Totes dues imatges s’han trobat a primera hora i han recorregut plegades els carrers dels Poblats Marítims de València. Després, s’han atansat a la platja, on s’ha fet una ofrena floral a la mar i s’ha resat pels difunts vinculats a la Setmana Santa Marinera, pels morts a la mar i per la pau al món.

Les parròquies del barri mariner han fet el matí els seus Via Crucis particulars. A la vesprada, s’ha de fer el segon acte processional col·lectiu dels tres que hi ha programats, en què participen les 31 germandats, confraries i corporacions de la Setmana Santa Marinera: la processó del Sant Enterrament.

La processó de la vesprada, que començarà a les 18.30, comptarà tant amb els trons i les imatges de cada confraria com amb persones vestides de personatges bíblics, com ara les Doloroses i els soldats granaders, acompanyats de música trista i solemne.

El tercer acte processional col·lectiu serà demà, amb la desfilada de la Resurrecció del Diumenge de Pasqua. Aquesta celebració posa fi a la Setmana Santa Marinera amb alegria, música i color, moment en què el públic aplaudeix i dedica elogis quan passen les confraries i els personatges bíblics, que lliuren flors en senyal d’agraïment.

Enguany, la festa ha recuperat la representació de l’escena del Ram a la Placeta, com a picada d’ull a l’antiga manera de fer, quan totes les escenes eren itinerants. “És una picada d’ullet a allò que antigament es feia, quan es representava per tot el poble”, ha dit Agustí Cancell, director de la Processó. També s’hi han afegit cinc torxes més al quadre de la Mort i s’ha fet un horari més compacte. Diu Cancell: “És un orgull que ens pugui visitar tanta gent i que el poble estigui unit per una mateixa causa.”

Dijous Sant és una jornada clau per als habitants de Verges, de prop d’un miler d’habitants. Més de 600 veïns participen en la Processó, una tradició emblemàtica de la Setmana Santa a Catalunya. D’ençà de primera hora de la tarda, Verges ha començat a rebre visitants, que no s’han volgut perdre la sortida dels Manages. El so dels tambors i de les trompetes ha acompanyat, un any més, el pas dels soldats romans pels carrers.

Noves escenes i evolució del format

Una de les principals novetats d’enguany ha estat la representació de l’escena del Ram a la Placeta. Aquesta recuperació pretén dinamitzar l’espera dels visitants que no tenen accés a la representació principal a la plaça Major. Antigament, totes les escenes eren itinerants i es feien en diferents racons del poble, abans no hi hagués un escenari fix i seients per al públic.

A la nit, la plaça Major ha acollit el Misteri de la Passió, amb centenars de participants que han recreat els darrers dies de Jesucrist. Fa setmanes que es van esgotar les 1.467 localitats disponibles. Una volta acabada la representació, s’ha fet la processó itinerant, enguany amb més agilitat i un format més compacte.

En aquesta ocasió, les vestes i imatges han sortit abans que no els actors, bo i cercant un recorregut més vistós. El quadre de la Dansa de la Mort ha estat el darrer a actuar perquè, segons Cancell, el públic “se n’endugui un record més intens”.

La Dansa de la Mort, moment culminant

Els cinc esquelets han desfilat pels carrers de Verges amb el so del tabal i la força simbòlica i ancestral d’aquesta dansa medieval, única a Europa. El seu pas, enmig del silenci i la foscor, ha tornat a captivar el públic. Com a novetat, s’han afegit cinc torxes noves, dues davant i tres darrere, que, segons Cancell, donen més relleu i importància a l’escena i no perd el caràcter tradicional.

Cada figura té un simbolisme: el capdanser porta una dalla amb la inscripció “Nemini parco” (“No perdono ningú”); una altra figura du una bandera negra que simbolitza la brevetat de la vida; dues figures petites porten platets amb cendra per recordar que “pols som i en pols ens convertirem”; la cinquena du un rellotge sense busques, que vol dir que la mort pot arribar en qualsevol moment.

Cap a la mitjanit, la processó ha recorregut el nucli antic, il·luminat per torxes i pels caragols amb oli. El carrer d’Orient, rebatejat carrer dels Caragols per aquestes dates, ha tornat a ser un dels punts amb més concurrència.

La vetllada ha acabat amb la Crucifixió i la reverència final de la Dansa de la Mort, a l’església.

Els orígens medievals i el reconeixement patrimonial

La Dansa de la Mort de Verges té els orígens a l’edat mitjana, en un moment marcat per la pesta negra, quan la mort va esdevenir omnipresent en la cultura i les arts.

Les primeres referències documentals apareixen en texts eclesiàstics; un és del 1666 i ja diu que la celebració “es fa pels indrets habituals del poble”, la qual cosa fa pensar que la tradició encara pot ser més antiga.

Amb el pas del temps, la festivitat s’ha consolidat i, d’ençà del 1983, la Generalitat la va declarar Festa Tradicional d’Interès Nacional. Actualment, l’organització treballa perquè la Dansa de la Mort sigui reconeguda com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO. Segons Cancell, la candidatura “no és una cosa fàcil ni ràpida”, però es continua treballant per reunir tota la documentació i material necessaris per a assolir-ho. “La fe no la perdrem pas mai. Si no és l’any vinent, serà d’aquí a dos, però creiem que en som dignes”, ha afirmat.

El president de la Confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona, Xavier Serra, ha explicat que han estat ells mateixos qui han proposat aquesta alternativa al capítol de la catedral. Segons que ha dit, la decisió arriba després d’haver-los traslladat “la preocupació” que les argolles de les llances malmetessin el voladís dels graons. Serra concreta: “Els graons tenen un voladís, i quan els armats baixen l’escalinata hi colpegen la punta amb la llança, que potser és la part més feble.”

Del bisbat de Girona estant han explicat que aquesta mesura s’insereix en el pla de “conservació preventiva” de la catedral, tant de l’interior com de l’exterior. Sobre la processó, especifiquen que “s’ha anat buscant també una reducció de l’impacte en general, i no només dels Manaies”.

Un dels moments més solemnes

La baixada dels Manaies per l’escalinata de la catedral de Girona marca l’inici de la Processó del Sant Enterrament. Seguint la tradició, 120 soldats de la milícia romana baixen els graons quan les campanes del temple toquen les nou del vespre. Fins ara, el so compassat de les llances picant l’escala obria la cerimònia, però aquesta vegada només es podrà sentir quan els maniples passin pels replans que donen a la plaça empedrada, on esperen les vestes i els passos de la processó.

Serra remarca que la confraria ha volgut preservar la litúrgia i que no se’n perdi l’essència. “Intentarem que sempre hi hagi una part del maniple que estigui en un replà o un altre; d’aquesta manera, encara que potser se senti amb una mica menys d’intensitat, aquest so típic no es perdrà”, diu el president dels Manaies.

Assaigs i mesures prèvies

Serra explica que des de fa uns quants anys la confraria fa accions per minimitzar l’impacte als voltants de la catedral. Han deixat d’assajar a la plaça dels Apòstols i ho fan a la de Sant Domènec, i han restringit els assaigs de dilluns i dimarts de Setmana Santa.

Els armats també han estudiat alternatives per a reduir l’impacte. L’any passat van provar de posar proteccions de goma a la punta de les llances, però ho van descartar perquè, segons Serra, “els tacs feien que es perdés el so i el moviment de la llança ja no es podia fer igual”. Així mateix, es va valorar de col·locar picarols a la part superior de les llances –com fan uns altres maniples– i prescindir de les argolles de metall, però, segons Serra, “aquesta és una estètica diferent i també demana que el moviment de la llança sigui diferent”.

Finalment, “després de donar-hi moltes voltes”, els armats han proposat al capítol que les llances només ressonin als replans de l’escalinata. “Aquest any ho provarem, i veurem si la sonoritat es manté i no es desvirtua l’acte excessivament”, assegura Serra. “Si la sonoritat es manté, entenc que aquesta mesura ja quedarà per als anys vinents; i si per alguna raó l’acte queda molt més deslluït, ens haurem d’asseure a parlar-ho amb el capítol i veure quina sortida podem trobar perquè el patrimoni quedi prou preservat i l’acte no perdi litúrgia.”

La Processó del Sant Enterrament començarà a les 21.00 i durant dues hores recorrerà diferents parts del Barri Vell.

Quin és l’origen de la mona de Pasqua? Quin dia s’ha de regalar? Per què hi posem un ou? Us ho expliquem tot.

Quin és l’origen de la mona de Pasqua?

La mona ja és documentada amb aquest nom al segle XV, però una de les teories més esteses en situa l’origen encara més enrere i apunta que el terme prové de l’àrab clàssic mûna, que significa “obsequi” o “regal”. L’antropòleg Josep Fornés explica: “La mona, essencialment, no és un pastís. És un concepte, un obsequi.”

També hi ha qui sosté que l’origen etimològic de ‘mona’ prové del mot llatí munda, que designava unes paneres amb dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres.

Quin dia s’ha de regalar?

Fornés explica que la mona es pot regalar el dia que convingui al padrí, al fillol i a la família. “El món canvia i l’organització del temps en la societat urbana contemporània és difícil”, diu. Considera que no cal seguir les tradicions de manera estricta, sinó adaptar-les als usos socials actuals, perquè si no –adverteix– hi ha el risc que acabin desapareixent.

Per què s’obsequia amb ous?

Tal com explica el folklorista i escriptor Amadeu Carbó, l’ou és un element simbòlic que, en moltes cultures, s’associa a la regeneració i a la fertilitat. “No solament grecs i romans, també perses, i ara hi ha qui diu que també els xinesos, en algun moment de l’any, s’obsequiaven amb ous. A la nostra latitud i al nostre hemisferi, aquest costum arriba en el pas de l’hivern a la primavera”, diu.

