Mil i una coses més

L’explosió salvatge de l’art al principi del segle XX es produeix primer i amb més imaginació i atreviment que enlloc a les Rússies. Abans que el dadà els futuristes russos ja han trencat tots els esquemes i tota la mitificació de l’art amb la idea de muntar una mitificació superior en la qual l’art i el viure de cada dia, places i carrers, boscos i garrigues, grafitis i tombarelles, culleres de fusta i coets interestel·lars, feines i cançons, la mandra i el frenesí... es barregin en una festa contínua llibertària en la qual l’esperit religiós ni serà obligatori ni hi és prohibit: aquí apareix la primera pintura abstracta i el primer poema fonètic, però també la pintura que no és ni abstracta ni figurativa, alògica (o logicofobista, com en diran poc després els lleidatans de la corda de Leandre Cristòfol), i la literatura més atrevida que hem tingut, encara, ara com ara.

Ja els hauria agradat a París viure en algun moment una eufòria com aquesta, però no ho van ni arribar a somniar. Els números dadà al cabaret de Zuric (Suïssa) o a diferents llocs d’Alemanya s’hi acosten més, però vénen després, perquè no s’ha d’oblidar que en aquells anys el moviment de russos entrant i sortint de la frontera alemanya era constant. A França n’hi arribaven menys, però també n’hi havia, i a més s’hi va instal·lar un romanès que estava al corrent dels moviments de Rússia, o n’havia sentit explicar coses, i que tenia un entusiasme encomanadís: Tzara. Però els poetes russos del mateix moment havien corregut molt més terreny, vivien en una ebullició d’invenció de mons poètics, de Puixkin ençà, molt viva i diversa: els trencadors russos tenen una quantitat de coses per trencar, i s’empesquen una quantitat de maneres de trencar-les, que els col·loca de pet al capdavant de totes les arts d’occident, comptant-hi la música, el ballet, el cinema, la fotografia, les actituds dels artistes, les maneres de propagar l’art, l’organitzar-se i el no organitzar-se...

En aquest moment rus i eslau dels anys deu i vint hi ha més proporció de fembres que enlloc mai, i per mi el primer pintor radicalment abstracte de la nostra història és la magnífica i senzilla i bella Olga Ròzanova, morta jove, de diftèria, el 1918. Ròzanova, Malèvitx i molts altres consideren que Kandinsky va endarrerit: que no és el primer abstracte sinó el darrer expressionista. Però justament l’expressionisme serà definit el 1924 per Líssitzki (malevitxesc convençut) i Arp (mestre de l’humor) com ‘el bistec místic o metafísic alemany’. Més endavant trobem expressions semblants en Foix, en el seu llibre sobre Joan Ponç, quan es carrega l’avantguarda ‘expressionista i feculenta’.

Abans he esmentat la cosa de la religió perquè a partir del 1917, quan es va consolidant la dictadura comunista, l’estat es declara ateu i la religió queda prohibida. Aleshores les persones més anarquitzants de la revolució es posen amb passió a defensar l’espiritualitat. La mentida i la trampa marxista d’uns polítics que decreten obligatori el materialisme, però no tenen ni la menor idea de què és la matèria, són posades en evidència per Malèvitx en un escrit que es diu ‘Déu no ha caigut’ i que sortí en ucraïnès a la revista Anarkhia. No és tan fàcil abolir déu, diu. Déu és un saltamartí que si el tombes es torna a posar dret: si el treus de la terra puja el cel, si el treus del cel baixa a la terra. Malèvitx també fou torturat a les presons leninistes. A més de pintar escrivia: poemes avantguardistes, manifestos, polèmiques duríssimes, pedagogia de l’art i, sobretot, filosofia.

Un altre artista indomable, l’autor de la famosa invocació al riure, el poeta Velimir Khlèbnikov, es mou en molts fronts alhora, sempre inspirat, original, profund d’una manera i d’una altra. Khlèbnikov fa la pròpia revolució, s’autoanomena president del globus terraqüi, fa la reforma agrària repartint a cada humà una quantitat de terreny igual a la superfície de tota la terra, inventa noves unitats de mesura de l’espai basades en el radi de la terra i en el del glòbul roig, i les del temps en el batec de l’artèria, i totes li surten proporcionals entre si i, atenció, també proporcionals amb les dimensions de les figures bàsiques que pintà Malèvitx: el quadro, el cercle i la creu. Totes aquestes proporcions s’expressen en potències del número 365, que és el número dels dies de l’any i dels versicles del Llibre d’amic i amat. A més d’escriure amb la llengua dels estels (sic), Khlèbnikov té poemes en llenguatge normal i claríssim, com en els versos narratius i punyents de ‘L’escorcoll nocturn’, on presenta les contradiccions de la revolució en la figura d’un vell mariner de la guàrdia roja, comunista convençut però amb una creu ortodoxa tatuada al pit. Però el que m’agradava més, quan vaig descobrir aquest món, era Aleksei Krutxònykh: 'Us entretindré 300 anys pelats'.

Era cap al 1995, jo vivia a Berlín, i sentia que ‘el poble del costat’ era el món eslau. A Berlín era prou fàcil trobar coses d’aquests escriptors i pintors, en rus, en alemany, en anglès, en francès... i fins i tot un llibre italià molt bo, sobre els futuristes russos, de Marzio Marzaduri. Vaig caure a dins d’aquesta olla plena de no sé quantes pocions màgiques diferents i després d’un any o dos de llegir, mirar, prendre apunts, veure llumetes de coloraines i intentar coneixe’ls tots, els russos de 1915, em vaig cansar de fer d’estudiós, vaig agafar la llibreta que tenia per estrenar feia més d’un any a sobre la taula, i em vaig posar a escriure sense dubtar, o més ben dit, dubtant de forma molt ràpida i efimeríssima: escriure sense pensar, però en el sentit d’entrar en una cosa més fonda i més humana que el pensar: ser-hi, del tot. El poema que en va sortir fa 324 pàgines, es diu Uh, i va en el fons del fons dedicat al més gran no-poeta de la llengua russa, Krutxònykh, que m’interpel·la des del passat, i a la pintora alemanya Stella Hagemann, que ho fa des del present amb els seus quadres i la seva manera de veure l’art. Uh és tan producte de la Rússia de 1915 com de la Prússia de 1995, però el resultat, el poema, és alhora Berlín (el bar Melancholie-1), Barcelona (plaça Raspall), el cap Norfeu (i tot el golf de Roses), València (les campanes del Micalet), Collserola (flors eròtiques), el Canigó (un petit abocador d’escombraries de Vernet), l’autopista europea número 5 (a l’altura de Montpeller) i moltíssimes més coses.

enric.casasses@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet