Tot i la temptativa d'evasió per part del president de l'Estat espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, de respondre les preguntes sobre immigració que el candidat del PP a la presidència, Mariano Rajoy, li va formular durant el primer dels dos debats electorals, no podem oblidar que aquest fenomen és responsable d'alguns dels canvis socials més transcendents esdevinguts en aquests últims deu anys.

Una transformació que ha tingut conseqüències a tot l'Estat i, sobretot, a Catalunya, on aquest col·lectiu supera el 13% del total de la població. Parlar sobre aquests altres catalans és fer-ho d'una realitat complexa, però és també una obligació indefugible si es volen trobar solucions a aquells problemes que han sorgit arrel d'aquest canvi d'escenari. No es pot dir, però, que hi hagi hagut immobilisme per part del govern de Zapatero. Durant l'última legislatura s'ha intentat reduir l'economia submergida, a través del procés extraordinari de regularització a mitjan 2005, s'ha tornat a modificar la llei d'estrangeria i s'ha viscut un tímid i excessivament prudent procés de descentralització. Per una banda, la creació d'un fons estatal que reparteix ajudes econòmiques entre les diferents autonomies amb l'objectiu de reforçar les polítiques d'integració i d'acollida de la població immigrada i que, aquest any, suposa una injecció de 43 milions d'euros per al govern de Catalunya.

En segon lloc, la transferència a la Generalitat d'algunes competències, com ara les relatives a l'expedició de l'autorització de treball inicial i de l'homologació de títols no universitaris.

S'han fet coses sí, però a mitges i sense un debat profund que posi sobre la taula quines són les eines més adequades i eficaces per minimitzar el risc d'exclusió social d'aquest col·lectiu i reduir, a llarg termini, i no només de manera temporal, el nombre d'empleats que treballen en l'economia submergida. Ara, quan la major part dels immigrats que s'estableixen a Catalunya arriben per la via del reagrupament familiar, el govern no escolta la crida de sindicats, associacions i fins i tot de la secretaria d'Immigració de la Generalitat per facilitar que aquest col·lectiu (que inicialment només compta amb un permís de residència) pugui obtenir l'autorització de treball i no s'hagi de veure abocat a la inactivitat o a fer una tasca laboral en la irregularitat. La política de Zapatero tampoc ha fomentat prou l'ús de les vies de regularització ordinàries, l'arrelament social i sobretot el laboral, i ha convertit així la regularització extraordinària del 2005 en un pegat que, al cap de tres anys, ja mostra els primers símptomes d'esgotament amb un repunt del nombre de treballadors il·legals (després de tres anys consecutius de descens). L'èxit, doncs, d'aquest model d'integració no es basa, tal com sembla considerar el govern de l'Estat, en el nombre de mesures dutes a terme ni en l'augment de les repatriacions efectuades (aquest és un discurs que sembla exclusivament dissenyat per fer front a les crítiques populars). El PP només ha crispat i nodrit els xenòfobs d'una tirallonga d'arguments extremadament reduccionistes. L'èxit depèn de la coherència de les polítiques, de la intervenció atrevida i valenta per a un model realment integrador i d'una descentralització més decidida que aconsegueixi acostar les polítiques sobre aquesta matèria a la realitat de cada territori.