Les bases programàtiques del catalanisme polític modern foren establertes a finals del segle XIX i començaments del segle passat. De Roca i Farreras a Enric Prat de la Riba, passant per Valentí Almirall. És a dir, en el moment més àlgid de la formació dels estats nacionals. Avui, però, hi ha una coincidència general a subratllar que les transformacions dels darrers 25 o 30 anys a escala mundial obliguen a repensar les claus de la política. També a Catalunya. Quins serien els fets que fan urgent l'actualització? En destacaria quatre.

En primer lloc, la nova composició demogràfica del país. Catalunya viu una mena de crisi de creixement accelerat, i sembla obvi que la capacitat integradora del catalanisme ja no pot sustentar-se en cap concepció romàntica i estàtica de la definició de la identitat. En segon lloc, hi ha el nou context de globalitat. En l'actual fase de mundialització, els fluxos econòmics i culturals es canalitzen a partir de relacions de força i pols d'atracció per sobre de les fronteres administratives. S'estan dibuixant nous escenaris i noves formes de distribució del poder polític, cultural i econòmic, i d'ara endavant l'exercici del dret a l'autodeterminació consistirà a decidir quins espais de la teva sobirania vols compartir. I amb qui. Sigui com sigui, ja no serà possible definir cap horitzó nacional al marge d'una perspectiva sobiranista més o menys gradualista. En tercer lloc, hi ha l'esgotament històric del pujolisme i l'obertura d'un nou cicle polític. I, en quart lloc, tenim la collita més aviat magra del nou Estatut.

Partint d'aquesta situació, el procés d'actualització del catalanisme s'hauria d'orientar a partir d'alguns criteris prou clars. En destaco cinc: primer, acabar de donar forma a la noció de catalanitat cívica basada en la idea de projecte. Segon, equilibrar el paper entre la «societat política» i la «societat civil»; el catalanisme ha d'estar sustentat per tres potes: administració, sistema de partits i una societat civil activa i exigent. Tercer, aprofundir en el caràcter de moviment polític i cultural transversal de caràcter radicalment democràtic. Quart, internacionalització: el nou context de globalització fa més urgent la projecció internacional de l'economia, la política i la cultura catalanes. I cinquè, modificació de la relació de forces entre autonomisme i sobiranisme. Si el catalanisme no amplia l'horitzó marcat per l'autonomisme, el dilema «país o província» es decantarà sense remei cap la segona alternativa. El camí de la dependència i la satel·lització ja està dibuixat als mapes. L'altre camí també està marcat: progrés cohesionador i ambició sobiranista.