. El 2018 varen optar per fer-ne una segona part amb Terra de crims, que va comptar amb els següents autors: J. R. Armadàs, Anna Maria Villalonga, Ignasi Bea, Irene Solanich, Quim Crusellas, Tura Soler, Mariona Isern, Carles Mentuy, David Comuñas i Judith Vives.

L’editorial va renovar la seva fórmula amb dos llibres més, en aquest cas, un de dedicat a la política i un altre al futbol. Per al primer, Política criminal, comptaren amb alguns polítics llavors en actiu, a més d’escriptors, i per al segon, El futbol és així, feren servir com a reclam la presència entre els seleccionats de periodistes esportius. Així les coses, al primer volum, del 2019, hi havia texts de Maria Xinxó, Vicenç Bacardit, Esperança Camps, Antonio Baños, Marina Geli, Edu Piera, Àgata Guinó, David Marín, Irene Solanich i J.R. Armadàs. Per al del futbol, la selecció va ser Irene Solanich, Xavier Torres, Xènia Armadàs, Frederic Porta, Ramona Solé, Josep Gimeno, Aida Montoya, Salvador Balcells, Gemma Montero, Ruth Gumbau i J.R. Armadàs.

Si aquestes varen ser antologies temàtiques, després n’hem tingudes de territorials. El 2017, Crims.cat va incloure, ara ja sí en el seu catàleg de col·lecció, el llibre Barcelona, viatge a la perifèria criminal, novament coordinat per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar. En aquesta ocasió, s’escolliren deu barris que havien sortit menys habitualment a la novel·la negra barcelonina i una parella d’escriptors, home i dona, per a cada un dels deu barris, és a dir, una doble mirada. I així varen escriure sobre la capital catalana Graziella Moreno, Albert Figueras, Anna Maria Villalonga, Rafa Melero, Esperança Camps, Emili Bayo, Mireia Llinàs, Josep Lluís Roig, Margarida Aritzeta, Andreu Martin, Silvia Mayans, Jordi de Manuel, Raquel Gàmez, Llort, Susana Hernández, David Marín, Empar Fernández, Lluís Bosch, Núria Cadenes i Juli Alandes.

L’editorial que més ha optat per la territorialitat ha estat Llibres del Delicte. Va començar l’aventura amb un llibre molt important, Assassins de ponent, del 2016, que va servir per a visibilitzar encara més el grup d’escriptors de les comarques de Lleida, que han estat un dels pals de paller de la revitalització del gènere negre aquests darrers anys. En aquest volum, hi participaren Llorenç Capdevila, Alexandra Cuadrat, Marta Esparza, Miquel Àngel Estradé, David Marín, Rafa Melero, Carles Mentuy, Francesc Pané, Anna Sàez, Montse Sanjuan, Ramona Solé i Ramon Usall. La fórmula es va repetir unes quantes vegades, amb els Assassins de Girona, del 2017: Miquel Aguirre, Damià Bardera, Anna Carreras, Mar Bosch, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina Malagelada, Andreu Pérez, Pep Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres i Matthew Tree; els quinze Assassins del Camp de Tarragona el 2018: Maria Lluïsa Amorós, Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Àngel O. Brunet, Joan Cavallé, Jordi Folck, Ferran Gerhard, Jordi Ledesma, Lurdes Malgrat, Tecla Martorell, Rosa Pagès, Moisés Peñalver, Jordi Tiñena, Francesc Valls-Calçada i Olga Xirinacs; el 2019 els va tocar als Assassins de l’Ebre: Francesca Aliern, Cinta Arasa, Andreu Carranza, Fede Cortés, Montserrat Espallargas, Miquel Esteve, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, Jordi Pijoan-López, Pilar Romera, Vicent Sanz i Jesús M. Tibau. La sèrie va acabar també el mateix any 2019 amb els Assassins valencians: Pasqual Alapont, Núria Cadenes, Esperança Camps, Mercè Climent, Jordi Colonques, Martí Domínguez, Àlan Greus, Anna Moner, Gemma Pasqual, Raquel Ricart, Jovi Seser i Vicent Usó.

Hi ha també antologies commemoratives, o aquelles en què una commemoració és el detonant perquè s’aplegui un bon munt de criminals per fer una catarsi col·lectiva emportant-se uns quants cadàvers pel pedregar. Així doncs, el 2021 a Pagès Editors es va voler commemorar el centenari del naixement de Patricia Highsmith amb la publicació de La cervesa de la Highsmith, que va aplegar texts de Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gàmez-Serrano, Susana Hernández, Montse Sanjuan i Anna Maria Villalonga. Totes elles, juntament amb Irene Solanich i Dora Muñoz, repetiren experiència, en aquest cas per retre homenatge a Maria Antònia Oliver un any després de la seva mort, i publicaren a la refundada Edicions Xandri el volum Un gintònic amb na Lònia Guiu el 2023.

També el 2021 va ser el torn de celebrar el número 50 de Llibres del Delicte, i amb aquest motiu es varen aplegar en un llibre relats d’autors de l’editorial. Hi participaren Anna Maria Villalonga, Sebastià Bennasar, Raquel Gàmez-Serrano, Jordi Dausà, Pep Prieto, Esperança Camps, Anna Carreras, Ramona Solé, Damià del Clot, Maribel Torres, Albert Gassull, Dora Muñoz, Xavier Gual, David Marín, Xavi Díaz, Ariadna Herrero, Carles Mentuy, Maria Sardans, Quim Gómez, Xavier Zambrano, Aina Huix, Llort, Salvador Macip i Irene Solanich.

Ens anem acostant als dos darrers llibres publicats, però encara hi ha quatre volums dels quals hem de parlar necessàriament. Dos els ha publicats Crims.cat i volen mostrar les hibridacions del gènere negre amb uns altres. És quelcom que molesta força els puristes, però que permet de traçar camins d’evolució tant per a la novel·la negra, d’una banda, com per a la ciència-ficció, d’una altra (és de suposar que també hi haurà puristes de la ciència-ficció als quals la mescla de gèneres tampoc els acabarà de fer el pes). Com en totes les antologies (i aquesta és la gràcia, poder saltar d’un relat a un altre per acabar descobrint quina és la proposta que més ens satisfà), sempre hi ha relats que ens interessen més que uns altres. El primer llibre que mixtura negra i ciència-ficció és Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, que el 2021 va aplegar texts de Max Besora, Lluís Llort, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Marc Pastor, Teresa Solana, Margarida Aritzeta, Andreu Martín, Jordi Nopca, Carme Torras i Anna Maria Villalonga; i el segon, Vapor Negre, Barcelona 1911, mixtura la novel·la negra amb el gènere de l’steampunk, amb contes de Jordi Font-Agustí, Teresa Solana, A. Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Margarida Aritzeta, Salvador Macip, Susana Hernández, Inés Machpherson, Carme Torras i Jordi de Manuel.

Els altres dos volums als quals ens volem referir són Assassins i Assassines, dels col·lectius Germans Miranda i Germanes Quintana respectivament. En cada un dels llibres tenim propostes criminals per a tots els gustos a càrrec d’una vintena d’autors: Lluís Arcarazo, Sergi Belbel, Pep Bras, David Cirici, Piti Español, Jordi Galceran, Enric Gomà, Jordi Lara, Joaquim Oristrell i Matthew Tree quant als germans; i Jo Alexander, Mar Bosch, Maria Climent, Carmen Fernández, Míriam Iscla, Carla Nigra, Gisela Pou, Mercè Sarrias, Mercè Ubach i Carmen Abarca quant a les germanes. Tots dos són importants perquè, una mica com als orígens amb Negra i consentida, es torna a la idea de col·lectiu.

I ara sí, finalment, arribem a les dues darreres propostes que us volem presentar. D’una banda, hi ha Els 10 manaments de l’editorial Voliana. El llibre neix per celebrar els primers deu títols de la col·lecció Falciot Negre, que dirigeix Salvador Balcells, i parteix de la idea dels deu manaments bíblics com a tema que ha de vertebrar els treballs dels diferents autors. En aquesta antologia, hi trobareu texts de Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Núria Queraltó, Joaquim Micó, Anna Maria Villalonga, Xavier Vernetta, Maria Rosa Nogué, Maribel Torres, Pedro Hache i Joan Company, ressenyats aquí en l’ordre de cada un dels manaments.

Finalment, tenim Aigua roja (crims al balneari), que recupera Edicions Xandri vint-i-set anys després de la publicació original. El llibre recull texts, tots ambientats en un balneari, d’Albert Calls, Manel Alonso, Sílvia Tarragó, Vicent Penya i Emili Gil. El llibre va ser important el 1999, perquè arribava uns anys després de la desaparició de la Negra i mostrava que hi havia joves escriptors que volien continuar apostant pel gènere. Ara l’han reescrit per a l’ocasió.

I què ens mostra tot plegat? Doncs que tenim un país en què el conte de gènere té un paper molt més important que no es podria pensar a primer cop d’ull. Totes aquestes antologies (us demanem disculpes si ens n’hem deixat alguna pel camí, haurà estat per desconeixement i no per maldat) apleguen escriptors molt diferents i maneres concretes de tractar la narrativa criminal, de la més canònica a la més mixturada amb unes altres propostes, passant per la més purista. La conclusió és que el gènere és molt viu i que tenim una nòmina d’autors i contes impressionant. Només amb les que us hem citat podem extreure algunes xifres: en total, d’ençà del 1983 fins avui, s’han publicat 303 relats negres en les antologies que us hem presentat. Quant a les autories que més es repeteixen, cal destacar, empatades amb vuit relats cadascuna, Margarida Aritzeta i Anna Maria Villalonga; amb cinc narracions cadascuna, Irene Solanich i Núria Cadenes, i amb quatre, Esperança Camps, Jordi de Manuel, Llort, Salvador Balcells i J.R. Armadàs. Aquí teniu, doncs, una bona proposta per a anar descobrint un munt d’autors amb els seus texts més breus, no per això menys mortífers. Tots maten bé, però excel·leixen quan ho fan en companyia.

Continua: “Dues orenetes deixen a la finestra del rei Marc de Cornualla un cabell llarg de dona, suau com un fil de seda, brillant com un raig d’or. El rei anuncia a la cort que només es casarà amb qui en sigui la propietària. Tristany, el nebot, va a Irlanda a buscar Isolda. Però, ai las!, a la nau que els transporta es beuen un vi d’herbes embruixat. Així comença la història d’un amor que no és ni deshonest ni culpable.

Tothom en sap alguna cosa, dels amors de Tristany i Isolda. Sobretot gràcies a l’òpera de Richard Wagner i a la versió que en va publicar el romanista francès Joseph Bédier l’any 1900. Carles Riba la va traduir al català el 1921 i des d’aleshores que a Catalunya no s’ha deixat d’imprimir. Però resulta que Bédier, imbuït del romanticisme propi de l’època, en fa una lectura allunyada del text que llegien a l’edat mitjana: hi fa prevaldre el binomi eros i thànatos, que dóna un to massa fatalista a la història.

De la mà de Lola Badia, a Cal Carré ens hem decidit a recuperar-ne la versió més antiga perquè volem que al segle XXI es torni a llegir com ho feien al XII. La traducció al català dels títols més rellevants de la novel·la artúrica és el gran cavall de batalla de la nostra editorial, que té com a objectiu posar a l’abast del públic actual uns textos clàssics que són a l’abast del públic en totes les cultures del nostre entorn. Per això ens hem decidit a publicar una nova versió de la història, que estic segura que no decebrà ni les persones que se la saben punt per punt ni aquelles que la coneixen només a grans trets.”

Antònia Carré-Pons continua explicant a VilaWeb:

“Nascuda al segle XII, l’aventura de Tristany i Isolda es difon en paral·lel a la novel·la artúrica i és el precedent de l’amor que uneix el cavaller Lançalot i la reina Ginebra. La llegenda circula per les corts en diverses versions orals. Les més antigues escrites són la de Béroul i la de Tomàs d’Anglaterra, dos joglars de cort d’una banda i una altra del canal de la Mànega. És per això que Tomàs d’Anglaterra proclama: ‘Senyors, aquest conte és molt variat.’

Els textos de Béroul i Tomàs ens han arribat incomplets, i per acabar de complicar la cosa, a partir del segle XIII proliferen les versions, en prosa i en vers, en francès i en alemany i en llengua norrena (el Tristany en prosa francès ocupa nou volums en l’edició moderna), de manera que és molt difícil de destriar quina és la versió canònica. Lola Badia ha tingut molta feina i molta destresa i ens presenta un tríptic deliciós.

Badia sosté la seva tria en els textos de Béroul i de Tomàs, que ens ofereixen una interpretació de l’aventura als antípodes de la lectura que en van fer Richard Wagner i Joseph Bédier. Badia ens regala un heroi molt valent i una heroïna ben astuta. La passió hi és, és clar, i l’adulteri i la tragèdia. Però no hi ha fatalisme, sinó una mirada exculpatòria perquè és la que tenien a l’edat mitjana: l’adulteri no es considerava demostrat si no era que s’enxampava els amants entre llençols. La seva selecció comença amb la traducció del fragment conservat del poema de Béroul, que fa arrencar l’aventura pel mig: els dos amants clandestins es troben a tocar d’una font i dissimulen perquè han vist reflectit a l’aigua el rei Marc que els espia des de dalt d’un pi. No hi fa res. Nosaltres que llegim i que sabem de què va la història ens divertim amb l’engany dels enamorats i la candidesa del marit gelós.

La segona part del tríptic que ha seleccionat Lola Badia correspon als sis primers capítols de la traducció de Joseph Bédier i la tercera part, al poema de Tomàs d’Anglaterra, que explora els estats d’ànim malaltissos de la frustració amorosa dels dos protagonistes. Relatat per Tomàs, el final de l’aventura és tan trepidant com el d’una bona sèrie televisiva! Som molt lluny del final ensucrat que va triar Bédier.

Aquest ‘llibret’, que porta per títol L’aventura de Tristany i Isolda, a Cal Carré tenim el convenciment que ens sobreviurà. Si al segle XIX Richard Wagner va compondre una òpera que va fer famosa la parella i l’any 1900 Joseph Bédier va reconstruir l’hipotètic original, El romanç de Tristany i Isolda, esdevingut un clàssic de la cultura francesa, ara Lola Badia recupera la versió més antiga d’aquesta història mítica per convertir-la en un clàssic de la cultura catalana.”

Lola Badia (Barcelona, 1951) és professora emèrita de la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Romanista de formació, ha publicat uns quants llibres i articles sobre la poesia de tradició trobadoresca i la cultura literària dels escriptors catalans antics. Ha dirigit els tres volums de la Història de la Literatura Catalana. Edat Mitjana (2013-2015) i té una extensa bibliografia sobre Ramon Llull. Com que s’enyora de la literatura medieval que explicava a classe, s’ha posat a traduir les peces que han de formar part del repertori dels grans clàssics.

Segons Serrahima, com més va més costa publicar “una obra ambiciosa, en què el text, la paraula, la bellesa i la profunditat sigui central”. Diu que “la majoria no vol una frase complicada, sinó senzilla” i creu que hi ha “un problema que prové de la davallada humanística i cultural de la societat”, en gran part per culpa, ha afegit, de les xarxes.

El jurat ha decidit d’atorgar el premi per unanimitat, després de seleccionar l’obra de Sales d’entre les 55 presentades en aquesta edició.

Martí Sales ha recordat en l’acte que ha escrit tota mena de texts, però que també ha fet “d’actor i de tècnic de llums, de mestre i de cambrer, d’entrevistador i de repartidor de paneres de Nadal”, a més de dirigir festivals de poesia.

L’espai del convidat d’honor s’articula en un estand d’uns 150 metres quadrats, amb escenari per a conferències, presentacions de llibres, signatures i una llibreria on s’exposaran títols tant traduïts a l’italià com en llengua original. L’últim saló ha aplegat més de 230.000 visitants, un miler d’expositors i 2.500 activitats.

Aquests darrers anys hi han estat convidats d’honor la llengua alemanya (2024), Albània (2023), la llengua espanyola (2019), França (2018), els Països Baixos (2025) i Grècia (2026).

Participació d’autors i activitats a la ciutat

Entre quinze i vint escriptors catalans hi participaran, representant gèneres com la ficció, la no-ficció, la poesia, el còmic i la literatura infantil i juvenil. A més dels actes directament vinculats al saló, es faran activitats culturals complementàries a la ciutat de Torí, més enllà del sector estrictament literari.

El Saló Internacional del Llibre de Torí és fruit del treball conjunt de quatre institucions italianes: l’Associazione Torino, la Città del Libro, la Fondazione Circolo dei Lettori i la Fondazione per la Cultura Torino. També inclou un Rights Centre amb la presència de més de 550 professionals, dedicat a la compra-venda de drets editorials i a la internacionalització d’autors i la creació d’aliances entre editors, traductors i agents literaris.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) els atorga a les millors obres de l’any anterior en literatura infantil, juvenil, narrativa, assaig, teatre i traducció. La junta de l’AELC al País Valencià també premia la tasca de la revista Camacuc amb el Premi Difusió i la trajectòria literària de Mercé Viana, que serà l’escriptora homenatjada a la vetllada. El lliurament es farà el 5 de juny a València.

Tina Vallès (Barcelona, 1976), col·laboradora de VilaWeb i membre del pòdcast sobre literatura infantil i juvenil Poc cas, ha obtingut el premi en literatura infantil per Coses imprevistes, editat per Animallibres amb il·lustracions de Mercè Galí. El jurat n’ha remarcat la capacitat imaginativa i la barreja de gèneres. L’obra explica la correspondència sensible i arrauxada d’objectes domèstics que es preocupen pels qui hi conviuen.

En la categoria de juvenil, el premi ha estat per a El cel de l’aigua, editat per Sembra Llibres, de Muriel Villanueva (Benimaclet, 1976). El jurat en destaca la sensibilitat literària per a abordar els processos de construcció identitària, la complexitat dels vincles familiars i afectius i la fragilitat emocional pròpia de l’adolescència actual, a més del diàleg amb la tradició literària, sobretot amb Mercè Rodoreda. Es tracta d’una novel·la sobre l’evolució d’una adolescent perduda a Barcelona.

Carles Fenollosa (València, 1989) ha guanyat en narrativa per Guerra, victòria, demà, editada per Llibres de la Drassana. El jurat n’ha remarcat la construcció impecable i una prosa elegant i expressiva. El llibre segueix la història del metge i activista cultural Jesús Martorell, que a l’exili ha d’afrontar l’ensorrament del seu món i bastir un propòsit per a tirar endavant.

Assaig i teatre

En assaig s’ha imposat Ingrid Guardiola (Girona, 1980) amb La servitud dels protocols (Arcàdia), que analitza com el neocapitalisme i la tecnocràcia han exclòs molts sectors socials. El jurat en valora l’actualitat i la importància de la reflexió.

El premi de teatre és per a Tinc un bosc al cervell (Institut del Teatre i Galés Edicions), de Guadalupe Sáez. El jurat n’ha reconegut l’honestedat i la nuesa i una tensió dramàtica excel·lent. L’obra s’inspira en la desaparició de menors i la pressió de la maternitat.

Traduccions i reconeixements

Quant a la traducció, el guardó l’ha rebut Marc Casals (Girona, 1980) per El jardiner i la mort (Edicions del Periscopi), de Gueorgui Gospodínov. El jurat n’ha destacat la profunditat i bellesa i el coneixement profund de la llengua i la cultura búlgares. La novel·la és la crònica de la generació d’homes nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial.

En poesia i traducció poètica, els Premis Cavall Verd de l’AELC han anat enguany a Sala Augusta, seguit de Llengua materna, de Sebastià Alzamora (Proa), i a Poesia completa d’Elizabeth Bishop (Edicions de 1984), traduïda per Jordi Fité.

Llegiu un fragment d’Exilis i escriptures a Buenos Aires. Diari d’una recerca de Montserrat Bacardí (Lleonard Muntaner).

Montserrat Bacardí és catedràtica de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha publicat articles i llibres d’història de la literatura i de la traducció, entre els quals, Anna Murià. El vici d’escriure (2004), El Quixot en català (2006), Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras (2009), La traducció catalana sota el franquisme (2012), Gràcia Bassa, poeta, periodista i traductora (2016), Maria Dolors Orriols, viure i escriure (2019, premi Fundació Mercè Rodoreda), La veritat literària de Teresa Pàmies (2023, premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana) i, amb Pilar Godayol, Diccionari de la traducció catalana (dir.) (2011, premi Crítica Serra d’Or 2012) i Les traductores i la tradició (2013). Ha tingut cura de l’edició d’obres de Jordi Arbonès, Pere Calders, Joaquim Carbó, Anna Murià, Maria Dolors Orriols, Teresa Pàmies, Rafael Tasis, Joan Triadú i Manuel Valldeperes.

—Com és que decidiu d’escriure i publicar un llibre com Fer-ne vuitanta?
—Vaig fer vuitanta anys i vaig pensar que eren molts. Setanta són suportables, però vuitanta ja són molts. Més enllà l’indicador de la benzina del cotxe ja és en vermell. Havia llegit un llibre de la Patty Smith que són fotos, moltes d’objectes però també de persones, algunes amb peu i algunes sense. I vaig pensar que podia fer una cosa així, una fotografia per any. No és un dietari. No són unes memòries. No és una autobiografia… És moltes coses que no són.

—No vau estar temptat d’escriure les memòries?
—No ho descarto. De fet, em va fer adonar que triar és catastròfic. Què tries? Els fills? Els premis que t’han donat? El lloc on has viscut? Els pares? Els germans? Has de fer un gran esforç de síntesi. Primer, comences buscant fotos boniques, per dir-ho així, però les fotos boniques no serveixen, perquè n’hi ha que no ho són i diuen molt més. Quan agafes una fotografia d’un àlbum familiar, descolorida, l’evocació és enorme. Abans pensava: potser és un llibre sobre el temps, sobre el pas del temps. Quan et fas gran, a més, els morts superen els vius a les fotos. La primera foto és el bateig.

—Començant pel vostre naixement, cal dir que sou bessó.
—De fet, em vaig adonar que aquest repàs de vuitanta anys només el podia dedicar al meu germà David. És amb qui més temps he compartit temps.