És un símbol molt antic, anterior al cristianisme, que posteriorment es va incorporar a aquesta tradició. “Com que l’ou ja portava la càrrega simbòlica de la regeneració, de la fecundació i de la continuïtat, va ser molt fàcil associar-lo a la Pasqua com a símbol de resurrecció. L’associació va ser directa i gairebé no es va haver de reinterpretar res”, assenyala Carbó.

Per aquesta mateixa simbologia, també és habitual veure conills a les mones de Pasqua. Aquests animals s’associen a la fertilitat i a la continuïtat, i en alguns països del nord d’Europa són els encarregats de portar els ous.

Abans de la industrialització, gairebé ningú no es podia permetre de menjar una mona ni cap producte semblant. La base de l’alimentació de la gran majoria de la població eren les farinetes. En aquest context, rebre un ou –o més d’un– era un regal de gran valor: evidenciava el compromís del padrí amb la família i amb el fillol, perquè implicava una preocupació pel seu benestar.

Els ous eren un producte escàs i molt preuat. “Era un aliment que no s’acostumava a consumir, sinó que es reservava per vendre’l. Per això, si regalaves ous, demostraves que volies tenir cura de la criatura, perquè representaven una aportació important de proteïna en una dieta molt limitada”, explica Fornés. El padrí donava al fillol tants ous com anys tenia: si en feia cinc, en rebia cinc. Era, alhora, una manera de renovar anualment el compromís amb el fillol.

Per què es transforma en ous de xocolata?

Els ous de xocolata són un costum relativament recent. No fou fins al segle XVIII que el consum de xocolata es va popularitzar, perquè fins aleshores havia estat restringit a les classes benestants.

Més endavant, a final del segle XIX, els pastissers van començar a elaborar mones amb figures de xocolata. L’objectiu era modernitzar les mones d’origen més rural o casolà –les anomenades mones cristianes– i fer-les evolucionar.

Fins quan es regala la mona?

Segons que explica Fornés, és habitual regalar la mona fins als set anys o fins als dotze, xifres amb un valor simbòlic: els set dies de la setmana o els dotze mesos de l’any.  Antigament, els fillols en rebien fins als dotze anys, que és quan feien la confirmació. En aquest sentit, la mona es pot entendre com un ritual de pas que marca el canvi d’una etapa vital a una altra. La comunió –a set anys– i la confirmació –a dotze– en reforcen aquest significat.

Avui, en canvi, és habitual regalar la mona encara que els fillols siguin adults. “Ara som talossos i fem mones als fillols que tenen trenta i trenta-cinc anys, però no té cap significat més enllà que t’estimes la persona”, explica el folklorista i escriptor Amadeu Carbó.

Un fet com aquest pot passar perquè s’hi afegeix combustible per a accelerar la cremada, o bé perquè les bosses d’ignició no tenen orificis prou grossos per a deixar passar la potència interna expandint-se i sense esclatar. Quan això no s’ha calculat bé, la falla, en compte de cremar-se, esclata.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Odín, el Pastor Suizo (@odinpastorsuizo)

Els focs d’artifici surten disparats cap al públic a la falla d’Alberic

On sí que hi va haver ferits fou a Alberic (Ribera Alta), per un accident amb la falla infantil. La capsa de focs d’artifici que se sol disparar abans de la cremà es va trencar i va sortir disparada horitzontalment cap al públic just abans de cremar la falla infantil. A causa de l’accident hi va haver mitja dotzena d’infants amb cremades, totes de caràcter lleu.

Van ser duts al centre de salut, on els van atendre. Un infant va ser traslladat a l’Hospital la Fe de València per precaució.

Una plaça renovada en funció de la mascletada

A començament de desembre, la batllessa de València, María José Català, va presentar el projecte del nou disseny de la plaça. Encara havia de passar el tràmit d’exposició pública i, de moment, no se n’ha sabut res més. Entre els espais que preveu el nou plantejament urbà hi ha l’anomenada “plaça de la Mascletà”, de 2.211 metres quadrats, amb una forma el·líptica que recorda un antic disseny de Javier Goerlich. Tot el redisseny de l’espai públic més emblemàtic de la ciutat es feia en funció de permetre, de tots els angles, i de tots els balcons, una visió perfecta de les disparades. Per això, per exemple, es preveu de plantar-hi arbres amb la copa baixa perquè no facen nosa. No debades, la plaça de l’Ajuntament de València és coneguda, també, com la “catedral de la pólvora”.

Les disparades es fan en la plaça d’ençà de començaments de la dècada dels anys quaranta del segle passat, encara que no se’n feien dinou com ara, sinó quatre o cinc, tot coincidint amb els dies grans de la festa.

Un perímetre de seguretat molt gran

Encara hi ha gent que recorda que, anys enrere, potser fins als noranta del segle passat, la tanca de protecció de la zona de focs era molt més baixa que no pas ara, i que el públic podia acostar-s’hi tant com volgués. La configuració actual del perímetre de seguretat és del 2017, quan es va allunyar el públic més de 30 metres de la zona de la disparada. També es van establir més vies d’evacuació. La conseqüència d’això és que se’n va reduir sensiblement la cabuda.

Després dels dos anys sense falles i sense disparades ocasionats per la pandèmia de la covid, el 2022 i el 2021, les ganes de festa han portat a una afluència multitudinària a la plaça. A això s’ha d’afegir la turistificació, en part causada per la declaració de les Falles de València com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, l’any 2016, i la presència constant d’influenciadors i mitjans de comunicació estrangers que han convertit les Falles en una festa global. Més gent ha de cabre en menys espai. Tot això té molta influència sobre la sensació de col·lapse i d’inseguretat que hi ha, perquè no hi cap pas tothom, en la plaça, i els carrers adjacents queden blocats.

El darrer símptoma d’aquest problema l’han sofert aquests dies els usuaris de RENFE, que han viscut odissees i corredisses per arribar a la ciutat. La batllessa va demanar a la companyia ferroviària espanyola que les línies de Rodalia 1 i 2 no arribassen a l’estació el Nord entre la una i les tres del migdia del 13 al 19 de març. L’estació està unida a la plaça pel carrer del Marqués de Sotelo, que ja és ple de gom a gom hores abans de les dues.

La crisi dels trens de Rodalia

El 15 de març de l’any passat, que era dissabte, hi va haver una situació de molt de perill quan l’aglomeració de gent en els carrers de Xàtiva i Marqués de Sotelo, i tot al voltant de l’estació, impedia l’eixida dels viatgers que arribaven amb els trens a la ciutat. Els combois arribaven plens de gent que amb prou feines cabien a les andanes perquè els viatgers dels trens anteriors encara no n’havien pogut eixir perquè fora hi havia un tap.

La Creu Roja va haver d’atendre 105 persones, nou de les quals van ser traslladades a l’hospital. El telèfon d’emergències va rebre trucades de gent que demanava la presència policial perquè els traguessen d’aquella ratera. Quan la mascletada es va acabar, la gent que ocupava la plaça tampoc no la podia evacuar perquè totes les eixides estaven col·lapsades. Segons un informe de la policia local i dels bombers, aquell dia es va veure que era impossible que les dotacions arribassen allà on les demanaven.

Amb aquests informes i amb aquest fet, la batllessa va demanar a RENFE que no desembarcassen a l’estació del Nord els trens de Xàtiva i Gandia. La companyia ferroviària va optar perquè Albal, a catorze quilòmetres de València, fos la darrera parada.

És una mesura dràstica que ha enutjat els usuaris i ha causat una greu crisi de relació entre l’administració espanyola i la local. També el Consell ha optat per culpar el govern espanyol del fet que milers de viatgers s’hagen de buscar la vida per arribar a València. Malgrat els intents per reconduir-ho,  hi ha hagut un únic acord: que enguany continue aplicant-se la mesura, i es treballarà per veure com ho fan l’any vinent.

Els viatgers s’han queixat perquè molts dels usuaris de les comarques centrals valencianes no van a la ciutat únicament a veure la festa. Hi van al metge, a treballar o a examinar-se.

És possible traure la mascletada de la “catedral de la pólvora”?

És en aquest context que han començat a sentir-se veus, molt tènues encara, en forma d’articles de premsa, que es pregunten si la plaça de l’Ajuntament és el lloc més adequat per a continuar disparant la mascletada. Entre els problemes que se citen, hi ha la seguretat en cas d’una evacuació urgent, el blocatge del transport públic, que fa que tres hores abans de la disparada totes les línies de l’EMT que passen per la plaça ja siguen desviades. I encara, el peatge que s’ha de pagar en el nou disseny de la plaça perquè continue essent la catedral de la pólvora.

Tal com explicava en aquesta entrevista l’ex-director del Museu Faller i gran coneixedor de la festa, Gil-Manuel Hernández i Martí, hi ha poders molt profunds, que van més enllà del poder polític, que difícilment voldrien canviar el lloc de les mascletades. Ell mateix, preguntat sobre la qüestió, es mostra escèptic, i ho considera una tasca molt complicada. Diu que la plaça de l’Ajuntament és la plaça pública, és on es planta la falla municipal, que és la de tots els valencians, i descriu l’ecosistema dels balcons que hi ha en l’entorn urbà de la plaça.

Això dels balcons no és una qüestió gens menor, perquè d’ençà de fa anys –si bé es va accentuar durant el mandat de Rita Barberà– el balcó de l’Ajuntament és el millor termòmetre polític de la ciutat. Tots els grups polítics representats en el consistori tenen la potestat de convidar-hi gent, però són els convidats del batlle o la batllessa i de la Junta Central Fallera, els qui ocupen els llocs centrals i visibles del balcó. Les absències també són notòries. L’any passat, per exemple, l’ex-president de la Generalitat, Carlos Mazón, no va anar a cap de les mascletades programades perquè evitava de totes totes el contacte amb els ciutadans després de la gestió de la gota freda uns mesos abans. Únicament se’l va veure, tard i amagat, en el sopar de la nit de la cremada i en un racó fosc del balcó. Enguany, el grup socialista ha convidat els responsables de les tres associacions majoritàries de víctimes. Va ser dimarts, el mateix dia que el president Pérez Llorca també hi va anar. No van coincidir en cap moment, i amb prou feines es van enviar una salutació llunyana.

