Les mares dels fills de mala mare

Vam coincidir uns quants dies a l'hospital aquest hivern. Jo hi era amb ma mare, i ella venia a visitar i a estar-se algunes nits amb una familiar seua que era a la mateixa habitació que nosaltres. Quan arribava, només entrar, s'acostava a la malalta i li deixava un ram de besos i carícies ple de somriures. L'afecte se li veia als ulls, també. A les mans, als gestos. Tot ho feia amb un amor impossible de fingir, natural, casolà.

Sol·lícita sense extrems, empapussava la malalta o li fregava les cames. Tot era poc per a ella. Jo la mirava, i mentre veia aquella demostració d'estima no podia deixar de recordar el dia que un amic em contà com el fill d'ella i uns altres descervellats l'ompliren de colps i de puntellons al cap. L'amic havia comès l'error de saludar un grup de Maulets que es manifestaven pel 25 d'Abril, i com que anava sol amb la seua xica es va convertir en el blanc perfecte dels violents. Al País Valencià, oficialment, la violència contra els no-espanyolistes no és terrorisme, és una anècdota repetitiva i de condemna imprecisa: coses que passen. Un risc que els demòcrates de casa bona accepten en els altres.

Uns quants mesos després de l'agressió, el meu amic encara tenia por d'anar sol pel carrer, i no va voler denunciar els fets perquè temia represàlies. No podia oblidar els colps intransigents de les botes armades al cap, ni la humiliació de sentir-se impotent.

Tot això em venia al cap quan la veia, i pensava en el dolor físic dels puntellons que no s'oblida, i en el clavill que la dona devia tenir en l'ànima i que els colps del seu fill anaven fent més i més gros. Sense voler-ho, era la mare d'un fill de mala mare, però ella no en té gens la culpa. Desterrem l'expressió, ni que siga per respecte al seu patiment.

albinyana@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet