Opinió

 

<87/88>

Xavier Montanyà

24.05.2004

La cultura no és televisiva

L’any Dalí és un magnífic exemple de la pitjor cosa que pot donar de si la indústria televisiva. Tots els reportatges i documentals semblen tallats pel mateix patró, siguin de mitjans públics, siguin de mitjans privats: el Dalí pallasso, el que es fotia dels mitjans fent l’idiota per acabar convertit en un ésser patètic, amb problemes sexuals i una ambició malalta pels diners. L’any Dalí televisiu ha consistit a multiplicar per mil aquell Dalí que Dalí es va inventar per actuar als mitjans i aixecar la camisa als periodistes. Tots els reportatges són idèntics. El pitjor Dalí és, doncs, indestructible. És allò que en queda. S’ha ignorat el millor: l’intel·lectual, l’escriptor, el provocador, l’artista que es revoltava contra l’arteriosclerosi de la cultura catalana, el revolucionari de les idees. S’ha ignorat tot allò que no és al catecisme actual de la televisió. Quan Dalí es va inventar el Dalí pallasso, també va ser un innovador que, malauradament, ha fet escola.

La televisió és un important aparador on s’exhibeix allò que volen que siguem. Grisos i cursis, mesells, ciutadans sense dubtes ni conflictes, sense esperit crític ni inquietuds intel·lectuals, superficials, panxacontents i cofois de viure sense rumb en una realitat espessa, plana, immòbil, inalterable, de color rosa. La televisió té al·lèrgia a la cultura i por de la paraula, del discurs crític o innovador ben elaborat, dels conflictes reals del món i de les idees. S'estima més reconvertir i manipular conceptes i actituds en la ficció, fer-ho tot ben comercial, acolorir-ho, homogeneïtzar-ho, i crear indústria, que en diuen. O donar un vernís de ficció a la realitat, per tal que no sigui tan crua, prostituint la nostra història i negant els principis més bàsics del periodisme. Ja pràcticament no hi ha diferència, ni de textura ni de contingut, entre un documental històric i un serial barat.

La paraula, oimés si és crítica, no proporciona negoci. Contràriament, pot semblar paradoxal la mà de debats que es fan. Molta paraula per a no dir res, cosa fàcilment apreciable en la tria de debatents, molts dels quals són negats per a abordar d'una manera innovadora els temes de què tracten; i en l’equilibri ideològic de convidats, la qual cosa, sàviament administrada pel cronòmetre del moderador, facilita sempre la inexistència de debat o l’equilibri entre plantejaments oposats que acaben en una simple exposició o exhibició d’intencions, sense endinsar-se mai en la discussió més profunda i creativa. O provocadora. I, de tant en tant, perquè no sigui dit o per fer promoció d’un llibre, que és igual, es permet l’aparició de gent amb idees crítiques, innovadores, però amb tots els obstacles perquè es pugui expressar relaxadament. Limitació de temps (amb declaracions retallades a trenta segons no es pot argumentar res), amenitzada amb una desmesurada devoció per l’anècdota intranscendent i una col·lecció de preguntes absurdes, lleugeres, perquè l’espectador no s'ensopeixi. Noam Chomsky i Pierre Bourdieu han advertit de la dictadura del temps televisiu. Tal com s’administra, demana una capacitat de síntesi impossible. És una mena de censura molt efectiva: qui parla s’autocensura per mirar de dir alguna cosa comprensible en poc temps, i acaba la feina el periodista reduint i desfigurant allò que ha dit; o bé, si la conversa és en directe, el talla sense contemplacions, invocant el déu temps. Si s’avorta una argumentació, es mata la conclusió.

Salvador Dalí deia que els intel·lectuals catalans noucentistes confonien esportista amb espectador dels esports. Ara a la televisió es confon cultura amb consumidors de productes culturals. S'hi parla de llibres o de compactes, no de literatura o de música. I si s'hi parla de llibres o de comapctes és per pressió dels editors i la indústria; altrament, no se n'hi parlaria, perquè no es consideren temes entretinguts, espectaculars, que distreguin un monstre estrany que tots solets s’han inventat seguint les directrius dels nord-americans: l’audiència. I quan es parla de llibres o de compactes amb un escriptor o un músic, la càmera no pot estar-se quieta, es veu obligada a moure’s, a resseguir el cable del micròfon o el vol d’una mosca, per tal que l’espectador no es concentri en allò que diu l’autor, no fos cas que se li escapés una mica de literatura o de filosofia i ens l’ensopís. És una manca de respecte envers qui parla i qui escolta. I un insult inicial, de concepte, a la intel·ligència i a les capacitats cognitives de l’espectador, que és considerat, per definició, un imbecil.

Editorial