A parer d’Hernández i Martí, la mascletada s’ha de continuar disparant en la plaça, però aporta una alternativa: “S’han de fer disparades a la plaça de l’Ajuntament per tot el que representa l’espai públic, però potser es podria reduir el nombre de dies, i fer mascletades en diversos barris de València.”

Això es va fer durant el mandat de Joan Ribó, com s’ha encarregat de recordar a VilaWeb Pere Fuset, que va ser regidor de Cultura Festiva i, per tant, responsable de les Falles. “PP i Vox han suprimit els actes pirotècnics que s’havien programat als barris arran de la pandèmia. Descongestionava la plaça i era un missatge als barris perifèrics que els deia que eren tan importants com els del centre de la ciutat”, diu.

Per a Fuset és molt important defensar la plaça de l’Ajuntament com la catedral de la pólvora, considera que encara hi ha marge per a reduir la cabuda de la plaça i que es poden prendre mesures perquè no col·lapsen els carrers dels costats. “L’única cosa que no es pot legitimar és la inacció actual”, diu, en relació amb les polítiques fetes per la batllessa María José Català. I sentencia: “La retirada de la mascletà seria una derrota. La turistificació de les Falles hauria guanyat la partida i es desvirtuaria un acte quasi ritual.”

A tots els partits polítics hi ha la creença que aquesta qüestió és intocable i implantejable ara per ara. A València hi ha censats més de 100.000 fallers, i això són molts vots. Hernández i Martí parlava del poder profund que governa la festa. Un poder que pot posar regidors i llevar-ne. Ho va viure Pere Fuset mateix, que va arribar a la regidoria amb un projecte transformador i modernitzador que va ser rebutjat de pla per la gent a qui ell anomenava “factòtums de la festa”.

El pirotècnic de fama internacional Ricardo Caballer fa anys que no dispara a la plaça argüint motius administratius. En una entrevista a la SER, deia dimarts que la mascletada no es podia traure de la plaça. “Es pot retocar tècnicament, es poden acotar els quilos de pólvora, però no traure-la”, deia, i encara afegia més llenya al debat i comparava la disparada amb un encierro de Pamplona. El seu raonament és que, si algú corre davant el bou i el bou l’enganxa, no culparà el ramader. Per tant, diu Caballer que ell és partidari d’obrir les tanques de la mascletada perquè la gent s’acoste més a la zona de focs sota la seua responsabilitat. I tanca el debat de manera molt taxativa: “La mascletada s’ha de fer a la plaça de l’Ajuntament, qui ho pose en qüestió és que no té ni idea de què parla.”

De moment, avui, dia de Sant Josep, és el dia gran de la festa. Els trens de Rodalia continuaran sense arribar a l’estació del Nord, les estacions del metro de Xàtiva i Colom romandran tancades per evitar aglomeracions que poden ser molt perilloses en les andanes, i el balcó de l’ajuntament serà ple de convidats d’honor que podran gaudir, en primera fila, de la disparada de la pirotècnia dels germans Caballer, d’Almenara. Un clàssic.

L’obra, que fa 23 metres d’alçària, és una reflexió sobre la pèrdua dels valors. El monument és espectacular i té un joc de volums que ha fet que la plantada fos un desafiament extraordinari.

El segon premi de la secció especial ha estat per a la falla Monestir de Poblet-Aparacicio Albinyana, coneguda també per Antiga de Campanar; i el tercer, per a Na Jordana.

La lectura dels premis s’ha fet amb un retard considerable perquè a alguns jurats els ha costat de posar-se d’acord en el veredicte.

VilaWeb vol mostrar-vos què significa i com es fa la plantada d’una d’aquestes falles. Durant dies hem seguit el procés de Na Jordana, una de les comissions històriques de la ciutat de València. És al barri del Carme, a la plaça del Portal Nou, molt a prop del riu. La primera falla la van plantar l’any 1884 i l’actual comissió data del 1950. Pertanyen a la secció especial d’ençà del 1954.

Na Jordana és molt més que una comissió fallera. És, també, una associació cultural que fa tasques de difusió de la nostra llengua, com ara una lectura pública i continuada del Tirant, que convoca desenes d’espectadors i hi participen les més diverses personalitats de la cultura, la política o la societat.

El monument d’enguany es titula Passions a la deriva, de l’artista Mario Gual, amb qui l’any passat van assolir el tercer premi i que ja ha signat per a fer el monument l’any vinent.

Aquest recorregut fotogràfic comença dilluns, dia 9, amb els ninots a terra, embolcallats amb plàstics per a protegir-los de la pluja, i s’acaba el 16 a la matinada, amb la falla plantada i la joia de la comissió.

Amb aquesta elecció es completen les dues figures –una gran i una infantil– que restaran fora del foc en la Cremà del 19 de març. La designació arriba poc abans que es conegui també la millor falla infantil de l’any, un veredicte que es farà públic en les hores vinents.

La comissió fallera ha publicat un escrit a les xarxes socials en què lamenten aquesta acció després d’un any d’esforç i dedicació per part dels membres. “Les Falles són festa, cultura i convivència, però també són respecte pel treball de tantes persones que, de manera desinteressada, dediquen hores i hores perquè el nostre barri i la nostra ciutat lluïsquen en aquestes dates tan especials”, diuen.

La comissió denuncia que “destrossar un monument faller és trencar la il·lusió d’un col·lectiu sencer i demostrar molt poc civisme” i fa una crida a la ciutadania perquè respecti la festa i la tradició. “Les Falles són de tothom i entre tothom hem de cuidar-les”, reivindiquen en el mateix escrit.

Fa molts i molts anys que el sociòleg Gil-Manuel Hernández i Martí, que va ser director del Museu Faller, estudia les falles i pregona que és possible un model menys depredador. Tot aquest coneixement l’ha reunit en un llibre que acaba de publicar i que es titula Falles sense foc. Una crítica de la domesticació festiva. És un recull d’articles, alguns molt descarnats, sobre la degradació de la festa, que sembla irreversible, i que resta camuflada sota l’esclat de coloraines, monuments gegantins, allaus de turistes i tota mena de desmesures.

En parlem en el casal de la falla Arrancapins, l’exemple viu que “són possibles unes falles diferents, però al marge”.

—Aquest llibre és una autoedició. Això és perquè cap editorial valenciana no us l’ha volgut publicar?
—En vaig sondejar un parell i no ens vam entendre. Llavors vaig decidir que l’autoeditaria. Ja tenia l’antecedent del 2011, amb Foc de falles, i va funcionar.

—El títol d’aquest, Falles sense foc, sembla una esmena a l’anterior.
—Tant en aquest d’ara com en l’anterior, intentava de copiar el model de Combustible per a falles, de Joan Fuster, que el 1967 va arreplegar diversos articles i hi va donar una certa coherència. Jo ho he volgut fer amb el meu estil, és clar. Ara tocava actualitzar el del 2011 recollint i posant al dia els articles escrits aquests darrers anys o entrevistes que m’han fet.

—En el pròleg dieu que voleu ressignificar l’esperit originari de la festa. Quin era aquest esperit?
—L’esperit carnavalesc. Les falles són una festa carnavalesca i comparteixen aquest esperit de transgressió, de subversió, d’inversió simbòlica, de crítica desimbolta, desinhibida i insolent amb el poder. Això és la base.

—Quan es va començar a perdre, tot això?
—Prompte. Perquè, a final del segle XIX, la burgesia local ja considerà que les falles eren un perill perquè qüestionaven l’ordre. La sàtira emergia de baix, dels barris obrers. Encara que es plantaven poques falles, les crítiques eren molt directes. La festa no es deixava domesticar. La burgesia emergent que ja havia pres el poder de la ciutat les va voler amansir, prohibint-les, no de manera implícita, sinó apujant-ne molt els impostos. Com que això no va funcionar, ho van fer de manera indirecta. Van introduir la falla artística perquè les falles no fossen només els cadafals satírics, sinó monuments. També van establir un sistema de premis. En l’últim terç del XIX, ja va canviar-ne l’orientació. En els anys vint del segle XX, ja hi havia una mica de promoció turística. Va aparèixer l’artista faller. I en els anys quaranta, ja es va consolidar un model de falla canònica, ortodoxa, monumental, escultòrica, espectacular, que amb el temps s’ha perfeccionat i s’ha fet més gegantí.

—Sembla un procés molt pensat i elaborat.
—És un procés molt articulat. És cert que no s’ha aconseguit mai del tot desactivar l’esperit carnavalesc. La festa sempre conserva uns rius subterranis, unes illes que resisteixen eixe procés. Pot ser un artista, una comissió de falla, alguna falla de comarques… Però l’esperit primigeni de la festa carnavalesca s’ha quedat en els marges, sotmès a un procés d’ocultació i, fins i tot, de criminalització.

—Però, així i tot, la propaganda oficial sí que parla de les falles com a elements satírics, enginyosos. L’objecte ha desaparegut, però la propaganda continua.
—Per a “vendre-les” encara s’utilitza això de la sàtira. Però, és clar, això és superficial. Quan furgues veus que, per baix, tot el sistema de jurats, de premis, i tot el que es considera falla canònica, està pensat per desactivar això. En els darrers trenta anys o quaranta, encara s’ha accentuat més. La censura s’ha substituït per autocensura, i el centre de la festa l’ha ocupat el fallermajorisme, la indumentària, la falla blanca, la falla rosa, la falla molt monumental, molt turística, molt impactant, però amb poca sàtira. El que ven és la marca “Falles”, que és molt falsa, és corfa, és superfície, i tota la molla històrica, l’han buidada de sentit.

