Opinió

 

<55/88>

Marta Rojals

18.12.2009

Flor d’hivern

En una macrobotiga de la famosa casa sueca de mobles de muntar (sí, aquesta) venen arbres de Nadal ‘low cost’ que pots servir-te directament del magatzem quan hi passis a recollir el mecano del prestatge o de l’armari-bufet. El producte, de la família de les pícees, té l’avantatge que ja ve compost de sèrie, perquè, per molt dotat que sigui el client per al bricolatge, hi ha acabats que no es poden igualar. Ara, la presentació, regida pels principis més crus de la factura en sèrie, fa que el gènere exposat no es trobi en gaire disposició d'abanderar l’esperit nadalenc del menjador de casa.

No sé a quina llumenera del departament de màrqueting se li ha acudit d’escenificar una estampa tan llastimosa: en un racó d’aquella immensa nau de planxa industrial, una massa de despulles vegetals mal ficades en contenidors esperen comprador a mercè de l’asfíxia; la capçada reduïda per fèrries xarxes de compressió, les branques revelant amb escreix el rovell de l’agonia. Aquí les tens, lligades de mans i peus i semiamputades d’arrels, com si algú hagués previst la possibilitat que poguessin fugir corrents. Si t’hi acostes i pares prou bé l’orella, podràs sentir una mena d’udol sostingut de silenci, ofegat per les notes ingènues del fil musical. Els designis dels hòmens, a fe de déu, són inescrutables. Pròxima estació: fum, fum, fum.

No hi ha nadal per a l’arbre de Nadal. Com a molt, treure el cap al bat del vent d’una finestreta de cotxe; per un moment, un horitzó. L’aire de vidre de la muntanya, te’n recordes? Després, una altra pluja d’agulles mortes sobre l’estora de la porta, vés a buscar l’escombra, mira quin merder. L’infern de la calefacció, vint-i-cinc graus a l’ombra, per tot cel un sostremort de ‘pladur’. I tenir set, molta set, què no donaria per un got d’aigua. Mira que bonic que ha quedat, Oriol, posa-hi l’estel a la punta. Tempesta d’agulles seques. Dies de drings de copes i coberts, rialles, telèfons, televisions, mitjons menuts, papers de colors i, mentrestant, pensar, si poguessis pensar, quan seré gran faré pinyes com punys i ja no caldrà que em pengeu les boles. Però no, no et faràs gran. D’avui que no passi que el traiem de casa, que em deixa el pis fet un fàstic. Però, mare, el podríem plantar al balcó. Però que no ho veus, que lleig que s’ha fet?, si ja té l’enterro pagat!

Diuen que a la vida hi ha tres objectius per a qui es vulgui garantir la transcendència: escriure un llibre, tenir un fill, i etcètera. Un bon propòsit d’any nou, doncs, podria ser de plantar l’arbre, l’arbre de Nadal. Si és que encara té remei, si te’l van vendre amb una mica d’esperança posada en un test, dóna-li una oportunitat, torna’l a casa. Potser quan ho faràs encara tindrà entortolligat un petit manyoc de cinta, d’aquella que fa serrells llargs i cada any s’escabella. T’ho imagines? Un dia, al bosc, pinyes com punys i, entremig, mira pare!: un cabell de plata.

Editorial