Aquell vespre, el local del Paral·lel era ple de gom a gom de gent disposada a solidaritzar-se amb els activistes represaliats, denunciar el genocidi de Gaza i els tentacles còmplices que el colonialisme israelià té a Europa i a la resta del món. Tribade i Santa Salut encapçalaven un cartell amb mitja dotzena d’artistes. L’acte va començar amb un “Visca Palestina Lliure!” i la lectura d’un manifest en què, entre més coses, es denunciava “la inversió de diners públics per a perseguir qui defensa la vida enfront de l’horror, qui no està disposada a ser còmplice d’una Europa que perpetua les violències colonials”.

Hi ha una llista llarga de procediments oberts, entre els quals destaquen l’acció contra l’Hotel Cortès del barri Gòtic de Barcelona, propietat d’un magnat israelià vinculat al complex militar i industrial d’Israel, la protesta contra l’empresa Israel Chemical Limited (ICL) a la mina d’extracció de potassa de Súria, el tall de l’autopista AP-7 a Sant Celoni, la jornada de lluita per Palestina del 2025, o les pintades i l’escarni contra un McDonald’s, entre més.

Segons les dades que em facilita l’organització antirepressiva de l’esquerra independentista Alerta Solidària, d’ençà del 2023, a Catalunya i al País Valencià, com a resultat de la repressió policíaca de les protestes i accions pro-Palestina, s’han practicat unes cinquanta detencions. Hi ha onze processos judicials oberts, un dels quals és contra els Mossos d’Esquadra, per l’actuació repressiva a l’estació de Sants d’una seguda en protesta per la presència de l’equip Hapoel d’Israel. A més, hi ha hagut infinitat de multes, identificacions, banderes requisades i càrregues policíaques amb ferits.

En el manifest que es va llegir al començament de l’acte a l’escenari, també es va recordar la repressió a Europa, la vaga de fam de setanta dies de vint-i-quatre activistes de Palestine Action a Londres, l’obertura de milers d’expedients judicials a la causa pro-palestina a Alemanya, molts encausats simplement per haver cridat “des del riu fins al mar”, i els més de 9.000 presos palestins internats a les presons israelianes en condicions extremes.

Entre més proclames, els artistes també van fer crides al boicot de Spotify. Uns fullets repartits entre els assistents informaven que el fundador i president executiu de Spotify, Daniel Ek, ha invertit 700 milions d’euros a Helsing, una empresa emergent armamentística americana que fabrica tecnologia militar equipada amb IA. Helsing ha signat contractes de col·laboració amb gegants de la indústria armamentística directament involucrats en el genocidi palestí, com Rheinmetall, Airbus i Leonardo.

Spotify també va patrocinar durant el darrer trimestre del 2025 anuncis d’ICE, l’agència de control migratori dels Estats Units, un dels braços repressius del govern de Donald Trump, protagonista de la violència contra la població civil als EUA, incloent-hi segrests, deportacions i tortures contra persones racialitzades. Aquest 2026, l’ICE ha assassinat dos manifestants a Minneapolis.

La instrumentalització policíaca del delicte d’odi

Per saber més a fons les característiques de la repressió policíaca contra els activistes pro-palestins a casa nostra, em poso en contacte amb l’advocat penalista i penitenciari David Aranda, de la cooperativa Arrels Advocats de Barcelona. Aquest despatx ha tractat darrerament molts casos de la repressió pel procés i l’aplicació de delictes d’odi a independentistes. Ara porten uns quants casos de repressió per la solidaritat amb Palestina.

David Aranda porta el cas dels CDR que ara és pendent d’amnistia al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. També temes relacionats amb Palestina, com ara la denuncia a l’Audiència Nacional espanyola contra l’empresa basca SIDENOR, acusada de contraban d’acer i complicitat en el genocidi. I la defensa de dues militants d’Arran per les protestes contra un McDonald’s per col·laboració amb l’exèrcit d’Israel a Gaza, el genocidi i l’ocupació.

D’entrada, cal recordar, em diu David Aranda, que l’estat espanyol no és gaire tolerant amb la dissidència política en l’exercici dels drets fonamentals de reunió i manifestació. Això ve del franquisme. Està en l’ADN de l’estat espanyol. Caldria una certa laxitud a l’hora de permetre uns certs excessos en l’exercici del dret de reunió i manifestació. Que hi hagi uns mínims desordres i conflicte al carrer és normal. I ha de ser així.  La gent que exerceix aquest dret és perquè no té cap més mitjà per a fer sentir la seva veu en una societat democràtica. L’opinió pública es construeix, entre més coses, exercint els drets de reunió i manifestació. Ho diu el Tribunal Europeu de Drets Humans. L’estat espanyol és poc tolerant, de seguida hi ha conseqüències legals, administratives o penals.

—En quin punt som, de la repressió contra els activistes pro-palestins?
—En l’àmbit penal hi ha dos tipus de casos. S’obren procediments per aldarulls en general, desordres públics o atemptats a l’autoritat, i, en segon lloc, hi ha els acusats de delictes d’odi. Els que jo conec són una dotzena de persones imputades per delicte d’odi en una protesta contra el genocidi davant un hotel de Barcelona, propietat d’una persona sionista. Els qui van tenir una topada amb una persona sionista que havia anat a increpar uns manifestants pro-palestins són acusats de delicte d’odi. Dues militants d’Arran imputades per una suposada acció de boicot a McDonald’s són acusades de delicte d’odi. Una acusació absolutament exagerada en aquest cas concret. Tots són casos instruïts pels Mossos d’Esquadra, encara pendents de tramitació.

—És una pràctica habitual, qualificar de delicte d’odi qualsevol protesta contra el genocidi?
—Sí. Amb la qualificació de delicte d’odi s’ha instrumentalitzat molt el càstig a la llibertat d’expressió.

—Què es pot considerar delicte d’odi, en realitat?
—El delicte d’odi ha estat ideat per protegir minories vulnerabilitzades. El que no pot ser és que s’utilitzi per castigar qui denuncia un genocidi o crims de lesa humanitat. Perd sentit. És un oxímoron. No pot ser que els delictes d’odi es facin servir per castigar els qui denuncien la forma més extrema de l’odi, que és l’intent d’eliminar una minoria vulnerabilitzada, com passa ara a Gaza. És portar a l’extrem això que s’anomena la paradoxa de la intolerància.

—Què vol dir aquesta paradoxa?
—Si som tolerants amb l’intolerant, al final, acabarem desapareixent per culpa de la nostra tolerància. No es pot ser tolerant amb tot. La ideologia sionista que pretén construir el gran Israel a costa de massacrar pobles sencers és intolerant i no es pot respectar. I si jo ho critico, no és un delicte d’odi.

—El delicte d’odi és una mena de paraigua sota el qual cap tot, i que la policia, els Mossos, poden aplicar com volen?
—I l’apliquen malament. Moltes vegades acusen els manifestants d’antisemitisme. No és el mateix ser antisionista que antisemita. Hi ha jueus antisionistes. La condició ètnica jueva no té res a veure amb la ideologia sionista. Són dues coses diferents. I aquí és on vull anar. Els delictes d’odi quan es regulen protegeixen els col·lectius diana.

—Quins són?
—Els que estan expressament al·ludits al codi penal, article 510: origen ètnic, nacional, ideològic, etc. Els estats no són col·lectius diana. Ni les empreses. Per tant, l’estat d’Israel no és un subjecte a protegir pel delicte d’odi. En tot cas, ho pot ser la gent que tingui un origen ètnic jueu. Si jo critico que la ideologia d’aquesta persona, o aquesta persona concreta, afavoreix un genocidi, això és una denúncia pública social que és completament necessària. I no es pot instrumentalitzar pel delicte d’odi. Per què? Perquè no respon a la finalitat ni al significat literal del delicte.

—Per tant, protestar contra crims de guerra i genocidi no vol dir que siguin antisionistes ni antisemites, potser ni s’ho plantegen… Es denuncia al carrer la gent que col·labora amb les matances. Els Mossos ho tergiversen?
—La divisió d’informació dels Mossos té experiència en aquest tipus de casos. Els delictes d’odi han estat el calaix de sastre de molts conflictes que són latents a la societat. Si jo em discuteixo amb algú per motius polítics i arribem a les mans, no vol dir que cap dels dos cometi un delicte d’odi. Hi ha gent que arriba a les mans fàcilment, i els conflictes existeixen a la societat. El delicte d’odi està previst per a quan un grup de persones ataca una persona d’una minoria vulnerabilitzada pel fet de ser-ho, i aquest fet genera un atac contra la integritat moral d’aquella persona i del col·lectiu que es vol protegir.

—Es podrien qualificar de delicte d’odi opinions o comentaris a favor de negar el genocidi de Gaza o de justificar les accions de Netanyahu perquè, de fet, treballen per evitar que es pugui defensar una minoria ètnica?
—Dependrà del context. El que no es pot fer és utilitzar el delicte d’odi per perseguir la llibertat d’expressió. Evidentment, hi ha coses que no haurien de ser respectades, com ara defensar públicament un genocidi contra els palestins, igual que no és acceptable defensar l’Holocaust jueu.

—Molts no el defensen literalment, el neguen.
—A Alemanya el negacionisme de l’Holocaust està perseguit, però no passa res si algú nega l’existència del genocidi a Gaza. Hi ha una doble vara de mesurar pel que fa a Palestina i altres fets històrics. Allà hi ha hagut moltes detencions de manifestants pro-palestins darrerament. Imagino que hi ha un sentiment de vergonya que persegueix Alemanya després de l’Holocaust, però això no pot justificar ser còmplice. No hi ha res que justifiqui l’Holocaust nazi contra els jueus. No hi ha res que justifiqui el que fa Israel a Palestina.

—A la Gran Bretanya hi ha el cas de Palestine Action, amb centenars de detinguts i desenes d’activistes processats per terrorisme, per haver protestat contra empreses d’armes. Sembla que la repressió, en diferents graus, sempre aplica a tothom el mateix patró.
—Sí, per exemple, hi ha unes imatges d’un policia que s’acostava a una manifestant i li deia, si us plau no diguis el lema de la R, “from the river to the sea”. Ella deia, quin lema? Només he dit això. Si ho tornes a dir, t’hauré de detenir. Tenia instruccions de detenir les persones que ho diguessin. Un lema que és una reivindicació del territori històric de Palestina.

—Si no hi hagués el recurs d’aplicar el delicte d’odi, els procediments contra els manifestants propalestins serien mínims?
—Sí. Per exemple, el cas de la protesta al McDonald’s. Si jo assenyalo el McDonald’s per col·laborar amb un genocidi, l’empresa no és un subjecte protegit pel delicte d’odi. Perquè no és una persona que representi una ètnia o una religió. Ni jo estic atacant l’empresa pel fet d’estar formada per persones d’un determinat origen racial, ètnic o religiós. Si no per donar suport a unes accions concretes. S’està lucrant d’un genocidi i està col·laborant enviant menjar a les tropes de l’exèrcit d’Israel.

—De què s’acusa concretament les dues militants d’Arran, en aquest cas?
—Les acusen d’unes pintades, però com que ja no estan tipificades com a delicte al codi penal, des del 2015, l’únic que els queda és el delicte d’odi. Per això s’instrumentalitza aquest delicte.

—McDonald’s no és propietat jueva, que jo sàpiga…
—No és propietat jueva, no representa la ideologia sionista, i no té representació ideològica. És una empresa. Per tant, no és un subjecte diana.

—En què es basen els Mossos per qualificar les pintades del McDonald’s de delicte d’odi?
—Que la protesta es va fer en el marc de la vaga per Palestina. Com que era una vaga per Palestina i les persones acusades relacionaven el McDonald’s amb l’estat d’Israel, amb aquesta associació diuen que és un acte antisemita i, per tant, delicte d’odi. Però no té res a veure l’antisemitisme amb atacar una empresa que s’està lucrant d’un genocidi.

—Pel que sembla, l’acusació de delicte d’odi és una tergiversació històrica. De fet, l’obra Gegant, interpretada per Josep Maria Pou, basada en el cas real de l’escriptor Roald Dahl, ens ho recorda. Cal explicar-ho molt bé perquè la gent no es confongui.
—Exacte. Una cosa és l’origen, ètnic, nacional, i una altra és una ideologia determinada. Una cosa és sionisme i una altra és antisemitisme. Hi ha jueus que estan en contra de les accions de l’estat d’Israel avui i que denuncien el genocidi de Palestina. Hi ha jueus que es defineixen com a antisionistes. No podem equiparar antisionisme i antisemitisme perquè així donem cobertura a la ideologia que pretén fundar un gran estat d’Israel a costa d’ocupar diferents territoris que no els pertanyen, exposar la gent que hi viu, sotmetre les poblacions autòctones a condicions de vida inhumanes, massacrar la població civil d’aquells territoris, etc. És a dir, la ideologia sionista actualment es caracteritza per unes polítiques que consisteixen a obviar qualsevol mena de cost humà. No volen permetre que hi hagi dissidència, ni crítica a aquesta política, que, en darrera instància, comporta un genocidi.

—Els Mossos d’Esquadra juguen a la confusió?
—Sí. La divisió d’informació i ordre públic dels Mossos es va crear per perseguir col·lectius organitzats i formats per la seva ideologia política, cosa que en un règim democràtic ens hauria de fer posar les mans al cap. Hi ha hagut casos d’infiltrats policials en determinats grups per a tenir controlada la dissidència. Ho fa la Policia Nacional, i els Mossos d’Esquadra van en la mateixa línia. Va haver-hi un cas en què un agent va falsejar uns comptes de correus electrònics per intentar d’obtenir informació de diferents col·lectius, com ara, el Sindicat de Llogateres, Arran, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, i més. Persegueixen qualsevol veu crítica amb les accions de l’estat d’Israel. Sigui grups pro-palestins o moviments com BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) o Arran o l’Organització Juvenil Socialista.

—Els negacionistes del genocidi –ja acceptat pel TPI, el Tribunal Internacional de Justícia i els experts de les Nacions Unides– i als propagadors que la crítica al que fa Israel avui és antisemitisme, pot arribar un dia que la justícia els jutgi per delictes d’odi o per obstaculitzar la veritat?
—Jo, personalment, com a David Aranda, no sóc partidari d’una resposta punitiva a aquestes activitats. Però també crec que la societat ha de respondre d’alguna manera a aquestes persones. Crec que no són opinions respectables. Negar un genocidi no és respectable. Crec que només hi hauria d’haver procediments penals en els casos més greus. Això no vol dir que una televisió hagi de permetre que certes persones continuïn apareixent en determinats programes d’audiència a negar un genocidi. O que una cadena no tingui l’obligació moral de desdir-se del que ha dit l’opinòleg de torn si nega el genocidi. Jo, personalment, denuncio que hi ha una doble vara de mesurar què són els delictes d’odi. Sembla que només s’apliqui a la dissidència política d’esquerres, però quan algú d’un determinat estatus nega un genocidi sembla que no passi res.

El tràgic final de l’artista és com un símbol de la fugacitat de la vida i l’obra, o de la fragilitat de l’art i el reconeixement artístic. Khadija Saye va perdre la vida, amb la seva mare i setanta persones més, en l’incendi que va destruir l’edifici on vivien, la torre Grenfell a Londres, el 14 de juny de 2017. Era un edifici de vint-i-quatre plantes, amb cent vint habitatges socials, situat al districte de North Kensington. Una descàrrega elèctrica en una nevera va causar l’incendi en un pis i el foc pujà com una torxa pel revestiment exterior de l’edifici. Es considera el pitjor incendi residencial del Regne Unit d’ençà dels bombardaments alemanys de la Segona Guerra Mundial.

En l’incendi també es va perdre gran part de la seva obra, inclosos els ferrotips que no van anar a la Biennal de Venècia d’aquell any, obres preparatòries, discs durs i treballs anteriors. Aquesta és la primera vegada que s’exhibeixen quatre ferrotips originals al costat de la sèrie completa de serigrafies i el material del seu procés creatiu. La mostra “Seguint un estel fugaç” és la primera retrospectiva mundial de Khadija Saye i alhora la primera presentació de la seva obra a l’estat espanyol. Els organitzadors han expressat que la mostra pretén d’obrir portes, tal com ella mateixa va fer a Venècia.

“Tant si és ara com d’aquí a deu anys, tinc aquesta idea d’obrir portes, com ho han fet abans uns altres artistes racialitzats… Sento que tinc el potencial de fer el mateix”, digué la jove artista.

L’artista més jove de la Biennal de Venècia

L’any de la seva mort, Khadija Saye havia presentat la seva obra més potent al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia: “Dwelling. In this space we breath” (“Habitatge: en aquest espai respirem”). Era una sèrie de grans autoretrats fotogràfics en blanc i negre utilitzant la vella tècnica del col·lodió humit, que es feia servir en la fotografia victoriana i colonial.

Contràriament al que mostrava el colonialisme en aquelles velles fotografies misterioses i inquietants, en què es ressaltava la superioritat dels blancs i la submissió i l’exotisme dels nadius, Saye fa servir aquesta tècnica per capgirar les velles intencions de domini colonial i superioritat i, a la vegada, explorar-ne els efectes i les conseqüències.

Es fotografia a ella mateixa amb tot un seguit d’objectes rituals familiars procedents de Gàmbia. Els autoretrats tenen una força poètica, espiritual i cultural insòlita. Són com les ombres del passat, o de l’interior de l’ànima de l’artista, condemnada per la història a viure lluny de les seves arrels i de les dels seus ancestres, a Londres, a l’ex-metròpoli, en l’antic territori dels blancs colonitzadors que els van sotmetre i esclavitzar.

Quan se’n va anar a Londres, el seu pare va posar dins una maleteta aquells objectes familiars que tenien per a ell un significat especial. Vint-i-cinc anys després, la seva filla nascuda a Londres exposava en públic, al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia, el seu cos i la seva ànima en contacte amb aquelles relíquies del seu passat ancestral. Són autoretrats molt poderosos i enigmàtics, pensats i interpretats per aprofundir en el misteri i el trauma del desterrament.

L’artista s’impregna de cada objecte, com si entrés en una mena d’estat de transmigració espiritual i temporal, i amb la seva experiència fa que l’espectador tingui sensacions, dubtes o certeses sobre el desarrelament, la memòria i la identitat. Saye volia explorar la convivència íntima, profunda, de les seves arrels cristianes, musulmanes i animistes. Hi ha un joc introspectiu i alhora una confrontació real entre els esperits i les creences dels seus ancestres en xoc amb les pràctiques espirituals de la diàspora, i com la discriminació racial s’inscriu en el cos i la memòria.

La tècnica del col·lodió humit

Com molt bé explica en un dels vídeos de l’exposició l’artista espanyola i col·laboradora seva Almudena Romero, aquesta sèrie va néixer quan Saye va experimentar per primera vegada amb la vella tècnica del col·lodió humit en un taller d’Autograph, centre fotogràfic londinenc dedicat a l’exploració de temes racials i de justícia social. També en parla el director d’aquest centre, que rememora l’aprenentatge i els dies de treball amb l’artista en el seu taller.

“Cada ferrotip té la seva pròpia història única per explicar, una metàfora del nostre viatge espiritual humà individual”, explicava Khadija Saye quan reflexionava sobre aquests autoretrats seus. I això és el que la seduïa d’aquesta vella tècnica, que és única, impredictible i irrepetible. Cada fotografia era com fer un ritual.

El col·lodió humit és una tècnica fotogràfica del segle XIX, en principi elitista, que va arribar a ser molt popular. La va inventar l’any 1851 Frederick Scott Archer a l’Anglaterra victoriana. Les plaques fotogràfiques, que podien ser de vidre (ambrotip) o de metall (ferrotip), s’impregnaven d’un vernís de col·lodió humit. Durant tot el procés de presa i revelat, la placa havia d’estar humida, per això els fotògrafs havien de dur en un carret el seu laboratori. El procés donava lloc a un negatiu que podia funcionar com una imatge final o servir per a l’obtenció de còpies positives en paper, la qual cosa va afavorir l’expansió de la fotografia al segle XIX.

El procediment va popularitzar, en principi, la fotografia colonial en expedicions d’exploració, missions científiques i campanyes militars. Tots recordem les imatges colonials que conservem estereotipades en la memòria o en els museus. Retrats exòtics dels indis americans, de les tribus negres africanes, o de ritus i tradicions dels indis de Mèxic o de les Antilles. En el cas espanyol, hi ha grans col·leccions fotogràfiques dels nadius de les Filipines i els seus costums.

Més endavant, aquesta tècnica es va aplicar per fotografiar paisatges rurals i urbans, fer retrats de burgesos i de les classes mitjanes incipients per guarnir les parets i els àlbums de records familiars. I els inquietants retrats que es feien dels morts de cos present. O, fins i tot, en posició de ser vius encara. Aquests m’han vingut especialment a la memòria quan observava els autoretrats de Khadija Saye. El resultat final són imatges molt nítides, d’un tacte gairebé físic, que capten la realitat d’una manera que ens posa en contacte amb el passat i el misteri.

Explica Martínez-Jacquet, comissària de l’exposició: “Submergir la placa en nitrat de plata evocava per a Saye l’aigua baptismal, la puresa i la rendició davant del que és desconegut, i transformava la tècnica en metàfora de viatge espiritual i de recerca de sentit que travessa tota la sèrie.”

En mans de Khadija Saye, l’efecte dels seus autoretrats és impressionant, tant per la forma com pel contingut, ella fa que la tècnica doti la imatge de misteri i significats ignots i profunds, com si alhora concedís a la matèria la seva pròpia capacitat d’explorar allò real amb el rerefons del passat i el desconegut. “En el procés de crear ferrotips amb col·lodió humit, el resultat final queda fora del control del creador. Et lliures a tot allò desconegut, de manera similar al que exigeixen tots els poders espirituals superiors: rendició i sacrifici”, deia l’artista.

Unes altres formes d’experimentar amb el retrat

D’ençà dels set anys, Kadhija Saye es va beneficiar del suport i dels estudis i activitats d’IntoUniversity, una organització benèfica educativa del Regne Unit que ajuda els joves desfavorits a accedir a l’educació superior i desenvolupar les seves aptituds. Allà es va forjar el seu sentiment de participació comunitària i les seves aptituds intel·lectuals. L’art, la performance i la fotografia van ser les disciplines que més la van atraure, fins que l’any 2013 es va graduar en fotografia per la University of Creative Arts a Farnham, Surrey.

Aquesta mostra també aplega unes altres sèries dels seus treballs fotogràfics que s’han pogut recuperar després de l’incendi que va destruir els seus arxius. Hi ha els treballs primerencs, quan estudiava, en què el retrat esdevingué la seva forma d’expressió preferida i que, amb els anys, va anar perfeccionant i modelant al seu gust, seguint les preocupacions formals i polítiques que caracteritzen la seva obra.

Destaca la sèrie “Crowned” (2013), el seu projecte de graduació universitària, que reivindica els pentinats afrocaribenys femenins com a identitat i orgull cultural. També “EID” (2012), que documenta la celebració de l’Id al-Fitr de la diàspora gambiana immigrada a l’est de Londres. En les fotografies, s’aprecia la seva identificació amb les qüestions espirituals de la seva cultura i les dinàmiques masclistes de superioritat de gènere que condicionen aquestes celebracions.

O “Home coming”, les fotografies i retrats que va fer l’any 2013 en un viatge a Gàmbia per visitar la seva extensa família. Són obres molt intenses i personals. Sembla que tinguin la voluntat de retenir els rostres i les formes reals a la vegada que reflexionen i s’endinsen en el passat i la permanència de la memòria en el present i en la vida interior de l’artista. Tal com va dir ella: “‘Home coming’ explora el viatge cap al sentiment de pertinença i la comprensió del fet de formar part de múltiples cultures alhora. Com els passa a molts membres de la primera generació, continuo atrapada entre dos mons, entre assumir la meva herència africana i reconèixer la meva negritud.”

Després de la seva mort l’any 2017, l’Estate de Khadija Saye es va associar amb IntoUniversity per crear un programa amb el seu nom, Khadija Saye Arts, amb l’objectiu de donar suport a joves de contexts desfavorits interessats en l’art i de prolongar el seu llegat.

En l’entrevista que em va fer Assumpció Maresma fa uns mesos per a la introducció del llibre Contra el silenci i la impunitat, sobre la responsabilitat històrica de l’Església Catòlica en la dictadura, jo afirmava:

“L’Església Catòlica és corresponsable de la política d’extermini i dels crims del franquisme. En virtut de la llei d’amnistia, aquesta institució també ha gaudit d’impunitat judicial, social i política. No hem d’oblidar que ells van beneir la croada de Franco i els seus crims en una carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món. El 1937 la matança de Gernika –mil sis-centes víctimes en tres hores–, obra dels aliats de Franco, la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria, va horroritzar el món. Franco exterminava la població civil indefensa.

Per frenar la reacció internacional, el general va demanar ajuda a l’església, al cardenal Isidre Gomà. I li van donar una carta col·lectiva en què, entre més coses, es deia: ‘En morir sancionats per la llei, els nostres comunistes s’han reconciliat en la seva immensa majoria amb el déu dels seus pares.’ Assassinar rojos, per tant, segons els bisbes, era fer el bé. Actualment, segons la constitució, Espanya és un estat laic, però a la pràctica l’església continua aprofitant-se econòmicament de l’estat i gaudeix de tots els seus privilegis i influències, sobretot en l’àmbit educatiu. Igual que en la dictadura.”

Aquest article d’avui parteix del que ja vaig dir aleshores i segueix el fil de la riquesa de l’església obtinguda, gràcies a Franco en dictadura i a Aznar en democràcia, sota l’empara dels pactes ocults i els fraus de la modèlica transició. A més del silenci còmplice de tots els partits de l’arc parlamentari, i la desídia, passivitat o desinformació de la societat.

Si durant la dictadura l’Església Catòlica i l’estat eren una sola cosa, avui, malgrat la declaració de laïcisme d’estat de la constitució, l’església continua espoliant i apropiant-se del patrimoni històric del país, amb total impunitat, un privilegi que li va atorgar Franco i que la transició, com en tantes altres coses, va consolidar de manera hipòcrita, il·legítima i opaca.

La pràctica de les immatriculacions ha convertit l’església en el principal propietari immobiliari del país. Té un 80% del patrimoni històric i 100.000 béns inscrits sense proves, segons els càlculs de la plataforma estatal Recuperando. A Catalunya, tenim la Plataforma Catalana per la Recuperació dels Béns Immatriculats per l’Església, Recuperant, una aliança d’organitzacions socials que lluiten pel retorn complet de tot el patrimoni històric i cultural que pretenen d’apropiar-se indegudament les institucions eclesiàstiques a Catalunya. Integren la plataforma: Unió de Pagesos, Fundació Ferrer i Guàrdia, Europa Laica-Catalunya, Col·lectiu Iaioflautes, Ateus de Catalunya, Associació d’acció social i cultural Adalqui.

L’espoliació de les immatriculacions de l’església

Per aprofundir en aquest escàndol polític és fonamental llegir El expolio de las inmatriculaciones de la Iglesia (Ediciones Akal), d’Antonio Manuel Rodríguez Ramos i Aristóteles Moreno Villafaina. El primer és professor de dret civil de la Universitat de Còrdova, fundador i portaveu de la Plataforma Mesquita Catedral de Córdoba Patrimonio de Tod@s i Recuperando. El segon és un periodista amb una àmplia experiència en molts mitjans, que aquests darrers anys ha investigat a fons les immatriculacions de l’església i n’ha publicat nombrosos reportatges.

És un excel·lent treball d’investigació rigorosa, de documentació, reivindicació i denúncia d’una qüestió molt important que els mitjans de comunicació i els partits polítics han tendit sistemàticament a deixar de banda d’ençà dels pactes de la transició. Totes les iniciatives i demandes d’informació i llistes de propietats i immatriculacions de l’església, tant a l’estat espanyol com als governs autonòmics, s’han fet per demanda popular i d’associacions com Recuperant, entre més.

La simbiosi estat-església encara és tan sòlida, després de cinquanta anys de la mort del dictador, que, per exemple, com expliquen ells, l’any 2015 l’estat va haver de derogar una llei hipotecària anticonstitucional, però no va declarar nul·les les immatriculacions, amb la connivència dels registradors de la propietat. És la mateixa estratègia que la democràcia ha utilitzat per preservar els privilegis i la impunitat dels funcionaris, jutges i policies de la dictadura quan ha declarat “il·legítims” els tribunals de justícia de Franco, però no n’ha anul·lat les sentències. Com veiem dia a dia, els pactes foscos de la transició entre feixistes i antifeixistes estaven molt ben travats i dissenyats pel mateix patró.

Un privilegi franquista que es manté fins avui

En el llibre de Rodríguez i Moreno es detallen quins mecanismes legals han permès l’espoliació més gran de la història d’Espanya i com ha funcionat. S’analitzen i investiguen els casos més flagrants, des de la Mesquita de Còrdova, el més simbòlic, fins al cas de la Basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona, passant per la Giralda de Sevilla, el saqueig dels béns comunals de Navarra, les muralles d’Artà, els tresors mudèjars d’Aragó, el pre-romànic asturià, i també masies, cementiris, ermites, boscos a Catalunya i les Illes Balears, oliverars a Jaén i Còrdova, finques rústiques i urbanes, cases, pisos i locals.

Tot el llibre està molt ben emmarcat en el context històric espanyol i en l’europeu, on fa molt de temps que l’Església Catòlica ha perdut tota mena de privilegi ancestral i paga els imposts com li pertoca. El cas espanyol és una anomalia flagrant en el panorama internacional.  També estudien i analitzen les claus jurídiques de les immatriculacions de l’església que, segons ells, són una qüestió d’estat. Expliquen les demandes legals presentades per obtenir totes les dades del tema, els casos judicials guanyats a l’església, i les possibles vies de reclamació política i als tribunals per a restablir la veritat i aconseguir el retorn d’aquest patrimoni al domini públic.

Tot va començar l’any 1946. El mateix any que França decidia de tancar la frontera amb Espanya, motivada per les manifestacions multitudinàries que es van viure en protesta per l’afusellament del guerriller asturià Cristino García Granda, que a França era considerat un heroi nacional per la seva lluita contra els ocupants nazis. El govern francès va advertir als dels EUA i el Regne Unit del perill latent que representava Franco per a la seguretat internacional. L’Assemblea de les Nacions Unides recomanava als països membres la retirada d’ambaixadors i ministres plenipotenciaris de Madrid “convençuda que el govern feixista de Franco a Espanya […], imposat al poble espanyol per la força amb l’ajuda de les potències de l’Eix i a les quals va donar ajuda material durant la guerra, no representa el poble espanyol”.

Simptomàticament, aquell mateix any 1946, quan la dictadura quedava aïllada del món, Franco, com a premi pels serveis prestats abans, durant i després del cop d’estat, atorgava poders a l’Església Catòlica per perpetrar l’espoliació patrimonial més monumental de la història d’Espanya.

La clau va ser la nova redacció de la llei hipotecària, que en l’article 206 deia textualment: “L’estat, la província, el municipi i les corporacions de dret públic o serveis organitzats que formen part de l’estructura política d’aquest estat i les de l’Església Catòlica, quan els manqui el títol escrit de domini, podran inscriure el dels béns immobles que els pertanyin mitjançant l’oportuna certificació lliurada pel funcionari a càrrec de qui estigui l’administració d’aquests béns, en la qual s’expressarà el títol d’adquisició o la manera en què van ser adquirits.”

Aquests privilegis, fruit de l’arbitrarietat dictatorial, clarament inconstitucionals avui, no van ser derogats pas quan es va aprovar la constitució espanyola. Per contra, José María Aznar els va blindar i reforçar durant uns quants anys. L’any 1998, va aprovar dues normes, la llei del sòl i la reforma hipotecària, que permetia, per exemple, de privatitzar els temples, que no havien estat mai de ningú, com els rius i les places. Va ser llavors quan l’Església Catòlica va posar al seu nom la Mesquita de Còrdova (i el negoci que representa) i capelles de poble i es va fer seu més del 80% del patrimoni històric de domini públic.

És immoral, afirmen els autors, que la jerarquia catòlica aprofités per immatricular monuments d’un valor cultural incalculable que sempre havien estat del comú, sense aportar cap més prova que el fet que eren esglésies. És com si els metges s’apropiessin dels hospitals, o els professors, de les escoles. I encara és pitjor, perquè veient que era tan còmode i impune fer-ho, es van posar a inscriure tota mena d’immobles sense cap vinculació religiosa. Inclosos cementiris, muralles, carrers, locals comercials, places de garatge, pisos, videoclubs, parcs, frontons… i, fins i tot, béns ja inscrits.

El més greu no és que els bisbes actuessin com a fedataris públics, sinó que únicament ho fessin per autocertificar-se el domini d’allò que no podien provar que els pertanyia. Una potestat que no tenen ni els notaris. Són molts els exemples de casos que analitza el llibre, com ara el cas de les muralles d’Artà, o terrenys i ermites propietat de pagesos que s’apropià el Bisbat de Vic, entre més.

La Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona

El cas de Santa Maria del Mar és emblemàtic i flagrant. És una obra col·lectiva important construïda pel poble entre el 1329 i el 1383. Mentre els aristòcrates, els rics i les jerarquies catòliques edificaven la catedral, els veïns del barri de la Ribera de Barcelona recaptaven diners entre obrers, mariners, pescadors, menestrals, comerciants i artesans per construir Santa Maria del Mar. L’origen popular està simbolitzat pels bastaixos populars de les portes principals. Eren els estibadors del port i antics esclaus alliberats que van baixar centenars de blocs de pedra de les pedreres de Montjuïc per edificar la basílica.

El que no es podien imaginar aquells mariners i bastaixos és que, set-cents anys després del seu esforç titànic,  la jerarquia catòlica s’apropiaria de la seva obra monumental, sense proves, amb quatre paraules i una signatura. La Basílica de Santa Maria del Mar va ser inscrita per l’Església Catòlica l’any 2012, tal com ha aconseguit de documentar la Plataforma Recuperant després d’un llarg i laberíntic procés burocràtic i administratiu d’anys.

Ho reflecteix la llista de béns immatriculats publicada pel govern de Pedro Sánchez l’any 2021, tot i que fins el 2025 no es va tenir accés a la nota registral. El més curiós del cas per als autors és que la immatriculació a nom del bisbe va ser comunicada a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona, tràmit a què no estaven obligats. Generalment tot es fa de manera quasi clandestina.

Els autors remarquen que ni la Generalitat ni l’Ajuntament no van moure ni un dit per impugnar la immatriculació. “Hi ha una clara omissió de responsabilitats en la defensa de l’interès públic a què estan obligades les dues administracions per imperatiu legal”, afirmen. El registre és del 6 de juny de 2012. El president de la Generalitat era Artur Mas. El batlle de Barcelona, Xavier Trias. El bisbe de Barcelona era el cardenal Lluís Martínez Sistach, que quan va esclatar l’escàndol de corrupció familiar dels Pujol Ferrusola defensà públicament Jordi Pujol com a “referent d’honestedat”.

Un deure democràtic de transparència i de justícia

La impunitat de l’església és inquietat. Mentre la ciutadania exigeix transparència a la corona, als partits polítics i sindicats, el patrimoni i la fiscalitat de l’Església Catòlica encara romanen ocults a les catacumbes, exposen els autors. Hi ha un deure democràtic de transparència i de justícia.

Són moltes les preguntes que es fan els autors i que intenten de resoldre, sense ser exhaustius i en la mesura de les seves possibilitats, després d’anys d’investigació: “Per què no podem saber quants i quins han estat els béns immatriculats per la jerarquia catòlica d’ençà del 1946?”, es demanen Rodríguez i Moreno. “Quin és el valor de tot aquest patrimoni ingent? Per què ignorem els diners que recapta amb la seva venda i explotació mercantil? Per què no es fiscalitza? Quants diners deixa d’ingressar l’estat pels impostos que graven aquests béns i activitats? Com es pot entendre aquest tenebrós silenci respecte de la jerarquia catòlica en una societat democràtica i en un estat que es considera aconfessional? A què obeeix?”

A Orwell 2+2=5 fa un pas endavant impressionant, entre ficció i documentari, i combina en un collage intel·ligent i explosiu el pensament i l’obra periodística i literària de George Orwell i les diverses adaptacions teatrals i cinematogràfiques de 1984 i Animal farm, amb flaixos, seqüències, gràfics, més films de cinema o televisió, i fragments d’entrevistes i discursos de la nostra realitat global actual: mediàtica, política i ideològica, amb aportacions clau d’importants pensadors crítics i especialistes.

El resultat és un collage fascinant que impressiona i fa reflexionar sobre l’avenç actual de les idees totalitàries que Orwell va ser el primer de posar en qüestió, tant en el món feixista com en el comunista. Fins a arribar a una situació mediàtico-política i ideològica globalitzada que, com demostra el film, sembla hereva de les visions d’Orwell als anys trenta i quaranta del segle passat. Orwell tenia raó, és evident, però la cosa més inquietant per a mi és que la va encertar tant que podria haver-se quedat curt. I a partir d’ara ja no tenim un guia crític i visionari com ell. Però potser no cal. Potser tot allò que importa ja ha estat escrit.

Orwell era un periodista i escriptor que havia viscut en la seva pell els efectes del colonialisme a l’Àsia, del cantó dels opressors. Durant cinc anys, va ser policia imperial a Birmània. “Jo formava part de la maquinària del despotisme.” Tenia un càrrec de consciència que es va treure del damunt lluitant a Espanya, al front de guerra, contra el feixisme i, de retruc, patint l’estalinisme. De fet, es va unir al POUM i va viure la repressió estalinista i l’assassinat d’Andreu Nin. Va ser voluntari de les Brigades Internacionals, i ens en deixà l’extraordinari testimoni d’Homenatge a Catalunya.

El film inclou pensaments seus com: “La guerra d’Espanya va ser decisiva. Després d’allò vaig saber on em situava.” “Va ser un afer estrany. Vam començar com a defensors heroics de la democràcia i vam acabar sortint del país d’amagat, amb la policia perseguint-nos.” “Tot el que he escrit des de llavors és en contra del totalitarisme i a favor del socialisme democràtic.” O frases de la seva obra Animal farm, com ara: “Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que uns altres.”

“Escric per denunciar la mentida”

Crec que Raoul Peck ha interpretat i compleix a la perfecció les paraules d’Orwell que inicien el film: “Escric perquè vull denunciar una mentida, no fer una obra d’art. Atreure l’atenció a uns fets. Em preocupa sobretot que em sentiu. L’inici és sempre el desig de defensar una causa, un sentiment d’injustícia.”

Aquestes paraules s’enllacen amb una escena del film The crystal spirit: Orwell on Jura (1983), de John Glenister. L’escriptor i el seu fill de nen són dins un cotxe a l’illa de Jura, Escòcia, el refugi on es va recloure per escriure la seva darrera obra, 1984. L’escenari és impressionant, bell, verd i salvatge, com deu ser la fi del món. O el paradís. “Quant són dos més dos?,  pregunta ell al fill. “Quatre”, respon el nen sense dubtar. “Alguns et diran que són cinc”, li explica el pare. “Gent que forma part del govern. Grans dirigents. És molt important per a ells que la gent cregui que la resposta és cinc. Et mentiran. Et torturaran. Et mataran. Quan arribi l’hora de morir, continua afirmant que la resposta és quatre.”

Però resulta que, tal com ell denunciava a 1984, d’ençà de mitjan segle passat hi ha molta gent, i molt poderosa, que han estat pressionant i colonitzant les ments a tot el món, perquè, com a la novel·la, els ciutadans dominats, espectres fantasmals, esclaus en una societat totalitària, acabin responent que dos més dos són cinc. I en bona part, aparentment, ho han aconseguit. Ho demostra aquest documentari i la qualitat impressionant del material d’arxiu que exposa.

Els tres eslògans del Ministeri de la Veritat de 1984 són: “Guerra és pau”, “Llibertat és esclavatge” i “Ignorància és força”. No us sonen? El film de Raoul Peck us ho farà entendre i reconèixer-vos dins els paràmetres de la realitat contemporània que vivim i que ens expliquen els mitjans de comunicació. I descobrir-nos fins a quin punt pervers s’ha tergiversat el concepte de veritat i de justícia. Ho han fet escandalosament Putin, Trump, Netanyahu i les seves poderoses corts de polítics, periodistes i opinadors a sou, per la via dels mitjans i el control del debat públic.

Entre moltes altres mentides i tergiversacions, Putin va dir que calia desnazificar Ucraïna i aturar el genocidi. Netanyahu, que Israel és un poble que treballa per la pau. Meloni, que al món hi ha un genocidi de cristians. També es mostra la primera plana de The New York Times amb la llista de centenars de mentides de Trump. I la cara impertèrrita d’un alt càrrec militar de Myanmar assegurant davant les càmeres que en el seu país no hi ha cap rohingya.

La manipulació obscena del discurs global

“Si el pensament corromp el llenguatge, el llenguatge pot corrompre el pensament”, deia Orwell.

Una de les línies argumentals del film és demostrar la manipulació obscena del discurs global. La conversió de la mentida en veritat. Ho demostra a bastament amb talls de veu de polítics, titulars dels mitjans, eslògans, propaganda, imatges de guerres, bombardaments i manifestacions, totes perfectament reconeixibles per a l’espectador d’avui. Les equivalències són aclaparadores. I no les va inventar Orwell. Només en va fer un esbós en els lemes del Gran Germà. Avui, el nostre Ministeri de la Veritat global i real manipula la veritat amb el llenguatge.

“Language is a virus”, que deia el genial William Burroughs. Un virus que contribueix a infectar totes les ments humanes i els fets visibles i constatables amb les seves pròpies mentides.

Veiem alguns dels exemples que ens posa Raoul Peck:

“Antisemitisme 2024”: terme per a silenciar les crítiques a les accions militars d’Israel. “Operació militar especial”: Invasió d’Ucraïna. “Centre de formació professional”: camp de concentració. “Pacificació”: eliminació dels elements no fiables. “Ús legal de la força”: violència policial. “Il·legals”: refugiats.

“Retallades”: reduccions pressupostàries als programes socials. “Pla de reactivació”: regals als rics. “Auxilis financers”: ajuts governamentals a empreses en fallida. “Optimització fiscal”: evasió legal d’imposts. “Finançament electoral”: corrupció legalitzada. “Austeritat”: privatització econòmica forçosa. “Beneficis extraordinaris”: salaris irraonablement baixos. “Creixement econòmic”: augment de la producció malgrat el cost social. “Inflació”: pujada de preus com a “conseqüència necessària del creixement econòmic”. “Recessió”: declivi econòmic com a “fenomen inevitable”.

Censura de llibres i odi al pensament

El documentari recull els debats sobre llibres censurats als EUA. Amb un gràfic que especifica que els anys 2022 i 2023 a les escoles americanes es van prohibir 3.364 títols. No deixa d’impressionar, combinar xifres d’avui amb les imatges del film Fahrenheit 451, o les reals de noticiaris sobre la crema de llibres feta pels nazis a Alemanys el 1933, o a Xile el 1973, a Mali el 2013 o a Gaza el 2024.

“Del punt de vista totalitari, la història es crea, no s’aprèn”, deia Orwell.

És implacable la congressista demòcrata Alexandra Ocasio-Cortez en les seves intervencions al parlament, en què qüestiona la censura de La vida de Rosa Parks, entre més. O quan interroga Mark Zuckerberg i el posa contra les cordes demanant-li com verifiquen si la publicitat política que publiquen és veritat o mentida. “On són els límits?” “No ho sé”, diu el magnat tecnològic. I el deixa K.O. quan li pregunta com és que una publicació de supremacistes blancs fa funcions de fact-cheker per a Facebook.

També tenen el seu protagonisme les mentides sobre l’assalt al Capitoli, sobre els suposats perills de “la invasió” d’immigrants, sobre el genocidi de Gaza, les dades sobre els diners invertits pels mitjans en tasques de lobby. 16.261 milions de dòlars el 1998 es van convertir en 586.252 milions l’any 2024.

Tot i això, i molt més que hi ha al film, vull remarcar una frase entusiasta de George Orwell en favor de l’espècie humana: “La meva principal esperança del futur és que la gent normal i corrent no ha abandonat mai els seus valors morals.”

Atesa la quantitat d’informació i el seu interès, estaria bé que alguna editorial es decidís a publicar el guió d’Orwell 2+2 =5, tal com es va fer amb el d’un altre film de Raoul Peck, I am not your negro. El va publicar Ediciones del Oriente y del Mediterráneo a la Biblioteca Afro Americana Madrid (BAAM), dirigida per la fotògrafa i escriptora Mireia Sentís, com explicàvem en aquesta secció.

Pierre Bourdieu: “La televisió és un perill per a la vida intel·lectual i la democràcia”

Veient el film, vaig reconèixer amb sorpresa dos talls d’una entrevista al sociòleg francès Pierre Bourdieu que havia fet jo per al programa de TV3 Música per a camaleons que fèiem als anys noranta, amb la realitzadora Lala Gomà. Als crèdits finals anomenaven la col·laboració de TV3, concretament, de 3Cat.

L’any 1996, Pierre Bourdieu havia publicat Sur la télévision a l’editorial Raisons d’Agir. L’any 1997, Edicions 62 en publicava la traducció, Sobre la televisió. I el 1998, l’entrevistaven a París. Ell era reticent a les entrevistes de televisió, però quan va conèixer el nostre programa va acceptar. Això sí, la cita va ser un diumenge a les nou del matí al Collège de France, no me n’oblido.

He volgut tornar a veure aquell programa sencer, però a la web de la Televisió de Catalunya no hi és. Ni aquest, ni la immensa majoria dels programes de Música per a camaleons. En vam fer seixanta en diverses sèries i temporades. A la web, només n’hi ha tres o quatre, mal identificats, que, curiosament, tenen a veure amb l’humor. I el del periodista Ryszard Kapuściński, titulat “Àfrica per als africans”.

La resta no hi són. Hi va haver protagonistes com Miquel Barceló, Salvador Dalí, Francesc Torres, Wole Soyinka, Manuel Vázquez Montalban, Sami Nair, Evgen Bavcar, Carles Fontseré, Patricio Guzmán, Helios Gómez, Manuel Rivas, Georges Brassens, Joan E. Garcés, Carlos Castilla del Pino, Josep Maria Terricabras, Tim Page, el fotògraf que va inspirar Apocalipse Now, i un llarg etcètera, inclòs, evidentment, Pierre Bourdieu.

No m’estranya que la Televisió de Catalunya menyspreï la cultura. No és la primera vegada que ho constato. De fet, fa anys, m’ho va dir ben convençut un directiu de la casa: “La paraula cultura genera rebuig en la nostra audiència.” Com diu un dels eslògans del Ministeri de la Veritat al 1984 d’Orwell: “Ignorància és força.”

És prou simptomàtic que una producció cinematogràfica internacional important valori i citi una entrevista antiga de TV3, que l’empresa la cedeixi o cobri pel fragment i que, com d’habitud, al mateix temps, la menystingui a la seva web, tot impedint que el seu públic la pugui veure. I encara és més greu si recordem que és una empresa pública que utilitza els diners de tots els ciutadans per crear continguts d’interès per a la societat catalana, encara que sigui l’entrevista a un dels millors intel·lectuals crítics de l’Europa del segle XX.

Afortunadament, l’he poguda tornar a veure sencera gràcies a YouTube. Hi és perfectament identificada, amb el nom del programa i el mitjà. És del 2 de novembre de 1998. Algú la devia penjar en francès amb el títol d’una de les frases que el sociòleg em va dir a l’entrevista: “La televisió és un perill per a la vida intel·lectual i la democràcia.”

Ngũgĩ wa Thiong’o havia d’anar amb peus de plom. Tot i que Kenya era independent d’ençà del 1963, quatre anys abans de la publicació del llibre, el perill de la repressió, ara neocolonial, era ben present. A més, el context de la novel·la són els anys de l’aixecament Mau-Mau (1952-1960) i la brutal repressió britànica, orquestrada inicialment pel govern de Winston Churchill. La decadència de l’imperi britànic va anar paral·lela a la de la seva carrera política. Durant el seu mandat, Kenya fou una dictadura de colonitzadors blancs blindada per les armes i la implacable violència de la Gran Bretanya.

La família de l’escriptor va estar molt implicada en la lluita per la independència colonial. Un germà seu va ser assassinat pel fet de ser guerriller de l’exèrcit de la Terra i la Llibertat de Kenya (KLFA) o Mau-Mau; un altre, afusellat durant l’estat d’excepció; i la seva mare, torturada per la guàrdia nacional.

De fet, anys a venir, ell mateix va patir la repressió, el 1977, quan fou detingut i empresonat sense judici al Centre de Màxima Seguretat de Kamiti. Allà va escriure, en el paper higiènic que li facilitava el govern, la primera novel·la moderna en kikuiu, El diable a la creu (Raig Verd), que vaig comentar fa uns quatre anys aquí.

D’entrada, penso que el gran mèrit d’Un gra de blat és que l’any 1967 va denunciar el clima de por, repressió, matances, traïcions i l’odi criminal de l’imperialisme britànic que sofriren els pobles de Kenya que lluitaven per la independència. Ho va fer evitant el relat històric i polític tradicional, per endinsar-se en les vides i les morts, els somnis i els malsons dels camperols d’uns poblats que tenien gran part dels seus joves lluitant al bosc amb els guerrillers.

El llibre es va publicar en anglès el 1967.  Llavors, la brutal repressió britànica ordenada per Churchill era un tabú. A Anglaterra i a Kenya. Molts dels governants i les classes negres dirigents del nou país independent provenien d’aquelles lluites, i molts d’ells havien traït els seus camarades per prendre el poder d’acord amb els colonitzadors blancs.

Això no obstant, Ngũgĩ wa Thiong’o no va tenir por i, de segur, va contribuir, amb aquesta obra i amb unes altres, a la victòria històrica del 2012, quan el poble kenyà va aconseguir, després de seixanta anys de lluita, que el govern britànic reconegués oficialment davant el món i la història els patiments, les tortures i els assassinats comesos per l’administració colonial britànica en el període 1952-1960, gràcies a la publicació d’uns documents oficials secrets de l’Oficina de la Commonwealth Estrangera (FCO).

El context de fons, els grans fets polítics, no es fan profundament explícits en la novel·la. D’entrada, convé recordar-los per comprendre millor l’obra.  Són els anys 1952-1960, els temps de la repressió, les tortures i les execucions dels guerrillers Mau-Mau i els camperols dels poblats que els donaven suport, i els fornien de menjar, armes, contactes i munició.

Centenars de milers de persones van ser confinades en camps d’internament en condicions inhumanes, envoltats de filats espinosos i trinxeres. Els anomenaven “vil·les protegides”. Ho ha investigat la historiadora de la Universitat Harvard, Caroline Elkins, autora d’Imperial reckoning: The untold story of Britain’s gulag in Kenya (2005), premi Pulitzer, que fou la base de les reclamacions dels ex-detinguts Mau-Mau al govern britànic.

Es calcula que entre 160.000 i 320.000 kenyans van ser internats en aquests camps i que, al voltant d’1,5 milions de persones van ser detingudes o traslladades a la força a les “vil·les protegides”.

Els morts kenyans són difícils d’establir. Es compten entre desenes de milers i tres-cents mil. Per contra, del bàndol colonialista, van morir menys de cent britànics i uns mil vuit-cents africans lleials al règim colonial. Els dirigents polítics, com Jomo Kenyatta, van ser detinguts i empresonats, condemnats a treballs forçats. La repressió es va generalitzar. Nenes i dones van sofrir abusos i violacions. Molts homes van ser torturats fins a la mort.

En conseqüència, els Mau-Mau van escalar la violència contra els colons blancs. Les tropes de la corona i les forces lleials nadiues van respondre amb brutalitat. Es va declarar l’estat d’excepció. Onze presoners van ser assassinats en un dels camps, fet que implica alguns dels personatges d’Un gra de blat i els seus familiars i amics.

La literatura contra el colonialisme

Per l’experiència adquirida en els meus treballs periodístics i històrics sobre el colonialisme espanyol a Guinea Equatorial, conec les dificultats enormes d’explorar el mètode d’espoliació i submissió, la violència física i simbòlica, la crueltat del conflicte i les moltes capes de silenci i censura que sepulten la veritat. No hi va haver gaire cura amb la documentació oficial i els arxius, i és molt difícil trobar testimonis amb bona memòria i credibilitat per esbrinar els fets.

Molts testimonis van morir, i molts supervivents no en volen parlar. La malfiança i la por estan molt arrelades i soterrades per l’extrema violència del colonialisme. Per això crec que el treball literari i el testimoni de Ngũgĩ wa Thiong’o a Un gra de blat és excepcional.

Amb el rerefons de la història de violència, no sempre explícita, però sí molt latent en les vides i les experiències dels personatges de la novel·la, l’autor explora aquells anys de lluita, resistència i valentia, però també els conflictes íntims que provoca la situació entre les persones. La lleialtat als camarades i als ideals no és sempre nítida, hi ha un tel boirós de mentides, sospites, delacions i traïcions que es descobriran amb els anys.

Molts d’aquells guerrillers, o els seus avantpassats, ja havien pres les armes obligatòriament quan els britànics els van reclutar per anar a Europa a lluitar contra Hitler en una guerra que no va ser mai la seva. Com també els va passar als joves negres de les colònies franceses.

L’obra explora els conflictes entre familiars i amics, en les relacions amoroses i sexuals, en la vida quotidiana durant aquells anys intensos i salvatges, en definitiva, ens demostra magistralment, en aquesta novel·la coral, que la història en majúscules és feta d’un teixit social i humà viu i divers, exemplar i contradictori, que s’alimenta de sang i d’il·lusions molt sovint frustrades amb el pas dels anys. En aquest sentit, la profunditat de la literatura pot donar lliçons a la història o, si més no, completar-la.

L’autor ens parla de la resistència i la lleialtat, però també de la decepció i la traïció que van experimentar els guerrillers quan van ser alliberats dels camps i les presons. Els qui van sobreviure van tornar als seus pobles i es van trobar que s’havia assolit la independència, però el poder encara continuava en mans, ja no dels blancs, sinó dels negres que havien estat els seus fidels homes de confiança.

A més a més, les converses entre els personatges i els seus amics i familiars ens fan un retrat viu de l’immens tapís d’esperances, vides humanes i situacions límit que van configurar aquells anys de guerra per la independència. Amb una manera especial i sensible de detectar la impregnació de la cultura imposada pels colonitzadors i els seus efectes. Una cultura que incloïa la imposició d’una única visió del món, una llengua i una religió, alhora que demonitzava i prohibia les llengües, tradicions i creences ancestrals dels diferents pobles de Kenya, entre els quals el kikuiu és majoritari.

L’any 2012, el govern britànic reconeixia davant el món la seva responsabilitat en els crims i la repressió del període 1952-1960. Per fi es feia justícia i es divulgava la veritat cruel i violenta. Va ser una gran victòria històrica, justa, tot i que massa tardana, dels guerrillers que es van jugar la vida, i molts dels quals la van perdre en la lluita per l’Uhuru, la llibertat.

Això quedarà per als llibres d’història i per als annals de la justícia internacional, però la veritat d’aquells anys ja ens l’havia començat a explicar la literatura de Ngũgĩ wa Thiong’o molts anys abans, quan la sang dels màrtirs i les contradiccions dels supervivents encara eren molt fresques i recents. I, precisament per això, ben doloroses i difícils de treure a la llum. Un gra de blat és una història magistral sobre les profunditats de l’ànima dels éssers humans en situacions límit de conflicte armat, colonial, en aquest cas.

L’idioma com a memòria col·lectiva

Ngũgĩ wa Thiong’o (Kenya, 1938 – EUA, 2025) va ser guardonat l’any 2019 amb el Premi Internacional Catalunya per “la seva distingida i arriscada obra literària i la defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva”. De fet, ell es definia com a “guerrer de la llengua”, per això va ser perseguit i empresonat al seu país. Va passar mitja vida exiliat. Va ser professor a les universitats de Nairobi, Nova York i Califòrnia.

Per acabar aquest article, vull tenir un record per a la lingüista Carme Junyent, que, per a mi, fou la primera persona a valorar i explicar l’actitud de Ngũgĩ wa Thiong’o en la defensa, la dignitat, l’escriptura i la divulgació de la llengua kikuiu. Ell era un dels casos que estudiava en el seu assaig pioner publicat ja fa molts anys, Les llengües d’Àfrica (Empúries, 1986).

Allà ens va explicar que Ngũgĩ wa Thiong’o havia començat escrivint en anglès, amb el nom de James Ngũgĩ, però que un bon dia es va decidir per la llengua materna, el kikuiu. La seva primera obra de teatre en kikuiu fou Ngaahika Ndeenda, traduïda a l’anglès com I will marry when I want. Pocs dies després de ser representada al teatre de Kamiirithu, Ngũgĩ wa Thiong’o va ser detingut, i la representació, prohibida. L’obra fou un èxit. De l’original en kikuiu, se’n van vendre tres edicions en tres mesos.

Era pel contingut de l’obra?, es preguntava la lingüista catalana. No, perquè el contingut de la seva darrera novel·la en anglès, Petals of blood, era molt més radical i no li havia representat cap problema, es responia. Com es podria entendre, doncs? Ambdues obres havien estat escrites durant el govern de Jomo Kenyatta, el primer president de la independència. “L’explicació no és difícil”, afirmava l’autora. “Petals of blood estava escrita en una llengua a la qual només una minoria tenia accés, i no una minoria perillosa, mentre que Ngaahika Ndeenda podia ser entesa per tots els kikuius.”

En el llibre, entre més idees, Carme Junyent destacava aquest pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o de l’escrit de 1981 Return to the roots:

“Una llengua, qualsevol llengua, té la seva base en la producció de la vida material del poble […] menjar, roba, aixopluc. La llengua com a sistema d’indicadors verbals és el producte d’un poble que es comunica en el treball; aquesta és la seva producció, el seu intercanvi i la seva distribució de riquesa. Les llengües neixen històricament com una necessitat social.”

L’excel·lent resultat és la novel·la de no-ficció Kolkhoz (Anagrama), traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa. Una meravella de relat, extens, fonamental, com el desafiament assumit quan ens endinsa en la petita història i la gran història del segle XX a partir de les actituds i les dures peripècies vitals dels Zurabishvili, burgesos il·lustrats exiliats de Geòrgia després de la Revolució, els seus besavis i pares de la seva il·lustre mare. Carrère teixeix un relat realista i profund de les incògnites, els blancs i els negres de tot un segle intens que ell, un dels darrers de la saga, en gran part, encara tenia pendent d’explorar.

Al genial Limónov i a Una novel·la russa, Emmanuel Carrère ja s’havia endinsat en la història de Rússia, la revolució, la guerra civil, el règim soviètic, l’exili i les conseqüències de tot plegat en l’actualitat. Eren dos molt bons intents reeixits d’aproximació al cor de la qüestió, els misteris de l’ànima i la història russa. La segona novel·la, on s’endinsa en la vida del seu avi Georges, afusellat després del 1945 per presumpta col·laboració amb els nazis a París, que no ha estat mai aclarida del tot, li va costar dos anys d’enemistat amb la seva mare pel temor que la revelació que hi feia pogués afectar la seva important carrera intel·lectual en la societat francesa; de fet, la societat que va acollir els Zurabixvili quan es van exiliar arruïnats i amb un futur molt difícil.

Ara a Kolkhoz, escrit en homenatge a la seva mare després de morir i dedicat a les seves dues germanes, Carrère s’endinsa amb tot el seu bagatge polític, literari i sentimental en una fascinant aventura pel temps i la història que recorda els millors treballs memorialístics de Marguerite Yourcenar. És l’obra d’un gran narrador, sincer, profund, sensible i curiós, que explora, del present estant, els escenaris del seu passat i el dels seus. I, així, aconsegueix un retrat coral multifacètic de la Rússia i l’Europa del segle XX i XXI.

Els personatges extraordinaris de la seva família i les seves experiències vitals són un pou de sorpreses que li serveixen per a bastir una història vital i traumàtica col·lectiva. Hi ha burgesos, regicides, intel·lectuals, músics, espies, aristòcrates, prínceps russos i barons bàltics, un general prussià, la traductora de George Sand al georgià i una dama d’honor de l’última emperadriu. Uns vivien a la Toscana en una residència dels Mèdici i uns altres “passejaven llops” pels salons de Sant Petersburg. Ho van perdre absolutament tot el 1917. I ells es van perdre pels laberints de l’exili europeu, sobretot a París, on van passar penúries, van fer de taxistes, van cuinar a les habitacions dels hotels més modestos, i van ser protegits sota l’empara dels capellans ortodoxos.

L’exili dels russos blancs per mitjà de les vides dels seus avis, la mare i els seus parents, que ell ha conegut de nen a París, teixeixen un relat magnífic del mític exili europeu i parisenc dels russos blancs, on la seva família destaca entre totes. La seva mare, Helène Carrère d’Encausse, va arribar a ser la gran especialista europea en Rússia i la Unió Soviètica. De fet, va ser la primera de pronosticar que el colós soviètic tenia els peus de fang. I la cosina Salomé Zurabixvili, diplomàtica francesa i, després, cinquena presidenta de Geòrgia (2018-2024), són dos dels puntals de la novel·la.

Però n’hi ha molts més, coneguts i desconeguts, que sostenen un relat literari intens, veraç, misteriós, magníficament escrit amb el rigor d’un periodista o d’un historiador que sap captar el visible i l’invisible d’un món a la vegada tràgic i heroic, trist, melancòlic i enlluernador que travessa les vides dels russos i els europeus dels nostres temps.

L’encarnació de la República Francesa

Helène Carrère d’Encausse va morir el 2023. Emmanuel Macron va presidir l’homenatge nacional que França li va dedicar al pati d’honor del Palau dels Invàlids, amb banderes, uniformes, l’orquestra de la Guàrdia Republicana interpretant la Serenata de Txaikovski, ministres, militars, intel·lectuals, membres de l’Acadèmia i de les més altes institucions del país. I, per descomptat, els seus familiars, el marit mig absent, que es va morir uns mesos després, i el seu fill, escriptor, que ens fa una crònica excel·lent d’aquell acte que dóna començament al llibre. Un relat que, com si fos l’obertura d’una òpera, ens predisposa a gaudir, a viure i conviure amb tots els personatges i les històries que donaran vida a les més de quatre-centes pàgines que ens esperen.

Que la seva mare era un ésser únic, complex, genial i contradictori, que podia ser molt intel·ligent i generosa, però també cruel i mentidera, ho anem sabent a mesura que ens endinsem en la lectura, en què descobrim les mil històries de la seva vida que el fill recorda o descobreix i combina per fer-nos un retrat superb, sincer, sense estalviar crítiques, esmentant els clarobscurs, les febleses i els misteris de la seva vida. Potser el final, on narra els darrers dies i la mort, es fa una mica excessiu, però suposo que és una llicència literària de l’autor que homenatja la figura de la seva mare, la persona i el personatge, com si es tractés d’un emperador romà. Una heroïna d’òpera. O una diva.

De la devoció que França sentia per ella, en són bona prova les paraules del discurs d’Emmanuel Macron, escrit per un redactor, com remarca el cronista Emmanuel Carrère, que no m’estranyaria gens que hagués estat ell mateix. El president descriu el moment en què Helène Carrère d’Encausse va entrar, després d’una vida intensa, de treball i d’estudi, a l’Acadèmia francesa. I, per tant, a la glòria eterna.

Macron la descriu avançant sota la cúpula i saludant tothom: “I, tot d’una, mentre alenteix un moment el pas, un vertigen que dura unes dècimes de segon. Aquell dia, asseguda a la cadira de Corneille i Victor Hugo, aquella filla d’immigrants pobres que havia après el francès a cinc anys es va convertir en l’encarnació de la República Francesa i de la seva llengua, a les quals va servir fins a l’últim moment.”

La resta del llibre, tot ell, explica com s’ho va fer per arribar fins allà, i per sobreviure, narrar i analitzar els trasbalsos de la Rússia i l’Europa del segle XX. I el seu fill escriptor ens ho transmet tot component una simfonia literària, plena de matisos, detalls, personatges i fets històrics, per on desfilaran els seus avis i besavis, els pares i oncles, amics i coneguts, encreuant-se en les seves vides amb Stalin, Béria, Nabokov, Caterina II, el príncep Iussúpov, assassí de Rasputin, Potemkin, Lenin, Trotski, Chagall, Stravinski, Giscard d’Estaing, Simone Signoret, Jean Gabin, Putin, Txékhov, Tolstoi, Dostoievski, Georges Perec, Thomas Mann, Nina Berbérova, Camus, Sartre, els surrealistes o la Nouvelle Vague.

Amb anècdotes insuperables, com quan la seva mare va ser segrestada per un pilot d’aviació afganès que s’havia enamorat d’ella. O quan quedava un cop l’any a París per sopar amb dos dels altres descendents dels regicides que van assassinar el tsar Paul I l’any 1801. O la de la seva parenta georgiana, de Tiflis, veïna de la mare del criminal georgià Lavrenti Béria, cap del NKVD, responsable d’execucions en massa, que es feia obrir l’església ortodoxa per a ella sola per poder pregar per l’ànima del seu fill.

Un pare genealogista

Després de morir la mare, els fills desfan l’immens pis de l’Acadèmia on vivien els seus pares. A Emmanuel li toquen els despatxos de la mare i del pare, Louis, que va explorant i recollint uns quants dies, mentre segueix amb atenció les notícies de la invasió d’Ucraïna.

Més tard, hi anirà com a periodista unes quantes vegades, a Kherson, unes estades de les quals ens regalarà més endavant unes bones pàgines de crònica periodística en primera persona. També ho farà de Moscou estant els primers dies de la invasió russa d’Ucraïna, farcides d’experiències, descripcions i detalls reveladors. I a Tbilisi, que visità unes quantes vegades quan la seva cosina era presidenta per descriure’ns el país, la política i els efectes de l’annexió de bona part del seu territori per Rússia l’any 2008.

En el despatx del pare, hi descobreix uns arxivadors perfectament classificats on es recullen totes les investigacions genealògiques que l’home ha fet al llarg de la seva vida sobre les diverses branques dels Carrère i dels Zurabixvili. Comencem amb una nota a mà del pare: “Curiosa picada d’ull de la Història a una parella del segle XX…” És com si el pare li hagués estat fent tota la vida de documentalista per al seu pròxim llibre. Aquest que comentem. Els arxius del pare són el quadern de bitàcola d’Emmanuel Carrère per a obrir la capsa de Pandora de la història de la seva família i de la Rússia i l’Europa dels seus temps.

La figura del pare Louis i la del seu oncle Nicolàs, germà de la mare, apareixen destacades en el llibre com dos referents importants per a l’autor. Personatges secundaris respecte de la mare, que no sempre els va tractar amb gaire estimació, però, sentimentalment i culturalment importants per al fill escriptor. El pare, d’origen rural, va ser un agent d’assegurances que va arribar a càrrecs importants a l’empresa. Era un home culte i discret, sempre a l’ombra de la seva dona, dotat d’una intel·ligència gentil i sàvia, que va morir uns mesos després d’ella.

L’oncle Nicolàs és l’home bohemi, músic i radicalment d’esquerres que, pel que ell diu, tant li ha influït. Un dia va dir a la seva mare que ells dos eren fills de Lenin. A ella no li va fer gens de gràcia. Però era veritat. Sense la Revolució d’Octubre, els seus pares no s’haurien conegut. “Ells no haurien existit, i jo tampoc”, remarca l’autor. Hi ha detalls simples, delicats, que impressionen. El llibre és farcit de referències literàries, musicals i cinematogràfiques, una de les grans afeccions de l’autor, que va començar la seva carrera escrivint per a revistes de cinema. Li agraden els films de terror i no li agraden gaire els autors de la Nouvelle Vague. “No s’ha d’oblidar que eren tots, Godard inclòs, més aviat de dretes, i fins i tot d’extrema dreta, al principi”, escriu.

Quant a la literatura, a la família, per culpa dels discursos apassionats del seu avi Georges, el suposat col·laboracionista, es criticava molt Tolstoi i s’admirava Dostoievski. Ell el va començar a llegir un estiu de nen. La mare comprava dos exemplars d’una novel·la i les comentaven i llegien plegats. És molt emotiu el dia en què, ja grans, el seu oncle Nicolàs li truca de matinada i li diu que acaba de descobrir Guerra i pau, que se’l compri i se’l llegeixi l’endemà mateix. I les seves converses sobre història, política o música. L’oncle era capaç de reproduir en el seu cap, compàs per compàs, amb tots els instruments, el Tristany i Isolda en un llarg viatge en tren.

‘Zygomatique’, la paraula final perfecta

Una de les funcions de l’Acadèmia francesa és l’elaboració del diccionari. És la primera missió que els va encarregar Richelieu. D’ençà del 1694, hi ha hagut vuit edicions a raó d’una quarantena d’anys de redacció cadascuna. En els seus dies finals, la mare li comenta que quan ella va arribar a l’Acadèmia, l’any 1990, anaven per la lletra E. “Ara som a la Z i força avançats, m’hauria agradat arribar fins a l’última paraula.” Quina és?, pregunta ell. Zz, l’onomatopeia del brunzit dels insectes o del ronc d’algú que dorm. “I per on aneu?” “Per zoo. Entre zoo i zz encara hi ha seixanta-dues paraules”. Per a ella, aturar-se a zoo era una petita derrota, com deixar-se un calaix obert en una casa perfectament endreçada abans d’anar-te’n per una temporada llarga, reflexiona ell.

El president Macron, en el seu discurs solemne al funeral d’homenatge, aquell que li havia escrit un redactor, va dir que la seva mare havia arribat a l’última paraula del diccionari, que era zygomatique. Una falsedat doble. Ni ella hi havia arribat, ni era l’última paraula del diccionari. Zygomatique, per a Emmanuel Carrère, era una paraula final perfecta.

Joan E. Garcés (Llíria, Cap de Túria, 1944) és doctor en ciències polítiques per Sciences-Po i la Sorbona, jurista, expert de l’ONU en desenvolupament social, advocat director de l’acusació particular i popular en la causa dels crims comesos durant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile i fou assessor personal de Salvador Allende, a qui va acompanyar fins el darrer moment al palau de la Moneda. Ha lluitat contra la impunitat de les dictadures de Xile i d’Espanya en tribunals nacionals i internacionals. Va ser l’artífex de la detenció de Pinochet a Londres i advocat de moltes causes contra els crims de la dictadura. L’any 1999 va ser guardonat amb el premi Nobel alternatiu, el Right Livelihood Award.

També és un expert en història, justícia internacional i geopolítica mundial, com bé reflecteix el seu llibre. Avui parlem per telèfon amb ell de la tensa actualitat internacional, els conflictes presents, sota la influència de la política dels EUA i l’OTAN, el rol d’Europa i els casos de Gaza, Ucraïna, Veneçuela, l’extrema dreta a Xile i la impunitat a Espanya.

—Soberanos e Intervenidos (Siglo XXI, 1996) és un llibre clau per a entendre la trama internacional del segle XX i la influència dels interessos dels EUA. Quin és el vostre diagnòstic polític de la situació internacional actual?
—Les institucions internacionals estan sotmeses a una enorme pressió per l’actual administració nord-americana, que pràcticament les invalida. La política exterior actual dels EUA té precedents en administracions anteriors, de Truman a Biden. La diferència és que la d’avui actua d’una manera oberta, i no pas tan encoberta i silenciosa com era propi de totes les anteriors. A més, hi ha la proposta de Donald Trump de crear un organisme que es diu “Board of Peace” que, de fet, és l’intent de substituir la funció del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El que proposa Trump està fora del sistema legal existent.

—Què diu el dret internacional de l’acció militar dels EUA a Veneçuela i el segrest de Maduro?
—El cap d’estat d’un país en exercici no pot ser jutjat pels tribunals d’un altre estat, perquè mentre siga cap d’estat té immunitat de jurisdicció. El 3 de gener passat, el govern dels EUA va segrestar el cap d’estat d’un país estranger i l’ha sotmès a la seua jurisdicció interna. És una violació claríssima del dret internacional. I legitima que molts països estiguen exigint l’alliberament del cap d’estat segrestat i condemnant aquesta violació del dret internacional.

—No hi ha cap instància superior, com ara l’ONU o alguna altra, que pugui intervenir-hi amb més força?
—L’organisme que té la competència d’ordenar mesures de força és el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El problema present de fa dècades és que, quan la violació del dret internacional la comet una de les cinc potències que tenen dret de vet (la Xina, França, Rússia, la Gran Bretanya i els EUA), es paralitza l’acció.

—El genocidi israelià a Gaza s’ha retransmès en directe i ara hi faran una zona turística. Molta gent del món se sent impotent. L’ONU i la comunitat internacional han fracassat? Haurien d’haver frenat la barbàrie?
—El genocidi de Gaza ha estat condemnat per les Nacions Unides i per molts estats del món i d’Europa. Deslegitima el país que l’ha comès i els països que l’han fet possible donant suport a qui està cometent el crim. Però no significa que el genocidi no siga sancionat. El Tribunal Penal Internacional ha emès una ordre de detenció contra el senyor Netanyahu per crims de guerra i de lesa humanitat. És sabut que la setmana passada no va assistir a Davos per por de ser detingut, perquè la Confederació Helvètica és membre del TPI. De moment, condiciona els viatges que fa. Però, com que els crims contra la humanitat són imprescriptibles, si la conjuntura política canvia, pot ser que tinga més dificultats legals dins i fora del país.

