Hem arribat a la meitat de la campanya electoral i, després d'escoltar tot el que han dit i el que no han dit els candidats, sembla que ja es pot certificar la mort definitiva del tripartit. De fet, la legislatura ja ha acabat amb un govern a dos; és a dir, amb la mort provisional del tripartit. Però les esperances de revifar-lo semblen nul·les, no per raons aritmètiques, que es mantenen ofertes, i sobre les quals, en definitiva, en tindran l'última paraula les urnes. Sinó per raons de predisposició. Els únics que encara parlen de tripartit obertament, obsessivament, són, a hores d'ara, ICV i CiU. Els de Saura en parlen per pragmatisme: si la suma de PSC, ERC i ICV dóna majoria absoluta, no cal donar-hi més voltes i s'ha de reintentar la fórmula estrenada a partir del 2003. Els de Mas, sobretot Mas, en parla com a anatema: el tripartit ha estat una maniobra tan perversa (per altres raons però amb igual intensitat) que el PP, i cal guardar-se'n com d'escaldar-se.
Des d'Esquerra no es pronuncia per res la paraula tripartit, i des del PSC, encara menys. Aquestes omissions s'han d'interpretar en clau de gest. Pel que fa a ERC, l'absència de referències al tripartit té, em temo, diverses i complexes raons: ni és el mateix fer president Montilla que Maragall, ni es pot obviar l'expulsió humiliant del govern. Pel que fa al PSC, l'absència de referències al tripartit semblen respondre a una consigna simple i senzilla: el socialisme no vol tornar a pactar amb l'independentisme. El preu és massa alt, la incomoditat és massa gran i l'electorat del PSOE, fora de Catalunya, no ho entén.
Sembla clar que Mas i Zapatero van pactar justament això: que no es reeditava el tripartit, que es prescindia d'ERC. Que en prescindien tant el PSC com CiU, en el futur immediat. I això explica diverses coses. Explica, sobretot, la tàctica arriscada de Mas, que sap que no s'enfronta a la suma de tres, sinó a la suma de dos i, encara més, a la comparació estricta entre els escons que aconsegueixi el PSC i els que aconsegueixi CiU. I prou. D'aquí ve la juguesca: qui guanyi, president; qui perdi, a l'oposició. Només queda un petit detall per resoldre: que la diferència entre qui guanya i qui perd sigui significativa. Per exemple, deu diputats o més de diferència. Un resultat ajustat entre Mas i Montilla dificultaria la solució pactada, sobretot, davant de l'electorat i dels aparells. En aquest context, s'entén que Mas parli constantment del tripartit: ha d'inflar l'adversari per recollir el màxim de vots. El que no s'entén tant és la fluixa campanya de Montilla en particular i del PSC en general. Potser l'únic objectiu és aïllar el PP i, aquest objectiu, implica donar joc a CiU, a Catalunya, a Madrid, o als dos llocs alhora.
