Opinió

 

<18/88>

Andreu Barnils

07.09.2014

Sense por

La meva veïna diu que va marxar a Amsterdam l'any 1978. És una senyora d'uns seixanta anys nascuda al barri, que ella va estar-se a la Barcelona franquista fins que tenia uns vint anys. Aleshores, en plena transició, l'any 1978, cap a Holanda, on hi ha fet vida els darrers trenta-sis anys. Dos fills, marit, la feina. I un gos amb qui, com amb tota la resta, parla holandès. L'anglès, aquesta senyora que vesteix amb robes amples, també el parla amb molta fluïdesa. La veïna i jo gairebé no coincidim però ara que se li han mort els pares la veritat és que baixa més sovint, perquè s'encarrega del pis que va deixar-li la mare. És el pis que tinc porta per porta i que va llogant. Ara hi fa obres.


Som al Poble-Sec, veïns de terrassa. Al nostre davant, contemplem les tres Xemeneies de la Canadenca i els barris del voltant. Una vista magnífica, fumant tots dos i amb temps per davant. 'Tot això en deien Terra Negra' i m'assenyala amb les seves precioses mans el que ara és un hotel. 'Calderers hi havia aquí'. On ara hi ha una llar d'avis diu que hi havia una carboneria. 'I allà una altra. I allà una altra. El carbó es feia servir pel port, que tenim a tocar, i per això aquí hi havia moltes carboneries. D'aquí que en deien Terra Negra'.


La majoria dels edificis alts que veiem a l'skyline aquesta senyora, amb els anys, i les visites ocasionals, els ha vist aixecar. No cal dir l'edifici Foster lluny enllà, però també l'altíssima torre de l'EOI de l'Avinguda de les Drassanes, que se li dibuixa un heliòdrom al terrat mai fet servir, o l'afegit de vidre de les tres xemeneies del Paral.lel. 'De petita aquest barri també rebia contraban del port. Jo recordo els Crispies i els Kellog's. Els compràvem a granel amb unes bosses als anys seixanta, molt abans, però molt, que us arribés a les botigues més tard'. Em parla d'una Barcelona desapareguda, la de la Terra Negra, que si no vigilem el Pla Paral.lel convertirà en Terra Cremada.


Xerrem com mai (dues cigarretes seguides) i em diu que a Holanda, el país aquest on l'Instituto Cervantes vol censurar llibres, 'els nanos als divuit anys són tots fora de casa. Tots. L'estat paga una mica, s'espavilen, i la majoria se´n surten. Home sí, hi ha crisi, però no és com aquí no. Això d'aquí és horrorós' diu la senyora. 'Horrorós'. I sense demanar-li-ho em diu que 'Jo no era independentista però ara sí. Ara sí. Mira, no sé. Potser ho faig per la meva mare, que ho era molt. Però molt. Ara hi penso amb ella. Però saps perquè ho faig també potser? Perquè tinc moooltes ganes que passin coses”.


M'ho faig repetir perquè d'entrada no l'entenc.


Sí, que passin mooltes coses. Saps què vull dir? Com el Mur de Berlín serà. Recordes, quina alegria, la reunificació pels alemanys? Doncs pels catalans serà el mateix. Viurem intensament. Serà preciós. Jo em sembla que també votaré per això. Perquè passin coses. Ben grosses'.


Te l'escoltes i te'n adones que a aquesta senyora no li queda ni rastre de la por franquista que la seva generació va mamar a l'escola. Ni rastre d'immobilisme. I la compares amb part de l'actual elit catalana de la seva edat i veus que a diferència d'ella, molts d'ells ni parlen anglès ni s'han tret la por de sobre. I encara menys parlen del futur amb un somriure d'orella a orella. 'Jo ja tinc els tres vots Sí i els bitllets d'avió pel 9N. Tres vots, sí, que jo el novembre vindré sola, però els meus dos fills m'han delegat el vot. Si puc, votaré per ells. I sinó, que vinguin. També voten sísí, ells, home és clar. Encara que no parlin català també voten sísí els meus fills. Què et penses tu?'.


I somriu, la veïna sense por, i camí dels setanta anys.


Editorial