—Sou molt semblants?
—Idèntics. De jovenets ho érem molt, d’adults potser no tant, i ara de grans ens hem tornat a assemblar.

—Vau néixer a Begues…
—Per casualitat. El pare era tuberculós, com tota la família, i havia de fer repòs. Havia estat a Cantonigròs, i d’aquí venia la seva relació amb Joan Triadú, però no li anava gaire bé i va anar a Begues, que no era tan amunt i tenia un clima una mica més humit. La mare pujava i baixava de Barcelona, perquè la tuberculosi era molt contagiosa i els aconsellaven de fer vides separades. Però tenien vint-i-pocs anys i, quan els deixaven sols, devien fer festa grossa. Sempre dic que el meu pare, que era molt bromista, va tenir l’encert i l’estalvi de fer-ne dos de cop.

—… però la vostra infantesa la vau passar a Pedralbes.
—Els meus avis tenien tres fills, tots tres tuberculosos. El gran havia mort durant la guerra, però els altres encara van ser a temps d’encertar quan va sortir la penicil·lina. Per aquesta possibilitat de perdre els fills, es van comprar una torre per viure tots junts, a la quinta forca que era llavors Pedralbes. Era un lloc molt apartat, hi havia poques cases. Els Parcerisas, que tenien botiga a la rambla de Catalunya, 32, eren una família balzaquiana: els avis, els pares, els germans, els oncles, un parell de minyones…

—De tota manera, per part materna, la vostra família prové d’Astúries.
—La família de la mare van ser refugiats de guerra. Eren republicans i el meu avi havia estat compromès políticament. Com que Oviedo va ser ocupat molt ràpidament pels feixistes, van fer un periple com molts periples actuals, que et fan veure que la humanitat no ha canviat. De França van entrar a Catalunya per Borredà, i allà es van conèixer les dues famílies, perquè la meva àvia estava en un comitè d’acollida. La mare, que era la més gran, va tornar, es va casar i es va establir a Barcelona, però sempre hem tingut relació amb Astúries.

—Penso que vau tenir una infantesa feliç. M’equivoco?
—Sí, tot i que crec que érem una mica babaus. Avui hi pensava, fins a vint-i-cinc anys, un quart de la meva vida, era tan burro! No sabia res del món, de com funcionaven les coses… Era un món tan diferent, que em costa molt d’identificar-m’hi. Llegíem Scott Fitzgerald o Hemingway en francès, perquè no hi havia res traduït. De fonts d’informació hi havia Radio Nacional de España, La Vanguardia i el Destino, i para de comptar.

—A banda de Pedralbes, en la vostra geografia també hi té un paper important Coma-ruga.
—La mare tenia el costum d’anar a la platja quan era nena, a Gijón. Tenia deler de platja, i com que el meu avi tenia una caseta a Coma-ruga, que eren pràcticament uns aiguamolls, sense construir, hi anàvem. Ella hi va viure molts anys, des que es va jubilar fins que ja era molt gran. La Costa Brava tenia anomenada, però aquesta part de Catalunya –Segur de Calafell, Cunit, Vilanova– no tant. Ara, llavors Barcelona era una ciutat petita, però només que sortissis a Martorell, a Gelida o Molins de Rei ja era el camp.

—Va ser important formar-vos a l’Institut Tècnic Eulàlia?
—L’escola és una etapa en què passes molts anys. I la meva era una escola curiosa. No era religiosa, com ho eren les grans, i era el que en diríem catalanista. Les classes es feien en castellà, per descomptat, però després tothom parlava en català, es feia alguna funció en català a final de curs i tot plegat tenia un tarannà liberal. A mi m’agradava jugar a futbol o a bales, però hi va haver una cosa que em va impactar, tot i en aquell moment no en vaig ser conscient. En aquella escola abans de la guerra hi havia hagut una petita biblioteca escolar, que va quedar tancada, i a finals dels cinquanta o començaments dels seixanta van decidir tornar-la a obrir. Una de les professores, la bibliotecària i escriptora Maria Novell, ens va agafar a un grupet de nois de lletres i ens va ensenyar a catalogar llibres, fer fitxes, portar un registre. Aquesta experiència em va impressionar molt. El fundador de l’escola, Bartomeu Oliver, era un home que havia tingut relació amb la intel·lectualitat catalana i ens va adreçar a l’editorial Joventut. 

—D’alguna manera, a l’escola comença la vostra carrera de lletres. Ja vau fer-hi una revista.
—Arribo a la universitat amb el cuquet. Però a mi em va passar una cosa. Quan vaig acabar el batxillerat vaig decidir que faria periodisme. Perquè jo veia Hemingway, amb la barba, la pipa, la boina, anant per aquí i per allà, de safari a l’Àfrica…

—Ja veig que volíeu ser Ernest Hemingway.
—Exacte. Però el problema és que per a estudiar periodisme l’única escola oficial que hi havia era a Madrid. I vaig anar a fer l’examen, que era un test de cent preguntes, i vaig suspendre. Sempre he dit que vaig tenir la sort de suspendre perquè allò era un cau de fatxes. Com que tenia dos o tres amics que s’havien matriculat a Filosofia i Lletres, també m’hi vaig apuntar. I això va ser descobrir el cel. I mira que la universitat l’any 1961 era una cosa important. En aquell moment, hi havia professors que havien guanyat una plaça perquè havien estat franquistes, però no tots eren Martí de Riquer. I, al costat d’aquests hi havia Valverde, Blecua, Antoni Vilanova…

—Qui vau conèixer a la universitat?
—Entre els alumnes hi havia una cosa meravellosa, perquè allà arribàvem gent de procedències molt dispars que de seguida ens vam fer amics. Alguns per a tota la vida, com Josep Miquel Sobrer i Carles Miralles. És la generació de Montserrat Roig, Ramon Pla, Josep Maria Benet i Jornet, Adrià Gual, Jaume Torra… El bar era ple de fum, encara molt del segle XIX, i vam ser els qui vam fer el Sindicat Democràtic d’Estudiants, a la Caputxinada. Però per a mi la revolució més gran d’aquells anys van ser les noies. Era la primera generació que tornava a la universitat després de la República. Dolors Lamarca, que s’acaba de morir fa poques setmanes, per exemple.

—En quin moment descobriu l’anglès i el món anglosaxó?
—El vaig descobrir per contacte sexual. La meva primera dona era, o és, perquè encara és viva, anglesa. Ens vam conèixer a Coma-ruga, i l’única sortida per a estar junts era casar-nos. Ens vam casar a Londres, l’any 1966, i la nostra relació era en francès, que era la llengua comuna que teníem. Ella va aprendre castellà i una mica de català, i jo vaig aprendre anglès. Bàsicament, per osmosi i llegint. Vaig llegir molt i, de seguida, vaig començar a traduir.

—La faceta de traductor ha estat molt important per vós. De fet, sou el traductor d’autors com Tolkien!
—Alguna vegada he dit que, pel que fa al català, sóc un autodidacte. Mai no me’n van ensenyar. Tampoc anglès, ni mecanografia. I, al final, han estat les meves eines de subsistència. La joventut és molt agosarada, i havia traduït, per exemple, del francès i de l’italià. Autors com Pavese o Sciascia. Això m’ho va encarregar Francesc Vallverdú. I, en aquest punt, he de fer un elogi d’aquesta generació una mica oblidada, que van animar un noi jove de vint-i-pocs anys a traduir de l’italià. Ho vaig començar a fer amb un diccionari de butxaca i un català més o menys desballestat. M’imagino que quan arribaven els originals a 62, Vallverdú ho acabava de planxar.

—L’estada a Bristol va ser decisiva?
—Després de fer el servei militar, amb la Jackie, que llavors era la meva dona, vam buscar un lloc per anar a fora, fos als Estats Units o al Canadà. I, al final, va sortir una cosa a Bristol. Hi vaig estar tres anys. Era com l’Erasmus d’avui: anar-te’n a un altre país, viure sol o haver de fer la teva vida, haver de prendre les teves decisions, sense morir-te de fam, encara que fos amb una vida molt modesta. L’anglès se’m va desvetllar molt, perquè no feia més que llegir.

—Un altre paisatge fonamental: Eivissa.
—Hi vam arribar el meu germà, un amic i jo el Diumenge de Rams del 1964 i va ser com posar els peus al paradís. Totes les dones anaven vestides de pageses i els homes de negre. Vam tenir la sort incommensurable que al vaixell vam trobar una noia alemanya que coneixíem de Barcelona, que anava a Sant Antoni de Portmany, on hi havia una senyora que llogava uns bungalous. Nosaltres, com a bons cavallers, la vam acompanyar, i hi vam trobar una dona de vuitanta anys que era com un follet i cuinava amb un fogonet. Ens va entusiasmar i hi vam anar tornant, fins que després d’haver-hi anat amb els pares, amb amics, amb família, vam decidir comprar entre uns quants amics un terreny al puig d’en Pere Toni i fer-nos-hi unes casetes. Del 1972 al 1979 hi vaig viure, i fins fa relativament poc, que la vam vendre, l’hem conservada i l’hem fet servir.

—I quan entreu a l’ensenyament, que ha estat la vostra vida fins que no us heu jubilat?
—Va ser una sorpresa. Perquè potser volia fer de Hemingway i viure aventures, però una cosa que no em vaig plantejar mai va ser fer classes. I, al final, m’he passat la vida fent de professor. Ja havia fet alguna classe a l’institut d’Eivissa, que llavors només n’hi havia un. Quan els faltava algú, ja deien que busquessin el substitut entre els hippies, que érem nosaltres, i així vaig fer francès o literatura castellana. Això em va fer veure que traduir era molt fotut, hores i hores i no acabes mai. I va ser quan es va introduir la llengua i la literatura catalanes al batxillerat i es van convocar oposicions. Vaig pensar que vindria un any a Barcelona i l’any següent podria tornar a Eivissa sent tot un senyor catedràtic fins a la jubilació. Però tot això va canviar, perquè a tots els qui veníem de les Illes ens van dir que si volíem demanar el trasllat per a tornar havíem de tornar a fer les oposicions per la modalitat balear. I aleshores ja em vaig quedar.

—Hi ha uns amics que han estat fonamentals per a vós: Carles Miralles, Josep Miquel Sobrer i Jaume Vallcorba.
—Vam aconseguir una cosa molt bonica, que és tenir una relació personal molt bona, tot i ser molt diferents. Miralles des de petit que volia ser catedràtic i ho va ser. I Sobrer se’n va anar molt aviat als Estats Units i va viure-hi sempre. Vallcorba era més jove, però també sempre hi vaig tenir molt bona relació. Al dietari Un estiu parlo de la mort de tots ells. Vam ser una generació que vam fer molta pinya.

—I com era la relació amb les generacions anteriors?
—Sento un agraïment extraordinari per aquella gent més gran que nosaltres, que havien donat per desapareguda la cultura catalana, i, tanmateix, no sé de quina manera, van mantenir un cert caliu i el van transmetre. M’imagino que van quedar astorats en veure que hi havia unes generacions més joves que s’interessaven per aquestes coses, i per això ens ajudaven. N’hi havia que eren amics dels pares, com Triadú o Josep Pedreira. De vegades tinc la recança, tot i saber que la situació social és diferent, que no sé si nosaltres hem fet el mateix per a les generacions més joves. La gent dels seixanta o dels setanta, no sé si hem ajudat prou els qui venien al darrere, de la mateixa manera que ens havien ajudat les generacions precedents. Tinc un gran respecte i una admiració per aquesta generació tan silenciosa, tan baquetejada. El senyor Arimany, per exemple, de qui ningú es recorda.

—Traductor, professor… Quin espai restava per al poeta?
—El poeta anava fent, una mica despistat però anava fent. Quan encara era a la universitat havia escrit Vint poemes civils, que vaig enviar al premi parroquial de poesia de Cantonigròs i vaig guanyar. Aquell any van premiar Antònia Vicens i Pau Riba. L’Antònia no era coneguda, però Pau Riba era el nét del senyor Riba i jo era nebot de Jordi Parcerisas, un dels fundadors de les festes, amb Triadú. Això era a l’estiu, i pel desembre vaig guanyar el Carles Riba. És a dir, en pocs mesos vaig guanyar dos premis amb els quals se m’obria el món. Vaig pensar que m’havia de dedicar a això. En algun moment hauria volgut escriure novel·la, però el meu català era tan maldestre que no m’hi veia en cor. El meu model era La casa verde de Vargas Llosa, i eren coses molt complicades, tant d’estructura com de llenguatge, que pensava que no em sortirien.

—Un altre espai de la geografia imprescindible: els Estats Units d’Amèrica.
—Als Estats Units hi vaig anar per unes quantes raons. Primer, perquè empaitava una mossa. Vaig anar a Califòrnia i ho vaig aprofitar per viatjar una mica. Després, perquè la meva segona dona, la mare dels meus fills, és americana i tenia una família molt gran a Detroit. Llavors hi vam anar sovint amb els nanos, que són catalanoamericans. Ens vam separar, però els fills hi continuen anant molt sovint, perquè hi tenen un munt de cosins.

—A Fer-ne vuitanta també podem resseguir les dones de la vostra vida.
—M’han agradat les senyores i no he tingut la discreció de Josep Pla, que les amagava. M’he casat dues vegades, m’he divorciat dues vegades i ara sóc parella de fet amb Mireia Sopena.

—De fet, també en parleu, d’ella.
—Ens vam conèixer el 2009, de manera casual. Va venir a casa perquè estudiava Pedreira, i ens vam caure en gràcia. Tenia una edat i aquestes coses ja no les pensava, però li estic molt agraït, perquè dels seixanta-cinc als vuitanta, que són anys de decadència, per a mi han estat d’estímul i de fer coses plegats, compartir les aventures intel·lectuals, els interessos…

—Els fills també ocupen força espai en la darrera part.
—És curiós, perquè els fills quan són petits són una cosa, i em vaig separar de la seva mare que encara eren relativament petits. Però es fan grans en relativament poc temps, i de sobte un nano de deu anys en té vint. Ara són dos adults que han fet la seva carrera, ja tinc dos néts del gran, etc. I, en certa manera, els redescobreixo amb una certa curiositat i sorpresa.

—Hi ha records foscos, com la mort dels pares, germans o amics. La memòria tendeix a ser selectiva, però heu volgut incloure també aquests episodis.
—He posat un requadre negre a l’any de la mort del pare, que es va morir d’un aneurisma, de sobte. El pare era molt dinàmic, l’aglutinador de la família, i quan va desaparèixer va ser un cop de maça. La mare va viure fins a noranta i molts, i els últims anys van ser de degradació. A ella l’he recordada amb una foto de quan era petita, de quan no sabia quin futur l’esperava. Va ser una dona molt emprenedora i dinàmica, que va tenir una relació diferent amb els fills que amb els néts. El meu germà Jordi va morir jove, va tenir un càncer i ens va donar una lliçó a tots de ben morir. També.

Marc Romera va deixar anar en la declaració d’intencions, que va recollir VilaWeb: “Alabatre vol fugir d’una mena de cànon provisional, que es fa present avui en festivals i antologies. Alguns noms estan bé, però n’hi ha que hi són per la vida social i política que els promou, però tenen una obra mediocre, que no aporta res a la poesia.” I continuà: “S’obliden autors nous, que aposten per nous llenguatges i noves formes. Com que són diferents, desorienten els grans mandarins. I han anat sorgint veus poètiques que acaben d’alguna manera silenciades.”

Ester Andorrà i Marc Romera també van dir que volien fugir del “martipolisme” i del “margaritisme” (referència a Miquel Martí i Pol i a Joan Margarit), que consideraven fenòmens parapoètics. I declararen: “No val, per a Alabatre, allò de si jo em pago l’edició, editeu-me el llibre, o com que som amics, editeu-me el llibre, o editeu-me’l perquè sóc un autor considerat, ni tampoc allò de publicar premis perquè els paga l’ajuntament de tal lloc, si el llibre no ens agrada. No ens mouran aquests criteris, a l’hora de decidir l’edició d’un llibre de poemes, sinó, exclusivament, la qualitat del llibre.” I pretenien “descobrir noves veus o veus que han estat ignorades o veus que no han estat prou valorades perquè no han estat enteses o han resultat incòmodes, malgrat una excel·lent qualitat literària”.

Labreu va néixer pocs anys abans del boom de les editorials independents, tot i que és una de les editorials que s’inclou en el fenomen. Podríem dir que va ser la primera reacció manifesta contra la creació del Grup 62 que s’acabava de constituir, que havia aplegat en una mateixa organització empresarial els segells més importants de literatura catalana d’aleshores i que acabaria comprant el grup Planeta. 

Però va sorgir en el si d’un fenomen anterior, que girava entorn de la poesia dita i que es va concentrar a l’obrador del Bar L’Horiginal, aleshores al barri del Raval de Barcelona. És durant les sessions de poesia que programaven Meritxell Cucurella-Jorba, Josep Pedrals i Ferran Garcia, que Ester Andorrà i Marc Romera, amb la mirada atenta de Francesc Garriga, van anar pastant la idea.

Labreu, avui

Avui, vint anys després, Labreu la conformen cinc editors: Ester Andorrà, Marc Romera, Ignasi Pàmies, Bernat Reher i Teresa Florit. Ha publicat 154 títols de poesia i també s’ha obert a la narrativa, amb 34 títols de narrativa catalana dins la col·lecció Cicuta, 50 de narrativa estrangera a la col·lecció la Intrusa i 12 títols fora de col·lecció. Han passat d’una primera tirada de 400 exemplars a una tirada mitjana de 600 exemplars en poesia. El seu llibre més venut és Nosaltres, qui de Mireia Calafell. A la presentació a la premsa i a les llibreries també hi havia Enric Faura, representant de Xarxa de Llibres, la distribuïdora que a partir d’enguany distribueix els llibres de Labreu.

Per celebrar els vint anys de vida literària de Labreu, els editors han aplegat la premsa i alguns llibreters a la llibreria Laie, on fa vint anys es van presentar, per recordar que continuen mantenint i potenciant els seus valors fundacionals i per presentar les novetats d’aquest segon semestre de l’any. L’efemèride tindrà la festa de rigor demà, dimecres, primer a la tarda, a la llibreria Ciutat Invisible, amb una lectura de fragments d’obres feta pels autors i per amics de Labreu, i a la nit es traslladarà a l’Horiginal de la Deskomunal, tots dos espais de costat, al barri de Sants, on la poesia i la música prendran el protagonisme.

Creure que tot era possible

Ester Andorrà ha llegit un text en què ha mirat de resumir les voluntats i les il·lusions fundacionals: “Vam començar amb l’explosió de creure que editorialment tot era possible, amb pocs mitjans, i amb un teixit literari il·lusionat. Amb la idea de crear xarxa per totes bandes, amb el dedins dels llibres, la forma i l’aparença dels llibres, i la implicació personal, creant un teixit no només llibresc sinó d’empenta dinamitzadora i cultural. Creant escola, comunitat. Donant a conèixer al gran públic autors defenestrats pel sistema com Francesc Garriga, Zoraida Burgos i Jordi Cussà, traduint per primera vegada al català a Dovlàtov, Mavis Gallant, Jörg Fauser, Lori Saint-Martin, Cynthia Ozick, Denise Desautels, Delmore Schwartz, Violette Leduc, Michel Bernard, Muriel Spark, Predrag Matvejević, Zbigniew Herbert, Anne Hébert, Beppe Fenoglio i Alice Renard fa ben poc. Publicant la trajectòria de Joan Todó, Silvie Rothkovic, Joan Vigó. Els primers llibres d’Anna Gual, Anna Ballbona, Núria Busquet, Tina Vallès, Albert Forns, Pol Guasch, Joan Jordi Miralles. I donant la importància que es mereixen a Màrius Sampere, Cristina G. Molina, Susanna Rafart, Antònia Vicens o Biel Mesquida, només per esmentar alguns noms.”

“Publiquem amb tota la intenció d’incidir en estètiques i construccions que trobem necessari visibilitzar. Ampliant coneixements en el procés editorial i amb l’important diàleg amb autors i traductors per a honrar el manuscrit i fer per manera que arribi a llibreries amb la millor forma possible dins les nostres col·leccions. Travessar el llenguatge interior d’autors i autores per honorar l’art d’escriure, però també el de llegir, l’interior que fa créixer els pensaments en el ressò de les idees i la bellesa.”

Fora de la indústria cultural

Però com han mantingut l’esperit de combat sense que els anys l’erosionin? Aquí entra Marc Romera: “Seguim un criteri, però sovint és dispar. Hi ha llibres que hem publicat i llibres que no i per una raó o altra han provocat ferides dins de Labreu. Però el que ens fa mantenir vius és l’al·lèrgia que tenim a formar part del que se’n diu indústria cultural, que per nosaltres és un oxímoron. Som una associació cultural sense ànim de lucre. Tots els editors que formem Labreu tenim una feina a temps complet. L’edició la fem per amor a l’art. Som fora de la indústria cultural. Algun editor ens ha dit que nosaltres juguem una altra lliga. I jo li he respost: no, nosaltres no juguem una altra lliga, juguem un altre esport.”

Una altra diferència que remarca Romera és la voluntat de mantenir viu tot el catàleg: “Lluitem per no abandonar mai els llibres. Tenim molt pocs llibres descatalogats, dos o tres només, en vint anys. Perquè és l’aposta per una literatura que juga en contra del temps. I si us hi fixeu, la majoria dels llibres que han aparegut en les llistes dels més venuts en aquests vint anys, ja no existeixen. Són absolutament oblidats. Nosaltres lluitem contra això. Ara recuperarem el primer Dovlàtov que vam publicar, La zona, alhora que en traurem un de nou, La columna. Com l’obra de Paul Celan, que és universal i eterna.”

Novetats de la segona meitat de l’any

Aquest mes de juny a Alabatre es publicaran La més nit d’Adam Manyé, un llibre breu de poemes breus que parteixen d’una experiència mística i delirant amb la mar; i al setembre sortirà Eleusis de Míriam Cano. També han confirmat nou llibre de poemes d’Alfons Navarret i de Josep Pedrals.