—Com, de fet, li va succeir a Pinochet quan va anar a Londres i va ser detingut, cosa que sabeu molt bé perquè en vau ser l’artífex.
—Exactament. Tant és així que el govern dels EUA actual ha pres mesures de represàlia contra els jutges del TPI, mesures que els dificulten l’accés als comptes bancaris i l’entrada i sortida dels Estats Units. Ara per ara, els estats que donen suport al TPI sí que poden emetre una ordre de detenció i fer que el senyor Netanyahu no puga viatjar tranquil·lament a Suïssa, per exemple. O que, quan viatja als EUA, el seu avió haja d’evitar l’espai aeri de països que el poden interceptar.

—Les represàlies que els EUA apliquen als jutges del TPI són legals?
—No, no ho són pas. La jurisdicció dels EUA, com la d’Espanya, s’acaba dins les seues fronteres, tret que hi haja alguna norma internacional que ho permeta. És una violació flagrant del dret internacional. I és legítim que els altres estats es neguen a acceptar aquesta extraterritorialitat.

—Trump viola constantment les lleis internacionals.
—Sí, això és un fet. Per exemple, la intervenció en els afers interns d’un país per a canviar un règim és contrària a la Carta de les Nacions Unides. També cal tenir present que, des de l’any 1945, els EUA han dut a terme intervencions de canvi de règim al món en uns setanta casos. De manera violenta, seixanta-sis vegades. I quatre sense violència. El balanç de les intervencions americanes és terrible, perquè ha donat pas a dictadures militars o a règims de gran violència que han ocasionat milions de morts. Abans, però, ho feien de manera silenciosa o encoberta, no eren reconegudes. Avui, Trump procedeix en la mateixa línia, però a so de bombo i platerets, dient-ho públicament i, a més, enorgullint-se de fer-ho.

—L’actitud és agressiva i gairebé de burla de la comunitat internacional. Com se’l pot aturar?
—La primera resposta la tindrem al novembre, en les eleccions parlamentàries. El Partit Demòcrata podria recuperar el control de les cambres, una o totes dues. Els demòcrates condemnen les accions de Trump, però estan en minoria, ara per ara. El desenllaç dependrà dels esdeveniments interns dels EUA, si hi ha capacitat d’oposar-se a aquestes accions del govern actual i exigir-ne responsabilitats. Ha passat en uns altres moments. Per exemple, jo vaig viure la intervenció de Nixon a Xile els anys 1970-1973. El Partit Demòcrata s’oposava a eixa intervenció. Està perfectament documentat. El congrés va obrir una investigació i va interrogar la CIA. És a dir, va haver-hi un control i una condemna política a escala institucional.

—El genocidi israelià a Gaza ha estat reconegut, però encara hi ha gent que ho nega.
—Els tribunals hi són, precisament, per això. Sí, ha estat reconegut pels dos tribunals de més alt rang en el món. Tant el TPI com el Tribunal Internacional de Justícia han apreciat els fets susceptibles de ser considerats delicte de genocidi. I les organitzacions competents de les Nacions Unides, també. De moment, podem dir que el TPI considera que hi ha un presumpte delicte de genocidi, però, naturalment, l’afirmació final l’establirà la sentència.

—Atesa la qualificació de genocidi, la comunitat internacional no pot actuar d’alguna manera més eficaç?
—Sí. El conveni internacional contra el genocidi atorga competències als països per a poder jutjar els actes comesos fora del país contra persones que no són nacionals del país. És la competència de la jurisdicció universal per a crims contra el dret internacional. Molts països tenen aquesta competència. El conveni també parla de prevenció, d’adoptar mesures com les acordades pel Tribunal Penal Internacional, com ara frenar la progressió dels bombardaments, garantir la seguretat alimentària, que han estat desobeïdes per l’estat d’Israel. No obstant això, en paral·lel al crim, es van acumulant reaccions legals en els organismes competents. I els països van prenent mesures. Espanya n’ha pres algunes, com ara, no importar determinats productes o no exportar armes. El que no podem fer és violar nosaltres el dret internacional.

—Sembla que no s’avança…
—El problema és que l’únic país que de debò pot tenir influència per a aturar el genocidi són els Estats Units. I no ho fa. Al contrari, va reforçant i aportant finançament i armament per a cometre’l.

—Aviat farà quatre anys de la guerra d’Ucraïna. Sembla un conflicte enquistat. Com hem arribat a aquesta situació, del punt de vista de la perspectiva històrica?
—Aquesta guerra és una derrota estratègica de tot Europa i de tots els europeus. Per mi, Europa és una definició que pot ser cultural –Txaikovski és Europa–, geogràfica –Sant Petersburg és Europa–, o econòmica, etc. És una guerra de tots els europeus. És la manifestació més recent d’una estratègia que té segles de presència, com explique en el meu llibre. És “l’estratègia britànica”, que consisteix a impedir la unitat d’acció dels estats del continent europeu, dividir Europa de l’Est i Europa de l’Oest com una manera de preservar les illes britàniques d’una nova invasió. Ho van fer els romans, els normands, ho va intentar Felip II, Napoleó, i el Tercer Reich. L’entesa d’Alemanya i Rússia podien desafiar l’hegemonia que tenia abans la Gran Bretanya i ara té els EUA.

—Com es vincula amb l’actualitat?
—L’expansió de l’OTAN cap a les fronteres russes és una de les causes principals de la reacció militar russa que ha provocat una fractura de sang i destrucció del Bàltic fins al Mar Negre. És la manifestació més recent de l’estratègia de dividir els pobles i els països europeus. I tindrà conseqüències psicològiques i de tota mena per a unes quantes generacions.

—Era previsible?
—Hi ha un article del New York Times de l’any 1998, vint-i-dos anys abans que comencés la invasió russa d’Ucraïna, en què George Kennan ja ho advertia. Kennan és el màxim especialista de la política americana respecte de Rússia, el més influent del segle XX en la política del Departament d’Estat. En aquella entrevista, ell ja anunciava la tragèdia que vindria anys després, la que vivim ara. Criticava la decisió que havia pres el senat nord-americà d’expandir l’OTAN cap a les fronteres russes. Els desqualificava a tots, des del president Clinton i el secretari d’estat cap avall, per haver acordat una bestiesa així, tot menystenint la història.

—Quines solucions pot tenir aquest conflicte?
—Si volem posar fi a la guerra d’Ucraïna, al cor d’Europa, i evitar el perill que s’estenga, cal un acord de seguretat de tots els estats europeus, de seguretat col·lectiva. Això significa que Europa deixe d’estar subordinada a una potència extraeuropea com són els EUA i el seu instrument militar, que és l’OTAN. Fixem-nos sempre en la història. De Gaulle ho tenia clar després del 1945, calia una entesa de tots els països europeus que havien derrotat el Tercer Reich. Quan va tornar al poder el 1958, parlava d’un sistema de defensa europeu de l’Atlàntic als Urals. Va retirar França del comandament militar integrat de l’OTAN. Va expulsar la seu de l’OTAN de França.

—Caldria incloure Rússia en aquest acord?
—L’any 1991, quan es dissol l’imperi soviètic, es reconeix el dret d’autodeterminació de les Repúbliques i, sense disparar ni un sol tret, es retiren totes les tropes de l’Europa oriental. És la primera vegada a la història que un exèrcit s’ha retirat de tots els territoris conquerits sense ser derrotat. L’actitud de la nova Rússia semblava que feia possible un acord de seguretat col·lectiva d’Europa. Els EUA foren contraris a un pacte així a Europa perquè significava que l’OTAN sobrava. També s’oposaren a l’acord els governs europeus intervinguts per la potència nord-americana, com explique al llibre.

—De fet, sempre hi havia hagut un recel popular a l’entrada a l’OTAN.
—Després de la mort de Franco, a l’estat espanyol hi havia un sentiment molt difós que Espanya no havia d’entrar a l’OTAN. Però en el referèndum del 86, que va organitzar l’equip de Felipe González, va guanyar el sí per molt poc. Catalunya va votar que no. Va reeixir la proposta del govern de González del sí, després d’aprofitar-se electoralment per arribar al poder dels vots del no. Era el sí prometent d’incorporar-se al Pacte Atlàntic, però sense integrar-se en el comandament militar integrat de l’OTAN. Uns anys després, Aznar hi va integrar la defensa militar d’Espanya. Un comandament dirigit per un militar que no reconeix cap més autoritat que el president dels Estats Units. Fixeu-vos-hi. De Gaulle va treure França del comandament integrat i Sarkozy la hi va reincorporar. Durant la guerra freda i després, alguns països europeus, per error o per subordinació, s’han sotmès al comadament militar integrat, tot i que no hi eren sotmesos.

—I això ve de la generació de polítics cooptats, com Felipe González o Mário Soares, que analitzeu a Soberanos e Intervenidos.
—Sens dubte. I a més, és una cosa natural. Són els EUA, que guanyen la Segona Guerra Mundial. És una potència militar i econòmica tan gran que condiciona la reconstrucció de l’Europa desfeta després de la guerra.

—En el cas d’Espanya, ja hi tenia les bases militars instal·lades durant la dictadura.
—De Veneçuela ara els interessa el petroli. Segresten el cap d’estat, però no hi ha un canvi de règim. El que volen és tranquil·litat per a les empreses americanes de petroli. Qui controla el territori? El partit i les forces armades de Chávez. Doncs, els deixen en el poder. L’any 1945, després de la derrota del feixisme a Europa, tocava alliberar Espanya. Stalin ho va proposar, però Truman i Churchill s’hi van negar al·legant que era un país dins la zona d’influència anglosaxona. Però als EUA només li interessava el control geoestratègic del territori, instal·lar-hi bases militars permanents. I la dictadura es va perllongar trenta anys més. I l’oposició al franquisme va quedar al marge, dins i fora del país. Els països que defensaven una política interior i exterior no subordinada a la política hegemònica de les grans potències patirien cops d’estat. Al Tercer Món, durant la guerra freda, hi va haver guerres que causaren més de trenta milions de morts.

—Vivim un creixement inaudit de l’extrema dreta a tot el món, també en països com Espanya o Xile, que han patit molts anys de dictadura. Com ho interpreteu?
—La història no comença avui. Sempre hi ha hagut moviments conservadors i reaccionaris. La derrota del feixisme a Europa i el Japó significà la desaparició dels cercles reaccionaris? No. Sempre han estat ací, i es van manifestant adaptant-se a les circumstàncies. Jo ho relativitze en funció dels esdeveniments històrics. D’ençà del 1975, a Espanya hi ha partits que es reconeixen hereus del règim de Franco. La dreta no apareix ara. Sempre ha estat ací. Estava unificada dins un partit, AP, després PP. Ara del PP ha sortit un nou corrent, Vox, quina és la novetat?

—La força que tenen.
—Eixa força va en funció dels factors interns que ells exploten i de la conjuntura internacional. Vox fa el mateix que fa Meloni a Itàlia, que, en quedar-se fora del govern d’unitat nacional de Mario Draghi, tots els descontents d’aquell govern se’n van anar darrere d’ella, perquè era el partit que representava l’alternativa a tots els altres. Vox es presenta com l’alternativa per recollir tot el malestar i la insatisfacció. La novetat que hi ha ara és que eixe fenomen es nodreix d’una conjuntura en què als EUA hi ha un president que usa el seu poder contra la Unió Europea tal com està estructurada. I aprofita la seva influència en uns partits d’avui, com abans aprofitava la d’uns altres partits. Aquesta és la realitat. Canvia l’emperador i, en les províncies subordinades, alguns líders locals s’adapten o s’aprofiten del canvi d’emperador. És una constant històrica.

—La transició espanyola va deixar moltes coses per fer, com ara l’explicació de la història de la dictadura feixista en els plans educatius. El desconeixement de la història ha condicionat que les noves generacions optin per opcions d’extrema dreta?
—Sense cap dubte. La transició espanyola es fa adaptant i prolongant la substància de les estructures econòmiques, socials, militars i polítiques construïdes durant la dictadura i gràcies a la dictadura.

—I a Xile, on ha estat elegit un president d’extrema dreta, fill de nazi i admirador de Pinochet?
—Ha passat com ací. La transició xilena està inspirada en l’espanyola, adaptada a les circumstàncies locals. Això és un avantatge per als partits que es presenten a eleccions emblanquinats respecte dels crims que es van cometre en les respectives dictadures. La dreta, com ací, sempre ha estat present durant el règim parlamentari democràtic. És un fet. Ara bé, jo també tinc una opinió crítica de com ha governat l’esquerra xilena des de l’any 1990. Les estructures de poder econòmic, polític i militar que hi havia en dictadura gairebé no les han tocades. Les esquerres han fet una política prou intel·ligent per a evitar que les eleccions les guanye l’extrema dreta?

—A Xile, com a mínim, no hi ha hagut impunitat. Ho sabeu perfectament, com a advocat de l’acusació particular i popular en la causa dels crims comesos durant la dictadura, i artífex de la detenció de Pinochet.
—Sí, el cas espanyol és més greu, perquè almenys a Xile, després de la meua activitat en el cas Pinochet entre 1996 i 2000, els tribunals han jutjat centenars de militars i policies que van cometre crims.

—Aquí la impunitat ha estat blindada. Ara un jutge ha anul·lat, de manera il·legal, segons els querellants, la declaració de Martín Villa i un policia per un crim de la transició.
—Aquesta decisió no la conec, però sí la interlocutòria del Tribunal Suprem de 28 de març de 2012 que impedeix d’investigar un crim amb violència quan hi ha indicis que la víctima era republicana. És així. I si és una decisió de la Sala Penal del Suprem, els jutges inferiors tenen l’obligació d’aplicar-la. Tot i això, hi ha alguns casos que la fiscalia està demanant que s’investiguen, i després es puga aplicar l’amnistia, però no abans.

—La llei d’amnistia és pre-constitucional i més de deu vegades algunes instàncies de l’ONU han dit que s’havia de modificar perquè no casava amb el dret internacional.
—Sí, és com dieu. Però, a més a més, abans de l’octubre del 1977, data d’aprovació de la llei d’amnistia, Espanya havia ratificat, l’abril del 77, el pacte internacional de drets civils i polítics. Segons l’article 15.2, la irretroactivitat de la norma penal més beneficiosa –en aquest cas, l’amnistia de 1977– no s’oposa a jutjar i condemnar una persona per actes i omissions que quan foren comesos eren delictes segons els principis generals del dret reconeguts per la comunitat internacional. Per tant, la llei d’amnistia està subordinada al conveni internacional i s’haurien d’investigar i jutjar els crims de lesa humanitat comesos fins a l’any 75, però hi ha hagut una continuïtat de la magistratura que havia jurat els principis del Movimiento i lleialtat a Franco que han interpretat com han volgut la llei d’amnistia.

—Si ho fan així, és il·legal. No s’ajusten a la jerarquia legal.
—Efectivament. Jo he portat casos al Tribunal Suprem i al Tribunal Europeu de Drets Humans. En el tribunal europeu, l’any 2012 ens varen demanar, per què veniu ara ací, si el Conveni Europeu de Drets Humans és vigent a Espanya des del 1979? Haurien d’haver vingut abans, als anys vuitanta. Però als anys vuitanta Espanya tenia la por incrustada als ossos, aquella generació no tenia la voluntat política de remenar l’holocaust espanyol. D’altra banda, els països europeus s’han agafat a aquesta explicació jurídica per evitar la responsabilitat política que tingueren tant França com Anglaterra en permetre la intervenció a la guerra d’Alemanya i Itàlia per instaurar la dictadura. Igual com, després, la van mantenir els EUA i més països fins a la mort del dictador l’any 1975. Hi ha impunitat interna i, també, impunitat internacional. Espanya és l’únic país europeu que no ha demanat mai indemnització per les víctimes dels bombardaments alemanys i italians sobre la població civil. Tot encaixa.

—Com a jurista, tota la gran feina que heu fet per a fer justícia contra els crims de la dictadura de Pinochet, a Espanya no l’heu poguda fer.
—L’he feta. Jo vaig portar a l’Audiència Nacional la investigació dels crims del franquisme representant Carmen Negrín, néta del cap del govern de la República, Juan Negrín. I vaig anar també al TEDH, que va confirmar la negativa a investigar que us he explicat. Jo he estat un dels qui més ha intentat de posar fi a la impunitat a Espanya, en tribunals espanyols, europeus i més. I vaig decidir de formular la querella argentina sota els principis de la jurisdicció universal en una conversa que vaig tenir a Madrid amb qui aleshores era jutge de la Cort Suprema argentina, Eugenio Raul Zaffaroni. Vaig participar en la seua redacció amb la condició que no aparegués el meu nom, volia donar tot el protagonisme als juristes argentins.

—La querella argentina és allà. Hi ha hagut molts col·lectius de víctimes que hi han anat a declarar, però no ha aconseguit gran cosa, de moment.
—Passa que els tribunals espanyols s’han negat a executar les peticions del tribunal argentí de cooperació judicial, però ho intenten.

La Liza no en sap res. Ha viscut en una bombolla, estudiant i protegida pels seus pares, que la formaven en la ignorància de moltes coses i en la creença d’unes altres “pel seu bé”.

Els seus pares se separen i ell se’n va als EUA. La Liza viu sota la influència de la seva mare, editora de revistes d’art, fidel al règim, encara que, en privat, amb els seus amics, escolten la ràdio prohibida, es foten de Bréjnev i se’n riuen, de les crítiques que es fan popularment a la societat soviètica i la seva propaganda. No creuen res del que es diu oficialment, però treballen en editorials i instituts d’investigació oficials. En aquesta esquizofrènia assumida viuen els adults per sobreviure, i, de retruc, “pel seu bé”, han limitat considerablement als seus fills l’accés a la vida, a la realitat i al coneixement, fins i tot, de la història familiar mateixa.

És l’estiu del 1980 quan mare i filla agafen el tren cap al seu propi passat. Deixen enrere la capital i la realitat politico-social del moment. És l’estiu dels Jocs Olímpics de Moscou, l’apoteosi de la propaganda del règim, en uns moments en què uns quants països li fan boicot per la invasió soviètica de l’Afganistan. Aquests dies a la capital només queden els ciutadans soviètics exemplars.

La Liza recorda: “Des del passat hivern, quan ‘el Poble soviètic va respondre positivament a la petició d’ajuda del poble germà de l’Afganistan’ enviant-li tropes i carros de reforç, l’aire moscovita s’havia tornat més dens que de costum. Les mares dels soldats rebien en silenci els cossos dels seus fills segellats en taüts de zinc.”

Com a complement a aquesta novel·la íntima i introspectiva, hi ha les obres realistes i corals de la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx. En concret, per a conèixer a fons aquests anys, hi ha Els nois de zinc (Raig Verd), sobre els soldats russos a l’Afganistan, on van morir-ne milers entre el 1979 i el 1985. L’autora fou denunciada per difamació i per haver “embrutat l’honor dels soldats”, perquè no els descrivia com a herois, sinó més aviat com a assassins, torturadors i violadors. I també Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Raig Verd), sobre els darrers vint anys del règim totalitari soviètic i com va afectar ideològicament i psicològicament els seus ciutadans.

 Què implica haver nascut a la Unió Soviètica?

L’escriptora Olga Medvedkova (Moscou, 1963) coneix prou bé el món que descriu a la novel·la, per edat i pels seus antecedents familiars similars als de la nena protagonista. Va néixer en el si d’una família de la intel·liguèntsia jueva. Va estudiar a la Universitat Estatal de Moscou i, després, a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, on viu d’ençà del 1991.

Què implica haver nascut a la Unió Soviètica? Com era aquella “educació” que van inculcar als seus fills les elits intel·lectuals actives després de Stalin, i fins a quin punt era veritablement “soviètica”? Com era la vida real fora de la bombolla on l’autora i la protagonista vivien?

Són qüestions clau en aquesta història i en la vida de Medvedkova, que ha fet un viatge d’introspecció a les seves arrels conegudes i, alhora, a les més ocultes i profundes per a descobrir qui és, com era aquella educació, com eren les persones, les grans i les petites, sota l’educació soviètica. Una campana que els mantenia isolats d’ells mateixos i del món, a còpia de violència, secrets, mentides i propaganda.

“Per a mi, publicar era com sortir de l’armari, com confessar una cosa gairebé inconfessable”, va declarar l’autora quan va presentar el llibre a la premsa. L’obra va ser un doble alliberament interior per a ella: d’una banda, la d’atrevir-se per fi a publicar i, d’una altra, la de donar vida a una història i a uns personatges que la perseguien de feia dècades.

Medvedkova és doctora en història i civilitzacions europees i investigadora al Centre Nacional de la Recerca Científica francès (CNRS). Ha publicat molts treballs d’art i arquitectura, dues disciplines molt presents a la novel·la i a la història personal i íntima de l’autora. L’education soviétique és la seva única novel·la. Va obtenir el premi revelació de la Societé des Gens de Lettres de France l’any 2014.

L’art, l’arquitectura i el paisatge embolcallen els espais i els records de la jove Liza i els seus familiars, com a paisatge vital, espiritual i simbòlic. Són alhora un contrapunt interessant als enganys i les mentides de la vida real soviètica, que la protagonista va descobrint en el seu viatge iniciàtic al cor del seu propi i veritable passat, un passat que li havien ocultat “pel seu bé”, “per a protegir-la”.

Un ésser “antisocial” en l’exili interior

L’estació del poble és igual que en els temps de Tolstoi i, des del primer moment, topa amb els comentaris que els passatgers fan d’elles, que les tracten amb menyspreu de “putetes” de ciutat. Aquest és el primer detall real que la Liza observa en sortir de la seva bombolla de protecció. El primer d’un encadenat de descobertes, revelacions extraordinàries, sensacions desconegudes i records reals o impostats que experimentarà en els dies següents.

A l’estació els ve a recollir en David, parent de la mare, artista i lladre d’icones i antiguitats. Ha estat qualificat oficialment de “antisocial” i per això ha hagut d’anar-se’n de Moscou. Viu aquí, en una isba, una casa de fusta tradicional que contrasta especialment amb el palau abandonat i mig enrunat de la família, lloc al qual portarà unes quantes vegades la Liza, i on la iniciarà en els secrets de la família i les històries del passat. Les dues arquitectures seran la caixa de ressonància on s’amaga la història oculta amb totes les restes d’un passat que és a punt d’extingir-se, però del qual encara queden pistes, objectes d’art, fotografies, espectres.

“Els teus avantpassats van somniar amb Roma”, diu en David a la Liza mentre contemplen uns frescs del palau. “I van aconseguir allò que havien somniat.”

En David exerceix una profunda influència en la Liza, l’atrau, tot i que és homosexual i viu envoltat de coses que a ella li han estat negades. Revistes i llibres d’art, pintures, dibuixos, objectes antics… “Tot el que l’envolta és prohibit”, pensa la Liza. Malgrat tot, és per mitjà d’ell, de les seves paraules i, sobretot, dels seus silencis, que ella fa el viatge a la descoberta del seu passat.

Els diàlegs entre els personatges són bons, però els silencis ho són encara més, perquè deixen en suspens misteris, fets i sensacions impronunciables, veritats ocultes i censurades pel règim totalitari soviètic, que han mort o sobreviuen sense gairebé existir. Igual que el personatge d’en David, que viu una mena d’exili interior, aïllat del món i del règim, amagat com un ésser clandestí que fuig de la realitat que l’envolta i el condemna. Com diu ell, l’URSS és “un país sense paisatge”.

“L’últim tractorista del poble es va matar la setmana passada”, diu en David. I explica: “Va caure borratxo perdut davant el tractor, que el va atropellar. Aquí és una manera de morir-se com qualsevol altra.”

Ell manté una relació justa però cordial amb els pocs habitants que queden al poble, al voltant de les runes de la casa familiar, on encara hi ha vestigis d’un gloriós passat: pintures, grans salons amb obres d’art, la biblioteca, baguls plens de robes antigues, fotografies i records dels avantpassats. Portes falses. Passadissos secrets. Trapes. És un món enigmàtic, incomprensible, suspès en el temps, i la Liza el va descobrint i s’hi va introduint a mesura que passa més temps al costat d’en David, de sorpresa en sorpresa.

Alhora, per contrast, aquest coneixement va posant en qüestió les certeses que li havien inculcat durant tota la seva infantesa. La seva mentalitat matemàtica, on “dos més dos són quatre, mai eren ni seran”, xoca amb tot allò que veu i aprèn de nou, com si es desconstruís i s’edifiqués interiorment a si mateixa.

Quan un noi del poble insulta en David dient-li “jueu fastigós”, ell no s’immuta. L’anècdota serveix perquè la Liza s’introdueixi en els misteris del seu passat jueu per part de pare, que es diu Klein, com ella. Un cognom que, per indicació de la mare, “pel seu bé”, ha substituït pel d’ella, inequívocament rus i més convenient per a anar a la universitat. Hi ha un racisme latent en el totalitarisme soviètic, un racisme antic, com el de Hitler i Stalin, un racisme enquistat, més de sang que no de religió. Un racisme brutal, refractari a la cultura i al pensament. L’avi de la Liza, tal com ella descobreix aviat, era traductor de Goethe.

Durant els tres dies de la visita al poble, les vides de la Liza i la seva mare es van trobant amb les d’altres personatges que visiten en David. Tots ells relacionats, de prop o de lluny, amb l’art i la creació. Un director de cinema, un actor que ha viscut a Londres, un poeta… Persones enigmàtiques, que parlen poc i beuen molt, com en una lluita interior constant per passar desapercebuts o delatar-se.

Perquè la creació lliure i el pensament individual estan vetats i malvists en el règim soviètic. Encara que estigui en runes, com el palau familiar. “No és qüestió de força o de debilitat. Hi ha alguna cosa en aquesta vida que no els agrada, no de manera ocasional, sinó en el més profund. Està insatisfet, està en desacord. Aquest món en què ha aterrat no és per a ell. Suposo que per això beu. Així és com protesta.”

La frontera que separa el Poble de la gent

El llenguatge de la propaganda i els eslògans soviètics apareixen de tant en tant en les reflexions de la Liza. És allò que li han fet aprendre i repetir fins a l’infinit, anys i anys. Les parets de la campana de vidre que l’empresona. “Glòria al Poble soviètic!”, recorda que corejava la multitud en els discursos de Bréjnev o dels membres del Politburó. “El Poble estava compost de persones, de la mateixa manera que el granit del Mausoleu ho estava de grans de sorra; les persones no es desprenien, com tampoc no ho feien els grans de sorra del granit”, pensa la Liza.

Sempre amb la idea de l’enemic i els seus fantasmes. “Per damunt dels nostres caps bufen els remolins enemics… per fi s’anuncia la lluita fatal.” “Odiem la corona dels tirans, adorem les cadenes dels màrtirs!” “Amb orgull i amb valor alçarem la bandera del treball per a la classe obrera.” “La bandera de la magna lluita de tots els pobles per un món millor i per la santa llibertat!”

O del sacrifici. “El sacrifici dels herois de la Revolució.” “El sacrifici dels artífexs del socialisme.” “La proesa i el sacrifici del Poble soviètic durant la Gran Guerra Patriòtica.” “On era la frontera que separava el Poble de la gent?, es demana la Liza.

Després de llegir el llibre, ens podem fer una pregunta. Què en queda, d’aquell món soviètic en l’actual Rússia de Putin? Segons que va declarar a la premsa Olga Medvedkova, la por, la repressió, el control i la censura han tornat a governar el sistema polític i la societat. Per a ella, la Rússia actual és idèntica a la Rússia soviètica.

El periodista de la BBC Jeremy Bowen és un dels que l’utilitzen ara arran de les polítiques del president Donald Trump. Això no obstant, en honor a la veritat i el rigor, cal dir que un dels primers que va pronosticar “una nova era d’imperis” en mitjans i fòrums internacionals va ser l’economista ecològic català Joan Martínez-Alier, l’any 2022, amb motiu de la guerra d’Ucraïna i de l’absorció del Caixmir per Narendra Modi a l’Índia. 

Per ell, a partir de llavors, quedaven en segon lloc la lògica de l’economia (tant el neoliberalisme com el keynesianisme) i la lògica dels acords ambientals (de canvi climàtic, de conservació de la biodiversitat, de supressió dels plàstics…) per deixar en primer lloc la lògica de la força militar, l’oblit dels drets humans, com en la inútil guerra del 1914-1918.

En definitiva, guanyava allò que el filòsof camerunès Achille Mbembe ha definit com a “necropolítica”, de què vaig escriure en aquesta secció l’any 2020, en plena pandèmia de la covid, quan encara no s’havien desencadenat la majoria dels conflictes actuals d’Ucraïna i Gaza, Veneçuela, o les amenaces a Grenlàndia, sota el domini dels Putin, Trump i Netanyahu.

El concepte “nova era dels imperis”, Joan Martínez-Alier l’ha repetit unes quantes voltes aquests anys. Al seu llibre Land, water, air, freedom. The making of world movements for environmental justice (2023) o en alguns dels articles que va publicar quan li van concedir els prestigiosos premis Balzan (2022) i Holberg (2023).

Reprodueixo un fragment d’un d’aquests articles per a l’anàlisi del que passa avui i també per l’interès que té en el context del llibre, que comentaré tot seguit, sobre l’imperi de la intel·ligència artificial (IA) i les seves conseqüències presents i futures per a la salut ambiental del planeta, ja deteriorada:

“L’economia dominant proporciona els principals arguments en política (sovint disfressada de tecnocràcia apolítica), en termes de polítiques per a augmentar el PIB. Però l’economia dominant va perdent el seu atractiu. Potser això va a favor del “raonament” geopolític en una Nova Era dels Imperis basada en la força. O, de manera més optimista, la lògica macroeconòmica serà substituïda per polítiques ambientals que vagin acompanyades de justícia social. En aquest sentit, l’estudi i el suport als conflictes ambientals són rellevants.”

L’amenaça global de l’imperi de la IA

Segons la revista Time, la periodista i enginyera mecànica Karen Hao, autora d’El imperio de la IA, és una de les cent persones més influents del món en el camp de la IA. Està especialitzada en l’impacte de la intel·ligència artificial en la societat. Actualment, escriu a mitjans com The Atlantic i dirigeix la sèrie AI Spotlight del Centre Pulitzer. També ha estat reportera tecnològica a The Wall Street Journal i editora sènior en IA a MIT Technology Review.

El llibre, de més de sis-centes pàgines, es basa en més de tres-centes entrevistes fetes durant set anys, en què s’ha dedicat a informar sobre Open AI, la indústria de la IA i el seu impacte global. L’impacte de l’obra ha estat considerable als mitjans i ha estat recomanat per intel·lectuals com Daron Acemoglu, premi Nobel d’economia.

Karen Hao ha aconseguit documents clau per a explicar l’evolució de les empreses d’IA, les seves estratègies comercials i la seva filosofia interna, que va evolucionant i modificant-se a mesura que els beneficis i les ambicions de mercat augmenten. Ha entrevistat treballadors, ex-treballadors i executius d’Open AI, i també de Microsoft, Anthropic, Meta, Google, etc. Tothom ha col·laborat amb ella, tret de Sam Altman i Open AI.

D’una una banda, Hao ens descriu detalladament la creació d’Open AI a Silicon Valley, el seu ideari inicial, amb objectius humanistes i de transparència, i com ha anat evolucionant fins a esdevenir una de les organitzacions més reservades de Silicon Valley. És la descripció d’una ambició científica convertida en una croada ideològica agressiva, impulsada pels diners, un examen de la seva empremta polifacètica i extensa i, en definitiva, una reflexió sobre el poder.

D’una altra banda, l’autora recull documents, estatístiques de fons molt diverses, universitats, empreses i agències internacionals. I recorre uns quants països (Xile, Kenya, Veneçuela, Colòmbia…) per informar-se i descriure’ns els greus efectes que l’evolució de la indústria de la IA té a tot el món en relació amb l’explotació dels treballadors precaris als països del sud global, però també entre els treballadors del nord global. Per exemple, quan Microsoft va invertir 10.000 milions de dòlars a Open AI, va acomiadar 10.000 treballadors per retallar despeses.

Un aspecte crucial del qual ens informa el llibre són les gravíssimes conseqüències que la indústria de la IA té, i tindrà en el futur, en el medi i la salut del planeta. Un cas paradigmàtic és Xile, que a causa de la seva gran riquesa en minerals es pot veure abocat a una nova colonització transnacional de les empreses d’extracció que treballin per a la IA. Al mateix temps, empreses com Google o Microsoft amenacen d’instal·lar-s’hi –ja han començat– i construir-hi immensos centres de dades, grans extensions de terreny, que anomenen “megacampus”, de la grandària de les universitats més grans, amb uns quants edificis per a emmagatzemar-hi fileres i fileres d’ordinadors que emeten una quantitat de calor inimaginable, els quals cal refrigerar amb aigua potable i ventiladors gegantins.

De segur que així devastaran les terres i assecaran el subsol de certes zones, que aquests darrers anys ja han sofert algunes crisis hídriques. A més del consum energètic que comporta. L’Agència Internacional de l’Energia calcula que cada petició feta a ChatGPT necessita, de mitjana, unes deu vegades més d’electricitat que no pas una cerca típica feta a Google. Fins fa poc, els centres de dades més grans eren de 150 megawatts, en un any podien consumir la mateixa energia que 122.000 llars dels EUA. Ara ja es treballa per fer megacampus de 1.000 i 2.000 megawatts de potència. Un de sol podria consumir anualment l’energia que gasta San Francisco multiplicada per dos i per tres.

Es calcula que el 2030, a escala mundial, la IA podria utilitzar més energia que tota l’Índia, el tercer consumidor d’electricitat del món.

L’imperi de la IA

Karen Hao creu que l’evolució de les grans empreses de la IA i els seus associats funcionen com els imperis. Per a l’enriquiment dels imperis, en els llargs anys del colonialisme, es van espoliar països i recursos naturals de tot el món que no eren de la seva propietat. I van projectar idees racistes i deshumanitzadores sobre la seva superioritat i modernitat per justificar la invasió de la sobirania, el robatori i el sotmetiment dels països colonitzats.

Els imperis de la IA no exerceixen la mateixa violència i brutalitat que els antics. Però també s’apropien de recursos valuosos i n’extreuen per impulsar la seva idea de la intel·ligència artificial: les obres d’artistes i escriptors, les dades de milions d’individus que publiquen les seves experiències i observacions a internet, i la terra, l’energia i l’aigua potable necessàries per a mantenir centres de dades i superordinadors gegantins.

Al mateix temps, els nous imperis exploten laboralment persones de tot el món per netejar, classificar i preparar les dades per convertir-les en tecnologies lucratives de la IA. Com els imperis antics, creen relat. Exposen idees seductores de modernitat i plantegen agressivament la necessitat de derrotar uns altres imperis per encobrir les invasions a la privacitat, el robatori i l’automatització devastadora de nombroses oportunitats econòmiques significatives.

Per això, a Xile les comunitats indígenes i les associacions ecològiques populars han començat a reaccionar. Ja han aconseguit d’aturar algun gran projecte i de sensibilitzar la societat i els polítics, que comencen a debatre amb ells maneres de legislar que protegeixin la terra, l’aigua i els drets humans.

La psicologia dels dirigents 

No hi ha dubte que la psicologia dels caps de les empreses de Silicon Valley marca i defineix l’evolució i la ideologia de les empreses d’IA. Poden ser superdotats en el seu àmbit, però molts d’ells són egòlatres, infinitament ambiciosos, inestables, consumidors de ketamina i assidus de festes descontrolades, un punt infantiloides, capriciosos i consentits. Un d’ells, Sam Altman, apareix prou ben descrit en el llibre, que duu el subtítol “Sam Altman i la seva carrera per dominar el món”.

El llibre obre amb una citació del seu bloc del 2013: “Les persones d’èxit creen empreses. Les persones amb més èxit creen països. Les persones amb més èxit de totes creen religions.” La frase era, deia ell, del científic informàtic sino-nord-americà i ex-executiu de Microsoft Qi Lu. Altman hi estava absolutament d’acord i hi afegia que, per crear quelcom semblant a una religió, la cosa més fàcil era crear una empresa. Ell va crear Open AI, la principal pionera de la intel·ligència artificial. En un altre moment del llibre, Altman confessa l’admiració que sent per Napoleó i les seves ambicions imperials, després d’haver-ne llegit un llibre de citacions, i el compara amb els grans emprenedors, és a dir, ell.

“Open AI encapçala actualment la nostra cursa cap a un ordre colonial mundial modern”, afirma Karen Hao. L’ambigüitat i la manca de transparència són les característiques clau d’aquestes empreses. I l’autoritarisme.