—Llegint el llibre, fa la sensació que xafeu tota l’estona un terreny molt esvarós.
—Sí. El món faller és molt massiu. Parlem de 120.000 persones en la ciutat de València, calcula el doble per a tot el País Valencià. Unes mil comissions falleres. És la principal xarxa associativa. Les elits falleres vénen del tardofranquisme i s’adapten a la democràcia des de l’anticatalanisme, l’ultraconservadorisme, i estigmatitzant qualsevol intent de modificar les falles. La crítica l’associen a l’esquerra, al nacionalisme. Hi ha un intent de l’esquerra de resistir i de conquerir determinats espais. Ho va fer el Partit Comunista, però li va passar per damunt l’aplanadora del blaverisme. Aquest nucli dur que controla la festa es converteix en un poder de facto de l’estructura fallera. Hi ha uns intents d’obertura, amb el primer govern socialista, amb el Partit Comunista, l’any 1979, a València, però no va poder ser. En el govern del 2015, també es va intentar…

—En parleu prou, d’aquest tema, del poder que va més enllà del poder polític i que se’l menja. Parleu de comportaments mafiosos, de famílies, d’omertà… Qui són aquesta gent?
—Crec que no passen de cent persones. Potser són menys. Controlen la Junta Central Fallera, però, sobretot, controlen l’assemblea de presidents, les agrupacions falleres, les principals federacions. La interagrupació, que és l’agrupació d’agrupacions… També estan en les cúpules dels jurats i en la tria de la fallera major. Tenen una xarxa de mitjans de comunicació específicament fallers. Practiquen l’omertà i el suport mutu, i estigmatitzen aquells que els qüestionen. Això és el poder de facto. Quan va arribar Compromís a Cultura Festiva, va arribar al govern, però no va arribar al poder.

—I tenen nom, aquestes persones?
—És clar, tenen noms i cognoms.

—I els podem dir?
—Són públics. Molts estaven en el Partit Popular. Alguns venien d’Unió Valenciana. González Lizondo, fundador d’Unió Valenciana, provenia del món faller. Gent que ha estat en Ciutadans. Hi ha vasos comunicants amb partits polítics. I on se solidifica, això? No només en el control permanent, sinó quan es fan congressos fallers, també els controlen per evitar de perdre aquest poder. Ara som en un congrés faller. Feia vint anys que no es convocava. El congrés faller és un invent del franquisme per a controlar la festa. Ara estan controlats per aquesta cúpula. És una dinàmica, més enllà dels noms i cognoms, és més interessant l’estructura arrelada en la subjectivitat i en les comissions falleres.

—Junta Central Fallera, agrupació, interagrupació, comissió… Tots aquests estaments de la festa, aquesta estructura tan fèrria, encara serveixen més per a controlar la festa. No caldria una organització més suau perquè tot fluís?
—A València hi ha 350 comissions falleres. I potser en altres pobles és més horitzontal, però ací hi ha tota una tradició de verticalitat i de centralització per mitjà de la Junta Central Fallera, que s’ha replicat als barris amb les agrupacions i les federacions… A més, estan molt masculinitzades. És una cosmovisió heteropatriarcal al voltant de la fallera major. Hi ha una trama de relacions de poder, de relacions personals, és el que jo anomene el franquisme psíquic. Això fa que la política siga sospitosa. Les falles són apolítiques, les estructures, també. Eixa política de la despolitització, o eixa despolitització de la política, és una idea profundament franquista.

—És apolítica a l’hora de criticar la dreta, però a l’hora de criticar l’esquerra ho tenen ben clar.
—Però, des d’eixa concepció, no és política, és defensa de la valencianitat.

—Ho heu apuntat adés. Històricament, hi havia el tòpic que l’esquerra havia abandonat les falles i havia deixat tot aquest espai a la dreta. En el llibre parleu de l’esquerra tancada en l’armari, però, pel que dieu, no ha estat ben bé així.
—En el llibre del 2011, i en alguns articles posteriors, jo vaig caure en eixe tòpic. Ho vaig defensar, i hi havia elements que eren certs. Hi havia publicacions que obviaven les falles. Sense matisos. Això passava amb la Cartelera Turia, per exemple. Però en documents de final dels anys seixanta i principis dels setanta, abans de la mort de Franco, hem trobat intents nascuts de comissions falleres per a qüestionar eixe mal dominant, i intentar canvis. I no em referesc només als asos coneguts de la falla King Kong, o Corretgeria, sinó a coses més modestes que havien passat desapercebudes. Això ens va fer reflexionar. Potser no tota l’esquerra, però sí que una part de l’esquerra ho ha intentat, i van ser laminats per l’atracció que es va generar en contra. I això va fer que molts fallers i falleres, de posicions progressistes, es clavaren en l’armari. No fem massa soroll, perquè si faig soroll, potser la meua filla no podrà ser fallera major… O potser ens fan el buit, o tenim problemes familiars… Això va fer que molta gent es resguardara.

—Vàreu treballar perquè les falles fossen Patrimoni Immaterial de la UNESCO, l’any 2016. Això, en el fons, les ha beneficiades o les ha perjudicades?
—Jo vaig estar en la comissió de redacció de la candidatura. Quan s’aprovà, ens va fer molta il·lusió, i a la Regidoria de Cultura Festiva vam posar en marxa això que la UNESCO anomena bones pràctiques de gestió i de conservació del patrimoni immaterial. Vam posar en marxa la Cavalcada del Patrimoni, i moltes més coses, però la pandèmia va ser un fre, i després no s’acabà mai de recuperar l’empenta dels primers cinc anys. Quan va entrar el govern de PP i Vox, van desmantellar tot el que havíem fet. Quant a l’etiqueta, és cert que pot haver influït negativament, per la massificació i la turistificació de les falles. Això és un fenomen que es repeteix en uns altres patrimonis de la humanitat. La lògica d’explotació neoliberal de les ciutats, que jo anomene fracking cultural, és a dir, esprémer la cultura per traure’n benefici només per a unes empreses com ara les immobiliàries, és perjudicial.

—Es pot ser faller sense pertànyer a una comissió fallera?
—Sí. De fet, jo sostinc que hi ha una massa enorme de fallers, d’afecte, de sentiment, d’emoció, d’afiliació afectiva, són els que jo anomene “fallants”. Els “fallants” són amants de les falles, però que no els atrau pertànyer a una comissió perquè pensen que no s’adiu gaire amb els seus valors.

—Les falles podrien existir sense tanta ocupació de l’espai públic?
—Han existit fins que això va començar a desbordar-se. Primer, de manera limitada, a partir dels anys setanta o vuitanta del segle passat. I d’una manera exagerada en els darrers deu anys. S’acaba generant una triple col·lisió entre el col·lectiu faller, els veïns i els turistes. Gestionar-ho és complicat i caldria una voluntat política. I ara et conteste a la pregunta. Sí que poden existir les falles sense tanta ocupació, i d’això se’n diu decreixement. Aquesta paraula fa molta por als polítics, tant d’esquerra com de dreta.

—…
—Les nostres societats festives són manifestament insostenibles. Xoquen amb límits ecològics, energètics, amb els recursos…

—De decreixement, en parlàveu en una entrevista que us vam fer l’any 2021, sense falles per la pandèmia. Dèieu que havia de passar. Crec que no teniu futur com a endevinador…
—La pandèmia hauria d’haver servit per a decréixer, però no va ser així. Jo et deia que, tal com evolucionen les coses, era l’única resposta possible. Però sembla que allò que és existencialment urgent és políticament inviable. Lleva vots. La gent no ho vol perquè estem socialitzats en el consum. Tenim un problema, i en el llibre explique que es resoldrà per la via del trauma, de la crisi. Han crescut moltíssim les despeses dels artistes fallers per la guerra d’Ucraïna, i ara encara creixeran més amb la nova guerra que vivim, que tindrà moltes conseqüències. Pots no fer-ne cas, continuar com si no passara res, però el trauma et du a lloc.

—No hi ha manera d’elegir les falleres majors sense que semble un concurs de bellesa?
—Sembla que no. L’elecció de la fallera major s’ha pervertit amb el pas del temps. Era una bona idea en els anys trenta, perquè les dones eren invisibles en la festa. Això va ser una manera de visibilitzar-les. Van crear un concurs que era una barreja entre jocs florals i miss. Va permetre que moltes xiques de barri, que no tenien rellevància en la festa, es visibilitzaren. Amb el franquisme, això deixa de ser democràtic i passa a ser digital. Les filles dels principals jerarques són falleres majors de València. A partir dels anys vuitanta, s’ubica cada vegada més la seua figura en el centre. Hi ha una gran aposta mediàtica, comercial, simbòlica. En els últims vint anys, aliant-se amb l'”ofrenització”, es converteix en l’eix de la festa i tota la resta queda en la perifèria.

—Amb tota aquesta importància simbòlica, quin poder té la fallera major? Què decideix, per exemple?
—Cap. No té cap poder, no decideix res. No té cap poder executiu ni polític, però és un poder simbòlic. I aquest poder simbòlic és polític, perquè subratlla una determinada manera de ser dona en les festes. Una determinada manera de feminitat que no és innocent, que no és apolítica. Que és conservadora, patriarcal, i jo diria que heteropatriarcal, encara que això s’està intentant desafiar. Per tant, eixe model, de militància fallera, que és un model molt rosa i, entre cometes, apolític, és el model que interessa de treballar a aquells que, realment, tenen el poder en les falles. I per això no té un poder executiu, no té un poder polític real, però té un poder polític simbòlic molt important.

—Cada volta hi ha més gent que diu que la setmana de falles se’n va de València perquè se sent incòmoda. Què en penseu, d’una festa que exclou una part dels habitants de la ciutat?
—L’any 2017 vam fer, a la Regidoria de Cultura Festiva, un estudi que deia que el percentatge de població que se n’anava de València era del 7% o el 8%. Menys gent de la que pensàvem. Per tant, potser no se’n va tanta gent com la que, potser, voldria anar-se’n.

—Parlem de la llengua a les falles. Castellanització, secessionisme… el panorama és desolador.
—L’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic han tingut el seu focus principal d’activitat en el món de les falles. La societat ha canviat molt i el darrer reducte de tot això són bona part de les falles. L’ajuntament hi ha col·laborat, perquè els premis de Lo Rat Penat, tot i ser concedits per una entitat privada, es lliuren en la plaça de l’Ajuntament, sota l’autorització de l’ajuntament, que és una entitat pública, malgrat que, amb eixes normes, no haurien de ser-hi.

—En el llibre dieu que són possibles unes falles diferents, però al marge. No sé si això és una afirmació optimista o pessimista.
—És un optimisme pessimista. O és el “pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat”, que deia Antonio Gramsci. Jo et diria que les coses van tan malament i aniran tan malament que, precisament per això, s’obriran oportunitats per la via del trauma, perquè de manera modesta, a vegades, fins i tot, silenciosa, però honesta i compromesa, apareguen llumenetes, espurnes, escletxes, que prefiguren un altre model de festa fallera que, curiosament, no farà més que reprendre la tradició oblidada. Això és una cosa molt de Walter Benjamin. En el passat hi ha hagut coses bones, encara que hagen sigut esclafades, i la memòria d’eixes coses, existeix. I quan les coses vagen pitjor, estaran disponibles per a ser reactivades. Quan dic de tornar a les falles de fusta, com aquesta [un gran tanc que fan a Arrancapins], de tela i de cartró, perfectament sostenibles i ecològiques, i perfectament crítiques i satíriques i potents, no inventem res. Responem a un model que havia quedat periclitat.

—No us sentiu molt sol defensant això?
—Molt. Em veig en els marges dels marges. Fins i tot, en l’esquerra encara es creu que el món de les falleres majors és reconduïble, que la massificació, amb una taxa turística, que s’hauria d’aplicar, pot reconduir-se, que s’inventarà alguna cosa. Es creu, ingènuament, que les coses poden millorar per art de màgia. I jo em situe en un pessimisme molt realista, però és tan cruament realista que hi ha poca gent que ho reconega.

—Fem l’entrevista a la falla Arrancapins, que és un exemple de tot això que dieu. És als marges, però al mateix temps és molt popular.
—És dins els marges dels marges. És dins la Junta Central Fallera perquè té un número de cens. Es va fundar l’any 1908. Té cent divuit anys, però en els anys setanta o vuitanta va fer una reformulació interna que també intentaren unes altres falles, però en casos com la King Kong o la Jacomar es va tallar. Per un miracle de la vida, en Arrancapins, des de dins, i això és el més valuós, des de dins i des de baix, es va transformar en una falla assembleària, horitzontal, sense falleres majors d’ençà de fa trenta anys. Les falles les fa la mateixa comissió i d’ençà del 1997 no anem a l’ofrena. És una falla que ha acollit molts col·lectius, socials, polítics, sindicals, feministes, etc., perquè és una falla en xarxa. Aquest model és eixa aldea gal·la. Si hi afegeixes també les Falles Populars i Combatives, que és un altre model que ve de fora de la festa, no forma part de la junta central, però que també és molt marginal. I tot i ser marginals, participem en el congrés faller, encara que sabem que no tenim res a fer-hi.

—Penseu que aquest és el model que prevaldrà?
—Encara que siguem marginals, ve moltíssima gent a veure la falla. És eixe col·lectiu enorme de milers de persones que se senten fallers, però no volen o no poden estar en una comissió. Alguns s’han apuntat ací. D’altres han col·laborat. Tots vénen a veure la falla. Aquest model té més futur que no es pensa. Quan no hi haja tants recursos econòmics, quan la festa es veja obligada a decréixer, o a fer-se menys complexa, aquest model està disponible.

—L’ofrena de flors a la Mare de Déu és un acte que es fa en unes altres festes. A Saragossa, a Múrcia, a Alacant… Quan s’incorpora a les falles?
—És una política del règim franquista que, en els anys quaranta, decideix que cal tornar a sacralitzar la societat. I comença per les festes. Per resacralitzar les festes. Injecten contingut religiós a la festa per buidar-la de contingut, i en una festa com les falles, la prioritat era màxima. Creen l’ofrena de flors l’any 1945. Les d’Alacant i Castelló crec que també és d’eixos anys. La del Pilar és del 1952. I ho fan sistemàticament. Perquè és una manera de llevar més ferro a la sàtira. L’ofrena és una cosa molt nacionalcatòlica, que a final dels anys seixanta es converteix en una cosa més turística, més espectacular. A partir dels vuitanta i noranta, es converteix en això que jo anomene “dia de l’orgull faller”. És una manera de dir: “El col·lectiu faller som ací! Més de cent mil persones. La ciutat és nostra, la controlem.” I els mitjans de comunicació, sobretot, Canal 9 en el seu moment, À Punt després, i d’altres, també van focalitzar l’ofrena. Ara s’ha convertit en una passarel·la de models d’indumentària, en una passarel·la de VIP, en una passarel·la social. La nostra falla va ser pionera en la recuperació de la indumentària. Ens deien catalanistes, de tot… Ara proliferen els presumptes indumentaristes i tot un sector viu del món de la fallera major i de l’ofrena. La triple conjunció d’indumentarisme, ofrena i falleres majors ha creat una espècie de monstre que pense que és, juntament amb la turistificació i la gentrificació, la massificació i la mercantilització, la principal gangrena de les falles.

—I a desgrat d’això, sou faller i us encanten les falles.
—Sempre pose l’exemple del catolicisme. L’Església catòlica és molt ampla, i tens des de l’Opus fins a la teologia de l’alliberament. Els de la teologia de l’alliberament no volen deixar de ser cristians. Consideren que poden ser cristians d’una altra manera. I diuen penjaments de l’Opus i dels conservadors, però no volen renunciar a ser cristians i no volen que ningú els expulse. Doncs, la gent que estem en aquesta situació en el món faller som fallers i no estem disposats que ens diguen que no podem ser-ho. Sabem que això ens condemna a la marginalitat. Però no passa res. S’accepta i ja està.

El que anys enrere era una festa de música i comparses per als membres de les falles, enguany s’ha convertit en un petit malson per als xiquets i els adults que s’han trobat atrapats entre l’aglomeració que s’ha aplegat a l’exposició per no perdre’n detall.

Algunes de les persones que hi eren n’han deixat constància a les xarxes socials, en què han compartit imatges i enregistraments de la indignació que ha causat la gentada que s’hi ha concentrat. Un és Pere Fuset, ex-president de la Junta Central Fallera durant el govern municipal de Compromís, que ha dit que algunes comissions han passat vora quaranta-cinc minuts sense poder ni avançar ni retrocedir.

Fins i tot la recollida del Ninot enguany està col·lapsada. Algunes comissions conten que porten 45 minuts encaixonats sense poder avançar ni retrocedir. #Falles26 pic.twitter.com/wmYOofkKSx

— Pere Fuset (@perefuset) March 14, 2026

Recollida del ninot indultat, una altra marabunta. Quina manera de patir; xe, vingueu al pobles que hi ha espai. pic.twitter.com/kEoqL3N9kC

— Sales de Valldaura (@ValldauraD99112) March 14, 2026

@JCF_Valencia @mjosecatala La recogida del ninot infantil ha sido un absoluto kaos. Niños llorando, falleras con ansiedad.
El inútil que haya diseñado este acto debe ser cesado automáticamente pic.twitter.com/jrYhhiYzzx

— Seitancito. (@seitancito) March 14, 2026

Després de l’espera, els fallers han tornat a la seva falla amb el ninot infantil per la plantada d’aquesta nit. Enguany se n’ha salvat el de la falla d’Espartero-Gran Via Ramón y Cajal, que ha estat indultat. És obra de l’artista faller Zvonimir Ostoic, conegut per Zeta, i ha comptat amb el disseny de Ramón Pla.

El ninot mostra dues escenes. A una banda, representa l’alegria d’una família que celebra que la xiqueta de la casa ha estat designada fallera major infantil. I a una altra, es veu un vell ceramista que elabora un alfabeguer, una peça tradicional de ceràmica.

L’oratge amenaçava d’esguerrar l’arrencada amb un ruixat, però abans de la mascletada s’han obert clarianes que han deixat passar el sol. Això ha animat encara més el públic, molt disposat a gaudir d’una festa esperada.

“La bellesa del so”, dissenyat per Juan Bautista Mollà i Isabel Benavent, propietaris de la pirotècnia, ha escampat 274 quilos de pólvora en sis minuts d’intensa pirotècnia. Una traca valenciana ha encetat la mascletada, seguida de tres conjunts aeroterrestres amb moviments d’acceleració i desacceleració i efectes de so. Tot seguit, el cor de la mascletada ha ofert cinc retencions amb acompanyament aeri fins a arribar al terratrèmol final i el colp sec de tancament.

Comiat d’un pirotècnic il·lustre

Aquesta ha estat la darrera mascletada de Juan Bautista Mollà, que s’ha jubilat enguany després de quaranta-sis anys dedicats a l’ofici. Mollà s’ha mostrat molt satisfet d’aquest comiat, que ha qualificat de “molt especial” i l’ha definit com “el millor” llançament que ha fet mai, segons que ha explicat als periodistes.

Entre les autoritats que han presenciat el castell des del balcó de l’Ajuntament hi havia el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca; la secretària general del PSPV-PSOE, la ministra espanyola Diana Morant; la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé; i el batlle d’Alacant, Luis Barcala, a més d’altres representants polítics.

