Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<6/88>

Mercè Ibarz

02.05.2015

Oh, quin Primer de Maig

Dissabte passat vaig participar en una taula rodona, a l’Ateneu Popular de Nou Barris, sobre el periodisme de la Transició i el seu llegat present. Convocada per les amigues –ho he d’escriure en femení, senyor corrector, que així es fan dir les unes i els altres d’aquesta colla de periodistes— de la Directa. Era una vetllada que commemorava els 9 anys d’existència continuada de la Directa, que no són pocs. Hi érem convidats a parlar-ne Pepe Ribas, el d’Ajoblanco, Guillem Martínez, el castigador de la Transició, i servidora, que no se sap mai per on pot sortir i això a la gent de la Directa li fa el pes. 


Hi vam fer desfilar anàlisis i anècdotes significatives del periodisme dels 70, els 80 i dels 90 ençà. Tot i ser interessant el que bé o malament vam dir, allò que per a mi i per molts de nosaltres va ser més eloqüent va ser la intervenció, al final, i aprofitant precisament que parlàvem de periodisme, del piquet informatiu de la vaga dels treballadors de les empreses subcontractades de Movistar i la seva caixa de resistència. Dels autònoms (quina paraula més bèstia, aplicada a aquesta condició laboral) de Telefónica, vaja.


Van començar la vaga el 28 de març, a Madrid, i l’han anat i es va estenent des de llavors per l’Estat. No surten als diaris ni a la tele, fa poc van fer una marxa per la capital del regne que va reunir 5.000 persones i res, res de res als mitjans. Llevat de El Mundo, que va aprofitar l’avinentesa per estovar els vaguistes i cridar-los a l’ordre amb titulars i arguments que em van resultar tan al·lucinants mentre el del piquet ens els deia a Nou Barris que no puc ni recordar-los. Només van aconseguir treure el cap per la tele, em van dir després, quan es van col·locar davant de la casa de la rata de Rato, aleshores sí que les càmeres no els van poder evitar. Ben fet, cal anar on sigui.


Per més que els mitjans els hagin declarat invisibles, va anunciar el del piquet, no pensen pas deixar-ho. Si vostè té problemes a la línia de telèfon i no hi manera que la seva companyia l’atengui i els resolgui, ja pot començar a comprendre’n el perquè. Telefónica, privatitzada a major glòria d’un amic del paio aquell del bigoti, continua sent el pal de paller del falsàriament anomenat trencament del monopoli telefònic a Espanya. Hi ha moltes més companyies, sí, però totes estan, estem, encadenades a Telefónica, que en continua controlant la xarxa de base. Han acomiadat un munt de gent en els últims anys i han passat la feina a empreses subcontractades, llei i fórmula per antonomàsia del sistema laboral, econòmic i financer present. La subcontractació. La paraula ja ho diu.


La vaga dels treballadors d’aquestes subcontractes implica per tant no atendre la informació d’avaria, la de vostè, que Movistar els comunica. I vostè es fa fúmer. I ens haurem de fúmer tots si la vaga es fa general. Pel que fa a mi, ben fumuda estaré, no penso pas protestar perquè uns treballadors no tinguin present el mal que causen a la ciutadania etc.etc.


Tant em farà si em diuen vostès que sóc una progre i que ja se sap. No, això no val. O renovem arguments o pleguem. Diria, per la conversa que després vaig tenir amb el piquet, que estem davant d’una vaga que farà forat. “A veure si encara algú de vosaltres es cremarà a lo bonzo”, vaig fer. “No, això no; però alguna de les companyes sí que ha decidit aixecar-se la samarreta i ensenyar el pits pintats amb el nostre lema, a veure si així algú mira i ho veu”. El lema és “Esclaus de” i el logo de Movistar. “No us cremeu”, em vaig acomiadar. 


Cobren, com a molt, 700 al mes, bruts. Que es guanyen després de jornades de treball exhaustives i a costa d’assumir ells mateixos molts dels costos que, abans, quan el món obrer existia, pagava l’empresa contractant.


A quant els surt l’hora? Fem números. Potser no arriben ni als 7 € bruts que sé del cert que cobra en un museu de Barcelona un historiador especialista en arxius i de provada trajectòria.


La informació local i la informació laboral, decisives en la premsa empresarial fins fa quatre dies, substancials en els últims anys del franquisme i els primers del postfranquisme, hi han desaparegut, abduïdes i encongides: la local, en la secció de la marca Barcelona, o d’allà on sigui; la laboral, en la secció d’economia. Ens hem polit les fonts, base del periodisme, la informació extreta de les persones protagonistes i contrastada pel periodista. I així va la cosa.


Oh, quin Primer de Maig.

Editorial