Segons l’autora, tal com s’utilitza, la IA construeix un ordre autoritari i erosiona la democràcia sense que ens n’adonem. En un article que va publicar després de tenir accés a uns quants executius i informes d’Open AI, arribava a la conclusió que hi havia una discordança entre allò que l’empresa defensava en públic i com actuava a porta tancada. La pressió i la competència per aconseguir més capital havia erosionat els ideals de transparència, aperturisme i col·laboració. Open AI va tallar tota comunicació amb ella durant tres anys.

Com reorientar la indústria de la IA

La IA va arrasant el món i en el llibre ella ho demostra amb dades i exemples diversos, alarmants i molt consistents. La terra, l’aigua, els drets humans, els drets laborals i el concepte de veritat en els mitjans de comunicació. No obstant això, l’autora també diu que hi ha una sortida a tot això. La IA no ha de ser necessàriament això que és avui.

Gran part de tot allò que la nostra societat necessita en realitat –millor assistència sanitària i educació, aire pur i aigua neta, una transició més ràpida per deixar enrere els combustibles fòssils– es pot aconseguir amb models considerablement més reduïts d’IA. Però, segons ella, caldrà lluitar per recuperar el control del futur d’aquesta tecnologia. Vivim un moment crucial. Si els imperis van deixar pas a estructures de govern més inclusives, també es pot assolir amb l’imperi de la IA.

Com? La seva recepta té quatre punts cabdals. Els legisladors hauran d’aprovar normes estrictes sobre privacitat, transparència i propietat intel·lectual. Les organitzacions de drets humans poden promoure legislacions laborals internacionals per a protegir els drets, un salari mínim i unes garanties dignes per als treballadors precaris que classifiquen dades a tot el món, especialment als països del sud. Les agències de finançament poden fomentar unes altres investigacions de la IA que l’adrecin en benefici del bé comú.

En darrer lloc, conclou Karen Hao, tots podem oposar-nos als relats que ens ha explicat Open AI i la indústria de l’AI per a ocultar els creixents costos socials i ambientals d’aquesta tecnologia basada en una idea imprecisa de progrés.

El llibre comença amb aquesta cita, les paraules sàvies i precises del cap de la independència de Kenya, Jomo Kenyatta. Una resplendent declaració d’intencions i un pensament agut, definitori, que ens obre les portes a un recorregut d’aventura i coneixement per les cultures africanes de tots els temps. És un concepte que desperta la intel·ligència, ben visible, amb un punt d’ironia, i situa la religió i l’espoliació com a pilars bàsics de la colonització i l’imperialisme devastador, la pitjor desgràcia, juntament amb l’esclavatge, que han patit els pobles africans negres en la seva història.

A partir d’aquí, des dels cafès dels suburbis de les grans ciutats africanes fins a les boîtes de París, passant per revistes, discs, modes, tendències, gastronomia, idees, pensament polític, revolucions i revolucionaris, poetes, creences ancestrals, filosofia moderna, religió, colonialisme, esclavatge o l’afecció dels africans pel cub Maggi i dels europeus pels zoos humans, els escriptors Alain Mabanckou i Abdourahman Waberi seleccionen i disseccionen subjectivament segles i segles de cultures africanes al continent i a la diàspora.

El resultat és el Diccionario lúdico de las culturas africanas, publicat per la Biblioteca Afro Americana de Madrid (BAAM) d’Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, dirigida per Mireia Sentís.

Alain Mabanckou (República del Congo, 1966) és autor de novel·la, assaig i poesia, i entre les seves obres destaquen Les cigognes sont immortelles (“Les cigonyes són immortals”), Le sanglot de l’homme noir (“El plor de l’home negre”) o Mémoires de porc-épic (“Memòries de porc espí”). Abdourahman Waberi (Yibuti, 1965) ha conreat els mateixos gèneres que el seu amic, i ha destacat amb obres com Cahier nomade (“Quadern nòmada”), Mon nom est aube (“Anomenant  l’aurora”) o Passage des larmes (“Passatge de llàgrimes”). Ambdós han estat traduïts a més de deu idiomes.

L’Àfrica es troba al món, i el món, a l’Àfrica

L’Àfrica i la diàspora són una manera d’estar en el món que ha sofert la història i, a la vegada, l’ha construïda, des dels més ínfims i invisibles detalls de la petita història quotidiana, cultural i social, fins els fets històrics més importants de la història amb majúscules, com el colonialisme, l’esclavatge i les independències dels anys seixanta, amb les consegüents lluites d’idees i cultures que han convulsionat el panorama internacional.

Al mateix temps, aquesta energia cultural i de caràcter dels africans ha influït en el món sencer i podria ser que ho tornés a fer en un futur, en un moment en què se la torna a anomenar poc, cosa que per a molts sembla un ressorgiment mundial dels comportaments imperialistes i totalitaris que, de fet, no havien desaparegut mai.

Mabanckou i Waberi, escriptors reconeguts i professors a universitats americanes, són amics d’ençà dels anys noranta del segle passat, quan eren estudiants a França. Allà van viure l’alliberament de Nelson Mandela, la fi de l’apartheid, el genocidi del poble tutsi a Ruanda, les guerres civils de Sierra Leone i Libèria, el conflicte entre Somàlia i Eritrea, la caiguda de Gaddafi a Líbia, i més esdeveniments de primer ordre.

Malgrat les grans qüestions polítiques que sacsejaven el continent i el món, els autors es neguen a acceptar l’Àfrica que s’explica habitualment en els grans mitjans, com un immens catàleg de penalitats sense fi. Hi ha subjacent, i també ben visible, una interessant explosió d’idees i revoltes juvenils, d’iniciatives musicals, artístiques, literàries i de vida quotidiana que, tant al continent com a la diàspora, revolucionaven i influïen en totes les cultures del món.

Conscients de la seva africanitat internacional, i profundament arrelats en les seves respectives cultures, la de la Banya d’Àfrica per a Waberi i la de l’Àfrica central per a Mabanckou, tots dos són conscients que l’Àfrica es troba en el món i el món, a l’Àfrica. Per això, després de molts anys de converses, s’han decidit a fer aquest diccionari lúdic i, a la vegada, ben profund, que estableix un alfabet particular, el que utilitzen ells i les generacions més avançades del continent o de la diàspora. És un llibre que funciona com una síntesi de cultures i d’història i, a la vegada, com una amena i sorprenent caixa d’eines de coneixement per a prendre i sentir el pols d’un continent immens amb un potencial cultural extraordinari.

La veu i la importància de l’Àfrica en els afers mundials, encara que en el passat foren minimitzades, avui són inqüestionables. Afirmen els autors que l’Àfrica es troba en procés d’imposar una marca, un estil, una manera de ser en el món i de relacionar-se amb unes altres poblacions. Entre tots dos fan una tria de conceptes tan variats i extensos com sorprenents per definir-los a la seva manera literària, i inserir-los en la història del món, de la humanitat i de les idees.

És com si els dos amics es disposessin a narrar-nos un gran film-collage fet de molts instants tràgics i, alguns, alegres, amb paraules, idees, sons i músiques molt ben combinats espontàniament, per sorprendre i aportar coneixement al lector poc informat, i delectar el més coneixedor desplegant davant seu un immens panorama cultural, fort i enèrgic, amb múltiples connexions amb la mateixa mitografia de les seves respectives cultures africanes sumada a les relacions que les diàspores han establert amb els països d’adopció.

És una obra carregada d’intel·ligència, humor, emocions i veritats que defuig la nostàlgia i el paternalisme per descriure una realitat important i, sense dubte, incita a explorar per entendre millor el nostre món i les nostres cultures, el passat, el present i el futur. Més que un diccionari, com diuen ells, és una guia intel·lectual, un quadern de bitàcola, una enciclopèdia subjectiva i lliure que, concepte a concepte, estableix un món de connexions en xarxa que configura un univers important, sòlid i explosiu que s’ha anat configurant al llarg dels segles, amb saviesa i tragèdia, enginy i poesia, però, sobretot, una energia humana imparable i innovadora. Novament, l’obra em fa pensar que, quan deien allò de “un altre món és possible”, l’altre món possible ja existia: la llavor era a l’Àfrica i a les cultures i societats africanes de la diàspora.

La història real i oculta de l’Àfrica

“Durant molt de temps, mites i prejudicis de tota mena han ocultat al món la història real d’Àfrica. Les societats africanes es consideraven societats incapaces de tenir història […] Mentre que la Ilíada i l’Odissea eren considerades amb raó fonts essencials de la història de l’antiga Grècia, es negava qualsevol valor a la tradició oral africana, aquesta memòria dels pobles que aporta la trama de tants esdeveniments que han marcat les seves vides. La història de l’Àfrica s’escrivia limitant-se a fonts externes del continent, tot donant una visió no pas del que podia ser el curs dels pobles, sinó del que havia de ser…”

Són paraules de Mahtar M’Bow, ex-director general de la UNESCO, per al pròleg de la “Història general de l’Àfrica” (Publicacions UNESCO, 1986), una obra en onze volums, publicada (el 1986!) per combatre la ignorància generalitzada entorn el passat de l’Àfrica, la seva resistència al tràfic negrer i la colonització, inscrivint així, de passada, el seu destí en la història de la humanitat. Les publica el diccionari lúdic en l’entrada “escriptura (de la història)”.

Precisament per això, els dos escriptors han posat fil a l’agulla per oferir-nos un bon compendi de conceptes, fets i idees que ens obren els ulls i ens afinen l’instint per submergir-nos i guiar-nos en la nostra aventura intel·lectual africana particular. És un diccionari anàrquic i subjectiu, creatiu i sorprenent, que ens posa en òrbita en l’immens univers africà. No és en va que cada entrada, com les nines russes, ens obre la porta a més conceptes i obres literàries, filosòfiques, cinematogràfiques o musicals.

Aprenem què va succeir a la batalla d’Adua, on els etíops van derrotar el 1896 les tropes colonials italianes, fet que els convertí en l’únic país africà que va frenar el colonialisme. Amb tot el que això significa, ahir i avui. Però també ens informen i enumeren totes les intervencions militars de França des de les independències fins els nostres dies. O del maltractament rebut pels tiralleurs senegalesos, i africans en general, que van ser utilitzats com a força de xoc a favor de França en els camps de batalla de la Primera i la Segona Guerra Mundials, fins que, finalment, els qui van sobreviure als camps nazis van ser massacrats al Senegal per l’exèrcit francès.

Els autors ens acosten a les vides i el pensament dels grans dirigents que han fet història: Thomas Sankara, Kwame Nkrumah o Patrice Lumumba, de qui publiquen la carta que va escriure a la seva dona Pauline abans de ser assassinat. Sense oblidar de ressenyar els darrers moviments juvenils de lluita política contra les dictadures actuals. Com el Balai Citoyen (“Escombra ciutadana”) a Burkina Faso, i el Y’en a Marre (“N’estem farts”) al Senegal. El rol dels blocaires en les protestes modernes o la “Carta a la joventut” d’Amadou Hampâte Bá, autor, també, del segon pensament, després del de Jomo Kenyata, que encapçala el llibre: “Si penses com jo, ets el meu germà. Si no penses com jo, ets doblement el meu germà, perquè m’obres un altre món.”

Pel llibre desfilen pensadors com Samir Amin o Achille Mbembe, personatges populars com Muhammad Ali o Salif Keïta, productes autòctons com el cafè o l’urani del Níger, símbols com el baobab i el cub Maggi, o les teles Wax. El pentinat afro, que el va posar de moda gent tan dispar com Angela Davis, Wole Soyinka o els Jackson 5, Miriam Makeba o Nina Simone. I la personalitat de dones com Winnie Mandela o Cesária Évora.

I tampoc no manquen mil detalls de la petita història de la vida quotidiana. La moda dels sappeurs del Congo, personatges de còmic com Zembla o Tintín. La Venus Hotentot, Barack Obama, els barris de Little Etiòpia a Los Angeles o el bar afrocubà de París Jip’s Café. Tot plegat, sota l’atenta mirada i protecció de Mami Wata i els orixàs, J.M. Coetze i André Gide, Kylian Mbappé i Michael Jackson. I sempre, sempre, amb el so de fons de “Indépendance Cha Cha“, composta per Josheph Kabasele, conegut com a Grand Kallé, un dels fundadors de la rumba congolesa. “Indépendance Cha Cha” és la cançó que va esdevenir l’himne de l’emancipació dels països del continent negre als anys seixanta del segle passat.

Forensic Architecture, amb seu a Goldsmiths, Universitat de Londres, es dedica a investigar actes de violència perpetrats per estats, corporacions i forces reaccionàries. L’arquitectura forense és una metodologia interdisciplinària que combina eines del disseny arquitectònic, l’anàlisi espacial i la tecnologia per reconstruir el que passa en els llocs on el poder actua amb impunitat. Mitjançant l’ús d’imatges satèl·lit, models 3D, testimonis, contingut de les xarxes socials i metodologies experimentals, un equip format per arquitectes, periodistes, enginyers i advocats llegeix el territori com a testimoni per estudiar com la violència impacta en la vida de les persones i les ciutats.

A la vegada, aquest treball omple el buit amb què la censura i la desinformació imposada pel govern israelià camuflen i tergiversen la veritable realitat dels fets, les intencions, els plans ocults i les massacres que hi ha a Gaza de fa dos anys.

Un dels temes importants és una investigació que exposa l’atac sistemàtic contra la infrastructura mèdica a Gaza. A partir d’imatges satèl·lit i materials disponibles a internet, van reconstruir el model 3D dels hospitals de la franja, i amb l’encreuament sincrònic de centenars de fotografies publicades a les xarxes o capturades per les càmeres dels recintes van cartografiar com s’havien comès els atacs.

D’aquesta manera, van reunir proves per demostrar que la seqüència d’atacs del 2023 era sempre la mateixa: primer, ambulàncies i generadors elèctrics; després, ordres d’evacuació, atacs al voltant dels centres mèdics, setge i, finalment, invasió. El patró va ser el mateix per a deixar disset centres fora de servei. Les mateixes tàctiques es van repetir durant la invasió de Khan Yunis i a Rafah l’any 2024.

Forensic Architecture recull les seves investigacions a l’assaig visual “Cartografia del genocidi”, inclòs en el llibre, en què una sèrie de mapes exposen el disseny estratègic de l’espai a Gaza per al desplaçament i control de la població, a més dels patrons de destrucció de l’agricultura, els recursos hídrics, la infrastructura mèdica, civil i d’ajuda humanitària.

La investigació, acceptada com a prova al Tribunal Internacional de Justícia, demostra que els atacs responien a un disseny estructurat, en cap cas aleatori ni com a suma de fets aïllats. Les descobertes d’aquesta investigació coincideixen amb la definició de genocidi que el jurista jueu-polonès Raphael Lemkin va elaborar com a base de la Convenció del Genocidi del 1948. Genocidi “és un pla coordinat de diferents accions dirigides a la destrucció dels fonaments essencials de la vida dels grups nacionals, amb l’objectiu d’anihilar aquests mateixos grups”.

Lemkin definí el genocidi de manera més àmplia a la de l’extermini físic d’un grup humà, i establí que era “la desintegració sistemàtica de les institucions polítiques i socials, de la cultura, l’idioma, els sentiments nacionals, la religió i l’existència econòmica d’un grup determinat”. Per ell, en el procés hi havia dues fases: la destrucció del patró nacional del grup oprimit i la imposició del patró nacional de l’opressor.

Els patrons militars d’Israel a Gaza, explica Júlia Nueno Guitart, encaixen amb aquesta definició, atès que no tan sols destrueixen vides, sinó que també estan dissenyats per desmantellar les estructures que permeten de sostenir la vida de la població palestina.

Una col·lecció d’assaigs innovadors

El llibre reuneix una col·lecció interessant i innovadora d’assaigs d’especialistes internacionals de primera línia que reflexionen sobre qüestions molt diverses i complementàries entorn del terme “genocidi” i les seves pràctiques, tècniques d’aplicació i normatives legals i jurídiques. Entre els autors, hi ha arquitectes, estudiosos de les religions, filòsofs, juristes, investigadors en drets digitals i polítiques públiques, experts en genocidis, enginyers i artistes visuals.

L’arquitecte Eyal Weizman, fundador i director de Forensic Architecture, i més juristes comparen en els seus treballs uns quants aspectes dels genocidis de Namíbia, l’extermini de milers d’indígenes ovaherero i nama, el primer genocidi del segle XX, i l’Holocaust, ambdós causats per Alemanya,  amb el dels palestins avui, causat per Israel. El fet que avui les terres agrícoles de Namíbia encara siguin en un 70% controlades per blancs, que representen un 0,5% de la població, el fa pensar que les tècniques es perllonguen en el temps, cosa similar al que succeeix a Palestina avui d’ençà de la Nakba del 1948.

L’any 1948, després de la creació de l’estat d’Israel, 750.000 palestins van ser expulsats de les seves terres i 530 pobles van ser destruïts. El fet històric s’anomena Nakba, que vol dir catàstrofe. Si el genocidi a Namíbia s’ha prolongat en el temps, passa igual a Palestina. La violència colonial s’aplica durant anys i anys, es construeix sobre l’apropiació de terres i el desplaçament forçat de persones, i culmina en el seu extermini, parcial o total.

“Igual que el nazisme és constitutiu del crim de l’Holocaust, el sionisme ho és de la Nakba”, declara Júlia Nueno Guitart.

Uns altres treballs del llibre estudien el reflex dels processos de colonització en l’arqueologia clàssica, o en les fotografies de satèl·lit actuals que permeten d’explorar el territori com un arxiu viu, i revelen els plans previs de destrucció. Tal com assenyalen i mostren al llibre, per exemple, el juliol del 2024, el 70% de les terres agrícoles de Gaza havien estat destruïdes. Un any després, la xifra s’elevava al 94%. A més a més, Uber o Google Maps poden descriure detalladament els desplaçaments de població i la lògica interna que tenen en el pla militar. I també els nous sistemes de vigilància i control digital, com els reconeixements facials, connectats a les bases de dades del cens i policials, entre més mecanismes.

L’antologia clou amb “La fàbrica d’objectius”, un text de Júlia Nueno Guitart en què analitza com l’exèrcit israelià ha utilitzat intel·ligència artificial per marcar persones, amb noms i cognoms, com a blancs d’atacs aeris a Gaza. Durant la campanya de bombardaments entre el 7 d’octubre i el 7 de novembre de 2023, van morir 10.328 persones, el 70% de les quals van ser dones i nens.

Els militars van fer referència aleshores a un sistema que generava “objectius precisos mitjançant vigilància en massa”. En el seu treball, Nueno investiga com els atacs repetits a forns de pa i zones residencials durant la nit, en moments d’alta presència civil, qüestionen la veritable funció del sistema d’IA: no pas com una eina de precisió, sinó com una eina de justificació legal de les massacres.

En definitiva, aquests assaigs reconstrueixen històries que han estat desplaçades, i qüestionen les lògiques que justificaven el genocidi en el passat per comprendre’l segons el que veiem i vivim en el present. I, al mateix temps, ens ajuda a mantenir una actitud crítica respecte de la transmissió de coneixement en els mitjans digitals i uns possibles usos que puguin agreujar les dinàmiques bèl·liques del passat.

És una obra per a aprendre i reflexionar en profunditat sobre els fets del present, sobre una complexa realitat que el flux dels fets i les notícies diàries no deixa de posar constantment en evidència, sobretot d’ençà que es va acordar l’últim alto-el-foc fa tres mesos, sense que els atacs i els morts, la repressió i les penalitats hagin desaparegut de la vida quotidiana dels palestins. Repassem alguns dels fets principals.

Un fals alto-el-foc, les proves del genocidi s’acumulen

El mes de setembre passat, la Comissió Internacional Independent d’Investigació establerta pel Consell de Drets Humans de l’ONU, per si algú encara tenia dubtes, va publicar un estudi que no deixava cap escletxa als negacionistes del genocidi. La conclusió era contundent: “Israel ha comès genocidi contra els palestins a Gaza d’ençà del 7 d’octubre de 2023”, segons els principis establerts en la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi de 1948.

D’ençà que l’octubre passat es va signar un alto-el-foc a Gaza, sota la tutela de Donald Trump, i amb el beneplàcit de la comunitat internacional, les massacres israelianes a Gaza, la repressió i l’apartheid han continuat. La mesura, àmpliament difosa pels mitjans internacionals i aplaudida pels dirigents polítics internacionals, no ha aturat la maquinària genocida israeliana.

Molts cadàvers de palestins morts lliurats per Israel a les autoritats de Gaza després de l’alto-el-foc mostraven signes de tortura, pallisses, estaven emmanillats o amb els ulls embenats, segons metges de l’Hospital Nasser de Khan Yunis. Els forenses de Gaza també van denunciar que a molts cossos els havien robat òrgans. L’Observatori Euromediterrani de Drets Humans que va documentar el procés de lliurament dels cossos va trobar proves de tortura i tracte cruel i va demanar una investigació internacional urgent.

Un mes després de la signatura de l’alto-el-foc, Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides sobre Palestina, en l’informe “Genocidi a Gaza: un crim col·lectiu” denunciava el paper de 63 nacions en el manteniment del genocidi israelià. A causa de les sancions imposades per l’administració Trump, Albanese va haver de dirigir-se a l’Assemblea General de l’ONU des de la Desmond i Leah Tutu Legacy Foundation a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, per criticar “dècades de fracàs moral i polític”.

“Amb accions legals i omissions deliberades, massa estats han fundat i protegit l’apartheid militaritzat d’Israel, cosa que ha permès que la seva empresa colonial es convertís en genocidi, el crim definitiu contra el poble indígena de Palestina”, va declarar davant l’ONU.

L’informe “Genocidi a Gaza: un crim col·lectiu” detalla com tercers estats faciliten “l’atrocitat transmesa en directe”. Critica durament els EUA per haver proporcionat “cobertura diplomàtica” a Israel i haver utilitzat el seu dret de vet al Consell de Seguretat de l’ONU set vegades, i controlar les negociacions per a l’alto-el-foc. Segons aquest informe, hi ha nacions occidentals que hi col·laboren amb abstencions, endarreriments i projectes de resolució diluïts, i proporcionen armes a Israel, “fins i tot quan les proves del genocidi s’acumulen”.

A banda de l’informe contundent de Francesca Albanese, són molts els fets que han tingut lloc en aquests tres mesos d’ençà de la signatura del deficient alto-el-foc.

Al desembre, la Franja de Gaza va ser devastada per pluges torrencials que van causar la inundació de milers de tendes de campanya, refugis improvisats i l’enderrocament d’edificis. El desastre va deixar uns catorze morts, tres d’ells, nens, i va forçar el desplaçament de 800.000 persones. I es va agreujar per les restriccions que continuava aplicant Israel, dos mesos després de l’alto-el-foc, a l’entrada de subministraments fonamentals per a la reparació d’infrastructures vitals, segons Amnistia Internacional.

Poc abans de Nadal, es publicà la notícia de la demolició més gran d’habitatges a Jerusalem Est, quan feia poc que el govern israelià havia aprovat dinou assentaments nous a Cisjordània. Les excavadores van destruir un edifici amb tretze pisos habitats per palestins al barri de Wadi Qaddun, al sud de la ciutat vella. Com d’habitud, l’argument oficial va ser que s’havien construït sense permís en un terreny destinat a ús no residencial.

A mitjan desembre, Amnistia Internacional informà que, d’ençà de l’inici de l’alto-el-foc, Israel havia blocat l’entrada a Gaza d’ajuda i altres subministraments essencials per valor de quasi 50 milions de dòlars i s’havien rebutjat almenys 124 sol·licituds d’ONG per portar ajuda a la zona.

Seguint aquesta línia d’actuació, a final d’any, contravenint el dret internacional humanitari, Israel anuncià l’expulsió de Gaza de Metges Sense Fronteres (MSF) i 36 ONG internacionals d’ajuda humanitària més, entre les quals, Oxfam i ActionAid.

Tres mesos després de l’alto-el-foc, la fam continua assetjant Gaza. El darrer informe de l’organisme Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària, l’autoritat mundial en matèria de fam, denuncia que més d’1,5 milions d’habitants encara sofreixen inseguretat alimentària greu.

Avui, les autoritats de Gaza xifren en 425 els morts en mans d’Israel en els tres mesos d’alto-el-foc, i en 71.400 els morts d’ençà de l’inici de l’ofensiva, l’octubre del 2023.

Aquest és el paisatge desolador en què s’endinsa l’historiador Albert Garcia Espuche, gran especialista en el període, en la seva darrera obra, Després (Símbol Editors). Novament, l’autor ens regala un exercici brillant d’història, narrada i en part ficcionada a partir dels fets i els personatges reals que van deixar el seu rastre en els documents notarials de la ciutat. Els notaris sempre són presents en les obres de Garcia Espuche, no és en va que durant molts anys ha estudiat un milió dos-cents mil documents a l’Arxiu de Protocols de Barcelona.

Ho explicàvem en aquesta secció amb motiu de la publicació de la seva impressionant obra La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII al XVIII), amb la qual l’impulsor i primer director del Born Centre Cultural afegia un treball més a la seva erudita i amena carrera d’investigació i reconstrucció del passat de la ciutat a partir d’històries particulars de la gent. Tal com ja havia fet en obres anteriors, entre les quals, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (2009) i Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 (2014).

Ara és el torn de Després, sobre la ciutat desfeta després del setge. D’ençà del 12 de setembre de 1714, any rere any, fins el 1720. Aquesta obra la signa amb la historiadora de l’art Núria Rivero, la seva dona, que va morir ara fa un any i que fou una estreta col·laboradora en totes les seves obres sobre la ciutat de Barcelona dels segles XVI al XVIII.

El silenci després de la batalla

D’ençà que el protagonista principal de la novel·la –basada estrictament en fets i documents reals–, el notari Josep Llaurador, obre el balcó principal del seu domicili a primera hora del 12 de setembre de 1714, l’autor ens submergeix en l’amargor i la desolació d’una ciutat vençuda que malda per sobreviure i recuperar-se sense gaires forces. La fam i les malalties fan estralls en la població que malviu molt sovint entre les runes.

La devastació ha estat molt gran i la repressió i la venjança de les tropes borbòniques aviat es farà evident de moltes maneres: expropiacions, imposts, delacions, censura, multes, restriccions i anul·lació de llibertats, lleis i formes autòctones d’administració i organització. Alguns militars borbònics exaltats volien castigar la resistència de la ciutat arrasant-la completament, o canviant-li el nom pel de Santa Eulàlia de Ribera. Però, finalment, es van haver de conformar amb l’enderrocament d’un 17% de cases del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella, que s’afegiria al castell de Montjuïc per sotmetre i atemorir els barcelonins.

Aquells dies, els notaris van tenir una feinada immensa: defuncions, matrimonis, testaments, inventaris post mortem, contractes de compra i de lloguer, préstecs, sol·licituds a l’oficialitat, demandes d’ajornament d’imposts, cartes, i infinitat de documents que configuren el rastre de la vida quotidiana de la gent, i demostren com es va anar adaptant la ciutadania als anys de desgràcia, misèria i temor que els esperaven.

A partir d’aquests documents, que Garcia Espuche ha estudiat durant anys i anys, la narració va ressuscitant personatges i històries que un dia van ser reals, per tal d’oferir-nos un mosaic bell, interessant i viu de què fou la vida quotidiana aquells anys difícils, no exempts de misteris, repressió i traïcions.

En els arxius, hi ha una realitat històrica que l’autor imagina viva, i ens la descriu, tot fent-nos una crònica documental coral d’experiències, actituds, diàlegs i seqüències que no tan sols ens mostren, com en un film, l’estat lamentable de la ciutat, els carrers, cases, botigues, horts, molins, esglésies, tallers i tavernes, sinó també les preocupacions, desventures i estones de lleure i diversió íntima dels seus habitants, sota un règim absolutista aliè, que se’ls anirà imposant per la força de manera ràpida i implacable.

Els secrets de la vida ciutadana

Tant podem arribar a saber quins eren els llibres més comuns entre la gent il·lustrada a partir dels inventaris post mortem, com els lligams testamentaris entre familiars, propietats i béns, amb les seves particulars connexions amb el poder, fos l’austriacista o el borbònic. Gràcies al rigorós i documentat afany detallista de l’autor, també podem saber la importància i les regles del joc del billar, a més de la seva procedència i la cerimònia que acompanyava el joc. Hi ha una escena gairebé cinematogràfica d’una partida entre les autoritats borbòniques i un prohom barceloní en una casa del carrer de Montcada.

Igualment, resulten de cine les passejades del notari Llaurador per la ciutat en runes, o la visita d’algun altre protagonista al barri de la Vilanova dels Molins de la Mar, abans que desaparegués pels enderrocs obligatoris que es feren per construir la Ciutadella militar. O el recorregut del notari pel trajecte del Rec Comtal, ara inutilitzat i taponat de runes, amb el conseqüent i greu perjudici per a la salut, la higiene i la vida dels artesans dels molins i dels tallers de pells i més productes que vivien del corrent d’aigua. O la sensació de buit immens, desolador i depriment, que tenen el notari, un  amic seu i el gos, quan contemplen de Santa Maria del Mar estant l’esplanada deserta que, per seguretat, separa la ciutat del fort militar de la Ciutadella.

A banda de les visions del paisatge urbà de la ciutat, el llibre explica amb habilitat narrativa, sigui en forma de cartes o de diàlegs entre personatges, detalls històrics importants sobre la situació. Hi ha explicacions de com les normes legals de les Constitucions de Catalunya regulaven i condicionaven la vida social, o sobre la tradició de les lluminàries i les festes populars, o sobre la presència a la ciutat d’exiliats del Regne de València que s’havien refugiat en cases d’austriacistes barcelonins després de la derrota a la batalla d’Almansa.

Per la història de la família Colomer sabem que la guerra obre dues portes, la que condueix al patiment i a la mort i la que permet d’aprofitar la conjuntura per enriquir-se. I així ho van fer ells, que, de forners tradicionals, van passar a subministrar el pa a l’exèrcit, el pa de munició, un negoci segur i pròsper. Els matrimonis i costums d’aquesta família i, de retruc, de totes les que hi tenen connexió, ens il·lustra perfectament com era la vida quotidiana en aquells temps. Fins i tot, amb la presència dels esclaus de la família, especialment un esclau moro que toca la tiorba anomenat Met, diminutiu de Mohamed, que apareix en alguns episodis de la narració i adquireix un cert protagonisme.

El detall en la descripció dels vestits que duu cada personatge, des dels prohoms de la ciutat fins a les minyones i els esclaus, ens ofereix un retaule acurat i acolorit de les modes i els gustos de l’elegància de l’època. I també les delícies de pastissos, caramels, fruites confitades i begudes dolces de tota mena que se serveixen a les reunions en les bones cases que encara romanen dempeus. Tot, adobat amb un fons de músiques d’època, procedents d’estils i corrents musicals de tot Europa.

Tots els detalls de la petita història quotidiana de la gent es combinen sàviament en la narració sense que el lector perdi el fil de la història en majúscula. De fet, el llibre ens informa que tan sols quatre dies després de la rendició de Barcelona, el duc de Berwick va comunicar la dissolució de les Corts, la Diputació i el Consell de Cent, entre més mesures dràstiques. Els filipistes no van trigar a executar uns canvis radicals que anul·laven les llibertats dels catalans, i la rapidesa amb què ho van fer és un senyal inequívoc que ho tenien tot perfectament previst.

Barcelona no tornaria mai més a la normalitat. De seguida es va imposar un model absolutista de fer les coses. Hi havia molt control i una vigilància estricta de les reunions de les confraries i dels particulars, especialment els reconeguts com a austriacistes. El rei Felip V, per mitjà del seu intendent, José Patiño, inspirador del decret de Nova Planta i del nou sistema fiscal o cadastre, va ordenar, entre moltes més coses, que les confraries fessin donatius obligats a la Corona, ja que, tal com al·legava cínicament: “El rei ha hagut de gastar grans sumes per fer la guerra contra els sediciosos i ara, per mantenir la tranquil·litat a Catalunya, ha de fer més despeses.” Els borbònics també van decretar el dret de campanes, un impost obligat a totes les esglésies si volien evitar que els militars requisessin les campanes i les fonguessin per fer canons.

La narració descriu, en diversos moments, com la repressió borbònica es va estendre per tota la ciutat enrunada, i aconseguí un nombre creixent de confidents i delators que, afegits als botiflers i als farsants de tota mena, feren de la malfiança i la sospita una norma social. Els més agosarats, emparant-se en la foscor de la nit, clavaven pasquins acusadors a les portes dels traïdors.

L’acte de repressió exemplar, per la seva crueltat i el caràcter alliçonador, fou l’execució del general Josep Moragues, arrossegat viu per un cavall pels carrers de la ciutat, decapitat i esquarterat pels botxins. Aquest fet dóna idea de l’ànsia de venjança i la crueltat que inspiraven les tropes borbòniques. El cap del general Moragues es va ficar dins una gàbia exposada sobre el Portal del Mar amb aquesta inscripció:“Josephus Moragas, ob perpetrarum reiterate rebelionis Scelus, bis regis Clemencia abusus, tertio tandem Justitiam perichtatus, et expertus”. Malgrat les súpliques de la vídua, el cap no es va retirar del Portal de Mar fins al cap de dotze anys, el 1727.

Després del després…

A l’epíleg del llibre, Albert Garcia Espuche introdueix una reunió feta al terrat de la taverna del Gall, al carrer de Montcada, cantonada amb el carreró de les Mosques. Hi ha el notari Josep Llaurador i un grup d’amics seus austriacistes. És el 6 de maig de 1725. L’endemà de la signatura de la pau de Viena, entre els representants de l’emperador Carles IV d’Àustria i el rei Felip V de Castella, que posà fi al conflicte que enfrontà, d’un costat, el Sacre Imperi Romanogermànic, el regne de França, el de la Gran Bretanya i les Províncies Unides i, d’un altre, Espanya.

Els personatges del llibre s’han reunit per comentar la situació. Un d’ells, Gaspar Sayós, l’exposa amb clarividència. Us deixo amb les seves paraules: “Fa vuitanta-cinc anys (1640) Catalunya lluità contra Espanya i passàrem a ser obedients al rei de França; després d’un setge esgarrifós que s’alià amb la pesta, esdevinguérem súbdits del rei d’Espanya; després, acabat un setge encara pitjor, posat pels francesos el 1697 amb la màxima crueltat i vilesa, vàrem ser de nou fidels al rei de França, però no per gaire temps; uns anys més tard, vàrem perdre les nostres llibertats, vençuts pels exèrcits d’Espanya i França; l’any 1718, aquests dos regnes, que foren aliats en contra nostra, combateren entre ells i nosaltres havíem de lluitar, sembla ser, a favor d’Espanya i contra França, la Gran Bretanya, el Sacre Imperi Romanogermànic i les Províncies Unides. Quasi mai no podem decidir nosaltres mateixos i, si ho fem, ho perdem tot. Així que, sense poder triar res com a nació, potser seria millor anar per lliure com a individus, sense importar-nos sota quin rei patim.” “Cap dels presents obre la boca. Sembla que no tan sols han perdut l’esperança, sinó fins i tot la parla.”

Combinant tota mena de registres i formats, des de la pintura fins a la literatura, l’arxiu de premsa i el cartellisme, passant pel vídeo, el cinema, la moda, l’escultura o la música, la mostra ens descobreix tot un univers que se superposa a la història del món. Una autèntica xarxa polifònica d’idees, actituds, revoltes i creacions artístiques que revela el rol central que ha tingut el panafricanisme en la història, com a moviment motor i impulsor que ha contribuït a donar forma als moviments socials, polítics i estètics clau d’aquests darrers cent anys. Un segle en què hi ha hagut esdeveniments importants: dues guerres mundials, la República i la guerra civil espanyola, les independències de les colònies, la lluita per la fi de les dictadures i els moviments pels drets civils.

S’hi exhibeixen més de cinc-cents objectes d’un centenar d’artistes i intel·lectuals, produïts a l’Àfrica, Europa, l’Amèrica del Sud i del Nord durant més d’un segle fins avui. La disposició dels materials a les sales i els conceptes que els agrupen posa en funcionament una intel·ligent xarxa de connexions, previstes i imprevistes, més enllà de les temporals i geogràfiques, per a descriure un món ple d’energia i vitalitat subjacent a la realitat més estandarditzada i codificada segons els cànons habituals d’explicació de la història i descripció de la realitat.

És un projecte que no tan sols trenca amb la visió uniforme i reduccionista que s’havia donat al panafricanisme, sinó que ens posa davant els ulls un univers d’influències i relacions, moltes fins ara invisibles, que ens conviden a imaginar una altra representació del planeta Terra. De la mateixa manera que els mapes són la visió del món i de la història que té el que els dibuixa i divulga o imposa, aquesta exposició sobre l’art i la cultura de Panàfrica i la seva expansió pel món fa ressorgir amb energia i clarividència una altra representació del globus terraqüi per damunt de les coordenades espàcio-temporals clàssiques i les definicions dels diccionaris i les enciclopèdies.

La mostra, que es podrà veure fins el 6 d’abril de 2026, uneix unes quantes institucions internacionals. Ha estat comissariada per la directora del museu, Elvira Dyangani Ose, juntament amb Antawan I. Byrd, Adom Getachew i Matthew S. Witkovsky. És un gran projecte en què han col·laborat l’Art Institute of Chicago, el Barbican Centre de Londres, el KANAL Centre Pompidou de Brussel·les i el MACBA de Barcelona. ”Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica” arriba a Barcelona després d’haver-se estrenat a l’Art Institute of Chicago. El juny del 2026, es podrà visitar al Barbican de Londres.

El disseny de la mostra agrupa les obres i els materials en diferents espais que, tal com els anomenen, són en si mateixos una tesi de reflexió i estudi:

Banderes sense territoris, símbols de solidaritat que trenquen les fronteres nacionals i de la diferència. Àfrica com a invenció, el panafricanisme com a resposta. Garveyisme, projectar un planeta negre paral·lel al món occidental. Negritud, repensar la civilització per mitjà de les històries i els èxits de la comunitat negra. Negritud, què pot voler dir ser negre. Quilombisme, lluites per les illes autosuficients en un mar d’opressió. Interiors, viure dins el mateix cap; confinament corporal i emancipació mental. Aparicions, fe en la comunitat i veneració dels ancestres. Agitació, la resistència que aflora de la inquietud individual i l’acció col·lectiva.

Els arxius negres, la importància de la documentació

Cadascuna de les institucions que participen en el projecte han volgut adaptar la mostra a la seva realitat concreta. En el cas del MACBA, s’hi incorporen tres noves fonts documentals que, a la vegada, aporten nous conceptes d’anàlisi.

En primer lloc, documentació sobre les interpretacions que es feien d’Àfrica i la diàspora a començament del segle XX, sobre la colonització i les descolonitzacions. Aquí, hi destaca la figura de W.E.B. Du Bois, un dels primers intel·lectuals que va idear el concepte “panafricanisme”. En segon lloc, el material de la plataforma panafricana Chimurenga sobre literatura, política i art, fundada per Ntone Edjab el 2022 i que parteix de les veus de la diàspora.

En tercer lloc, hi ha, per mi, una de les aportacions més importants de la mostra de Barcelona: “Orogènia panafricana”. Un treball de recerca i documentació de la investigadora i fundadora de Ràdio Àfrica, Tania Safura Adam, que ja va comissariar el 2024 l’excel·lent exposició “Arxius negres: fragments d’una metròpoli anticolonial”, en el marc de la biennal nòmada europea Manifesta 15.

“Orogènia panafricana”

És una instal·lació central de l’exposició, per l’espai que ocupa i per l’allau de significats i d’història que fa irradiar a tot el conjunt, dotant-los d’un sentit i unes relacions que vinculen el panafricanisme amb la nostra història de la República i la guerra, amb derivacions als anys posteriors, que s’amplien a la revolució cubana, la música, el cartellisme, les lluites socials comunes, o el pas i la vinculació amb la nostra cultura i el nostre país d’idees i personatges que configuren la nostra relació, i participació, en el gran moviment global del panafricanisme.

Disposats en un espai obert i, a la vegada, íntim, de prestatges, i aparadors, com en una biblioteca o en una llibreria, al costat de pantalles on es projecten vídeos, cadires per asseure’s i contemplar les pantalles o fullejar llibres i revistes, la instal·lació ens guia i ens informa de les nostres arrels connectades amb el planeta negre, del qual també hem format i formem part nosaltres, amb les nostres creacions, llibres, idees i actituds. Barcelona, Catalunya i l’estat espanyol no han estat mai al marge de les principals revolucions i moviments culturals i socials del darrer segle, fins als nostres dies.

“Una de les qüestions fonamentals de l’exposició és que s’entengui que el panafricanisme –el treball dels marxistes negres i l’activisme americà i afroamericà en particular– va estar molt vinculat a les històries antiracistes i panhumanistes que van definir el model social democràtic de la República”, escriu Elvira Dyangani Ose, comissària de l’exposició i directora del MACBA. I afegeix: “Aquest és un dels motius pels quals té un sentit molt especial i simbòlic que tinguem aquesta exposició a Barcelona. Ens convida a imaginar un món inspirat en l’esperit col·laboratiu del panafricanisme.”

Per això, l’exposició situa la història concreta de Barcelona com a escenari clau per a entendre els vincles entre antifeixisme, anticolonialisme i panafricanisme. La ciutat ha estat, de fa un segle, des dels seus moviments antifeixistes i republicans fins a les comunitats migrants i afrodescendents actuals, un nucli actiu de l’internacionalisme negre.

Barcelona és una ciutat que, en bona part, ha estat construïda amb els diners del colonialisme i el tràfic d’esclaus. Tot i això, ha esdevingut, de sempre, un territori de crítica i documentació sobre el nostre propi passat, de resistència anticolonial, com és el cas de la independència de Guinea Equatorial o la lluita internacional panafricanista de persones com Atanasio Ndongo, Adolfo Obiang o Marthe Moumié.

També és terra de mestissatge i d’acollida de persones i idees panafricanistes que, a la vegada, s’han arrelat en la nostra cultura i el nostre imaginari desenvolupant-lo, oferint una altra dimensió, poc subratllada pel discurs hegemònic estàndard, de l’imaginari sociopolític i cultural barceloní, català i espanyol.

I aquí és on entra el gran treball fet per Tania Safura Adam, que segueix i ens descobreix el rastre i l’impacte del panafricanisme en la nostra vida i la nostra cultura. Un treball d’arxiu exposat intel·ligentment que aplega materials bibliogràfics, periodístics, artístics i dels moviments sociopolítics i culturals més diversos que ens amplien la visió i el coneixement reduït que teníem de la nostra cultura i dels nostres orígens en relació amb el moviment negre internacional.

De Jamaica a les Brigades Internacionals, la boxa i el jazz

En un dels texts del catàleg, la investigadora explica amb precisió el recorregut professional que ha fet de recerca documental i investigació, de fa anys, com a impulsora i ànima del projecte Arxius Negres, en les diferents fases expositives, llibres i seminaris que ha anat organitzant de fa anys, tant aquí com a la resta de l’estat, especialment al Museu Reina Sofia. De l’internacionalisme radical, el jazz i el panafricanisme fins a totes les produccions culturals i representacions d’aquest trajecte d’un segle.

En la primera convenció internacional que va fer a Nova York el 1920 el periodista i empresari jamaicà Marcus Mosiah Garvey (Kingston, Jamaica) de l’Associació Universal de Desenvolupament Negre i la Lliga de Comunitats Africanes, on es va adoptar la Declaració dels Drets dels Pobles Negres del Món, que declarava que Etiòpia era la “terra dels nostres pares”, Garvey va profetitzar: “Mireu cap a l’Àfrica, on es coronarà un rei negre, perquè el dia de l’alliberament s’acosta.” Deu anys més tard, el 1930, el Ras Tafari Makonnen, Haile Selassie I va accedir al tron.

La invasió d’Etiòpia per les tropes feixistes de Benito Mussolini el 1935 va influir decisivament en el moviment pels drets dels negres americans. Un impacte que a molts d’ells els impulsà a lluitar a la guerra espanyola a les Brigades Internacionals. El feixisme de Mussolini i Hitler també amenaçava els republicans espanyols. Lluitar a l’estat espanyol al costat d’altres germans seus, voluntaris de Djibouti, Sud-àfrica, Cuba, el Senegal, Haití o el Camerun, era lluitar contra l’enemic que els amenaçava a ells, a Etiòpia i al món sencer. Als carrers del Bronx o de Chicago, a les plantacions cubanes i brasileres o a les planes d’Abissínia.

Hi ha els casos de l’escriptor Richard Wright, o el del corresponsal de guerra a Espanya Langston Hughes, el del Negro Committe to Aid Spain, o el de Salaria Kea, una de les infermeres que van acompanyar el contingent nord-americà de les Brigades Internacionals, autora del llibre A negro nurse in Republican Spain. L’actitud combativa anava en consonància, paral·lelament i casualment, amb un cert ressorgiment al barri Xinès de Barcelona d’una petita, però molt popular, comunitat negra de músics de jazz i boxejadors negres, entre els quals hi havia el cubà Kid Tunero, “el cavaller del ring” o “el campió del món sense corona”. O la creació del Hot Club de jazz l’any 1935 inspirat en el de París i que defensava el jazz com a art, contra els detractors que ja tenia.

En aquesta secció, hem parlat de Langston Hughes i els combatents negres de les Brigades Internacionals unes quantes vegades, amb motiu de les publicacions de la Biblioteca Afro Americana Madrid (BAAM), entre les quals, De Misisipi a Madrid. Memorias de un afroamericano en la Brigada Lincoln, de James Yates, i Escritos sobre España, de Langston Hughes.

Durant la guerra, el periodista i escriptor Langston Hughes, una de les figures del Renaixement de Harlem, va participar en el Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que tingué lloc el 1937 a València, Madrid, Barcelona i París, amb el suport de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes. Allà, Hughes hi va vincular la lluita contra els feixistes mussolinians a Etiòpia i a Espanya, amb aquestes paraules: “La lluita a Espanya no és simplement una ‘guerra de blancs’ més, sinó l’extensió del conflicte italo-etíop.”

Ara que fa un mes i mig de la seva mort, l’Ajuntament de Barcelona publica una edició molt ampliada d’una monumental documentació que tanca la seva recerca més personal i exhaustiva sobre citacions de testimonis de tots els temps sobre Barcelona. El volum aplega més de mil dues-centes citacions de vint segles que, durant gairebé quatre dècades, Permanyer ha anat recopilant amb paciència i perseverança d’entomòleg per oferir-nos les impressions que la ciutat i els barcelonins han causat en milers de personatges al llarg de la història.

Barcelona, una multitud d’instants viscuts en vint segles

Explica l’autor que la primera cosa que li va cridar l’atenció va ser que tot un grup d’escriptors francesos se sentís atret pel Barri Xinès després de la Primera Guerra Mundial. Va començar localitzant, copiant i guardant en una carpeta totes les citacions que trobava en la premsa i en la literatura. Les descobertes que feia van ser per a ell un estímul extraordinari, perquè li oferien pistes per a saber coses de la seva ciutat que fins llavors no havia ni sospitat.

El primer recull, Cites i testimonis sobre Barcelona (la Campana, 1993), es va exhaurir de seguida i l’autor obtingué el reconeixement i la col·laboració de molts barcelonins i uns altres periodistes que durant anys van anar informant-lo de més referències i tresors bibliogràfics de tota mena i època. Des dels geògrafs, escriptors i naturalistes llatins del segle I fins a Freddie Mercury, passant per una multitud de personatges que algun dia han trepitjat la ciutat i s’han deixat seduir o intrigar pels seus encants i misteris.

Com deia Antonio Tabucchi de l’obra de Fernando Pessoa, aquest llibre és un veritable bagul ple de gent. Des de Voltaire i Giacomo Casanova, empresonat a la Ciutadella de Barcelona el 1768, o Cervantes i el Quixot, fins a Leonardo Padura i Rafel Amargo, passant per Patricia Highsmith, Unamuno, Pío Baroja, Henry Morton Stanley, Luis Buñuel, Léo Ferré, Simone de Beauvoir, Victor Hugo, Max Aub, Pierre Vilar, James Joyce, André Malraux, Keith Richards, George Foreman, Charles Trenet, Leonard Cohen, Albert Einstein, Peter Gabriel, Jean-Paul Sartre, Henry Miller, Truman Capote, Errol Flynn, Benjamin Péret i un llarg miler de grans representants de la cultura i l’actualitat mundial durant segles.

El llibre és ple de tresors i descobertes que intentaré, de manera aleatòria, seguint els meus impulsos i preferències, transmetre al lector. És un collage immens per on navegar orientant-se per les impressions i els instants de vida a la ciutat que una legió de persones curioses, que han deixat el seu impacte en la nostra societat i en la cultura universal i la història, han volgut expressar en algun moment de les seves vides.

Són com una allau d’instants viscuts en tots els racons de la ciutat i en cada dècada de la història que ens ajuden a configurar el nostre mapa a la inòpia d’una vella i enigmàtica Barcelona que sempre ha estat un pol d’atracció per a ments despertes i sensibles de tot el planeta. En certs moments de la lectura del llibre, sents nostàlgia d’una ciutat que has conegut i que avui dia va desapareixent, uniformitzada i vulgaritzada per la invasió depredadora del turisme de masses i les seves conseqüències en la vida i el paisatge urbans.

Explica l’autor en el pròleg que per a ell ha estat una feina gratificant i molt divertida, que, a més a més, li ha aportat sorpreses inesperades, com, per exemple, descobrir la novel·la publicada a Londres el 1934 pel popular escriptor Rupert Croft-Cooke Cosmopolis. Una narració que no tan sols situa l’acció a Barcelona, sinó que hi tenen un paper destacat un pare i un fill de cognom Permanyer.

Si per a l’autor ha estat una feina gratificant i divertida plena de sorpreses, també ho és per al lector, que, guiant-se per la seva curiositat i el seu instint, pot imaginar-se un quilomètric pla seqüència de la ciutat i els seus carrers al llarg de molts segles, plagat de personatges curiosos i fascinants, que potser es van encreuar sense reconèixer-se, o ens els podíem haver encreuat alguna vegada pels carrers de la ciutat en les nostres passejades reals o imaginàries.

Les seves impressions i les nostres en llegir-los exciten la imaginació i recreen en les nostres ments un nou tapís, ben teixit per davant i ple de nusos i imperfeccions per darrere, que configuren un tot on el visible i l’invisible xoquen per formar un espai nou. Tan vital i viscut com amb ingredients onírics, fruit dels reflexos que projecten l’orografia, l’arquitectura i els colors i les olors dels carrers, sumats als sons, la música i l’esperit vital i humà dels seus ciutadans, viatgers i passavolants.

El treball de Permanyer és enciclopèdic, total. Des de pensaments i frases úniques fins a capítols de llibres, passant per lletres de cançons, entrevistes, dissenys, còmics… És impossible de resumir-lo. I a més a més, fóra un error intentar-ho. A continuació, en faig una breu selecció, un tast de continguts perquè els lectors se’n facin una idea.

Primeres impressions

“A Barcelona, un traginer m’admira pel seu llenguatge, i em plau com a persona; és un noi alt, fort, vigorós, ple d’una energia salvatge, i veure’l alegra l’esperit. Al seu costat, què és un gran d’Espanya?” (Stendhal, 1823)

“Hi havia petits munts d’avellanes, i feia tant temps que havien emigrat de Barcelona que ja sabien dir, en anglès ‘A catorze, els dos petricons’.” (Charles Dickens, 1865)

“Ahir, ebri de felicitat, em va ser impossible aguantar-me les llàgrimes que contínuament erm relliscaven per les galtes, em semblava que veia amb els meus ulls oberts el més bonic dels somnis de la meva vida: la República Universal.” (Alexandre Dumas fill, 1868, en presenciar una manifestació a Barcelona)

“Aquesta ciutat és la més bella d’Espanya, i sens dubte el dia que aconsegueixi estendre’s del Llobregat al Besòs, podrà competir amb les millors d’Europa i Amèrica. En quina altra ciutat de la meva pàtria podria celebrar-se una Exposició Universal? Siguem francs: calli Madrid, rendeixi’s Bilbao. A cap.” (Emilia Pardo Bazán, 1889)

“L’ordre de la meva detenció s’havia donat a correcuita a totes les ciutats d’Espanya. Si més no, al carnet d’un dels policies de Barcelona, pertanyents a la ‘brigada de socialisme i anarquisme’, he vist el meu nom entre els reclamats. El meu nom estava desfigurat de tal manera que no hi havia manera de desxifrar-lo.” (Lev Trotski, 1917)

“Tenia set anys aleshores. Però hi estava interessat. Quan era un nen seguia els esdeveniments d’Espanya en la mesura que podia; el primer que recordo haver escrit és un article per al diari de l’escola sobre la caiguda de Barcelona el 1939, que va ser una gran tragèdia.” (Noam Chomsky, 1998)

“… Tot i això, vaig arribar a Barcelona amb una mica d’ansietat. La ciutat formiguejava al voltant nostre, ens ignorava, no compreníem el seu llenguatge: quin mitjà podíem inventar per fer-la entrar a les nostres vides? Era una juguesca la dificultat de la qual de seguida em va exaltar. Vam anar a parar prop de la catedral, a una pensió de les més mediocres, però em va agradar la nostra habitació; a la tarda, durant la migdiada, el sol disparava els seus dards vermells a través de les cortines de domàs, i era Espanya qui em cremava la pell.” (Simone de Beauvoir, del viatge que va fer amb Sartre el 1931)

“Qui vulgui menjar bé, que vagi a Espanya i especialment a Barcelona. S’ho passarà bé. Tots els souvenirs que em calien els tinc guardats aquí –s’assenyala l’estómac–, que és on estan millor. Puc dir que porto Barcelona a l’estómac.” (George Foreman, 1995)

“Multipliquin Barcelona per deu i tindran Nova York.” (Jules Romains, segle XX)

Mirades crítiques

“Barcelona és una ciutat desagradable. Estic temptat d’afegir que és l’última ciutat de la península. Lletja, vulgar, cridanera […] Barcelona com sempre. Uns tipus massissos i unes nenes d’una elegància agressiva naveguen per les Rambles amb un aire de tramvies de diumenge.” (Jorge Luis Borges, 1920)

“Al Barri Xinès no és difícil trobar algú que per uns quatre duros estigui disposat a esbandir del mig a qui li diguin. Els pinxos mercenaris no són casos aïllats, ni de bon tros. Són una escola política de la burgesia catalana, vinculada a altes traïcions (…) El burgès català, a més de ser pusil·lànime, és ignorant. Es distingeix per la seva manca absoluta de bon gust.” (Ilià Ehrenburg, 1932)

Rambla i Barri Xinès

“[…] i quan vam arribar a Barcelona vam anar a un local de flamenc molt famós que hi havia a la Rambla. Llavors aquella part de la ciutat era una mica aspre i quan vam sortir a les tres de la matinada vam trobar que s’havia organitzat una baralla: hi havia gent tirant coses al meu Bentley, i va intensificar-se tan bon punt van veure que ens acostàvem […] va aparèixer la policia i, gairebé sense adonar-me’n, em vaig veure en plena nit ficat a dins d’una paròdia de judici.” (Keith Richards, 1967)

“Novembre de 1938. A Barcelona feia un temps esplèndid per als bombardeigs. Els cafès de la Rambla eren plens de gom a gom. No hi havia gaire cosa per a beure, llevat d’un beuratge dolç i gasós anomenat ‘taronjada’ i un líquid espantós que semblava xerès. No hi havia menjar, per descomptat. Tothom era al carrer gaudint del fred només de la tarda. No hi va haver cap bombardeig com a mínim durant un parell d’hores. Les parades de flors il·luminaven i embellien la Rambla. ‘Totes venudes, senyors: són per als funerals dels morts del bombardeig de les onze.’ Pobra gent.” (Martha Gellhorn, 1938)

“Les olors del port pugen els estrets carrerons entortolligats dels barris vells on la roba i els llençols als balcons semblen domassos d’un dia de festa perpètua.” (Jacques Dupin, 1961)

“A Barcelona, hi he visitat el barri gitano. Les sòrdides barraques s’alineen davant el mar. Els infants amb vestits esparracats juguen entre el fang i la pols; els adolescents, desvergonyits, pidolen cigarretes. La sorra, allà on peten les ones, està farcida d’immundícies.” (Pierre Gamarra, 1961)

“Com més ric és el país, més simple és el pagès. I els catalans combinen un senzill esperit pagès i un llenguatge pueril amb un sentit comercial altament desenvolupat. Per a ells, igual que a Galícia, la vida és una cosa pràctica, perquè hi ha massa bon sentit de la mena més àrida i molt escàs sentit de la mort.” (Ernest Hemingway, 1932)

“Les senyoretes d’Avinyó, com em pot arribar a irritar aquest nom! Va ser Salmon qui se’l va inventar. Ja sap que al començament es deia El bordell d’Avinyó. Sap per què? Avinyó ha estat sempre per mi un nom ben conegut, un nom lligat a la meva vida. Jo vivia a dues passes del carrer d’Avinyó. Allà és on comprava el paper, els colors d’aquarel·la.” (Picasso, 1933)

“Enlloc he col·leccionat més quantitat d’ulls grisos que a Barcelona.” (Pedro Salinas, 1933)

“Primer vam anar a Barcelona. Ens va semblar extraordinari veure tants homes pels carrers. No hauria imaginat mai que encara quedessin tants homes al món.” (Gertrude Stein, durant la Primera Guerra Mundial)

“És el carrer on viuen juntes a la vegada les quatre estacions de l’any, l’únic carrer de la terra que jo desitjaria que no acabés mai, rica en sons, abundant de brises, bella de trobades, antiga de sang, la Rambla de Barcelona.” (Federico García Lorca, 1935)

“El so de la Rambla és d’allò més peculiar. No s’assembla a cap altre.” (Ígor Stravinski, 1935)

Guerra i revolució

“Transformarem Madrid en un verger, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens.” (Gonzalo Queipo de Llano, 1936)

“Planten una metralladora davant l’església dels Carmelites i, en sortir els religiosos, van caient un a un […] Un altre baixa vacil·lant a poc a poc per la Diagonal, amb les mans unides sobre el pit. Resant. Quan ha recorregut prop de cent passes, li disparen per l’esquena i cau.” (Megan Laird, 1936)

“El prodigi de Barcelona rau en el mateix plànol de la ciutat, on es poden distingir clarament les divisions de les classes econòmiques que estan en guerra entre si.” (John Langdon Davies, 1936)

“Cap a les tres de la matinada es van veure camions amb els guàrdies d’assalt que anaven a requisar les millors existències de les armeries: fusells i pistoles, cartutxos i caixes de pólvora. Quan a les cinc de la matinada, el tret d’un canó va donar el senyal d’alerta, només vam trobar a les armeries preses per assalt escopetes de caça, pistoles per a dones i altres menudeses.” (Émilienne Morin, 1936)

“No et pots imaginar l’entusiasme i l’alegria dels qui se n’anaven, i la gran multitud que havia vingut a veure’ls desfilar al llarg de l’avinguda principal de la Rambla fins a l’estació, una cadena ininterrompuda de persones aplaudint-los. Ja no hi ha capellans ni monges, i les esglésies que no han estat cremades tenen les portes precintades.” (Benjamin Péret, 1936)

“Albert Camus va qualificar la tortura i l’assassinat d’Andreu Nin com el ‘punt d’inflexió en la tragèdia del segle XX’.” (Willy Brandt, 1936-39)

“Si a Barcelona eres feliç, ara no malmetis la teva felicitat.” (Antoine de Saint-Exúpery, 1937)

“La Sagrada Família no és un gratacel. És un grataidees.” (Jean Cocteau, 1950)

“[…] contra els processos de Praga i contra les execucions de Barcelona reconeix totes les pàtries, però només en serveix una, la llibertat.” (Albert Camus, 1952)

El roig per a néixer a Barcelona, el negre per a morir a París

“Per l’anarquista a qui dónes/ els dos colors del teu país/ el roig per a néixer a Barcelona/ el negre per a morir a París” (Léo Ferré, cançó “Thank you Satan”)

“Barcelona és la ciutat. És d’avui; és d’ahir. És d’avantguarda i sòlidament arrelada en les tradicions culturals. Des de l’edat mitjana reivindica el seu art i la seva llengua per dur més enllà la seva cultura. Barcelona és catalana. Inquieta, revolucionària, reivindicativa. Forta i orgullosa de la seva originalitat i dels seus particularismes. Viva i violenta. Barcelona és el món. Avui les figures planetàries de l’art, Picasso, Miró, Gaudí, Dalí, han passat per Barcelona i per Catalunya, on han nascut. Sense comptar tots els qui han creat el teixit profund de la ciutat.” (Editorial de la revista Dada. Recueil littéraire et artistique, 1995)

L’editorial Ruedo Ibérico, fundada a l’exili de París per l’anarquista valencià Pepe Martínez Guerricabeitia, com explicaré més endavant, a banda de molts llibres clau contra la dictadura i de reivindicació de grans personatges històrics menyspreats pel règim, com Joan Garcia Oliver o Cipriano Mera, va publicar la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico (CRI). La primera època va estar marcada per l’antifranquisme i va anar perdent sentit a mesura que s’acostava la mort de Franco. Es va deixar de publicar l’estiu del 1973. Però va renéixer el gener de 1975, fins el 1979, amb la voluntat d’anar més enllà de l’antifranquisme i analitzar la naturalesa del sistema social, polític i econòmic vigent aleshores i les perspectives de canvi.

Aquests volums, interessants per al debat d’avui, es poden consultar ara a la web de José Manuel Naredo, on han estat publicats recentment perquè, com explica ell mateix, molta gent ben informada en desconeix l’existència i ignora que ja aleshores s’havien analitzat temes clau que avui tornen a ser objecte de crítica i debat.

Un bon exemple, com deia a l’entradeta, és l’article “Qui l’amnistiarà, l’amnistiador?”, de Martínez-Alier, publicat al número 46/48 de juliol-desembre de 1975, anomenat “Prenecrologia del franquisme”. Finalment, com tots sabem, va resultar que es van amnistiar ells mateixos.

És un article curt i contundent que l’encertava, amb gran lucidesa, a l’hora d’assenyalar la llei d’amnistia (dos anys abans que existís) com un dels errors fatals que aleshores eren a punt de cometre’s i que, en tots aquests anys, ha servit per a reforçar el silenci i la impunitat, tot restringint i limitant la democràcia, la justícia i el coneixement de la història.

Després d’unes quantes idees –com ara, “l’esquerra reclama que els franquistes donin una amnistia a la mateixa esquerra!” o “l’esquerra sol·licita perdó i clemència en comptes de denunciar la il·legitimitat dels poders actuants”–, l’autor acaba concloent:

“Així, doncs, això de demanar l’amnistia no és únicament desmobilitzador, sinó que és una mica ridícul. En tot cas, alhora que es demana l’amnistia caldria discutir si s’amnistiarà els eventuals amnistiadors. Una amnistia que permetés al franquisme i la successió del franquisme treure’s del damunt, a última hora, com qui no vol la cosa, centenars de milers de morts i tot allò que en penja seria una mala operació per a l’esquerra, atès que la privaria d’una bona arma d’atac contra la dreta. L’esquerra hauria d’anunciar que exigirà responsabilitats polítiques (que no vol dir, necessàriament, penes de mort, sinó, per exemple, inhabilitació per a la vida pública) als milers de persones que d’ençà del 1936 han col·laborat activament, i, fins i tot, amb silenci còmplice, en la repressió.” Podeu llegir-lo sencer (PDF).

Entre els continguts dels exemplars de CRI, hi ha temes molt interessants per a conèixer a fons la història d’aquells anys. S’hi poden apreciar els detalls de com es va anar generant, com diu Naredo, la “metamorfosi que va transformar el franquisme en la nostra coronada democràcia”. Com la manera en què es va gestar l’anomenada transició política va ser el pròleg que anunciava el “nou despotisme democràtic” que ha imperat fins els nostres dies.

Tal com queda reflectit en les pàgines de la revista, ja ho advertia aleshores també Heribert Barrera, diputat únic d’Esquerra Republicana (CRI 61-62, gener-abril 1979), amb unes paraules profètiques: “Els mètodes dictatorials que durant tants anys ha sofert el país es mantenen en gran part vigents. Ja s’ha acabat la dictadura d’un home, és veritat; però correm el risc de caure en una mena d’oligarquia de caps de partit pactada i plebiscitada.”

Hi ha també un article de Martínez-Alier sobre Josep Termes i el catalanisme popular del poble, línia PSAN. I escrits sobre els dos primers governs de la monarquia amb UCD i qui n’eren els ministres, amb molta presència directa d’empresaris i banquers. Molts d’ells eren de l’Acció Catòlica de Propagandistes (ACNP), els hereus d’Herrera Oria i Martin Artajo, és a dir, Osorio, Lavilla, Oreja.

Hi havia números demanant una oposició que s’oposés. Sobre les vagues obreres del 1975-79. Sobre el negoci corrupte que impulsà la construcció de les centrals nuclears a Espanya i la potent campanya d’imatge que es desplegà en favor de l’energia nuclear.

Un tema, el de les centrals nuclears, que torna a ser de plena actualitat, igual com les estratègies politico-mediàtiques per a justificar-la. L’últim volum dels Cuadernos de Ruedo Ibérico, anomenat “Energia, Política, Informació”, es dedica íntegrament a aquesta qüestió, amb articles que expliquen com el veritable objectiu del lobby nuclear espanyol no era pas obtenir electricitat per un procediment que es revelava molt car i problemàtic, sinó fer el gran negoci tot inflant-ne els pressuposts en la fase de construcció finançada amb crèdits avalats per l’estat.

I s’hi explicaven les maniobres de publicitat i premsa elaborades pels responsables de la campanya d’imatge, amb el propòsit “de no fer propaganda explícita de l’energia nuclear, sinó de pagar editorials i articles col·locats en els mitjans importants amb una xarxa de periodistes col·laboradors a sou”. Ara sembla que perseveren amb aquest joc, subratlla Naredo: “Això suggereixen, entre més, els editorials i articles d’El País i La Vanguardia clarament tendenciosos apareguts, respectivament, el 25 d’octubre i el 16 de novembre passats.”

Cuadernos de Ruedo Ibérico va tenir una vida molt intensa i útil per al debat d’aleshores i també per al d’avui. La transició política espanyola va ser una transició excloent per a ells i molts més. La resistència al franquisme es va trencar i ells van quedar fora. El buit que es va anar creant envers ells es va manifestar de moltes maneres, i l’aparició d’El País i més mitjans nous de l’interior els va anar marginant. També van ser víctimes d’un atemptat amb bomba de l’extrema dreta, a la llibreria de Ruedo Ibérico de París, el 14 d’octubre de 1975. El va reivindicar ATE (Antiterrorismo ETA), un dels grups fantasmagòrics de l’extrema dreta, com el Batallón Vasco Español o la Triple A, que existien per encobrir les accions impulsades o comeses per membres de les forces de seguretat de l’estat.

Un combat intel·lectual contra la dictadura

L’editorial Ruedo Ibérico, fundada el 1961 a París, i la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, van crear un espai ètic de lluita contra el franquisme, obert al pensament crític dissident de les organitzacions polítiques tradicionals. Les seves edicions van ser un punt de referència a l’exili, però sobretot a l’interior. Van establir ponts entre la intel·lectualitat de dins i de fora de l’estat, i a París van forjar un nucli actiu de pensament de referència per a tots els sectors que lluitaven contra la dictadura.

Pepe Martínez Guerricabeitia (el Villar, Serrans, 1921 – Madrid, 1986) va néixer en una família anarquista valenciana. El seu pare va ser un dirigent regional de la CNT. El seu germà Jesús Martínez Guerricabeitia, comunista, també fou empresonat durant la dictadura, després triomfà com a empresari, mecenes i col·leccionista d’art. Va cedir la seva col·lecció a la Universitat de València.

A setze anys, Pepe Martínez va anar a lluitar a la guerra en les milícies de cultura. Membre de les Joventuts Llibertàries clandestines (FJIL), va ser detingut l’any 1947 per la Brigada Polotico-Social de València, torturat i empresonat. Un any després, va aconseguir de fugir, passar la frontera i refugiar-se a París.

A la capital francesa va fer relacions importants entre la comunitat de l’exili republicà i els intel·lectuals de tota procedència ideològica. Anarquistes, comunistes, socialistes i liberals. Va ser alumne a les aules d’història de la Sorbona de Pierre Vilar i Manuel Tuñón de Lara. L’any 1961 va fundar l’editorial Ruedo Ibérico amb un grup d’amics, entre els quals hi havia Nicolás Sánchez-Albornoz, Francisco Farreras i Ramon Viladàs.

Entre els principals llibres que Ruedo Ibérico va publicar, hi ha veritables tresors, com ara, El laberinto español, de Gerald Brenan; La guerra civil española, de Hugh Thomas , o La España del siglo XX, de Tuñón de Lara. I també les memòries de Cipriano Mera, Guerra, exilio y cárcel de un anarcosindicalista, i de Joan Garcia Oliver, El eco de los pasos.

Amb Cuadernos de Ruedo Ibérico, una revista de política i cultura oberta també a autors de l’interior d’Espanya que signaven amb pseudònim per evitar represàlies, Pepe Martínez començà una línia interessant de crítica oberta i lliure a la dictadura i, posteriorment, en la segona etapa, a la transició. En el primer número, Martínez i Semprún, que ja havia estat expulsat l’any abans amb Claudín de la cúpula del PCE, definien la revista com “un mitjà radicalment lliure i radicalment rigorós: res més, però res menys”.

Pepe Martínez mateix fou un dels autors d’articles de temàtica anarquista amb el pseudònim de Felipe Orero, nom d’un oncle matern seu afusellat pels feixistes. Entre els col·laboradors de CRI, hi figuraven Jorge Semprún i Fernando Claudín, que aviat van abandonar Ruedo Ibérico, Juan Goytisolo, José Manuel Naredo, Joan Martínez-Alier, Ignacio Fernández de Castro, José Antonio Díaz Valcárcel, Pasqual Maragall i Luciano Rincón, entre més.

A banda de la incidència política, la revista va tenir una tasca significativa de recuperació cultural. En una entrevista que vaig fer a Juan Goytisolo fa vint anys, parlant dels temes culturals silenciats que segons ell havia fet ressorgir Ruedo Ibérico, em deia: “Va ser molt important establir un pont entre l’exili i l’interior. Es van publicar molts autors republicans que havien quedat marginats o condemnats a l’oblit, com Max Aub, José Bergamín o Tomàs Segovia. I també hispanistes liberals o d’esquerres que eren als EUA, com Julio Rodríguez Puértolas o Vicente Llorens.”

Preguntat per què l’esquerra antifranquista va abandonar Pepe Martínez després de la mort de Franco, em va respondre: “Ja era més fàcil publicar a Espanya. Es van fundar moltes editorials, amb més capacitat econòmica que Ruedo Ibérico. Els seus autors el van abandonar. Hi va haver una deserció general. Va ser una gran injustícia per a Pepe Martínez, que era una persona d’una gran honradesa i coherència política i moral.”

Després de la mort de Franco, Pepe Martínez va intentar d’establir-se a Espanya, però el projecte va fracassar. Eren anys de transició i moltes iniciatives que havien estat fonamentals en la lluita contra la dictadura van quedar arraconades. D’ençà de llavors, les publicacions de Ruedo Ibérico continuen essent un punt de referència per a estudiosos i investigadors. I ara que es commemora el cinquanta aniversari de la mort del dictador, encara més. A banda de la web de Naredo, on es poden llegir els exemplars íntegres, també hi ha una edició crítica de Xavier Diez, La transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico (Blacklist, 2011).

Un dels sectors més represaliats i condemnats, víctima de la voluntat exterminadora dels feixistes contra la cultura i les idees, fou el dels mestres. Amb sentència o no, a tot Espanya molts d’ells van ser afusellats, depurats i reprimits amb acusacions falses o manipulades. Els acusaren, fins i tot, de fets que s’havien fet respectant i seguint les normes i l’impuls democràtic popular majoritari de la legalitat republicana expressat a les urnes.

El sector de l’ensenyament republicà era un dels pilars culturals sobre el qual la República començava a construir un profund canvi social i polític, després de segles d’obscurantisme i submissió als designis de terratinents, aristòcrates, militars i l’Església Catòlica. Els mestres treballaven en cos i ànima per educar els petits envers un futur millor, més il·lustrat, culte, just i lliure.

Pels feixistes, per tant, els mestres eren un enemic a eliminar, tant en la guerra com en la postguerra. Van ser els funcionaris de l’estat més depurats, sancionats, inhabilitats, empresonats i afusellats. Els franquistes van dur a terme una cruel i implacable “cacera de bruixes” contra els quals consideraven “enverinadors” de l’ànima popular.

Un exemple ben clar són tots els qui tingueren relació amb l’Escola Nova Unificada a Catalunya o la Institución Libre de Enseñanza a tot l’estat. I evidentment tots els mestres de qualsevol lloc de l’estat amb idees republicanes que van assumir amb entusiasme la tasca de transmetre als petits els fonaments bàsics per a llegir, escriure, viure i pensar pel seu compte en una societat més lliure i solidària. Tant a les ciutats com als pobles i a les viles rurals més remotes.

Federico García Lorca és el símbol màxim que encarna totes les cares de la repressió feixista contra la cultura i les idees. Hi ha uns quants factors que influïren en el seu assassinat a trenta-vuit anys, el mes d’agost de 1936, un mes després del sollevament militar de Franco. Era un gran representant d’un temps que volia millores humanistes i de llibertat en tots els sentits de la vida. Un republicà d’esquerres, poeta i dramaturg del poble, impulsor del teatre ambulant i popular La Barraca, escriptor que fomentà una relació intensa i fraternal entre artistes i intel·lectuals moderns i progressistes de tots els pobles d’Espanya. Era un poeta de referència que tenia relacions directes a tot el món i havia fet estades i amistats als EUA, Llatinoamèrica i Europa. A més a més, era homosexual i, sobretot, estava estretament vinculat per família i idees a la Institución Libre de Enseñanza. No ho oblidem.

La història de la repressió dels mestres republicans és un capítol més de la història del nostre passat que convé reivindicar i fer conèixer als més joves. Perquè avui dia encara molts mestres que van estar compromesos amb la democràcia i la modernització de l’ensenyament durant la Segona República Espanyola continuen oblidats. Cinquanta anys després, com en més àmbits, encara n’hi ha molts a qui no se’ls ha retornat la dignitat, ni se n’ha fet justícia. Encara que només sigui reparant la ignorància de la seva existència i l’oblit històric imposat. I també, perquè, com es fa evident avui a Espanya i a Catalunya, reneixen amb força les ànsies de tornar a imposar la incultura, la insolidaritat, la submissió, el racisme i el masclisme.

Dos mestres represaliats pel franquisme

Un magnífic exemple d’investigació històrica és el llibre Dos mestres represaliats pel franquisme (Cossetània), de Salvador Coll Icart i Daniel Montañà Buchaca, sobre la història desconeguda i la injustícia comesa contra dos mestres de Catalunya. Un cas que, a banda de dignificar la seva història personal, ens endinsa en els forats més negres de la nostra memòria col·lectiva. Alhora, ens il·lustra a bastament, i en profunditat, sobre el funcionament criminal de la maquinària repressiva i el context de misèria moral i revenja que imperava en els sectors vencedors de la guerra entre molta gent de dretes, falangistes, funcionaris, polítics, militars i religiosos. A Espanya i a Catalunya.

Com remarquen els autors, la República va endegar una revolució educativa sense precedents. Una revolució d’idees, humanista i de progrés. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del primer govern de la República, va dir que “el mestre havia de ser el primer ciutadà de la República”.

Amb l’adveniment de la República, els mestres estaven poc formats, mal considerats i mal pagats. Espanya era un país sense escoles, en faltaven més de 27.000 i la meitat dels nens en edat escolar no estaven ben atesos. En els primers mesos es va fer un treball colossal per construir, formar i educar.

A la constitució espanyola de 1931, l’article 48 establia que l’educació era una atribució de l’estat. L’educació tenia, per tant, una funció eminentment pública i s’optava per una escola única, laica, coeducadora (de gènere i de classes), activa, crítica, obligatòria, gratuïta i solidària.

En conseqüència, per a la mentalitat de Franco i els seus acòlits, l’escola era la llavor que contagiava el verí de tots els mals. Un dels principals col·lectius a reprimir i castigar van ser els mestres.

Dos mestres desapareguts en el laberint de la història

Els protagonistes del llibre es deien Josep Maria Jiménez Bretos i Josep Guitart Faura. El primer va néixer a Villafranca (Navarra) el 1894 i, després de ser sentenciat a mort per un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals, com ho eren tots, una farsa jurídica, va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona l’agost de 1939. El segon va néixer a Barcelona el 1900, va ser condemnat a trenta anys, també per un consell de guerra, però en va poder sortir al cap de cinc i va reprendre la seva carrera musical. El delicte de tots dos va ser exercir de mestres durant la República a la Pobla de Lillet (Berguedà) i a Cardedeu (Vallès Oriental).

El 1932, el mestre Jiménez va ser destinat a la Pobla de Lillet, i el 1934, a Cardedeu, on arribà a ser president d’ERC, i durant la guerra s’afilià al Sindicat de Professionals Liberals, que formava part de la CNT. Aquell mateix any, el mestre Guitart va obtenir plaça a la Pobla i s’afilià a ERC. El juliol de 1936, tots dos hi van passar les vacances escolars.

Després del 18 de juliol, com que eren republicans i homes de lletra, van ser requerits per col·laborar en tasques administratives a l’ajuntament antifeixista. Poc després, passat l’estiu, Jiménez va tornar a fer de mestre a Cardedeu, i Guitart, de professor d’escola i músic a Barcelona, on esdevingué un popular director d’orquestra i compositor de cuplets del Paral·lel. Es va treure el carnet del PSUC, segons que deia, per poder accedir als menjadors populars.

En acabar la guerra, l’any 1939, cap dels dos es va exiliar, pensant que, a banda de ser mestres i republicans, no els podien acusar de res més. Tot i això, van ser detinguts, empresonats, processats i represaliats acusats de col·laborar en la violència revolucionària contra la gent de dretes i per l’assassinat d’un capellà.

D’entrada, els informes de les forces vives d’aquells dos pobles els assenyalaven directament i indirectament amb més o menys intenció venjativa i calumniadora. Malgrat que ells proclamaven i demostraven la seva innocència, els van sentenciar a mort i a perpetuïtat sense cap més prova no contrastada que els informes de funcionaris, gent de drets i falangistes locals. I la voluntat repressiva de la dictadura contra l’ensenyament i la cultura.

Una investigació rigorosa i profunda 

Salvador Coll i Daniel Montañà han dut a terme una investigació tenaç i meticulosa en una vintena d’arxius de tots els estaments –militars, administratius nacionals i locals– i de particulars, a més d’hemeroteques, biblioteques i entrevistes amb un nombre important de testimonis directes i indirectes dels fets. Han hagut de vèncer totes les dificultats que tants anys de silenci imposat han deixat sobre el nostre passat familiar i col·lectiu.

La dictadura va esborrar la història i la “modèlica transició”, malauradament, ha treballat molt lentament per recuperar-la i transmetre-la a les joves generacions. Els historiadors han fet la seva feina, que no ha calat en els plans d’estudis primaris i secundaris per manca d’un pla d’ensenyament i coneixement històric que hauria d’haver estat fonamental aplicar d’ençà del 1977, cosa que no s’ha fet. Queden encara moltes llacunes en l’imaginari i el coneixement popular. S’ha fomentat més l’oblit i la ignorància que no pas la memòria i el coneixement.

Treballs d’investigació com Dos mestres represaliats del franquisme, de Coll i Montañá, són fonamentals per a recuperar la petita història, que diuen els francesos. Crucials per al coneixement de l’època i per a la informació dels més joves en democràcia. Treballs com aquest en l’àmbit local haurien de ser d’estudi obligatori a les escoles i instituts dels municipis on succeeixen els fets i a tot Catalunya.

La investigació minuciosa i contextualitzada del microcosmos que dibuixen i relaten les vides a Cardedeu i la Pobla i la repressió contra els dos mestres protagonistes del llibre, ens fa un retrat acurat de què passava a gran escala a tot l’estat. La injustícia, l’odi, la revenja, la por, el silenci, els crims, la repressió, el funcionament implacable de la litúrgia dels crims legals de la dictadura i el menyspreu per la veritat, la humanitat i la vida dels republicans, com molt bé descriu el llibre, ens donen una perspectiva precisa del que passava a tot Catalunya i a tot l’estat. Veiem i posem noms i cares a la història d’això que Paul Preston ha qualificat de política d’extermini del feixisme espanyol.

En aquest documentat treball es fan evidents molts aspectes de la història. Els efectes de la llei de responsabilitats polítiques signada per Franco a Burgos el 19 de febrer de 1939, quan s’acostava “l’alliberament total d’Espanya”. Aquesta llei declarava “la responsabilitat política de les persones, tant físiques com jurídiques, que, amb efectes retroactius des de l’1 d’octubre de 1934, van contribuir a crear o agreujar la subversió de tot ordre que va fer víctimes a Espanya, i que, a partir del 18 de juliol de 1936 es van oposar al Movimiento Nacional, fos amb actes concrets o amb una passivitat greu”.

Com molt bé expliquen els autors, Francisco Franco legalitzava així, la “justícia a l’inrevés”, tal com va batejar-ho el seu cunyat i cap de la Falange, Ramon Serrano Suñer. Els efectes retroactius que imposava la llei, que es remuntava als temps de la República, fins el 1934, dos anys abans de la guerra i cinc de la derrota, legalitzava que es consideressin delictes castigables actituds i fets que en el seu moment havien estat perfectament legals i democràtics.

Així va ser com, paradoxalment i cínicament, els franquistes jutjaven i condemnaven per “auxili o adhesió a la rebel·lió”, ciutadans que havien treballat i actuat en defensa de la legalitat democràtica. Els rebels havien capgirat la realitat i la història, tècnica que utilitzaren durant tota la postguerra perquè, en realitat, històricament, els rebels havien estat ells, que s’havien aixecat en armes contra la democràcia. Aquesta manipulació de la realitat transmesa gota a gota durant quaranta anys va aconseguir de crear una educació tergiversada que, en bona part, la transició no ha estat capaç de desmuntar, ni transmetre a les noves generacions majoritàriament en els seus plans d’estudis.

Una fotografia i un alumne

Salvador Coll explica molt bé els orígens i el desenvolupament de la investigació. L’any 2014 un amic li va mostrar una fotografia absolutament desconeguda en el poble. La típica fotografia professional d’un mestre amb vint-i-set nens. El mestre es deia Jiménez i havia estat completament esborrat de la memòria de la gent del poble. Ja podien posar cara al mestre afusellat, que ningú no n’havia sentit a parlar mai. Aquest fou l’inici d’una recerca difícil que ha donat com a resultat un llibre molt interessant.

Més tard, va poder localitzar un dels nens de la fotografia que encara vivia. No la recordava, la imatge, però li va dir que Jiménez era un bon mestre. “La guàrdia civil el va venir a detenir a l’escola i ens van informar que l’havien afusellat perquè era un dels que havien matat gent de dretes.” Uns quants anys i molts arxius, entrevistes i investigacions després, el llibre demostra que tot era mentida i recupera la dignitat d’un desaparegut i el seu company, regalant-nos de passada un necessari relat d’història.

“En l’actualitat, moltes democràcies estan amenaçades i és útil ser conscient de les tècniques a les quals és probable que aquells que aspiren a la tirania recorrin per a subvertir les nostres llibertats”, afirma Rees, malgrat ser conscient que el seu darrer treball, En la mente nazi (Crítica), no deixa de ser un llibre d’història i no aspira pas a ser un text d’opinió política. Perquè sap que sense conèixer la història no es poden comprendre del tot els avisos que se’n desprenen en el present.

Laurence Rees ha estat productor i director creatiu de la BBC en programes d’història i sèries documentals. Entre els seus llibres destaquen The Nazis (1997), Auschwitz (Crítica. 2005) i El Holocausto austríaco (Crítica, 2009), tots ells origen de documentaris de televisió. És un gran especialista en la mentalitat dels moviments que van portar el món al desastre de la Segona Guerra Mundial i la psicologia dels seus seguidors i fanàtics. També ha publicat unes quantes obres sobre l’Holocaust i les figures de Hitler i Stalin. Ha rebut premis com el BAFTA, dos International Documentary, un British Book i dos Emmy.

“Tot és molt fràgil, sovint, molt més fràgil que no creiem”

Les paraules del filòsof alemany Karl Jaspers –“Això que ha succeït és un avís. Qui ho oblidi és culpable. Cal recordar-ho permanentment”– van inspirar l’autor als anys noranta del segle passat i va dedicar uns anys a realitzar la sèrie documental de televisió Nazis. Un avís de la història. Ara, basant-se en els milers d’entrevistes que ha fet al llarg de la seva vida professional a nazis i seguidors més o menys fanàtics d’ells, combinades amb els estudis de neuropsicologia, psicologia social i del comportament, Laurence Rees elabora dotze capítols sobre el rerefons psicològic del nazisme i les seves ressonàncies en la sociopolítica europea actual.

Quan es refereix a nazis, no tan sols vol dir els de carnet, sinó també als altres que sense ser-ho van donar suport al règim. Comprendre no significa excusar, remarca. “Totes les persones d’aquest llibre van poder triar entre cometre atrocitats o no cometre’n. La cosa escandalosa és que a molts d’ells, conclosa la guerra, no se’ls va exigir mai responsabilitats de veritat pel que havien fet”, diu.

Un detall que, malgrat les diferències, ens acosta molt al cas dels feixistes espanyols, que, amb la impunitat decretada per la llei de punt final de l’amnistia, tampoc no han hagut d’assumir la responsabilitat dels seus crims, amb el llast polític i de coneixement que això ha significat per a la societat.

Un personatge important del llibre és el propagandista nazi Joseph Goebbels, el responsable d’allò que ell mateix anomenava, als anys trenta, “la mobilització de les ments i dels esperits”, l’afany per convèncer de les bondats del nazisme els qui ell considerava “alemanys genuïns”. Goebbels ocupa un lloc central en les preocupacions de l’autor, però també uns altres dirigents nazis, empresaris, gent de la cultura i ciutadans normals i corrents que es van deixar arrossegar pel nazisme i, molts d’ells, després de la guerra, el continuaven justificant amb tota mena de subterfugis que el llibre també desmunta.

“Tot és molt fràgil, sovint, molt més fràgil que no creiem.” És la conclusió a què arriba l’autor després de molts anys d’estudi, recerca històrica i milers d’entrevistes a protagonistes polítics i anònims. Per ell, és especialment inquietant que, encara que el Partit Nacionalsocialista alemany (NSDAP) ja no existeixi, “els valors essencials del nazisme –l’odi, la cerca de bocs expiatoris, l’antisemitisme, el racisme i el nacionalisme violent– segueixin molt presents entre nosaltres.”

Difondre teories conspiranoiques

Les teories conspiranoiques i la seva concepció i difusió és el primer dels dotze avisos o advertiments sobre com es pot corrompre la democràcia que Laurence Rees estudia en el llibre. Un periodista honrat investiga sense partir d’un programa previ, guiant-se pels fets. Els nazis i més grups sense escrúpols partien dels seus prejudicis per manipular i retorçar la realitat de manera que les seves idees preconcebudes semblessin certes i inapel·lables. L’exemple més impressionant és la teoria conspiranoica que fou la base de l’Holocaust, la que sostenia que els jueus havien organitzat una conspiració contra els alemanys que els havia portat a la calamitat després de la Primera Guerra Mundial. Els jueus, per tant, eren els enemics. Els nazis exterminaven enemics.

Avui, adverteix l’autor, els teòrics conspiranoics avancen més que mai gràcies a les xarxes socials, que poden manipular fonts de notícies i d’informació que abans eren fiables, afegit al fet paral·lel que sovint ens resulta impossible “demostrar” fets bàsics fins i tot de les nostres pròpies vides. Qui pot demostrar, per exemple, que una superraça invisible no controla les nostres accions?, es pregunta l’autor.

En aquest sentit, l’autor explica l’anècdota que, després d’una llarga discussió amb un ex-nazi fanàtic que negava l’Holocaust en la qual ell va aportar infinitat de proves, al final, també li va mostrar fotografies. L’home el va mirar amb menyspreu i digué: “I vostè es creu de veritat que aquestes fotos són genuïnes?”

L’ús de l’“Ells” i el “Nosaltres”

És un recurs molt útil dels dictadors, l’ús d’aquesta retòrica els aporta beneficis enormes. No tan sols crea sentiments emocionals intensos entre els seus seguidors, sinó que reforça la convicció que existeix un “Nosaltres” que uneix els partidaris amb el seu líder. També els envia un missatge tranquil·litzador: tant és els problemes que hàgim d’afrontar, la culpa sempre és “d’Ells”.

Liderar com un heroi

Teòrics com Max Weber o Ernest Becker han deixat constància que l’heroisme personal és un component valuós del lideratge. Hitler ho sabia, per això es va aprofitar d’haver estat soldat a la Primera Guerra Mundial, i de la suposada demostració de “heroisme” quan es va enfrontar al tribunal que el jutjava per alta traïció el 1924. Van fer igual dirigents com Napoleó, Castro o Mussolini, que van explotar en la seva propaganda fets d’heroisme exagerat o, fins i tot, inventat. La prova és que Hitler ja sabia que la sentència seria benèvola, i Mussolini no va entrar a la capital encapçalant els feixistes de la Marxa sobre Roma, sinó en tren, amb vestit de civil i bombí.

Exaltant l’heroisme, el líder esdevé una figura quasi paternal, a qui la gent tendeix a confiar la presa de decisions, la qual cosa pot tenir, subratlla Laurence Rees, un atractiu emocional, però és extraordinàriament perillosa.

Corrompre la joventut

En els menors de vint-i-cinc anys, el còrtex frontal, la part del cervell que aporta restricció i judicis analítics, encara no s’ha format del tot. Per tant, és més fàcil convertir en fanàtics els adolescents que els altres grups.

Hitler, Pol Pot, Mao, Stalin ho han demostrat a la pràctica fent servir els joves de força de xoc, i en la teoria, atès que tot dictador vol assegurar-se que als nens i als adolescents se’ls ensenya només la versió de la història que ells aproven.

Això crea un procés gradual d’habituació a una “nova manera de pensar” que, si es manté durant una generació o dues, farà que quedin poques persones que mai hagin tingut idees diferents, diu l’autor.

Aquesta teoria ens pot fer pensar que els pactes de silenci de la transició espanyola, especialment en l’ensenyament, quant a la veritat i els continguts de la República, podrien haver contribuït a crear una generació o dues predisposades a pensar bé de la dictadura de Franco.

Actuar en connivència amb l’elit

L’autor ens recorda que massa sovint s’oblida que els dictadors no arriben al poder pels seus propis mitjans, sinó que són uns altres els qui els hi lliuren. Posa l’exemple de Franco, i cita explícitament el paper de grans figures de l’Església Catòlica, com el cardenal primat d’Espanya Isidro Gomá. El cas de Hindenburg i l’elit que l’envoltava en el cas de Hitler. O el Rei Víctor Manuel III, que va nomenar Mussolini primer ministre d’Itàlia.

Atacar els drets humans

És un objectiu comú de tots els dictadors. No es pot dirigir una dictadura absoluta sense abolir els drets humans de la població. Una de les primeres passes és extingir l’imperi de la llei. Per exemple, modificant el procediment d’elecció dels jutges i apartant tots aquells que no estan d’acord amb el nou règim. Pel mateix motiu, els cal abolir la llibertat de premsa i impedir que els periodistes publiquin crítiques contra ells i els seus mètodes. També tenen l’eina de penetrar en la vida privada dels ciutadans, utilitzant els nens perquè denunciïn els seus pares o restringint els drets sexuals i reproductius.

Després d’abolir o limitar els drets humans, simplement els cal seguir els consells de Joseph Goebbels: “Evitar, sigui com sigui, ser avorrit.” És a dir, oferir distraccions, com ja feien dos mil·lennis abans els emperadors romans amb les lluites de gladiadors i altres espectacles.

Explotar la fe

Hitler comprenia el poder immens de la fe. Si aconsegueixes que la gent tingui una fe absoluta en tu, cap argument els convencerà que estan equivocats. Devem ser escèptics, diu Rees, amb els polítics que ens demanen que tinguem “fe” en el seu bon judici. Per això molts dictadors menyspreen els intel·lectuals. Temen que els experts puguin rebatre qualsevol de les creences que es basen en la fe. Per això Hitler odiava els advocats i també els sacerdots. No tan sols perquè poguessin parlar en favor dels necessitats, sinó perquè representaven un altre sistema de creences basades en la fe.

Seguint el seu raonament, en canvi de la fe, els següents passos a seguir són la promesa d’utopies futures, just una mica més enllà de la línia de l’inabastable. I la idealització d’un passat falsejat com a punt de referència imaginari: “Llavors érem els millors i podem tornar a ser els millors.”

Donar valor als enemics

“Com més enemics, més honor”, va dir el general Werner Von Blomberg, ministre de la Guerra alemany a la dècada dels anys trenta. Hitler, el seu cap, hi hauria estat plenament d’acord. Ell gaudia tenint enemics. La creació de l’enemic era fonamental per a mantenir la població a les seves ordres. Per això va crear una atmosfera en què la població sentia que una coalició de forces obscures els volia destruir, tant des de l’interior del país com des de l’estranger.

Stalin era tan paranoic que va convertir en obsessió la cerca “d’enemics del poble”, ja fossin reals o imaginaris. Un dictador astut sap que la cerca d’enemics no s’ha d’acabar mai. En cas de no tenir-ne, caldrà crear-ne.

Eliminar la resistència

Així com és habitual que els dictadors anul·lin els drets humans bàsics dels ciutadans, no sembla que els hagi estat tan fàcil enfrontar-se a grups més poderosos com l’església i l’exèrcit. Grups que sovint generen sectors de resistència. Es van donar casos importants d’opositors a Hitler que provenien de sectors cristians i de l’exèrcit. Hitler no va ser capaç de destruir tota la resistència provinent d’aquests sectors.

Stalin es va enfrontar a l’església i a les forces armades, i va efectuar purgues salvatges contra els oficials de l’Exèrcit Roig. Com a bon estudiós de la història, sabia que Napoleó s’havia proclamat emperador només dotze anys després de l’abolició de la monarquia.

Intensificar el racisme

Hitler sabia que combinant l’“Ells” i el “Nosaltres” amb el racisme obria una dimensió nova i poderosa. Per això els soldats alemanys que van combatre en el front oriental de la Segona Guerra Mundial van actuar de manera més inhumana que els del front occidental. “El racisme és un preparat tòxic que pot intensificar el sentiment de ‘l’Ells i el Nosaltres’ fins a un nivell assassí”, exposa Laurence Rees.

Com va explicar a l’autor el savi jueu alemany Eugene Leviné, que va fugir a la Gran Bretanya just quan Hitler va pujar al poder:

“Mai no falta la gent disposada a perseguir i odiar. Si aquí, al Regne Unit, l’atur fos una mica pitjor i fessis campanya perquè un grup es posés a apallissar, expulsar i possiblement fins i tot assassinar els asiàtics, o els jueus, o els irlandesos, o fins i tot els gal·lesos; i els oferissin un salari constant, com ara unes mil lliures la setmana, i uniformes i allotjament gratuït, crec que no trigaries gaire a reunir cinquanta mil persones. Jo mateix aconseguiria reunir-les. Segur.”

Matar a distància

Matar cara a cara causa problemes psicològics. Per això, els nazis van organitzar mètodes per a matar a més distància, com, per exemple, les càmeres de gas. I ells no van ser els únics. L’autor ho va comprovar en l’entrevista que va fer a Paul Montgomery, un nord-americà que durant la Segona Guerra Mundial va pilotar missions de bombardament al Japó. Li va confessar que no tenia cap remordiment, perquè llavors tenia vint-i-un anys i ell volia que la guerra s’acabés i poder tornar a casa. Per tant, acceptava sense dubtar qualsevol missió de bombardament que li encarreguessin. Fos on fos. Per a ell era molt diferent que matar clavant a algú la baioneta a l’estómac. “Els mates de lluny. És com fer la guerra en un videojoc.”

És un avís de futur, perquè la guerra es mecanitza com més va més. La presència de robots en els camps de batalla o altres formes d’atac automatitzades distancien encara més els assassins humans de les persones a les quals destrueixen.

Atiar la por

Encara que l’odi era el motor de Hitler, també va saber atiar la por constantment. La por de l’Exèrcit Roig. I la por de la Gestapo. De ser denunciat a la Gestapo com a “derrotista”. La por és una emoció del cervell estretament vinculada a l’agressivitat. D’ençà dels temps de l’home primitiu, quan caminava per la selva i temia els atacs dels animals. Els dictadors saben que poden crear la mateixa reacció emocional mitjançant paraules incendiàries. Per Laurence Rees, una de les declaracions polítiques més potents que es poden fer és: “Temeu, temeu, perquè vénen a prendre-us les cases i els fills.” Una frase que va ser un element central en els discursos de Hitler i és essencial en la retòrica de qualsevol dictador.

En retre homenatge al seu mestre, l’escriptor Gyula Krúdy, mort deu anys abans de la publicació del llibre, Márai teixeix un preciós i sòlid relat evocatiu d’una Budapest i d’una Hongria antiga ja desaparegudes. I ho fa a les portes de la Segona Guerra Mundial, que ocasionaria canvis encara més trasbalsadors. Entre el record i la nostàlgia, la idealització i el somni, l’autor utilitza uns quants plans del real i de les estratègies narratives per fer-nos present, amb la seva prosa, un món que ja no existeix. Tan sols en resta la literatura i el record. I és, precisament, amb la literatura que Sándor Márai fa el miracle excepcional de ressuscitar el seu món d’ahir, amb infinitat de detalls, imatges, olors, sabors, escrits, mirades, actituds que deixen entreveure, també, els engranatges del seu funcionament.

Gyula Krúdy (1878-1933) és considerat una figura llegendària de la Budapest bohèmia i literària del tombant de segle. Márai, que el va conèixer i admirar, publica aquesta obra deu anys després de la seva mort i vuit abans del seu propi exili, quan es va implantar el règim comunista. L’escriptor real Krúdy esdevé a la novel·la un personatge mig real mig de ficció, s’anomena Simbad, com un dels protagonistes de les seves pròpies obres.

L’absència de Krúdy i el seu món literari és, també, l’absència d’una altra Hongria, l’autèntica, diu Márai, preservada en els texts de Simbad com un “insecte atrapat en ambre antediluvià”. I, a la vegada, Krúdy, Simbad, la literatura i la Budapest de l’època són l’absència absoluta que viu l’autor des del seu exili europeu i nord-americà.

Sándor Márai es va suïcidar d’un tret al cap el 1989 a San Diego, Califòrnia, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. Després de les morts familiars i, sobretot, les de la dona i el fill, succeïdes en un any i mig, es va quedar absolutament tot sol en una ciutat que no era la seva. Tenia vuitanta-nou anys, hi veia poc i tenia els problemes de salut lògics de l’edat. Ell va prendre nota i va reflexionar sobre el sentit de la seva vida i com posar-hi fi en un text colpidor, els “Dietaris 1984-1989”, publicats per Empúries l’any 2008.

D’una altra banda, quan Krúdy va morir l’any 1933, a cinquanta-quatre anys, de fet, com explica Márai al pròleg, ja feia temps que era mort al món literari hongarès. Era un “escriptor per a escriptors” que en vida no va ser mai reconegut pel gran públic. No obstant això, com que al marge dels èxits comercials i de crítica, segons Márai, l’única cosa que compta de veritat en la literatura és el talent i l’energia que anima l’escriptor a donar forma als seus pensaments, dues dècades després, l’obra de Krúdy va renéixer, encara que no encaixava amb el realisme social. Era una necessitat de la societat.

Una peripècia similar va succeir amb la literatura de Márai durant el període comunista. Quan es va exiliar, el 1948, ja era considerat un dels autors importants de la literatura centreeuropea, al costat de noms com Philip Roth o Thomas Mann. El règim comunista va prohibir la seva obra i el condemnà a l’oblit, fins que unes dècades més tard va renéixer a Hongria i al món sencer. La redescoberta de la seva obra va començar a París als anys noranta.

La força de la bona literatura, com demostra Sándor Márai escrivint aquest llibre, resisteix i sobreviu a les adversitats polítiques i històriques, a la vida i a la mort dels autors. A la desaparició dels mons. A Último dia en Budapest, hi ha un encadenat i una superposició d’absències que la ploma de l’autor, com en un joc de miralls i records infinit, aconsegueix de fixar en una nebulosa poètica i configurar-la per tal de fer real l’inexistent. “El que em va succeir amb Simbad a la novel·la va ser semblant a somniar amb algú i trobar-te’l l’endemà en carn i ossos, a la realitat”, confessa Márai.

Krúdy, Simbad, l’Hongria d’abans i, de retruc, Márai mateix i el món a Buda i a Pest d’escriptors, cafès literaris, redaccions de diaris, restaurants, hotels, palaus, sales de banys orientals, tavernes, fondes prostibulàries, hipòdroms i botigues de barri, no havien desaparegut del tot. Vivien en la literatura de Simbad. I en la ment de Márai, que l’ha fet reviure en aquest llibre. Diu: “Com un planeta que al llarg de la seva evolució en el cosmos crea l’atmosfera indispensable per la seva existència orgànica, un gran escriptor crea un clima que permet als seus personatges viure i desenvolupar-se en el seu univers de forma orgànica”.

I l’univers que pervivia en la literatura era l’altra Hongria, la que ell ressuscita amb el convenciment que fa mil anys, quan els magiars nòmades van abandonar els Urals per anar cap al sud, a més d’arcs i altres eines, van endur-se una llengua que ningú no comprenia, excepte ells mateixos, els de la mateixa tribu. “En marxar de la seva terra, el que cercaven aquells magiars nòmades eren prats per a alimentar els seus animals. Els que més tard transformarien els prats en pàtria van ser els poetes i els escriptors. Per exemple, Simbad.”

L’any 1948, Márai va abandonar el seu país, on els comunistes havien pres el poder per la força. Escriu el pròleg de l’edició alemanya del llibre, trenta anys després, a Salern: “Si vaig abandonar la terra dels meus avantpassats no va ser perquè pensés que el règim no em permetria d’escriure. No. Si vaig anar-me’n, va ser més aviat perquè vaig creure, i no sense motiu, que no em permetria de callar. (Té els mitjans per a fer-ho). Durant aquests trenta anys, Hongria ha sofert una profunda crisi identitària. Potser per això no és inútil donar ara notícies d’aquella ‘altra Hongria’, encara que sigui en una llengua estrangera”.

Budapest en un pla seqüència etern

La novel·la és el relat d’un dia a Budapest. L’últim. Un matí de maig, Simbad es lleva sigil·losament per sortir de casa, però la seva dona es desperta, li comenta amb una certa angoixa els problemes que tenen de diners i li demana que, sobretot, aconsegueixi els diners necessaris per a comprar un vestit a la seva filla petita. Ell la reconforta assegurant-li que no es preocupi, que ho farà i que tornarà a casa per sopar abans no es faci fosc.

Però, quan surt de casa, les seves bones intencions s’esvaeixen de cop. En compte d’agafar el tramvia, anar a la cerveseria de l’hotel Londres, escriure un article i portar-lo a la redacció de La Llibertat Hongaresa, on confia lliurar el manuscrit i cobrar-lo tot seguit, cau en la temptació de fer un passeig en cotxe de cavalls.

De fet, el lloga per a tot el dia. I es deixa anar erràtic pels carrers de Budapest. Visita els banys turcs amb un  amic seu contacontes, el cafè on solia escriure i els restaurants que freqüentava, llocs esborrats amb el pas del temps, però que reviuen uns instants en la seva memòria. Aquest seria el recorregut físic, però el mental és un viatge per l’univers del món d’ahir.

A cada lloc que visita, hi troba coneguts i rememora passatges literaris i records personals. Va dibuixant en la literatura un viatge en l’espai i el temps que va des dels més simples detalls, com les tavernes on es bevia licor de cirera i es menjava cansalada amb paprika i cervesa, als elegants banys turcs, lloc de trobada d’homes panxuts i d’edat, amb moltes històries personals i col·lectives al darrere, passant per les redaccions dels diaris, les fondes i floristeries que li recorden episodis de la seva vida galant, o l’hipòdrom, lloc de trobada de classes benestants i jugadors d’apostes.

Durant el recorregut del dia, anem veient en un pla seqüència el Budapest d’ahir. Veient, vivint i sentint la ciutat, els cafès i els seus habitants. Hi ha flashbacks al passat, els seus viatges a Viena, l’hotel on s’hostatjava, l’ambient del restaurant i les cambres, les coneixences que hi feia, fins i tot, els temes de conversa que tenia amb coneguts i passavolants.

Les amistats i conquestes femenines ocupen un lloc important en l’imaginari de Simbad, especialment les vídues de mitjana edat, les que més li agradaven, propietàries de pròsperes fondes al districte de Józsefváros o horts fruiters als vessants de Sasad. Les evocacions de lloc són ben nítides i precises, des del color dels entapissats de les butaques i sofàs, l’efecte dels raigs del sol filtrant-se per unes vidrieres acolorides, les lluentors de les estufes de ceràmica, el gust de les salsitxes picants, la flaire i les visions nebuloses del fum del tabac, o el soroll de les boles de billar corrent per la taula i xocant entre si.

En un dia, Simbad té estones per a tot. Per preguntar-se què li ha aportat, la seva dona, a la vida després de cinquanta-cinc anys de freqüentar cafès, sales de joc, tavernes i clubs socials. Hi remarca coses com l’olor de la llar que ell va perdre en la infantesa, l’olor de naftalina i poma de les cases de camp, la inquietud de les nits de tardor, el silenci que ell cercava en va, a trenc d’alba, quan es passejava begut per les vores del Danubi, cansat de sentir els sospirs dels amants entre els matolls. La pau i el descans que no havia tingut en cinquanta-cinc anys de vida, sempre fugint. Cada vegada que entrava en un poble o en una taverna, entre comerciants de plomes i violinistes d’un món sord, pensava en l’alleugeriment que sentiria quan se n’anés.

Sense cafès, no hi ha literatura

La literatura i l’ofici d’escriure llibres i articles és un dels eixos fonamentals del llibre. Ells dos són escriptors i, a més, una idea que demostra el llibre és que la literatura manté vius els mons que ja han desaparegut per l’acció de la política i de la història. Ells escriuen per poder menjar, però també per defensar idees i oposar-se a les imposicions del poder.

Les descripcions dels salons i els cafès que freqüentaven els escriptors és una meravella, i també els personatges que pràcticament viuen en aquests mons. El tabac, la tinta violeta, el paper, la conversa amb el cambrer, amb l’amo del local, molts d’ells, autèntics mecenes, que els apuntaven els deutes.

On són els escriptors, els escriptors hongaresos, els nous i els d’abans?, es pregunta Simbad davant un tros de cansalada comprada al carrer i obrint una navalla que du a la butxaca per a tallar-la. És en un dels cafès que freqüentaven, tanca els ulls, evoca el món d’abans i ens el descriu. Ara, a Budapest, ell només veu falsos periodistes i falsos escriptors. Perquè els autèntics, joves i vells, ja no van enlloc. I, per a ell, aquests són els pocs que encara conservaven “en la seva cova secreta la llengua, l’esperit, les regles del joc, la devoció, en fi, tot el que donava dret a una nació a existir en la terra dels seus avantpassats entre altres pobles envejosos”.

El deure d’un escriptor, pensa, no consisteix a tenir cura dels seus pulmons ni del seu cor, el deure de l’escriptor és tenir cura de la seva ànima i de la seva ment. I afirma: “Els escriptors que no juguen al billar, els escriptors que porten una vida sana, els escriptors que tenen l’ambició de ser corredors de fons o nedadors, poden ser persones sanes, però en el més profund de la seva ànima són infidels a la literatura, perquè la literatura no és mai una forma de salut, sinó una cosa diferent, una cosa perillosa i antinatural.”

L’any següent va passar a l’acció. La Ligue de l’Enseignement li va encarregar un documentari de propaganda colonialista a la Costa d’Ivori. Quan es va adonar de la duresa i la crueltat del colonialisme francès a l’Àfrica, va decidir de fer tota la contrària: filmà un documentari de denúncia, Afrique 50, que és considerat el primer film anticolonialista de la història i una obra mestra del cinema compromès.

L’activisme cinematogràfic de Vautier no va caure gens bé a les autoritats colonials ni a la justícia francesa. La filmació va ser difícil. Els van fer la vida impossible. El governador colonial pretenia d’imposar-li què havia de filmar i què no. En una discussió el va acabar insultant i Vautier li va clavar una bufetada. Va haver d’idear tota mena d’estratègies per a salvar algunes bobines del film, amagades en caixes de morts o en llaunes de films pornogràfics. Són les que ens han arribat fins avui.

Afrique 50 va estar censurat fins el 1996. Ell va tenir un judici amb tretze acusacions i complí un any de condemna a la presó militar de Saint-Maixent. És una obra de vint minuts impactant per la claredat i contundència de la denúncia que fa amb la seva pròpia veu en off. Sense dubtar a anomenar amb noms i cognoms els responsables francesos de matances, o els guanys multimilionaris de les principals empreses d’explotació colonials franceses. Vautier desmunta el pervers discurs colonialista oficial, benèfic i paternalista, per a destapar el racisme i la violència que feia funcionar el sistema d’explotació de les terres, els cossos i les ànimes dels africans.

És un document històric fonamental que el 1950 exposa uns fets que, fins i tot avui, encara són silenciats, la repressió criminal de la metròpoli i el sorgiment dels primers nuclis de lluita per les independències africanes.

D’ençà de llavors, Vautier va esdevenir un combatent mític de la imatge, que va tenir tota la vida problemes constants amb la justícia i la censura. Entre les obres que ens ha deixat, hi ha alguns treballs impactants sobre lluites obreres, com Un homme est mort, curtmetratge en què denunciava la mort d’un treballador en una vaga a Brest pels trets de la policia.

Va treballar la qüestió de la lluita per la independència d’Algèria en uns quants films, entre els quals cal destacar Avoir vingt ans dans les Aurès (1972), una obra de ficció basada en vuit-centes hores d’enregistraments d’entrevistes a soldats francesos durant la guerra d’Algèria, que va ser premiada a la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes. En el film, Vautier es preguntava una qüestió clau i intentava d’aprofundir-hi: “Com va ser possible posar joves en una situació en què es comportaven com a criminals de guerra?”.

També va treballar sobre el racisme a França i a Sud-àfrica, sobre la contaminació, l’extrema dreta, el feminisme i la identitat del poble bretó, al qual ell pertanyia.

“Vautier és un exemple de com es pot vèncer”

Per saber més sobre “Art, guerra i insubmissió: René Vautier, l’indomable”, em poso en contacte amb Simona Malatesta, que és autora i impulsora del projecte, juntament amb Falconetti Peña i Vicente Barbarroja. Ella és llicenciada per la Facultat d’Arquitectura del Politècnic de Milà en disseny industrial per la comunicació, màster FSE amb una beca europea en Movie Design, cinema, televisió i nous mitjans. I membre del col·lectiu OVNI.

—”Art, guerra i insubmissió” és una recerca que comencem el 2024, per posar en relleu les produccions d’uns quants artistes que, en els moments més foscos, van nedar contra corrent i van destapar la insensatesa criminal de la propaganda bèl·lica. Utilitzant formats modests (el gravat, el fullet que corre de mà en mà, la pel·lícula en 16 mm) i esquivant tota mena d’amenaces, van executar obres que s’han convertit en referents de la insubmissió en la guerra. Goya, Dix, Grosz, Arntz, Watkins. Gràcies a les seves obres, avui podem seguir la pista als qui en el seu moment van desobeir les soflames patrioteres, mantenint la flama de la resistència a la bogeria bèl·lica. Acabem les trobades del 2024 amb la projecció de The War Game, un fals documentari de Peter Watkins, acompanyat d’una intervenció de Rafael Poch.

—Quina va ser la importància de The War Game, de Peter Watkins?
—Watkins va morir el passat 30 d’octubre a 90 anys a França. Recordem que, en el seu moment, el film va ser tan inquietant per als cercles militars, que la BBC, pressionada per aquests cercles, va prohibir-ne la projecció durant vint anys. The War Game, fet amb recursos molt limitats, però amb un muntatge incisiu i una utilització extraordinària de la documentació, s’ha convertit en un dels referents indiscutibles en el seu gènere. Avui, malauradament, les qüestions que plantejava el film continuen essent d’actualitat. Les armes de destrucció massiva, aquelles que poden destruir la civilització, són tan reals com al 1966. És clar que la insubmissió a les guerres implica la insubmissió a la censura. En el terreny artístic, la censura és aquesta màquina de guerra precisa i selectiva al servei de gent tenebrosa.

—I enguany decidiu de continuar el projecte “Art, guerra i insubmissió” inspirant-vos en l’obra de René Vautier, l’indomable…
—El seu cinema sempre apunta en dues direccions: cap al censor i cap a la institució que hi ha darrere el censor. Això és una cosa que molt pocs s’atreveixen a fer, perquè el preu a pagar sol ser condemnar-te a la marginalitat o fins i tot a desaparèixer. Vautier va assumir aquests riscs fins al fons. És un exemple de com es pot vèncer.

—Què significa repensar i conèixer l’obra i l’actitud de René Vautier avui, en el context dels estudis i l’activisme anticolonialistes?
—René Vautier afirmava, amb ironia, que els mateixos que l’havien perseguit quan va filmar els seus films anticolonials ara l’exhibien per demostrar que a França també hi va haver resistència anticolonial. No va ser mai un cineasta ingenu. Quan es va ficar de ple en la Revolució Algeriana, a filmar amb la càmera atacs guerrillers i matances colonials, es va topar amb la suspicàcia de gent com Frantz Fanon, que desconfiaven d’ell perquè era comunista. Però ell no va cedir a la pressió. No es va doblegar a la voluntat d’aquells que exigien que, pel seu origen francès, acceptés de convertir-se en un mer instrument. La seva lluita anticolonial era una lluita per l’internacionalisme, no per l’identitarisme. Sempre anava al punt crític, aquell en el qual el narcisisme es fa miques.

—Què és el més important que aporta i que voleu subratllar?
—Malgrat la censura, René Vautier obre el camí en nom d’un “nou cinema” que reescriu la història, que resisteix i que aprofundeix el compromís de les noves generacions d’autors, per continuar amb un cinema de resistència, de denúncia i transformació. El relat sobre Àfrica va ser formulat per veus externes, colonials, que exotitzaren, silenciaren o caricaturitzaren la vida en el continent. El seu film Afrique 50 no sols denuncia la violència del poder colonial, sinó que s’inscriu en un projecte cinematogràfic insurgent, que desobeeix els relats oficials i proposa noves gramàtiques visuals. La censura apareix aquí no sols com a càstig, sinó com a símptoma de la por al pensament autònom. L’obra es converteix en dispositius de memòria, en actes de pensament polític i en expressions radicals d’una imatge anticolonial.

—En les colònies va sorgir l’odi bàrbar, el mal radical, i la humanitat no ha sabut parar-lo… Existeix avui un activisme polític de la imatge com el que feia René Vautier?
—Més que “activisme polític de la imatge”, jo parlaria d’imatges no identificades. En l’observatori OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat) sempre hem jugat amb aquests termes. En una societat on tot ha d’estar identificat, potser és el no identificat, l’anònim, el qui és més viu fora d’un sistema de control.

—“Avui no és necessària la censura”, deia ell. Com actua avui la censura en l’audiovisual, i fins a quin punt està estesa i amb quines estratègies es manté i s’accepta?
—Les guerres colonials solen derivar en guerres d’extermini, com ara veiem a Gaza. La dialèctica de l’amo i de l’esclau hegeliana no funciona aquí. No hi ha mediació possible. La censura és una qüestió directament militar. La innovació és que avui s’ha imposat de tal manera l’obscenitat, la pornografia de la mort, que la censura mateixa es converteix en un reclam. René Vautier reflexiona sobre això en el seu curtmetratge “El remordiment”. Apunta a una línia inquietant: la “mala consciència” com a joc de miralls de l’egocentrisme colonial. Pots veure el film “Le remords” en línia si no pots venir dimarts a l’Alternativa:

—Quantes peripècies i atacs han sofert els seus films. Sembla que Le Pen mateix va estar implicat en algun atac. Com han arribat alguns dels seus films fins avui, i quants n’hi ha encara per localitzar i recuperar?
—Les seves memòries són una successió d’atacs i persecucions, tant contra la seva obra com contra la seva persona. Vautier respon a cada cop amb un altre cop. A l’autoritarisme feroç, hi respon amb grans dosis d’enginy. Això sí, una part important de la seva obra va caure en combat. Unes vegades, perquè eren pràcticament còpies úniques i es feien malbé amb les projeccions entre proletaris, i unes altres, perquè van ser capturades pels inquisidors. No sabem amb exactitud quantes queden per localitzar. Vautier era una màquina de treballar, produïa amb el seu nom  i sense, a tot drap. Durant la guerra d’Algèria, l’OAS (Organisation Armée Secrète)  el va marcar com un dels seus objectius. Uns altres van ser assassinats, ell va poder escapar. No és estranyar que Jean-Marie Le Pen s’interessés per ell.

—Un tema que la seva filla Moïra ha aprofundit…
—Entre els seus treballs n’hi ha un que és una clara denúncia a Le Pen: La Llei del Silenci, un documentari de fi d’estudis de la Fémis realitzat per Moïra Chappedelaine-Vautier, Nadia Zibat i Raoul Seigneur, que interroga la llei d’amnistia de 1963 i les conseqüències que va tenir sobre els estudis fets sobre la guerra d’Algèria. Reuneix entrevistes fetes el 2002 a Henri Alleg, director del diari Alger Républicain entre 1951 i 1955, i a Pierre Vidal-Naquet, historiador i assagista. També hi inclou declaracions sorprenents del general Massu i d’advocats que desmunten les defenses jurídiques de persones com Jean-Marie Le Pen. Moïra no només fa parlar el seu pare, René Vautier, sinó que també reutilitza seqüències que ell mateix va filmar quaranta anys abans. Un reportatge molt interessant que recorda, entre més coses, que l’amnistia no és un perdó, sinó l’esborrament tant de la pena com del crim mateix.

—Ja vau convidar una vegada René Vautier a Barcelona. Què us fa tornar a tractar i divulgar la seva obra?
—La idea de treballar més a fons sobre l’obra de Vautier ve de la “casualitat” de trobar una entrevista perduda. El 2006, quan convidem René Vautier per a la mostra de vídeos del CCCB “El somni colonial”, vam fer-li una entrevista, però vam perdre la cinta i ens n’oblidarem durant vint anys. La peça va aparèixer l’estiu passat, quan digitalitzàvem arxius del 2006. Sentint les paraules de Vautier, ens animem a rescatar el seu treball i tornar a posar-lo al dia. L’entrevista, encara la tenim pendent d’editar i potser ens agradaria presentar-la juntament amb el llibre de les seves memòries, que estem traduint al castellà i que esperem poder presentar per a final d’any. Els curts i les memòries de René Vautier haurien de ser de visionament obligatori per a qualsevol estudiant que es vulgui iniciar en el documentari social. Explicar el que es veu és més complicat que no sembla quan s’és honest. El camí recorregut per ell constitueix tota una font d’aprenentatge.

Activitats OVNI sobre René Vautier

S’organitzen quatre actes en diferents llocs i contexts:

Dilluns, 17 de novembre, a les 19.00, a l’Institut Francès de Barcelona, Moïra Chappedelaine-Vautier, filla de René Vauiter, presentarà l’obra del seu pare Avoir vingt ans dans les Aurès, sobre la guerra d’Algèria. 

El segon acte és l’endemà, dimarts, 18 de novembre, a les 19.00 al CCCB, pel Festival de Cinema Independent de Barcelona de l’Alternativa, amb Moïra Chappedelaine-Vautier i el film del dia anterior, i una sèrie de curts de René Vautier.

Al desembre, el dijous dia 4, hi ha una jornada de diàleg amb alumnes a l’Escola Massana amb Sonia Kerfa, de la Universitat de Grenoble, i Raquel Schefer, del projecte Lira de la Sorbona.

I un darrer acte es farà el 18 de desembre a la Filmoteca de Catalunya, on es projectarà Afrique 50, acompanyat d’una xerrada amb Bifo, filòsof i agitador cultural italià, sobre deserció i resistència.

Era la Guerra Freda i els EUA tenien bases militars en territori espanyol. D’ençà dels anys seixanta, els americans ja preparaven amb Franco la seva successió i el trànsit a una democràcia restringida. Tots els canvis que es van fer després estaven ideats, tutelats i aprovats pels EUA i les grans potències occidentals de la Guerra Freda.

El poble espanyol no va poder elegir la forma d’estat i es va trobar una constitució amb importants mancances de democràcia interna i exterior. A més d’un sistema de partits i una llei electoral que no afavoria el pluralisme i blindava la impossibilitat d’intervenció dels ciutadans en les grans decisions col·lectives. La corrupció, que ja s’havia consolidat a l’època de la dictadura, va continuar corcant la salut del sistema, fins a esdevenir-ne el manteniment, i, per tant, va frustrar les esperances dels ciutadans. I infinitat de qüestions més que cal tenir en compte, algunes de les quals explicaré més endavant.

Un dels estudis més profunds, documentats, rigorosos i sorprenents que he llegit sobre el postfranquisme és un dels capítols de l’assaig Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles (Siglo XXI Editores, 1996). L’obra és imprescindible per a aprofundir en la trama internacional del segle XX. Amb una mirada sòlida i elevada d’un punt de vista clau: la voluntat i les maniobres –algunes, conegudes; unes altres, desconegudes– dels actors de les grans potències de la Guerra Freda, especialment, els EUA.

L’autor d’aquest rellevant assaig és Joan E. Garcés, doctor en ciències polítiques per la Sorbona, assessor personal de Salvador Allende, qui va acompanyar fins el darrer moment al palau de La Moneda, expert de l’ONU en desenvolupament social, i advocat de l’acusació particular i popular en la causa dels crims comesos durant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile.

Aquest assaig és el resultat de molts anys d’investigació de l’autor als arxius nord-americans, on va poder consultar i, en alguns casos, desclassificar per primera vegada documents top secret disposats en organismes d’extrema seguretat: l’Oficina de Serveis Estratègics (Office of Strategic Services), el Combined Chiefs of Staff i, en general, als Arxius Nacionals dels Estats Units.

Però el coneixement i grau d’anàlisi de Garcés és molt elevat i en el seu estudi va molt més enllà. Il·lumina tot el segle XX amb erudició històrica i política i una capacitat de relació de fets diversos que, en alguns moments, deixa aclaparat el lector. En definitiva, traça un tapís inquietant i enlluernador d’aquells anys amb informes internacionals, dades i declaracions de polítics d’ambdós costats de l’Atlàntic, tot relacionant fets i actituds que encaixen en una seqüència històrica fonamental.

Escriu l’escriptor uruguaià Mario Benedetti al pròleg: “Soberanos e intervenidos, que és un títol perfecte, també podria haver estat (si Graham Greene no l’hagués usat en una novel·la de 1948) ‘The heart of the matter’ o, potser millor encara, el seu títol en castellà: ‘El revés de la trama’. Per això, i per molt més, el llibre de Garcés resulta fascinant. Fins i tot té alguna cosa d’enigma policíac, perquè al final ens assabentem de qui era l’assassí.”

Política americana d’intervenció preventiva

De la seva exhaustiva investigació en els arxius nord-americans, Garcés demostra que, d’ençà de la vaga d’Astúries de 1961, els americans estaven alarmats sobre el futur d’Espanya. Era una de les dictadures protegides pels EUA, com la Salazar a Portugal, la de Trujillo a la República Dominicana o la de Somoza a Nicaragua.

La CIA va traçar un pla d’intervenció preventiva, segons ells, abans la situació no arribés a necessitar la intervenció militar directa. Consistia bàsicament a permetre, i després legalitzar, l’acció de dos partits, un de demòcrata i un de socialista, amb extensions igualment duals en el món universitari i sindical. Es tractava, creien ells, d’evitar el caos i l’ascens del comunisme després de la mort del dictador.

Kissinger hauria volgut aplicar a la península ibèrica el mateix mètode que havia emprat a Xile, amb el cop d’estat de Pinochet. Willy Brandt el va aturar, dient que això no es podia fer a Europa, que calia crear unes elits polítiques cooptades que els fessin la feina democràticament. Així van néixer Mário Soares i Felipe González, alimentats econòmicament per fundacions i grups econòmics estrangers que, després, es cobrarien la seva participació quan aquests partits arribessin al poder.

Després de les mobilitzacions de protesta pels judicis de Burgos contra els nacionalistes bascs, l’any 1971 Nixon va fer un encàrrec a Vernon Walters, agregat militar a Itàlia i coronel dels serveis d’intel·ligència. Havia de transmetre a Franco que “Espanya era vital per a l’Oest i Nixon no volia que es desenvolupés una situació caòtica i anàrquica”. Calia que Franco entronitzés el príncep Juan Carlos i es reservés per a ell el comandament vitalici de les forces armades per tal de garantir “una transició pacífica i ordenada que el mateix Franco supervisaria”.

És important de recordar que Vernon Walters havia estat acusat d’haver promogut el cop militar de 1964 al Brasil contra el president Joao Goulart, país en què Walters era agregat militar, i que arribaria a ser director general adjunt de la CIA el 1973, quan l’agència intervenia en el cop d’estat de Pinochet. Durant la seva missió a Madrid el 1971,Walters va entrar en contacte amb comandaments militars espanyols.

Franco va fer mig cas de la proposta de Nixon, va introduir la figura de l’almirall Luis Carrero Blanco com a president del govern i va quedar-se ell la comandància en cap de les forces armades. Pels nord-americans, Carrero garantia la subordinació a la coalició de la Guerra Freda, però el fet de ser tan acèrrim i devot seguidor del dictador augurava inestabilitat política després de la seva mort. Sigui com sigui, Carrero va volar pels aires. Tot i que el magnicidi es va atribuir a ETA, a hores d’ara encara s’especula si algú extern va propiciar-lo, o si ho va fer gent de dins, amb la seva passivitat. És un misteri. La qüestió és que el dictador va dir allò de “d’un gran mal en surt un gran bé” i va fulminar de cop tots els homes de Carrero en la cúpula del poder.

El control dels partits i dels polítics

Els grups polítics legalitzats després del 1977 eren finançats per governs de la coalició de la Guerra Freda. Els polítics cooptats van viure de governs i entitats estrangeres fins que van accedir als pressuposts públics. Així ho escriu Garcés: “Assistíem a una operació d’imatge que cercava, sí, sintonitzar amb les expectatives de la majoria dels espanyols de recuperar la seva sobirania, però per atraure els seus vots i després reconduir el país a un port diferent.”

El 1976, com el 1945, les potències no volien ni sentir a parlar que els espanyols recuperessin prou sobirania per a elegir les seves formes d’estat i de govern. Juan Carlos ha dit que ell “no volia fer dels vencedors de la guerra els vençuts de la democràcia”, la qual cosa significa l’amnèsia respecte de la història i de tot el que era i significava la República. I també la neutralització dels qui reivindicaven el dret dels ciutadans a recuperar les llibertats i la sobirania nacional.

L’operació Tarradellas, que quan va arribar a Madrid va declarar que era un ferm defensor de la monarquia, quant a l’equilibri de forces polítiques a Catalunya va significar impedir que tornés a ser popular l’esquerra “front populista” que havia guanyat les primeres eleccions de 1977. Aquest rol, després de Tarradellas, el podria haver interpretat Pujol durant molts anys.

En contra del que deien els seus estatuts, els partits cooptats van acceptar la monarquia, després renegaren del marxisme i es convertiren en partidaris de l’ingrés a l’OTAN. D’aquesta manera, segons Garcés, es van harmonitzar els dos vessants d’un projecte polític únic. D’una banda, els sectors que havien donat suport a Franco i a la dictadura preservaven les estructures socioeconòmiques que beneficiaven la seva hegemonia social interna. I, d’una altra, a l’exterior, els centres decisoris de la coalició de la Guerra Freda reafirmaven el seu domini sobre el territori, l’economia i els recursos dels espanyols.

La idea inicial dels americans va triomfar: els ciutadans van assumir el protagonisme del canvi i després se’ls va conduir a horitzons diferents dels programats. Per assegurat l’objectiu es van valdre de polítics remunerats “compromesos a dirigir i institucionalitzar el canvi sense retornar els drets nacionals i democràtics a uns ciutadans deliberadament mantinguts en un nivell baix de mobilització i rígidament enquadrats”. Entre els principals divulgadors de la idea hi havia Samuel P. Huntington, assessor del Pentàgon, del Departament d’Estat i de la Comissió Trilateral.

La doctrina de democràcia controlada

L’any 1976 el demòcrata Jimmy Carter arribava a la presidència dels EUA, després de vèncer el candidat de Nixon, Gerald Ford. Carter va adoptar una política exterior de “democràcia controlada”. Carter va propiciar l’ascens al govern d’Adolfo Suárez, corregint el govern immobilista que l’havia precedit durant el mandat de Nixon, afavorint la constitució del 1978 i la reforma política, i seguint els postulats de la Comissió Trilateral de 1975.

Segons que constata en el llibre Joan E. Garcés, aquests postulats en el terreny polític eren: a) descentralitzar l’administració pública; b) convertir els parlaments en òrgans més tècnics i menys polítics, tot reduint-hi el pes de les ideologies revolucionàries: c) personalitzar el poder per estimular la identificació dels ciutadans i reduir les seves exigències de participació; d) fer dels partits òrgans de gestió més que no de discurs polític, suprimir les lleis que en prohibien el finançament per les grans empreses i sumar el finançament des de fons públics; e) disminuir la influència dels periodistes en els mitjans de comunicació, les normes administratives havien de protegir la societat i els governs contra l’excessiu poder dels mass media.

En el terreny financer, empresarial i internacional, la Trilateral establia: “f) reduir els recursos financers posats a disposició de les universitats, que generen excedent de llicenciats; programar la reducció de les pretensions professionals dels qui reben una educació superior: g) en les empreses, combatre la pressió a favor de l’autogestió o de la participació dels treballadors en la direcció; en compensació, prestar més atenció a les condicions d’organització del treball i dignificar el treball manual; h) no confiar a l’atzar el funcionament democràtic, sinó constatar i coordinar les experiències polítiques en els països integrants de la Comissió Trilateral, tal com s’està fent en el terreny militar i econòmic; i) establir una mena de Pacte Atlàntic en el terreny ideològic, que contingui l’excessiva voluntat de canvi en els països amb excés de democràcia i presti ajuda als països amb dèficit democràtic.”

Després de Jimmy Carter, va guanyar la presidència nord-americana Ronald Reagan, el 20 de gener de 1981, la qual cosa va anar encadenada amb la caiguda d’Adolfo Suárez, que no va poder resistir més d’una setmana, i el cop d’estat del 23-F. Reagan va duplicar el pressupost militar i va provar de passar a Espanya d’una fase d’intervenció indirecta a una altra de militarització. Leopoldo Calvo-Sotelo i Felipe González van consolidar l’entrada a l’OTAN. Hi ha en el llibre un interessant relat del 23-F.

Eutanàsia de l’estat nació

Un altre punt important de l’anàlisi de Garcés és el concepte d’estat que s’imposa en el postfranquisme. La intervenció germano-italiana a la guerra i la llarga dictadura van aixafar la sobirania popular democràtica i, per tant, les bases republicanes del concepte de “nació”. La propaganda de la dictadura va consagrar un concepte d’estat que significava negació de llibertats ciutadanes i nacionals. Quedava dissociat “l’estat” (estructura de dominació) respecte de la “nació” (consciència de ciutadans lliures i sobirans).

Després del 1975, la transició va fer una “reforma de l’estat” en què no es va proposar pas d’arrelar-lo en la “nació” retornant als ciutadans la plena sobirania interior i exterior, alliberant-los de l’intervencionisme que va sostenir la dictadura. “La transició no va reconstruir els pilars de l’ànima i consciència de l’”estat nació”. Per què? Perquè hauria representat recuperar el significat democratico-republicà que la “nació” va perdre el 1939, en sotmetre’s a la potència intervencionista, una dictadura i el seu règim sociopolític”, escriu l’autor.

I clou el tema afirmant: “Als espanyols se’ls va redactar en 1977-1978 el text constitucional més ben preparat per a la integració-dissolució de l’estat en el sistema de l’Europa de la guerra freda.” A la constitució de 1978 les cessions de sobirania possibles són pràcticament il·limitades, superiors a les imposades a Alemanya i Itàlia després de la derrota del 1945. A més, amb una simple llei orgànica es poden transferir a organitzacions o institucions internacionals competències inherents a l’estat, sense cap limitació.

Per un albir de progrés

Sens dubte, Soberanos e intervenidos és un llibre de lectura obligada per a entendre el present. Estudiar i reflexionar sobre la veritat dels fets que exposa en el seu estudi Garcés, ens pot ajudar avui, en els temps que vivim a l’estat espanyol, a entendre més bé què ens ha passat. I, alhora, des del coneixement, poder pensar a redreçar, si és possible, els errors del sistema que ens han imposat, sense que hàgim tingut gaires oportunitats ni vies d’intervenció en les decisions polítiques i socials. Des del coneixement podem superar la ignorància que ens han volgut inculcar per absoldre el present.

“Joan E. Garcés és un d’aquests obstinats i lúcids restauradors de la història política del segle XX”, escriu Mario Benedetti al pròleg, que acaba amb aquestes paraules: “Es pot ser pessimista a força de ser realista –escriu sensatament l’autor. L’optimisme frívol i hipòcrita no portarà mai a una humanitat més justa i solidària, però no hi ha dubte que d’un pessimisme realista com el de Garcés pot sorgir un albir de progrés. I un progrés, per cert, gens superficial.”

El decret havia estat impulsat i creat pel doctor anarquista Fèlix Martí Ibáñez, militant de la CNT, aleshores director general de la Conselleria de Sanitat. Publicat al Diari Oficial de la Generalitat, el signaren, Josep Tarradellas (ERC) com a conseller en cap, i els consellers de Sanitat i Assistència Social, Pere Herrera (CNT) i Rafael Vidiella (UGT), de Justícia.

Va ser la llei més progressista d’Europa en aquell temps. Sectors importants de l’esquerra i el sindicalisme consideraven que la criminalització de l’avortament era una llei d’excepció contra les dones i la classe obrera. Suïssa, després d’un debat dur, havia aprovat una normativa el 1916. Després, va ser Txecoslovàquia (1925) que admeté l’avortament no tan sols per motius terapèutics, sinó també amb fins restrictius de maternitat. L’any següent, va ser l’URSS, i  el 1929, Japó.

El decret català va anar més enllà que no les poques legislacions de l’època i aprovà la norma més progressista i avançada de la història universal. Especialment, quant a les causes que permetien a les dones d’avortar. En el primer supòsit, preveia les causes terapèutiques per malaltia física o mental de la mare. En el segon, les causes eugenèsiques: malalties, malformacions congènites o tares que poguessin transmetre’s. En tercer lloc, hi havia els factors neomalthusians, el desig conscient de limitació voluntària de la natalitat. I el quart era per motius sentimentals o ètics, és a dir, la maternitat no desitjada per motius amorosos o sentimentals. I la cosa important de remarcar avui, tal com especificava expressament el decret, és que en aquest quart supòsit els avortaments s’efectuaven a petició de la interessada i ningú de la seva família no podia presentar després cap reclamació sobre la intervenció.

D’ençà de començament de segle, la moral sexual àcrata havia aconseguit d’impregnar part del discurs privat i mèdic general, tot influint amb la seva perspectiva en conceptes generals de la concepció de l’amor, la sexualitat o la família. L’anarquisme propugnava la higiene, l’educació sexual, la lluita antivenèria o l’amor lliure, i defensava l’abolició de la prostitució, el control de la natalitat i l’avortament.

El diari anarcosindicalista Solidaridad Obrera va qualificar la llei del 1937 de conquesta de la revolució: “La incorporació a la legislació sanitària del reconeixement de l’avortament com una necessitat social suposa per a la dona i per a la societat una conquesta revolucionària de gran transcendència, que només en els moments actuals, o en el seu règim de llibertat, s’ha pogut implantar”.

A més dels anarquistes, hi havia gent d’esquerres, científics i metges progressistes a favor de la reforma sexual i l’educació sexual de la infantesa i la societat en general. Segons que ha escrit Mary Nash a Rojas. Las mujeres republicanas en la guerra civil (Taura, 2006), malgrat l’omnipresència de l’Església Catòlica i de la ideologia conservadora a l’estat espanyol, als anys vint, alguns metges i advocats, progressistes i liberals, van donar suport a l’avortament terapèutic voluntari.

Però, sense dubte, la llei catalana anava molt més enllà i revolucionava els prejudicis socials conservadors i reaccionaris en favor de la llibertat, la dignitat i els drets de la dona. A més, aquesta llei s’emmarcava en el conjunt de mesures de reforma sanitària que el govern català havia engegat d’ençà de la proclamació de la Segona República, i que es van accelerar a partir del 18 de juliol.

La Conselleria de Sanitat i Assistència Social va desenvolupar una política de mesures pràctiques i preventives contra les malalties de transmissió sexual, fomentà l’educació sexual a l’ensenyament, en els àmbits sindicals i ateneus obrers i, fins i tot, projectà la creació d’un Institut de Ciències Sexuals, que no es va arribar a crear perquè no hi va haver temps. Malgrat això, l’any 1937 mateix va posar en marxa a la Maternitat de les Corts, a Barcelona, una Escola de Maternitat Conscient.

Com a mostra d’aquella política sanitària innovadora, es poden citar les paraules de Martí Ibáñez en la introducció del text legal del 1937, en què expressava la necessitat de posar fi als avortaments clandestins que feien perillar la vida de les mares. Aquests són els dos paràgrafs d’introducció al decret que expressen l’esperit ideològic de la norma:

“La reforma eugènica, que representa una de les majors conquistes revolucionàries en Sanitat, comença el seu pla d’acció mitjançant la incorporació a la legislació sanitària d’un fet fins avui efectuat lluny de tot control científic, a l’ombra i per persones incompetents i que des d’aquest moment adquireix categoria biològica i social, com és l’avortament. La finalitat primordial que es persegueix és la de facilitar al poble treballador una manera segura i exempta de perill de regular la natalitat, quan existeixin causes poderoses, sentimentals, eugèniques o terapèutiques que exigeixin la interrupció artificial de l’embaràs.

Durant molt de temps, l’avortament ha estat practicat per elements desaprensius que han especulat amb les necessitats proletàries de limitar la profilitat en determinats casos. Cal acabar amb l’oprobi dels avortaments clandestins, font de mortalitat maternal, perquè la interrupció de l’embaràs passi a ser un instrument al servei dels interessos de la raça i efectuat per aquells que tinguin solvència científica i autorització legal per a fer-ho.”

Més tard, en una altra publicació, el doctor escrivia: “Ja no assistirem més a l’espectacle de mares mortes a causa d’una fallida maniobra abortiva, d’infanticidis dimanant de l’odi al nen que nasqué sense ser desitjat, de dones amb el seu rumb vital torçat per un fill que és un estigma o una reminiscència de quelcom que desitjarien oblidar, de nens arribats a llars sense pa i a pares sense amor.”

Com s’articulava per llei la pràctica de l’avortament

El decret establia que la Conselleria de Sanitat nomenaria un comissari per a cada hospital autoritzat a exercir la interrupció artificial de l’embaràs per a garantir el compliment estricte de la normativa. Es feia èmfasi en el fet que només es podia practicar l’avortament en els centres autoritzats, que s’establirien quinze dies després de l’aprovació del decret.

Aquests centres serien: la Casa de la Maternitat, l’Hospital de Catalunya (actual Hospital de Sant Pau), l’Hospital Clínic i l’Hospital Cardenal a Barcelona. A la resta de Catalunya, es podia practicar a Badalona, Berga, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Olot, Reus, Sant Joan de les Abadesses Vic i Vilafranca.

A banda dels quatre supòsits que permetien l’avortament i els centres on es podia practicar, el decret també establia que únicament si hi havia una justificació terapèutica s’autoritzaria l’avortament a una embarassada de més de tres mesos. Si no hi havia aquesta motivació terapèutica, no s’autoritzava la dona a avortar més d’una vegada l’any. I castigava criminalment els qui en el futur fessin en privat pràctiques abortives.

El comissari nomenat tindria autorització per a fiscalitzar, controlar i inspeccionar el servei. I tindria poder per a suspendre o modificar el funcionament de les sales hospitalàries dedicades a la interrupció de l’embaràs.

Quan la dona sol·licitava una intervenció, li obrien una fitxa mèdica, psicològica, eugenèsica i social. Era sotmesa a un reconeixement mèdic per a assegurar que tenia garanties raonables que resistiria a la intervenció. Únicament si aquests tràmits es complien satisfactòriament es podia interrompre l’embaràs.

La norma era tan estricta i rigorosa que també establia, textualment: “Els casos en què el consell responsable de cada dispensari d’interrupció artificial de l’embaràs consideri que la febre o el reconeixement de l’embarassada estableixi una contraindicació per a l’avortament, d’índole mèdic o social, seran elevats a un consell tècnic, que es crearà per a resoldre aquests assumptes per la Conselleria de Sanitat i Assistència Social.”

L’esmentada comissió tècnica seria formada per dos metges especialistes anomenats pel conseller tècnic assessor i un funcionari mèdic del Departament de Sanitat i Afers Socials.

Durant el temps de l’aplicació del decret, el 1937 i el 1938, es van fer un total de 281 avortaments legals. L’abast de la normativa va ser mínim. Es va donar la circumstància que aquesta norma, com tantes més, va ser un exemple indiscutible de la diferència entre les dues concepcions del món i de l’ésser humà que es van enfrontar a la guerra. En el bàndol feixista, àmpliament influït per l’Església Catòlica, que imposava la seva moralitat, com avui, l’avortament era considerat un crim de “lesa humanitat”, i a Catalunya i uns altres llocs de la zona republicana no tan sols no estava penalitzat, sinó que es considerava un dret.

El decret català va ser motiu de polèmica en el si de la República espanyola. Frederica Montseny, quan era ministra de Sanitat del govern espanyol, no el va aconseguir d’aprovar. El govern Negrín, que actuava d’ençà del 17 de maig de 1937 i estava enfrontat amb el de la Generalitat per la situació revolucionària que va rebentar en els fets de maig, va provar de fer rectificar el govern de Lluís Companys al·legant que el decret sobrepassava les competències autonòmiques, sobretot per haver estat aprovat en el període revolucionari. Tot i això, malgrat les sol·licituds del govern espanyol, com explica Mary Nash, la resta de 1937 i 1938 es van continuar fent avortaments en els centres hospitalaris catalans, tal com demostra el BOG, on es pot comprovar l’aprovació d’unes quantes partides econòmiques per a mantenir el servei.

Un gegant intel·lectual de la República

L’artífex intel·lectual del decret, el doctor Félix Martí Ibáñez, és un dels gegants ideològics i científics dels temps republicans que no mereix ser ignorat. Ans al contrari, cal conèixer els seus pensaments i les seves accions, tant pels avenços socials i humanistes que representen com per l’actitud de servei positiu i progressista a la societat del seu temps, especialment, en favor dels sectors de les classes obreres més desprotegides i explotades. I la dona ho era. El seu cas hauria de ser objecte d’estudi, com ja ho és en els àmbits erudits universitaris, perquè el seu exemple transcendís a l’ensenyament i el coneixement bàsic de la societat i de les generacions més joves actuals.

El doctor Martí Ibáñez va néixer el 1911 a Cartagena, fill d’una professora de piano i un pedagog i escriptor. Va viure de petit a València fins que se n’anà a Barcelona per estudiar-hi batxillerat i medicina, i allà es llicencià el 1933. Es doctorà el 1934 a Madrid, amb la tesi “Assaig sobre la història de la psicologia i la fisiologia místiques a l’Índia”, influenciat per les teories de Gregorio Marañón i José Ortega i Gasset, segons els entesos.

Obrí a Barcelona un consultori on exercí de metge psicòleg especialitzat en psicosexologia. En esclatar la guerra, Martí Ibáñez, que era membre de la CNT, participa en l’expedició republicana a les Illes Balears i organitzà la Sanitat de la Columna Durruti.

A més, va escriure en diaris i revistes, organitzà i participà en mítings, promogué la Universitat Popular i participà en la creació i l’organització de l’Assistència Sanitària d’Urgència i l’Organització Sanitària Obrera. El 1936, fou designat successivament director general de Salut Pública i Serveis Socials, subsecretari de Sanitat de la República, en temps de la ministra Frederica Montseny, i director d’Educació Sanitària de Guerra a Catalunya.

En aquells anys, deplegà una activitat frenètica i molt important. També representà Espanya en congressos internacionals i serví com a comandant mèdic de l’aviació republicana al front de l’Ebre, on va ser ferit.

Uns drets que tornen a perillar

El triomf del feixisme i la derrota republicana van destruir tots aquests projectes i les esperances d’alliberament de la dona durant moltes dècades. Félix Martí Ibáñez s’exilià a França i després a Nova York, on passà la resta de la seva vida, dedicat com sempre a la docència, la literatura científica i de ficció, i la direcció de revistes mèdiques. Morí a Nova York el 24 de maig de 1972.

Van haver de passar quaranta-vuit anys, gairebé mig segle, perquè el 1985 l’estat espanyol aprovés, no sense grans discussions i l’oposició dels sectors reaccionaris i catòlics, que ara contraataquen, una llei d’interrupció voluntària de l’embaràs amb tres supòsits: un, que hi hagués risc per a la salut de la mare; dos, que hagués estat resultat d’una violació; i tres, que es preveiessin malformacions fetals que poguessin provocar greus tares físiques i psíquiques. A diferència del decret del parlament català del 1937, el lliure desig de la mare d’interrompre l’embaràs per motius sentimentals o ètics, sense que la família pogués intervenir-hi, en un principi, no era previst.

Aquests drets que s’han anat consolidant i ampliant amb l’aprovació posterior de la llei de salut sexual i reproductiva del 2010 són uns drets que avui tornen a perillar.

A l’estat espanyol, a partir de l’abril del 1939, el Nou Estat va militaritzar l’ordre públic, i va depurar i eliminar tota mena de resistències reals o potencials. Va utilitzar la legislació i l’acció de guerra, després d’una guerra que havien declarat acabada, per eliminar, perseguir i empresonar milers de persones. Moltes, provinents de processos relacionats amb els anys de guerra. Entre 20.000 i 40.000 persones van ser assassinades en aplicació –o no– de sentències judicials. Més de 300.000 presoners de guerra foren internats en camps de concentració. Uns 90.000 treballadors, forçats i més 180.000 persones, empresonades. A més, la guerra total contra les guerrilles va deixar un saldo de 8.000 morts entre 1939 i 1952.

Ens ho explica l’historiador Javier Rodrigo a La guerra degenerada (Pasado & Presente), que duu el subtítol “Violencia y resistencias en la España de posguerra”. Com adverteix l’autor, no és un treball ampli i definitiu sobre la història de la guerrilla antifranquista. No abasta les activitats guerrilleres a totes les regions de l’estat espanyol, tot i que fa una caracterització esplèndida dels orígens, la història i les particularitats d’aquells setze anys de guerra guerrillera. L’objectiu de l’autor és més profund. Estudiar la guerra irregular, la violència sexual i la resistència o col·laboració, tot subratllant i documentant la importància central de les dones en la lluita guerrillera.

Javier Rodrigo (1977) és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història per l’European University Institute de Florència. Coordina el Grup de Recerca en Guerra, Radicalisme Polític i Conflicte Social (GRECS) i la Xarxa d’Investigació VOICES (Violència, Identitat i Conflicte a l’Espanya del segle XX). És autor de nombrosos llibres, entre els quals, Cautivos. Campos de concentración en la España franquista 1936-1947 (2005), La guerra fascista. Italia en la Guerra civil española, 1936-1939” (2016), traduït a l’anglès i l’italià, o Ellos, los fascistas. La banalización del franquismo y la crisis de la democracia” (2022), amb Maximiliano Fuentes, traduït a l’anglès.

La primera i darrera resistència antifeixista d’Europa

La resistència antifeixista a l’estat espanyol va ser la primera i la darrera d’Europa. Del 1939 al 1952, la Guàrdia Civil va lliurar una guerra irregular, sense normes, molt violenta i cruel –degenerada, en el sentit que deien els nazis– on tot s’hi valia per tal d’exterminar la resistència guerrillera. Crema de boscos com al Vietnam per deixar els guerrillers al descobert, repressió en massa de pobles sencers, tortures, llei de fugues, tocs de queda, empresonaments i execucions extrajudicials de civils, especialment dones, que també eren objecte de vexacions i abusos sexuals.

Els comunicats de la Guàrdia Civil de l’època parlen explícitament de “extermini” dels guerrillers, els quals anomenaven bandolers per reduir-los a la categoria de criminals i restar-los la importància i la legitimitat política.

Va ser una guerra de resistència i supervivència, perquè els guerrillers sabien des del principi que, atès el desequilibri de forces, ells no podrien derrocar el règim. Al principi, els fugits de guerra van ser la llavor de la resistència armada. Posaven en qüestió el domini dels revoltats sobre els territoris que anaven conquerint. Huelva, Badajoz, Càceres, Lleó i Galícia van ser les principals províncies amb presència guerrillera d’ençà de l’estiu del 1936.

A Andalusia van ser pràcticament aniquilats a final del 1937, a Galícia van sobreviure oficialment fins acabada la guerra. A Lleó i Astúries van formar la primera organització guerrillera de la península. Molts d’ells passaven les línies de front i s’integraven a l’Exèrcit Republicà, que havia creat un destacament guerriller, el XIV Cos d’Exèrcit Guerriller, integrat bàsicament per maquis extremenys i andalusos, i passadors del Pirineu i guies catalans. La majoria d’ells eren petits camperols i jornalers.

En acabar la guerra, començà una nova fase amb la incorporació a la resistència armada de les muntanyes d’un nou gruix d’homes i dones que fugien de presons, camps de concentració, batallons de treball i la repressió desfermada pertot arreu.

Hi va haver unes quantes organitzacions: l’Agrupació Guerrillera de Llevant i l’Aragó, la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia i l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, però no va ser fins el 1944 que el Partit Comunista va començar a articular la resistència antifranquista a les muntanyes. Molts dels mil guerrillers de la República que havien lluitat amb la resistència francesa, després d’haver-se instruït en les escoles guerrilleres del sud de l’estat francès, van entrar clandestinament a la península per formar els quadres d’un projecte d’exèrcit guerriller estatal.

El fet d’armes més destacat va ser la invasió de la Vall d’Aran o l’Operació Reconquesta d’Espanya, l’octubre del 1944. L’objectiu era ocupar la Vall i resistir tant de temps com fos possible per intentar que el govern provisional de la República s’hi instal·lés, i d’aquesta manera forçar la intervenció de les potències aliades. Però el desplegament de 50.000 efectius de l’exèrcit franquista va aturar la invasió dels 4.000 guerrillers, que ni tan sols van aconseguir de prendre Viella. Tot i això, va ser una demostració de força i organització que indignà Franco. Segons que s’explica, és l’única vegada que Carmen Polo va veure Franco veritablement enfadat. “Però, què fa la Guàrdia Civil?”, clamava el dictador al Palau del Pardo.

Després de molts anys de guerra degenerada i persecució, l’any 1950 només quedaven dues unitats: l’Agrupació Guerrillera de Granada (AGG) i l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA). El PCE va decidir de desmobilitzar la guerrilla el 1952, però només va organitzar l’evacuació dels darrers maquis de l’AGLA. Tots els altres van quedar abandonats a la seva sort. A Catalunya els maquis anarquistes van seguir la lluita pel seu compte. La guerra total contra ells va ser la causa de la derrota final.

L’últim maquis va ser Ramon Vila Capdevila, Caracremada, que el 7 d’agost de 1963 va ser sorprès per dos-cents efectius de la 231a Comandància de la Guàrdia Civil quan provava de passar la frontera. Va ser ferit de mort i la seva agonia va durar set llargues hores. Ningú no es va dignar a disparar-li el tret de gràcia.

Les dones i el context europeu

En aquella guerra sense nom, les dones van tenir un paper central en la lluita de resistència i, en conseqüència, van ser víctimes molt castigades per la repressió. El seu rol va ser, històricament, molt més important que no es creu, i s’ha silenciat injustament durant dècades, tant per l’empremta masclista que impregna els relats històrics com per la voluntat del poder de restar importància, popularitat i magnitud al fenomen guerriller.

A més a més, la dels guerrillers de la República no va ser una guerra aïllada. Anava en consonància amb totes les activitats guerrilleres europees contra el feixisme: a França, Itàlia, Grècia o Iugoslàvia. La gran diferència, i això marca l’impacte que van aconseguir en la política dels seus països, les guerrilles europees van tenir el suport de les potències aliades; la de la República, no. Per seguir fidelment la política de no-intervenció que seguiren al peu de la lletra França, Anglaterra i els EUA, contràriament al que van fer Alemanya i Itàlia, que donaren un important suport militar, humà i logístic a Franco. Un fet que, sens dubte, va ser decisiu per a la derrota dels republicans. I de la guerrilla.

Cal recordar, també, que en la resistència francesa van participar mil guerrillers republicans de l’estat espanyol. Ells van ajudar en l’alliberament de França. I després, França no els va correspondre quan era l’hora d’alliberar Espanya. Molts d’aquests homes i dones van entrar clandestinament a la península i es van adherir a les partides guerrilleres.

Importància i repressió de la lluita de les dones

Javier Rodrigo ha consultat els sumaris judicials de més de quatre-cents consells de guerra als Tribunals Militars Territorials de Sevilla, Almeria i Ferrol. Molts dels quals són sumaríssims incoats contra dones en llocs de lluita antiguerrillera, o en què hi ha dones implicades directament en les actuacions jutjades. El relat i l’anàlisi del rol de les dones que apareixen en els sumaris és esfereïdor, des de proves de virginitat per a acreditar la seva possible relació íntima amb els maquis fins a totes les formes de violència sexual i abusos masclistes.

Per decisió conscient, vincle afectiu o supervivència, les dones que majoritàriament no van combatre directament amb les armes van fer tasques d’informació i enllaç entre grups guerrillers, feien manteniment alimentari i mèdic, subministraven armes, roba, i facilitaven d’amagatalls i llocs de seguretat. El seu rol va ser fonamental en aquella guerra. I, de retruc, van patir –indefenses, perquè no anaven armades– tota la violència repressiva feixista en diverses formes.

De la indagació i interrogatori fins a l’assassinat o el suïcidi induït, passant per la detenció, l’exposició i l’exclusió simbòlica de la comunitat, el sotmetiment a judicis públics, la repressió econòmica, la deportació o el confinament, l’empresonament, la reeducació política, religiosa o identitària i l’abús físic o la tortura.

A més, hi va haver un repertori específic de càstig exemplar per a les dones: el rapat de cabells, la humiliació vinculada al sexe, l’exposició pública (els passeigs de la vergonya i l’oli de ricí amb els seus usos “depuratius”), l’abús sexual físic o simbòlic, i la violació. Tot un compendi d’actes repressius i de violència sexual del qual aquest llibre fa una bona i pionera anàlisi i descripció, extret dels sumaris dels consells de guerra, entrevistes i llibres de memòries. Amb episodis reals, a voltes, esfereïdors.

Hi ha la violència contra les dones que les castiga pel seu passat o present militant, però també, de manera més majoritària, per les seves relacions, per ser “dones de”, “amants de”, “germanes de” o “esposes de”. Moltes d’elles també van ser utilitzades com un instrument de combat i xantatge contra els guerrillers. Essent violents contra elles, la Guàrdia Civil pretenia de propiciar el lliurament “voluntari” dels resistents armats relacionats amb elles.

Van ser setze anys de guerra bruta total triangulada entre guàrdies civils, guerrillers resistents i la població civil, especialment les dones que els donaven suport o es trobaven a prop dels destacaments guerrillers a les muntanyes. El règim franquista va posar en marxa autèntiques campanyes eliminacionistes. En general, es buscava l’extermini de l’enemic. Al guerriller no se’l jutjava, se’l matava. Es va practicar una violència d’alta intensitat, sense límits, tant en les formes directes (assassinats in situ, agressions sexuals, tortures en seu policial) com judicialitzades.

L’oficial de la SS Hans Schneider-Bosgard l’anomenava, precisament, la guerra degenerada, concepte que l’autor tria per a titular el seu treball. Era una mena de guerra que, malgrat practicar-la de manera intensiva i eficaç, el mateix comandament alemany considerava deslleial i deshonrosa. Va ser una guerra bruta, aberrant.

Guerrilleres

El llibre relata els casos de moltes dones que van tenir un paper significatiu en les files de les guerrilles i rescata el testimoni de dones desconegudes que apareixen en els més de quatre-cents sumaris de consells de guerra que l’autor ha consultat.

Hi ha, per exemple, el cas de la cordovesa Manuela Díaz Cabezas (1920), esposa d’un maquis que va ser mort a trets per la Guàrdia Civil i el cadàver del qual van passejar pel poble com a advertència. La seva dona, després de ser rapada i torturada per la Guàrdia Civil, fugí a les muntanyes i va seguir la lluita armada. El 1944, a vint-i-cinc anys, va caure en una emboscada. Condemnada a trenta anys de presó acusada d’assassinats (ella no duia mai pistola) i de ser “concubina” dels guerrillers, en va complir disset. La resta de la seva partida va ser condemnada a mort i executada el 1946.

Esperanza Martínez (1927), de Conca, va començar molt joveneta fent d’enllaç. Amb els anys, va adoptar el sobrenom de Sole, i amb la seva amiga Remedios Montero, Celia, van passar a França per reintegrar-se després per ordre del PCE com a passadores i evaquadores de guerrillers per la frontera. Detinguda el 1952, fou sotmesa a dos consells de guerra que la condemnaren a quaranta-tres anys de presó per bandidatge i terrorisme, espionatge i comunisme. En va complir quinze.

La comunista gallega Enriqueta Otero Blanco (1910), mestra, pedagoga, actriu i directora teatral,és considerada l’última guerrillera gallega. L’any 1936 es va integrar a les milícies de Valentín González, El Campesino, va ser coordinadora de l’Hospital de Carabanchel i secretària de Dolores Ibárruri. Detinguda i empresonada, es va fugar de la presó de Ventas i ingressà al maquis de Galícia. Va caure el febrer del 1946. Va rebre tortures brutals fins el judici, al qual va haver d’assistir amb crosses. El Tribunal Militar la condemnà a mort, pena que li va ser commutada per la de trenta anys.

I Isidora Merino, Elena Abarca Bautista, Magdalena Cortés Díaz, Carme Casas, Maria del Carme Gradell Garcia –que va acabar al camp de Ravensbrück, on morí de tifus–, Maria Castelló Ibarz i Generosa Cortina Roig –que acabaren a Dachau– i tantes altres, conegudes i desconegudes, que el treball de Javier Rodrigo treu a la llum, en un exercici d’història i restitució de la veritat i la dignitat dels últims lluitadors i víctimes reconegudes del franquisme: els guerrillers.

La simbiosi de tots dos aspectes fan que l’univers actual i passat, viscut o imaginat de les terres balcàniques, cobri vida als nostres ulls, i ens reveli un món fascinant, enigmàtic i savi. Onades de violència i repressió de diferents orígens i direccions han assolat sovint aquelles terres, en els límits d’Europa, a tocar del Bòsfor i la mar Negra. El paisatge n’és testimoni mut. Les muntanyes, les valls, les deus d’aigua que els tracis adoraven, els tresors ocults en les entranyes de les serralades, els boscos espessos on s’amaguen animals de caça, guàrdies fronterers i militars, sovint creuats per filats espinosos per a barrar el pas entre països. I tants i tants morts abandonats, d’anys i segles, que un dia, desesperats, van gosar de travessar en un sentit o en un altre.

A Frontera (Comanegra), la poetessa búlgara Kapka Kassabova (Sofia, 1973) refà a peu els camins de la memòria dels Balcans, concretament, els dels territoris de frontera entre Grècia, Bulgària i Turquia, el que havia estat l’antiga i llegendària Tràcia. La poetessa retroba paisatges, capítols de la història, records, somnis, tradicions, fantasmes, mort i violència. Però, sobretot, retroba les veus dels vius i dels morts i ens teixeix un relat que supera amb escreix els llibres de viatges habituals, per convertir-se en un tapís bell i atractiu de l’univers humà balcànic i el pes de la seva història.

Les muntanyes de l’Strandja o del Ròdope a Bulgària, dos dels espais geogràfics que l’autora recorre en el llibre, han estat un lloc secular de trànsit, de pas, de comunicació i fugida entre dos mons. En un sentit i en un altre. Això, amb tot el que comporta d’il·legalitat, vigilància, perill i repressió, ha anat configurant un terreny a la inòpia de la història, carregat de significats profunds, matisos espirituals, culturals, molt rics i sòlids.

“Els corredors no canvien. Tota la resta sí que canvia, tret dels corredors”, escriu Kassabova. “L’heroïna viatja des d’Àsia cap a Europa. La cocaïna viatja des de Llatinoamèrica cap a Europa, Turquia i els països àrabs. Els humans viatgen des d’Àsia a través del principal país de triatge (Turquia) per arribar a Europa. Els corredors per on abans passaven els palestins i els rebels kurds ara els fan servir els refugiats i fugitius de tota mena. Els corredors que s’utilitzaven durant la guerra freda encara són els mateixos. Només ha canviat el sentit de la marxa.”

Frontera ha estat traduïda a una vintena de llengües i guardonada amb premis com el Nicolas Bouvier o el Premi del Llibre Europeu.

Saber escoltar més enllà del que diuen les paraules

Kapka Kassabova té el convenciment que la història l’escriuen els qui l’han viscuda. Per això cal anar a cercar-los i escoltar-los, perquè els seus testimonis transcendeixin. Perquè d’una vegada la història no l’escriguin, únicament, els vencedors o els manipuladors, sinó els veritables protagonistes. En aquest sentit, ja vaig comentar el treball excel·lent de la periodista russa Katerina Gordéieva sobre la guerra d’Ucraïna a Emporta’t el meu dolor, també publicat per Comanegra.

Hi ha una memòria col·lectiva soterrada en el silenci d’aquells paisatges, en el fred, la pluja i la neu, que ressorgeix com una nova primavera silenciosa i amarga, pesant i espessa, plena de saviesa i experiència. Només cal anar-la a trobar i escoltar-la. Poble per poble. Guanyar-te la confiança de la gent, ser un més d’ells, i les memòries individuals s’obriran àvides d’explicar històries.

La poetessa fa de periodista en la línia dels llibres de viatges dels grans, com Ryszard Kapuściński o Graham Greene, i, a més a més, demostra tenir una habilitat extraordinària per a recosir passat i present, el real i el somni, la història i la llegenda, perquè sap relacionar i sap escoltar. Perquè, de fet, el seu cervell destil·la la informació, en tots els seus formats, per entendre què ha passat i les seves repercussions en les vides de les persones. No en va, ella també és una exiliada búlgara que ha viscut fora dels Balcans, a Nova Zelanda i a Escòcia. No hi ha fronteres entre ella i els seus personatges. Perquè ella sap escoltar molt més enllà del que diuen les paraules. O interpretar el silenci.

La Marina, una dona estranya i sàvia, amb un toc de bruixa, que apareix i desapareix en diferents capítols del llibre, li ho deixa ben clar: “El coneixement oral és més resistent que la paraula escrita. El que es transmet de boca a orella és difícil de destruir.” De fet, l’autora ha recorregut els territoris de frontera del seu país perquè de petita li eren negats. Hi havia massa perills: tanques de filferro, militars, guàrdies i execucions o desaparicions dels agosarats i desesperats que pretenien de fugir del règim comunista.

Ella vol endinsar-se en el món que, de nena, li van negar. Sentir les veus dels qui no va poder conèixer en el que creu que és el territori real i metafòric que els explica a tots ells, la gent dels Balcans. Sempre a mercè de les onades que van i vénen, de les tempestes i els huracans, aferrats a unes muntanyes i unes valls que, si grates una mica, veus que porten marcada a foc la seva història.

La importància de les fronteres búlgares

Les fronteres que l’autora recorre entre Bulgària, Grècia i Turquia van tenir un paper molt important en la història europea del segle XX. Tancaven la part més meridional del teló d’acer durant la guerra freda i, com la majoria dels països occidentals, van patir un munt de conflictes interns que van marcar profundament la vida dels seus habitants. Hi va haver totalitarismes, com la dictadura dels coronels grega, o el règim comunista, fins al procés de renaixença búlgar, l’objectiu del qual era desfer la cultura, cristianitzar i expulsar els musulmans turcs de Bulgària.

Una música que ara ja s’ha estès per tot Europa amb l’ascens de les extremes dretes xenòfobes a tot arreu.

En paral·lel a les operacions de neteja ètnica dels serbis contra els musulmans bosnians, l’any 1989 els búlgars van expulsar del seu país tres-cents mil ciutadans teòricament d’origen turc. En realitat, eren gent assentada a Bulgària durant generacions que no havien estat mai a Turquia. O simplement eren musulmans. Tots ells, de la nit al dia, van esdevenir exiliats en camps de refugiats als afores de les ciutats turques. Eren els anomenats “turcs de Bulgària”. Un episodi que recorda a la Nakba viscuda pels palestins l’any 1948.

L’autora els ha anat a trobar a banda i banda de la frontera. A ells i a les seves famílies dividides. Els capítols del llibre que els dedica són molt interessants, perquè rescaten tot de vivències i patiments desconeguts que ja han passat a l’oblit de la història.

Com diu l’autora: “La campanya d’odi contra els turcs de Bulgària va ser una mica com la guerra de les Malvines per a la Junta argentina, absurda i enverinada, la manera que tenia un estat policial en decadència de distreure la població dels problemes reals que els afligien en aquell moment: la fallida de l’economia, els comerços buits, la vulneració dels drets humans, els problemes mediambientals i els creixents vents de canvi sota el nom de glasnost i perestroika. Una minoria sempre és una presa fàcil.”

Amb la desfeta posterior del bloc soviètic i l’entrada del segle XXI, aquesta zona va continuar essent important per al futur del continent. Sembla com si als Balcans ressonessin amb estridència tots els problemes que afecten Europa. Les fronteres internes entre tots tres països han passat de ser dures a toves, amb l’entrada de Bulgària i Grècia a la Unió Europea.

Això no obstant, avui les fronteres encara són una ratlla en el mapa i en la geografia, el paisatge i la vida i la llibertat de la gent. Les fronteres continuen separant, aïllant i deshumanitzant. Les diferències religioses continuen atiant focs, i la frontera turco-europea és una de les encarregades d’evitar l’entrada de refugiats procedents del Llevant. Aquells que, segons les extremes dretes europees actuals, vénen a ocupar el continent i a destruir les nostres identitats.

Una caçadora d’històries

Kassabova és una bona caçadora d’històries d’éssers reals i irreals, de vides marcades pel dolor i la mort, però també per la resistència i la valentia. En una terra de gent forta que només deixa de tocar de peus a terra quan dorm i somnia, o quan veu massa ràkia i, en estats d’alcohòlica lucidesa, pot ajudar-la a reteixir la immensa teranyina de l’univers balcànic, als límits d’Europa, a les fronteres entre Occident i Orient.

El llibre és un compendi de veus i experiències dels qui realment coneixen la història perquè l’han viscuda: una nissaga de faroners que veuen com les forces navals els arrabassen una feina centenària, una altra de guàrdies de frontera, vius o morts en l’exercici de les seves missions, passadors de muntanya i contrabandistes, vells mig bojos que protegeixen monestirs abandonats de la inclemència del temps i les imprudències humanes, curanderes, fetilleres, traficants d’armes, tabac o persones, ex-militars i cambrers de bars discrets i solidaris que ajuden els fugitius que aconsegueixen de travessar els filats espinosos jugant-se la vida.

Sembla imprescindible per a l’autora anar a descobrir i anotar aquestes històries perquè, si desapareixen, es perd molt més que històries individuals o familiars: “També capítols de la història humana, i amb això s’extingirà alhora un cert tipus de poesia descarnada, que deixarà pas a una prosaica mecànica que no donarà mai per a un relat.”

Llegint Frontera, com altres vegades que llegeixo literatura dels països de l’est, em vénen sovint al cap les paraules del gran escriptor romanès Norman Manea a Monuments a la vergonya. No em puc estar de recordar-les:

“Els països de l’Europa central i oriental no han estat únicament escenari de dictadures de dreta i d’esquerra, de xenofòbies i etnocentrismes provincians, de conflictes congelats en el temps, de contradiccions explosives. A banda d’això, són el lloc on s’ha format el llegat espiritual de tants pensadors i artistes, el bressol d’una mena de creativitat especial i d’un anhel etern de significat que va més enllà de la necessitat pragmàtica de resoldre el caos quotidià de la vida. Es tracta d’una part ancestral i vital de la nostra cultura europea que alguns han definit com una transició o un vincle espiritual, especialment tens i fructífer, entre Atenes i Jerusalem.”

Kapka Kassabova és autora convidada al Festival Kosmòpolis, a Barcelona, aquest octubre. La seva participació serà dijous, dia 23, a les 19.00 al Mirador del CCCB, en conversa amb l’escriptora romanesa Corina Oproae, un altre talent literari de l’Europa de l’Est de qui vaig parlar en aquesta secció fa un temps amb motiu de la publicació del seu llibre La casa limón, XX Premi Tusquets Editores de Novela 2024.

El reconeixement oficial es va concretar, curiosament, en una carta que va adreçar al president camerunès, Paul Biya, l’agost passat en què acceptava i assumia en nom de França les conclusions d’un informe de més de mil pàgines, elaborat per una comissió d’historiadors mixta franco-camerunesa, que treia a la llum un conflicte molt sanguinari ocult i negat oficialment durant dècades.

L’estat francès sempre havia negat taxativament l’existència d’aquesta guerra secreta. Sense anar més lluny, per exemple, el maig del 2009, en una visita a Yaoundé, capital del Camerun, el primer ministre François Fillon va arribar a qualificar de “pura invenció” les violències imputades a l’exèrcit francès, malgrat les proves aportades pels historiadors. Ara Emmanuel Macron aixeca oficialment el teló que comença a destapar públicament una més de les brutalitats colonials exercides pel seu país a les colònies.

L’informe de la comissió se centra en la guerra oculta de França contra els moviments independentistes i d’oposició camerunesos entre 1945 i 1971. Assenyala episodis “d’extrema violència de la repressió francesa” que van causar “desenes de milers de víctimes” cameruneses entre el poble i també les morts “dirigides per l’exèrcit francès” dels quatre dirigents independentistes: Isaac Nyobè Pandjock, Ruben Um Nyobè, Paul Momo i Jérémie Ndéléné.

Macron esmenta les morts d’aquests quatre dirigents, però passa per alt l’assassinat per enverinament de Fèlix-Roland Moumié a Ginebra el 3 de novembre de 1960. Una acció dels serveis secrets demostrada i acceptada per antics agents dels mateixos serveis, per exemple, en el documentari L’assassinat de Félix Moumié. L’Afrique sous contrôle, de Frank Garbely.

Un clau en el taüt de la Françafrique

L’informe de la comissió d’historiadors recull episodis concrets de grans assalts a civils desarmats, “escombrades multitudinàries”, els camps de “reagrupament”, ja assajats a Cambotja, destinats a trencar els llaços familiars i socials entre civils i combatents, les tortures, i els bombardaments. Segons l’informe, no van utilitzar napalm, però sí cartutxos incendiaris, molt devastadors, que van arrasar pobles sense que s’hagi pogut establir un nombre exacte de morts.

En declaracions a la premsa, la comissió afirmà que no tenia “competències jurídiques per a qualificar aquestes pràctiques de genocides”, però que era “innegable que aquesta violència va ser realment extrema, perquè va transgredir els drets humans i les lleis de la guerra”.

Aquest informe i el reconeixement oficial és un clau més en el taüt de la Françafrique, el sistema mafiós de control que l’estat va teixir després de les independències colonials per continuar manant en l’ombra i explotar, directament o indirectament, les riqueses de les antigues colònies.

De fet, les maneres i actituds repressives que l’exèrcit francès i els serveis secrets i diplomàtics van forjar a la Indoxina es van veure reproduïdes i ampliades a Algèria i al Camerun, on hi havia veterans d’Indoxina treballant en contrainsurgència, amb unes tècniques que han estat l’embrió d’actuació de l’estat francès a l’Àfrica des dels anys seixanta fins avui.

La Françafrique és una espessa xarxa a l’ombra, diplomàtica, militar, policial, comercial i mafiosa, que ha estat decisiva per a l’economia i els interessos internacionals de França i, que, pel que sembla, ara comença a enfonsar-se, especialment al Sahel.

Controvèrsia sobre l’informe

L’informe i la declaració de Macron han generat a França prou controvèrsia. Sobre les xifres de morts, que els autors de l’informe no acaben de precisar, o la utilització de napalm, o el fet que no es defineixi clarament la qualificació jurídica dels crims comesos per França: assassinats, tortures, crema de pobles, deportacions en massa… Són “crims de guerra”, “crims contra la humanitat”, “genocidi”?

En aquest sentit, Survie, la prestigiosa organització que lluita contra la Françafrique, ha expressat els seus dubtes sobre la declaració de Macron. En primer lloc, perquè ha decidit de fer-ho enviant una carta al president camerunès, Paul Biya, “hàbilment filtrada per l’Elisi dirigida a un president cada dia més il·legítim (per no dir fantasma), sense cap missatge obert adreçat a tots els camerunesos”. “És l’enèsima operació de propaganda”, diu.

El dictador Paul Biya, de noranta-dos anys, el president més vell del món, cerca el seu vuitè mandat. Viatja sovint a Europa per motius de salut i, pràcticament, no apareix en públic. Ell era clarament el candidat de França per a guanyar les eleccions presidencials cameruneses, que es van fer ahir, diumenge, 12 d’octubre. “Hereu del sistema neocolonial establert per aquest ‘guerra de Camerun’, apareix ara com a defensor de les víctimes d’aquesta guerra, mentre que en realitat ell n’ha estat un beneficiat”, constata Survie.

Hi ha moltes sospites sobre la legitimitat d’aquests comicis, perquè la candidatura del principal opositor ha estat rebutjada. Es tracta de Maurice Kamto, que va quedar en segon lloc en l’escrutini precedent.

Survie també critica que la comissió d’historiadors i Emmanuel Macron esquiven la noció de crims de guerra, de crims contra la humanitat, i no reconeixen l’assassinat de Fèlix Moumié. I que Macron “oblida” de recordar els objectius d’aquella guerra: “La instauració d’un règim neocolonial i autocràtic que és el que va heretar Paul Biya el 1982. La cooperació de la seguretat francesa amb la dictadura camerunesa continua d’ençà de llavors sense interrupció fins avui.”

Tot això, per Survie, significa un insult als camerunesos, que podrien esperar legítimament que el cap de l’estat francès fes un acte de reconeixement molt més solemne i es comprometés a un procés concret de reparació per aquest crim històric.

Documents de la guerra oculta

Sigui com sigui, d’ençà que Macron va reconèixer genèricament els fets, encara que fos per carta, els historiadors i la premsa francesa han discutit i aprofundit sobre aquest episodi de matances macabres tants anys negat i silenciat per l’estat francès i els seus representants.

Ho revela, per exemple, Le Monde en el reportatge “France-Cameroun. La guerre occultée”, publicat el cap de setmana passat. Les fotografies que il·lustren aquest article, publicades per Le Monde, provenen de “Cameroun. Une guerre de décolonisation oublié”, de l’Encyclopédie d’histoire numérique de l’Europe (EHNE-Sorbonne Université). Són comentades per historiadors i especialistes que fa dècades que investiguen aquests crims colonials.

L’anàlisi que en fan és molt interessant. Els historiadors Anthony Guyon i Fabien Sacriste analitzen la imatge de Paul Momo i els seus combatents. Momo era una figura de l’Armée de Libération Nationale du Kamerun (ALNK), la branca armada de la UPC (Union des Populations du Cameroun). Va ser assassinat per les tropes franceses el 17 de novembre de 1960. Els tres altres maquis i ell eren objectius importants de l’exèrcit francès. El cinquè individu, segons ells, devia ser un informador infiltrat en les files independentistes. El tapen barroerament per preservar-ne la identitat. Les armes són rudimentàries, dels seus propis tallers artesanals. La fotografia il·lustra com els combatents eren localitzats, identificats i investigats per tal de ser eliminats pels serveis d’informació. Els especialistes francesos en la “contrainsurrecció” van ser fonamentals tant a Algèria com al Camerun per a neutralitzar els insurgents que es confonien entre la població.

La historiadora Karin Ramondy, que ha estat copresidenta de la comissió d’historiadors franco-camerunesos que han elaborat l’informe per Macron, comenta la imatge del cadàver de Ruben Nyobé. La fotografia s’ha pres sense cura de fer la despulla presentable. És l’ús de la imatge com a arma de propaganda. Per a ella el missatge és clar: restar tota la dignitat al líder de la UPC, de sobrenom Mpodol, “aquell que transmet la paraula dels seus”. Va ser mort a trets el 13 de setembre de 1958. Tot seguit, l’exèrcit francès va emprendre una campanya de propaganda enorme. Van exposar el seu cos abans de soterrar-lo, i va impedir que la família pogués celebrar-ne els rituals funeraris. La fotografia es va reproduir massivament en cartells distribuïts als pobles del sud, amb un títol provocador: “La caiguda del déu que es va equivocar”.

Els historiadors Anthony Guyon i Fabien Sacristi també comenten la fotografia del discurs d’Amadou Ahidjo amb motiu de les celebracions de la independència, el primer de gener de 1960. “Una independència en trompe-l’oeil”, titulen. Ahidjo era llavors primer ministre i futur president titella de França. En la imatge, la posada en escena denota pels especialistes una dissimulació de les tensions postcolonials que esclatarien ben aviat. Cal remarcar la postura reveladora i la mirada del representant francès en primera fila. Era Louis Jacquinot, ministre d’estat i el tercer representant en rang protocol·lari de De Gaulle i la República Francesa.

Karin Ramondy també analitza la imatge de grup dels exiliats a Accra. La UPC va ser prohibida el 13 de juliol de 1955, i molts dirigents i militants es van exiliar. La fotografia és extreta d’un opuscle del moviment independentista, vol fer saber que ells no han abandonat pas el combat. Segurament, eren allà per participar en la conferència panafricanista del desembre del 1958. La Ghana de Kwame Nkrumah era independent d’ençà del 1957. Amb l’Egipte de Gamal Abdel Nasser, eren els dos punts d’acollida dels militants independentistes de tots els països africans.

Félix Moumié, dalt amb vestit fosc i corbata, era molt actiu a l’ONU, i mantenia contactes constants amb la Xina i els països europeus de l’Est per obtenir armes. Marthe, la seva dona, és al rengle de sota d’ell, la segona per l’esquerra. Els serveis d’informació francesos, els identificaven a l’exili per crear tensions entre ells i tenir-los sota control i vigilància. Fèlix Moumié va morir enverinat a Ginebra el 3 de novembre de 1960 en una maniobra orquestrada pels serveis secrets francesos. Dos militants més del retrat també foren eliminats mesos després.

Un testimoni de primera mà: Marthe Moumié

Fa temps, vaig escriure aquí un article en què relatava extensament la història de Félix Moumié i Marthe Moumié. A l’exili, Marthe Moumié va continuar fent política, amb la protecció i el suport incondicional, entre més, de Nasser, Nkrumah, Sekou Touré, Ho Chi Minh, Mao Zedong i Ahmed Ben Bella, que en va escriure: “No sé exactament la data en què ens vam conèixer, però recordo haver-la retrobat moltes vegades i haver-la ajudat en la seva lluita. Era una dona coratjosa que lliurava un combat just i honorable. El seu testimoni és una contribució a la història de la lluita contra el colonialisme i per les independències africanes. Va experimentar en la seva pell el patiment i la violència del règim colonial.”

Jo vaig tenir l’honor de conèixer-la i entrevistar-la fa anys per al documentari Memòria negra a Yaoundé, la capital del Camerun. Era una dona tendra i afable, però ferma i lluitadora, amb una determinació i un coneixement profund de la història que havia viscut en primera persona, que la feia un testimoni excepcional de la història de la lluita dels moviments independentistes africans dels anys seixanta.

Després de l’assassinat del seu marit a Ginebra, Marthe va continuar la lluita clandestina internacional. Uns anys més tard, va ser parella d’Atanasio Ndongo, líder independentista de l’ex-colònia espanyola de Guinea Equatorial, que el 1969 també fou assassinat per la policia del primer president independent guineà, Francisco Macías.

Molts dels seus camarades i amics d’aquells anys, al Camerun i a Guinea, també van ser assassinats o durament reprimits. A ella la van vexar, torturar i empresonar durant anys, amb la separació consegüent de la filla i de la família. Però no va deixar mai de perseverar en la militància i l’activisme, i explicava als més joves la veritable història dels pioners de les independències africanes.

Malauradament, avui no puc comptar amb el seu testimoni sobre la declaració de Macron, perquè va ser brutalment assassinada a Ebolowa (Camerun) l’any 2009.

Marthe ens va deixar com a testimoni el llibre Victime du colonialisme français. Mon mari Félix Moumié (Éditions Duboiris, 2006). Sobre l’inici del conflicte, l’any 1955, en el llibre relata un episodi succeït a Douala, on va esclatar la violència quan el seu marit, en una concentració de militants, va adreçar públicament unes paraules a l’alt comissari de la República de Camerun, Roland Pré, que va il·legalitzar el partit independentista UPC. De fet, Pré és un dels alts responsables francesos de la guerra oculta d’aquells anys sanguinaris.

Us deixo amb les seves paraules: “Félix Moumié, dret damunt el sostre d’un cotxe, perquè la multitud el pogués veure, enmig del seu discurs, va dir: ‘Senyor Roland Pré, nosaltres som l’objectiu dels seus plans. Vostè pretén de ser el veritable representant de França, però és la veritable França i el poble francès, que us humilia davant nostre.’ Quan va denunciar la repressió, els militars enviats per l’administració colonial van entrar en acció llançant gasos lacrimògens. Entre el fum hi va haver trets de pistola amb silenciador i dos morts […] Així van començar els disturbis. L’exèrcit colonial va arrasar la ciutat i hi va sembrar la mort. S’hi calculen uns cinc mil morts.”

El poble es va revoltar contra els militars colonials com va poder: “Masses armades amb matxets, amb pals, fletxes enverinades, ballestes, ampolles de vidre i objectes de tota mena per a reaccionar a la brutalitat i la violència colonials […] Era com el conflicte Israel-Palestina en la proporció de forces. Mentre els israelians tenien els tancs, els palestins els llançaven pedres. A Douala, els blancs anaven armats, els camerunesos tenien ampolles, matxets i fletxes enverinades. Si morien cinc colons, calia multiplicar la xifra per mil per saber el nombre de camerunesos morts cosits a trets.” La guerra oculta va durar del 1955 fins a final dels seixanta, i més enllà.