Conte de Nadal

Explica Paco Ibáñez que el moment més emocionant de tots els llargs anys d’amistat i col·laboració artística amb el seu amic José Agustín Goytisolo va ser un dia a l’Amazones. Després d’un accidentat viatge amb canoa pel riu, el poeta i el cantant van desembarcar a la riba d’un poblet petit, perdut enmig de la selva. De sobte, una colla de nens riallers, excitats pel gran esdeveniment que significava la visita de dos desconeguts, els van envoltar i, tot d’una, els van dedicar una cançó de benvinguda: “Érase una vez/un lobito bueno/ al que maltrataban/ todos los corderos./ Y había también/un príncipe malo,/una bruja hermosa/y un pirata honrado./Todas estas cosas/había una vez./Cuando yo soñaba/un mundo al revés”.

Al cantant, li espurnejaven les llàgrimes als ulls en recordant la sorpresa del poeta quan va sentir els seus versos cantats en aquell racó de món: “Es va quedar mut, garratibat, i els ulls, aquells ulls enormes i negres que tenia José Agustín, encara es van badar més, semblava que haguessin de saltar de les òrbites, de tant que es va arribar a impressionar”.

I si el món al revés fos possible? És una simple qüestió de creure-hi, i de posar-ho en pràctica. Fixem-nos en la televisió, per exemple. En un excel·lent article publicat a La Vanguardia, Jordi Balló donava unes primeres pistes. L’autor és de les poques persones que, quan reflexiona sobre la televisió, en parla sense prejudicis, amb coneixement de causa i, sobretot, voluntat constructiva, cosa que encara és més difícil, atès el decadent panorama que ens envolta. Segons Balló, TV3 ha plantejat sempre una imatge de la societat catalana amb un conflicte, més o menys lleu, que inclou una solució, de manera que ha construït un imaginari col·lectiu tranquil·litzador, que de tant quotidià ens resulta gairebé invisible. Com capgirar-lo? Doncs, literalment. Per comptes de fer pujar Ferran Adrià a una barca de pesca i elogiar el suquet de peix d’un mariner, si això és veritat, que el contracti al Bulli; o que la verdulaire de la parada on va treballar l’Imma Mayol ocupi uns quants dies el seu despatx de l’Ajuntament... Suggereixo que, posats a pensar amb aquesta lògica implacable, inqüestionable, per què no capgirem també la Marató? La Caixa podria posar-hi anualment la xifra de la recaptació, i amb els diners que costa dedicar un dia sencer a fer-nos tots més solidaris, que muntin un bon concert, o que ens facin una bona pel·lícula. Que la Caixa, d’una vegada i per totes, sigui realment allò que és: la banca. O que desapareguin els mesuradors d’audiències. Per cert, ja existeixen? Fa molts anys que ho demano i mai no he trobat ningú que conegués algú que en tingués cap d’instal·lat a casa.

Em temo que no ens imaginem pas el món al revés, com feia el poeta. Vivim al revés del món. I si mai passessin aquestes coses, les normals, ens quedaríem garratibats i se’ns farien uns ulls molt grossos, d’incredulitat, com si sentíssim els indis de l’Amazones cantant les nostres cançons.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet