Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<16/73>

Aleix Sarri

03.09.2014

El poder real de Juncker

Nova cimera per a triar els noms que han d'encapçalar la UE i ja hem tornat a assistir al mercadeig habitual.


Quan Juncker va ser triat fa unes setmanes com a nou president de la Comissió Europea per al període 2014-2019, una gran part de l'europeisme es va mostrar content per la notícia. Més enllà de biaixos ideològics, l'elecció de Juncker es considerava una passa endavant per a combatre el dèficit democràtic de la UE. Ara: ho serà?


Sense la legitimitat que li conferiria que el seu nom hagués estat a les paperetes electorals, tot sembla indicar que Juncker es pot tornar a trobar amb una Comissió Europea cuinada a les capitals estatals i rematada en un parell de cimeres. Desgraciadament, no és ell (ni la seva majoria parlamentària) qui tria els integrants de la nova Comissió Europea.


Per més que sembli estrany, cada estat té el dret de nomenar un comissari que pot triar com vulgui, i amb el consentiment de Juncker o sense. És com si a l'estat espanyol cada govern autonòmic tingués el dret de nomenar un ministre. Estrany, oi?


Doncs és sobre aquesta base que els estats negocien el repartiment del pastís dels càrrecs comunitaris. Rajoy ens en va donar una mostra. A qui demanava un espai per a Cañete i De Guindos? Al nou president de la CE? No, a la cancellera Merkel.


El resultat d'aquestes pràctiques ens l'hem començat a trobar aquest cap de setmana amb el nomenament de Federica Mogherini per a dirigir la política exterior europea, tot i que només des de fa sis mesos és ministra d'Afers Estrangers italiana en el govern Renzi i no ha pas fet mèrits especials a part de ser dona, socialdemocràta i italiana. Hi havia més opcions.


I això malgrat les malfiances dels països de l'est per les seves simpaties pro-russes, justament quan la guerra a Ucraïna és més calenta que mai. Esperem que Mogherini no faci mèrits per continuar en la línia de la mediocre baronessa Catherine Ashton, que ha passat els cinc darrers anys pel càrrec amb més pena que glòria, i sobretot amb indiferència general sobre la seva persona.


Per una altra banda, les propostes dels governs apunten cap a la presència de 4 dones o 5 sobre 28 comissaris. Sembla que no fóra pas aquest el desig de Juncker si els pogués triar, sinó que voldria una representació més paritària. Però la seva opinió compta ben poc.


En bona part és per això que al Parlament Europeu, que únicament pot votar a favor de tot l'equip de comissaris o en contra, tant socialdemòcrates com liberals es plantegen de votar-hi en contra. També en part pel biaix conservador dels nominats pels governs, que contrasta amb la majoria transversal que ha donat suport a Juncker.


Així doncs, de moment es torna a demostrar la impotència europeista en vista de la voluntat dels estats de fer prevaler les seves posicions i les seves quotes. Juncker serà prou valent per a enfrontar-s'hi? Si no té prou poder per a dir la seva sobre els comissaris que han d'integrar el seu govern, com podem esperar que planti cara als estats quan sigui necessari? La manera com afronti aquestes setmanes vinents començarà a donar la mesura del seu poder real com a president de la Comissió Europa, i si el procés dels spitzenkandidaten ha estat realment efectiu per a començar a resoldre el dèficit democràtic. Esperem que Juncker no sigui un Barroso 2.

Editorial