diumenge, 9 de març de 2008
> Punt i a part.. Reflexió
diari de campanya
ANDREU MAS.
|
Dia 17. Morts sobre la taula. Ara ja no són paraules en un debat. No són una estadística comparativa que permet gallejar de quants n'he tingut jo i quants tu. L'assassinat ha estat brutal. Ho són tots. I és maquiavèl·lic perquè busca, calcant l'esquema de fa quatre anys, tenir una influència política. Discutíem divendres amb uns companys si l'assassinat motiva els ciutadans a anar a votar o canviar el vot, en el sentit de reforçar els sectors que prediquen més mà dura; que és, de facto, l'objectiu d'ETA. Coincidíem a esperar prou maduresa dels votants per no deixar-se manipular pels etarres. I fèiem una reflexió: què hauria passat si el procés negociador hagués anat endavant? El PP sempre va torpedinar les converses i ETA va fer el mateix. Els uns busquen una victòria policial i els altres política. La pau és l'única victòria possible, i la manera de cercar-la és un diàleg sense condicions. Amb els amics has de parlar i, amb més motiu, amb els enemics. Ara, les declaracions de sempre: «ETA està vençuda» (doncs, com pot matar?), «Els demòcrates estem units» (però fan declaracions separadament), «...» (declaracions d'ANB...). Retòrica per a hemeroteques. Tot polític que vulgui la pau té l'obligació de propiciar-la i convidar fins i tot els assassins a asseure's per negociar, sobre la base que el problema restarà etern si ningú no vol revisar plantejaments. Per fer-ho possible, cal que els demòcrates estiguin disposats a ajudar-se, però hi ha massa egoistes per donar una oportunitat a la pau.
|
)
