Ángel Acebes és rectilini, sense fissures, sense racons, com dibuixat amb ròtring. La seva figura no es permet ni un angle ni un trencant. Segurament no el vesteix un sastre, sinó un aparellador que li dissenya l'americana avorrida i la ratlla dels pantalons amb Autocad. Ha quedat per sopar en un hotel car al port de Barcelona amb els presidents comarcals i de districte, i es mou com si tingués un pal lligat a l'esquena amb passes llargues pel passadís envoltat de càmeres. Al vestíbul, uns clients estrangers que fan temps al sofà de cuiro pregunten al periodista si tants fotògrafs és perquè ve alguna sport celebrity. Els diem que sí. Si sabessin...

Abans del sopar, Ángel Acebes ha de fer unes declaracions als mitjans. L'intercanvi és tan pla i sec com la seva figura. No es permet ni un somriure fora de guió, tampoc cap gest de mala llet, és tan correcte i educat fins a resultar irritant i toca tots els temes amb la mateixa cantarella àtona amb què el noi aplicat recita la lliçó en un col·legi de pagament.

Per parlar amb els periodistes li han muntat un micròfon nu al mig de la sala i un decorat de fons que si en lloc de tenir el fons blau del PP tingués el dibuix d'una paret de totxo allò hauria estat perfectament una sessió més d'El Club de la Comedia. El que passa és que el monòleg d'Acebes no és gaire divertit. Dedica trenta minuts a la campanya catalana, el suficient per venir a dir als que voten el PP a les eleccions espanyoles però no suporten Piqué que facin el favor i l'1 de novembre compleixin. Després dedica deu minuts a parlar d'ETA, d'unes pistoles robades, d'una rendició a Europa davant els terroristes i altres grans i terribles calamitats. Però ho diu amb la mateixa cantarella àtona, guardant i traient contínuament de la butxaca un paper amb notes a mà en un tic repetitiu que resulta hipnòtic.

Josep Piqué arriba tard. Per culpa d'un embús, diu, perquè ningú no es pensi que no agraeix prou la inestimable ajuda en campanya que li fa Acebes.

Piqué ja és un altra cosa. Piqué té formes, sinuositats, cicatrius de militàncies diverses. Piqué somriu amb totes les dents, pica l'ullet, creua els braços, els estira, arruga les celles davant d'una pregunta amb mala llet, riu després, assenyala amb el dit, improvisa un acudit. Piqué no és l'alumne aplicat i avorrit sinó el llest i sobrat de la classe que esvalota el galliner des de l'última fila de la classe i sempre acaba aprovant.

Piqué i Acebes entren després a la sala del restaurant on soparan amb els dirigents locals i comarcals del PP. Soparan en una llarga taula que té el curiós detall d'uns canelobres que li donen un toc d'àpat medieval o d'aquelarre demoníac. Tranquil·litza, però, la presència d'uns altaveus a cada punta de la sala, com si el convit hagués d'acabar amb tothom agafat del braç, amb les corbates afluixades i cantant havaneres amb un micro sense fils. Els comensals encara són pocs i Acebes els saluda un per un. N'hi ha que mostren un entusiasme clar a penes correspost per la correcció d'Acebes. Es diu que hi ha polítics que ho són perquè serien incapaços de ser una altra cosa, però el discret, correcte Acebes, que encara manté intactes les aspiracions de convertir-se en el Sarkozy espanyol o fins i tot alguna cosa més, podria ser perfectament el delegat d'una empresa de pompes fúnebres.

Hi ha qui diu que Piqué limita en les seves campanyes la presència d'alguns dirigents del PP espanyol, percebuts com a dimonis per bona part de l'electorat català. Però si al seu costat brilles encara més, cal concloure que és un ajut del tot angelical.