Opinió

 

<6/169>

Vicent Partal

21.04.2015

Respecte

Hem tingut unes setmanes en què tot de notícies poc habituals, molt violentes, ens han sacsejat sense interrupció i ben de prop. Els turistes morts a Tunis, al museu del Bardo, dos dels quals ciutadans de Barcelona primer. Els passatgers morts, assassinats, de l'avió de Germanwings després. I ara el professor assassinat per un xiquet de tretze anys a l'IES Joan Fuster.


És difícil de no sentir-se abatuts i d'alguna manera abandonats pel destí. Tot això és tan estrany i ha passat tan seguit, en tan poc temps, que la reacció lògica de preguntar-nos com és que ens està passant això esdevé gairebé un exercici dolorós.


Evidentment, són casos aïllats i ben diferents entre ells. Sobretot és ben evident que el cas de l'avió i ara el del xiquet són circumstàncies molt excepcionals entre nosaltres. Molt. El cas de Tunísia té un component polític difícil d'evitar per més capciós i desagradable que siga parlar-ne, per més dolorosa que resulte l'obvietat. I l'altra gran ombra d'aquests dies, que és la mort de centenars d'emigrants a la nostra porta abandonats en alta mar, també el té, aquest component polític. En tots els casos la violència des fets corpr`n però els assassinats de l'avió i de l'escola ens resulten difícils d'explicar perquè s'hi barregen factors dels quals costa massa de parlar sense caure en el perill de la banalització o l'opinió frívola: les malalties mentals són un problema greu de la nostra societat i a voltes es manifesten d'una manera brutal, davant la qual cosa ben poc hi podem fer com a societat.


Ara, pense jo, sobretot és important d'aclarir al màxim els detalls de tot això que va passar ahir a l'institut, entendre com s'hi va arribar, preguntar-se, sense demagògia, si es podria haver fet alguna cosa més i sobretot compartir el dolor amb la comunitat escolar i donar-li tot el nostre suport, el nostre respecte més gran. 




L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)






Elisabeth Vergés


I encara hi ha moltes més coses, que no solament ens sacsegen, és que ens amenacen directament.

Pensava que la sensació d'abatiment i abandó era perquè m'estic fent gran, que sempre n'han passat de coses grosses.  Em consola aquest editorial que escriu un home jove, i alhora em torna a abatre constatar que els casos que veiem són tan diferents dels que coneixem fins ara; diferents i perversos, quan pensàvem que anàvem, a poc a poc, cap a la humanització.




Josep Jallé


Penso, benvolgut director, que, sociològicament parlant, les causes puntuals no poden aportar-nos grans deduccions. Ni l’analítica de les condicions properes del xiquet que, com va passar amb les del copilot de Germanwinds, seran abundants post fets. És més clar pensar en termes globals d’interrelacions, com amb els drames de les pateres pel Mediterrani. La societat de la informació, global i immediata, s’ha barrejat amb una, consensuada com a normal, inhibició dels entorns familiars vers l’educació de les actuals generacions.


Cada dia vaig tres cops a l’escola pública, en tant que avi acompanyant. D’altre part la companya Júlia ha estat mestra durant 40 anys i n’hem comentat  l’evolució relacional avis-pares-fills-mestres amb les influències externes al nucli familiar. Es tracta d’un esforç continu per traspassar usos i costums, apart de la informació i les dades acadèmiques, tant evolucionats com es vulgui, a les generacions via la forma en que s’aprèn quasi tot: la mimètica. Aquest exemples que seran mimetitzats arriben per tota mena de mitjans, sense prous filtres, sense que la societat hi pugi intervenir eficaçment vers els generadors de programes de TV o a les xarxes socials. Els mimetitzats poden fer l’arrelament de conductes que, òbviament, son inacceptables en una relació civilitzada, com entre alumnes i professors. Ja em sentit d’altres casos d’estomacades de pares o tutors a mestres. També d’alteracions intimidatòries d’alumnes a professors, especialment als instituts i .... ¿què en fa el conjunt Administració i AMPA’s?. Normalment mirar cap a un altre costat o refugiar-se en les estadístiques que tornen els problemes sòlids en líquids.


