Opinió

 

<26/169>

Vicent Partal

24.04.2014

El dret de dubtar

El dia de Sant Jordi és sempre una avinentesa excepcional per a prendre el pols de la gent. Les riuades de ciutadans que es mouen amunt i avall, que comenten, expliquen, demanen, debaten... acaben oferint un bon retrat de l'estat d'ànim del país. I ahir, entre l'allau de comentaris, hi hagué un detall que em va sobtar: em va semblar que alguna gent sentia recança pel fet de dubtar sobre què passaria aquests mesos vinents.


M'ho van dir unes quantes voltes i gent diversa. Em van expressar dubtes sobre què passaria i encara més sobre com passaria. Hi havia homes i dones especialment preocupats per la possibilitat d'una reacció violenta de l'estat espanyol. Que em deien que no sabien com respondrien ells si passava això. Però vaig notar, amb una certa sorpresa, que tothom ho deia com si li sabés greu, com si ara no tocàs dubtar.


I sí què toca. I tant si toca. Ho dic, i aclaresc que jo no en tinc gaires, de dubtes. Si de cas, tinc el dubte sobre què farà Espanya, però això crec que no ho saben ni ells. Tanmateix, sí que és bo d'espantar els fantasmes propis i és més que correcte que cadascú determine quin compromís està disposat a assumir. N'hem de parlar lliurement i sense pensar que dubtar sobre què farem en un moment determinat o sobre què faran els altres siga una mena de traïció a ningú ni a res.


Si l'estat espanyol exerceix la violència ningú no voldrà fer l'heroi, però l'experiència de tots els països i de totes les èpoques ens diu que n'hi haurà, d'herois. I que n'hi haurà prou. Sempre que passen coses com aquesta els fets s'imposen sobre els càlculs personals. I si hi ha un estat d'opinió consolidat i multitudinari, com el que tenim assentat en aquest país, la por i la violència no són mai arguments suficients per a aturar un procés polític. Més aviat al contrari: solen forjar l'impuls definitiu. 


A mi em preocuparia trobar-me gent que em diguessen que després d'haver assumit la necessitat de la independència ara en tenen dubtes. Però d'aquests no me n'he trobat cap, mai. En canvi, dubtar sobre què farà Espanya, sobre si serem capaços de resistir o, molt especialment, sobre quina actitud tindrà cadascun de nosaltres, em sembla ben normal, vist el moment que som. 'Keep calm', que això va molt bé.



L'opinió dels subscriptors


Josep Usó: Si que existeix una certa incertesa sobre el que serà capaç de fer Espanya, davant els esdeveniments que se li plantegen. I fa por, a mi me'n fa, pensar que puga reaccionar amb violència (més encara de la que ja està emprant). Però sempre cal recordar aquella dita: "La violència és el darrer recurs de l'incompetent". 
Si acaben aplicant solucions com la supresió de l'estatut, la ocupació de qualsevol manera, detencions, amenaces pesonals,.. al capdavall, això no és una situació que es puga mantindre davant del món. Ara mateix, sense haver arribat a aquesta situació ni de bon tros, ja tenen desconcertats bona part dels països als quals ells consideren "aliats". Això, sense contar amb el deute que ja tenen. 
Continue pensant que estan, més que res, desconcertats per la determinació del poble, de la gent. Si no, no s'entén que ahir mateix, Mariano Rajoy demanes a Mas que renuncie a plantejar "la consulta" per començar a parlar. Aquesta "oferta" només pot significar que encara pensen que tot plegat és una idea, o una dèria, d'Artur Mas. Mentre, el Wall Sreet Journal, explica als seus lectors quin és, o pot ser, l'abast del procés. Un procés, que, segons el rotatiu americà, arriba fins a Guardamar per la mediterrània, mentre que també dibuixa Euskalherria a l'oest de la Península Ibèrica.
I, amb tot, estem a menys de dos-cents dies per la consulta. Només cal seguir endavant. Tal com està fent la gent.

Mail Obert