De Picasso a Patino

Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia, ha pres una decisió brillant i definitòria del seu projecte museístic canviant de lloc el 'Guernica' de Picasso perquè guanyi perspectiva i acompanyant-lo d'obres de Calder, Buñuel, i més artistes que van ser presents, també, al Pavelló de la República de l'Exposició de París, l'any 1937. És contextualitzar-la i oferir més elements de reflexió, de contrast, a l'espectador. Ara, la idea de relacionar-la, també, amb el film 'Canciones para después de una guerra' (1971) de Basilio Martin Patino em sembla absolutament genial. Les raons són infinites. Picasso va dir: 'Al 'Guernica' expresso la meva execració de la casta que ha enfonsat Espanya en un oceà de dolor i de mort.' Patino fa exactament això mateix, revoltar-se contra l'Espanya negra esperpèntica, inculta i sanguinària, la casta dels terratinents, les sagristies i les sales de banderes, tant a 'Canciones...', com a 'Caudillo' o a 'Queridísimos verdugos', també prohibides per Franco. 'Quin projecte et sap greu no haver pogut fer?', li vaig demanar fa poc. 'Després de les tenebres franquistes, m'hauria agradat mostrar l'alegria popular que va significar la República', em deia fitant-me amb els ulls lluents. 'Per aquí el centre de Madrid es van cremar algunes esglésies, sí, van desaparèixer alguns retaules antics, sí, això no està bé... Però amb quina alegria ho vivia la gent!'

L'univers simbòlic que em revela imaginar junts el 'Guernica' i 'Canciones...' és explosiu. Aquestes dues obres coincideixen i es complementen en mil direccions. Neixen en circumstàncies ben diferents, sí, però amb una força visceral que les agermana. Totes dues són un homenatge apassionat al poble, a la vida, contra la ignomínia i la mort. Picasso pinta el 'Guernica' per encàrrec del govern de la República. L'obra serà el símbol internacional de la lluita contra el feixisme a Espanya. Un brutal i explícit al·legat contra la matança i la barbàrie de la guerra, una icona col·lectiva. Patino, contràriament, treballa sol, en silenci, en la clandestinitat. Quan Franco mor, les seves pel·lícules són un alliberament, una venjança, un revulsiu contra la misèria moral tatuada en l'inconscient col·lectiu. Tant el 'Guernica' com 'Canciones...' subratllen la crueltat, esfereeixen, però des d'angles ben diferents. El 'Guernica' és com un cop de puny, com un crit, clar, bestial. 'La pintura és un instrument de guerra ofensiu i defensiu contra l'enemic', deia Picasso. En canvi, l'impacte de Patino és lent i subtil. Amb un col·latge d'imatges de tot gènere, so i música, apel·la directament al subconscient, per subratllar la brutalitat a partir de la tendresa. 'Prefereixo, diu, els ingenus escepticismes per enganyar-nos contra la persistent agressivitat dels qui s'entesten a salvar-nos no se sap de què.' Patino posa en evidència la irracionalitat de la bèstia, amb un mig somriure, sota una aparença nostàlgica, innocent. Ell mai no ha volgut elaborar un relat històric, però, a partir del 75, amb 'Caudillo' i 'Canciones...' ens va retornar les imatges prohibides, la realitat censurada: 'Guernica' devastada, els bombardeigs de Barcelona, Joan Garcia Oliver, Madrid, els cadàvers de Lleida, la desolació dels qui sortien a l'exili... i la vida quotidiana en la grisor franquista. El 'Guernica', el comença Picasso i el completa Patino. Acabar-se, mai no s'acabarà. Josep Palau i Fabre deia que Picasso, al 'Guernica', havia 'mobilitzat tot el seu passat, un passat de victòries morals i intel·lectuals contra la derrota material'. Patino, en les seves pel·lícules, també.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet