Tots els partits es posen a la boca això de la «cultura de l'esforç». Fins i tot aquells de poca tradició liberal (almenys en les últimes dècades) es posen a parlar de l'autonomia individual i de la necessitat que l'Estat intervingui el menys possible. En definitiva, que la gent s'espavili una mica. Que no s'acomodi, que no deixi que l'administració li tregui sempre les castanyes del foc o li solucioni la vida. Aprendre que res no ve regalat, i les coses cal guanyar-se-les. Bé, hi estic d'acord. Hi estem d'acord. Però aleshores, apliquin-s'ho a vostès.

Cultura de l'esforç significa que hi ha d'haver premi per a aquell que aconsegueix un bon resultat. Cultura de l'esforç no és salvar-se els mobles mútuament, sinó imposar-se clarament per damunt dels altres. Cultura de l'esforç és valorar les victòries i no premiar les derrotes, bàsicament és això: un poble que viu amb cultura de l'esforç no castiga els vencedors i no premia els perdedors. Senyor Montilla, senyor Carod, senyor Saura: totes les combinacions són legítimes. Però cultura de l'esforç vol dir donar valor a les victòries. Pel bé de tot el país.