La mort d’un docent, les ferides d’altres, les estomacades, estadísticament i respecte de milers d’alumnes i centenars de cursos i comparant amb d’altres països - més primaris és clar - ens diran que .... però la mort d’una persona no te apaivagaments d’aquest tipus. Es el fracàs d’uns models permissius que han confós llibertat amb el tot si val. No, diguem no: ni tot si val, ni tant se val, ni mirem cap un altre costat; perquè cada dia augmentarà la violència, amb les escoles, amb les pateres, als mitjans de transport i, especialment, als contactes relacionals.


Heu vist alguns del còmics que corren en hores de màxima ..... mimetització?. Quants entorns familiars es preocupen, seleccionen o controlen el canals de TV o l’ús del mòbils quan els nens o nenes es posen molt rebecs demanant atenció màxima o exclusiva a la família?. És que es molt dur, desprès de la feina, empalmar amb els xiquets, us diran la majoria. Però, pregunte, és que no és d’una gran responsabilitat portar vida al món, ser pares?. Ep! i .... mai es deixa de ser pares. No hi ha descans, no hi ha treva. Ni als 70 anys, creieu-me.


No mireu cap un altre costat quan heu portat v-o-l-u-t-à-r-i-a-m-e-n-t vida a la Terra, ni delegueu en l’Estat allò que us es propi, intransferible: educar. Difícil?, no. Incòmode, en tot cas.



Sergi Turiella


Estic plenament d'acord amb l'anàlisi del Sr. Josep Jallé, i no considero que siguin fets aïllats. Senzillament acostuma a ser el resultat d'un problema, present altres vegades, i que s'ha optat per no solucionar correctament. I els responsables som tots, en la part que a cadascuna li pertoca. Especialment a les administracions públiques, a més a més de les responsabilitats corporatives, que també existeixen, per part d'alumnes o professors, els alumnes també tenen les seves responsabilitats igual que les famílies. A més a més, la censura d'opinions políticament incorrectes ha derivat en una hipocresia estamental.
Us recordaré el cas de la mort del Sr. Iborra, de la qual VilaWeb vau fer un seguiment excel.lent, per demostrar-vos que els mitjans de comunicació poden fer una bona tasca informativa, i que els lectors prenguin consciència dels fets.



Pep Vinyals


Això que ha passat avui és un fet gravíssim. Un fet que marca un abans i un després precisament perquè era insòlit a casa nostra. La setmana passada una mara va pegar una professora a Badalona. També és violència contra la comunitat educativa, però això d'avui ultrapassa tots els límits.Cal recordar que un fet com el d'avui podia haver passat tant a un centre públic, com és el cas, com a un de concertat o privat. No es tracta pas, el Joan Fuster, d'un centre marginal o d'alta conflictivitat. Més encara, l'alumne autor dels fets havia cursat la primària a l'escola El Sagrer, a la Sagrera, un centre públic dels antics CEPEPC, un centre públic dels considerats "d'elit". Els orígens socials del noi podríem considerar que són de classe mitjana. Què ha fallat, doncs? Qui ha de ser considerat responsable?No puc deixar de pensar en la película "Els nens salvatges" de la Patrícia Ferreira.


I mentrestant el company mort, professor substitut des de feia poc més d'una setmana al centre (venia de Lleida a treballar a Barcelona!) que segurament devia estar content perquè per fi l'havien cridat de la Borsa d'interins i substituts per treballar. Per fi.


Un fet dramàtic gravíssim, repeteixo, no només per a la comunitat educativa.. Tiraran pilotes fora també en un cas com aquest?




Joan Rubiralta


És veritat que últimament s'estan donant molts casos de violència que afecten al nostre poble d'una manera directa i corprenedora, però ja vag dir en una altre col·laboració que hem d'assumir que ens toca viure en risc. Ja sé que a alguns els pot semblar exagerat però jo crec que és real i que és millor saber-ho per tal de poder-ho superar més ràpidament. 

