Ernest Sena: Exasperant

Exasperant. És a dir, irritant: que excita en el nostre ànim un viu sentiment d’indignació, de reprovació, d’antagonisme.

Doncs bé, exasperants, sens dubte, es poden considerar l’actitud i el comportament dels governs de l’Eurogrup i de les institucions europees (Consell, Comissió i BCE) en el cas de la dramàtica situació de Grècia. Aviat farà dos anys del primer esquema de rescat, el maig del 2010, i el resultat és que Grècia està molt pitjor que abans, que hi ha una crisi de deute sobirà sense precedents que ha posat mig Europa a tocar de l’abisme, que l’euro ha perdut la credibilitat i se'n qüestiona el futur i que, allà on semblava que la crisi anava a la baixa, ha sorgit una nova recessió, més profunda.

Europa tracta Grècia com si fos un estat fallit. Però no vol acceptar una realitat més senzilla: que Grècia és un estat en fallida, insolvent, perquè seria reconèixer el fracàs absolut de com ha gestionat la crisi grega.

Si fa dos anys Grècia era una economia i una societat en crisi, ara és a la ruïna. El PIB creix a una taxa negativa del 7%; és a dir, destrueix riquesa al mateix ritme que la creen els països BRIC. El creixement de la desocupació s’ha disparat i ja supera el 20% de la població activa. El frau fiscal i l’evasió de capitals, xacres d’aquell entorn, superen nivells insospitats, segons les estimacions dels experts. El clima social és de màxima tensió, al límit del trencament.

El nou acord, de dimarts a la matinada, imposat per l’Eurogrup a Grècia continua sense assumir plenament aquesta realitat i es mou entre la reiteració d’errors anteriors, mitges bones intencions i indefinicions persistents. De fet, l’espectacle ofert fins ara pels governants europeus s’assembla més a una fallida desordenada, de la qual tothom declara que vol fugir, que no pas a la gestió eficaç, amb ordre i bon criteri, d’una situació d’insolvència generalitzada, d’incapacitat de complir els compromisos econòmics en el temps i en la forma, que és on es troba Grècia.

Per a superar la fallida calen dues accions per a netejar el passat i dues més per a garantir el futur. La neteja implica, d’una banda, reduir d'una manera molt significativa i transparent els deutes impagables i, d'una altra, oferir condicions assumibles per a honorar els nous compromisos. La quitança i l’ajornament. Ni l’una ni l’altra no són plenament ofertes a Grècia. La quitança s’ha anat negant temps i temps com una qüestió de principis i, quan arriba, pas positiu, es declara voluntària per al sector privat, essent així que el BCE disposa de raons i mecanismes sobrats per a fer-la obligatòria, i la hi fan, d'una manera vergonyant, el BCE mateix i el sistema de bancs centrals europeus que, per a suprem escarni, descobreixen, ingènuament i impúdicament, la pretensió de fer beneficis amb el deute grec. Per molt que es parli del 53% o del 70%, és impossible de quantificar la quitança proposada.

L’acord posa a disposició de Grècia un préstec de 130.000 milions d’euros i pretén passar d’un ràtio deute/PIB del 160% actual a un del 120% l’any 2020, d'acord amb una estimació de creixement zero per al 2013 i del 2% del PIB per al 2014. Partint de la situació actual i de la tendència existent, aquests objectius són ben poc realistes i és molt improbable que puguen aconseguir-se. Per tant, més deute i manca d’ajornament i de condicions per a poder-lo tornar.

Si no es fa net amb el passat, és difícil que el futur siga brillant. L’esdevenir d’un crèdit depèn del deutor i del creditor. El futur de Grècia depèn dels grecs i dels europeus. Els primers, que van cedir una part no petita de la sobirania per tal d’integrar-se a la Unió Europea i de beneficiar-se de la moneda única, han de convèncer els segons, escaldats com estan, que són gent de fiar i disposada a actuar amb rigor i serietat, a recuperar la seua solvència històrica. Mentre hi malden, és raonable que acceptin més vigilància i control dels segons. És una condició necessària de tot estat de fallida.

Els segons, la resta d’europeus, els que han renunciat als seus crèdits i n’han fet de nous, han de ser conscients que, tot i així, tot i l’esforç i la presència sobre el terreny per tal que es compleixin els nous compromisos, els grecs no sortiran fàcilment d’aquest atzucac. No a terme mitjà, el 2020. Ni tampoc sols. A més d’una fallida ordenada, Grècia necessita, ben a l'inrevés de l’exasperant gestió actual, un pla de suport per a rellançar l'activitat econòmica, única garantia de no recaure en la insolvència.


Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i ex-director general de l’Institut Català de Finances

ernest.sena@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aviat farà dos anys del primer esquema de rescat, el maig del 2010, i el resultat és que Grècia està molt pitjor que abans.

Si no es fa net amb el passat, és difícil que el futur siga brillant. L’esdevenir d’un crèdit depèn del deutor i del creditor. El futur de Grècia depèn dels grecs i dels europeus.