| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
Els verbívors ens delim pels verbs, siguin possibles o impossibles. Som capaços de ploure, per dins o per fora, i comunicar-ho al món com cal: "ploc". En algun cas, la improbabilitat del verb és més sagnant. Per exemple, al capítol XLII de la segona part de El roig i el negre (recentment traduïda per Ferran Toutain a la magnífica col·lecció de clàssics de Destino) de Stendhal hi llegim: El comte Altamira em va explicar que, la vigília de la seva mort, Danton deia amb la seva veu gruixuda: "És ben curiós, el verb guillotinar no es pot conjugar en tots els temps. Es pot dir: em guillotinaran, et guillotinaran, però no es pot dir: m'han guillotinat". També Jean Cocteau, protagonista de la fauna d'aquesta setmana, exposa dubtes sobre el verb aimer (estimar): El verb estimar és un dels més difícils de conjugar: el seu passat no és pas simple, el seu present només és indicatiu i el seu futur és sempre condicional. Us demanem, doncs, verbs impossibles en algunes de les seves múltiples formes. El missatge més destacat rebrà a casa un exemplar de l'edició facsímil de l'opuscle Jocs de paraules i jocs de memòria de Joan Amades, per gentilesa d'Edicions El Mèdol i de la llibreria virtual llibres.com. ---------- + Veure tots els fòrums + Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # cal-me si pots Als vint anys morí i vaig ploure de dins a fora. Tronaves i dolies fort. Però demá naixeré, et llampeguejaré amb la mirada, i nevaré dins teu, cal-me si pots, suïcide'm o more'm ara. Xavi Torres 20/06/2004 20:42 # Hi ha química verbívora Si ens restringim al món de la química trobem accepcions de verbs que realment, en el seu temps, ara amb prespectiva, fins i tot ens poden semblar còmiques pel lloc on es van pronunciar i atès les diferents accepcions dels verbs en qüestió. Recupero però l’imperatiu, ja que és molt propens a atansar-nos als disbarats ja de per sí irreflexius. Algú recordarà, o haurà sentit dir allò què en època dictatorial i repressiva a la facultat de químiques ordenaren als estudiants concentrats que ES DISSOLGUESSIN. DISSOLEU-VOS! vinga! ignoro encara si volien que es transformessin de sòlid a líquid d’immediat (perquè ja sabeu que això havia de ser ipso facto) o simplement que els manaven que se suprimissin legalment. Amb els peus a la galleda de la química també us suplico que no sigueu tan exigents i tingueu en consideració que no totes les substàncies poden sublimar-se, o sia passar d’estat sòlid a gasós sense passar per l’estat líquid. Així, si esteu en un laboratori no digueu: SUBLIMA’T d’una maleïda vegada… a segons què. A segons qui, aneu amb compte, perquè llavors s’exaltarà de mala manera. En fi, sublim. Verbívor Absolt 20/06/2004 20:34 # Els imperatius no són d'aquest món Les formes imperatives de molts verbs, a banda de ser una imposició sovint gens agradable, ja estem veien que posen en compromís a persones i als pobres verbs que han estat utilitzats. Realment en aquest àmbit n’hi ha molts com, per exemple, no diràs a algú que vol dormir tranquil•lament: SOMIA! o SOMNIA!, per més que li digueu em temo que encara s’esfereirà. Un segon exemple pot ser que quan ens faci mandra cuinar ens adrecem a un tros de carn i li reclamem que es talli tota sola: SECCIONA’T. De fet he proposat el tema de la cuina com podria aplicar el mateix verb a una diòcesi. Tot s’ha de cuinar ben cuinat perquè el panorama sigui el desitjat. Verbívor Absolt 20/06/2004 20:32 # Epíleg Ep! I si EM RESSUSCITO? Armand 20/06/2004 11:41 # Fe d'errates Acabo d'adonar-me'n de que la forma EM MENJO no és gens impossible. Bé, menjar-me a mi mateix si més no és poc recomanable, però bé que EM MENJO L'ESMORZAR cada dia... Armand 20/06/2004 10:53 # Irreflexivitat Reflexionem, amics, sobre quin pot ser el verb més irreflexiu de tots. Per exemple, pot algú REFLEXIONAR-SE (i no val fer dues flexions)? Però n'hi ha d'altres, com el freqüent EL VAN DIMITIR, o el gairebé surrealista EM VAN SUÏCIDAR. I, posats ja a dir bajanades, què me'n dieu de coses com EM DISCUTEIXO, EM MENJO, M'INGEREIXO o, ja en el súmmum de la poca solta, EM DEFECO? També rauen en el món de l'impossible expressions com M'EMBARASSO (això sí, si un caragol pogués parlar ja fóra una altra cosa) o la seva conseqüència natural EM NEIXO. Per cert, i ja per acabar, néixer no m'ho puc fer jo sol, però a l'altre extrem de la vida les coses canvien, fins i tot per un verb que, malauradament, no en té res d'impossible: EM MORO (i toco fusta). Armand 20/06/2004 10:47 # Excusa de mal... escriptor NO TINC PARAULES. Que no les sàpigues trobar és una cosa, però que no en tinguis... Armand 20/06/2004 10:08 # CONCÒRDIA Al Poblesec de Barcelona hi ha el carrer de la Concòrdia. Llàstima que el tripartit no tingui la seu en aquest carrer. Ramon Garcia i Riera 19/06/2004 21:55 # gugu tata M'agradaria veure algun dia un infant que, quan un adult li demanés amb cara d'estúpid i veu estrafeta "com et dius?", li respongués: "encara no sé parlar!". Mc Cook 19/06/2004 17:51 # Amnèsia És correcte dir "No recordo que em dic Pere"? Mc Cook 19/06/2004 17:46 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |