Ernest Sena: 'L'FMI sempre l'erra'

El Fons Monetari Internacional (FMI) mai no l’encerta, sempre l’erra. Les previsions que fa no es compleixen mai, o quasi mai. Igualment passarà amb les que acaba de fer públiques en el seu Informe sobre les perspectives de l’economia mundial.

Aquesta tendència a l’error del FMI s'explica per dos motius. Primer: fer prediccions sobre el futur sempre és molt difícil; si, a més, es refereixen a tot el món i a uns temps convulsos de molt variada naturalesa, cal acceptar humilment que és impossible que es compleixin totes. Segon: el FMI basa les previsions en dades estadístiques preparades i facilitades pels estats, acceptables o no, però sense possibilitat de modificació.

El FMI considera que les perspectives de l’economia mundial van millorant lentament, però que són encara molt fràgils. Quant a Europa, els riscos estimats parteixen de la hipòtesi que les autoritats europees impediran una altra espiral descendent com la de Grècia a la perifèria de l’euro. Perquè s’entengui: no deixaran –és la hipòtesi– que els esdeveniments obliguin a rescatar Espanya. Tot i així, no s’està de pronosticar el retard de la reactivació econòmica i el no-compliment general dels objectius governamentals en matèria d’estabilitat pressupostària, dèficit i deute. Segons el FMI, Espanya trigarà sis anys a complir els seus compromisos amb la UE i no dos, com pretén el govern espanyol.

Al govern espanyol, li ha faltat temps per a proclamar que el FMI mai no l’encerta i que ara també s’equivocarà. Això de les previsions és més fàcil al govern, perquè, a base d'actualitzacions i d'ajustaments pertinents, pot arribar a fer quadrar el cercle, encara que les conseqüències no siguin sempre les més desitjables. Vegeu, en tot cas, la credibilitat que donen els mercats, via prima de risc, al projecte de pressupost espanyol del 2012 i a les piruetes fetes a Brussel·les per a definir un nivell de dèficit acceptable.

Aquest no és, tanmateix, o no ho hauria de ser, l’aspecte essencial de la qüestió. Les previsions del Fons responen a un conjunt més o menys coherent d’hipòtesis que poden confirmar-se o no, totalment o parcialment. La qüestió bàsica no és quan, i en quin grau, s’assolirà un determinat objectiu, sinó les mesures adoptades per a aconseguir-lo i la tendència en què es mou el conjunt del sistema.

En aquest punt l’informe del Fons proposa opcions que poden semblar incoherents amb aquella imatge de rigidesa i d’ortodòxia neoliberal que té la institució, però potser convindria que els governs hi prestessin més atenció. A dues, per exemple.

La primera, una aposta clara i contundent en favor d'una política incentivadora de la reactivació i del creixement econòmic. Cal reforçar una política que consolidi la feble recuperació i, alhora, contenir els molts perills de baixada, diu l’informe. A curt termini, continua dient, això exigirà una intensificació dels esforços per a parar la crisi de la zona euro, menys austeritat fiscal en resposta a la desacceleració de l’activitat, aplicació contínua d'una política monetària molt laxa i liquiditat abundant en el sector financer. El desafiament fonamental consisteix a traçar una trajectòria que ajudi a tornar a un creixement sostingut. A Europa, conclou el FMI, la prioritat principal de la política econòmica consisteix a evitar que s’agreugi la crisi del creixement i del deute sobirà a la zona euro.

I, d'una manera coherent, tot i que podria semblar poc ortodoxa, el FMI accepta i manifesta que el suport del creixement depèn en gran mesura de la política monetària. I rebla el clau recomanant que aquesta política sigui acomodatícia, pel risc de menor creixement econòmic i pel poc perill que hi ha de pressió inflacionària. Recomana, per tant, al BCE que rebaixi l'exigència sobre la contenció de la inflació i que apliqui una política poc convencional per a poder resoldre els problemes de finançament i de liquiditat del sistema.

La segona opció és una perla. Sempre a la zona euro, el FMI considera positiva la decisió de combinar el MEDE ( mecanisme europeu d’estabilitat) amb el FEEF (fons europeu d’estabilitat financera). Però hi afegeix, literalment, que els bancs han d'elevar els nivells de capital, en alguns casos amb el suport governamental directe. Cal, diu l’informe, una facilitat paneuropea amb capacitat per a assumir una participació directa en els bancs, fins i tot als països amb poc marge fiscal per a fer-ho tots sols. És a dir, la nacionalització parcial de la banca en crisi duta a terme per les institucions europees. Llàstima que això no s’hagi articulat fa temps.

Com es habitual, les pàgines de l’informe de primavera del FMI són reiteratives i de lectura feixuga. Pagaria la pena, tanmateix, que els nostres governants, o si més no els seus ajudants i assessors, arribessin més enllà del primer quadre numèric i del resum executiu –i, no cal dir-ho, més enllà dels titulars dels diaris.

Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances.

ernest.sena@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet