Uns dies abans de començar la campanya electoral, un amic em parlava del mal que, segons ell, feia el programa de Toni Soler a la credibilitat de la política. Basava el seu raonament en el fort increment, segons les enquestes del moment, de l'abstenció o del vot indecís i ho atribuïa a la banalització que es feia de la classe política i a la poca credibilitat que es donava als discursos ideològics. El meu amic, històric militant del centreesquerra català, veia amb preocupació el futur de la Catalunya convertida en Polònia i dubtava del sentit de l'humor dels ciutadans d'aquest país. Finalment deduïa que els guionistes d'en Soler eren els culpables del desconcert de l'electorat, sense valorar la manca de guió dels polítics autèntics i reals.

Però la realitat no dóna pas la raó al meu amic i, mentre anava transcorrent la campanya, hem comprovat que els líders polítics són ben coneguts i que gran part del seu coneixement el deuen a la setmanal quota caricaturesca de la petita pantalla. A més d'una sortida promocional, algú s'ha dirigit al candidat/candidata amb l'«ah! vostè és qui surt a Polònia», i ho ha fet amb simpatia i complicitat. I, fins i tot, hi ha qui s'ha atrevit amb un «li dic que en la realitat guanya molt» o un «jo m'interesso per conèixer els polítics i els seus missatges a partir del programa de la tele». D'entrada, doncs, Polònia ha ajudat a la popularització de la política.

Avui, que anirem, o no, a votar; que triarem, o no, entre les més de trenta paperetes distintes que se'ns ofereixen; que dubtarem, o no, sobre quina és la millor opció pensant en el bon govern de l'Estat; avui s'evidencia que les enquestes fa dies que es van capgirar i que possiblement la participació resultarà molt superior a la de les previsions anteriors a la campanya. Potser més moguts pel que no es vol que convençuts del que es vol, el cens electoral retrà homenatge a la particular Polònia de cada votant i aquesta nit sabrem fins a quin punt el país real és a prop, o no, del nostre país imaginari.

I encara, del programa de Toni Soler i de l'encert de TV3 de programar-lo hem d'agrair que Catalunya pugui resistir amb més possibilisme el galopant bipartidisme que s'ha anat imposant durant la campanya. A Polònia, tots els partits de l'arc parlamentari han tingut el seu minut de glòria i, segur, això és una bona notícia per a la pluralitat. A les Espanyes, sense el filtre polonès, el bipartidisme té molts més trumfos per imposar-se. Demà, el resultat; després, quatre anys ens esperen.