diumenge, 9 de març de 2008
> Punt i a part.. Una terra anomenada llibertat
el perfil
JAUME VIDAL.
|
El concepte de cantautor ha variat –gràcies a Déu– des del període de la transició. Les lletres dels setanta parlaven del compromís personal i col·lectiu amb la llibertat. José Antonio Labordeta i la gent que anava als seus recitals així ho expressaven quan plegats cantaven: «Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad.» Un cerimonial de llibertat que també invocava a tots aquells que havien lluitat per la democràcia. Amb aquest compromís a flor de pell no és gens estrany que Labordeta, diputat al Congrés per la Chunta Aragonesista, enviés a la merda un grup de diputats populars, quan manava Aznar. Formalment un gest de mal educat, però fet amb voluntat de vindicar la paraula i a tots els que han lluitat per defensar-ne el lliure ús. Les imatges d'aquest incident, com és propi de la cultura freaky que impregna la societat actual, són encara ara molt més vistes a Youtube que els enregistraments de les seves actuacions. Perquè, tot i el respecte a un reivindicador del nacionalisme aragonès, Labordeta té com a tret positiu el toc freaky dels parlamentaris singulars. Un freakisme senyorial i capdavanter. Molt abans de ser famosa la motxilla del Pocholo en va ser molt més la que feia servir Labordeta en el programa de televisió Un país en la mochila, sèrie documental que mostrava l'Espanya rural. Una mena de resurrecció encreuada de les sèries de Rodríguez de la Fuente i La Banda del Mirlitón. Ara que es retira, es troba a faltar el seu toc d'humanitat al Congrés. Un «a la mierda» de tant en tant pot resultar fins i tot edificant.
|
)
