Maragallades

Hi ha països on és tradició que el cap d'estat o de govern, una volta al poder, desenvolupe una política pròpia, no sempre coincident amb la del seu partit. França, per exemple. Perquè això passe cal que el president se senta fort i poderós, al marge del partit, justament. En tal cas s'imbueix d'una certa essència republicana que el porta a pensar que ell, en el càrrec, representa molt més que no pas el partit. I la confrontació, pràcticament sempre soterrada, és inevitable. Amb Pujol això ja passava. Ell era més que CiU. O una altra cosa.
Amb Maragall també podria passar. No és que, tampoc en això, siguen comparables, però resulta evident que l'agenda de Maragall pot eriçar els cabells dels de Ferraz, per poc que es distraguen.
En aquestes últimes hores ja se n'han hagudes d'empassar dues: primera, la defensa, més o menys, del pla Ibarretxe, i, segona, la proposta, a destemps, del grup parlamentari a Madrid. A destemps perquè el partit (el partit gros: el PSOE) ja ha dit que ni pensar-hi. De tot plegat, els del seu propi partit en diuen 'maragallades'. És una manera de parlar que ha fet una certa fortuna, és cert... Però és que parlem d'una altra cosa.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet