Opinió

 

<75/88>

Juli Peretó

02.07.2007

La cultura catalana que no va a Frankfurt

Desfermades totes les polèmiques sobre quina seria la millor manera de presentar la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, deixarem clar d’entrada que qualsevol observador imparcial i desapassionat trobarà obvi que el grup representatiu d’autors ha de ser triat entre aquells que publiquen en llengua catalana. Ara, però, ens podem preguntar quina mena de cultura catalana va a Frankfurt.

El repàs de la llista d’autors publicada i la programació d’actes prevista per l’Institut Ramon Llull (IRL) ens mostra que hi ha molta literatura de ficció, un poc de música i arts plàstiques i alguna cosa marginal més. Per bé que les pàgines de la web de l’IRL relatives a la Fira de Frankfurt sobre la cultura catalana inclouen la ciència (per cert, un relat ancorat en el passat que ignora el present), la llista d’autors no inclou el pensament científic, tret d’alguna honrosa excepció il·lustrada. Per no haver-hi ni un tufet de ciència, no hi ha representada ni la notable tradició catalana de ficció científica.

Fa uns quants anys l’editor John Brockman emprà el terme tercera cultura per referir-se a la superació de la dualitat clàssica ciències-humanitats i liderar un moviment de pensament crític que es fa visible en la pàgina www.edge.org. La realitat ha desbordat aquella benintencionada crítica de Charles P. Snow en 'Les dues cultures' sobre la indiferència, jo diria aversió, cap a la ciència de molts literats. Hom pot sostenir una visió no naturalística, irreal i fantàstica del món. Però, si ens fa mal el cap, no ens prendrem de seguida una aspirina? El pensament racional i crític no pot ignorar l’aproximació científica a la realitat. Per exemple, l’abisme que separa les ciències socials i el pensament evolucionista és un camí directe cap al desastre. La paradoxa és que, aquesta fissura, ja la segellà Charles Darwin fa segle i mig.

No deu ser per manca d’autors catalans amb obra publicada. Ni per diversitat d’àmbits escrutats: física i astronomia, química i alimentació, biologia i medicina, climatologia i medi, antropologia i neurociència... Autors que treballen des dels més diversos àmbits: la museologia científica, la recerca fonamental i aplicada, l’ensenyament universitari, la comunicació científica, la gestió ambiental, la pràctica mèdica... La qualitat de les seues aportacions i reflexions és remarcable, homologable, exportable: alguns publiquen els seus textos reflexius o divulgatius també en algunes altres llengües europees, com el francès o l’anglès (prescindim per un moment de les trivialitats en clau espanyola). I, és clar, són al mateix nivell intel·lectual que qualsevol dels seus col·legues alemanys, en condicions de confrontar les seues idees en debats públics com els previstos al voltant de Frankfurt.
Per mi, resulta evident que la cultura catalana que va a Frankfurt és incompleta. El Ramon Llull no pot ser acusat d’insensibilitat: la revista Transfer. Journal of Contemporary Culture és d’interdisciplinarietat palmària i constitueix un clar aparador de la tercera cultura catalana publicada en anglès. Fins i tot l’organigrama de l’IRL inclou un departament d’humanitats i ciència. Tampoc des del Ramon Llull no poden adduir oblit: des de fa mesos tenien al damunt de la taula propostes concretes i tangibles per a fer present la tercera cultura catalana a la fira alemanya. Ja sé que guardar equilibris és difícil, que tota llista és arbitrària i que cadascú se la mirarà des de la seua òptica personal. Alguns fins i tot l’empraran com a diana de la seua mala bava anticatalana. A mi, tanmateix, em sembla que fem curt amb aquesta visió restrictiva de cultura (la del suplement literari del diari) i que desaprofitem la presentació a Frankfurt de la cultura catalana amb majúscules.

Editorial