També arribarà un nou llibre de Marc Romera, Haddock, un poemari en què el poeta, bon tintinaire, es posa en la pell del Capità Haddock i li fa escriure una cinquantena de poemes. Romera també ha avançat que hi ha un segon poemari en què es posa en la pell de Tintín, però que encara no té nom. També a Alabatre, el 2027 començarà amb la recuperació de La rosa de cristall, de Josep Maria de Sagarra, una obra pràcticament desconeguda que no s’havia tornat a publicar mai com a llibre.

A la col·lecció la Intrusa, al juny incorporen en català l’autor napolità Raffaele La Capria, amb Ferit de mort, premi Strega, llibre traduït per Bernat Reher, el títol que fa cinquanta de la col·lecció. I tancaran l’any amb Les primeres angoixes de Danilo Kiš, primer títol del Circ Familiar, amb traducció de Simona Škrabec; i L’espècie humana de Robert Antelme, amb edició d’Arnau Pons i traducció de Xavier Valls. 

A la col·lecció Cicuta, Susanna Rafart publicarà Dietari del puma. Una mutació, una nova peça literària que continua una de les veus més singulars de la literatura catalana contemporània.

Amat Amat és alhora una novel·la d’enjòlit polític i un melodrama familiar, una obra de ciència-ficció, una sàtira social i una tragèdia íntima. Però, per sobre de tot, segons els seus editors, és un mirall de les passions (altes i baixes) que regeixen la nostra societat.

L’editor de Males Herbes, Ricard Planas, explica del llibre:

“Hi ha dos aspectes que ens van sorprendre especialment després de llegir el manuscrit d’Amat Amat. El primer és la gran empatia que Mar Márquez aconsegueix establir entre els personatges (tant principals com secundaris) i el lector. La trama addictiva i un pols narratiu insòlit en una primera novel·la es combinen amb uns personatges complexos, marcats per la por de perdre allò que més estimen. El món futur que construeix l’autora, fascinant precisament perquè ens resulta proper, és habitat per persones de carn i ossos que actuen de manera erràtica i deixen de banda les seves conviccions morals quan la situació esdevé extrema. Ens trobem, doncs, davant d’un thriller que traspua humanitat, una qualitat que no sovinteja darrerament.

El segon aspecte que ens va captivar és l’habilitat de l’autora per a abordar temes com les diferències socials, la política-espectacle (on les decisions es prenen segons els likes que obtenen els parlamentaris) i la saturació tecnològica que relega el món real a un segon pla. Tot plegat s’entrellaça al voltant d’una història íntima: el conflicte d’un matrimoni i la por de la ruptura, de perdre aquella persona amb qui has compartit tota una vida.

Per tot això recomanem Amat Amat, una obra que ens va atrapar des del primer moment i que apunta a convertir-se en un dels debuts més destacats de l’any.”

Van començar amb la fascinació de Tempest per Barcelona, on ha actuat al Primavera Sound o al Sònar. “Guardo sensacions molt romàntiques de la ciutat –va dir–; fins i tot m’hi he banyat.” L’estrella britànica va parlar dels orígens i la topografia de la novel·la. “Edgecliff es una ciutat inventada, però té molt dels llocs on he viscut.” Aquelles atmosferes de platja, de solitud, de pèrdua, on la llum s’alterna amb l’alcoholisme. Els presents ja sabíem que en realitat també parlava del seu desert emocional, de la violència de l’heterosexualitat normativa. “Són llocs gairebé als límits de tots els confins”, va prosseguir. El músic, que fa uns quants mesos que actuava a Razzmatazz presentant el seu quart disc, va fer una dissecció del procés creatiu, un dels seus temes –de fet, va escriure tot un assaig parlant d’això: Connectar (Més Llibres) traduït per Martí Sales. “Abans d’escriure aquest llibre, quina idea tenies sobre allò que escriuries?”, va demanar Despentes. “M’han passat tantes coses… Tan sols tenia un personatge clar, Rothko Taylor. Sabia que vivia en una furgoneta i jo vaig passar temps amb elli. Ara tinc la sensació que és una persona de veritat”, va explicar sobre li protagonista –tot el llibre és escrit en llenguatge inclusiu–, que torna a casa després de quinze anys a la presó. “Sabia que volia escriure sobre la ferida, i que si ho feia, hi hauria coses a les quals m’hauria d’enfrontar, tot i que abans de començar no sabia exactament quines”, va respondre.

Virginie Despentes i Kae Tempest a Paral·lel 62 (fotografia: Damià Bosch).

Sobre la construcció dels personatges, va dir que tenen vida pròpia. “Tu els poses en unes escenes i t’imagines el seu univers. Llavors els fas parlar. Però arriba un moment que ja no és la teva veu, sinó que el misteri els habita i comencen a parlar tots sols. A mi, això, no m’havia passat mai”, va explicar. El músic, poeta i dramaturg, que s’ha fet famós també pels seus audiollibres, va dir que el seu procés creatiu també tenia molt d’obsessió i que li costava de dormir perquè sentia els ecos de la veu dels personatges. “Escriure el llibre m’ha originat molt cansament perquè el meu cervell és intens i corria a tota vela.” També van aparèixer el vincle amb la música i la corporeïtat. Tempest va descriure el moment de la creació com el fet de “deixar enrere el cos”. Quant al mític blocatge dels escriptors, va ser directe: “No existeix el blocatge, solament la por d’escriure malament. Quan deixes d’escriure és perquè tens una expectativa. L’expectativa és el contrari de la creativitat”, va reblar. També va explicar que són els terminis allò que el fa escriure. “Si no tingués terminis, no sé què faria!”

La vergonya i sortir de l’armari

“La novel·la per mi és com estimar una persona d’una manera que abans no podies estimar, és com una escapatòria a situacions teves doloroses”, va dir a la meitat de l’acte. Tempest, abans conegut per Kate, va anunciar la seva identitat com a persona trans no binària el 2020 i s’identificà com a home trans el 2025. Va parlar de la vergonya com una sensació “molt coneguda” i al voltant de la qual gira la novel·la: “La meva relació amb la vergonya és molt intensa i em complica molt la vida. Però quan sóc a la sala de control dels motors de la novel·la, hi puc donar una altra forma.” Així mateix, va dir que la creativitat era “un acte de vida” enfront de l’alineació de mort de la vergonya. “A la paret de l’estudi hi diu: ‘Escriu allò que no ets capaç de reconèixer. Vés a la ferida. Vés a la vergonya’”, va explicar, ell que va viure anys sense sortir de l’armari i sense accés a la comunitat queer. “Quan tenia vint-i-tants anys vaig acudir a una festa queer. Me’n vaig anar perquè no sabia ben bé què hi feia. Però, abans d’anar-me’n, una persona em va dir que hi tornés l’endemà. Em va donar quatre dossiers enquadernats de l’obra de Leslie Feinberg. Aquella lectura em va fer sentit estimat”, va explicar.

Tota la vida buscant és com si un jo madur digués al seu jo jove: “Tu tira endavant.” Ja a punt d’acabar, ho va rematar: “Si podeu, heu de continuar vius tants anys com sigui possible. Si tireu endavant, les coses milloren.” Kae Tempest va acomiadar Despentes i després, tot sol a l’escenari, va fer un solo de rap de deu minuts que va fer entrar el públic definitivament en el seu cos i, més directe encara, a la seva ferida.

—Expliqueu al llibre que la connexió amb la natura ja la tenia la vostra mare.
—La meva mare és una gran inspiració a la meva vida i una presència molt important. Va anar a la Universitat d’Oxford per estudiar literatura anglesa i literatura francesa, en una època en què no hi havia gaires dones que ho fessin. Això va tenir força impacte en mi. El meu pare era ambaixador, diplomàtic. Viatjàvem.

—Al llibre dieu que criar la llebre us va canviar la relació amb la feina.
—Treballant en política, vivia de l’adrenalina. Vivia de crisi en crisi. Treballava els caps de setmana. Treballava fins tard a la nit. Viatjava constantment. Gairebé no desfeia mai la maleta. Constantment centrada en coses que passaven molt lluny, més que no pas en les coses que tenia al voltant. Jo era aquella persona que potser no apareixia en un casament familiar perquè podia passar alguna cosa en una conferència a l’Afganistan. I no hauria imaginat mai que cap animal, i encara menys un animal salvatge, formaria part de la interrupció d’aquella trajectòria que semblava tan clara. No hi ha res d’original, en el meu descobriment del consol i el confort en la natura. Milions de persones tenen la mateixa revelació. És una font constant d’idees i d’inspiració.

—El ritme de l’escriptura, com de cicle, repetició, de mantra, ha ajudat el llibre a ser tan llegit?
—Rebo molts missatges de gent que em diu que ha llegit el llibre a familiars malalts, o que passen experiències difícils, demències, o fins i tot que són a punt de morir-se. Algú em va explicar que aquest va ser l’últim llibre que va llegir una amiga molt íntima que es va acabar morint. No sé per què és llegit. És un llibre sobre un animal extraordinari que es troba arreu del món, que ha estat, d’alguna manera, amagat a plena vista, del qual no sabem gaire, però que és molt a prop nostre, com a humans. Les llebres han estat animals del nostre paisatge durant milers d’anys i tenen característiques força sorprenents: la velocitat, la capacitat d’aixecar-se sobre les potes del darrere, cosa força inquietant, la manera com es comporten en grans grups. És un símbol de resiliència i de supervivència contra tot pronòstic. No intenta agradar als humans. I normalment no s’acostaria gens a un ésser humà.

—I en el vostre cas?
—La vaig trobar abandonada. S’havia separat de la mare perquè el perseguia un gos. La vaig entrar a casa. La llebre simplement em tolerava, com si jo fos una figura una mica desconcertant dins el paisatge. La llebre en si és aquest animal salvatge, elegant, independent, que no necessita els humans. Només necessita que la deixin en pau. I això m’agrada força.

—Els britànics, les llebres i la bruixeria.
—Fa uns quants segles, jo no hauria pogut tenir aquesta experiència. Si hagués tingut una llebre a casa, com a dona al camp, m’haurien acusat de ser una bruixa. Si un nen s’hagués posat malalt i haguessin cercat una raó per a explicar-ho, haurien dit: és la dona de la llebre. Es creia, de manera habitual i molt estesa, que les bruixes es convertien en llebres a la nit per cometre tota mena d’actes diabòlics. Tenim transcripcions de judicis per bruixeria en què dones van ser acusades específicament d’això. Juli Cèsar va escriure sobre els britons, els britons originals, i sobre les creences que tenien respecte de les llebres, com si fossin un conducte cap al més enllà.

—Un fet sorprenent: les llebres tenen dues gestacions alhora.
—No s’entén realment com passa, ni per què passa, però jo vaig tenir l’oportunitat d’observar-ho. Vaig veure la mare llebre parir dues ventrades de llebres en una successió molt, molt ràpida. La gent solia pensar que les llebres canviaven de gènere, que en un moment eren mascles i en un altre femelles. I és per això, en part, que la gent pensava que anaven associades amb la bruixeria. Només sobreviu una quarta part de totes les llebres que neixen. I això de quedar embarassada estant embarassada podria ser que hagués evolucionat com una mena d’estratègia de supervivència per a millorar la resiliència de l’espècie.

—He preguntat al ChatGPT quan va ser l’última vegada que vau veure la llebre protagonista del llibre. Diu que va ser el 31 de desembre de 2024.
—Això sona bastant correcte. Encara no sé si és viva o no. Hi ha la possibilitat que l’hagin feta fora les seves cries. La casa i el jardí van començar a ser força concorreguts. Però la cosa més probable –i el que sé en el fons del meu cor– és que s’hagi esvaït i hagi corregut l’última cursa, cosa que sempre havia d’acabar passant. Es calcula que la mitjana de vida de les llebres és d’un any a dos.

—I la vau tenir tres anys.
—Quatre. I no estic segura d’haver actuat correctament. Va ser una experiència única. No pertanyen a les mans humanes. No són animals de companyia. Qualsevol persona que pensi que és un animal que pots agafar i acariciar, s’equivoca. Es moren si els prens la llibertat. Han de córrer. I això forma part del missatge del llibre. Ja no les intento atreure. Ni entren a casa.

—Vau ser assessora política del Partit Conservador.
—Vaig treballar per a un Partit Conservador una mica diferent, i jo formava part d’una etapa conservadora que feia campanya contra el Brexit. El Brexit va ser un punt d’inflexió molt important per a mi, personalment. No he pogut treballar per a cap govern que digui que el Brexit és una bona idea. Respecto les opinions de tothom. Però, com a internacionalista, com a persona que ha treballat en política exterior i que se sent europea fins al moll de l’os, encara és una font contínua de tristesa per a mi.

—William Hague, el vostre ex-cap del Partit Conservador, ell que defensava caçar, es va afegir a la campanya per a limitar la caça de llebres.
—A la Gran Bretanya tenim un problema amb el hare coursing: gent que empaita llebres amb gossos llebrers i aposta pel resultat. Ho fan perquè és l’animal terrestre més ràpid. Si tens un gos car i vols demostrar que és increïble, fas que persegueixi una llebre. A Anglaterra i Gal·les pots matar una llebre en qualsevol moment de l’any, en l’època de cria i tot. Totes les altres espècies de caça tenen una temporada de veda. Als faisans no els pots disparar durant l’època de cria. Els cérvols no els pots matar durant l’època de cria. I així amb tots els animals que es cacen habitualment. I, per alguna raó, les llebres no són prou importants. Es consideren plagues. No sóc pas jo qui ha descobert això. Hi ha gent que fa dècades que hi fa campanya. I ara som a punt de tenir el discurs del rei al parlament, que obre una nova sessió parlamentària. I el govern ha dit que el discurs del rei inclourà legislació sobre això.

—Escriviu un altre llibre ara?
—Sí, sobre els animals de companyia. Em documento, viatjo. Quan penses que tan sols el 4% de tota la biomassa viva de la Terra són animals salvatges, tan sols el 4%! La resta, el 96%, són humans, bestiar i animals de companyia.

—El 4% no és res.
—És esfereïdor. És una xifra terríficament petita. Encara no havia expressat aquest pensament en veu alta; és ara que vaig formant la idea que és fascinant que la domesticació ho fes tot possible per a nosaltres com a humans: domesticar animals, domesticar plantes. Domesticar-nos a nosaltres mateixos. Convertir-nos en sedentaris. Vam començar essent un petit nombre d’humans en un món completament salvatge. I vam crear un món humà gairebé sense vida salvatge. I encara continuem aquest procés amb la tecnologia, cercant constantment maneres noves i més fàcils de fer les coses. Però perdem alguna cosa de la nostra naturalesa en el procés. Crec que hi ha una paradoxa: allò que permet la nostra supervivència i el nostre èxit potser també ens pren alguna cosa essencial de la naturalesa humana. I la llebre forma part d’aquest 4%. No ha estat mai domesticada, malgrat tots els esforços que s’hi han posat. Això pot sonar utòpic, però m’interessa aquesta paradoxa constant que tots sentim a la nostra vida de maneres diferents, entre els impulsos cap a la llibertat i els impulsos cap a la família, la responsabilitat, la feina, l’arrelament i la cura dels altres. I no pots reconciliar mai del tot aquesta tensió. Ho noto molt intensament com a dona. Fent recerca per al nou llibre veus que els gossos petits es van inventar per a les dones que eren a casa. Els gossos de caça eren per als homes, que tenien cavalls i carruatges i podien sortir i fer coses, i eren lliures. Les dones havien de restar a casa amb petits gossos falders. Els gossos com a reflex de les vides restringides de les dones.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi demanat?
—No sé si ho tinc preparat, però diré que m’agradaria que fos un llibre que trobi la seva llar.

La llegenda d’Antoine Manca Amat de Vallombrosa, el nom veritable del successor del marquesat de Mores, a Sardenya, de fet també l’acompanya en la genealogia, farcida de cognoms catalans que, amb la conquesta de Sardenya, es van arrelar a l’illa mediterrània fins a convertir-se en importants llinatges nobiliaris. El passat mític de l’extensa família noble dels Manca, segons un document manuscrit anomenat Origen del cavallerato y de la noblesa de varias familias del Reyno de Cerdeña, en situa l’origen al segle XIV, quan un tal Pere Manuel Talamanca va acompanyar l’infant Alfons el Benigne en els anys de la conquesta. Mort a Barcelona el 1364 i enterrat al convent de Sant Francesc, el seu fill va tornar a Sardenya al servei de Martí el Jove i es va establir a Sàsser, d’on es va anar estenent la descendència, en cinc grans branques, per molts racons de l’illa. La manca de més documentació i algunes incongruències cronològiques impedeixen als genealogistes més prudents de corroborar aquest origen llegendari dels Manca, oimés si tenim en compte que el cognom ja era present a Sardenya d’ençà del segle XII.

Sigui com sigui, arran del domini català de l’illa el llinatge es va emparentar amb cognoms arribats del Principat, tal com es demostra en aquest bellíssim arbre genealògic dels Manca sards del segle XVIII. Sense sortir de la branca de què provenia el marquès de Mores, de generació a generació descobrim lligams matrimonials amb els Carnisser, els Gaya, els Çedrelles i els Ledà de l’Alguer, els Aymerich, els Sanjust i, sobretot, els Amat.

Gràcies als enllaços nobiliaris i als serveis oferts a les corones successives que van administrar Sardenya, la família Manca va anar acumulant títols i possessions. L’avi del protagonista del llibre, el sassarès Vincenzo Manca Amat, ja era duc de Vallombrosa i d’Asinara i marquès de Mores i de Montemaggiore quan, en l’anomenat període de la Restauració, va perdre el favor dels reis de Savoia i va decidir de canviar d’aires i anar-se’n a viure a París, on es va unir el 1831 amb una altra filla de la noblesa, Alexandrine Clarice de Béarn-Brassac. És en aquest context concret, amb els Manca Amat ja establerts a França i amb castells familiars a Tours i a Canes, que cal situar l’aparició del nom més mediàtic i polèmic de la nissaga fundada pel mític Pere Manuel Talamanca cinc segles enrere.

Amb una vida tan breu com intensa, que va dur el marquès de Mores a fer de cowboy en terres de Dakota del Nord, a participar en caceres majestuoses a l’Índia, a intentar de construir línies de ferrocarril enmig dels boscs humits de la Indo-xina, a crispar els carrers de París i a eixamplar els dominis francesos al Sàhara, no és estrany que la majoria de llibres i estudis que se’n van escriure d’ençà de la seva mort traumàtica al mig del desert es dediquessin –com apunta l’estudiós Antonio Areddu al primer capítol de Vita e morte del Marchese di Mores Antoine Manca (1858-1896)– a destacar alguns d’aquests episodis parcials, tots ben sucosos en fets i continguts. No va ser fins el 1972, amb The Marquis de Mores: Dakota Capitalist, French Nationalist, del professor universitari Donald Jerome Tweton, que no es va tenir una visió més de conjunt del noble aventurer, amb tots els matisos. I no és sinó ara, amb permís de l’estudi acadèmic “Morès, the first national-socialist” (1950) de Robert Francis Byrnes, que Sergio Luzzatto no ha posat l’accent, al títol mateix, en el motor que el va moure –en les aventures i en les desventures– gairebé tota la vida: l’antisemitisme.

Amb una traça important a anar plantant conceptes de gran ressonància actual (el populisme i el sensacionalisme, la ultrasimplificació ideològica, el càlcul polític en cada gest de cara a la galeria, la retòrica incendiària i la provocació, la manipulació de masses, la difusió de badomeries i prejudicis…) enmig del relat quixotesc d’Antoine Manca Amat de Vallombrosa, l’autor marca clarament la intenció última del volum: demostrar, amb fets i mots, que el marquès de Mores, sense haver estat l’arquitecte del feixisme, en va ser un dels pares gràcies a la conversió hàbil dels tradicionals prejudicis cristians contra els jueus, a les acaballes del segle XIX, en una ideologia transversal a la Tercera República francesa.

Si els jueus havien estat, en el seu cas, l’arrel d’algunes experiències negatives en l’amor, els negocis i les empreses colonials que va intentar en quatre continents, les grans famílies i noms d’aquest “poble paràsit” també eren les culpables de xuclar els recursos d’una França encara humiliada per la derrota en la guerra franco-prussiana o de trair el país fins i tot de dins de l’exèrcit mateix. El blanc principal de les seves diatribes i difamacions foren els banquers Rothschild i “militars quintacolumnistes” com l’oficial Alfred Dreyfus, condemnat i relegat injustament al tombant de segle en un afer d’estat que va empènyer el mateix Émile Zola a pronunciar el famós “J’accuse…!”

Assenyalant els jueus sense embuts ni manies (fins i tot desafiant-los a duels mortals, com en el cas del jove capità Armand Mayer), el marquès de Mores no fou un simple agitador al país de la revolució i bressol dels drets humans: “Fou un protagonista de l’evolució històrica de l’antisemitisme tradicional cap a l’antisemitisme polític –afirma Luzzatto–. El marquès va treballar de valent per construir entre l’opinió pública la figura del jueu com a boc expiatori dels fracassos de la modernitat.” De vegades, amb el barret de vaquer o de militar posat; unes altres, presentant-se ben oportunament com a aristòcrata socialista; i ben sovint, actuant com a flagell de les elits. No sorprèn, doncs, que el fundador del sionisme, Theodor Herzl, comencés a rumiar seriosament la idea de crear un estat jueu torturat per les campanyes difamadores d’aquell “d’Artagnan del poble”. O que la mateixa Hannah Arendt s’arribés a preguntar si en el naixement del feixisme no hi havia Antoine Manca Amat. La resposta d’El primer feixista és prou clara.

Però la sobtada caiguda en desgràcia del marquès de Mores, arrossegat per la seva croada retòrica just quan assolia el pic de popularitat com a figura antisistema aprofitant hàbilment l’afer de Panamà –un cas de corrupció que va fer trontollar els fonaments de la Tercera República–, va posar fi a la seva frenètica activitat agitadora, desacreditat del tot: endeutat permanentment pel fet de mantenir un tren de vida alt d’acord amb la seva posició social i també per haver finançat les seves aventures (empresarials, viatgeres i ideològiques), el 1893 es va descobrir que havia sol·licitat un préstec a Cornélius Hertz, justament un dels acusats en l’escàndol lligat a la construcció del famós canal americà i… d’origen jueu. Era el punt final de la carrera política del duc de Vallombrosa, que va intentar de sobreposar-s’hi amb l’última empresa esbojarrada –i esotèrica– al Sàhara, on acabà assassinat als límits entre Tunísia i Líbia, sol i traït, el 8 de juny de 1896.

