S'ha acabat

Ells no ho entendran mai, no estic segur si perquè no ho volen entendre o perquè no en saben. Però és evident que el debat d'ahir al congrés espanyol va posar en relleu amb una claredat insuperable per què s'ha obert pas el procés d'independència al Principat. És impossible de fer-hi res, amb Espanya. És literalment impossible d'explicar-li res, a aquesta gent. Tenen una empatia nul·la, un respecte per la pluralitat inexistent i un supremacisme tan exagerat que ni tan sols són capaços de veure les oportunitats històriques quan els passen per davant el nas. Estan ofuscats per un poder que es pensen que tenen fins i tot quan, com ara, se'ls esmuny dels dits com si fos aigua. Però tant hi fa, perquè la sessió parlamentària d'ahir anava destinada a tancar una etapa i la va tancar totalment. S'ha acabat la transició i ja no cal ni tornar-hi. Ni un dia més...

Això dit, és interessant d'entretenir-se en els detalls i remarcar, per exemple, que amb el colp de porta dels partits dinàstics també es va tancar --també van tancar ells-- qualsevol possibilitat de tercera via. Si algú esperava que Rajoy, sobretot Rajoy, seria dur amb el referèndum però insinuaria alguna mena de proposta alternativa ja ho va poder veure. Res. Ni una sola paraula. La consigna és 'no podeu fer el referèndum ni proposar la independència, perquè no us ho autoritzem nosaltres, i a més no farem res per seduir-vos'. A obeir i a callar. 

És cert que la capacitat narrativa d'alguns gasetillers de La Vanguardia és llegendària i no es pot descartar, per tant, que troben encara alguna escletxa literària per a mantenir viva la ficció. Però per més jocs florals que s'inventen l'evidència és sobre la taula. Madrid ahir va escenificar, units pètriament el PP, el PSOE i UPyD, el no a tot. A tot i sense matisos. I això significa que ens queda una etapa menys. O, si ho voleu així, un tram menys a recórrer.

PS. Un comentari final per a Rajoy, Rubalcaba i Díez: ni obeirem ni callarem. Mai més. No ho faran els nostres polítics ni ho farem nosaltres. Farem el nostre camí, proclamarem la república i deixarem de ser aviat ciutadans espanyols. Però quan passe això i us quedeu esbalaïts no oblideu ni un segon que dins les vostres fronteres encara en restarem molts, a Bétera, a sa Pobla, a Cretes... dels qui parlem aquesta llengua i sentim aquesta nació. I més val que no ho oblideu perquè això significa que durant uns quants anys més encara continuarem essent el vostre pitjor malson.

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Antoni M. Gavarro: He seguit amb atenció el llarguíssim debat de l'amenaça als "Divendres catalans" de ser elevats a la categoria dels "Robinsons europeus", i com tots els qui ho hagin fet podria fer molts comentaris, però per a mi els més concloents són dos. El primer, és que ens cal denunciar amb energia la impostura de la pretesa igualtat de drets de tots els "espanyols administratius" en el "Reino de España": simplement perquè en nom de la igualtat els drets de les minories són laminats sistemàticament. És el discurs estrella de UPyD i no solament farà forat a Espanya sinó que pot fer dubtar a molta de la nostra gent preocupada legítimament pels drets però ancorada confortablement dins del nacionalisme banal dels "supremacistes" espanyols.

S'hi han fet algunes referències en les intervencions, però han quedat ofegades per les disquisicions jurídiques de nul·la talla i importància, (¿a quin tribunal es poden elevar les fal·làcies de les posicions jurídiques dels nonistes després del darrer pronunciament del Tribunal Constitucional?), i pels llargs discursos florits de paraules atractives per als votants seguidors dels mitjans de comunicació afins a les majories que s'imposen per simple qüestió demogràfica i amb el propòsit de defensar el bipartidisme. I a més aquesta sensibilitat vers les minories imprescindible en tot sistema democràtic no espanyol, ens cal treballar-la col·lectivament ara i aquí per aconseguir que aquest defecte de la "democràcia borbònica" no infecti el nostre procés constituent, i perquè molts indecisos a partir de la constatació d'aquest propòsit es sentiran més proclius a votar a favor de les nostres esperances de llibertat inclusiva.

