Opinió

 

<9/88>

Marta Rojals

10.03.2015

Legal, lleig i injust

De tant en tant t'hi fixes. Són notícies com, per exemple, que 'Seixanta-vuit assessors del govern de Rajoy no tenen el graduat escolar'. O, per exemple, que 'El president del consorci que construeix el Segarra-Garrigues és el conseller que va adjudicar l'obra l'any 2002'. O, per exemple, que 'Narcís Serra va organitzar cursos de formació perquè els membres del consell d'administració de Catalunya Caixa tinguessin nocions d'economia'. D'entrada són informacions antigues que no sembla que tinguin res en comú. Però parlem-ne.


La tria l'he feta mig a l'atzar entre una allau d'informació googlera sobre portes giratòries, recursos político-humans i curiositats laborals de l'era de la bombolla. No hauria acabat mai, però volia citar uns quants casos de gent a qui havien donat feines que dius caram!, i que justament van ser notícia perquè s'insinuava, es deixava entendre, se suggeria que, com a candidats a les respectives ocupacions, potser —potser, eh?— podria haver-hi professionals objectivament més idonis. Que el procés de selecció no hauria estat aigua clara, vaja. Si n'hi havia hagut, de procés de selecció, que segur que sí. No ens posarem pas a sospitar de tot, ara.


El paràgraf anterior l'he de deixar com una suposició, hi torno, perquè si servidora fos periodista amb llicència per a investigar, probablement arribaria als currículums que he posat sota sospita i comprovaria que, en efecte, eren els més adients de la pila acumulada a la taula dels contractadors. Però com que no sóc periodista, em valdré del meu títol a la universitat de la vida i en redactaré una simple opinió. Tot i que, de fet, per què hauria de voler ser periodista i fer un article contrastat si, sense la titulació mínima, podria ser assessora d'un govern espanyol? I encara més: assessora d'un govern presidit per un preparadíssim registrador de la propietat? No tinc més preguntes, senyoria. És legal, però és lleig. Perquè no és just.


Ara que ja m'he confessat ignorant del tema, no em fa res de dir que el fenomen de les portes giratòries em té fascinada, més fins i tot que el dels consellers d'administració de bancs que no sabien de bancs. Em fascina la història dels culs que un dia van tocar poltrona, a dreta i esquerra, i que ara descansen en les còmodes butaques de les companyies de serveis. I això de descansar és un dir, perquè no m'imagino que els formidables beneficis d'aquestes empreses es puguin assolir sense el treball ingent d'uns assessors de primera. Uns negocis dels quals depenen milions d'aixetes, interruptors i fogons, per exemple, no se la jugarien contractant merdes: van a buscar els millors professionals. Tan millors que es fa estrany que no els clissessin abans que les presidències, els ministeris i les conselleries els fessin apujar el catxet, perquè s'haurien estalviat una picossada en mensualitats. En fi, és el relaxament de qui té clients que no es poden escapar. De nou, legal, lleig i injust.


I ara seriosament: tot això, com ho permetem? I si no ho volem permetre, com ho fem? Els secessionistes tenim clar que hi ha vicis que només es poden eradicar d'arrel, valgui la redundància. Hem d'aspirar a un estat tan ben fet que la vergonya sigui el fre de les pràctiques vergonyoses, que l'ètica sigui el fre de les pràctiques poc ètiques, que la dignitat sigui el fre de les pràctiques poc dignes. En un estat ben fet, notícies com les que he citat mig a l'atzar, per tenir-ne milers per triar, haurien fet saltar governs i institucions senceres abans no s'eixugués la tinta del titular. Ara: assumint que de moment no és possible, si us voleu riure legalment dels professionals hiperformats, ben preparats, mal ocupats, desocupats i/o emigrats, com a mínim doneu exemple a les criatures que estudien i dissimuleu per vergonya, per ètica o per dignitat.

Editorial