Cop d'estat a l'autonomia local

Sorprèn el poc rebombori que ha mogut el reial decret llei 4/12, sobre el pagament dels deutes municipals als proveïdors, aprovat pel govern espanyol divendres de la setmana passada i publicat al BOE l'endemà, dia 25 de febrer.

Sorprèn perquè, contra allò que sembla, no s’ha establert el mecanisme que permeti als ajuntaments de pagar i als proveïdors de cobrar; la norma tan sols encarrega a la comissió delegada del govern d'afers econòmics que adopti els acords pertinents per a posar en funcionament els mecanismes financers necessaris a tal fi. Amb caràcter d’urgència, com correspon a un decret llei, però seguint uns tràmits que vulneren principis democràtics i constitucionals i uns terminis difícils de complir, fet que suscita força inseguretat jurídica.

Dels mecanismes concrets, caldrà parlar-ne quan n'hi hagi. De moment, pel que se'n sap, ja es pot avançar que és una nova bestreta sobre la participació dels ajuntaments en els tributs de l’estat, que adoptaran la forma de més deute bancari, que les entitats de crèdit confien a fer un bon negoci amb l’operació i que el govern espanyol no s’hi juga ni un euro.

Els procediments per a arribar als mecanismes financers són un autèntic cop d’estat contra l’autonomia municipal, contra el govern local i contra la distribució competencial entre govern espanyol i governs autònoms.

En resum, el procediment consisteix en un inventari de deutes municipals en data de 31.12.2011, que dreçarà el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, amb la informació obligatòria tramesa telemàticament pels interventors de totes les entitats locals, sigui quina sigui la situació del deute, abans del 15 de març. A continuació, els mateixos funcionaris portaran al ple de la institució, abans del 31 de març, un pla d’ajust molt dur, de contingut totalment taxat i per a un període desconegut, el qual enviaran la ministeri, immediatament després d'haver-se aprovat, perquè, en el termini de trenta dies posteriors a la recepció, hi doni la resposta pertinent. El silenci es considerarà resposta negativa. La valoració favorable del pla d’ajust deixarà pas a l’operació d’endeutament i a la presentació al cobrament directe del contractista a l’entitat de crèdit.

Tota la normativa vigent consagra el principi secular d’autonomia local, d’autogovern de les institucions locals. La constitució espanyola diu que garanteix l’autonomia dels municipis, el govern i administració dels quals correspon als ajuntaments respectius, formats per batlles i regidors. La llei municipal de Catalunya estableix que les entitats locals tenen autonomia per a gestionar els interessos propis. Correspon a la Generalitat la tutela financera de les entitats locals; també li correspon, des de la lleialtat institucional i respectant la distribució competencial, de prestar-los assistència i cooperació econòmica, jurídica i tècnica. És a dir, de prestar suport al govern local en tots aquests àmbits; en particular, a les entitats de menys dimensió.

El decret llei 4/12 no respecta res de tot això: priva els ajuntaments de la capacitat efectiva d’ordenar i de gestionar una part molt important dels seus afers, els impossibilita la relació directa amb els proveïdors per a gestionar i cancel·lar els deutes, no respecta la tutela financera ni la cooperació entre el govern autònom i els ajuntaments, i encarrega a funcionaris, sota amenaça de falta greu, tasques i funcions que corresponen exclusivament als òrgans de govern locals.

A aquestes vulneracions, cal afegir-hi dos problemes no menors: d’una banda, la dificultat de complir els terminis i la manera de trametre la informació al ministeri i de redactar l’inventari dels deutes municipals. Qualsevol coneixedor de l’administració pública espanyola s’arriscarà a pronosticar que això és impossible de complir; a més a més, hi ha el problema de les entitats locals que restaran fora de l’inventari --i per tant, del mecanisme financer-- i la necessitat de modificar uns terminis i procediments establerts per llei, el qual requereix una altra norma de rang igual.

D’una altra banda, resulta materialment impossible de redactar i aprovar un pla d’ajust amb els requisits, el contingut i en el període establerts, mínimament consistent i creïble, a part que en la majoria de casos no hi haurà prou informació fiable. Més impossible és encara que el ministeri implicat avaluï els plans --més de vuit mil-- en un mes; la conseqüència pot ser que el silenci resultant de no haver-hi donat l'abast es consideri denegació. El marge de discrecionalitat del ministeri és enorme; la temptació de premiar amics i de castigar adversaris, gairebé insuperable.

La immensa majoria d’entitats locals del país viu en una autèntica penúria econòmica i financera. El camí ara emprès pel govern espanyol potser ajudarà a tapar algun forat, momentàniament. Sorprèn, amb tot, no tant la manca de rebombori com la submisa aquiescència al preu a pagar: un autèntic cop d’estat consentit. Tan gran és la dimensió del drama.

Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances.

ernest.sena@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet