Des de CDC han insistit que la «refundació» que proposa Mas és la del catalanisme, no la de Convergència, però ni tan sols el líder convergent va amagar que parlava com a dirigent d'un partit i com a candidat a presidir la Generalitat. A més, el logotip de la casa gran present a l'escenari és la vessant política del que vol ser la refundació. I en aquesta vessant política hi ha unes cotilles que Mas i els més sobiranistes de CDC no poden superar. Una d'elles és Josep Antoni Duran i Lleida. No fos cas que tot el que entri o torni per la banda d'ERC se'n vagi per la d'UDC. Ahir els uns ja el van acusar de nouvingut i el PSC, de radical.

En tot cas, no és poca cosa que el principal partit de Catalunya faci una pas cap a l'independentisme, malgrat tots els matisos incorporats per Mas. De fet, aquest navegar entre dues aigües ha estat la marca de la casa de CDC. No ha estat fins ara que ha dit que ell mai ha estat «separatista». Mas tampoc se'n declara i sembla haver intentat trobar el punt just de sobiranisme detectat per CDC entre aquells votants que Pujol –que també defensa el dret a triar– defineix com a petita burgesia, sense espantar l' establishment . Un votant tradicional de CDC que sembla tan decebut com els dirigents del partit del tracte rebut històricament d'Espanya, malgrat totes les aportacions a l'estabilitat que tant Pujol com Mas reivindiquen –els «deures» fets–, però, que més enllà de plantejar-se deixar de fer «pedagogia» a l'Estat i mirar al món, tampoc estripen les cartes ni tanquen del tot la carpeta. Duran tampoc ho fa.

Això sí, amb vista al futur, un dels elements a tenir en compte serà la majoria més o menys rupturista amb ERC en què queda configurat el Parlament. D'entrada, si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut –que encara reivindica i, per tant, això és dins de l'Estat–, Mas planteja un primer exercici del dret a decidir: consultar el poble de Catalunya si accepta l'Estatut retallat. Si no, Mas planteja una votació al Parlament en el mateix sentit i la formació d'un govern d'unitat a Catalunya entre els qui van donar suport a l'Estatut del Parlament. Matís important aquest, perquè ERC no va donar suport al de La Moncloa, que ahir Mas va reivindicar, amb pocs aplaudiments, per cert. I si tot això no és possible, per Mas la consulta són eleccions anticipades.

Però quan Mas parla de dret a decidir, parla d'independència? No ben bé. Més aviat l'estació final convergent és la confederació. Mas va parlar ahir d'un món de «sobiranies compartides». I va esmentar també una aplicació progressiva d'aquest dret «sense més límits que l'evolució democràtica de la societat i sobre aquells temes que despertin consensos més amplis en cada moment». És a dir, que tampoc tanca la porta a res, però no hi ha un objectiu immediat, entre altres coses perquè demana «majories qualificades o reforçades àmplies» per evitar dividir la societat en dues meitats i conjurar el risc de fraccionament. Abans, per exemple, Mas va citar un referèndum a favor del concert econòmic o de la gestió de les infraestructures, en la línia de la Plataforma pel Dret de Decidir. En un discurs en part molt del lehendakari Juan José Ibarretxe, Mas es va preguntar, malgrat les traves legals existents ara per exercir aquest dret, «a quina persona amb principis democràtics sòlids i ben fonamentats li pot fer basarda que la democràcia es manifesti amb naturalitat?».

En tot cas, per aconseguir aquesta majories qualificades, el líder convergent té un segon pilar –dels quatre que va citar– per refundar el catalanisme. El que va anomenar «nació plena». Això vol dir aconseguir que tots els catalans se sentin la nació com a seva, que es cuidi l'«ànima de la nació», en un discurs molt sarkozysta , com ho és el discurs sense complexos per integrar la immigració amb el controvertit carnet per punts, com s'ha anomenat.

Els altres dos pilars acaben de donar cos doctrinal a la refundació, encara que poden passar més desapercebuts. El tercer és situar el país en el camí de la qualitat i l'excel·lència amb Finlàndia com a referent, tant per la mida com per la manca de recursos naturals. I el camí de l'excel·lència s'aconsegueix amb educació (discurs molt Ernest Maragall quan parla de la formació dels mestres), la demografia (històrica dèria pujolista de suport a les famílies), economia competitiva, infraestructures de primera, sostenibilitat mediambiental (a mig camí entre l'excursionisme i David Cameron) i una reforma de l'estat del benestar ja apuntada fa dos anys en la línia de la tercera via de Tony Blair i el dret a triar el servei que més convingui dels que ofereix l'administració en col·laboració amb el sector privat.

El quart pilar és potser el més obert a la societat. «Catalunya serà global o no serà», en la línia ja apuntada pel seu escuder David Madí. I per ser competitius al món, Mas demana una fiscalitat raonable, bones infraestructures, una administració competitiva, menys normes, plurilingüisme i més formació, a més de liderar, com proposa Pasqual Maragall, l'àrea mediterrània abans que ho faci França. Mas va afegir una postdata a la conferència El catalanisme, energia i esperança per a un país millor , que explica algunes coses: que es respecti la llista més votada en les properes eleccions.