El cas del professor assassinat però, em toca de prop perquè jo també he estat un professor d'institut i he tingut alumnat amb problemes, però evidentment, no tan greus com el del noi de 13 anys que ha agafat la ballesta amb la intenció de matar un membre del professorat amb premeditació. Això ho considero gravíssim que hagi pogut passar perquè malgrat que ell hagi estat l'autor del crim, caldria saber què hi ha al darrere. Quina família té? Què en pensen el seus pares? Com pot ser que un noi/nen de 13 anys pugui tenir accés a una arma que pot matar? Quin conflicte mental devia tenir per haver arribar a aquesta tràgica decisió? Com pot ser que hagués arribat a confegir una llista negra de persones que havia assegurat que les mataria i que ningú s'ho hagués pres seriosament?,etc. Suposo que amb el pas dels dies tot això se sabrà i ens podrem fer una nova composició de lloc, però ara només volem estar amb la família del professor mort, i donar-li tot el nostre suport i acompanyar-los en el dol així com compartir el dolor amb la resta de l'alumnat i del professorat i estar pendent de la resta de persones ferides. Esperem que fets com aquest, mai més no es tornin a repetir i que tampoc l'autoritat pedagògica del professorat mai no es posi en qüestió. 




Josep Blesa


Què ens està passant als humans?


Avui parlem del professor d’història mort a BCN. Hi parlem de l’accident de l’avió als Alps. Dels 700 ofegats a la mar Mediterrània, que continua degotejant cada cert temps sense aturador. D’aquell boig feixista que matà els nanos de la trobada socialista a Escandinàvia fa un parell d’anys.   


O l’altra matança a l’escola aquella al mig oest dels EUA.


Possiblement, crec jo, que és una pugna entre l’autoafirmació del jo individual i la inserció per anul·lació dins d’una massa humana de congèneres on ens ha tocat de viure on quedem deixatats. Un contrasentit on, crec, que  l’educació social –en el sentit més ample-- hi hauria de saber-se implementar i aprendre a conjuminar.


No sé, ni conec, si eixes “ratllades” passen en comunitats com les africanes. Tret de les matances a Ruanda (entre hutus i tutsis) de clara inducció o semblança del primer món.


 Recorde aquella competició en què els xiquets africans estaven en una cursa i el que anava primer ensopegà i caigué a terra i tots els altres –-per comptes de depassar-lo -- tornaren arrere, l’alçaren i entraren alhora tots junts a la meta agafats de la mà. O aquella altra lliçó en què hi ha una escoleta en què els nanos negrets africans ens ensenyen que havent-ne un que no és feliç, la resta explicava no podien ser-ho.


Pense en el problema de la massificació que tenim en el mal anomenat primer món i també en el del segon i tercer on hom pot assassinar-se per un anell o un mòbil. On el salt d’escala és tan enorme que engull la individualitat de l’ésser humà com a entitat única.  


Com en qualsevol cosa, propose tornar a allò petit, proper, atansable i comprensible sense grans esforços.



On les vibracions entre els cossos dels éssers vius i els immaterials --artificials o naturals-- siguen perceptibles com un tot guardant la individualitat i diferència de cada ésser i ens retronodrisquen mútuament i col·lectiva.    



Marcel Pallejà


És esgarrifós i incomprensible. Tot el meu condol en una abraçada sincera a les famílies.




Josep Usó


Per descomptat que cal respecte envers totes les parts. I el cas d'aquest xiquet és molt extraordinari. Jo només en conec un altre, a Castelló i fa molts anys. El que sí que conec són molts alumnes que es neguen a fer res a l'escola o a l'institut i axiò no té cap conseqüència per a ells. 


I també, ja fa molt temps que es repeteix fins la nàusea que l'escola ha d'educar. I, perdoneu-me. Jo no estic d'acord. Crec que a l'escola s'ha d'ensenyar. L'eduació ve de casa. O no ve. I, malauradament, molts dels nostres joves arriben a les escoles o als instituts no maleducats, sinó en ocasions ineducats. I en les poques hores que s'estan a classe, no es pot fer el que no s'ha fet abans. Caldria, pot ser, canviar aquest paradigma, encara que no resultés molt correcte.

Mail Obert