Va desaparèixer de l’escena –i del mapa–, però el seu programa enverinat va sobreviure –i es va revifar– el segle següent, amb deixebles més o menys directes que van participar, activament i entusiasta, en l’auge del feixisme i el nazisme a Europa. L’autor de la biografia ho rebla metafòricament, al principi i al final del llibre, a partir de les propietats familiars a la glamurosa Canes. Si el castell dels Vallombrosa –on Antoine Manca Amat va viure bona part de la infantesa i joventut– va deixar de ser de la família el 1936, quan a França ja governava el Front Popular de Léon Blum, el Château de la Bocca –propietat de la seva fidel muller, Medora von Hoffmann– va veure com les autoritats col·laboracionistes del règim de Vichy, tan sols sis anys després, en batejaven els jardins amb el nom del marquès. L’estiu del 1942, cal recordar-ho, havia començat la persecució implacable i immisericorde contra els jueus a l’estat francès, controlada fèrriament per Louis Darquier de Pellepoix (Caors, 1897 – Màlaga, 1980), flamant cap de la Comissaria General d’Afers Jueus francesa i hereu declarat –i malauradament destacat– dels postulats d’Antoine Manca Amat.

En una nota a peu de pàgina final, Luzzatto ens explica que no va ser fins el març del 2023 que el consell municipal de Canes va decidir de canviar el nom del parc. D’aleshores ençà, en un nou exemple d’atzar genealògic, el jardí públic homenatja la reconeguda actriu Marthe Villalonga, nascuda a l’Algèria francesa el 1932, en el si d’una família amb arrels ben menorquines.

Quedem al verger del Museu Marès de Barcelona, que diu que és el seu museu preferit. Fill de l’alta burgesia del tèxtil, filòleg i advocat, Argemí es dedica a la literatura per a fer reviure en la ficció algunes esperances efímeres de la realitat, entre més ambicions. Té una prosa exquisida i afronta les històries amb una imaginació potent, triant en certs moments el gènere fantàstic i en uns altres el costumisme. De fet, és un home amb maneres d’un altre temps, també com a escriptor. I ho viu desacomplexadament, de manera joiosa. 

És un bon lector i en el seu argumentari no para de sumar frases compostes, un coneixement ric que a voltes el porta a desviar-se de la idea principal per perdre’s en una suma de noves idees i pensaments. Però la conversa és rica i personal. Comença:

—Sóc conscient que tinc pocs lectors, però són bons i els tinc de fa anys, començant per Jaume C. Pons Alorda i continuant per Adrià Pujol Cruells, Bernat Dedéu… Els lectors que tinc són lectors que, al meu entendre, busquen en la literatura alguna cosa més que un divertiment efímer, alguna cosa més que un passatemps. És la literatura entesa com a estil, on el llenguatge té un paper central al text que arriba al lector.

—Entenc, doncs, que teniu ambició literària.
—Ambició literària absoluta. La meva ambició literària no s’atura a comparar-se amb l’últim èxit de vendes del Sant Jordi d’enguany o de fa dos anys, sinó que mira cap a un horitzó on apareixen autors com ara Borges, Bioy Casares i Pere Calders, del qual sempre recomano la novel·la Ronda naval sota la boira, que és poc coneguda; m’agrada comparar-me amb la Mercè Rodoreda de Viatges i flors, que és el primer text que en vaig llegir a setze anys i que em va deixar del tot impressionat. I quan parlo de comparar-m’hi, vull dir que la meva ambició literària és la mateixa que poden tenir aquests autors i uns altres com ara Joseph Conrad i Joaquim Ruyra. És una ambició literària basada en la construcció d’un estil i amb la tensió ben posada en l’estructura del text. És a dir, en el text per si mateix, no en el pretext.

—Què voleu dir amb el pretext?
—Per mi, el gran equívoc de la literatura catalana actual és que molts llibres es publiquen amb un pretext diguem-ne…

—Comercial?
—No. És ben just que sigui comercial, perquè formem part d’una indústria editorial. El gran equívoc de la literatura catalana actual és que molts llibres es publiquen amb un pretext de reivindicació personal de l’autor: l’autor és més important que l’obra. I, tot i que l’autor és òbviament important, perquè si no no es produiria el text, l’autor no ha d’amagar el text. Crec que és ideal que el text amagui l’autor, que el text parli per si sol.

—A què us referiu?
—Fa temps que detecto (no sols jo), amb una certa sorpresa i cansament, que hi ha molta literatura que, per a arribar al lector, n’explica el trauma.

—Parleu de l’autoficció?
—Diguem-ne autoficció, tot i que hi ha autoficció molt bona, també. I penso curiosament en autors que no són catalans, com Annie Ernaux i Patrick Modiano. Són autors excel·lents, però no fan una autoficció lacrimògena, on el trauma té el paper central del text, al contrari. Per exemple, Modiano busca la felicitat en la memòria (perquè és un autor molt proustià), en esperances que van ser efímeres, però que en el text ell fa reviure: aquesta és una de les grandeses de la literatura… L’autoficció en si mateixa no és dolenta, però la literatura que va directament a manifestar el trauma de l’autor produeix llibres que semblen sobretot sessions de teràpia, que paguem els lectors que els hem comprats.

—En contrast amb aquesta crítica que feu a l’estat de la literatura catalana, reivindiqueu la imaginació?
—Del tot. Perquè, per mi, la imaginació és l’essència de la literatura. Pensem en texts fundacionals de la literatura occidental, com l’Odissea i la Ilíada o la Bíblia. Quina explosió d’imaginació que són aquests texts! 

—Per una banda, doncs, hi ha l’estil, la forma, la llengua, i, per una altra, cal la imaginació, per a fer literatura.
—Sí. I aquest esforç penso que avui és molt més difícil que fa un segle o dos. Perquè hi ha una desconfiança en la ficció que construeix imaginació. Hi ha una desconfiança del públic general. En la literatura d’imaginació (no pas la literatura fantàstica, que és més circumscrita a un gènere), hi incloc els texts d’Homer, la Bíblia, les traduccions de Sagarra de les obres de Shakespeare, la novel·la que he esmentat de Pere Calders, els contes de la Rodoreda, les narracions de Joaquim Ruyra… Però avui aquest esforç és molt més difícil perquè la gent ha deixat de confiar en la imaginació i l’ha reduïda a la literatura dita juvenil. Avui la gent considera que la imaginació està bé, però per a nens i joves. En canvi, els adults poden acceptar la literatura, però només si tracta de temes explícitament realistes i traumàtics. Una literatura gairebé periodística, per no dir pamfletària.

—Per vós, què implica el concepte imaginació?
—Implica la projecció d’un mateix cap a la idea de l’ànima. L’ànima, que és un concepte que avui sembla inexistent, és essencial en la imaginació. La literatura ha de recuperar l’ànima en els texts. I això vol dir un sentit humà, un sentit de divinitat, fins i tot d’eternitat. Allò que els antics en deien sub specie aeternitatis (sota l’espècie de l’eternitat). La literatura ha de voler aspirar a això.

—Però, això és la imaginació?
—És la imaginació projectada. La imaginació que projectem més enllà de la realitat estricta, de la literalitat. Perquè el llenguatge és allò que ens fa humans. I l’essència del llenguatge humà és l’ànima. No parlo de religió, parlo de literatura. La literatura, si vol aspirar a una certa grandesa, a una noblesa d’esperit, que és una expressió que utilitza l’assagista neerlandès Rob Riemen, que a mi m’agrada molt… Aquesta noblesa de l’esperit per mi és meravellosa i seria molt bonic que la literatura catalana també entengués que, a banda les peripècies i els traumes de l’autor, és bonic construir llibres que vagin més enllà de la literalitat de cadascú de nosaltres, pobres humans.

—Dèieu que cal amagar l’autor, que l’autor ha de servir al text.
—L’autor és al servei del text i la manera de fer-lo més bo de llegir és entendre que la musicalitat és essencial en la literatura. Sempre he pensat que la millor virtut d’un escriptor és tenir una bona oïda musical. Josep Pla, al Quadern gris, deia que l’escriptor ha de tenir una bona salut física. Això també, perquè escriure és un esforç físic, una feina de resistència, però tenir una bona oïda musical és essencial. La prosa ha de ser fluida i musical, ha de tenir una música interna i el lector no se n’ha d’adonar. Bàsicament això és l’ofici. Una certa audàcia, fins i tot temeritat, també hi ha de ser. L’autor ha de ser reflexiu, però sobretot ha de ser molt valent.

—Queda clar que sou un gran lector, un lector afamat.
—Sóc un lector constant. Allò de nulla dies sine linea (cap dia sense una línia), jo ho aplico a la lectura, que és l’altra cara de l’escriptura. És a dir, no entenc una escriptura sense lectura. La tradició literària no és sols la dels autors catalans, sinó també la de les traduccions catalanes.

—Hi pot haver un bon escriptor que no sigui bon lector?
—Segons el meu punt de vista, no. Entenc l’escriptura com la destil·lació que apareix després d’un procés. I és un procés de lectura que pot durar mesos o anys. Perquè nosaltres, quan escrivim, som els primers lectors d’allò que escrivim. Per tant, hem de tenir una destresa a l’hora de llegir el nostre propi text. I això vol dir que, com més exigent siguis com a lector, també ho seràs com a escriptor.

—Com treballeu? Partiu d’una estructura feta o escriviu a raig?
—No em faig cap estructura ni esquema, perquè l’estructura la tinc tota al cap. No necessito escriure-la. Parteixo d’una idea, d’una intuïció, d’una paraula fins i tot, de l’impacte que m’ha causat certa lectura anterior. La meva literatura es construeix molt a partir de lectures anteriors. És a dir, aquella idea de Hemingway, que havia d’experimentar grans aventures bèl·liques, de safaris i de braus per a poder explicar-les després, la respecto, però és una visió molt nord-americana. Jo tinc una visió més europea, de conèixer la tradició, d’intentar d’assimilar-la i, a partir d’aquí, procurar fer una obra pròpia. I en faig una primera versió a mà, amb fulls de paper reciclat i llapis, i a partir d’aquí això ja és un procés. Ho passaré a l’ordinador i en faré dues o tres versions. Si l’original arriba a l’editorial (afortunadament és així aquests últims anys), el text final té poc a veure amb la primera versió.

—L’últim llibre que heu publicat és molt coral, hi apareixen molts personatges i nissagues mallorquines. No us n’heu fet un esquema per no perdre-us?
—La novel·la neix d’una d’anterior meva que es diu Les nimfes sota el sol (AdiA, 2018). En aquella obra mostrava diferents escenes de la joventut d’unes quantes dones d’una família vagament aristocràtica de Mallorca, mig inventada mig real. Era una novel·la molt gruixuda que no va tenir gaire ressò. Tanmateix, em van quedar ganes de continuar amb alguns dels personatges. A més, sempre tinc el món mallorquí com un referent familiar i cultural. Perquè la meva família materna és mallorquina. 

—I va néixer El naixement de Venus (Lleonard Muntaner, 2026).
—En la novel·la, la família estava a les acaballes i m’invento una descendent curiosa i potser falsa, que és el fruit de les relacions extramatrimonials d’un Oliver, membre de la nissaga. I aquesta descendent apareix i aixeca una gran expectació en uns quants personatges. Hi introdueixo certs esments a la meva pròpia família, els Munar de la Font, que és el meu llinatge històric real, una família que va ser ennoblida pel rei Martí l’Humà el 1401.

—La vostra literatura és certament marcada per la imaginació. Heu conreat la ciència-ficció i el món fantàstic, dos àmbits sovint encasellats en la literatura de gènere. En aquest sentit, sou un autor interessant, perquè cerqueu l’excel·lència literària sense importar-vos si feu literatura de gènere o no.
—El concepte de gènere, per mi, és bastant improductiu, poc interessant. Allò que hi ha són texts. I pots trobar autors de ciència-ficció com Karel Čapek, que va inventar el terme robot –que ve del txec i vol dir treballador–, o autors tan interessants com Isaac Asimov, Ray Bradbury i Arthur C. Clarke, que són grans escriptors. Més enllà de l’interès comercial de posar una etiqueta als prestatges de les llibreries, al final el lector es troba un text que serà ben escrit o mal escrit. Al final, tot es redueix a això.

—Però a El naixement de Venus, la ciència-ficció no hi és.
—No, perquè em permeto el luxe d’obrir el compàs de la meva ambició literària, que va més enllà de la ciència-ficció. És una novel·la inicialment realista, però que s’endinsa en el terreny de la ficció romàntica, fins i tot. I amb un gran deix sarcàtic, que no puc oblidar, perquè sempre tinc molt presents les obres de Llorenç Villalonga i del seu germà Miguel Villalonga, molt poc conegut, que va escriure una novel·la que es deia Miss Giacomini: hi apareix un personatge basat en una cupletista i trapezista que es deia Consuelo Bello, que va fer estada a Mallorca i va escandalitzar les senyores de casa bona de l’època, el 1910, que la van denunciar al governador civil. D’aquí partia la idea inicial d’El naixement de Venus. I la coralitat de personatges es deu al fet que és molt més divertit veure la realitat d’una manera prismàtica, amb molts punts de vista. Com aquella pel·lícula de Kurosawa, Els set samurais, on vas veient que la realitat no té una sola cara, sinó moltes, com un diamant.

—El naixement de Venus desconcerta quant a l’ambientació. A vegades hi ha elements que la porten a la contemporaneïtat i hi ha moments que penses que és del segle XIX.
—A mi, jugar a l’anacronisme és una cosa que sempre m’ha agradat, perquè és jugar amb la tradició. I no oblidem que Mallorca, en certs ambients, és encara una terra levítica. La tradició allà avança molt més lentament que no pas a Catalunya. A Mallorca encara hi ha una veneració per les formes antigues de la pagesia i pels senyors. Ho he viscut de petit i em fa il·lusió de portar-ho al paper.

—A vegades, llegint el llibre, feia la sensació de tenir entre les mans una obra hiperrealista en un moment de plena avantguarda. Feu una literatura aparentment fora del vostre temps.
—Del tot. 

—I això no us genera cap conflicte o contradicció?
—Cap ni un. Al revés, faig aquesta literatura amb orgull, plaer i alegria. Una literatura fora de temps, quina meravella! En una època en què tothom fa el mateix o gairebé, si més no en català, em considero com un peix que va contra corrent com els salmons o com una mena d’alienígena dins la societat catalana, i ho reivindico amb alegria. Perquè fer alguna cosa diferent vol dir que pot cridar l’atenció del lector. Una cosa que surti del corrent, penso que és molt interessant.

—Per a entendre la vostra personalitat literària, hauríem d’entendre una mica el vostre context personal. De quina família veniu?
—Vinc d’uns Argemí de Terrassa que al segle XIX van tenir un cert paper preeminent en allò que en diríem l’alta burgesia: un rebesavi meu, Narcís Argemí i Vendrell, va ser batlle de Terrassa, del 1881 al 1883. Va tenir relació amb Amadeu de Savoia –no m’ho invento, eh!– i més tard amb Alfonso XII. Quan Alfonso XII venia a Terrassa, anava a dormir a casa dels meus avantpassats. Això és una pura anècdota, perquè ja no existeix ni la casa ni els avantpassats, només existeixo jo explicant-ho. Però hi havia un germà del meu avi, Francesc Argemí Solà, que va ser un home molt interessant: era un jugador d’hoquei sobre herba que va participar en els Jocs Olímpics l’any 1928 a Anvers, cosa que em fa una il·lusió extraordinària. A mi, de petit, em deien que m’assemblava a en Francesc Argemí. Ell també era director de cinema amateur i va fer un film seleccionat per la Filmoteca de Catalunya, que es diu La volta al món, que va guanyar un premi al Festival de Berlín dels anys trenta. No sé si Hitler ja era al poder. És un viatge al voltant del món sense sortir de Barcelona. Es pot trobar a YouTube.

—I això que deia la vostra família, que us assemblàveu a aquest besoncle? Ja teníeu inquietuds culturals de ben petit?
—M’ho deien perquè tenia una personalitat molt marcada, molt forta. Alhora, era un lletraferit ja de ben petit, perquè vaig començar a escriure històries a deu anys. Escrivia a màquina, amb una Olivetti que em van regalar per la comunió, novel·les policíaques i d’aventures, en castellà. L’aprenentatge en català va venir de mica en mica. Les primeres narracions que vaig llegir en català van ser les de Joaquim Ruyra, que per a mi sempre ha estat un referent.

—Hi havia llibres a casa vostra?
—Sobretot hi havia llibres mallorquins. Eren de la meva mare, que era una dona a qui agradava molt de llegir. Quan era una joveneta, a la llibreria Moll, on hi havia Francesc de Borja Moll i una joveneta Aina Moll, es va comprar la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. La meva mare ha estat molt important en la meva formació personal i cultural. La primera gran influència cultural ve de la mare. El meu pare era un home diferent, un enginyer del Químic de Sarrià, una mena d’home de món que m’ha influït en unes altres coses.

—Sou filòleg i vau estudiar dret. Us guanyeu la vida fent d’advocat?
—Sóc una persona que afortunadament tinc recursos propis i em puc dedicar a la literatura. No exerceixo d’advocat, però vaig treballar molts anys en una empresa del meu pare dedicada al tèxtil, que desgraciadament va desaparèixer. La formació jurídica sempre m’ha estat molt important, essencial, també per a entendre el món, aquest món caòtic en què vivim.

—En la vostra carrera literària heu passat per unes quantes editorials: vau debutar a 3i4, després vau passar per Quaderns Crema, Males Herbes, AdiA i, d’uns quants anys ençà, a Lleonard Muntaner. La darrera etapa a Lleonard Muntaner ha estat molt fructífera per a vós i va lligada a la figura de Jaume C. Pons Alorda, que us ha fet d’editor, a la col·lecció Debiaix.
—N’estic molt i molt content, perquè un autor allò que cerca és una certa permanència i que una editorial no sigui només per a publicar un llibre. Amb les editorials anteriors a Lleonard Muntaner també hi havia l’expectativa de continuar publicant-hi, però les peripècies de les vides editorials del País Valencià, de Catalunya, ho fa molt improbable, si més no en el meu cas.

—Què demaneu a un editor?
—Un editor ha de ser un company de viatge i si és un amic, encara millor. És un company de viatge que t’aconsella, que et diu si vas per bon camí o no vas per bon camí, i ha de ser una persona amb un gran coneixement de la tradició literària també. I trobar això és com trobar un tresor.

—Lleonard Muntaner és una de les editorials més interessants actualment en el panorama literari català.
—El catàleg de l’editorial Lleonard Muntaner és un dels grans secrets desconeguts pels lectors catalans. Potser pel fet de ser una editorial mallorquina no hi posen tanta atenció. Penso, per exemple, en la poesia de Cărtărescu. La seva poesia completa es va publicar primer en català a Lleonard Muntaner que no pas en castellà. No sols creen un bon catàleg, sinó que a més s’avancen a les edicions castellanes. Fan una feina formidable i capdavantera en el món editorial.

—Això em fa pensar en una pregunta que us volia fer i que havia oblidat: a El naixement de Venus incorporeu la variant mallorquina amb una gran naturalitat.
—M’hi ha ajudat tenir uns editors mallorquins com els que tinc, que han estat al meu costat orientant-me. Tot i que essencialment he volgut fer aquesta bona aportació, com la vaig fer a Les nimfes sota el sol, que és com El naixement de Venus multiplicat per vint. Una novel·la balzaquiana, va dir Lluís Calvo que era El naixement de Venus. I deixa’m fer esment d’un fet que em fa molta il·lusió, perquè en quedi constància: la primera novel·la que vaig publicar amb Lleonard Muntaner, que es diu L’àngel de Santa Sofia, que és una novel·la ambientada a Torí, protagonitzada per un poeta català que es diu Josep Palau i Fabre, que trobem en un congrés de demonologia organitzat per l’Església catòlica, doncs aquesta novel·la s’ha traduït a l’anglès per Fum d’Estampa Press, que actualment forma part del grup Deep Vellum Publishing. I això m’omple d’orgull.

—Vau convertir Josep Palau i Fabre en un personatge de ficció?
—Sóc un gran lector i un gran admirador de Josep Palau i Fabre i un petit amic de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Els contes de Palau per mi són magnífics. La tesi doctoral del diable considero que és millor conte català de la nostra era.

—Per acabar, trieu un escriptor de la literatura catalana que considereu que no ocupa el lloc que hauria d’ocupar.
—Ramon Vinyes. La gent només el coneix perquè García Márquez a Cien años de soledad  l’esmenta com “el sabio catalán”. Vinyes va obrir una llibreria a Barranquilla (Colòmbia) i hi acollia tot de joves aspirants a escriptors, entre els quals hi havia el jove Gabo. Però els contes de Ramon Vinyes, publicats a Males Herbes –Entre sambes i bananes i A la boca dels núvols, en un sol volum–, són d’una imaginació tan desbordant, ambientats en llocs tan exòtics, amb un estil tan extraordinari, que de gran vull ser com Ramon Vinyes!

Però qui era Marta Mata i per què el seu llegat encara és tan important a l’escola catalana contemporània? Mata va ser sobretot pedagoga i mestra, tot i que la seva biografia és plena d’accions fonamentals sense les quals seria difícil d’entendre la renovació pedagògica a casa nostra. Va ser una de les fundadores de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que, d’ençà del 1965, en plena clandestinitat, ha estat un dels pals de paller de la construcció de les noves maneres d’ensenyar al nostre país.

Mata va exercir també una intensa activitat política a partir de la transició. Ocupà càrrecs tant a les institucions espanyoles com a les catalanes, centrada en l’educació, l’escola, la llengua i la cultura. Figura vinculada d’ençà del 1976 al PSC, va exercir de diputada i senadora a Madrid, de diputada al Parlament de Catalunya i de regidora a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser responsable de l’àrea d’Educació del 1987 al 1995; i també diputada a la Diputació de Barcelona, del 1987 al 1991. Entre els nombrosos projectes educatius i lleis que va impulsar, hi ha tots els que tenen relació amb la normalització lingüística.

Per si tot això no bastés, va obtenir guardons i reconeixements importants com ara la Medalla d’Or de Barcelona al Mèrit Científic, el 1997; la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, també el 1997; el doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1999; i el premi Ramon Fuster el 2002; a més de la Medalla d’Alfons X el Savi el 1990. 

Marta Mata va ser també una escriptora molt prolífica. Va publicar centenars de texts i articles en revistes generalistes, especialitzades i a la premsa; va adaptar obres literàries i contes; va preparar materials per a mestres, sobretot de didàctica de la llengua i la literatura, i va publicar assaigs pedagògics de primer ordre. Potser el més conegut és Per avançar en l’educació, publicat per Eumo, en què va reelaborar alguns dels seus pensaments i treballs anteriors i va refermar els eixos de la seva proposta pedagògica, que, tal com explica la seva fundació, són: educació i escola pública com a motor de justícia social; una escola centrada en l’infant que fomenti la participació i la lectura; formació dels mestres com a clau per a una bona educació; drets de l’infant i relació entre educació i ciutadania; i finalment la llengua i els llenguatges com a eix educatiu.

Per avançar en l’educació va ser un dels punts de partida de la conversa entre Maria Carme Bernal i Isabel Muntañà, perquè la professora Vanesa Amat partia de fragments d’aquell text per guiar les intervencions. La intenció era que tot plegat servís de baula entre l’experiència de Marta Mata, la de Bernal i Muntañá i els futurs mestres que s’han d’incorporar a les aules i que tindran l’envit d’ensenyar a llegir i escriure ben aviat. L’acte anava adreçat al públic general, però molt especialment als alumnes d’educació infantil i primària.

Impulsar la literatura infantil i juvenil

I quines lliçons principals se’n poden extreure? Doncs la primera és la voluntat de Marta Mata i de bona part dels mestres que optaren per la renovació pedagògica de fer país i situar l’educació al centre de la vida dels infants, una educació que, segons Muntañà, tenia tres eixos: l’escola, les extraescolars i la vida pública, això que actualment s’anomena “educació 360°”.  A l’hora de fer país –o, més ben dit, salvar el país–, era fonamental d’impulsar la literatura per a infants i joves en la nostra llengua després de l’ensulsiada de la guerra de 1936-1939. Abans de la contesa, la literatura infantil (sobretot) i la juvenil a casa nostra havia tingut una època d’esplendor que va costar força de recuperar. Un dels elements clau, en què també es va implicar Marta Mata, va ser la creació de Cavall Fort, que va significar poder començar a substituir els productes infantils exclusivament en castellà per materials fets en la nostra llengua i, a més, amb un fort assessorament pedagògic. Les dues ponents remarcaren també la importància per a la represa de la literatura infantil i juvenil en català d’autors que també varen ser mestres, com és el cas d’Emili Teixidor. Precisament, la Universitat de Vic és la dipositària del fons de Teixidor.

La segona lliçó clau és el paper de l’escola en la formació lectora, d’una banda, i en l’extensió de l’hàbit lector, d’una altra. Tant Muntañà com Bernal recordaren que a casa seva hi havia hagut molt pocs llibres, però en canvi una gran tradició d’explicar històries oralment. Les mares, sobretot, varen ser les transmissores de tota una tradició narrativa oral que les va influir de manera decisiva. “Ara mateix l’escola és un factor clau, una força compensatòria per a combatre les desigualtats dels nuclis familiars i, per tant, el mestre ha d’entendre que és un factor motivador decisiu per a la construcció del futur lector.” Bernal també va insistir en el fet que l’aprenentatge de la llengua ultrapassa l’aspecte instrumental i arriba a l’aspecte antropològic: “És allò que ens fa com a persones i incideix en la personalitat dels nens.”

Dedicar-hi hores i conèixer els materials

Muntañà també recordà la responsabilitat dels mestres en l’aprenentatge de la lectoscriptura. “Aprendre a llegir i a escriure implica tot un seguit de tècniques i passos que els infants no fan per si sols. Els mestres han de dominar la tècnica i buscar bons materials. Han de saber quins textos triar i han d’estar disposats a dominar les tècniques, des de la lectura en veu alta fins als jocs lingüístics.” Les dues ponents recordaren el paper de Mata com a creadora d’aquests materials de qualitat en un moment en què calia fer-ho tot pràcticament partint de zero. I, és clar, practicaren amb l’exemple, llegiren en veu alta versions diverses de La caputxeta vermella. “Perquè nosaltres no creiem en les cancel·lacions –van dir–, els textos literaris són textos i prou.” Així mateix, remarcaren que els mestres havien de tenir habilitats en la selecció, en la lectura i en la formació lectora, perquè no basta fer que les criatures llegeixin, sinó que han d’aprendre a llegir bé. I la clau ja l’havia donada Marta Mata: “Això són hores de dedicació, conèixer els materials i estar al dia”, precisament en un moment en què la literatura infantil i juvenil del país viu un excel·lent moment de forma, amb propostes molt originals i molt bona edició –tot i que, de vegades, amb texts massa supeditats a les imatges.

Evidentment, la biblioteca escolar hi té un paper primordial, en tot plegat. Muntañà va dir que s’ha de concebre d’una manera diferent: ha de ser un agent dinamitzador de lectura que també ha de dinamitzar l’escola. Recordem que el Pla Nacional de la Lectura determina que tots els centres públics han de tenir una biblioteca escolar, i això en aquest moment tan sols ho compleix el 40%. Això implicaria també que els 2.700 centres escolars públics haurien de tenir un bibliotecari o professor alliberat fent-ne les funcions, però la realitat és que moltes biblioteques escolars tenen personal durant poques hores, majoritàriament pagat per les AFA. Per tant, som a una distància abismal d’allò que el pla determina.

Tot plegat serà important per a aconseguir bons lectors, “que són els que es concentren, els que rellegeixen i els que comparteixen allò que han llegit”. Bernal va remarcar la fórmula màgica que ja expressava Mata: “Cal que els mestres es preparin, que coneguin la feina i els materials, o que els preparin, que tinguin la biblioteca del mestre. També la de l’infant és important, però sobretot la del mestre. I que siguin ben conscients que els infants són uns grans detectors de literatura, uns bons escoltadors als quals agraden molt els jocs de paraules. I cal anar a buscar els elements motivadors per ensenyar-los a llegir i escriure.”

Sembla tot molt obvi, però caldrà demanar-se també quants futurs mestres gaudeixen de la lectura i estan disposats a encomanar aquesta passió que tenien Marta Mata i les seves deixebles.

Amb aquesta mirada lírica, crítica i diversa, partint de la diversitat de veus del panorama poètic català i internacional, Manuel Forcano i Anna Gual han pensat el programa del festival Barcelona Poesia, que es farà del 14 al 21 de maig, en espais diversos de la ciutat i amb epicentre al Verger del Museu Marès. La imatge del cartell és ben explícita: un ull definit a partir del vol de molts ocells. Un ull que és el de Blai Bonet, un dels poetes i escriptors que s’homenatgen, coincidint amb el centenari del seu naixement. 

Inauguració i cloenda

La inauguració del festival es farà el dijous 14 de maig a les 19.00 a la sala Paral·lel 62, amb el pregó de la poetessa Marta Pessarrodona titulat “La paraula obre el món” i un recital de poesia de l’autora a càrrec de Maria Dolors Coll Magrí i Andreu Gomila, també poetes. Tancarà l’acte una actuació del grup valencià Versonautas, amb el músic Roqui Albero i l’artista Anna Sanahuja.

La cloenda del Barcelona Poesia, com és tradició, serà el dijous 21 de maig amb la Nit del Palau, 41è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, al Palau de la Música Catalana les 20.00. Hi participaran set poetes i enguany s’ha posat l’accent en l’est i el sud, territoris que no havien tingut gaire  presència els anys anteriors: el poeta turc Adnan Özer, multipremiat a Turquia, escriptor, traductor, amb una veu molt lírica, amarada de misticisme i amb una gran força metafòrica; Mamta Sagar, poetessa índia en llengua kannada (una llengua antiga que no s’ha sentit abans a la Nit del Palau), també cineasta i activista política, sobretot en la defensa dels drets de les dones; Koleka Putuma, jove poetessa sud-africana, una de les veus més potents, que aborda amb potència i claredat qüestions de raça, gènere i identitat; és una spoke artist i el seu llibre Collective amnesia és el llibre de poemes més venut al seu país; és tota ella un espectacle; Bewketu Seyoum, poeta etíop d’Addis Abeba que recitarà en llengua amhàrica, també psicòleg educatiu, molt premiat i reconegut com a prosista però conegut sobretot com a humorista. Hi haurà també Míriam Reyes, poetessa d’Ourense (Galícia) i també traductora establerta a Barcelona del 2000 ençà, Premi Nacional espanyol de Poesia 2025; Eduard Sanahuja, poeta i professor honorífic de la Universitat de Barcelona, fundador de l’Aula de Poesia de Barcelona, Flor Natural el 2016 per Teories del no; i Susanna Rafart, poetessa, novel·lista, assagista, traductora, dramaturga, molt premiada, amb una veu íntima, delicada i molt intel·lectualitzada.

Commemoracions

Blai Bonet, Joan Alcover i Clementina Arderiu són els poetes commemorats enguany per les institucions i dels quals es podrà escoltar la poesia en actes i espectacles diversos. També es recordaran i celebraran dos poetes estimats i ja traspassats: Francesc Garriga i Màrius Sampere.

En relació amb l’Any Joan Alcover, de qui es commemora el centenari de la seva mort, es farà el recital Les rompents de l’infinit: terra i dolor en Joan Alcover (15 de maig, 18.00, Verger del Museu Marès) i hi recitaran Biel Mesquida, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i l’actriu i poetessa Berta Giraut, amb conducció de l’editor Ignasi Moreta.

Clementina Arderiu, de qui es commemoren els cinquanta anys de la mort, serà recordada i reivindicada com a poetessa en el recital-concert d’homenatge Dues cares dono al riu, amb veus joves: Ria Dueñas, Auró Vernet, Enric Massip, Carme Alegre, Víctor Inskipp i Llull Riba (20 de maig, 19.00, al Born).

I per celebrar la poesia de Blai Bonet s’hi dedicarà tota la tarda del diumenge 17 de maig amb tres propostes: a les 17.30, a la Casa Toni Catany, l’estudi i habitatge d’aquest fotògraf mallorquí amic del poeta, s’hi farà el recital Blai Bonet: els ulls i la mirada, amb els poetes mallorquins Carles Rebassa, Miquel Bezares i Glòria Julià. Incorporar aquest espai tan especial és una altra de les perles del festival. Com que té una cabuda limitada, cal reserva prèvia. La mateixa tarda també s’ha programat al Born el concert-recital Polsim de dol, amb el grup Ölivias i el poeta Joan Rotger Julià (a les 20.00). I al Born mateix, a les 21.00, l’homenatge a Blai Bonet es clourà amb l’espectacle El verd també era, en què Clara Fiol, Miquel Aguiló, Aina Crespí, Maya Triay, Mariona Jaume, Joan Vallbona i Juanro Campos construeixen un biopic escènic, fragmentari i viu marcat pel gest, la música, la paraula i la dansa. És un espectacle amb la col·laboració de la Universitat de les Illes Balears.

Dins el festival, hi haurà la cerimònia de lliurament del premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona al poeta Martí Sales i Sariola, pel seu llibre Descripció del món (18 de maig, 18.00, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona). L’obra arribarà a les llibreries el mes de juny i és publicat per Godall Edicions.

Dolors Miquel, Josep Maria Flotats, Emma Vilarasau, Marina Rossell

Una de les grans poetesses del país, Dolors Miquel, farà el recital El teatre dels teus ulls, acompanyada pels poetes Jordi Cornudella i David Castillo al Born (dia 17, a les 19.00).

A la Pedrera hi haurà el recital-concert La poesia dels Nabís. Recital de poesia francesa, en el marc de l’exposició en curs dedicada al grup pictòric dels Nabís, amb l’actor Josep Maria Flotats recitant en francès i la interpretació en directe del trio The Rest Project, format per Maria Florea, Lara Fernández i Daniel Claret.

També relacionant poesia i arts visuals, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) es farà un recital de poesia de Mercè Rodoreda dins el programa de l’exposició “Mercè Rodoreda, un bosc”, amb les interpretacions d’Elvira Prado-Fabregat i dels espais sonors creats per Carles Viarnès (18 de maig, 19.00).

I al CaixaFòrum es presentarà el recital Venus i Adonis. Poema de W. Shakespeare (dia 19, 20.00), amb els actors Emma Vilarasau i Jordi Bosch i el guió musical de Lluís Claret.

També actuarà la cantant Marina Rossell, acompanyada pel músic Xavi Lloses al Born (dia 20, 21.00).

Més propostes internacionals

La programació també compta amb tres actes internacionals destacats. D’una banda, al jardí de la Fundació Muñoz Ramonet, hi haurà el recital Quatre punts cardinals de la mirada (15 de maig, 19.00), amb els poetes Julian Zhara (Itàlia), Hug Casals (Països Catalans), Teresa Sperling (Alemanya) i Jérôme Pinel (França). És una col·laboració amb el Clúster EUNIC de barcelona, la xarxa europea d’organitzacions i instituts nacionals dedicats a les relacions culturals. 

A l’Ateneu Barcelonès es farà el recital Mirar des de fora amb poetes convidats per la xarxa de festivals de poesia europea Versopolis: Fatemeh Ekhtesari, poetessa, escriptora i cineasta independent iraniana establerta a Noruega, construeix una obra incisiva i valenta que qüestiona els límits imposats al cos i a la llibertat d’expressió; i Hamed Abboud, poeta sirià establert a Àustria, ofereix una mirada irònica commovedora sobre l’exili i la vida reconstruïda lluny de casa. 

Podeu consultar tot el programa.

El 2021, Suau va proposar a Debon que interpretés una composició de Bujosa en la presentació del llibre Cignes tenebrosos (Cossetània). Aquella proposta va ser l’inici d’una col·laboració que ha anat creixent fins a concretar-se en un disc homònim editat per Cucavela Records.

L’àlbum reuneix setze peces que combinen texts recitats de Suau mateix i la veu cantada de Debon, acompanyats de piano i d’un quartet de corda. A més, es complementa amb un recital en directe amb què volen acostar la poesia a nous públics. Tots tres ens atenen en una terrassa d’un bar cèntric de Barcelona.

—Tots tres teniu una gran amistat de fa anys. Com ha estat fer el pas a treballar plegats en un projecte artístic?
—Pere Suau [P.S.]: Va ser una mica culpa meva. És ver que fa molts anys que ens reunim setmanalment. Inicialment, era per veure els partits del Barça, però vint anys després ja són només una excusa per a veure’ns. En aquests sopars es parla de mil coses, i fa uns cinc anys vaig demanar al Pau [Debon] que cantés un poema meu en la presentació d’un llibre meu a Palma. Amb en Toni [Bujosa] ja havíem treballat abans i es va encarregar de musicar el poema. I aquí neix aquesta posada en comú. A partir d’aquí, s’hi van anar afegint poemes i, a poc a poc, hem arribat fins al disc. Aquesta és la gènesi.

—El fet de ser tan bons amics ha fet el procés de creació del disc més fàcil o més difícil?
—Toni Bujosa [T.B.]: Ha estat un procés molt natural, perquè va anar creixent i agafant forma fins que ja el teníem molt rodat, i ficar-nos dins l’estudi va ser un pas molt natural, perquè no havíem de crear res, ja estava tot creat, només era reflectir el que havíem fet.
—Pau Debon [P.D.]: No hi ha hagut cap fricció, perquè el projecte ha vengut per casualitat i la inèrcia de tres amics que fan coses plegats. Ha estat tot molt fluid, com també ho han estat els recitals, i això és la base que ens fa contents del projecte fins ara. Som amics i no tenim pretensions. Hem fet això, que tingui el recorregut que tingui, però per damunt de tot som tres amics i ens ho hem de passar bé. En el moment que veiem que la fórmula no funcioni, plegarem.
—P.S.: Tenim molt i molt clar que la nostra amistat està molt per sobre d’aquest projecte. I, com bé diu en Pau, el dia que no ens ho passem bé, ho deixarem i continuarem anant a fer sopars per xerrar de política, de família…
—T.B.: I de receptes de cuina!

—En una entrevista a iCat, comentàveu que havíeu posat la música al servei de les paraules. Era important que el component poètic quedés davant del musical?
—P.S.: Una de les coses que en Toni ha tengut molt clara des del principi és que això era un projecte de poesia i que, per tant, s’havia de centrar en l’objecte poètic, que era el poema. Ha fet una música que acompanya molt bé els poemes, però no és només un acompanyament musical. El que fa en Toni és una interpretació pianística de cada poema. I després, uns els ha cantat en Pau, i uns altres els he recitat jo, segons com ell ho ha volgut.

—De fet, hi ha dues peces que no tenen ni part cantada ni part declamada. Són una interpretació del poema amb el piano. Com heu treballat la translació d’una obra que es basa en paraules a la música?
—T.B.: Hi ha molta música instrumental feta a partir d’idees anteriors, sigui una història o un poema, com és el cas. És una ajuda, perquè, per exemple, un poema ja et marca la forma de com ha de ser la peça, l’estructura. Per tant, hi trob una certa naturalitat.

—També explicàveu que aquesta unió entre poesia i música ja hi era en rituals poètics de fa milers anys. En què consistien aquests rituals?
—P.S.: El recital inclou dos Himnes Òrfics, que són versions que vaig fer d’uns antics himnes grecs que em van enamorar. I el que feien era reunir-se un grup de gent reduït, unes trenta o quaranta persones, recitaven aquests poemes sempre acompanyats de música i espargien unes aromes per entrar una mica en trànsit. Era la manera de viure el fet poètic. I aquesta idea, que és molt senzilla i molt antiga, no dic que sigui la idea que nosaltres hem volgut fer, però de manera involuntària és allò que acabam fent. Per això, quant a escenografia i il·luminació, intentem de ser molt simples, perquè volem que sigui la paraula dita i la paraula cantada les que tinguin protagonisme. Intentem d’entendre això com un conjunt, com el que seria el fet poètic: que algú rep la paraula dita, cantada o musicada; i en gaudeix i, en certa manera, en queda transformat perquè aquest món li ha suggerit alguna cosa.

—En un món com l’actual, com més va més sobreestimulat, més instantani i amb més impulsos, presentar un projecte com aquest, que ha de ser gaudit amb tranquil·litat i que demana una atenció real, té un punt de contracultural?
—T.B.: Avui en dia sembla que tot ha de ser molt immediat. I ens passa a tots. Però, almanco, el fet de poder estar una hora o una hora i mitja assegut gaudint d’aquest recital et dóna un cert marge per a reflexionar sobre les coses i, almanco, tenir un moment de pau dins d’aquesta vida. Crec que ho necessitam tots, nosaltres els primers. Tal vegada, no sé si és un tòpic, però la gent que venim de Mallorca en general som tranquils.
—P.D.: Una de les coses que ens fan molt contents dels recitals és que hem aconseguit que vingui gent i estigui més d’una hora concentrada i gaudint. Hi ha una part de gent que ve i que no és consumidora de poesia. I vénen potser sense saber ben bé si els agradarà, i entren en aquest món que proposem i se’ls fa curt. I això, en un món com el poètic, és complicat. I per això estam molt satisfets. En Pere posa en context cada poema i això, juntament amb la música i la variació entre recitar i cantar, fa un espectacle molt bo de digerir.

—Aquests darrers mesos, la situació d’emergència lingüística que viu el català ha centrat el discurs públic. En el camp musical sí que sembla que hi ha una indústria que funciona, però potser la poesia queda una mica oblidada. Quin moment viu la poesia en català?
—P.S.: Una cosa és la producció poètica que es fa i una altra és la repercussió que té. Vivim un moment esplendorós de la poesia en català. Hi ha moltíssimes editorials que fan molt bona feina, hi ha molts de poetes i poetesses escrivint i, realment, a mi se’m fa impossible llegir tot el que es publica. Em sobrepassa. Per tant, en aquest sentit, la poesia viu un bon moment. Ara, com tot això acaba tenint un ressò o una repercussió és una altra història. Tal vegada, avui en dia hi ha grans poetes que publiquen i passen molt desapercebuts i potser d’aquí a cinquanta anys en serem molt més conscients.

—Costa, que la poesia arribi al gran públic?
—P.S.: La poesia sempre ha viscut en aquest terreny d’allò més reduït, més outsider, més fora de la cultura de masses. Crec que també és el seu lloc, perquè moure’s en aquest espai permet una llibertat creativa que és l’essència de la poesia. Els qui fem poesia sabem que ho fem per a nosaltres mateixos i quatre coneguts i això ens aporta una llibertat que probablement uns altres gèneres no tenen, perquè estan més condicionats per unes vendes i un màrqueting. I aquesta és la gràcia, és el contrapunt poètic.

—En aquest sentit, creieu que un projecte com aquest pot fer la poesia més accessible?
—P.D.: Sí, totalment. És un recital ideal per això, perquè es contextualitza tot allò que s’escolta. Això no vol dir que s’expliqui el poema, però sí que es guia per on va cada peça per facilitar l’entrada en un món tan difícil com el de la poesia a la gent que no som, i m’hi incloc, lectors de poesia. Crec que darrerament hi ha molts poetes i poetesses joves que intenten d’acostar la poesia a la gent, amb idees diferents, trencant formats més clàssics i intentant que la gent no tan sols visqui els poemes, sinó que visqui una cultura poètica.
—P.S.: La manera com enfocam el projecte té dos elements que poden fer que al públic no tan acostumat a la poesia se li faci mengívola: l’un és la presència d’en Pau, una veu icònica de la música pop que atrau un públic que tal vegada un recital específic de poesia no atrauria. I després intentem d’obrir portes perquè aquella persona que no és tan lectora de poesia s’hi senti còmoda i que no se senti distant d’allò que feim.

