Opinió

 

<82/88>

Marc Recha

28.06.2006

Franctirador

A dos quarts de nou comprava els diaris a la benzinera de les Quatre Carreteres. Després d’una ullada als titulars vaig fer una passejada pels articles d’opinió que parlaven de Joaquim Jordà. Van caure quatre gotes i uns pocs minuts més tard circulava per la C-17 en direcció a Barcelona. A la Barceloneta vaig recollir uns amics i anàrem plegats fins el tanatori de Collserola. Al número 8 de la sala de vetlles hi havia en Jordà dins el taüt. Semblava que fossin a punt de rodar una presa d’una nova pel·lícula seva i que ell fes de mort, amb una solemnitat aclaparadora. La gent s’esperava a l’exterior, agrupant-se tímidament en capelletes que es feien i desfeien amb l’arribada dels nouvinguts.

EAllò que pocs s’imaginaven és l’embranzida que va agafar en Joaquim Jordà els últims anys de la seva vida. Després de l’infart cerebral que va tenir, potser hi havia qui esperava un xic que es retirés a un camp més discret, continuant, probablement, les traduccions del francès i de l’italià dels llibres de l’editorial Anagrama, o col·laborant en algun guió. Però aquella atzagaiada de l’infart cerebral el reviscolà d’una manera gairebé aclaparadora, el situà a primera línia de foc, i amb això començà un estil expansiu de rodar pel·lícules, d’implicar-se fins on calgués en tot allò que l’envoltava.

Per entendre l’envergadura d’aquesta empresa, potser cal parlar de les circumstàncies que a final dels vuitanta es donaven a Catalunya a l’hora de fer una pel·lícula. Allunyada de la centralitat industrial europea, una part de la petita indústria cinematogràfica catalana va ser molt més receptiva a projectes que, en la nomenclatura estandarditzadora i homogeneïtzadora, se’n dirien agosarats. Eren propostes llançades des dels terrats per una sèrie de franctiradors que apuntaven amb la càmera la vida, tot posant en pràctica allò que deia Josep Pla de la necessitat de l’escriptor de parlar de la realitat que li havia tocat de viure. De passar el mirall pel camí. Sovint es tractava d’observar deliberadament una sèrie de situacions d’un gran calat humà per arribar a elaborar, probablement, un joc de mirades que establissin tot d’interrogants sobre les relacions entre les persones o sobre la relació d’aquestes amb l’entorn. El cinema era vist com un camí d’aprenentatge, on més que afirmar es descobria una manera de viure les coses a vegades molt propera. Això, és clar, va acabar provocant una certa complicitat amb l’espectador, que ràpidament entengué aquelles propostes.

Joaquim Jordà n’era un, d’aquells franctiradors: segurament el que passava més hores dalt els terrats. Bregat als seixanta, havia après a moure’s amb una astúcia carregada d’irreverència. De fet, per a molts dels alumnes que tenia a la universitat, era el pont directe entre un món oblidat i el laberint desconcertant del present cinematogràfic. I en aquest present, la seva actitud insubmisa, d’home d’acció gairebé incansable, incorrecte i incendiari, era un referent per a tots.

Editorial