També han assistit el fiscal superior del País Valencià, José Francisco Ortiz; la vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol Esther Rojo; l’actor Quique Arce; la cantant Júlia Sapiña; la dissenyadora Isabel Sanchis i el músic Pacho Flores.

El president Pérez Llorca ha manifestat que volia dedicar la jornada a qüestions personals: primer a la mascletada amb les autoritats i tot seguit “amb els amics a fer una cervesa” i a veure els bous. “Seré un valencià més gaudint d’una festa magnífica”, ha dit.

L’escena ha estat creada per l’artista faller Zvonimir Ostoic, conegut com a Zeta, i ha comptat amb el disseny de Ramón Pla. Forma part de la falla infantil “Arca. El viatge de Pepet”, el monument que la comissió del sector La Roqueta–Arrancapins plantarà enguany adreçat al públic infantil. És el setè any que la comissió aconsegueix el ninot indultat infantil: l’any 1969 ho va aconseguir amb Ramón Sanchis Carrión; i el 1980, 1981,1983, 1985 i 1986 amb Juan Canet Bonora.

El ninot mostra dues escenes. A una banda, representa l’alegria d’una família que celebra que la xiqueta de la casa ha estat designada fallera major infantil. I a l’altra,  es veu un vell ceramista que elabora un alfabeguer, una peça tradicional de ceràmica.

Finalment, la proclamació del ninot indultat arriba just el cap de setmana gran de les Falles de Sant Josep. Aquesta mateixa nit es farà la tradicional plantada de les falles infantils, que hauran d’estar completament enllestides demà al matí. Aleshores, el jurat recorrerà els carrers per valorar els monuments i decidir els premis d’enguany.

Està inspirat en el personatge de Chaplin en un film rodat durant la Primera Guerra Mundial. Fa de soldat que no té gens de ganes de combatre perquè té por. Chaplin també va llançar un missatge obertament pacifista en El gran dictador, del 1940, on desafiava frontalment el nazisme.

Ara, José Santaeulàlia explica que quan la va idear volia llançar un missatge d’esperança, per això li va posar, com a lema hope, i que mai es va pensar que el muntatge del monument es faria enmig d’un conflicte bèl·lic d’abast pràcticament mundial, amb unes conseqüències imprevisibles. “Ha estat una trista coincidència”, va dir.

Aquest missatge pacifista contrasta durament amb la posició que el PP i Vox han mantingut quant als atacs dels EUA i Israel contra l’Iran, que no han condemnat. I, encara més, contra el missatge del ‘No a la guerra’ que ha reviscolat arran de l’escalada bèl·lica. Ara, la imatge icònica que València llançarà als quatre vents durant la setmana fallera, serà aquest del pacifisme.

Segons la tradició, el tercer cap de setmana de Quaresma de 1252, quan el rei Jaume I ja havia signat el privilegi de trasllat, els habitants, que abans residien en un turó, varen descendir a la plana en cerca d’una terra més fèrtil. Si bé històricament l’origen de les festes se situa l’any 1375, en el curs dels segles ha tingut interrupcions, i tampoc no s’ha mantingut inalterable quant al format, que ha anat evolucionant. D’ençà del 1945, la festa dura nou dies. Com que han de començar el tercer cap de setmana de Quaresma, les dates varien.

Siga quan siga que comencen, Castelló de la Plana se submergeix així en un novenari de gaudi ininterromput, amb una gran quantitat d’actes per a tothom:  mascletades, castells de focs, teatre, desfilades, danses, romeries, concerts… Aquesta varietat les converteix en unes festes molt concorregudes i amb molta participació. Hom pot pertànyer a una de les comissions de gaiates, o fer part d’una de les més de dues-centes colles que hi ha a la ciutat.

La celebració del pregó el primer dissabte, una desfilada en què participen danses vingudes de tot de pobles de l’entorn, és el punt de partida de la Magdalena, amb el pregoner cridant a cor què vols pels carrers de la ciutat que “El dia ja és arribat”. Tanmateix, enguany la pluja va obligar la junta de festes a fer-ne una versió adaptada a la situació meteorològica. Amb tot, el pregoner va poder recitar els versos de Bernat Artola que anuncien així el començament de les festes:

“L’alcaldessa de la ciutat
i terme de Castelló
té hui la satisfacció
de fer saber al veïnat:
Que ja el dia és arribat
de la nostra ‘Madalena’.
I desitjant siga plena
de goig pur i verdader,
convoca el poble sencer
a traure l’amor de pena”

La romeria de les Canyes

El diumenge 8 de març a les set del matí, les campanes del Fadrí, a la plaça Major, comencen a sonar anunciant que milers de castellonencs són cridats a recordar els seus orígens tot pujant fins a l’ermita de la Magdalena, lloc on es trobava originalment la ciutat de Castelló.

A les portes del Mercat Central, actualment en obres, hi ha cua per a obtenir una canya, l’objecte simbòlic que dóna nom a la romeria i que serveix de suport per a recórrer els vuit quilòmetres que separen la ciutat de l’ermita. Se’n reparteixen unes 25.000 cada any, totes amb la cinta verda nugada a la part superior. Això fa que el verd, el color característic de Castelló, tinte la plaça Major. La reina major i la infantil de les festes són les principals protagonistes en qualsevol dels actes. Quan arriben a la casa de la ciutat són rebudes per les autoritats, i d’allà estant comencen la marxa cap a l’ermita. Davant de tot, els dolçainers i els tabalers desperten la ciutat.

Els carrers són plens i el ressò de les canyes en tocar l’asfalt combina amb els crits de “guapa!” a les reines i dames de la ciutat. Al carrer Major, se succeeixen els aplaudiments a la comitiva i, uns quants metres més enllà, comencen també el seu camí cap a la Magdalena els carros engalanats. Arran de la tradició agrícola, els carros amb tracció animal eren el principal mitjà de transport, tant per a persones com per a mercaderies. Amb el pas dels temps, aquests vehicles s’han adaptat als avenços tecnològics. Ara són vertaderes cases sobre rodes que imiten trets característics de la ciutat, com ara les antigues alqueries, l’ermita de la Magdalena o la Panderola, un tren de vapor que connectava algunes ciutats de la zona entre el 1888 i el 1963.

Amb l’arribada a la plaça del Primer Molí, lloc que antigament marcava el final de la ciutat, es posa fi a la processó i arranca la part de la romeria que discorre entre els camps de tarongers i séquies que envolten la ciutat de Castelló de la Plana. El camí és pla pràcticament en tot el recorregut, llevat d’alguns ponts necessaris per passar per sobre de les carreteres. L’ermita de Sant Roc és l’escenari on la major part dels romers fan la parada per a esmorzar i agafar forces a mig camí. Allí, observant el pas per sobre de la CV-149 i les vies del tren, es crea una de les imatges més icòniques del dia, la del pont abarrotat de romers equipats amb canyes. Mentre arriba la multitud, els primers romers fan sonar la campana de l’ermita i els caminants veuen cada volta més a prop l’ermita de la Magdalena.

El flux de gent en direcció a l’ermita és incessant, tot el matí. Per una costa serpentejant, hi arriben unes cinc hores després de l’eixida. Allà dalt, l’ambient que es respira és de festa i germanor. Els centenars de carros que abans circulaven pel centre de Castelló, ara es troben aparcats, amb les colles preparant-se per menjar paella o ballant al ritme de la dolçaina i el tabal.

L’ermita de la Magdalena és un edifici construït el 1451, pintat d’un blanc pur que es destaca per sobre del verd del turó sobre el qual se situa. D’allà estant, es permet de veure Benicàssim, a l’esquerra, i Castelló de la Plana, a la dreta. Milers de persones han complert així una tradició que ha anat passant de generació en generació per recordar els orígens de tots els castellonencs i demostrar, com bé es diu en el pregó que: 

“Anar a la romeria
no és, tan sols, anar de festa,
és deure que manifesta,
orgull de genealogia”.

Les gaiates, un esclat de llum sense foc ni fum

En tornant a la ciutat, és el moment de la desfilada de les gaiates, un dels elements més característics de les festes de la Magdalena. Les gaiates són monuments que tenen l’origen al segle XVII, i que recorden els gaiatos il·luminats que, segons conta la tradició, els primers habitants de Castelló de la Plana utilitzaren en el descens del turó de l’ermita fins a l’emplaçament actual de la ciutat. Les gaiates grans fan entre cinc i sis metres d’altura, i les infantils, uns tres metres. L’expressió més popular i que aplega l’essència d’aquestes construccions és “un esclat de llum, sense foc ni fum”. Hi trobem tres elements indispensables: el gaiato, la llum i l’escut de la ciutat. A més, han de ser monuments mòbils que desfilen pels carrers de Castelló. A partir d’ací, cadascuna té un disseny diferent, amb més o menys detalls, colors, estils d’il·luminació o pintures sobre els vidres que mostren elements característics de les festes o monuments de la ciutat.

Les dinou comissions de gaiates, que representen dinou districtes de la ciutat, desfilen pels carrers del centre acompanyades per les padrines i membres de cada gaiata. El públic comença a cridar “La volteta! La volteta!” a les dames i padrines perquè giren sobre la canya i mostren així el seu vestit de castellonera. Aquest és el primer moment en què els ciutadans tenen l’oportunitat de presenciar aquests monuments, però no és fins l’endemà, amb l’encesa, quan es podran veure totes juntes.

Brancal de la Ciutat, Fadrell, Porta del Sol, l’Armelar, Hort dels Corders, Farola-Ravalet, Cor de la Ciutat, Portal de l’Om, l’Espartera, el Toll, Forn del Pla, el Grau, Censal, Castàlia, Sequiol, Rafalafena, Tir de Colom, Crèmor, la Cultural. Són els noms de les dinou gaiates que el dia abans desfilaven pels carrers de Castelló i ara reposen, a les fosques, a l’avinguda del Rei En Jaume. Milers de persones s’apleguen als voltants per presenciar l’encesa, el moment en què totes les gaiates ompliran de llum la ciutat i permetran als ciutadans de veure-les en conjunt abans de situar-se cada una al seu districte. La reina de les festes visita, juntament amb les autoritats, cadascun dels monuments abans de donar pas a un espectacle pirotècnic que il·lumina de roig els edificis del centre de Castelló. És un moment especialment important per als membres de cada gaiata, que veuen en aquest moment com la faena de quasi un any dóna fruits, en forma d’aquest esclat de llum que enlluerna Castelló. És el moment en què el jurat ha de decidir quines s’enduran els premis a millor gaiata major i infantil.

Les festes de la Magdalena són ara l’equador, encara amb quatre dies més al davant, amb una agenda plena d’activitats per a tots els públics. Hi ha moments cabdals, com l’ofrena de dissabte a la Mare de Déu del Lledó i l’acte final, diumenge, amb el “Magdalena Vítol”. Tothom espera ja les de l’any vinent que, segons el calendari quaresmal, seran del 27 de febrer al 7 de març.

El consistori ha convidat les entitats festives del municipi a concentrar-se a les 19.00 al punt de sortida de la cavalcada del Pregó, al Forn del Pla. Si l’oratge ho permet, es farà la desfilada en què el pregoner podrà interpretar el pregó.

Els autors de l’estudi han arribat a aquestes conclusions després de sotmetre els busts a proves de raigs X i de fer una recerca documental durant dos anys. Diu el consistori que aquest descobriment situa l’Arboç al mapa europeu de la cultura popular. Joan Sans, batlle de l’Arboç, ha subratllat que “és un gran orgull i una gran satisfacció”.

Comprovacions tècniques i documentals

La investigació va començar a mitjan 2024, quan totes dues peces es van portar al Centre Mèdic Quirúrgic de Reus per fer-hi proves de raigs X, a més d’un procés de restauració per mirar de recuperar-ne l’aparença original. S’hi ha afegit una recerca d’arxiu de dos anys que ha permès de concloure que els busts dels gegants vells eren dues de les quatre figures dels copatrons del municipi, antigament situades al retaule de l’església. La recerca apunta que el bust de Chabrán representava sant Justí, i el de Llúcia, santa Victòria. Aquesta hipòtesi s’ha confirmat en comprovar que la fusta, la morfologia i l’estil dels busts no coincideixen amb els trets que els situaven el 1827, quan apareixen documentats per primera vegada com a gegants.

L’estudi concreta que les peces daten entre el 1650 i el 1670. Van ser creades a final del segle XVII i després es van desmuntar del retaule per ser col·locades damunt de cossos de gegants, cosa que fa que tinguin vora 400 anys. “Estaríem davant de figures religioses reutilitzades per a ser gegants, els més antics que es conserven a Europa”, ha indicat Aleix Álvarez Vall, gerent del Taller Avall.

Encara hi ha interrogants per a resoldre

Tot i la troballa, resta pendent d’esclarir qui va treure les figures de copatrons del retaule i per quin motiu. Tampoc no s’ha pogut establir què va passar amb les altres dues figures dels copatrons. L’ajuntament i la colla gegantera han celebrat la descoberta: “Per a nosaltres és un orgull. Pensem que això donarà impuls a la cultura local i estem molt satisfets dels resultats”, ha dit Roger Bartolín, de la junta de la colla gegantera.

L’església del municipi va acollir la presentació pública de l’estudi. Els gegants vells de l’Arboç s’exposaran a partir d’ara a la Casa de la Cultura, on se n’explicarà el valor patrimonial, històric i cultural no tan sols a escala local sinó també europea. Aquesta ha estat la darrera vegada que s’han mostrat fora de les vitrines.

Divendres 23 de gener organitzam un glosat a Can Saura. Museu de Ciutadella, per commemorar la Diada del Poble de Menorca

Així mateix, per la Diada (17 de gener), posarem una taula informativa al carrer Nou de Maó de 10 a 14 h.

Més informació: https://t.co/nz76uNSnH8 pic.twitter.com/YtbR2OyXNV

— Plataforma per la Llengua – Illes Balears (@PLlenguaIlles) January 15, 2026

Hi participaran els glosadors Moisès Coll, Sergio Vinent i Maria Marquès, i el sonador Josep Huguet. Tots quatre formen part de l’associació Soca de Mots.

Amb aquesta activitat, la Plataforma per la Llengua commemora els 739 anys d’ençà que Menorca forma part del domini lingüístic català.

Les primeres soques van entrar a la plaça Major el dia de la Puríssima. D’ençà del primer de gener, la feina ha estat intensa. Ara els muntadors han de posar tan sols les darreres branques per assolir la perfecció cònica del monument. Mentre fan la seua tasca, un estol d’ocells la sobrevolen i s’abrigallen entre la pinassa. El mestre l’amida i l’explora del dret i del revés. Té tan sols la mirada i el joc de perspectives per a afirmar que l’han pujada recta. Dóna les darreres instruccions perquè res no en trenque l’harmonia geomètrica. És un exercici habitual per als alumnes de matemàtiques de l’institut, aplicar les nocions de trigonometria per a calcular l’alçària exacta.

A la façana de l’església, un sant Antoni de pedra observa els treballs que es fan amb molta professionalitat. Li posaran una mena de garlanda feta de taronges, que diuen que era la base de la seua alimentació al desert. Han quedat enrere els anys en què la foguera la muntaven els joves del poble que, amb escales, anaven folrant la remulla, és a dir, la part interna de la foguera. Ara ho fa una empresa local, especialitzada en treballs de poda i amb la capacitat d’actuar en alçada. Són nou operaris, amb totes les mesures de seguretat, i dues grues amb cistella que faciliten la tasca.

Grues i cascs, per seguretat

“No és igual”, diuen alguns. “La tradició continua, però els mètodes d’elaboració de la foguera canvien per qüestions de seguretat”, diu Nacho Mira, el batlle de Canals, que ha anat a veure com evoluciona la construcció. “Quina cosa més bonica”, diu una veïna que observa el monument verd fora de la tanca estant. Uns quants metres més enllà, les alumnes de batxillerat artístic de l’institut fan un exercici que consisteix a pintar del natural la foguera i tot l’entorn. La foguera i tot allò que dibuixen és de color gris. Només utilitzen el grafit. La professora les supervisa i aconsella. En arribar al centre acabaran el projecte, diu, posant en pràctica tot d’altres tècniques que aprenen.

Els xiquets més menuts també volen veure la foguera. La visiten, de manera organitzada, per torns. Saben l’himne de Sant Antoni i el canten al costat del monument “…eres foc de foguera adorada, eres cant ensenyat per la mare i eres vítol i vítol molt fort…” I, efectivament, aquest vítol el criden a cor què vols, acompanyats de gests amb les mans.

El miracle del sant barbut

La foguera d’enguany fa setze metres, lluny d’aquells vint-i-cinc amb què es van inscriure al llibre dels rècords. Ací també mana la seguretat. “S’ha de limitar, pels veïns, per les cases del voltant… Si deixàrem llibertat, hi hauria qui voldria fer-la de quaranta metres i llavors ja no cabria en la plaça”, diu el batlle, que defensa que tota la resta de la festa es manté intacta. Tres dies consecutius, entre el 16 i el 18 de gener. Diu que la devoció al sant anacoreta és la mateixa. No debades, Nacho Mira recorda la protecció de sant Antoni durant el terratrémol del 1748. “Va caure el castell de Montesa, a Ontinyent van tenir problemes, i a tota la contornada, també. A Canals, no. En honor al sant fem aquesta foguera.”

En realitat, l’església, que es va salvar de la solsida, no era dedicada a sant Antoni. Conten que van ser els veïns de Canals que van decidir que aquell miracle havia estat tan gran que sols podia ser obra d’un sant dels més coneguts i amb prestigi. Com que no podien saber quin era, van fer un sorteig entre els que tenien més anomenada, i els va eixir sant Antoni Abat, el sant egipci, representat amb una barba abundosa, el signe de la tau i un porquet als peus.

D’aquesta manera, l’Església Catòlica entronca amb la tradició més pagana i mediterrània d’encendre els caramulls de branques i de més material procedent de la poda, i el canvi de cicle agrícola, quan la primavera no arriba, però sembla que és a tocar perquè els dies ja s’allarguen.

Tot esperant la primavera, un any més, Canals encendrà demà, dia 16, a les nou del vespre, la foguera més gran del món, com els agrada de dir. La que il·lumina una de les nits més fredes de l’any i connecta tot el país amb foc, processons i tota mena d’homenatges en aquesta festa de l’hivern encès.

És una festa transgressora, que gira entorn de la sàtira política i religiosa i que es caracteritza per les desfilades de comparses i les rues plenes de gent disfressada. És un moment de disbauxa i revolta que té la funció social de trencar la monotonia de la vida quotidiana, i en què és permès d’incórrer en uns quants excessos abans de l’arribada del recolliment i els dejunis de la Quaresma, el període de quaranta dies abans de la Pasqua que es caracteritza per l’abstinència i l’austeritat.

El mot “carnaval” és una evolució de l’expressió llatina carnem levare, que vol dir no menjar carn. I “carnestoltes” prové de l’establiment de la Quaresma pel papa Gregori el Gran. Carnes tollendas ‎ (literalment, carns llevades) és un escurçament de la frase domenica ante carnes tollendas‎ (el diumenge abans de llevar la carn), celebració abans de Quaresma, quan comença l’abstinència de carn. Per això, prèviament a l’abstinència de carn, el Dijous Gras s’aprofitava per menjar porc, ous i botifarra. Després vindrà el Dimecres de Cendra amb l’enterrament de la sardina.

Per què cada any canvia la data de carnaval?

Les dates de carnaval varien cada any, com passa amb Setmana Santa, perquè depenen del calendari lunar. Sempre se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern.