La segona, és que el Sr. Rajoy té molt clar que no passarà a la història per pactar res amb nosaltres. Està tranquil i sembla que tingui una carta a la màniga. És evident que ell espera que no passi res substancial d'ara fins a les properes eleccions espanyoles on dona per descomptat que no disposarà de majories absolutes parlamentàries, moment en que haurà aconseguit desmuntar l'estat de les autonomies tal com l'hem viscut fins ara, i a partir de llavors es rentarà les mans de les conseqüències dels seus actes que considera imprescindibles per tenir una possibilitat de mantenir el model polític espanyol que podem denominar de "democràcia casernària". Quina carta dona seguretat al Sr. Rajoy de forma que no es permet ni el més mínim gest seductor? I per a mi que és la seva carta de sempre: el temps. La partida d'escacs que ell juga s'acaba fins a la propera convocatòria d'eleccions, i no pretén deixar un bon llegat al seu successor, simplement espera poder dir que va guanyar la partida perquè va laminar amb la màxima crueltat les autonomies, i no es va produir cap pas decisiu de les comunitats revoltades, i el que passi a partir del nou govern serà responsabilitat dels nous governants i funció de les noves aliances que siguin imprescindibles per a governar. Aquesta segona conclusió em crea un desassossec: tindrem tanta determinació com paciència per esguerrar-li l'estratègia dilatòria i l'acció abrasiva? Les provocacions que ens esperen seran de gran intensitat perquè en el debat d'ahir no es va dir, però l'argument de fons dels guanyadors no és altre que el càstig, que és el que saben fer més bé.

Antoni Carol: Realment és un autèntic misteri la incapacitat del “gobierno” (i ad lateres españoles) per a llegir i copsar la realitat de Catalunya i dels temps que vivim: dóna la impressió que per a ells la història és “la seva història” i que no hi ha res a dir (al pur estil de Felipe V). En canvi, aquí hi ha un debat social, col·lectiu, sobre la història i crec que molts no tenim cap dubte que Catalunya pot (té capacitat per) esdevenir un estat sobirà, independent de l’estat espanyol. A vegades he pensat si potser aquests del PP tenien reservada una “jugada mestre”... Però no! No comprenc com no s’assabenten que Catalunya pot marxar (i marxarà) realment. Donen l’aparença d’una prepotència inexplicable i suïcida. Tal com recordava un dia en Xavier Sala i Martín, ja són una vintena i escaig els estats “nous” que ja han sortit (sorgit a partir) de l’estat espanyol i, tot i així, són incapaços d’entreveure que el mateix succeirà amb Catalunya. Celebro aquesta ceguesa (repeteixo, per a mi, inexplicable i suïcida per a ells). Avui comença la “batalla” de debò; avui és un dia gran. Anem per feina!

Pep Agulló: Es el que diu Vicent: "La seua empatia és nul·la, el seu respecte per la pluralitat és inexistent i el seu supremacisme és tant exagerat…” Se senten forts perquè encara es pensen que estem agenollats…però ahir la seua mirada es va trobar amb la nostra, desafiant, amb les armes de la democràcia. S’ha acabat. Comença la nova etapa. La última que com deia Brian Currin, advocat sudafricà especialitzat en dret laboral i drets humans, mediador en el conflicte d’Irlanda del Nord: “Quan més raonables siguin els vostres arguments, més ferotges i cruels seran les respostes de l’Estat” 

Josep Jallé: Quina alegria dona copsar com, impassible, el temps s’escola cap el futur. De dissabte a la Tarraco Arena, amb aquella alegria, organització, entusiasme a la sobergueria d’un passat conservat amb diferents perfums i reviscut al Congrés dels Diputats, amb molts d’imputats per causes judicials pendents. I tots plegats, majoritàriament, per la causa pendent, bàsica, de la democràcia. Caretes fora, un cop més i el darrer, per si els cecs voluntaris no es volien llevar la boira cataractica volguda. Quina alegria!.

Ramon Perera: Ara, després del rebuig del Parlament espanyol a autoritzar el referèndum català, la independència de Catalunya està més a prop i és més inevitable i penso que el poble espanyol haurà d'espavilar-se a fer algun tipus de revolució per defensar el futur dels seus fills i nets, vist quin és el tarannà dels seus dirigents des de fa més de tres segles.
Efectivament, la Transició s'ha acabat i val la pena prendre consciència de la nova situació en la que ens trobem just al començar una nova etapa encara més apassionant del camí cap a la independència. En aquest sentit em sembla destacable l'absoluta incapacitat de Pérez Rubalcaba de respondre a les acusacions d'en Joan Herrera de no haver fet res pel federalisme en els 36 anys de vigència de la Constitució espanyola. Un somni trencat dels nostres federalistes, però també els necessitem per construir la nova República Catalana. De moment amb el Principat.

Jordi Ferrer: Sembla que un dels grans perills, dels molts que ataquen el procés, s'ha esvaït (i era potser l'únic que el podria fer fracassar o almenys posposar-ne potser duran anys la resolució) parlem de la mal anomenada tercera via. A espanya no hi creu ningú en la tercera via. I és, o potser millor era, el refugi dels d'aquí que volen torpedinar el procés.

L'independentisme és un procés que va tan de baix a dalt, i la força que tenim els independentistes és tan immensa (encara que com tots els que han patit maltractaments no ens l'acabem de creure) que tots els partits polítics s'ha hagut de moure per no estar sobrepassats per la embranzida i la velocitat que hem agafat. Els primers a adonar-se'n que la societat catalana ha canviat han estat els de convergència, que tot i que llastrats pel pes "mort" d'en Duran i el sector negocis varen ser els primers a seguir d'aprop el procés. També els d'iniciativa amb totes les seves contradiccions han vist que si no es mouen acabaran en la marginalitat. L'immobilisme del PSC de fet ja l'està fent caure en la marginalitat i molts sectors o ja han l'han abandonat (nadals Turas i companyia) o ho faran en breu, i la resta cada cop seran menys rellevants en l'àmbit polític català. Però és que la força que tenim els independentistes és tan espectacular que fins i tot els del PP local, a diferencia dels polítics espanyols que es poden permetre el "luxe" d'ignorar la realitat catalana, diuen que cal millorar el finançament o imploren una oferta de pacte que diuen que no podrem ignorar. Una oferta que com és obvi ni arriba, ni arribarà, perquè les ofertes eren els premis pels bons esclaus, i ja se sap que quan es revolta a l'enemic ni aigua.

I per cert que es preparin els Duran, Camachos, i demés fauna del pont aeri, perquè quan els deixin de ser útils per a combatre'ns, els faran culpables de no haver sabut controlar-nos. Com el capataç negre que és sempre el primer responsable de controlar els esclaus i a qui primer es culpa si els esclaus es revolten. I que per més mostres d'autoodi, de submissió i de crueltat cap als seus que mostri, sempre serà considerat "de segona" i serà tractat com a sospitós. A mi ahir tots plegats parlant de la sacrosanta "constitución" i de la "legalidaz" em vàren recordar tan als personatges de història  "Qui s'ha endut el meu formatge" quan estan patèticament desesperats esperant que la situació torni a ser la d'abans, sense entendre que la situació ha canviat i que ja res no serà més com abans.  Tot i que em temo que no ens deixaran d'incomodar, atacar i intentar desmoralitzar i desmobilitzar, encara, però ja falta menys.

Octavi Monsonís: Això d'ahir és tot el que els partits espanyols estan disposats a concedir: res. Tenien la possibilitat de fer política, és a dir, d'analitzar el problema i donar solucions legals a la consulta que demana el 80% dels ciutadans catalans. No ha estat així. Tampoc ho esperava, tot siga dit.

En trac tres conclusions:

En endavant no podran utilitzar l'argument de la iŀlegalitat per prohibir la consulta. El parlament espanyol podia haver traspassat a la Generalitat la competència de convocar referèndum sense saltar-se cap legalitat. No ho ha fet, i ningú a Europa ho entendrà i, a més, s'ha pogut copsar la mala qualitat democràtica del parlamentarisme espanyol. Ara sí que als europeus els costarà d'entendre per què a Anglaterra sí i a Espanya no.

La segona conclusió és que s'ha superat un esglaó més amb completa pulcritud democràtica. Els representants catalans han fet una oferta de diàleg i han vist com aquesta porta també roman tancada. Ningú creurà en la sinceritat de les ofertes de diàleg del govern espanyol, que n'hi haurà, no ho dubtem.

I la tercera conclusió és que ni saben com afrontar el problema ni tenen cap oferta a fer incloent el tan suat federalisme, que no es concreta en res perquè és una opció irrealitzable. El seu argumentari és limitat i repetitiu, per tant, i com que el souflé no es desunfla, estan desorientats. Però, compte, que és més perillós el desorientat que el que vol imposar mesures contràries.

Com diuen en algun indret d'ací baix, natros a lo nostre, que és empentar perquè no s'estronque el procés, convéncer més gent que la independència és el millor per Catalunya, arribar als tres milions, no arronsar-se davant les amenaces o les ofertes de millora autonòmica. Això és el que importa en la nova fase que s'obre. Iŀlusionant.

Josep Usó: El tancament en banda dels partits hereus de la transició ajudats per la formació UPyD (per a mi d'extrema dreta) ha segut d'antologia. Tant és el que els anaren a proposar. Ells han deixat clar que NO. Ni tan sols serien capaços, segurament, de resumir coherentment a què li han dit que NO. Però ho han fet. I no han parat esment en que ells ja no tenen cap poder. Que, en realitat, la representació d'ahir no era per a ells. Ells feien un paper que fan molt bé. El de comparses. Només es tractava de posar en evidència, davant del món sencer, que amb ells no es pot negociar. Que no hi ha res a negociar. 

Segur que ara estan molt satisfets. Perquè han deixat als catalans sense cap eixida. Sense cap eixida dins de la seua constitució. Però ni tan sols s'han plantejat la possibilitat que hi haja una eixida fora, de la seua constitució. 
És el mateix que els va passar a Cuba, a Filipines, al Perú, a Argentina o al Ifni. El mateix guió. Calcat.

Després, quan els haja passat el que els ha de passar, en les seues cròniques ridícules, explicaran les anècdotes puerils de sempre. Per exemple: Quan els van fer fora del "Sahara espanyol", la valerosa legión, per no arriar la bandera, va asserrar el màstil i se la van emportar amb màstil i tot. Imagineu-vos quines riallades faria el rei Hassan II, aquell dia. 

Au! A partir d'avui, cada vegada que algú vinga a plantejar diàleg, terceres (o quartes) vies i negociacions, directament, que hi vaja ell i que es negocie el que vulga. Però per a ell. A la resta que els deixe votar.

I, efectivament. Quan el Principat ja siga república, encara estarem la resta. Amb la caixa dels trons oberta. Perquè aleshores, veuran traïdors i "poc patriotes" per tot arreu. Nosaltres, des de les Illes, la Franja o el País Valencià, com sempre, seguirem patint-los. Esperem que no per sempre. Com esperem l'ajut per part de la nova república catalana.

Joan Guasch: He escoltat fins que feia mitja hora que parlava la Díez, i ja no he pogut, no podia escoltar més una persona amargada de la vida, diva de la demagògia i de les mentides i prepotent fins a l'insult. M'he empassat Rajoy, amb el seu, és veritat, supremacisme, i Rubalcaba, prometent que quan la conjunció del sol amb la galàxia Andrómeda en el seu pas per l'òrbita de Ganímede sigui propícia mirarà les vísceres d'un colom per preguntar als augurs si es pot plantejar de canviar la constitució perquè tot quedi igual. I per postres, m'he reenganxat al vespre amb la intervenció del portaveu del PP i, ho sento, la meva capacitat de resistir ha dit prou. No podia escoltar més bajanades, que no vull repetir ara per no fer-me més mala sang, i menys amb aquell to insultant que usen habitualment. M'ha fet l'efecte que el món va en una direcció i ells en la contrària. És esgotador. És trist, fins i tot per al poble espanyol, que és dut com un ramat pels camins de la ignorància a benefici de les elits que fa segles que els espremen i no els deixen evolucionar.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La sessió parlamentària d’ahir anava destinada a tancar una etapa i la va tancar totalment. S’ha acabat la transició i ja no cal ni tornar-hi.