Ara, si us plau, que ningú no vingui amb participacions desitjablement més altes: n’estem farts de raons buscades, n’estem farts de plors i laments, n’estem farts de discursos de mal perdedor i d’excuses de mal pagador. No només estem davant d’una aclaparadora victòria del «sí»: a més, estem davant d’una aclaparadora victòria del nacionalisme. La clau política d’aquest referèndum la podem llegir en mirar població per població, on ens adonarem que les ciutats, pobles i barris de major sensibilitat nacionalista s’ha decantat molt majoritàriament (aclaparadorament) pel «sí». I que, per tant, el vot del «no» és un vot molt majoritàriament espanyolista.

Com dèiem, doncs, el «sí» va a favor de Catalunya i el «no» anava i va en contra. Han votat «no» els qui tenien por de l’augment d’autogovern que suposava aquest Estatut, i han votat «sí» aquells que han comprès i valorat el salt que suposava. El que ha de fer una determinada concepció del nacionalisme i de l’independentisme és demanar perdó i corregir el tret, assumir que l’arrogància no és el mateix que la dignitat, i que ningú no pot parlar en nom del poble excepte el mateix poble. Tenim davant nostre la radiografia de la Catalunya real, més enllà dels nobles ideals, que serveixen per a ennoblir però que només poden esperonar a canviar la realitat. Als ritmes que la història i les forces ens permetin. Era clar: Astèrix ha votat «sí» i les tropes del Cèsar han votat «no». I han sortit derrotades. Aquesta és la veritable èpica. Ara tenim més poder i més poció màgica. I, per Tutatis, que aquesta és la Catalunya que m’agrada!