Quan al començament Artur Mas va anunciar que més endavant del discurs parlaria del dret a decidir, la gent, molta moltíssima gent, que omplia a rebentar el Palau de Congressos es va fregar les mans: «Aquesta nit disfrutarem.» La gent volia guerra, ahir al vespre. I si la paraula guerra és excessiva diguem que volia grans emocions i un líder que els conduís cap a una terra promesa que ja no era la mateixa a la qual Jordi Pujol els havia amb eficàcia conduït. Quan Mas va anunciar que havia arribat el moment de parlar del dret a decidir la gent es va remoure en el seient. De mica en mica, però, els ànims de la platea, de l'amfiteatre i de tots els que estaven drets i pels passadissos es va anar refredant. Dret a decidir no volia dir independència, que és el que tothom esperava –ni que fos la independència d'aquí cent anys que ningú no veurà i que potser a l'hora de la veritat ni votaria–, sinó que volia dir decidir per on passen els trens o el compliment de l'Estatut o un difús concert econòmic. A la sortida plovia, però la gent va sortir remullada de dins. Si la gent de Convergència es refiés dels dirigents d'ERC (que no se'n refia gens), ahir ERC hauria sumat intencions de vot.

Això vol dir que Mas va fer un mal discurs? No. El seu projecte de situar Catalunya al món amb l'argument que avui no compten els països grans sinó els països potents (cas de Finlàndia: hem passat de la Suècia de Pujol al país bàltic veí), és suggestiu. Catalunya, va dir, és més a prop del món que d'Espanya. Amb Espanya s'ha acabat la pedagogia. L'equivocació de Mas va ser de càlcul: tantes expectatives, tant anunciar la conferència de la refundació del catalanisme i en realitat es va tractar d'una refundació de CDC amb l'inconvenient que la gent de CDC vol una refundació molt més potent.