Cal tenir en compte que aquesta festivitat s’inclou dins el cicle que precedeix la Quaresma. Per tant, per a saber quan serà carnestoltes cal fixar-se en la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera: el diumenge anterior se celebra Diumenge de Rams. A partir d’ací, cal comptar quaranta dies enrere i ens situarem al primer dia de la Quaresma, que és l’últim de carnaval. Així doncs, Dijous Gras sempre serà entre el 29 de gener i el 4 de març.

Els llocs més importants per a celebrar carnaval

• Barcelona: del 12 al 18 de febrer. S’hi destaquen actes com ara “L’arribo” del Rei Carnestoltes el Dijous Gras, les rues pels barris –el dissabte 14 de febrer a la tarda– i l’enterrament de la sardina el Dimecres de Cendra.
• Godall (Montsià): del 13 al 17 de febrer.
• Pego (Marina Alta): del 14 al 21 de febrer.
• Sitges (Garraf): del 7 al 18 de febrer.
• Roses (Alt Empordà): del 12 al 16 de febrer.
• Solsona: del 12 al 18 de febrer.
• Vilanova i la Geltrú (Garraf): del 12 al 18 de febrer. El plat fort és el diumenge 15, amb la festa de les comparses.

La cercavila inaugural ha tingut la participació de les batucades Nam Sobrat i Saravà, de l’Escola Municipal de Música de Palma, i de gegants, capgrossos i dimonis. També hi han pres part els xeremiers de l’Escola de Música i Danses de Mallorca i l’Estol de Gegants, Sonadors i Balladors, que han omplert els carrers de música i ambient festiu.

Un dels moments destacats de l’acte ha estat la lectura del pregonet, que enguany ha anat a càrrec dels alumnes de sisè de primària de l’escola Pius XII, per donar protagonisme als infants en l’obertura de les festes.

L’acte ha comptat amb la presència del batlle de la capital mallorquina, Jaume Martínez, i de la segona tinenta de batllia i regidora de Participació Ciutadana, Lourdes Roca.

Cristina Escrivà, una de les principals impulsores de la iniciativa i Maga en l’última cavalcada, ha fet un balanç dels deu anys de la festa i ha explicat que la decisió actual no era desitjada, sinó conseqüència directa “d’un context institucional hostil que ja ha comportat censura i obstacles reiterats anteriorment”. A més, ha expressat que les Magues no eren alienes al dolor dels infants de Gaza: “L’amor a l’infant és la raó que ens ha mogut sempre.”

Beatriu Cardona, també Maga alguna volta, ha remarcat el caràcter col·lectiu i comunitari de la cavalcada i ha expressat que avui no era un dia feliç: “Les Magues tornaran a omplir els carrers perquè la ciutadania ens dóna suport i, sobretot, perquè les xiquetes i els xiquets mereixen una festa com la nostra, que celebra la llibertat, la igualtat i la fraternitat i sororitat. Açò no és un adéu, sinó una xicoteta pausa per a cuidar-nos i cuidar el projecte perquè torne a ocupar els carrers quan siga més propici.”

Així, ha afegit que no volien emblanquir cap govern que treballe en contra dels valors de les Magues: “Hi hem estat abans, hi hem estat durant aquesta etapa més fosca de l’Ajuntament de València, i que ningú tinga cap dubte que també hi serem després. Les Magues no s’han acabat, tornarem amb molta més força.” També ha recordat que la cavalcada de les Magues de Gener no ha rebut mai subvencions institucionals, sinó que les despeses tant de la desfilada com dels tallers eren sufragades per les entitats participants. “El suport institucional era en forma d’autoritzacions i ara hem tingut boicot.”

En la mateixa línia, Eva Salvador, portaveu de la cavalcada del 2025, que es va fer a Catarroja (Horta Sud) en suport dels infants damnificats per la gota freda, ha recordat que la iniciativa forma part d’un projecte més ampli: “La Festa de la Infantesa és una proposta educativa, laica, feminista i inclusiva que defensa valors democràtics i de pau. Renunciar-hi enguany és dolorós, però també coherent amb aquests valors.” Segons Salvador, “després d’haver sigut declarada festa tradicional pel mateix consistori, la cavalcada ha patit una censura i una manca de suport injustificables”.

També han assistit a la conferència de premsa algunes Magues de cavalcades anteriors, que han volgut expressar el suport a l’organització. “Les Magues hi serem i les Magues tornarem. Farem tot allò que puguem perquè açò continue i no acabe en una simple disputa política, perquè açò és més que política, açò és història”, ha dit una d’elles.

La conferència s’ha acabat amb una actuació del Cor Dona Veu que, juntament amb la cantant Salma Alhakim, ha interpretat dues cançons populars palestines dedicades a les víctimes infantils del genocidi a Gaza. Les peces han expressat l’amor a la terra, l’enyorança i l’anhel de llibertat, en coherència amb el fil conductor que havia de tindre l’edició d’enguany de la festa: el suport al poble palestí i la defensa de la pau internacional.

Malgrat que Oliva hagi anul·lat la cavalcada, manté l’arribada dels Reis i els patges al Club Nàutic i un acte de benvinguda per als infants, segons que ha informat l’ajuntament. L’itinerari començarà a les 12.30 de dilluns amb el desembarcament al Club Nàutic. Els Reis i els patges visitaran la Creu Roja, la residència de gent gran i el convent de les Clarisses, i a les 18.30 es reuniran amb els infants al Centre Polivalent.

I a Xàtiva, els Reis faran visites a l’Hospital, l’Escoleta infantil i la residència Solima i tindran una recepció oficial al Gran Teatre el dia 5, encara que no facin la cavalcada fins l’endemà a les 12.00. L’ajuntament justifica l’ajornament per a garantir l’assistència i la seguretat dels infants i les famílies.

A Algemesí (Ribera Alta) la cavalcada es farà sota cobert, al Pavelló 9 d’Octubre. El consistori recomana d’evitar els desplaçaments en vehicle privat fins a la zona, per reduir possibles embussos.

Tothom pendent d’Alcoi

Aquest matí el Centre de Coordinació d’Emergències ha emès un avís especial per pluja i nevades de demà al dia de Reis. Dilluns, una entrada d’aire molt fred portarà nevades en cotes molt baixes a les comarques de l’interior del nord i el centre del País Valencià, a més de l’Alcoià, on a la capital s’hi fa la cavalcada més antiga de què es té constància.

Aquest migdia s’han reunit l’associació de Sant Jordi, l’ajuntament, la policia local i Protecció Civil per a tractar els diferents escenaris que poden causar la pluja. S’ha establert un protocol d’actuació, però no es planteja la suspensió dels actes. En tot cas, si calgués, s’adaptarien a la situació.

Els desafiaments d’una vila multicultural

Àguila lamenta que a Sitges, tot i existir una cultura popular catalana molt arrelada, costa molt de transmetre els valors del món casteller fora dels membres de la colla, especialment als veïns que provenen d’unes altres nacionalitats. “La gent veu allò que es porta a plaça durant una actuació, però no es percep tota la resta del treball i de les relacions internes”, subratlla la coordinadora, que confia que el projecte faci entendre als joves que no cal una tècnica o una condició física especials, sinó que fer castells implica fer grup, fer xarxa i fer cultura.

A classe, els membres de la Colla Jove de Sitges expliquen als alumnes l’origen dels castells, els elements històrics més rellevants i les parts que componen cada construcció. Una volta superada la part més teòrica, els participants aprenen a posar-se la faixa, a identificar les posicions dins la pinya i a subjectar-se per a formar-ne els pisos.

Competències socials i organització interna

La teoria i la pràctica es combinen amb la missió d’organitzar una junta tècnica i directiva encarregada de preparar els assaigs setmanals i planificar les construccions que poden assajar, bo i pensant en una diada amb les colles de tots els instituts que es farà a final del trimestre.

Àguila destaca que el món casteller comporta assemblees, treball en equip, aprendre a debatre i avaluar què funciona i què no, i parlar amb assertivitat per arribar a un objectiu final. La voluntat és inculcar aquestes competències entre els adolescents i, alhora, motivar-los a formar part de la Colla Jove.

La colla reconeix que actualment té un buit de membres en la franja entre catorze anys i dinou. “Els joves poden contribuir molt a la construcció dels castells, però també són cabdals en aspectes interns, com ara l’impuls de les xarxes socials i les campanyes per a captar nous membres”, diu Àguila.

Del rebuig a la descoberta

L’assignatura de castells comença ara, durant la segona avaluació. A l’Escola Pia i a l’INS el Vinyet hi participen gairebé tots els alumnes de 3r d’ESO, i a l’INS Joan Ramon Benaprès és una assignatura optativa. Quan els alumnes d’aquest institut van triar les optatives a principi de curs, la matèria havia de ser futbol sala. El primer dia, poc abans de les vacances de Nadal, els inscrits es van trobar amb una assignatura ben diferent de la prevista.

“Quan he entrat al gimnàs i he vist els castellers volia marxar cap a casa”, relata Hugo Villacillos, que admet que la matèria no li despertava gens d’interès. “No em plantejava que pogués ser interessant”, afegeix. Tot i això, al final de la primera sessió diu que ha après detalls de les estructures i que n’ha après “més enllà que els castells són gent l’una sobre l’altra”, i manifesta curiositat per aspectes històrics, com ara la fundació de les primeres colles i les rivalitats entre Sitges i els Bordegassos de Vilanova.

Un altre alumne, Marc Monedero, també havia estat escèptic i pensava que l’assignatura seria avorrida. “Però m’ha semblat bé saber una mica més de la història del món casteller i aprendre com són les estructures de castells de 5 i de 7, que no m’ho havia preguntat”, assenyala. Diu que ara pensa que pot estar bé i que sentirà més curiositat quan vegi una diada a plaça.