Isabel-Clara Simó: Qui vigilarà els vigilants?

Feia Marcel Proust, que no era ni de lluny un revolucionari però que sens dubte era un home clarivident, en el segon llibre de la seva famosa 'A la recerca del temps perdut' (titulat 'A l’ombra de les noies en flor'), una asseveració exactíssima: '...els homes deuen veure, igual que els pobles, com va desapareixent la seva cultura i fins i tot la seva llengua, alhora que va desapareixent la seva independència'. L’equació és indiscutible: si em sostreus la meva cultura i la meva llengua, deixo d’existir; esdevindré una persona, o un poble, assimilat a una altra persona o a un altre poble, però la meva singularitat s’esborrarà.

Aquesta reflexió, fa tres-cents anys que ens la fem en aquests rodals, entre decrets, imposicions, atacs, menyspreus, insults i robatoris. Una part del nostre poble va fugir, quan la guerra incivil espanyola va acabar amb el triomf feixista; una altra part va tancar-se a casa, amb el front corrugat i els llavis muts; uns van resistir i van denunciar, i van sofrir presó, tortura o mort; i uns quants es van deixar colonitzar i avui són ardits defensors dels ocupants.

Jo formo part d’aquells que, de ben joves, vam llegir i escoltar Joan Fuster, i vam descobrir que teníem una història, i un país, i una llengua que no era sols oral, per a parlar en família, i vam posar la nostra minsa heroïcitat en la paraula: vam escriure, vam argumentar, vam parlar, vam publicar, vam fer reunions, vam assistir a conferències, vam conspirar i tot. Vam seguir la consigna de la racionalitat: 'Sapere aude!', que deien els Il·lustrats per indicar que cal tenir el valor de servir-nos de la nostra pròpia raó.

I en això va venir la democràcia. La democràcia espanyola, val a dir-ho, que consistia, en paraules del socialista espanyol Alfonso Guerra, a donar-nos cada any la nostra ració de pinso i tenir-nos agraïts. Calia una nova generació de catalans (i quan dic catalans, vull dir també valencians i illencs i de la Franja i de la Catalunya del Nord, veges tu si no) per denunciar, de primer, que érem nosaltres els qui donàvem, i no precisament pinso; i segon, que la nostra llengua i la nostra cultura anaven retrocedint fins a la nostra extinció.

Quan Uriel Bertran i Alfons López Tena van escoltar la veu de la gent i van analitzar què significava l’ominosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya, van decidir fundar un partit, transversal, que tingués com a primer objectiu la independència. I, és clar, hi vaig trobar aquell fil que havíem començat quan Fuster i que el bla-bla-bla dels qui manaren tres dècades feia invisible. M’hi vaig apuntar perquè ens ofegàvem dins d’Espanya, perquè ni l’univers de discurs, ni la llengua, ni la simbologia, ni els esquemes mentals no són assimilats; és a dir, perquè, malgrat tot, continuem essent un poble. La mateixa reflexió, se la van fer la majoria dels intel·lectuals d’aquest país, fins i tot els més rebecs a la independència. Perquè nosaltres raonem, esgrimim arguments i exigim que democràcia no vulgui dir l’alternança de dos partits espanyols dient-nos què n'hem de fer de la nostra energia, de les nostres carreteres, de la política immigratòria, de la llei electoral, dels impostos o dels nostres transports.

I aquí som: diferents de tots els altres partits, tot i que alguns són companys en alguns objectius, perquè, com que hem llegit alguns llibres, sabem allò de Juvenal: 'Quis custodiet ipsos custodes?' (qui vigilarà els vigilants?). Perquè volem la llibertat i creiem en la democràcia. Les de debò, no les retòriques buides dels qui 'desprecian cuanto ignoran', en paraules d’ells mateixos. És així: volem la independència, sense pactes amagats, perquè el que anhelem és la llibertat.

Isabel-Clara Simó, escriptora.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Quan Uriel Bertran i Alfons López Tena van escoltar la veu de la gent i van analitzar què significava l’ominosa sentència del TC sobre l’estatut de Catalunya, van decidir fundar un partit, transversal, que tingués com a primer objectiu la independència.

Formo part d’aquells que, de ben joves, vam llegir i escoltar Joan Fuster, i vam descobrir que teníem una història, i un país, i una llengua que no era sols oral.