—Aquesta setmana ha fet quaranta anys de l’aprovació de la llei de normalització lingüística a les Illes. Com veieu la situació de la llengua?
—T.B.: Parlar la nostra llengua és avui dia una lluita diària. S’ha de ser conscient que, cada vegada que no es parla, es perd un poc. I no sempre és fàcil. Tota la gent que la parla hauria de continuar-ho fent per evitar-ho.
—P.D.: El que passa a les Illes és molt semblant al que passa al Principat. És un problema històric que es va eternitzant. És a dir, ve gent d’altres llocs, amb una altra llengua, i pot viure perfectament amb aquesta altra llengua. I em sembla perfecte. Però no ens deixa viure nosaltres amb la nostra. Com a mínim, a Mallorca no passa. Els parlants de llengua catalana ens trobem amb molta molèstia, no el podem xerrar perquè no ens entenen! I aquesta és la gran diferència. A un castellanoparlant l’entenen a tot arreu sense cap problema. A un catalanoparlant, no. I a la nostra terra. I això és el mal endèmic que tenim. I que té mala ferida. I a casa nostra, crec que tenim dret de xerrar la nostra llengua i que ens entenguin. Si hi véns, com a mínim l’has d’entendre. No et dic que la xerris, però entendre-la és el mínim. Em sembla tan bàsic, això… I fa tants anys que estem així i no hi ha manera d’avançar!
—T.B.: Hem tornat enrere, perquè ara, en segons quins llocs fins i tot perilla que puguis parlar.
—P.D.: A Mallorca hi ha llocs que ja no pots parlar ni el castellà!
—P.S.: Vivim un procés de globalització galopant en tots els sentits, cultural, gastronòmic i també lingüístic. Nosaltres som una llengua minoritària, si a damunt hi ha un procés com aquest, tot es fa cada vegada més complicat.
—T.B.: I no és tan sols un tema de la gent castellanoparlant que no vol entendre el català, ara ja hi ha gent anglosaxona que no li interessa el català. Formen la seva comunitat i viuen com si estiguessin al seu país. I tu els fas nosa.

—Té solució, això?
—P.S.: La clau som els parlants! Trobes molta gent que xerra català i que té una facilitat increïble per a girar la llengua. Un catalanoparlant i un castellanoparlant podem mantenir una conversa de manera perfecta i, a vegades, no assumim aquesta naturalitat. És el gran repte que tenim. Els qui xerrem català hem d’intentar ser fidels a la nostra llengua, perquè si no, malament. Tenim aquest deute moral.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare va fer carrera, va estudiar estudis superiors i va opositar al Banc Central. Amb vint-i-dos anys o vint-i-tres va ser la primera dona de l’estat que va guanyar la plaça. La meva mare prometia molt i la van obligar a deixar la feina perquè es va casar. Fins a l’any 1961, les dones casades havien de renunciar al lloc de feina. És terrible.

—Magda Oranich em va explicar que hi havia matrimonis que es divorciaven perquè així la dona deixava d’estar casada i podia mantenir la feina.
—Doncs sí, hauria estat molt bé, la veritat, perquè tota la vida va repetir: “Quan em quedi vídua ja tornaré al banc.” Li feia una il·lusió! I tots una mica compartíem aquest tarannà de “quan et quedis vídua, anirem de viatge”. I es va morir ella primer: el meu pare encara és viu. Vint anys després, en té noranta-cinc, encara ens fa anar de corcoll. La vida és així.

—Maite Carranza… i de segon cognom?
—Gil-Dolz del Castellar. Sí, venia de família bé, la meva mare. El seu pare era valencià, havien estat nobles, comtes, eren rics, tenien propietats, però ho van perdre tot amb la guerra perquè es va morir el seu pare i la meva àvia, vídua, només tenia diners invertits. I es va quedar sense calers, perquè els diners de la República no valien res. I va començar de zero.

—Quants germans sou?
—Quatre, jo sóc la gran. Marca molt, això de ser la gran. Vaig deixar de ser una nena a dinou mesos. D’ençà dels dinou mesos em van dir: “Tu ets la gran, tu ets la gran.” No he pogut ser mai una nena. Alguna vegada, a l’adolescència, sí que vaig dir: “Mira, prou, s’ha acabat, faig ximpleries, perquè és que ja n’hi ha prou, de reprimir-me tant i dir que sóc la gran!”

—Tinc un germà, molts anys editor, que sempre formava part del jurat del premi literari a l’escola dels seus fills. Un any el va guanyar una història d’abusos físics a l’escola escrita del punt de vista de la víctima. Doncs l’autor era l’abusador, que s’havia ficat en la pell de les víctimes.
—Ostres, que bo!

—Em va fer pensar en la ment fosca dels nens. Ell deia que, a deu anys, els contes que escriuen ja poden ser bèsties. Abans, flors i violes.
—Diria que és als dotze, quan passen a l’institut. El salt és molt bèstia i a vegades no es fa bé. Abans es feia als catorze. I ara es fa sense tenir en compte que això trenca la protecció del nen o la nena. I com que després ha vingut internet i han arribat els mòbils, s’han perdut moltíssims nois i noies. “Ja ets un home i ets una dona.” No, no són ni homes ni dones, tenen tota la vida per a ser-ho. Una nena pot tenir la regla a dotze anys, però no és una dona. I això és un error molt gros que s’ha comès.

—Quin error?
—El gran error es va cometre amb aquest salt a l’institut als dotze i no als catorze. Jo tenia llibres que eren per a primer de BUP (catorze anys o quinze) i els protagonistes tenien catorze anys o quinze, i obrien els ulls a l’amor, a l’amistat, al viatge i a la descoberta del món. Era una edat que encaixava plenament amb l’adolescència. I la sorpresa va ser que, quan es va modificar el pla d’estudis, van donar els mateixos llibres a primer d’ESO (dotze anys) que abans donaven a primer de BUP (catorze anys). I els professors deien: “És que no entenen res, és que tenen un nivell baixíssim.” I jo els deia: “És que són dos anys més petits que abans.” Hi va haver una confusió global, sense malícia. I aquí s’ha quedat la cosa.

—Aquí s’ha quedat?
—Benvinguts els instituts escola! Aquí sí que mantenen una tutorització dels nanos fins a aquesta edat més fràgil de tercer d’ESO. Però aquest salt tan brusc als dotze ha estat una barbaritat que ha afectat aquests darrers vint anys o vint-i-cinc.

—Teniu llibres en què surt el tema dels abusos sexuals (Paraules emmetzinades). Els proposen a nens de dotze o s’esperen que en tinguin quinze?
—Vaig haver de posar al darrere de Paraules emmetzinades la falca “per a majors de 16”. Així i tot, m’he trobat amb professors que em convidaven a tertúlies amb nens de segon de l’ESO. I els deia: “De cap manera! I, si us plau, treu-lo de la lectura de classe, passa-ho a quart d’ESO.” Una mare em deia: “És que el meu fill és molt espavilat i llegeix molt bé.” I aquí hi ha també un error: poden ser molt llestos, però no són madurs. A l’altre extrem, alguns em van dir: “No entrarà mai a les escoles.” Ells se sexualitzen a una velocitat brutal i miren pornografia, però els llibres per a joves estan controlats per un munt de censures que hi són per por de les famílies, de les escoles.

—La informació dels nens, d’on la traieu?
—Puc tenir dues mirades. La mirada d’adulta: “Coi, nen, vols fer el favor de callar!” Però també et fiques dins aquests nens que fan la guitza i dius: “Pobres nanos, no tenen espai propi.” Hi ha literatura juvenil i infantil que porta la moralitat superficial posada i és com aquells manuals de com han de ser els bons nens i les bones nenes. La bona literatura infantil i juvenil és la que s’escriu de la perspectiva de totes les etapes possibles d’aquest creixement de l’infant.

—L’Anaïd seria el vostre protagonista estrella?
—Crec que no. Però l’Anaïd va ser en el seu moment un personatge que va trencar motlles: era una nena tímida i massa responsable i feia veure que era idiota a classe, o hi responia malament, perquè no se’n fotessin els companys. És a dir, interpel·lava una part de les lectores i els lectors. Per no sobresortir, per la timidesa, intentava de no destacar. Era un personatge antiheroi. Però, en canvi, la seva mare era un personatge explosiu, rebel, enamoradís: hi ha un amor molt passional, hi ha tot un anar en contra de les coses estipulades, és la rebel·lió, el viatge. I ho va petar més la mare que no pas ella.

—Frase: “La literatura infantil és una porta a la literatura de grans.” I penso: i no pot ser un fi en si mateixa?
—Exacte, exacte. Et diré que quan no he tingut més remei que publicar per a adults, ho he fet, però sempre que puc publico per a joves i nens. L’any 1999 estava molt enfadada amb el tema del canvi climàtic i vaig escriure una novel·la sobre un partit polític, terrorista, ecologista. Això del terrorisme-ecologisme per a nanos era un territori delicat, hi havia ETA en aquells moments, i vaig pensar: “No fotem!” Va ser per a adults. I després, un altre tema que a mi m’interessava molt, de feia anys, era el de la mutilació genital femenina. I interpel·lava les dones adultes més que no pas les nenes. Són les dues vegades que he escrit novel·les per a adults. La novel·la adulta té una vida molt curta. I s’acaba. Potser duren quatre anys. En canvi, encara tinc viu el meu primer llibre, Ostres tu, quin cacau!, de l’any 1986. O La revolta dels lactants, del 1987.

—La revolta dels lactants? Quin gran títol!
—El vaig escriure quan va néixer la meva filla. Tothom diu, malgrat que és una llegenda urbana, que les mares entenen els fills sempre, fins i tot les àvies. Si plorava, venia la veïna: “Ui, això és que té calor.” Venia una àvia: “Això és que té fred.” I l’altra: “Ui, que té gana.” I jo pensava: “Mira, s’ho inventen.” Però potser sí que hi ha un llenguatge i les pobres criatures estan desesperades perquè no els entenem. Jo estava envoltada del pediatre i de la cangur, i hi vaig posar un pediatre boig i una cangur xalada. Joaquim Carbó va fer tot un pròleg dient: “Nens, no feu cas d’aquesta història esbojarrada. Els nens de debò no són així.” Encarregat per la Galera, que havia guanyat el premi Folch i Torres, em van proposar de canviar mig llibre i vaig dir que no, que es publicava sencer. I aleshores el pobre Carbó, al pròleg, va haver d’avisar que era ficció i que les mares no eren així.

—Ha, ha! Algun comentari dels vostres lectors que recordeu?
—He fet una novel·la per a nens de nou anys? Doncs cerco nens de nou anys. I els la faig llegir, els pregunto coses. Agafo nens lectors i et parlen amb tota normalitat: “Aquest personatge, què en penses?” I amb la seva manera de comunicar-se, d’expressar-se, ja detecto coses i sé corregir-les. Sóc molt pràctica, sóc del món del guió i tot ha de tenir una funció.

—Comenteu la frase: “Les famílies estem fatal i no posem límits als nens.”
— Això que el no no existeix. Home, per favor! Als gossos els diem que no i a les nenes els podem dir que no. Recordo que el primer no que vaig dir –fonamental!– va ser quan la meva filla va anar corrents cap a una vorera, disposada a travessar el carrer i venien cotxes. No els pots fer un raonament, fins i tot els has d’espantar una mica i cridar. Hi ha una novel·la que, si la fes ara, potser em ficarien a la presó. El títol és: Vols una cleca ben donada? Se’n va fer una obra de teatre i tot. I com sonaven, les cleques! L’actor sortia disparat. Com reien, al teatre! La història era d’un xaval, fill únic, que estava molt trist: a ell no li havien pegat mai i als seus amics, sí. Volia viure l’experiència. I aleshores demana als pares, si us plau, si podrien esforçar-se a renyar-lo i a cridar-li. I els seus pares li diuen que no, que ells són partidaris de criar un fill en positiu. Està tan desesperat, el paio, que un dia diu al seu amic: “Si vols, pots venir a casa meva, fer-te passar per mi i jo vaig a casa teva. La teva mare se n’adonarà?” “No, som onze i és igual”, li respon. Arriba a casa de l’amic: “Què fas a aquestes hores?” Pam! I A la nit: “No t’has acabat el sopar? Cap a l’habitació castigat!” El noi flipa. I l’endemà es retroben i diu: “Fantàstic, meravellós. Gràcies, eh!” I l’amic li diu: “Perdona, però els teus pares m’han adoptat a mi. I no vull tornar a casa. Hi estic la mar de bé.” I els seus pares li ho confirmen: “Ens sap molt de greu, però vas optar per anar a l’altra família.” Ja t’ho dic, aquesta no me la publicarien ara.

—Frase que m’han dit a l’escola: “Els pitjors no són els alumnes, els pitjors són els pares.”
—Sí, i tant! Quan era professora, també els sofria. A vegades dius: “Aquest nen, què li passa?” Llavors en coneixes els pares i dius: “Ja sé què li passa.” O als parcs infantils. Un dia era al parc amb els meus fills: va, seguim les formiguetes! Com es diu aquesta? Doncs es diu Margarida. Arriba una senyora amb el nét i el nen diu: “Mira, juguen amb les formiguetes.” “Ah! Vols jugar-hi? Té, doncs, juga amb les formiguetes! [Carranza s’aixeca i imita l’àvia trepitjant-les amb els peus]. Té formiguetes!” I els meus, plorant: “Ha matat la Margarida!” Ens en vam anar cap a casa.

Bromera comença l’any que fa quaranta-un amb una nova directora general. Fa divuit anys que Sandra Capsir (Castelló de la Ribera, 1983) està lligada al grup, i ha passat per uns quants departaments. En aquesta entrevista, repassem la situació del segell i els desafiaments en un futur incert per al sector. Capsir afirma sense dubtar-ho que la venda, l’any 2023, del 60% de Bromera al grup Planeta va ser un encert perquè els ha permès, per exemple, d’entomar amb una certa tranquil·litat la pèrdua de més de 300.000 exemplars per la gota freda. Quant a la resta, nega qualsevol interferència i defensa la independència amb què diu que continuen treballant.

—Fem l’entrevista en el vostre despatx, que va ser de Josep Gregori, el fundador, i quan es tanquen els actes de celebració del quarantè aniversari.
—Impressiona. Josep va ser una persona amb una visió molt clara. Crec que el seu encert va ser trobar l’oportunitat en un moment puntual, fruit de la necessitat de normalització lingüística, però ell ho fa amb una visió de futur. És una responsabilitat molt gran i un repte professional important. Però veig una responsabilitat col·lectiva, perquè tinc la sensació que hi ha moltes dones en el sector editorial valencià que durant molts anys han sostingut l’ecosistema. Tenim editores, correctores, autores, moltes gestores d’editorials, però no sé si ha sigut prou visible. I sent una part de responsabilitat de sumar-me a eixa seguida obrint camí i fent visible el treball de les dones en el món editorial.

—Josep Gregori ja n’està del tot desvinculat?
—Continua tenint una part de l’accionariat i és membre dels comitès i dels consells. Està en eixa part més d’assessorament o acompanyament, i no en l’operativa del dia a dia. És positiu que estiga en la part estratègica, perquè seria una llàstima perdre tot el seu coneixement.

—Heu publicat sis mil títols?
—Si tenim en compte tots els segells i els llibres de text, les xifres són més de sis mil títols publicats i, just ara, hem fet un recompte dels exemplars venuts, i eixien 18 milions d’exemplars, incloent-hi els materials educatius, també.

—Eixim a tres llibres per valencià?
—És poc habitual que les editorials tinguen un magatzem propi, però és una de les coses que històricament Josep també ha tingut sempre clares. I ací baix sí que tenim un llibre per cada valencià. N’hi ha prop de cinc milions. [En acabar l’entrevista ens ensenya l’enorme magatzem que té quatre pisos i és operat per grues intel·ligents.]

—De tots aquests divuit milions i sis mil títols, quin és el més venut?
—Tenim uns quants best-sellers, segons la franja d’edat. A l’Eclèctica, Tirant lo Blanc continua essent el llibre més venut. Si anem al circuit de recomanació, tindríem L’últim roder, Mor una vida, es trenca un amor, Joan el Cendrós… Són títols que ja formen part de l’imaginari sociològic.

—Parlem d’un parell de generacions que han crescut amb llibres de Bromera. Anem cap a la tercera generació de gent que continuarà creixent amb Bromera?
—Totalment. Jo em considere generació Bromera cent per cent. Encara conserve alguns títols signats per Josep Gregori i Josep Antoni Fluixà del Micalet Galàctic. Crec que el repte és que hi haja una tercera generació Micalet o Tinta, o Zebra, que són les noves col·leccions que tenim. Però, sobretot, que eixa generació continue. Hem d’aconseguir el salt a la lectura en valencià fora de l’escola. I és un repte compartit per tot el sector, el món editorial no pot treballar sol. Necessitem un sistema de llibreries fort, de biblioteques, de mitjans de comunicació. Tenim la responsabilitat que els lectors continuen essent-ho en l’edat adulta, i he de fer autocrítica, perquè no sé si ho acabem aconseguint.

—Sou el segell amb més varietat de gèneres al catàleg i, a més, publiqueu uns quants premis literaris. Això és sostenible, ara?
—La varietat de gèneres que publiquem ha de ser sostenible. Bromera no s’entén sense eixe compromís cultural i lingüístic que tenim amb l’edició en valencià i, per tant, tot i que és cert que hi ha gèneres que, si els miràrem en termes de negoci, no serien del tot rendibles, és part de l’ADN i de Bromera mantenir el compromís de publicar tots els gèneres per a totes les edats i anar jugant amb els números. Tens col·leccions o llibres més comercials que t’ajuden i et permeten de mantenir eixe compromís. Una cosa que crec que sí que hem de repensar és com estan plantejats els premis literaris i aconseguir captar noves veus. Que els premis literaris servesquen per a reconèixer trajectòries consolidades, però també per a descobrir noves veus. Nosaltres, enguany, amb motiu dels quaranta anys, hem posat en marxa una beca de mentoria, amb Vicent Usó. Rebem una proposta d’originals i fem una mena d’escola d’escriptura per ajudar a la culminació del projecte.

—L’any 2023, a Bromera hi va haver un canvi gros, que va ser la venda del 60% a Planeta. Continua essent aquest, el percentatge?
—Sí, el 60%.

—En aquell moment, Josep Gregori ens va dir que Bromera tindria la mateixa autonomia que tenia quan anava tota sola. Autonomia plena. És així, encara?
—És així. Més enllà de les prevencions ideològiques que puguem tenir, perquè és un gran grup, podem dir, des de la tranquil·litat absoluta, que la independència en el pla editorial, en la missió, en els valors de Bromera, és total. En aquests tres anys, Planeta ens ha aportat recursos, innovació i més professionalització. L’encert de Josep va ser crear un projecte cultural, però amb una mirada professional i una visió empresarial. Bromera és una empresa i el seu objectiu és facturar. Josep ja ho fa. Consolida un equip de professionals estables, de dissenyadors, d’editors especialistes en text, d’editors especialistes en infantil i juvenil, de màrqueting. Planeta ha estat un accelerador de tot aquest procés de professionalització. A més, ens suma tota mena de ferramentes del sector que no solen ser accessibles a les petites i mitjanes empreses.

—En el dia a dia, gent de Planeta treballa físicament a Bromera?
—No. Ací som tots treballadors de Bromera. La nostra relació amb Planeta és, més o menys, la mateixa que amb Josep. Hi ha una sèrie de consells o comitès trimestrals, on compartim com va la marxa de l’empresa. Avancem el pla editorial. Planeta fa un acompanyament estratègic. La llibertat és absoluta. Jo no estaria còmoda en aquesta cadira si no fos així. Ho he de reconèixer. Evidentment, hi ha uns objectius de facturació i de rendibilitat de l’empresa que s’han de complir. Com també els tenia Josep. I, sobretot, el que hi ha és seguiment i acompanyament, però no hi ha una intervenció. Continuem essent la gent de la casa.

—En el sector cultural hi ha una certa preocupació per aquesta concentració d’editorials en un sol grup. Planeta va adquirir Grup 62, Bromera i, fa poc, Periscopi. Són editorials que funcionen, que tenen una personalitat molt pròpia i distingida, i ara formen part d’un conglomerat. Pot arribar a ser un ganivet de doble tall que pot fer mal a les editorials xicotetes.
—Jo crec que és una por compartida, Bromera n’era conscient abans de formar part del grup. És una tendència empresarial generalitzada, la concentració. El risc, per a tot el sector, rau en la concentració i com exerceixen el poder els grans grups. He de dir que també hi ha hagut un cert aprenentatge dels grans grups a l’hora de fer aquestes integracions. Hi ha una inversió econòmica, però la situació és de respecte i d’independència absoluta. Abans, potser, es feien més operacions d’absorció, però no és el nostre cas. Jo sempre dic que nosaltres som un satèl·lit. Hi ha Planeta, i hi ha Bromera, que és un satèl·lit, som a la lluna de València. I, si ho mires bé, som com un petit grup Planeta, en el sentit que tenim segells molt diversos, en molts idiomes. Fem llibres de text, cosa que ells no fan.

—Tradicionalment, hi ha hagut una dificultat perquè les editorials valencianes arribessen al Principat i a les Illes. Bromera també ho va sofrir. El fet de ser dins un gran grup us ha obert portes?
—Ho sofrim encara. La independència i l’autonomia amb Planeta és total. Per tant, no hem notat un canvi especial a Catalunya pel fet de formar part del grup. Continuem en aquesta lluita. I ho dic obertament, amb tots els meus respectes: crec que el lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals que no siguen la pròpia. I en eixe sentit, crec que els valencians i els illencs els portem avantatge, perquè estem acostumats, des de ben menuts, a llegir en qualsevol variant dialectal. La política de Bromera és respectar sempre la variant d’origen dels escriptors. I crec que el respecte cap a la diversitat i la riquesa lingüística és motiu d’orgull. Pensem en els escriptors o escriptores que han triomfat al Principat, en quina variant escriuen? Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Gemma Pasqual… La batalla de Bromera és reivindicar l’autoria valenciana i cal superar eixa barrera a l’hora de llegir en occidental.

—Ja us heu refet del daltabaix de la gota freda?
—La veritat és que és una qüestió de la qual es parla poc. S’han atès, com és normal, totes les qüestions de primera necessitat, de primera emergència i a les persones afectades, però nosaltres ho tenim per resoldre. Continuem el debat entre distribuïdores i assegurances sobre el valor de tot el que es va perdre allà. Són entre 300.000 i 350.000 llibres, perquè després se’n varen recuperar uns quants.

—De quants diners parlem?
—Si parlem del preu al públic, són uns quatre milions.

—I això són xifres roges en el balanç del 2024?
—Això és allà, en un buit. I en això, Planeta ens dóna tranquil·litat. Realment, jo no sé com hauria afrontat un  propietari –Josep, per exemple– el fet de tenir eixe buit sense resoldre durant més d’un any. En eixe moment, crec que tots els treballadors de la casa vàrem respirar i vam dir, bé, tenim l’estaló de Planeta, no ens faltaran les nòmines, no tindrem ERTO. Això ens ha donat tranquil·litat i també acompanyament, perquè el procés és llarg. Estem en negociacions…

—Sou capdavanters en venda de llibres de text. La darrera polèmica amb la conselleria té a veure amb la no-inclusió dels autors nascuts fora del País Valencià al temari de literatura de batxillerat. Bromera ha canviat els texts, o oferireu una visió completa de la literatura catalana?
—Nosaltres això ho tenim clar. Hem de fer els llibres de text amb rigor acadèmic, amb visió filològica i partint de la unitat de la llengua. Nosaltres no hem canviat els llibres. En els nostres llibres d’ESO i batxillerat sempre estan representats els autors del territori lingüístic, però sempre hem posat més l’accent en els nostres autors, en els valencians. Per una qüestió també de criteri acadèmic, que l’alumnat conega els seus autors més pròxims. Però, per descomptat, no podem renunciar als autors de la resta del territori lingüístic. Enguany renovem els llibres de text i no hem canviat ni una coma. Ens hem de mantenir al marge de sorolls polítics o aquestes línies que busquen la confrontació. Nosaltres fem llibres de text des del rigor acadèmic que demana que s’estudien tots els autors d’un territori lingüístic.

—Per la musiqueta que us arriba dels comercials que van als instituts, com veieu la disposició dels professors quant a aquest tema?
—Jo crec que els professors comparteixen la línia de les editorials. No només de Bromera. La resta d’editorials que fan llibres ací també ho tenen clar, comparteixen que l’educació ha d’estar al marge d’aquests sorolls ideològics o polítics. I crec que acolliran molt bé que hàgem respectat l’estructura dels nostres llibres.

—La conselleria va anunciar que llevaria els ajuts i les subvencions a entitats que anomenava catalanistes i us incloïen a vosaltres. S’ha confirmat que és així? Quina és la situació real?
—Va haver-hi certa confusió entre la Fundació Bromera, que com a entitat sense ànim de lucre, igual que altres entitats com Escola Valenciana o Acció Cultural, rebia una ajuda directa a la seua tasca, i l’editorial Bromera. L’editorial continua mantenint les ajudes a la producció tal com estaven. Hi ha hagut retallades en les ajudes a la difusió i a la promoció. Bromera, com a empresa, no ha sofert retallades. Però sí que participàvem en un programa de promoció del valencià, més per la tasca de dinamització de la lectura que no per la tasca empresarial, i sí que ho han retallat.

—Malgrat aquests inconvenients i la manca de suport institucional, la fundació continua fent la seua tasca?
—La fundació no forma part del Grup Planeta. Es va quedar fora del contracte. Continua treballant i buscant línies de subvenció. És cert que algunes les han retallades, però n’han mantingut d’altres i, a priori, continua la seua activitat amb normalitat. La campanya de Llegir en Valencià, la de llegir en espais que no són estrictament biblioteques… De moment, continua la seua activitat normal.

—M’agradaria aprofundir en una afirmació que heu fet. En quin moment, els xiquets i joves lectors deixen de ser adults lectors?
—Hi ha diverses qüestions. Hi ha una part natural del creixement de les persones quan els interessos es dispersen. Quan parles amb els professors de valencià, t’ho diuen. Xiquets que han llegit moltíssim de menuts, quan entren en eixa etapa en què l’oferta d’oci i els interessos personals augmenten, l’hàbit lector pot trontollar. El repte és enganxar-los, que troben eixe gènere, eixe autor que mantinga eixe hàbit lector. Ací crec que l’escola continua tenint molt de pes com a mediador i prescriptor, però quan ixen d’eixe àmbit, potser hi ha cert buit. I hi ha molt de treball de biblioteques, de llibreries, de manera aïllada, però potser faltaria una visió més conjunta on s’incloguera també el paper dels mitjans de comunicació. Jo ho trobe a faltar moltíssim, i ho envege del Principat, on detectes una mena de star system literari. Al País Valencià no el veus als mitjans, eixe star system. Has d’estar molt dins del sector per conèixer-lo i per ser capaç de dir dos o tres noms d’escriptors.

—En algun moment us he sentit parlar de la condemna de l’algorisme de les xarxes socials.
—És molt difícil encertar quines tecles hem de tocar. Al departament de màrqueting van bojos intentant buscar la manera que apareguem als nostres lectors. Es necessita una professionalització important, perquè l’algorisme et tinga en compte, i has de tenir una sèrie de visualitzacions, d’interaccions, per a entrar en la roda i aparèixer als teus lectors. Si no, estàs condemnat a la publicitat de pagament, però això també penalitza. Això de l’algorisme és un món. Requeriria un pòdcast.

—També hi ha la baralla per a tenir un lloc en la taula de novetats, que va lligada a l’eterna pregunta de si es publica massa.
—Publicar molt és l’única manera de mantenir viu el mercat i la facturació. Potser sí, que es publica massa. I després hi ha la tirania.

—…
—Dic tirania perquè ens dol moltíssim veure que llibres o autors que es mereixen una vida més llarga tenen una oportunitat tan curta en la taula de la llibreria. I sort que, malgrat les meues queixes sobre com funciona l’algorisme, tenim més canals per a poder recuperar eixos llibres i continuar-ne parlant. Fer un llibre requereix un gran esforç de l’autor. I dol molt explicar a un autor que comença que el seu llibre no estarà un mes sencer en la llibreria si no hi ha un fenomen extraordinari i esdevé un supervendes.

—Com a editors, ja heu rebut algun original que hàgeu detectat que està fet amb intel·ligència artificial?
—De moment, no.

—Temeu que arribe eixe moment? El moment, per exemple, que un jurat s’adone que una novel·la l’ha feta la IA?
—No ho temem perquè, a mesura que la utilitzes, crec que som capaços de detectar què s’ha fet amb IA. És una ferramenta excel·lent per a agilitar processos, per a conversar i ajudar a resoldre dubtes. A un escriptor el pot ajudar a detectar incoherències en la narració. Crec que és una ferramenta i hem de saber pujar al carro i posar-nos al dia, però no podrà substituir eixa mirada literària o eixe treball de l’editor. Serà difícil, crec, que una novel·la estiga escrita cent per cent per la IA, encara que tots tenim cert respecte. L’altre dia, un escriptor, no recorde el nom, deia, m’he espantat perquè li he demanat una cosa i l’ha escrita exactament com jo ho hauria fet. M’agradaria fer-te aquesta pregunta com a escriptora.

—Com a periodista, la utilitze per a cercar fonts i informació. Per a fer ficció, no l’he provada.
—Jo estic convençuda que no substituirà la mirada literària ni el treball dels editors, però també des del respecte.

—El llibre sempre serà de paper?
—Sí. Jo n’estic convençuda. En les persones que llegim en digital i en paper, està molt diferenciat com uses el digital, però la lectura en paper forma part del ritual de llegir un llibre.

—Heu pensat d’experimentar en el món audiovisual?
—Hem començat a fer provatures, sobretot, amb els àlbums il·lustrats, i fem audiocontes. Tenim el pòdcast de l’adaptació teatral de Júlia, d’Isabel-Clara Simó, i el Vi i veritat, de Natàlia Gisbert. No ho hem fet encara com a línia de comercialització, sinó que ho gastem com a eines de promoció o de foment a la lectura, o de difusió de tècniques d’escriptura, com el de L’arquitectura de la ficció, que fem amb Vicent Usó. Encara no ho hem vist com una via de negoci. Però és una qüestió a explorar i a aprofundir. Això també ens passa en la línia educativa. A banda de fer llibre de text en paper, ara hem estrenat al Supercampus de 3Cat dues sèries de contingut audiovisual vinculat a l’aprenentatge del català. Una sobre lèxic, i una sobre sociolingüística, fetes i produïdes per Bromera. En À Punt tenim la plataforma Apunts de Llengua, on nosaltres documentem cada píndola audiovisual i aportem tots els recursos didàctics, perquè és una plataforma per a l’aprenentatge del València. És a dir, estem atents, de moment. Sense renunciar mai al paper.

—A partir d’ara, què ha de ser, Bromera?
—Bromera té el repte de continuar creixent com a empresa. Sense renunciar al que ens defineix, que és el compromís cultural de publicar tots els gèneres per a totes les edats i en valencià. Sí que hem d’apostar pel creixement. Bromera també ven drets a l’estranger. També exporta moltíssim. Tenim el repte i l’oportunitat de continuar creixent amb totes aquestes ferramentes que diem i el que ens aporta estar en un gran grup. Hem de poder fer una escolta activa del mercat per trobar eixes noves veus, eixos nous canals, eixa nova manera d’arribar al públic. Bromera ha de continuar treballant com fins ara, però adaptant-se als temps per continuar essent una editorial capdavantera en valencià.

En aquesta primera fotografia, Regina Rodríguez encapçala la classificació de ficció, i Òscar Andreu la de no-ficció. Es consoliden, doncs, com els autors més venuts del dia. Com és habitual, les llistes combinen noms consolidats amb veus que s’han fet un lloc destacat entre les preferències dels lectors. El segon més venut de ficció és Gil Pratsobrerroca i tercer, Roger Bastida, premi novel·la històrica Santa Eulàlia.

A les parades, molts autors han volgut agrair directament el suport del públic, en una diada que és també, i sobretot, un espai de contacte directe amb els lectors. Quant al conjunt de vendes, les primeres estimacions parlen d’una jornada amb xifres elevades, en la línia d’aquests darrers anys. Tot amb tot, el sector demana prudència a l’hora de fer balanços, fins que no hi hagi dades consolidades, que es faran públiques aquests dies vinents.

Més enllà de les classificacions, el gremi recorda que els llibres més venuts solament signifiquen una petita part del total de títols venuts. La diada continua essent, també, una oportunitat per a la descoberta i per a la diversitat editorial, amb centenars de novetats que troben en Sant Jordi el moment de màxima visibilitat.

Aquestes són les llistes provisionals de llibres més venuts:

Ficció

–Crispetes de matinada, de Regina Rodríguez Sirvent (La Campana)
–El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca (La Campana)
–Passeig de Gràcia, de Roger Bastida (Comanegra)
–No has estat mai sol, d’Albert Espinosa (Rosa dels Vents)
–Prometeu de mil maneres, de Carles Rebassa (Univers Llibres)

No-ficció

–Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu (Univers Llibres)
–Anatomia de l’esperança, de Francesc Torralba (Destino)
–On neix la llum, d’Oriol Mitjà (Columna)
–Cuines Pim Pam, d’Arnau Paris (Ara Llibres)
–Impacte, de Carles Porta (La Campana)

Literatura infantil i juvenil

–Em dic Goa 10 – Quin embolic, Goa!, de Míriam Tirado (B de Blok)
–Ticnicks 3 – Vampi, de Meritxell Martí i Xavier Salomó (Combel)
–Titó. Excursió a la llegenda de Sant Jordi, de Cristina Jiménez Carbó (Estrella Polar)
–Sant Jordi i el drac, d’Oriol Garcia Molsosa i Christian Inaraja (Combel)
–El zoo d’en Pitus, còmic adaptació de Carles M. Miralles a partir de l’original de Sebastià Sorribas; amb dibuixos de Galleta Maria (La Galera)

A Girona, les llibreries de la ciutat instal·laran les parades a l’avinguda de Sant Francesc a causa de les obres que es fan a la plaça de Catalunya. A Olot és al passeig d’en Blay i a Banyoles, a la plaça Major i al carrer d’Àngel Guimerà. En localitats com Vic i Manresa, es repeteixen els espais tradicionals: la plaça Major i el voltant, a Vic, i el passeig de Pere III, a Manresa, amb un espai senyalitzat i una zona diferenciada per a signatures d’autors. A Lleida, les llibreries es concentren a la rambla de Ferran i a l’avinguda de Francesc Macià. A Balaguer, hi haurà parades al centre històric del Mercadal i a Tàrrega, al carrer i la plaça del Carme.

A Tarragona i Reus, la festa es fa respectivament a la plaça de Tarragona i a la plaça del Mercadal. A Valls, les parades de llibres i roses són al Pati, al carrer de la Cort, a la plaça dels Alls, al carrer de Jaume Mercadé i a la plaça del Primer d’Octubre. A Tortosa, les parades són situades a la plaça de l’Àngel, a la plaça d’Agustí Querol, al carrer de la Rosa i a la plaça de la Cinta. I a Amposta, l’oferta es concentra a la plaça de l’Ajuntament, amb les parades de les llibreries locals.

—Diu que parleu nou llengües?
—Parlo amb fluïdesa el francès, el català, el castellà, l’anglès, l’italià i l’occità. I, després, no tan bé, el llatí, el rus i el romanès. Quan tenia vint anys llegia més bé el llatí que no l’anglès.

—En quantes ciutats heu viscut a l’estat francès?
—Vaig ser concebut a l’Algèria francesa, però nascut a Perpinyà. He viscut als Alps (Briançon), a Nils (poble dels padrins), París, Massy, Orly, Canes, Niça i, ja de gran, amb la meva feina, vaig anar a Bourg-en-Bresse, al costat de Suïssa, després vaig tenir la desgràcia de ser deportat de la feina al nord de França. No vaig tornar al país ben bé fins als trenta anys. Com que canviava de casa a cada moment, la casa dels avis a Nils era l’àncora.

—La vostra mare de què va treballar?
—A casa fins que es va divorciar. Després, a l’editorial Tallandier, molt prestigiosa. Ma mare tenia els dos batxillerats, l’equivalent ara de quatre o cinc anys d’universitat.

—Hi ha un moment en el llibre que parleu dels vostres cognoms i dieu “no n’hi ha cap, de francès”.
—Dos són russos, Bezsonov, Grigoriev; i sis catalans, Montalat, Bertrana, Bau, Pujol, Bertran, Brial. Brial era un nom de jueves de l’edat mitjana.

—I de tots aquests parents, vós el català el parleu amb els padrins, però no pas amb el pare i la mare.
—El meu pare era mig rus, mig català, però a mi m’ha parlat en francès. Ma mare, parlava català, els avis eren de l’Empordà, però a deu anys la van tancar en una presó de monges, un institut, i allà li van ensenyar el francès i li van fotre el cap hexagonal. I hem parlat en francès. El català el vaig aprendre bé amb els padrins. La padrina parlava un francès infecte, i quan ella parlava francès, aprenies català.

—L’Artur, el barber de Perpinyà, us va ensenyar l’idioma.
—L’Artur m’encantava. Deia que el català era un suplement. La nata de les maduixes. Mmmm. Jo vaig passar d’una fase passiva a una fase activa a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Jo era incapaç d’escriure una trista postal en català, i això em va indignar. Vaig estudiar, vaig perfeccionar, i em vaig intoxicar tot sol, sense l’ajut de la propaganda barcelonina, amb un llibre meravellós que es diu El catalán sin esfuerzo.

—Del vostre professor, en Durandeu.
—Professor de català meu a París. Tot un gentleman. I la seva especialitat era emmerdar, molestar, França. Va denunciar l’estat perquè el català era llengua regional al batxillerat i llengua estrangera a la universitat. Va demostrar que legalment això era impossible. Ell havia vist com la gent de Dublín, els irlandesos, havien exigit documents en gaèlic.

—De parelles catalanoparlants, n’heu tingudes?
—Més tard. Una barcelonina. Jo tenia quaranta anys. I la primera vegada que vam fer l’amor en català em va xocar. Em va desplaure. Em va pertorbar. Era una llengua familiar, i per a mi era com un incest. Després m’hi vaig anar acostumant, però em costava molt. Ella tenia un gran sentit de l’humor. Deia que parlàvem català en la “més estricta” intimitat.

—Al llibre queda clar que hi ha molts pares que no han transmès el català als fills. I que els millors transmissors de la llengua catalana, a Catalunya Nord, són els gitanos.
—Sí. Passa que, a qui transmeten la llengua? Als seus fills. No ho transmeten a ningú més, perquè hi ha contactes molt superficials amb la resta de la població. He conegut gitanos a tota la geografia francesa, i quan els parlo en català, alguns no els agrada gens, se senten defraudats. Per a ells, és la llengua de la tribu. Qui ets tu, estranger, per a parlar la meva llengua?

—Per què, de les nou llengües que parleu, teniu aquest enamorament amb la catalana?
—Perquè és la llengua dels meus avis, i els estimava molt. En un altre llibre, Un país de butxaca, explico que em va costar admetre que hi ha catalans que són autèntics fills de puta. Per a mi, un català necessàriament era una bona persona. Fins als divuit anys, que gràcies a un professor vaig descobrir que hi ha catalans poc interessants. Això no ho sabia. M’imaginava que els catalans eren una patent d’humanitat. I després, com diu la frase, el veritable coratge és de fer el que és just. I el català és perseguit.

—Qui és Roger Bofill?
—Un lector que m’ajuda molt, de Vic. Em diu, “això no ho entenc, això sí”. És un científic, però té una gran sensibilitat literària. El meu objectiu és de ser entès en tots els Països Catalans.

—He llegit, entre línies, que la relació amb el vostre pare no era fàcil.
—Amb el meu pare va ser un amor incorrespost. Jo me l’estimava molt. Molt. M’ha afectat molt la seva mort. Encara m’afecta. I ell mantenia distància. Per mi, tenia carències afectives, era molt fred. I amb la seva mort he descobert coses que m’han emocionat. La seva dona m’ha dit que li deia, anem a Perpinyà a veure el Joan-Daniel. No m’ho havia dit mai, a mi. Si haguéssim nascut per ser feliços, ja se sabria; teníem aquesta distància. Era un gran admirador de Lluís Llach. “Què en pensa, del procés?”, em diu un dia. “Home, Lluís Llach és un gran patriota, un gran independentista.” I em diu: “Bo, quin imbècil!” En quaranta anys no s’havia adonat que Llach era independentista! Quan va festejar la seva segona dona, li va dir: “Tu has de conèixer això”, i li va fer escoltar “El cant dels ocells” del mestre Casals. I va demanar que les seves cendres fossin dispersades a Catalunya. Totalment contradictori.

—Una frase vostra: “Sóc francès, però m’estic curant.”
—Això és un acudit que tinc. Fa trenta anys que ho dic. Surt d’una pel·lícula de Pierre Richard, que diu “je suis timide, mais je me soigne”. Un dia ho vaig dir en una conferència, i un senyor em va venir a veure: “No pensava que ser francès fos una malaltia.” És l’únic que ha captat la dolenteria de la frase.

—Una altra: “He après català per espionatge.”
—El darrer cop que vaig anar a Girona, per les fires de Sant Narcís, em van dir: “Ai, quin català més bonic que teniu”. És molt agradable, quan vaig a París ningú no em diu mai res. I vaig respondre aquesta frase. De fet, vaig dir: “He après català escoltant rere les portes.”

—En algunes parts del llibre queda clar que sou pessimista, però en unes altres no queda tan clar que sigueu pessimista sobre el català.
—Com deia l’Artur, el barber, ho vol amb controvèrsia o sense controvèrsia?

—Amb controvèrsia, si us plau.
—Sóc molt pessimista. Sempre he vist el got molt buit. Sempre. Si agafo el cotxe, ja tindré una avaria. I amb els catalans he trobat el camp ideal per a conrear el meu pessimisme. Aquí dalt la llengua s’està perdent. Ningú no ho diu, però jo ho dic: els alumnes tenen quasi tots una fonètica deplorable. El català, per a ells, és una llengua secreta, de tribu, per a no ser entès. Vaig anar a un forn de pa, a Vilanova de Raó (Rosselló). “Sou català!”, em deia. Hòstia, estava tan content d’haver trobat un català! Com si l’haguéssim trobat a la Patagònia. Així anem. Jo puc passar dies sense trobar cap interlocutor en català. I els catalans, com deia el meu oncle, bategem poc. Quants catalans neixen cada dia?

—Un dels capítols més durs del llibre és quan parleu del jacobinisme dels mestres d’escola.
—I els que odien més el català són els professors d’espanyol. És insuportable. I que no em diguin després que sóc pessimista. A mi m’agradaria que fos diferent. Fa quaranta anys que escric llibres en una llengua que ja no parlen vora meu.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—M’hauries pogut demanar: “Com t’ho fas per ser tan bo?” Això seria una bona pregunta.

—Ha!
—O la pregunta habitual, de si estàs treballant en un altre llibre. I sí, en faré un sobre els meus viatges per la geografia francesa, serà una mica planià. I una altra seria la meva relació amb Déu. Hi ha aquella frase del cant espiritual de Joan Maragall: “Ja ho sé, senyor, que sou, però on sou?”

—Sí que ho dieu, en algun moment del llibre, que us reconeixeu cristià.
—Sí, de tradició. Però sóc un mal cristià, sóc un mal exemple, sóc un gran pecador, malauradament. Però, com diu el meu amic de Niça, “sense les dones, seríem tots sants”. I les dones, sense nosaltres, també!

Tot i que tenien pocs anys de diferència, Manent i Pla no podien ser més diferents. Alhora, ningú els oblidaria si haguéssim d’establir un cànon dietarístic català, potser amb Joan Fuster i Gaziel. L’any 1966, Josep Pla havia pràcticament (re)inaugurat el gènere dietarístic català amb la seva obra cabdal, El quadern gris, l’aparent dietari de joventut dels anys 1918-1919, teixit en forma de novel·la de creixement, amb un final que representava la partida del seu autor a París i l’inici de la seva carrera literària. Amb la publicació, l’any 2004, de l’edició facsímil d’El primer quadern gris, a cura de Xavier Pla, vam descobrir quanta reelaboració literària hi havia, si comparàvem el text canònic amb els dietaris de joventut. El fet és que Pla començà a escriure les primeres notes sobre la grip en aquella llibreta de tapes blavoses tirant a grisenques el 13 d’octubre de 1918, i Manent, barceloní amb orígens familiars a Premià de Dalt, ja feia unes quantes setmanes que havia començat. Foren sis anys de dietari periòdic, interromputs i seguits de manera fragmentària fins a l’any 1937, en què la represa rigorosament diària s’emmarcà en la vivència de la guerra de 1936-1939 a Ca l’Herborali de Viladrau, lluny de la ciutat, però en un context marcat pel conflicte. Quan acabaria el dietari, el senyor Manent? Les darreres entrades del seu darrer volum dietarístic, L’aroma d’arç, són de l’any 1981, però pot anar més enllà si hi afegim les notes publicades a la premsa, incloses en el volum dels Dietaris Complets, a cura d’Arnau Vives-Piñas, que Edicions 62 acaba, per fi, de publicar.

Les notes privades d’un noucentista

Vives-Piñas ens fa parar atenció a les notes que Manent va prendre després d’assistir a una conferència de Jules Romains a l’Ateneu Barcelonès, titulada “El sentiment poètic de la vida i la seva expressió moderna.” Romains hi parlà, d’una manera poètica, de percebre la realitat, d’emancipar-se de les inèrcies que esclavitzen l’ànima de l’home modern i l’aïllen de la meravella del món. El jove oient en va prendre notes, que van acabar formant part del pròleg de L’aroma d’arç, els dietaris editats seixanta-tres anys després: “Eren unes teories molt típiques d’aquell moment en què els paisatges suburbans –xemeneies, gasòmetres, ponts de ferro– fascinaven els poetes. És, però, curiós que Jules Romains, alçant els ulls en un instant d’emoció contemplativa, no exalça els llums frenètics de la ciutat ni el renou de l’estació eixordadora: només veu

… aquesta branca

que fa un senyal des del cel…”

D’alguna manera, davant el dietarisme íntim que exalçava les vivències més tronades, els gustos més pútrids i les baixeses més escandaloses, el dietarisme de Manent és el d’un noucentista exemplar i exquisit. A les primeres entrades, datades l’any 18 –annus mirabilis del dietarisme català, si hi afegim el llibre de prosa poètic titulat pel seu amic J.V. Foix, precisament, Del diari de 1918–, s’hi nota la presència abassegadora d’Eugeni d’Ors. La lectura de poemes del poeta portuguès Teixieria de Pascoaes al local de la Joventut Nacionalista presentat per Ors és la primera vegada en què el jove Manent, de vint anys, que aquell mateix any publicà el seu primer llibre, La branca, escoltava en directe el Pantarca. N’admirava l’oratòria, cenyida i elegant, i l’escoltava quan parlava de les diferències d’esdevenidor polític de Portugal i Catalunya, i en aquell moment el tenia com un dels principals orientadors. La malaltia i la mort hi són. En el tifus que sofrí Xènius mateix, que retornà a les pàgines de la Veu de Catalunya parlant del sacrifici suprem, i s’esllanguia en un enterrament familiar al poble. Manent feia vida literària, comentava amb Joaquim Ruyra una referència de l’ubic Ors sobre la inspiració i Josep Carner li proposà de traduir Wells, Kipling i Chesterton. Amb tota la modèstia i la delicadesa d’un escriptor que es definí a si mateix com a poeta urbà i petitburgès, heus ací una arrencada literària, que hom pot llegir a A flor de l’oblit, recull de gairebé cinquanta anys de dietari manentià, estroncat l’any 1966, en què Pla llançava el primer volum de la seva obra completa de Destino amb els volums vermells a imatge i semblança de la Pleiade, i publicat el 1968.

El refugi del diari en temps de guerra

Aquella no era pas la primera mostra del dietarisme de Marià Manent. L’any 1948, així que s’havien pogut publicar els primers llibres en català després d’anys de proscripció absoluta, només alleugerida per la recuperació de clàssics de català pre-fabrià, Manent, vinculat professionalment al món de l’edició, havia dut a impremta Montseny (Zodíac d’un paisatge). Era una edició de bibliòfil, il·lustrada, de poc més d’una setantena de pàgines, que volia reunir “les vinyetes de paisatge que alleugerien les feixugues pàgines d’un dietari escrit durant la guerra civil espanyola”. Efectivament, Manent va reprendre el dietarisme a Ca l’Herbolari de Viladrau, un gran casal que pertanyia a Jaume Bofill i Ferro, “un racó de muntanya ben diferent d’aquella ciutat frenètica, tràgica, incendiada del 19 de juliol”. Publicat, com dèiem, quan Franco ja començava a viure les darreres raneres, Manent va decidir finalment de fer-ne una edició tan íntegra com fos possible. Malgrat que la guerra era contínuament present en les notícies que arribaven o en els paquets solidaris del PEN Club, el text és un cant a la natura tan estimada pel poeta i dietarista. Una natura que produeix a l’escriptor l’efecte d’aquell irreal vel de maia de l’hinduisme: l’enganyosa irrealitat d’un univers fet d’aparences.

Efectivament, envoltat d’aquells arbres i boscos estimats, va trobar un refugi en l’escriptura, on fatalment s’escolaven la seva denúncia de la violència revolucionària, la censura a les falles del govern republicà i el desig d’una pau propera i negociada –aquella pau civil de Jacques Maritain i Alfredo Mendizábal que evoca al pròleg– i un alleujament quan arribés una victòria que, tot i això, no era la seva. Com escriu en un dels passatges: “Al fons, enllà d’aquest recer d’abril pur m’ha semblat sentir algun eco sinistre, algun tro velat de la guerra. Fa prop de dos anys que passo, en brusques alternatives, del més dolç idil·li geòrgic a la més dura obsessió bèl·lica; del perill de morir sota una casa de sis pisos esberlada per l’aire líquid a la contemplació dels presseguers florits; de l’hòrrida cacera dels antiaeris a la joia de les calàndries entre els blats o al monòleg lleu, boirós dels merlots dins les barrancades florides d’arços i violes.”

Raimon: Aquest jo que soc jo

Miquel Alberola

Ara Llibres

El país el construeixen les persones que el formen. I hi ha persones que han estat clau per a entendre el nostre país, una d’elles, Raimon, que amb les seves cançons ha dibuixat paisatges i pensaments fent-los eterns. Ara, gràcies a la biografia que ha fet el periodista Miquel Alberola, podem saber molt més del cantautor de Xàtiva. De fet, el mateix Raimon va dir durant la presentació: “Si algú vol saber, més o menys, qui he estat fins ara, ací té aquest llibre.” Si abans de comprar el llibre voleu saber-ne una mica més, us deixo l’entrevista que va fer Esperança Camps a Miquel Alberola, en què trobareu molts més detalls sobre el llibre.

Manual de defensa del català

Òscar Andreu

Univers

La llengua és clau per a entendre el país. L’humorista Òscar Andreu, copresentador del programa La competència de RAC1, ha publicat aquest llibre en què posa el termòmetre a la situació de la llengua, planteja les principals qüestions que n’amenacen l’existència i proposa una mesura radical per assegurar-ne la pervivència: parlar-la. És un llibre molt breu, i es llegeix d’una tirada. Al llibre, actualitza el text d’un monòleg que aquests últims anys l’ha dut pels escenaris del país, titulat Crida als ocells de colors llampants. El text d’Andreu trena una contraargumentació que fa befa dels prejudicis de l’espanyolisme amb una barreja d’anècdotes personals. Si voleu saber-ne més, us recomano aquesta entrevista que li va fer Ot Bou a VilaWeb.

Arrels rebels

Agnès Batlle

Ara Llibres

Aquests últims anys, els pagesos han protagonitzat una de les revolucions més importants que hem viscut al país, i per a entendre el país és important també d’entendre el sector. Aquest llibre de la periodista Agnès Batlle vol ser un tribut a deu adolescents que surten de la norma, volen quedar-se al camp i mantenir el teixit agrícola i ramader. Perquè malgrat la crisi de relleu generacional que té la pagesia i les dificultats per a sobreviure’n, encara hi ha joves que la volen salvar.

La llengua dels amics

Joan-Daniel Bezsonoff

Empúries

Bezsonoff ens regala un altre llibre sobre la nostra llengua en aquesta autobiografia lingüística. L’escriptor nord-català, d’avantpassats russos i catalans i de formació francesa, ha fet seva la llengua dels avis materns i de tants amics de l’una banda i l’altra de la frontera: el català. L’autor fa una declaració d’amor a la llengua catalana, tan fràgil a Catalunya Nord.

La Caixa. Una història mai no explicada

Rafa Burgos

Pol·len

Aquest llibre posa llum a la foscor d’una de les entitats que més poder té en aquest país. És la primera història crítica sobre la Caixa, ara CaixaBank, des que va començar fins ara. Un tema que durant molts anys ha estat un tabú. Burgos ha trobat molts testimonis –molts dels quals s’han estimat més l’anonimat– que han explicat històries que no sabíem, i també ha trobat documents que fins ara no havien vist la llum. El llibre és de Rafa Burgos, però compte amb la col·laboració de Roger Vinton i Jesús Rodríguez. Per saber sobre el llibre podeu recuperar La tertúlia proscrita que vam dedicar-hi, amb la col·laboració de Rafa Burgos.

La Catalunya discoteca

Francesc Canosa

Comanegra

Enguany, se celebren cinquanta anys del Big Ben, la discoteca que va ser considerada la més gran d’Europa, situada entre Mollerussa i Golmés, al Pla d’Urgell. Una discoteca convertida en fenomen cultural, que va marcar generacions senceres i la cultura de la nit. El periodista Francesc Canosa ha escrit aquest llibre en què dissecciona, amb un ritme trepidant, les xifres impressionants del local, la magnitud del fenomen, la seva evolució i la influència dels cotxes, les drogues i la música electrònica. En el llibre trobarem la història del país mitjançant una discoteca. Si voleu saber més sobre el llibre podeu recuperar l’entrevista que va fer Andreu Barnils a Francesc Canosa a VilaWeb.

Extrema dreta: Què ens hi juguem?

Jordi Corominas i Joan Albert Vicens

Eumo Editorial

L’extrema dreta s’ha convertit en un gran actor del panorama polític, i el nostre país no és una excepció. Els filòsofs Jordi Corominas i Joan Albert Vicens n’han estudiat tots els detalls i la radiografien en aquest llibre que vol escampar el dubte entre els simpatitzants de l’extrema dreta i carregar-ne de raons els detractors. Trobaràs més informació del llibre en aquesta entrevista que va fer Oriol Bäbler als seus autors.

Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme

Damià del Clot i Albert Calls

Pòrtic

La història del país ens ha fet ser qui som, però per desgràcia encara no sabem la part de la nostra història que han volgut silenciar. La nit del 20 de novembre de 1980, Juana Caso, de vint-i-cinc anys, i José Muñoz, de setze, van morir cosits a trets en una cruïlla de camins enmig del bosc a Cabrera de Mar, el Maresme. Una tercera víctima, Antonio Camacho, de quinze anys, va tenir ferides de bala, però va aconseguir de fugir-ne i sobreviure, i va assenyalar els autors de la matança: Salvador Durán, de vint-i-cinc anys, que és qui va prémer el gallet, i Cristóbal García, menor d’edat, que el va ajudar en el pla macabre. Tots dos van ser condemnats a presó per aquest crim, que va acabar tapat per la pols i el silenci del pas dels anys. Ara els autors del llibre en recuperen la memòria: reconstrueixen els fets, bo i superant tota mena d’obstacles, i apunten, d’una manera prou sòlida, la tesi que l’estat profund va voler amagar: que fou un crim polític comès per l’extrema dreta. Podeu saber més sobre el llibre en aquesta entrevista que va fer Josep Nualart Casulleras a Del Clot i a Calls a VilaWeb.

L’última vegada que et dic adeu

Natza Farré

Angle Editorial

Les drogues continuen essent un tema tabú en aquest país. Natza Farré fa una proposta molt valenta amb una novel·la autobiogràfica en què explica com és ser germana d’un heroïnòman. És un llibre escrit de manera directa i amb molta ironia, característiques pròpies de l’autora. En dues-centes pàgines, Farré fa una dissecció de les seves experiències com a germana petita d’un drogoaddicte. Si voleu saber més sobre el llibre, podeu recuperar l’entrevista que Emma Granyer va fer a Natza Farré.

El Franquisme

Josep Fontana

Eumo

Fontana és un dels historiadors més importants del país, i per a ell, el franquisme va ser alguna cosa més que un període viscut, perquè ell va ser una peça clau en l’impuls de la recerca i la divulgació sobre aquells anys. Aquell llibre ens ofereix una síntesi excel·lent dels seus escrits, d’apunts de classe, de conferències i intervencions diverses, i ens permet d’entendre més bé la seva mirada sobre el règim més determinant de la nostra història contemporània. 

Correspondència 23: Valencianisme de postguerra 2a part

Joan Fuster

3i4

Joan Fuster és un dels intel·lectuals clau en la història dels Països Catalans, per tant, saber què pensava sempre és important. Enguany, l’editorial 3i4 ha publicat un nou volum de les seves correspondències. Aquest llibre, a cura de Faust Ripoll, reuneix les cartes que Fuster intercanvià amb autors com ara Rafael Sifre, Francesc Torrent, Vicent Giménez Borja, Josep Maria Giménez Fayos i, sobretot, dos dels seus grans amics: Francesc de Paula Burguera i Josep Lluís Bausset.

La Catalunya Rebel

Estat català

Símbol Editors

Símbol Editors recupera i tradueix un document històric que representa una peça clau en la descoberta d’una figura molt important de la nostra història: Francesc Macià. Els primers dies del novembre del 1926, més d’un centenar de catalans foren detinguts per la gendarmeria francesa acusats de preparar un complot per provocar un aixecament popular a Catalunya i proclamar la independència. Aquesta temptativa, coneguda per “els fets de Prats de Molló”, i el consegüent procés que es va viure a París tingueren un gran ressò internacional i contribuïren, de manera decisiva, a la internacionalització del cas de Catalunya i a fer que la figura de Francesc Macià adquirís la dimensió èpica que encara avui l’acompanya.

Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol

Ferran Garcia-Oliver

Afers

El nou llibre de Ferran Garcia-Oliver ens proporciona un relat molt interessant de com ha estat de delirant la construcció del nacionalisme espanyol i de la frustració permanent en què s’ha mogut i es mou, conscient de les seves febleses. Aquest assaig indaga interioritats del nacionalisme espanyol des d’una mirada crítica, amb concessions a la ironia i gotes esparses d’humor. Si en voleu saber més, en aquest editorial Vicent Partal recomanava aquest llibre.

Lawfare: la guerra bruta judicial contra Mónica Oltra

Mari Carmen González Vidal

Editorial Rebel

Mónica Oltra ha tornat a ser actualitat aquestes últimes setmanes després d’anunciar que es vol presentar a la batllia de València. I, casualment, ha sortit a la vegada un llibre que analitza tot el procés judicial que ha viscut Oltra aquests últims anys. El text, publicat per Rebel, neix d’un treball de final de màster que és fruit d’una rigorosa investigació per a destapar els mecanismes que van desembocar en la sega de l’herba sota els peus de Mónica Oltra. La conclusió és que hi ha tots els condicionants per a dir-ne lawfare, d’això que li ha passat. Podeu saber més sobre aquest llibre en l’entrevista que Esperança Camps va fer a Mari Carmen González.

Valencianitat per a curiosos

Cristian H. Llorens

Sembra Llibres

Cristian H. Llorens és un dels influenciadors més famosos del País Valencià. Amb el seu alter ego digital, Curiosaire, divulga contingut cultural i lingüístic. Precisament, els seus vídeos a Instagram han estat l’arrel del primer llibre. En total, hi ha dotze capítols plens de personatges i històries que sorprendran, ben segur, els lectors més inquiets. És pensat per a arribar a tots els públics, amb un contingut accessible i divertit, però també combatiu. Si voleu saber més sobre el llibre, podeu llegir l’entrevista que Laura Escartí va fer a Cristian H. Llorens.

Temps per a l’escola

Montse Jiménez, Carme Ortoll i Coral Regí

Rosa dels Vents

L’escola és un pilar fonamental del nostre país. En aquest llibre, tres mestres amb gran experiència reflexionen sobre els desafiaments de l’escola catalana. Parlen d’inclusió, de pobresa infantil, de burocratització, de l’ús de la tecnologia i de la davallada del català a les aules. I ens ofereixen una mirada col·lectiva, valenta i propositiva sobre el debat educatiu. Si voleu saber més sobre el llibre, podeu llegir l’entrevista que els va fer Anna Zaera a VilaWeb.

El pit adormit

Dolors Miquel

Edicions 62

La poetessa Dolors Miquel ha rebut aquesta setmana el premi Jaume Fuster a la trajectòria literària que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). I justament fa molt poc ha publicat el seu últim llibre, a mig camí de les memòries, la reflexió poètica i filosòfica i l’assaig. A partir d’un càncer de pit que li van diagnosticar fa cinc anys, reflexiona sobre el pit femení en les arts i com a metàfora, sobre la condició i la representació de la dona en la història i la literatura, i també sobre la poesia i més àmbits culturals. En paral·lel a la malaltia, narra històries personals d’infantesa i joventut que tenen un caràcter generacional i grupal, que posen en primer terme el que en una època determinada va ser la poesia més nova i trencadora de casa nostra.

Totes les batalles

Magda Oranich

Columna

Magda Oranich i Solagran és coneguda per haver estat advocada antifranquista de presos polítics ben coneguts com ara Puig Antich i Txiki. Però en les memòries que ha escrit, aquests dos casos, que hi surten, no són el gruix del llibre. El tema del llibre és veure el franquisme mitjançant els casos que tenia com a advocada de família. Són casos que il·luminen poderosament sobre allò que és una dictadura, sobretot per a les dones: l’adulteri era castigat amb sis anys de presó per a ella, no pas per a ell. La subjugació de la dona en època de Franco travessa tot el llibre. En l’entrevista que va fer-li Andreu Barnils, Oranich explicava que el llibre també l’ha escrit pensant en tots els joves d’ara que diuen que voldrien viure en una dictadura: “Ho diuen perquè no la van viure.”

Garlanda

Maria Rovira

Blackie Books

Enguany, l’humorista Maria Rovira, coneguda també pe Oye Sherman, ha publicat el seu primer llibre. Ens ofereix un relat que no segueix un fil lineal, sinó que s’entrellaça com les mateixes garlandes que li donen títol. Entre records d’infantesa, reflexions sobre el llenguatge i escenes quotidianes, el llibre es converteix en un espai on conviuen l’humor i la vulnerabilitat, el joc i el dol. Travessat per la crisi dels trenta i marcat per la mort del seu pare, Garlanda és també un intent d’entendre el canvi, les expectatives i la identitat. Podeu saber més sobre el llibre si llegiu l’entrevista que Emma Granyer va fer a Maria Rovira.

Catalunya feminista

Isabel Segura Soriano

Rosa dels Vents

Ara fa cinquanta anys, més de tres mil dones de diferents sensibilitats polítiques i classes socials es van reunir a la Universitat de Barcelona per parlar obertament sobre l’opressió que havien rebut històricament, intensificada durant la dictadura. Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona són considerades com el moment d’eclosió del moviment feminista a Catalunya. Aquest llibre analitza aquest moment històric.

Bruixes, heretges, posseses

Albert Toldrà

Vincle Editorial

En aquest llibre trobareu un assaig sobre bruixeria, dones i inquisició al País Valencià, escrit per l’historiador i premi Joan Fuster d’assaig Albert Toldrà.

Anatomia de l’esperança

Francesc Torralba

Edicions 62

Enguany, el filòsof i professor Francesc Torralba ha guanyat el premi Josep Pla amb aquest assaig. En aquesta obra, Torralba basteix un discurs sobre l’esperança a partir d’autors bàsicament laics, com ara Albert Camus i Ernst Bloch, i no tant d’autors cristians, com ell. Torralba ens parla de la necessitat de l’esperança en un moment com l’actual, ple de cínics i distòpics. Podeu saber més sobre el llibre si recupereu l’entrevista que Andreu Barnils va fer a Francesc Torralba.

Les pintures de Sixena: Un foc que encara crema

Albert Velasco

Pòrtic

Si hi ha algú expert en el litigi al voltant de les pintures de Sixena en aquest país és el doctor en història de l’art Albert Velasco. El llibre és el resultat de tota aquesta feina, de molts anys d’investigació i accés a fonts molt privilegiades sobre aquest conflicte que va més enllà de qüestions museogràfiques i artístiques, i que s’endinsa en la política. Velasco fa un relat documentadíssim de l’arrel i l’evolució del litigi i desmunta les intoxicacions i les mentides que s’han proferit, durant massa temps, impunement. Si voleu saber més sobre el llibre, podeu llegir l’entrevista que Josep Nualart Casulleras va fer a Albert Velasco.

L’assassinat de Guillem

Rafa Xambó

Rebel Editorial

Fa trenta-set anys que Guillem Agulló va ser assassinat per un grup de neonazis. Aquests últims anys, s’ha explicat molt la història de Guillem Agulló i la seva família, però en aquest llibre Xambó se centra a retratar el paper dels mitjans de comunicació, que es van dedicar a estripar la motivació política de l’assassinat. Mitjans escorats a la dreta van narrar aquell crim com el resultat d’una baralla entre bandes i van obviar la càrrega ideològica que atresorava aquella espantosa navallada. El llibre compta amb el pròleg de l’escriptora Núria Cadenes i un epíleg de l’activista David Fernández.

La memòria de la terra

Diversos autors

Avenç

En aquest llibre trobareu onze relats signats per onze escriptors de generacions i procedències diverses. Les històries se centren en les petjades que deixem en el nostre entorn vital. I viceversa. Aquí, la terra no és un simple escenari, sinó un dipòsit de memòria. Un espai on el temps ha deixat traces que només prenen sentit quan algú les mira i les explica. Les pedres i els paisatges conserven rastres del que han estat, però sense relat aquestes marques esdevenen mudes i s’esvaeixen. Els escriptors que hi participen són: Simona Škrabec, Núria Bendicho, Roser Cabré-Verdiell, Alba Dalmau, Youssef El Maimouni, Raül Garrigasait, Teresa Ibars, Majd Kayyal, Miquel Àngel Llauger, Arià Paco i Júlia Viejobueno