Opinió

 

<6/88>

Bel Zaballa

22.04.2015

#GràciesMestres

De petita volia ser mestra. Sí, molt original. Col·locava els ninos arrenglerats damunt el llit i fèiem classe de català amb unes fitxes que imitaven les de la senyoreta que més m'agradava. De gran vaig veure clar que no tenia la vocació que requereix un ofici com aquest, que deu ser un dels més importants, si no el que més. Vaig veure que no tenia aquella ànima que veia en els meus pares, mestres tots dos, que no es treien l'escola del cap ni el cap de setmana.


Tinc la imatge de molts vespres amb la mare, després d'haver deixat la cuina com una patena i haver preparat el dinar de l'endemà, asseguda a la butaca amb el bolígraf vermell i una pila de folis damunt la taula, posant-se i traient-se les ulleres i fent comentaris en veu baixa. I la del pare, davant una taula plena de dossiers de l'escola que apartava quan em plantava al seu costat demanant-li que em posés a prova per a l'examen de socials de l'endemà. I aquelles converses sobre tal alumne o tal altre que sentia d'esquitllada.


He tingut sempre un gran respecte per aquesta professió, a la qual hem atribuït un paper principal en la nostra societat, tot i no defensar-la amb prou recursos. Ahir un amic em deia: els mestres són una estructura d'estat. Ho són, i malgrat les retallades molts deixen l'ànima i les hores en una feina que els apassiona, conscients de la responsabilitat d'ensenyar i forjar la societat del demà. Em sembla que ja hem deixat lluny aquell tòpic de les vacances, oi? Avui la comunitat educativa està de dol, i vull que siguin aquestes ratlles també una abraçada, especialment per a la gent de l'Abel Martínez. Potser per això és un moment important per a fer valer la tasca de tants i tants docents que s'escarrassen a ensenyar, educar, donar eines i mostrar camins a les persones que han de protagonitzar el país futur i empènyer-lo. L'educació és l'arma més poderosa per a canviar el món, va dir Nelson Mandela.


Tinc un altre record recurrent, que dec compartir amb uns quants. Quan anava pel carrer amb la mare, era inevitable que en algun moment o un altre sentíssim alguna veueta cridar el seu nom o ens topéssim amb un somriure jove a la cantonada. Veia aquella il·lusió a les seves cares mentre li explicaven com els anaven les coses. Quan havíem passat de llarg, em posava en situació: aquest el vaig tenir a cinquè, era brillant; aquesta va repetir sisè, era una bona peça, però tenia un cor molt gran; a aquest altre li costava molt, però no saps com s'hi esforçava. Dispenseu el parèntesi de sentiment d'orgull. Era una d'aquestes mestres que es mantenen presents en caparrons que van madurant. Mestres i professors com l'Agustín, l'Àngels, el Salvador, la Pepi, el Manel, l'Anna, l'Elvira. Els mestres que continuem recordant quan ja som grans i que ens continuen despertant aquella delicadesa quan en parlem o ens els trobem pel carrer. Els mestres a qui els cantants dediquen cançons i els poetes escriuen versos. Els mestres que ens han fet part de qui som. Que un dia ens van aixecar, que ens van fer sentir passió, que no ens van deixar perdre, que un dia van creure en nosaltres, que ens van obrir mons. Els mestres que han omplert de noms propis les xarxes socials aquestes últimes hores amb una etiqueta espontània i plena de tendresa: #GràciesMestres. Tinguem-ho sempre ben present.

'El mestre deixa una petjada per a l'eternitat. No pot dir mai quan es deté la seva influència', Henry Adams.

Editorial