El format del debat, amb intervencions acotades en una successió temporal i temàtica rígida, sense barreges ni rampells d'espontaneïtat, no va afavorir la fluïdesa de la rèplica directa, tot i que deu ser l'única manera de mantenir a ratlla aquesta gent. Si s'ha de parlar de guanyadors, Francesc Ricomà, el candidat del PP, va ser possiblement el més regular, el més tàctic, el més efectiu. Això és com un partit de futbol: el que compta és reduir tant les virtuts del rival com els defectes del teu propi equip, que tots en tenen, de punts forts i de grans incoherències. La resta, sobretot els candidats del PSC i ERC, van alternar pics de superioritat i autoestima amb moments no tan dolços, amb l'afegit que Francesc Vallès va quedar permanentment exposat als atacs dels altres tres, amb un Jordi Jané (CiU) punyent que va trobar en l'Entesa al Senat (PSC-ERC i ICV) i en l'aval republicà a la investidura de Zapatero l'aglomerat per fer diana en els dubtes del tripartit, però que va topar també amb els retrets d'ERC per haver signat la primera rebaixa de l'Estatut o pels moviments per recuperar la Generalitat. En qualsevol cas, arguments recurrents. Es van trobar a faltar lectures diferents –que no vol dir contraposades– a les de les cúpules respectives, algunes d'elles presents. David Madí i Lluís Coromines donaven un toc oficial a un banc convergent on també hi havia Joan Miquel Nadal.

A grans trets, hi va haver diverses línies de confrontació. La primera, indefugible, entre el cap de cartell socialista i el popular, els que més van entrar en el terreny de les xifres. Ricomà va fonamentar-se en les incògnites del futur. Va ser el primer a parlar d'economia, és clar, i es va guardar per al final, tot i haver estat també el primer a introduir el tema, la seva crítica més àcida contra els socialistes: la façana marítima de Tarragona. Vallès, per la seva part, va optar gairebé sempre per un discurs de balanç de la feina feta i de comparació amb el resultat dels vuit anys de govern del PP, insistint en la coresponsabilitat de CiU. Des de l'epicentre dels atacs, va trobar un escut tridimensional: el vot de CiU, el PP i ERC al Senat contra els comptes de l'Estat del 2008.

Aragonès va trobar en el dèficit fiscal i la preocupació pel futur finançament català l'adob per carregar tant contra el PP com contra el PSOE i, com a punt fort, va ser qui més va incidir, amb l'única complicitat de CiU, en la unitat d'acció dels partits per prioritzar la defensa del territori. Jané només va colpejar alhora el PP i el PSOE per la congelació del traspàs de l'aeroport de Reus i va anar intercalant clatellades a ERC.

Mentre l'olla bullia, en tot cas sense grans estridències, un dels temes estrella, el de les infraestructures, va anar caient de l'ordre del dia dels punts de conflicte –al marge del grau d'execució de les obres– en constatar-se que les visions d'uns i d'altres no estan tan allunyades. Aleshores, per què no es posen d'acord?