Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<45/169>

Vicent Partal

24.04.2013

Al lector d'editorials

Ahir va ser un dia molt especial per a mi. El ritual de Sant Jordi em va permetre d'entrar en contacte directe amb centenars de vosaltres. No sé quants llibres vaig arribar a signar. Una quantitat inimaginable, fos com fos, perquè al final del dia pràcticament s'havia tornat a exhaurir l'edició. Però sí que sé que la gran majoria dels qui compràveu el llibre i us acostàveu perquè el signàs éreu i sou lectors fidels de VilaWeb; representatius, per tant, de molts i molts altres. Per un dia, i per això, demane permís per explicar i compartir algunes coses d'aquestes agradables converses que em van colpir i que m'han fet pensar molt.


1. L'optimisme com a desqualificació. Em va preocupar aquesta mania segons la qual ara resulta que sóc 'massa optimista'. Hi ha determinada gent, diria que poc interessada que passe allò que ha de passar, que ara semblen divertir-se alertant a tort i dret sobre el meu optimisme i presentant-lo com una exageració, com una mena de fantasia. No em preocupen gens, ells. Però em preocupa veure que alguns de vosaltres heu interioritzat el discurs. Fins i tot en carn pròpia: 'Som massa optimistes' em deia un xiquet de Sabadell a boqueta nit. Doncs no. No som massa optimistes. És una altra cosa. Fa anys ja sabíem, i ho escrivíem, que aquest país podria arribar on és si molts érem capaços de fer que es complissen les condicions adequades. Vam saber ajudar, molts, perquè es complissen i per això som ací. No per una mena de bruixeria, sinó per la feina de molts anys i de molta gent. 


2. La pressa o la pausa. Quan? Quan? Fou una pregunta insistent. I hi vaig respondre de manera insistent que no ho sabia. Sé que les independències arreu d'Europa s'han fet de mitjana en un període màxim de quatre anys. Però també sé que factors insospitats les han precipitades gairebé sempre. Pressa o pausa? No en tinc cap resposta clara. Segurament no ho podrem controlar, això, i val més, simplement, estar preparats i alerta. Que a mi em sembla que hi estem. I empènyer, empènyer tant com puguem perquè siga l'any vinent –si no pot ser abans.


3. Parlem de periodisme. D'acord, però amb majúscules. Alguns, un estudiant de l'Autònoma d'una manera molt precisa i punyent, em van demanar quin paper hem de tenir els periodistes i els mitjans. No opinaré sobre els altres, perquè no ho acostume a fer. Però sí que puc dir que quan els meus herois intel·lectuals han trobat el seu país en situacions extraordinàries han reaccionat també d'una manera extraordinària. Adam Michnick quan naixia Gazeta Wyborcza o la senyora Graham i el vell Bradlee quan el Watergate esdevingué una guerra, Politkòvskaia a Moscou o a Txetènia o Scalfari desmuntant conspiracions a la Itàlia de Panorama. I tants i tants altres. Jo crec que un diari sempre ha d'estar al servei dels lectors i he après que quan el moment és extraordinari aleshores cal posar-lo més que mai i d'una manera extraordinària al servei del país sencer, de la nació. I, sincerament, crec que ho fem, això.


4. La nació és l'estat? Supose que la influència de l'editorial concret d'ahir va fer que moltes converses tractassen sobre els Països Catalans. En vaig sentir opinions per a tots els gustos, però em va impressionar la d'una dona andorrana que em deia que ella no en tenia cap dubte i que es considerava un andorrana de nació catalana, 'o, dit altrament, una catalana que simplement ja té un estat i per això es mira les coses més tranquil·lament'. Excel·lent. Em va semblar excel·lent.


5. I les gràcies. Ho vaig dir tant com vaig saber i amb el risc de fer-me pesat: he de donar-vos les gràcies. Perquè ens llegiu cada dia, per la fidelitat a VilaWeb i encara més i d'una manera molt especial per la vostra generositat a aquells que ja us heu fet subscriptors –els qui no ho sou encara, podeu fer-vos-en ací–. Perquè sense vosaltres tot això no seria possible. Jo no sé què passarà en el futur. La crisi és molt dura i llarga i una possibilitat, efectivament, és que no aguantem. La nostra independència té un preu clar, que és el nostre escàs tremp financer: al darrere de VilaWeb no hi ha cap empresa multinacional ni cap potentat; només la feina dels qui la fem. I quan us donava les gràcies de manera efusiva és perquè volia que sabésseu en concret que probablement VilaWeb ja hauria tancat les portes sense els 2.400 lectors que ens pagueu una subscripció per compromís amb el periodisme que fem i perquè ho voleu així. És evident que el missatge d'ajuda que hem llançat no deu ser prou creïble perquè en necessitaríem molts més, de subscriptors. Però això precisament fa que cada subscriptor siga ara per a mi una persona fonamental a qui dec ni més ni menys que el plaer d'escriure cada nit aquest article. Article que espere, al seu torn i si més no, que s'entenga també com una manera de compensar-vos. Cada matí.

Mail Obert