Jo

Una novel·lista americana, d'origen rus, Ayn Rand, va escriure una vegada: 'To say "I love you" one must first be able to say the "I"'. La intenció de la frase és difícil de traduir, però podríem deixar-ho en alguna cosa com ara aquesta: 'per poder dir "jo t'estime", abans has de saber dir "jo"'. Doncs bé, en veient i rellegint el debat del Parlament de Catalunya, hi trobe a faltar exactament això, que algú diga 'jo'.

El president demana al cap de l'oposició confiança. El cap de l'oposició demana al president que faça alguna cosa. Els partits minoritaris del govern demanen als altres partits coses. I així anem fent. Tothom demana a l'altre, tothom reclama a l'altre. Com si l'acció decisiva no depenguera de cadascú. Hi ha una part de ritual en tot plegat, és cert. De minuts de televisió i de línia de diari. Però hi ha una part també de càlcul conservador, de no arriscar, de preferir el perfil baix, a l'espera que siga l'altre qui s'estavelle. També és evident que les responsabilitats són diferents. No és igual ser el president de la Generalitat que el cap d'una banda de tres diputats. Però per a parlar amb veu clara i dir coses directes n'hi ha prou amb una boca i un cervell.

Jo no sé com acabarà tot això del finançament. Sóc clarament pessimista, però podria equivocar-me, de manera que preferesc ser prudent. Potser acabarà bé. Potser no. Però, passe què passe, m'adone que em comença a resultar preocupant aquesta manca aparent del 'jo' en la política catalana, aquest intent de no prendre la iniciativa amb totes les conseqüències, facen què facen els altres. Pensant, sobretot, en el molt de camí que encara resta, més enllà del finançament.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet