Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<39/169>

Vicent Partal

05.09.2013

En el pecat, la penitència...

L'atac a Síria va fer ahir un ferm pas endavant. Obama va guanyar la primera victòria en un senat que semblava molt recelós a donar-li suport. Encara ha de fer un camí llarg i complicat per a rebre l'autorització final i si arriba caldrà veure quina coalició és capaç d'organitzar el president dels Estats Units. A alguns els sorprèn, això, assumint com a bona la versió dels fets que diu que va ser el règim sirià que va usar armes químiques contra la població. Però no és tan difícil d'entendre, car en el pecat hi ha la penitència..


Les dificultats que tenen Obama, i no cal dir Cameron o fins i tot Hollande, per a 'vendre' a les opinions públiques i a les classes polítiques pròpies l'atac a Síria tenen l'origen en la cadena de mentides i manipulacions que van portar a l'atac a l'Irac i al canvi de règim en aquell país. En són conseqüència.


Ja no és una qüestió de justícia. No conec ningú que simpatitze amb el terrible règim de Baixar al-Assad. Fa unes quantes setmanes vaig ser al Kurdistan i els relats dels kurds de Síria amb qui vaig parlar feien posar els pèls de punta. No hi ha defensa possible d'aquesta dictadura cruel, si més no jo no sóc capaç d'articular-la. Però el problema, el nostre, ara mateix i en aquesta banda del món, no és pas aquest. El problema nostre és que la instrumentalització barroera de Bush i la seua gent, les seues mentides, han deixat un pòsit de desconfiança tan gran en la societat occidental que mai més no serem els mateixos.


Fa dies que llisc tot allò que trobe, de tot arreu, sobre el famós incident del 21 d'agost. I com més llisc menys segur estic de res. Ho confesse. Des d'ací no hi ha manera humana de saber qui té la veritat. De saber si va haver-hi atac amb armes químiques o no, ni si l'atac va ser obra del règim o si era una falsa bandera. Jo em declare incapaç de saber-ho. Sobretot perquè el meu nivell d'escepticisme va pujar tant durant la guerra de l'Irac que ara m'és impossible de confiar en cap font oficial. En cap. 


Abans tendíem a creure'ns més o menys els governs occidentals. Pensàvem, innocents, que hi havia coses que no farien mai, ratlles que no s'atrevirien a passar. Però a l'Irac els vam veure mentir, manipular, enganyar en sessions solemnes de l'ONU sabent que enganyaven. Els vam veure anar cap a una guerra per interessos fins i tot privats i mantenir un país al límit d'allò que es pot suportar. Vam veure com s'erosionava la cadena de certeses que havia funcionat durant segles, com els parlaments deixaven de fer la seua feina. Vam veure fins i tot com fallaven les defenses dels mitjans, com el periodisme era pervertit en les cases més sagrades. Com deixàvem de fer el paper de quart poder per a convertir-nos, anant bé, en gent confusa, i anant malament, en autèntiques 'cheerleaders'.


I la conseqüència d'això és que ens trobem ací. Em repugna això que passa a Síria, em somou. Però no puc confiar, de cap manera, en aquells que volen usar la meua repugnància, perquè no puc saber si ho fan novament pels seus interessos. Potser sí que aquesta vegada és diferent, però van fer niar tant d'escepticisme i tant de ressentiment en nosaltres que ara jo no em sent capaç de distingir ni tan sols qui és creïble i qui no. I per culpa d'això tots, la societat global, ens hem convertit en un lloc pitjor per a viure, en un indret molt més inestable que mai.

Mail Obert