Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<16/73>

Joan Ramon Resina

07.09.2014

El Cervantes i la memòria històrica

Que l’Institut Cervantes d’Utrecht hagi cancel.lat un acte amb l’escriptor Albert Sánchez Piñol per ordre de l’ambaixada no és estrictament un acte de censura, com bramava en portada un diari que la practica, sinó una grollera intervenció en les activitats socials de l’Institut que, al cap i a la fi, depén del Ministeri d’Afers Exteriors, no el de Cultura. Aquesta ubicació administrativa ja dóna una idea dels objectius que persegueix una institució al servei de l’acció exterior de l’Estat, amb la llengua (el castellà) com cavall de batalla per a la difusió d’uns determinats interessos. Més sorprenent que la cancel.lació és que s’hi convidés un escriptor català. L’explicació rau, probablement, en la llengua original de la novel.la. Que Victus fos escrita en castellà havia de comptar favorablement des del punt de vista del Cervantes. L’altra explicació és sens dubte la diplomàtica. Si la iniciativa provenia de l’editorial holandesa que ha publicat la traducció, el Cervantes difícilment podia negar-s’hi. L’ambaixada, en canvi, sí que podia... amb un cost d’imatge pèssimament calculat.

Que el Cervantes censura, en el sentit fort del terme, ho sé per experiència des del març del 2003. El diumenge 9 a la seu de Munic es celebrava una taula rodona sobre el tema de la memòria històrica des de la transició a la democràcia. Els meus companys de taula eren Manuel Vázquez Montalbán i Salvador Cardús. Moderava el professor Ulrich Winter de la Universitat de Regensburg (avui catedràtic a la de Marburg). La sala era plena de gom a gom. El cònsul espanyol seia a primera fila.

Ja no recordo la deriva del meu discurs, sols que en un moment donat vaig reclamar el dret dels catalans a l’autodeterminació. El cònsul es remogué a la cadira. En acabar jo, i tocar-li el torn a Vázquez Montalbán, em secundà. Catalunya, digué abans d’iniciar el seu discurs, té dret a autodeterminar-se. A la sala l’ambient esdevingué feixuc. Havia pujat la temperatura emocional i podia passar qualsevol cosa. Per exemple, trencar-se la formalitat acadèmica. El moderador ho intuí i en el punt que Vázquez Montalbán enllestia el seu parlament, decidí saltar-se el protocol i tancar l’acte, decebent un públic —predominantment espanyol— que semblava disposat a la gresca dialèctica. El cònsul va marxar sense acomiadar-se. Algun català es va acostar a la tribuna per agraïr-me el que acabava de fer. La resta va desfilar cap a la sortida visiblement contrariada. La data és important. Eren els primers anys de la segona legislatura d’Aznar, els de la majoria absoluta. L’independentisme encara no tenia ni majories visibles ni projecció internacional. Vaig demanar disculpes al director del Cervantes en cas d’haver-li causat alguna incomoditat, però em respongué que no havia estat així. Sols que una setmana després, quan el professor Winter els demanà una còpia de la gravació a fi de publicar les intervencions, li explicaren que la cinta s’havia esborrat accidentalment. En aquell moment, el Cervantes de Munic el dirigia un valencià i el subdirector era un català, ambdós catalanoparlants. L’ordre de destruir la memòria de l’acte devia emanar, com ara, de més amunt o de més enllà. Si no és que els responsables d’aquell Cervantes van avançar-se als desitjos dels seus superiors.


La vulnerabilitat sovint ens fa covards, i la covardia hipòcrites. Però així com silenciar una proclama acadèmica del dret d’un poble a autodeterminar-se s’ha revelat inútil deu anys més tard, impedir que es discuteixi una visió novel.lada de la guerra de Castella contra el règim català de llibertats es demostrarà contraproduent. No sols perquè estimularà la lectura del llibre (en aquest sentit, Sánchez Piñol està de sort), sinó perquè delata la por pànica de l’Estat a que alguna vegada la història s’expliqui des de la perspectiva dels vençuts.

Editorial