Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<20/88>

Xavi Sarrià

04.07.2014

La lliçó de les víctimes del metro

Un tren descarrila a la revolta de l'estació de Jesús. Impacte brutal. Caos dins el túnel i fora. El resultat és dramàtic. Quaranta-tres persones mortes. Quaranta-set de ferides. L'endemà mateix s'oficien els funerals d'estat. Hi ha pressa a girar full. Cinc dies més tard arriba el papa i tot s'ha de veure perfecte. Impol·lut. Com l'aparador podrit en què han convertit la ciutat. Les famílies i els ferits de l'accident s'organitzen i protesten pel tracte rebut. El president de la Generalitat Valenciana es nega a rebre-les. L'alcaldessa de València també. Protegits per les majories absolutes, els representants de tots els valencians es giren d'esquena a les víctimes. Molesten i punt. Però elles no defalleixen. Cada dia 3 de cada mes es manifestaran a la plaça de la Mare de Déu de València. Les autoritats van a la seua i canvien el nom de l'estació de la tragèdia. La doctrina de l'oblit s'imposa. La instrucció judicial és plena obstacles. La caixa negra s'esborra. El tren es desballesta. El cas s'acaba arxivant. 


Set anys més tard, un programa de televisió retorna l'accident a l'actualitat. Jordi Évole mostra en 'prime time' i a tot l'estat espanyol allò que els valencians estem massa acostumats a veure. La prepotència, la compra de silencis, la manipulació informativa, les conxorxes d'alguns, el desvergonyiment d'uns altres. El programa és un èxit d'audiència. El poder valencià s'esvalota. Ara sí. Sembla que els importa més què pensen a Madrid que no què pensen a Torrent. No hi ha dimissions. Però el cas es reobre. Al seu torn, els periodistes de la televisió pública revelen allò que tots sabíem. 'Canal 9 va tenir una actitud indigna.' Els informatius van minimitzar les repercussions de l'accident. L'ordre venia, expliquen, d'un despatx de la Generalitat.


'No tenim la certesa que fóra així, però si les víctimes ho han percebut d'eixa manera, el Consell comprèn la indignació que puguen sentir i, en eixe cas, si així ho perceben les víctimes, no tenim problemes a demanar disculpes.' Ho diu el vice-president. Han passat vuit anys i aquesta estranya manera de demanar perdó --només per la cobertura de Canal 9-- serà l'única concessió a les víctimes. Les oblidades, com les anomenava Èvole. Per bé que mai no ho han estat totalment. Perquè durant tot aquest temps, les famílies i els ferits han plantat cara a la desmemòria. Durant tot aquest temps, activistes i periodistes valencians han mirat de retornar-los la veritat soterrada. Durant tot aquest temps, milers de ciutadans anònims han compartit dolor i indignació en les concentracions de cada dia 3 de cada mes. Com ahir. Com el mes que ve. Fins que faça falta. Aquesta és la lliçó que continuen ensenyant. La dignitat no té preu. Ni caducitat. 


(I mentrestant, el dia del trist aniversari, Fabra agita el fantasma anticatalà a la seu de la FAES i de nit se'n va a fer un soparot a l'Umbracle amb tot el PP valencià.)

Editorial